Dilluns, 24 de Juliol de 2017

Periodisme digital

dijous, 11 novembre, 2010

Entrevista a Vicent Partal

Emili Rey

Avui parlem amb Vicent Partal, director de Vilaweb. Ja va ser amb nosaltres a la primera etapa de la Teranyina en paper i ara que encetem aquesta segona etapa torna a ser-hi, en el que és una nova etapa digital. La Teranyina parla de la llengua i la cultura  catalanes des del món del treball i ho fa a tres bandes: Illes Balears, País Valencià i Catalunya.

Altres articles relacionats amb aquest tema:

L’esclat de la crisi econòmica ha rebentat les costures de la premsa i ha posat al descobert la crisi d’un model“, per Màxim Pujade

El periodismo, un bien público


YouTube Preview Image
DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3PODCASTWMV)


Quina valoració en fas d’un projecte com aquest?

Jo sempre sóc fanàtic de qualsevol projecte que recorda que el català es parla també al meu poble, Bétera, i que es parla també a Salses i a Guardamar; per tant ho trobo especialment important.

I, a més, projectes que vénen del sindicalisme i del món del treball ajuden a consolidar una imatge que el català va aconseguir ja fa dècades que és que és una llengua popular, del poble, nostra, pròpia. Si, a més, ara sou capaços de pujar al carro de la digitalització i engegar una nova etapa de la Teranyina en format digital la valoració no pot ser més que fantàstica.

Com és el moment actual del periodisme o de la comunicació digital? Ho dic perquè potser, amb la crisi actual, estem assistint al final dels suport en paper i perquè, d’altra banda hi ha també el problema de la precarietat del treball dels professionals del periodisme. Com ho veus?

Jo crec que per analitzar bé la situació del periodisme hem de distingir tres coses: la salut del periodisme, la salut dels mitjans de comunicació i la salut de les empreses periodístiques. Són tres coses molt diferents.

La salut del periodisme és molt bona. Mai com ara els ciutadans han tingut tanta informació i tan plural al seu abast. Això també genera problemes, òbviament, en com gestionar-la i en com manegar-la, però mai els ciutadans han tingut a les seves mans tanta informació i tan plural. Per tant, la salut del periodisme jo la considero bona.

La salut de les empreses de mitjans ja és més complicada. Avui viuen un procés de transformació radical, i el que eren les empreses de mitjans tradicionals de premsa, ràdio i televisió no s’aguantaran perquè són empreses no sostenibles, i aquest és un concepte que cada dia té més importància. Els models que tenim del passat, de fa 20 o 30 anys, no són sostenibles en el nou entorn i, per tant, les empreses de mitjans, estan fent front a una crisi òbvia, només cal mirar-ho, que també té conseqüències en acomiadaments laborals d’una part molt important de la població periodística del país i les condicions laborals també són cada vegada més difícils. Tots sabem que quan hi ha precarietat de mercat aquesta precarietat acaba incidint en les persones individuals.

La salut dels mitjans és el que és més complicat. Depèn. Si el mitjà és conscient del temps en què viu i del paper que ha de tenir en el temps i oblida conceptes tradicionals i és capaç de lluitar per crear un espai propi i un model propi, jo crec que aleshores està bé, pot funcionar bé. Si un mitjà, com passa especialment en els mitjans grans, s’entesta en aturar el temps, en tornar enrere, aleshores està condemnat al fracàs.

Parlem del català. Després de les sentències del TC i del TSJC… quina és la situació? Realment és un perill tot el que envolta l’idioma o és una cosa passatgera i la llengua podrà passar aquesta situació complicada? Com veus aquesta sentència i aquest atac al català?

Jo crec que la sentència de l’Estatut de Catalunya sobretot el que significa és que l’Estat espanyol definitivament no accepta una realitat plurinacional ni pluricultural de l’Estat. El pacte de la transició es trenca, s’esberla; crec que és un atac gravíssim que altres territoris ja havíem patit prèviament. En aquest sentit el Principat de Catalunya està molt millor legalment que no pas al País Valencià, on només es va poder aprovar una llei d’ús i ensenyament molt minsa, per no parlar de les Illes o la Catalunya Nord, on l’idioma ni tan sols és oficial.

Però jo crec que hi ha un matís polític en la sentència de l’Estatut i en els posteriors desenvolupaments, perquè per exemple la sentència del TSJC no fa res més que seguir la via que li marca la sentència del TC, de manera que jo crec que és una atac en tota regla, i no només contra la normalització del català, sinó fins i tot contra la normalitat.

Fixeu-vos que la sentència del TSJC ja incideix en dir que no hi ha necessitat de parlar en català a les administracions, mentre que en castellà sí que hi és. Trenca fins i tot el concepte de bilingüisme, però un bilingüisme equitatiu podria ser una cosa acceptable, mentre que un bilingüisme totalment disglòssic com plantegen aquestes sentències crec que per la majoria del país és simplement inacceptable. Llavors, davant d’aquesta paret cal preguntar-se cap a on avancem. Jo sóc partidari d’avançar cap a un Estat propi, que no hi ha més remei, que és evident que l’Estat espanyol no ens accepta com el que som, però òbviament això té unes dificultats i és responsabilitat de tots tirar-lo endavant… però que això és un atac en tota regla, això està claríssim.

Una acció com el Teranyina va en la línia de suportar justament aquests atacs…

Això és un atac en tota regla, però els que vam viure el franquisme, com nosaltres, ja sabem que ens han atacat altres vegades i amb més regla encara… a mi em pegaven a l’escola per parlar en valencià, físicament vull dir… per tant no cal anar a una memòria molt antiga per veure atacs que fins i tot eren més durs que els actuals. Jo crec que la llengua la manté el poble, i sempre l’ha mantingut el poble. Jo recordo molt una conversa amb el professor Sánchez Guarner a València que ens va dir a una colla de joves una frase que sempre m’he apuntat: una llengua no mor perquè no s’hi incorporin nous parlants, sinó que mor perquè els que la parlen deixen de fer-ho. En aquest sentit la millor reacció a les sentències és exercir amb tota normalitat els usos lingüístics i els drets lingüístics que tenim. És a dir, si tots nosaltres decidim que seguim vivint en català, la legalitat igual, i una proposta com la vostra forma part del moviment popular que s’ha de crear que va en aquesta línia de dir: vostès diguin en el que diguin, nosaltres fem el que fem, que és el que hem fet sempre, com al franquisme. Ja hi estem acostumats. El que passa és que en comptes d’anar endavant anem endarrera, però no per voluntat democràtica sinó per imposició antidemocràtica per part de l’Estat espanyol.

Parlem ara de la xarxa. Nosaltres, CCOO, estem en aquesta campanya a favor de la neutralitat de la xarxa, en contra dels perills que hi ha de posar peatges a la utilització de la xarxa, de treure’n la democràcia. És real aquest perill? És imminent? Què podem fer per actuar en contra això que ens ve a sobre?

El perill que algunes grans empreses del món de la telefonia, o d’altres com Google, puguin acabar amb la neutralitat de la xarxa és un perill imminent, real, i el més greu que tenim a davant. Internet, el canvi que ha facilitat o que ha generat sobretot des de l’inici de la dècada dels 90, ha estat una democratització com no havia passat mai abans de la informació. També altres coses, però això és el cor del canvi que representa Internet. I això s’ha fet, entre altres coses, perquè genera unes condicions igualitàries.

A Internet, la Teranyina i la CNN estan a un clic de distància, i això iguala com mai abans havia passat; abans el procés de confecció d’un i altra tenia un procés industrial que desnivellava molt en funció del poder econòmic, i Internet el que fa és igualar-ho. Això és una victòria enorme que representa Internet. I això és el que volen acabar els partidaris d’acabar amb la neutralitat de la xarxa. El concepte de neutralitat de la xarxa vol dir que tota la informació que circula per la xarxa té el mateix valor, i acabar amb la neutralitat vol dir que hi haurà una informació que circularà més ràpid, més fàcil i més bé i una altra que anirà més lenta. Per tant, crec que és un combat absolut el que hem de fer en favor de la neutralitat de la xarxa. Jo l’esperança que tinc és… d’entrada és una cosa que ens interessa la majoria de la gent, i després hi ha una altra part en la qual hi tinc confiança que és que tecnològicament no és senzill acabar amb la neutralitat. Per sort el disseny de la xarxa es va fer com es va fer, i les bases de la xarxa també, i no és tan senzill poder discriminar paquets o petites unitats d’informació que circulen per la xarxa, no és tan senzill poder adjudicar un valor a uns o als altres. Però és evident que aquí hi ha un gran interès econòmic, això és negoci… per tant, la campanya que fa Comissions i que hem de fer tots nosaltres és imprescindible, és un combat en el qual ens juguem perdre o guanyar tot el que hem guanyat en els últims 20 anys.

Pel que fa a les xarxes socials, el gran boom de la comunicació en aquests moments, no està provocant també una dualitat de la societat: qui és a la xarxa i qui no hi és. Com veus el present i el futur de les xarxes socials i la seva ubicació a la societat?

En aquest tema de la fractura digital, que en el fons parlem d’això, que si hi ha gent connectada i hi ha gent que no… jo fa temps que tinc una idea que és molt simple d’explicar: jo no crec que hi hagi fractura digital, el que hi ha és fractura social. No es pot resoldre la fractura digital si abans no es resol la fractura social. Si el senyor Botín no es connecta a Internet estic segur que no li passa res; en canvi, si una persona que no té recursos, que viu malament, que té moltes dificultats i que viu en una precarietat absoluta, si no es connecta a Internet, això el castiga encara més. Aquesta és la diferència. Per tant, qualsevol mesura que signifiqui rebaixar el nivell de fractura digital és positiva, jo hi estic a favor. Sigui el que sigui: punts públics, xarxes wifi obertes… cal rebaixar la fractura digital. Però no ens hem d’enganyar, especialment la gent progressista, no ens hem de deixar entabanar per un discurs que, darrere la idea d’una fractura digital, el que fa és amagar l’essència del problema, i l’essència del problema no és la fractura digital, sinó el fet que vivim en societats injustes amb una fractura social excessiva. Per tant, resoldre la fractura social també resoldrà la fractura digital.

Això independentment que la gent jove hi entri amb una facilitat esborronadora… les meves filles són molt més digitals que jo i tot això és veritat, existeix, i no s’hi pot fer res, el món funciona així. Però el problema central, quan parlem de fractura digital, l’hem de situar en la fractura social. En aquest país hi ha una injustícia social enorme, estem parlant d’un 20% de població aturada, un 7-8% d’extrema pobresa, prop d’un 40% d’atur juvenil, que és una autèntica barbaritat, impossible d’aguantar per cap societat civilitzada, aquest és el problema. Si solucionem això se solucionarà la fractura digital. Pel que fa a la resta, si les criatures toquen les maquinetes millor que nosaltres no ens ha de preocupar gaire.

Per acabar, parla’ns de vosaltres, de Vilaweb. Heu canviat de lloc, teniu projectes nous… Explica’ns aquests projectes. Esteu contents?

Sí, estem molt contents. Vam passar una etapa de 7 anys en la qual vam estar aliats amb el Punt, que segueix sent una empresa amiga, molt important per a nosaltres, però vam decidir diversificar els camins i nosaltres vam fer fa un any i mig una aposta molt forta  amb una maqueta nova, feta per l’Amèrica Sánchez, en la qual volíem ressaltar el contingut propi, perquè pensàvem que ens havíem equivocat seguint massa l’última hora i això no ens distingia gaire dels veïns… També l’edifici nou al centre del Raval, a Barcelona, que no només és una redacció, sinó que és un ateneu obert al públic, que intenta recuperar la millor tradició del periodisme republicà del nostre país, que és quan es va fer el millor periodisme en aquest país i que sempre tenia en compte la interacció amb els lectors… Ara presentarem una sèrie d’apostes per la mobilitat, els I-phone, els I-pad, que és on crec que hi ha la batalla del futur, no pas en el paper, sinó en l’I-pad, la batalla del futur de la informació… I en total ja són 15 anys, que és molt de fer, 15 anys que crec que ens han permès fer un diari de fidelitat al país, respectuós, de qualitat, que rebutja i no cau en el sensacionalisme, en la premsa groga, etc. Un diari progressista i un diari líder… això no té una gran importància, però seguim sent els líders amb 400.000 lectors de mitjana, que és una xifra molt considerable, i seguim treballant en bones condicions; de fet, una de les raons del canvi era millorar molt les condicions de treball de la nostra gent… estem contents, i un pèl cansats, perquè 15 anys, cada dimecres, cada dijous, cada divendres… comencen a pesar, però estem molt feliços.

Doncs enhorabona, Vicent, per aquesta nova etapa, i moltes gràcies per participar en la nova etapa de La Teranyina. Fins un altre moment!

Popularitat: 3%

La Federació de Serveis a la Ciutadania de CCOO de Catalunya ha inclòs un reportatge sobre la crisi del periodisme, a la revista que publica mensualment “Serveis a la Ciutadania”.

Feu clic per veure l’article “L’esclat de la crisi econòmica ha rebentat les costures de la premsa i ha posat al descobert la crisi d’un model“, de Màxim Pujade.

Popularitat: 4%

General

Periodistes catalans a Darfur

divendres, 1 octubre, 2010

Antonio Rosa i Jenni Rodà

Una mirada a la realitat de Darfur de la mà de dos periodistes catalans

“Com a periodistes de Nacions Unides hem de publicitar la feina d’aquesta organització, però també volem ensenyar la situació real i sensibilitzar la gent”

YouTube Preview Image
DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3PODCASTWMV)

Guiomar Pau és d’Arbeca, un poble d’uns dos mil cinc-cents habitants de la comarca de les Garrigues. Allà hi va néixer el 1982 i hi va passar la seva infància i adolescència. Als divuit anys va traslladar-se a Barcelona, on es va llicenciar en Periodisme a la UAB, i a partir d’aquell moment va començar a viatjar i a viure, per qüestions d’estudis o de feina, en diverses ciutats. L’última parada l’ha fet a Darfur, on treballa al Departament de Comunicació de la UNAMID, la Missió de Pau de la Unió Africana i de Nacions Unides en aquesta regió.

Albert González va néixer el 1975 a Barcelona, tot i que ben aviat es va traslladar a viure a Sant Cugat del Vallès amb la seva família. Va estudiar la carrera de Filologia Catalana, però la seva gran passió, i des de fa uns anys també la seva professió, és el Fotoperiodisme. Irlanda, Perú o Bolívia han estat els últims països on ha treballat, a banda de fer corresponsalies per diversos diaris de l’Estat espanyol.

Actualment exerceix de fotoperiodista al Departament de Comunicació de la UNAMID.

Podríeu fer una breu pinzellada de la ubicació i les característiques de Darfur, la regió on treballeu i viviu?

GP: Darfur és una regió del Sudan, un país africà situat al sud d’Egipte, la qual fa frontera amb el Txad. La seva superfície es podria comparar amb la de l’Estat espanyol, tot i que només té uns set milions d’habitants perquè hi abunden les zones desèrtiques i, per tant, les condicions de vida hi són molt dures. Pel que fa a la població, la majoria és musulmana i hi ha dues ètnies principals: la dels àrabs i la dels africans. De fet, el conflicte que s’ha viscut durant els últims anys ha estat entre aquestes dues ètnies, i també per la falta de recursos.

Quines són les causes principals de l’origen del conflicte de Darfur?

AG: Quan es parla del conflicte de Darfur hi ha una certa confusió. Molta gent diu que és per motius religiosos, però realment és quelcom molt més complex, ja que hi intervenen la gran quantitat de tribus que hi viuen, les quals, com ha comentat la Guiomar, es poden dividir en dos grans grups. És cert que la rivalitat entre àrabs i africans existeix des de fa unes quantes dècades, però si ens atenem a les dades oficials, el conflicte va començar l’any 2003 amb els primers atacs entre les milícies rebels i les milícies oficials o progovernamentals, i des d’aleshores continua vigent. Fins al moment més de dues-centes mil persones han mort i hi ha hagut gairebé tres milions de desplaçats, entre interns i refugiats, a països com el Txad o el Congo. L’enfrontament entre aquestes dues ètnies també és per la manca de recursos que hi ha. Falten coses molt bàsiques, com ara terra, aigua, aliments… La població civil és la més castigada en aquest conflicte i, per tant, compta amb molt de suport internacional. I aquí és on intervé la Missió de Pau de Nacions Unides a Darfur, la més gran que hi ha a escala mundial.

Els dos treballeu des de fa alguns mesos en la UNAMID. Podríeu explicar quins són els objectius que té aquesta missió?

GP: L’objectiu principal d’aquesta missió és protegir la població civil i garantir la distribució d’ajuda humanitària entre els afectats, sobretot entre els desplaçats interns, a través de diverses agències de Nacions Unides, com poden ser el Programa d’Aliments, UNICEF, Metges sense Fronteres o el Comitè Internacional de la Creu Roja. De fet, però, són mínimes les organitzacions internacionals presents a Darfur, ja que el Govern ha anat fent fora les que no estaven dins de la seva línia. Un altre dels objectius de la Missió és garantir i aplicar l’Acord de pau que hi ha signat. El problema és que aquest acord només és entre el Govern i una de les parts que està en conflicte, i encara hi ha moltes lluites tribals per resoldre. El que Nacions Unides està intentant és que la resta de parts també s’afegeixin a l’Acord de pau. Finalment, la Missió també intenta millorar les relacions entre els governs del Txad i del Sudan, i promou, com a mesura més recent, la recuperació econòmica de la regió, ja que a causa del conflicte i del clima del terreny encara és una zona molt empobrida.

De quina manera encaixeu aquest conflicte en el vostre dia a dia?

AG: A mi, el que més em sorprèn d’aquest conflicte són, bàsicament, dues coses. La primera és la seva durada, ja que, en termes històrics, és un dels enfrontaments més llargs en el temps. Oficialment fa set anys que es va iniciar i no se sap de manera gaire clara com es pot resoldre en un futur. El segon aspecte que m’impressiona és la poca repercussió que té en els mitjans de comunicació: és un conflicte pràcticament oblidat. Sí que va tenir un cert ressò durant els primers moments, sobretot el 2003 pel seu gran impacte humanitari, però a partir de llavors han anat passant els anys i només se’n fa referència quan algun personatge famós visita la regió.

Quin és el vostre paper en el Departament de Comunicació de Nacions Unides?

AG: Com a treballadors d’aquest departament sabem que la nostra obligació és publicitar la feina que està fent l’ONU en el territori, però també volem sensibilitzar la gent: com a periodistes volem ensenyar quina és la situació real en què ens trobem, com viu la gent de Darfur i quines són les seves necessitats, i en quin punt es troben el conflicte i les negociacions.

Com es compagina l’objectivitat periodística amb la denúncia?

GP: La nostra feina sempre l’hem de fer des de la imparcialitat respecte de qualsevol part del conflicte, però si, almenys, com a personal internacional podem donar una mica de veu a la població civil, ja és un pas. Tot i així, tenim moltes restriccions. Nosaltres estem situats a Al Fashir, la capital de Darfur, i no ens podem moure d’allà lliurement. El que sí que podem fer és visitar, a través de les infraestructures de la missió, els camps de desplaçats que hi ha a tota la regió, que són desenes. La gran majoria tenen la seva escola, el seu hospital, els punts per proveir-se d’aigua… però malgrat això estan molt limitats i depenen de l’ajuda internacional de les diverses organitzacions. El que la gent d’allà voldria és tornar als seus pobles, dels quals van haver de marxar per culpa del conflicte. Hi ha desplaçats que es van moure ara fa uns sis anys, però el moviment de persones no s’ha aturat durant tot aquest temps i, per tant, cada vegada hi ha més nous desplaçats. Fa un parell de mesos, per exemple, hi ha haver un incident en un poble: un grup armat va matar trenta persones. Això va provocar que tot el poble marxés d’allà per anar a una zona veïna més gran. El creixement, doncs, és continu.

Quin és el paper de la dona en aquesta lluita?

GP: En un conflicte tan difícil com aquest, jo, com a dona, m’adono que les dones sudaneses són víctimes per partida doble: viuen el conflicte i les seves conseqüències, com també fa la resta de la població, i a la vegada pateixen moltes situacions de violència de gènere, especialment violacions. Quan veig les dones, la sensació que en tinc és que són les que porten el pes de tot: són elles les que fan la feina de la casa, les que van a buscar aigua i llenya per poder cuinar… i, a més, treballen a fora.

Albert, tu ets el primer que va arribar a Darfur, concretament el novembre de 2009. Què és allò que més et va sorprendre?

AG: El primer impacte que vaig tenir és que és un país on no es poden fer fotografies. I això, en el meu cas és paradoxal: sóc fotògraf en un lloc on no hi ha facilitats per desenvolupar la meva feina, ja que el Govern imposa moltes restriccions. Amb l’acreditació que tenim és diferent, no hi ha problemes. Ara bé, anar pel teu compte amb una càmera penjada al coll no és tan fàcil i cal demanar permisos a les autoritats. Respecte a aquest tema, però, un company em va fer una reflexió que intento tenir present: és cert que és una tasca difícil, però nosaltres, com a treballadors de Nacions Unides som dels pocs, o dels molt pocs, que tenim el privilegi de poder fotografiar Darfur. I al final veig que acaba essent un privilegi fer fotos d’allò que volem, o podem.

Fotografia: Albert González
Un soldat rebel custodia un col.legi electoral al campament de Zam Zam
www.albertgonzalez.net

Popularitat: 5%

Català a la Franja – R. Sistac

Quan parlem de territoris de llengua catalana tenim clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; evidents i indiscutibles.

Entrevista a Carme Sánchez, directora de Paraula. Centre de Serveis Lingüístics, de Palma

L’associació Paraula, amb seu a Palma (Mallorca), promou tot tipus d’iniciatives que contribueixen a fer un ús normal de la llengua catalana.

Rafa Romero: exposició “Paradís”

Les iniciatives culturals públiques com a valuosa alternativa al limitat àmbit galerístic privat.

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

Actriu formada teatralment a Cuba, va marxar a l’Índia durant 6 mesos amb una companyia de Dinamarca, on va estudiar les danses tradicionals d’aquest país.

NÚVOL