Dilluns, 24 d'Abril de 2017

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

dimarts, 12 juliol, 2011

Clara Drudis, Dolors Frutos, Estrella Pineda, Antonio Rosa

YouTube Preview Image
DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3PODCASTWMV)

Alba Casera Florejachs
Actriu

L’Alba Florejachs va néixer a Barcelona fa trenta anys. Des de molt petita tenia clar que volia dedicar-se a les arts interpretatives.

La seva formació abasta diferents tècniques, com són la tècnica de gest d’E. Decroux. Amb una companyia de Dinamarca va marxar a l’Índia durant sis mesos i allà va estudiar les danses tradicionals d’aquest país. Després, quan va tornar a Barcelona, va començar a formar-se en l’art dramàtic basat en les tècniques interpretatives de Sanford Meisner.

Quin paper té la formació en la trajectòria professional d’un actor o una actriu?

És molt important que un actor estigui format i que hagi tastat una mica de tot, perquè realment treballem amb els nostres instruments, que som nosaltres, com per a un músic ho és el violí. Nosaltres som el nostre instrument i s’ha d’entrenar tant físicament com espiritualment i emocionalment.

Quan vas adonar-te que volies ser actriu?

La veritat és que quan era súper petita a l’escola ja vaig centrar una mica l’atenció en el que m’agradava i hi vaig començar a participar a l’EGB. A l’institut també em vaig apuntar en alguna cosa que hi havia de l’Institut del Teatre, i el primer cop que realment vaig sortir a l’escenari a l’institut va ser al batxillerat, que va ser un subidón per a mi increïble.

Quan vaig acabar l’institut, vaig estar durant molt temps plantejant-me d’anar a l’Institut del Teatre, però, finalment, per qüestions polítiques i inquietuds personals, volia anar a Cuba a fer la formació allà. Als 18 anys cogí mis bártulos; vaig estar treballant un temps i vaig anar amb estalvis cap allà, i allà realment va ser com un trampolí per a mi, perquè, com que no tenia la família al costat, estava sola i també era tan jove, i en una altra cultura on, a més, la mentalitat és completament diferent, on tens tot el temps del món per estudiar, va ser on realment vaig descobrir que volia fer allò.

Quina és la teva trajectòria professional?

Quan vaig acabar els estudis, al principi vaig començar a fer molt amb la gent amb qui m’entenia, muntant jo coses. Vam fer un espectacle que es deia Pasaje al acto, que estava basat en el cas real de les germanes Papin, de Les criades de Jean Genet. Aquesta va ser la primera obra de teatre professional que vaig fer en una sala alternativa, però amb compromís amb una feina professional, perquè jo valoro la professionalitat no per quant cobres, sinó per com t’entregues al treball.

Després de les germanes Papin, ja quan vaig entrar a l’escola de mim, vaig estar amb la companyia i vaig fer tres muntatges amb la companyia que es diu Moveo Teatre, i vaig estar en un espectacle que es diu Réquiem, un altre que es diu Detrás i l’últim va ser Desveladas. Tot això en sales alternatives.

Quan vaig acabar aquí, paral·lelament vaig estar treballant al parc d’atraccions del Tibidabo fent muntatges d’animació de carrer, que això m’ha donat també eines per treballar amb el públic, que és un altre tipus de feina dins del món actoral, però és una cosa que a mi m’ha anat molt bé per a la feina que estic fent ara.

I després d’això vaig entrar en una producció de Hop!era, que hem estat al Teatre Condal, i que ha dirigit el Jordi Purtí. El Toni Albà va ser també cocreador amb el Jordi Purtí d’aquest espectacle. Vam estar de gira dos anys, i al Teatre Condal, tres mesos. Per a mi va ser un gran aprenentatge poder fer una obra durant molt de temps i es notava el procés dins l’escenari. I per a mi hi ha els assajos, i després s’acaba el procés d’assajos i comença el procés actual que consisteix, és clar, que l’espectacle, la història i els personatges encaixin.

Quan vaig acabar Hop!era, vaig fer també paral·lelament coses a la televisió, concretament amb El Terrat. Ara estic amb un projecte amb El Terrat súper xulo, amb un equip molt maco, un treball d’una paròdia que també està registrat com a comèdia. I aquesta obra que estic fent ara és el meu segon espectacle de text.

Què t’agrada més, fer teatre o televisió?

Són mons molt diferents, el teatre i la televisió. A mi m’agrada més el procés teatral, perquè és més llarg, pots anar més en profunditat, tens més temps per descobrir coses, no estàs limitat per marques i per tantes acotacions no tècniques, i tens una relació directa amb el públic. I a la televisió, al final el treball amb el company és el mateix, perquè tot depèn de l’altra persona, i tot el que passi, el text i tot, és amb l’altra persona. A la televisió hi ha un temps, igual que al teatre, però és un procés on vas més a donar un resultat, i llavors el temps que tens per descobrir, per jugar, per trobar i per créixer no és el mateix que al teatre. Al teatre, el que m’ha passat és que és més difícil, perquè quan t’entregues a un personatge o quan vius un paper després has de saber també sortir d’allà i no emportar-te el personatge a casa. A la televisió no passa tant, perquè és més quemar la mecha rápido y a otra cosa.

És pot viure del teatre?

Jo he tingut la sort, aquí a Catalunya, de poder-ne viure —precàriament, perquè comparteixo pis amb tres persones més—, però jo sí que n’he tingut la sort. Jo crec que és important no parar i no esperar que et passin les coses, i sempre continuar formant-te, perquè un es pot pensar: “Jo ho tinc tot fet i estic dintre del mundillo”, i vas a veure espectacles i… Bé, no ho sé, és un criteri personal. Per a mi, no, no és fàcil viure [del teatre], perquè no hi ha un bon mercat, hi ha poques productores, que porten tot el que és la marca teatral, i llavors no hi ha competència i, com que no hi ha gaire competència, el teatre no creix.

I després també, com a espectadora de teatre, hi ha espectacles que m’agraden molt, però no és un 90% del que vaig a veure, potser és un 10%. Com que no hi ha mercat, com que no s’aposta prou i com que les subvencions també se les està emportant gent que ja té peles, doncs hi ha moltes companyies i moltes sales alternatives on es podrien fer obres molt potents i companyies que podrien anar molt lluny, però, com que no hi ha un suport, tampoc van més enllà; o sigui, o que se subvencioni tothom o que ningú tingui subvenció, i que realment es creï un mercat de competència, perquè la competència, en aquest sentit, sí que és positiva, perquè et fa créixer i et fa avançar.

Què creus que ha de transmetre el teatre al públic?

Jo penso que s’han d’explicar històries que arribin… A mi m’agrada el teatre i sortir sentint que alguna cosa m’ha passat, o sigui, no sortir com si m’hagués pres una cervesa i anar-me’n a casa tan tranquil·la. En aquest aspecte jo em sento que m’he de comprometre d’aquesta manera, perquè si un actor no està viu en escena i a un actor no li passen coses de veritat és molt difícil que això arribi al públic. Després hi ha mil maneres de fer-ho, mil maneres d’entrenar-se, mil maneres de treballar.

L’Ariane Mouskine deia que la manera més directa d’arribar és a través de la comèdia i, en part, jo també ho penso, però m’encanta també anar a veure drames, i m’ho passo teta, perquè em sento viva quan les coses m’emocionen. També cal dir que estem en un món on no està gaire permès sentir, està mal vist sentir, o si plores: “Què li passa, què li passa…?”. I és una emoció com qualsevol altra, però crec que ara també està bé parlar de coses actuals, però els clàssics d’alguna manera són clàssics, perquè toquen temes que van afectar en aquella època i que ens segueixen afectant ara. Vas a veure un Shakespeare i hi ha coses que encara et ressonen, perquè són humanes.

Què implica formar part d’una companyia de teatre?

Per fer-te una companyia has de pagar moltes peles per registrar-te com a tal, i si no ets una companyia no pots anar a festivals, a molts festivals. Llavors hi ha companyies però no tampoc gaires, i sobreviure com a companyia aquí, a Barcelona, és molt difícil. Jo mai he fet una companyia, he estat en grups, però mai m’he registrat com a companyia, perquè no tenia els diners per fer-ho. També no casant-te amb ningú tens la llibertat de poder fer més coses i no ser esclau de res, però suposo que la part positiva de les companyies és que també pots créixer més, profunditzar molt més i pots fer el que realment a tu t’agrada. Però és un camí molt llarg i molt més difícil, o sigui, molt menys fàcil.

Jo no he treballat mai com a autònoma, sempre he estat en teatres treballant en produccions grans. A la televisió et fan un contracte d’artista i et donen d’alta i de baixa.

L’obra que esteu representant ara, L’expedient, tracta d’un tema bastant actual i candent. Com se us va acudir treure aquest tema?

Jo personalment he fet l’obra perquè a mi, com a actriu, en aquests moments m’interessa fer aquests treballs de text, perquè és la segona obra de text que faig i vull agafar rodatge. M’agrada molt fer text perquè trobo que és un tema interessant i que afecta molta gent i a nosaltres. A mi no m’ha passat mai res així, però sí que es donen situacions, com actors molt inestables: tens tres mesos de feina i de sobte et foten fora perquè o no funciona o no hi ha peles o s’ha acabat el projecte… I estàs en aquest desequilibri econòmic durant tota la teva vida, i d’alguna manera em ressona. Però, la raó sincera i personal per la qual l’he agafat és perquè vaig voler estar dintre L’expedient, perquè a mi com a actriu m’interessa fer treball de text i perquè el personatge em va agradar molt, quan la vaig llegir, i la història també.

Què et va comportar representar aquesta obra?

Va ser un procés de treball de dos mesos —si no m’equivoco—, assajant cada dia en un centre cívic, sense cobrar perquè no hi havia pressupost i amb totes les ganes i la il·lusió del món, i després vam venir a fer-la al lloc on estem ara.

T’has identificat en algun moment amb el teu personatge?

Jo tinc molts amics de la professió que es veuen una mica en aquesta situació. Jo he estat durant anys cobrant l’atur, perquè no he trobat feina. Ho anava compaginant amb altres coses, però, al final, amb el personatge, fent la funció, he descobert que tampoc, és clar, no s’allunya tant. Però no ho he descobert amb el cap, sinó que ho he descobert en escena: de vegades, per molt que t’esforcis treballant i per moltes hores que hi dediquis, només ets un número més, realment no som tan necessaris com ens pensem i realment estem a favor d’un sistema capitalista on el que interessa és comprar i vendre, sobretot en aquest tipus d’empresa, que és el que planteja L’expedient: que si l’empresa no va bé el primer que en surt perjudicat és el treballador.

Què fas actualment?

Ara estic aquí, al Guasch, fent això. Estic en un moment súper xulo de feina. Estic al Guasch, que s’acaba diumenge. Estic en un programa que vaig començar a gravar fa quatre setmanes, que no puc dir-ne el nom però que és per a El Terrat. Estic treballant amb la direcció de José Corbacho i després estic amb Planeta Impro, que és la companyia d’improvisació. La companyia hi és de dijous a diumenge i ara estic treballant els dissabtes. Aquest dissabte surto d’allà a les 21.30 h i aquí tinc funció a les 22 h.

Quins són els teus projectes de futur?

Ara, de moment, el projecte de futur és el present. S’acaba el que estic fent a la televisió amb una companyia d’improvisació i tinc moltes ganes de trobar un bon text que m’agradi molt i treballar amb dues persones, ja que tinc moltes ganes de treballar amb un bon text i una bona direcció. Aquest és el meu projecte de futur.

http://albaflorejachs.com/

Popularitat: 5%

Entrevista a Ricard Sadurní, actor

dilluns, 11 juliol, 2011

Clara Drudis, Dolors Frutos, Estrella Pineda, Antonio Rosa

YouTube Preview Image
DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3PODCASTWMV)

Ricard Sadurní
Actor

Sóc el Ricard Sadurní. Sóc actor, tinc 35 anys, i bàsicament la meva formació va començar al Col·legi del Teatre primer; em vaig preparar en el seu moment era un dels llocs on pràcticament tothom es preparava per entrar després a l’Institut del Teatre. Després he fet alguna formació a Holanda i Anglaterra.

Què et va portar a dedicar-te al món del teatre?

Jo sóc de l’opinió que tots els actors en el fons sentim un gran plaer per jugar. El teatre, la interpretació, és un joc. És un joc, però té una sèrie de normes que s’han de tenir clares; hem d’emmarcar tot aquest joc dins aquesta sèrie de normes, i suposo que d’aquí em va venir tirar per aquí.

Ara el que tinc molt clar és la meva professió, i evidentment potser sí que hi ha alguna força major que fa que hagis de deixar de fer això i fer una altra cosa, però hauria de ser molt gros.

Quina és la teva trajectòria professional?

Jo vaig treballar com a educador. Vaig treballar, tenia feina i podria haver seguit; el que passa és que jo treballava en una residència infantil. Els educadors que estan en residència infantil és un col·lectiu que està infravalorat i que té moltes complicacions.

No em va interessar seguir per allà. Vaig decidir que possiblement estava posant un parche i vaig dir: “Doncs no posem més parches, me’n vaig al col·legi”. Em vaig preparar i llavors vaig arribar un dia a casa i vaig dir: “Ara us informo… no us estic demanant permís, us informo que me’n vaig a l’Institut del Teatre. I si us sembla bé, bé, i si no, doncs mala sort”.

Com veus el panorama del teatre a Catalunya?

Ara estem molt malament. Molt malament, fins al punt que hi ha gent que cada dia puja, a Barcelona —i això la gent no ho sap, i això la gent ho ha de saber—, puja a l’escenari per 2 €. I és la seva feina. I així, ni s’omplen neveres, ni es paguen factures ni et pots sentir compensat per la feina que fas. Perquè la feina que fas, evidentment, te l’estimes molt, però val uns diners. I això ho estem vivint cada dia, cada dia a Barcelona ciutat i en sales que ningú ho diria.

Què implica estar en una companyia?

Quan tu estàs en una companyia, com a mínim tens una motivació. Em costa entendre que algú munti alguna cosa que realment no tingui ganes de muntar. I això és interessant. Això ve d’un impuls, ve d’unes ganes de comunicar alguna cosa; em semblaria molt absurd que muntessis tota una moguda, i et fotessis en tot un embolado per acabar fent una cosa que realment no t’interessa.

El grau de control i de precisió en aquests espectacles és molt important. Les coses van al segon i han d’anar on toquen. Però tant en un lloc com en l’altre hi ha d’haver coses positives i has de poder treballar a gust, no?

Fas aquesta feina per moltes raons: perquè t’agrada anar de bolos, t’agrada agafar la furgoneta i anar-te’n a Villanueva de la Serena, Ciudad Rodrigo, a festivals molt importants, etc.

En quins formats treballes?

Jo he fet molt teatre de carrer, de petit, mitjà i gran format, fins i tot de sèrie B (treballo també amb Avalot, que és una companyia de teatre de carrer que fa 25 anys que funciona).

Tenim un projecte molt interessant que es diu “El passatge insòlit”, que treballem amb coproducció amb moltes companyies. Grans mogudes, petites mogudes… Sí que hi ha feines que jo ara ja no vull fer, segons què, no. Hi ha feines, com a totes les professions, que quan ets aprenent d’una cosa vols fer una sèrie de coses i quan vas avançant i vas tenint una certa manera de fer, doncs, segons quines feines potser ja no et vénen de gust i vols fer-ne unes altres.

Quines són les condicions laborals que teniu?

Les condicions laborals que hi ha actualment en el teatre és que els actors rarament cobren per assajar. La meva opinió és que el procés d’assaig, que és un procés que hauria de durar com a mínim dos mesos, rarament passa del mes i mig i és on realment es fa la feina grossa, estàs entre 7, 8, 9, 10 hores diàries assajant, més tota la feina que t’emportes a casa, perquè l’actor treballa a casa. I això és una qüestió important, que sovint hi ha generacions que no ho tenen clar i és així: l’actor ha de treballar a casa perquè, quan vagi a l’assaig, pugui oferir possibilitats al director de tot el que ha preparat a casa.

Doncs, ens trobem en una situació en la qual jo considero que en aquest procés d’assaig és quan l’actor hauria de cobrar més, perquè és on se li està exigint més, on possiblement no hauria de treballar en altres coses, és a dir, no hauria d’anar a la tele, que això succeeix molt.

Ara el que succeeix és que normalment els actors no cobren per assajar; és una cosa que jo no entenc, però és així, i ens podem trobar amb una varietat de coses que passen. Si treballes en un dels teatres públics de la ciutat, segurament tindràs un sou correcte, un sou que estarà bé; si treballes en un dels teatres privats de la ciutat, depèn molt del que t’ofereixin, de com t’ho maneguis tu i del que puguis treure’n, i si treballes en qualsevol de les altres sales, possiblement et toqui no cobrar pels assajos i cobrar per les funcions, amb sort, a repartir del 50% del taquillatge. Això vol dir que hi ha actors i actrius que pugen a l’escenari pràcticament gratis.

Creus que es pot viure d’això?

No, no es pot viure d’això. No es pot viure perquè això fa que hagis d’acceptar moltes altres feines (actorals o no) que potser no t’interessen gaire. Llavors estem acabant fent uns productes que potser ens interessen poc ja als que els fem, doncs… com han d’interessar a algú que s’ho mira?

Com compagines la teva professió amb la teva vida personal?

Depèn de moltes coses, suposo. En el meu cas concret depèn de la família que tinguis. Jo, per exemple, tinc la meva companya, que és una persona que…, això també és important, ja no només per la compaginació sinó per tenir algú que no és de l’àmbit i que sovint t’ajuda en moments complicats a veure que realment això és el que has triat i a seguir fort i no cremar el barret, que de vegades t’entren ganes de cremar el barret.

Hi ha d’haver una certa planificació, el que passa és que no sempre és fàcil tenir aquesta planificació, perquè, a més a més, les feines que són més d’un projecte que té una certa durada i tal, és més fàcil planificar-ho però de vegades sorgeixen feines de: “Ei, hi ha això la setmana vinent!”.

“Park in Shakespeare”

El projecte “Park in Shakespeare” és un projecte que se li va ocórrer a un amic que es diu Pep Garcia Pasqual. Ell havia estat força temps vivint a Dublín, i va participar —ell és actor— d’una experiència que és fer Shakespeare al parc. Això és una tradició anglosaxona, que s’estila molt a Irlanda, Anglaterra, a Nova York, a Austràlia, i el que fan són representacions de Shakespeare al parc gratuïtes per a la gent.

El que fem són les comèdies: el primer any vam fer l’Amansiment de la fúria, l’any passat vam fer La comèdia dels errors, i aquest any la intenció és fer Somni d’una nit d’estiu. I dic la intenció, perquè així com el primer any ho vam fer de la manera que us he comentat, malgrat que havíem demanat una subvenció aquí a Barcelona, no ens la van donar.

El segon any vam tenir el suport del CONCA, el Consell Nacional de les Arts, i aquest any no sabem què passarà. No sabem què passarà, la intenció és fer-ho, però pinta lleig.

La intenció de “Park in Shakespeare” aquest any amb el Somni d’una nit d’estiu és estar, si no m’equivoco, del 18 al 31 de juliol, al parc de l’Estació del Nord, a l’Espiral dels Til·lers, que, a més a més, el lloc acompanya molt. Fem un Shakespeare sense llum, sense so… actors dient un text i fent que el públic imagini tota la resta.

Les noves tecnologies han afectat l’àmbit de la teva professió?

Va bé, perquè és obrir uns canals de comunicació i que les propostes arribin molt ràpid amb un cost molt baix.

Pel que fa a trobar feina, no serveix per a res, absolutament per a res. Ara, pel que és que això arribi, pot ser interessant. Més que res per això, perquè pots arribar a molta gent i explicar la proposta concreta, convidant-lo, el fet que hi hagi una invitació…

Noves tecnologies: el Showreel

Pels actors que fem, que volem fer, televisió i cinema és un element bàsic. Per què? Perquè és una manera molt senzilla de dir-li a algun director o algun director de càsting: “Mira, t’envio un link on hi ha la meva pàgina web. Aquí hi ha una mostra en imatges d’alguna cosa que jo vull destacar, que m’interessa que vegis, per veure si allò que tu tens al cap d’aquest guió, un actor com jo ho pot fer, no ho pot fer, quins registres dóna, etc.”.

Per què has creat una SL?

Bé, un crea una petita empresa perquè, quan vols fer projectes que no sigui vendre-li a una productora una idea i que ells ho facin, sinó que tu dius “això ho podem fer entre nosaltres”, “ens coneixem amb gent potent”, si vols tenir opcions de poder contractar la gent que treballarà amb tu, tenir opcions de tenir una subvenció per tenir un suport econòmic per portar a terme un projecte, és imprescindible que estiguis dins un marc legal que faci que això sigui possible.

Muntar un negoci a Espanya és de les coses més complicades que he vist. I ja no parlem si aquest negoci el munta algú que té la necessitat de muntar-lo, però que realment tot el que és l’aparell legal per muntar aquesta companyia de manera legal li importa ben poc, perquè és un artesà que es dedica a fer una altra cosa.

Una altra cosa és que desgasti molt: desgasta moltíssim, moltíssim, moltíssim. Fins al punt que un, a vegades, es planteja si val la pena gastar tanta energia que després és una energia que jo, com a mínim, necessito per actuar, necessito per quan realment hem de fer la feina que jo controlo, que domino i que tinc clara.

Quins són els teus projectes de futur?

Jo sempre he pensat que jo l’únic que vull és gaudir del que faig, de cada una de les feines que faig, i que em serveixi per pagar les factures i omplir la nevera, res més. Que no falti el mínim i que puguem comprar els contes que hem de comprar i segons què i tal, no? Tenir una certa estabilitat fent allò que vull fer.

Ara faré un curtmetratge en què, per suposat, no guanyaré ni un duro, però em van enviar el guió i és un guió súperinteressant; penso que, a més a més, el personatge que he de fer és un repte complicat, molt complicat.

Retallades a la cultura

Bé, perquè no entenem la cultura, realment i de manera convençuda, com una inversió de futur, senzillament. Si penséssim realment, tinguéssim clar i estiguéssim convençuts que allò realment acaba enriquint el país, no hi hauria tants dubtes. Però realment no és així. Però queda bé dir que és així. Hi havia qui deia “fets i no paraules”. Doncs bé, amb la cultura també. Ens posem a parlar d’ella i tots estem d’acord, tots. Tots els partits creuen que és important. Sí, cal posar-hi més recursos, però a l’hora de la veritat fem tot el contrari.

www.ricardsadurni.com

Popularitat: 100%

Teatre Sindical CCOO Palma

dijous, 18 novembre, 2010

Jaume Garcias “AK47”

Ara fa poc més de dos anys, el Teatre Sindical de CCOO iniciava una nova etapa en la seva programació, obrint-se a quelcom més que l’ús com a sala d’assemblees i reunions.

Tots els dissabtes del mes d’agost de l’any 2008, el seu escenari va acollir les actuacions dels grups musicals més allunyats de les tendències del mercat.

Era el naixement del Cicle de Música no Comercial. Sense entrada, sense catxés i sense beneficis, però amb molta voluntat creativa i artística, l’associació cultural NeoTokyo i la Secretraria de Comunicació i Cultura de CCOO, van fer possible un esdeveniment innovador al panorama cultural de Palma. Circuitbending extrem, dadaisme sonor, radicalisme noise, i qualsevol corrent allunyada de la radio-formula mercantilista, van confluir sobre un escenari modest però suficientment equipat, per tal d’oferir un espectacle setmanal a tots aquells interessats en les noves formes d’entendre la música, que van resultar no ser pocs. Thatuglybastardmakesmepuke, Sooperlooper i NT Soundsystem, entre d’altres, participaren a l’esdeveniment.

Un nou espai cultural sorgia al centre de Palma, i sols dos mesos després, el Festival de Música Electrònica i Videoart NT es traslladava des de Ses Voltes fins al Teatre Sindical.

Artistes internacionals del videoart com Hendrik Dorghaten, músics locals i de Barcelona destacats en el camp de l’electrònica, com Moizture, Boltzmann Factor i els amfitrions NeoTokyo, així com Max, primer premi nacional de còmic, encarregant-se del disseny gràfic del cartell, possibilitaren la consolidació d’un festival que actualment es realitza al Museu d’Art Contemporani El Baluard amb una importat repercussió mediàtica. Altre cop es tractava d’una cita gratuïta i allunyada de la idea de negoci. I altre cop va ser un èxit de públic.

El 2009 s’obria amb la presentació en gener de l’Indiebox, un festival de música moderna. Quatre grups, Petröleo, Marlovers, 37-A i Astrolabio, presentaren les seves propostes a un públic entregat que, per continuar amb la filosofia del teatre, no va haver de rascar-se la butxaca per gaudir de l’esdeveniment.

Al maig del mateix any, i per tal de donar suport a l’artista H1000VM, a qui havien robat l’ordinador, els seus amics oferien el Concert de Solidaritat amb l’H1000VM. Entre ells, uns encara desconeguts Papa Topo, que han acabant fitxant per una important discogràfica nacional. Aquest cop, i per l’esmentada motivació benèfica, es sol·licitava al públic una donació voluntària.

A l’agost tornava el Cicle de Musica No Comercial amb la seva segona edició, que va contar amb la primera aparició oficial de la Confederación Galàctica de Energúmenos Con Mas Tiempo Libre Que Sentido Común, col·lectiu dedicat fins aleshores a intervencions espontànies als llocs més estrambòtics de Palma, com ara a sobre uns contenidors hidràulics o a un canòdrom abandonat i que acabaria formant fins i tot un equip de carreres solars conegut com The Confederados Racing Team, per competir a un esdeveniment organitzat per l’Institut de Física Interdisciplinària i Sistemes Complexos. Van quedar segons.

Al juny de 2010, la tolerància s’estengué més enllà de la música, i el Teatre Sindical va acollir la cinquena edició del Festival Internacional de Cine Gai i Lèsbic de Mallorca, també conegut com a Festival del Mar, compartint la programació amb el Teatre Municipal de Palma. Més de 40 pel·lícules procedents de diversos països com ara Alemanya, Filipines, Estats Units, Mèxic, Itàlia, Regne Unit, Portugal, o França, es van projectar entre ambdós espais.

El mateix any, el cinema independent fet a casa feia la seva aparició en la programació cultural del teatre amb la presentació del llargmetratge La Maldición de la Familia Corazón, de Pedro López i produïda per El Mal Mola. Zombies, homes-llop, científics tronats, i una delirant trama filmada amb pocs recursos i molta voluntat van fer riure una sala plena de gom a gom.

Totes aquestes activitats han anat consolidant el Teatre Sindical de Comissions Obreres com un espai referent pel que fa a la contracultura, la programació gratuïta, l’antimercantilisme, l’experimentalisme i la independència.

Pel bé de tots, esperem que aquest només sigui l’inici d’un llarg camí, ja que com deia Emili Darder, “només la cultura pot fer homes lliures”.

Popularitat: 8%

Estrella Pineda

YouTube Preview Image
DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3PODCASTWMV)

Em dic Maribel Ayné. Sóc la directora del grup de teatre Atressí de Comissions Obreres del Vallès Occidental. Ens agrada la cultura com a tothom, com a tots els homes i totes les dones, i vam fer una aposta per tenir un grup de teatre estable en aquesta comarca. Així va néixer Atressí.

El nom va ser difícil d’aconseguir, però el vam lligar a l’àmbit laboral. Atressí és “altre sí, dic”, i vam pensar que un sindicat com Comissions Obreres tenia moltes coses a dir. “Altre sí, dic” vam començar ara fa dotze anys. No me’n surto gaire amb les dates!

Va començar amb companys i companyes del sindicat i ens vam marcar la fita de fer una representació anual. De moment ho hem aconseguit i, a part d’això, hem col·laborat, com no podia ser d’una altra manera, amb la Secretaria de Cultura, portant teatre de petit format però amb més reivindicació social, un teatre de més denúncia. Hem intentat ser sempre alternatius a l’hora d’escollir les nostres obres, i, de moment, ens n’hem sortit força bé. Ara bé, hem de tenir en compte que és un grup totalment amateur. En aquesta última obra, per exemple, s’estrenen cinc companyes.

Quina és l’obra que esteu preparant ara?

Ara estem preparant Bernarda Alba i l’hem inserit dins dels actes de commemoració del dia 25 de novembre, el Dia internacional contra la violència de gènere, perquè és una icona del que és la violència de gènere, o, com deia Lorca en el seu subtítol, un Drama de mujeres en los pueblos de España. Com t’explicava, l’emmarquem dins dels actes commemoratius del 25 de novembre perquè pensem que és un reflex, un bon exemple, per demostrar el que Lorca ens deia en el seu subtítol. Considerem de plena actualitat el seu contingut de denúncia: ens traslladem al 1936 i veiem que el que Lorca denunciava, la realitat que Lorca ens va mostrar és totalment vigent. Suposo que ja sabeu que la casa de Bernarda Alba era la casa de la família que vivia al costat de Lorca, així que té una base, una fonamentació real. La família existia i Lorca la va posar sobre el paper. Ens agrada Lorca i intentarem no decebre amb la nostra arriscada posada en escena, perquè, com us he dit abans, som un grup totalment amateur. Hi dediquem hores del nostre son, del nostre descans. La gent que té família amb nens ha de deixar els nens amb algú, ha de fer mil i una combinacions. Posem a la pràctica això que està tant de moda i que s’anomena la conciliació del temps. O més ben dit: la gestió del temps!

Hem vist que teniu una llarga trajectòria de representacions teatrals i una cosa molt curiosa és que heu fet teatre directament al lloc de treball.

Sí.

Ens expliques aquesta experiència? Perquè considerem que és molt interessant.

Aquesta va ser una de les nostres fites: apropar la cultura al món del treball. I tot el grup estàvem tan orgullosos quan ens vam plantar al campament de Sintel, a la Castellana, i vam poder representar una obra que en aquell moment teníem en cartellera per als companys que feia dies i dies que estaven tancats i en lluita.

També va ser molt emotiu quan les companyes del tèxtil de l’empresa Italco Polinyà ens van convidar a portar una obra que parlava sobre les maquiladores de Centreamèrica. És un projecte conjunt amb la Secretaria de Cultura i la veritat és que no us imagineu la quantitat de bolos que van sortir d’aquest petit muntatge.

Aleshores ens va impressionar molt, perquè arribes a una empresa moderna instal·lada aquí, a Sant Quirze del Vallès, i la sensació de “maquiladora moderna” —a través de les fotos que vam poder veure del company Antonio Rosa— és la mateixa. Estava tot més pintadet, estava tot més net, però el que nosaltres traslladàvem a aquelles companyes i companys era la seva realitat, però posada en un altre continent.

Hem de dir que era difícil contenir entre 300 i 400 persones treballadores a la sala, perquè era l’hora de plegar. El comitè va fer un esforç enorme per preparar totes les activitats, però quan vam començar us haig de dir que es va fer un silenci brutal. Es van sentir totalment identificades i hi va haver una comunió entre les treballadores del tèxtil d’aquí amb la història que nosaltres intentàvem fer-los arribar. Va ser realment molt bonic, molt bonic.

Jo us ho dic: és molt gratificant apropar el teatre a l’empresa. Molt gratificant!

Com va venir aquesta petició de l’empresa, a través de qui? Quin en va ser el circuit?

A través del comitè, que sabia el que nosaltres teníem preparat.

O sigui, a través del sindicat.

Sí, a través del sindicat.

Heu representat algun tipus d’obra més reivindicativa, més de caire social?

Sí. En clau d’humor, però reivindicant la sexualitat de la dona. No reivindicant la utilització sexual de la dona, sinó reivindicant que la dona també és un ésser sexual i que pot gaudir de la seva sexualitat. Per al 8 de març vam representar-la en diferents espais. Vam anar que si a l’Aragó, que si a València, que si a Madrid… Vam fer els monòlegs de Darío Fo i Franca Rame (Tengamos el sexo en paz), que és una adaptació que vam fer nosaltres i que també vam portar als companys de Sintel. Després vam treballar tot el tema, dur, però molt dur, de l’explotació infantil, i juntament també amb la Secretaria de Cultura —i torna a sortir l’Antonio Rosa, perquè totes les fotos són treball seu— vam fer el que anomenem Jo em dic. Jo em dic són testimonis de cinc nens i nenes d’arreu del món, en primera persona, en què expliquen les seves vivències, el seu dia a dia. Es basen en dades reals que expliquen com està la situació al món d’aquest mal social.

El fet que no sigueu professionals, que el teatre sigui una afició, quins problemes us comporta a l’hora de mantenir el grup? És a dir, podeu mantenir un grup estable?

És clar, el fet de no ser professionals té molts avantatges perquè ets molt lliure. No depens d’un telèfon perquè et contracti una productora. No depens del fet que et tallin el paper en una sèrie o s’acabi la representació… Et fa molt més lliure. Com a problemes podem dir que el grup és molt obert. Tens gent que se te’n va, gent nova que s’hi incorpora i gent que et pot deixar penjada per mil circumstàncies o sense cap mena de mala intenció mesos abans d’una estrena. Per què? Perquè el que sí que té el teatre amateur és que o l’estimes o te’n canses. El glamur el té l’espectador quan seu a la butaca i veu un espectacle amb una qualitat mínima o, si més no, quan valora l’esforç que ha fet aquella gent o aquells nens. Ara bé, el dia a dia, us asseguro que no és tan glamurós. Has de portar el teatre molt endins per marxar a les dotze d’un assaig i aixecar-te l’endemà a les cinc del matí, per tancar-te caps de setmana sencers perquè has de cosir la roba i per tirar-ho tot endavant, perquè en un grup de teatre amateur tu ho fas tot, des de netejar la sala fins a cosir la robeta, maquillar-te… Tot, tot, tot! Hi ha un altre problema: abans hi havia una miqueta més de suport econòmic, però la crisi ens afecta a tots i totes i de subvencions, zero.

La casa de Bernarda Alba és una obra de teatre sobre dones perquè és un drama de gènere. Això significa que els homes no s’apunten a fer teatre?

No, en absolut (somriu). Que els homes no s’apunten a fer teatre? Et puc dir que els companys que tenim estan desitjant que acabem Bernarda Alba perquè molts ens han dit si poden sortir com a ombra i fer de Pepe Romano. No, no, no i no! Sí que tenen una sensibilitat especial envers les arts. En el nostre cas vénen més dones que homes, però tenim homes, companys del grup de teatre, que esperen que les companyes acabin ja d’estrenar aquesta obra i preparar-ne una on puguin sortir (somriu).

Llavors, ara comences o precisament…

Precisament ara fa dos o tres anys vam estrenar Göttingen. Va ser una aposta molt atrevida del grup Atressí, perquè, des de la dramatúrgia fins a la posada en escena, tot va ser creació pròpia, i et puc dir que la majoria eren homes. Hi havia molts més homes que dones. La música era en directe. El director era home. Tot es desenvolupava dins d’un psiquiàtric i, com a originalitat, val a dir que també va haver de venir un home per ensenyar-los a cantar i un altre home a ensenyar-los francès perquè les cançons eren franceses. Us puc assegurar que aquí sí que hi havia vint persones: hi havia quinze homes dins de tot el muntatge i cinc dones. Per cert, hi havia un llit molt bonic i uns llums… i se’ns van espatllar (somriu).

Comentes que no disposeu de cap suport. Et refereixes a suport econòmic?

Em refereixo al suport econòmic, no al suport emocional o al suport logístic, que ens presta tant el sindicat com la gent (com ara la gent del Teatre del Sol, amb qui tenim molt bona relació de veïnatge i ens han ofert la sala). És la segona o la tercera vegada que estrenem al Teatre del Sol. És només un problema de liquiditat. Posat el cas que una companya es compri unes sabates, si pots, després, amb el que treus del petit taquillatge li tornes els diners. Ho confeccionem tot nosaltres… No disposem de recursos econòmics per tirar endavant, si no és que ens en deixen. El sindicat ens presta diners i, quan els recuperem amb les entrades, els tornem.

Ara presentareu Bernarda Alba. En el vostre projecte de teatre, amb quines altres coses ens sorprendreu a Comissions? Quin projecte de futur teniu?

A part de Bernarda Alba?

Quins són els vostres projectes després de Bernarda Alba?

Després de Bernarda Alba? Tenim intenció de representar-la una mica més, perquè tanta feina per a dos caps de setmana només… (somriu). La veritat és que et deixa un sabor de boca una mica agre.

Tenim una col·laboració amb la Secretaria de Sanitat de la CONC, en què participaran tres companyes, i tenim la demanda i el clamor popular de les companyes que estan fent Bernarda Alba perquè, com ens diuen, “si us plau, que la propera sigui divertida”. Els companys ens collen i diuen que sigui “divertida i que hi puguem entrar”. No ho sé! No sé què farem després de Bernarda Alba, perquè ara mateix em descol·locaria una mica pensar en el proper projecte.

Abans has dit que darrere l’obra hi ha molta feina de tots els companys i companyes, i que això no és rendible. És un problema de difusió? És un problema de temps? On situaries tu aquest problema? S’haurien de fer més representacions de les obres?

Jo crec que hi intervenen diversos factors. T’haig de dir —i això fent una autocrítica de nosaltres mateixos i de nosaltres mateixes— que de vegades els companys i companyes no volen tirar endavant i es queden a mig camí. És molt difícil trobar un substitut o una substituta. Aquesta és una de les dificultats. I, a part d’això, no hi ha gaire facilitat quant a espais que reuneixin una mica les condicions essencials. No demanem que sigui el Nacional, perquè no hi arribem, però sí un teatre municipal… La programació és molt tancada, sabem amb qui treballem, sabem quin tipus de teatre vol anar a veure la gent i és difícil entrar en els circuits. Has d’estar molt ben connectada perquè et deixin alguna sala. Havia de ser sincera i comentar les dues dificultats. De vegades la gent se’n cansa. Perquè, per exemple, amb tot el tema de les maquiladores i amb el tema de l’explotació infantil les obres es van representar molt perquè les actrius hi estaven molt disposades (tant la Maite com la Mariam Rodríguez, que és de Comissions Obreres) i no vam tenir cap problema per anar a Pamplona, a Benidorm o allà on fos. No és tan fàcil moure un projecte on hi ha més d’onze persones, com en aquest cas. És difícil!

Per acabar: tu, com a directora, què sents quan estàs dirigint una obra de teatre?

Uf! (somriu) No sabria dir-te què sento. El que sí que he après és que tot esforç té una recompensa i que el director s’ha de situar sempre —almenys a mi em passa— en una posició d’empatia total amb els problemes quotidians que tenen les altres persones, perquè no som professionals, perquè no els pagues. I si estan cansades els ho has de reconèixer, i si te’n donen deu tu n’has de posar dotze, perquè l’endemà te’n donin onze. Això sí que ho he après.

Què sento? A mi m’agrada. És com crear. Saps allò de: plantes una llavor i la vas regant, en vas tenint cura i dius “Ui, mira que bé! Mira què m’ha sortit!”. A l’hora de l’estrena es passen molts nervis. Molts nervis perquè penses “Per què m’he ficat en això?”. Però t’haig de dir que el nostre públic és un públic molt agraït. És un públic que se situa perfectament, sap la feina que hi ha al darrere i sap què és el teatre amateur. T’has de situar i saber a qui véns a veure i la feina que hi ha al darrere. Sentir és això. És la sensació aquesta de si tinc cura d’una idea, n’obtinc fruits, si no, no. És gratificant, però no és fàcil, sincerament. Ara bé, enganxa. El teatre enganxa. El contacte amb la gent, aquests lligams són com fils d’or especials. Quan veus que de vegades una actriu que s’estrena amb nosaltres és capaç de controlar el ritme de la respiració del públic que té al davant és maco. És maco veure com una personeta pot arribar a crear aquesta sensació.

Què diries tu als espectadors, la gent que té l’afició però que no sap molt bé com ficar-s’hi?

Jo els animaria a entrar-hi. Que hi entrin i que es deixin portar. Descobriran la gran quantitat de sensacions i emocions que podem expressar amb el nostre cos, amb la nostra veu. I que gaudeixin del procés creatiu que és qualsevol obra. No és el quadre final, sinó des que vam començar amb una idea fins que hi donem els últims retocs. Jo animaria tothom i sobretot les dones a fer-ho. Penso que és una bona teràpia perquè comparteixes, fas grup… Jo animaria tothom a fer teatre! Jo sí!

Molt bé! Moltes gràcies!

Popularitat: 5%

Català a la Franja – R. Sistac

Quan parlem de territoris de llengua catalana tenim clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; evidents i indiscutibles.

Entrevista a Carme Sánchez, directora de Paraula. Centre de Serveis Lingüístics, de Palma

L’associació Paraula, amb seu a Palma (Mallorca), promou tot tipus d’iniciatives que contribueixen a fer un ús normal de la llengua catalana.

Rafa Romero: exposició “Paradís”

Les iniciatives culturals públiques com a valuosa alternativa al limitat àmbit galerístic privat.

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

Actriu formada teatralment a Cuba, va marxar a l’Índia durant 6 mesos amb una companyia de Dinamarca, on va estudiar les danses tradicionals d’aquest país.

NÚVOL