Dissabte, 27 de Maig de 2017

Entrevista a Sergi Bernal, fotògraf

dilluns, 11 juliol, 2011

Clara Drudis, Dolors Frutos, Estrella Pineda, Antonio Rosa

YouTube Preview Image
DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3PODCASTWMV)

Sergi Bernal
Fotògraf

Em dic Sergi Bernal. Sóc de Santa Coloma, tot i que ara visc a Barcelona des de fa uns anys. No em dedico a la fotografia, tot i que en faig molta i m’agrada explicar coses mitjançant la fotografia.

Em dedico al món dels mapes i la cartografia, però en els últims anys he fet molta fotografia, des de fotografia de viatges, fotografia social, de fotoperiodisme… He fet treballs des de la Xina rural als camps d’arròs a la província de Guangxi, els refugiats sahrauís que estan al camp de refugiats de Dakhla o els refugiats sahrauís que estan a Barcelona, Madrid o Montornès, vivint a l’exili. I ara estic amb temes de la memòria històrica, amb un tema de fosses comunes.

D’on et ve aquesta afició a la fotografia?

Sempre m’ha agradat la fotografia, i des del 2005 vaig decidir fer fotografia més seriosament i d’alguna manera explicar històries, mitjançant la fotografia.

Els temes principals dels teus projectes se centren en temàtiques socials, per què?

Home, és ben segur que si agafo aquests temes és per la meva ideologia, i sempre m’ha interessat, doncs, poder explicar injustícies, i els mitjans que utilitzo són les fotografies.

En la teva obra, imatge i paraula van juntes. Per alguna raó especial?

La gran majoria de vegades, una imatge dóna molta informació, però és necessari contextualitzar-la i explicar i donar detalls, ja que una imatge sola no t’ho pot arribar a donar tot… Hi ha detalls, com dates o llocs o noms de persones, i sobretot en el tema de la memòria històrica, els actors principals han mort tots i per això moltes vegades necessites saber què va passar, necessites abans tenir informació del que s’ha arribat a publicar o el que està en arxius. Que pugui dir el que ha passat. I moltes vegades és això: intentar fins i tot fotografiar notícies de diaris, arxius de la depuració o expedients de la depuració, perquè et doni una idea de per què aquella persona és en aquella fossa comuna.

Estableixes interrelacions amb les persones que fotografies?

Tot depèn del tema que estigui fotografiant. Per exemple, quan faig fotografia de viatge, moltes vegades els impediments idiomàtics fan que simplement retratis una acció que veus. És difícil accedir a aquella persona, és difícil comunicar-t’hi, és difícil saber què està pensant d’una determinada cosa i que tu puguis arribar a plasmar-ho en una fotografia. Però, en canvi, quan la cosa és més propera i tu coneixes la història, moltes vegades fins i tot acabes amb una relació d’amistat amb aquelles persones.

Al teu bloc tens una frase que diu: “Vull la pau, però no l’oblit”. Quina relació hi ha entre la fotografia i l’oblit?

Doncs, aquesta frase de “Vull la pau, però no l’oblit” és la concepció del tema de la memòria històrica, i sobretot la memòria històrica d’aquest país, de la repressió franquista i tot el que suposa un país que no ha fet una revisió del seu passat; els estudiants mai arriben a estudiar el franquisme, els estudiants no saben que hi ha encara sense trepitjar fosses comunes dels represaliats i que estan allà des de fa 75 anys. I això és l’oblit, és el pitjor que li pot passar a una societat, que no sàpiga exactament on està trepitjant, i sobretot també mirant els familiars, els familiars, hi ha familiars que encara són víctimes, i la víctima represaliada és a la fossa comuna. La víctima represaliada, doncs, va patir, però hi ha altres víctimes que encara continuen, que són els familiars. I com que l’Estat no ha fet una revisió seriosa d’aquest tema, encara continuen sent víctimes, ara ja no del franquisme sinó de la democràcia.

Què t’ha portat a fer justament ara el projecte “Desenterrant el silenci”?

En el tema de les fosses comunes, ja feia temps que volia fer un reportatge fotogràfic.  Volia fer l’obertura d’una fossa aquí, a Catalunya, però aquí a Catalunya tenim fosses a la zona del Pallars, però perquè s’obri una fossa hi ha d’haver una associació de familiars que es posin d’acord, que ho demanin, que demanin la subvenció i que a la llarga es pugui obrir aquella fossa.

Llegint la revista Sàpiens, vaig veure que parlaven sobre el tema de la memòria històrica, que parlaven sobre la recerca d’un president del Barça que està a la Sierra del Guadarrama, en una fossa comuna, i a mi m’interessava, doncs, tocar una cosa així, i vaig llegir l’article i vaig trobar el nom d’una historiadora que tracta temes de repressió franquista, fosses comunes i tal, i directament em vaig posar en contacte amb ella buscant per la xarxa, i ella em va dir el que us he dit: que aquí a Catalunya no hi havia possibilitat per ara, però que ella coneixia un grup de científics bascos, que és el Grup de Ciències Socials Aranzadi, que aquesta gent exhuma, i em va posar en contacte amb un que fa exhumacions allà, un arqueòleg. Jo li vaig comentar la possibilitat d’anar-hi i si hi havia a l’estiu del 2010 alguna fossa que s’obrís. Em van dir que n’hi havia una a Burgos, i cap a Burgos, i vaig estar deu dies fent fotos. Vaig tornar a Barcelona i, en el moment de tornar a Barcelona, rebo una trucada que em diu que els familiars, l’associació dels familiars dels represaliats assassinats al Monte de la Pedraja, que van ser a la fossa, em diu que no s’havien recordat de dir-me —tot i que ella se’n recordava de quan era petita que el seu pare li havia comentat— que en aquella fossa hi havia un mestre, que era un mestre català, que feia un mètode d’ensenyament molt concret allà, en un poble de per allà dalt i, que en aquella fossa, doncs, hi havia aquella persona.

Com viuen els familiars de les persones represaliades que en un acte tan íntim com és l’exhumació de les fosses comunes hi hagi un fotògraf?

Generalment la família, com que moltes vegades són… en aquest cas, eren gent que vivien en pobles, i són unes comunitats molt tancades, unes comunitats que d’alguna manera han patit molt la repressió, no només perquè desaparegui del mapa algun familiar, sinó després, en ser familiars d’un rojo, doncs, d’alguna manera havien estat assenyalats amb el dit, i d’alguna manera continuava la seva purga. I que una persona jove, entre cometes, que fa fotos, que ve de Catalunya i que fa fotos sobre la història de la seva família… t’acullen amb els braços oberts, perquè volen que la seva història es conegui. És una història que ha estat enterrada durant 75 anys, perquè han estat ells per voluntat pròpia, no ha estat l’estat d’ofici que ha decidit obrir allò; han sigut ells anant a un notari, muntant el que és una associació i finalment demanar deu mil permisos, contractar les màquines i acabar obrint tot allò i pagant uns científics, arqueòlegs i forenses, que obrin tot allò.

Què va significar per a tu guanyar el primer premi del festival de Fotoreportatge Visa Off de Perpinyà?

Tot el que sigui rebre premis i distincions d’alguna manera és un reconeixement al teu treball. Jo vaig rebre el primer premi de fotoreportatge Visa Off el setembre del 2009 a Perpinyà, i no era un dels treballs que més m’agradin, perquè era fotografia de viatge.

Com veus la situació laboral actual dels fotògrafs?

La situació laboral dels fotògrafs, jo la veig malament, sempre que facis fotoreportatge. Desconec la gent que fa fotografia conceptual, o la gent que es dedica a temes de moda o la gent que fa altres tècniques com tècniques de natura, perquè, és clar, són móns… O gent que es dedica a fer fotos de càries o altres coses… perquè, és clar, és molt ampli. El tema de voler il·lustrar un moment o una situació o un detall de fotografia és molt ampli.

També quant a fotoperiodisme, veig que està molt malament, moltes revistes doncs… com que s’ha democratitzat molt el tema de la fotografia, doncs, moltes revistes moltes vegades entren a Internet si necessiten il·lustrar una notícia. Entren a Internet, fan una recerca amb quatre paraules clau, surt aquell lloc recòndit i allunyat de la Xina, acaben trobant la fotografia, t’escriuen un e-mail —alguns, d’altres no— i publiquen aquella fotografia i d’alguna manera ha baixat molt el nivell i, és clar, això ho nota el fotoperiodista, perquè abans el mitjà li pagava un viatge per a fotografiar aquella zona i feia un treball amb cara i ulls; ara els editors gràfics això s’ho estalvien i acaben sortint fotografies que…

Els temes de caire social que toques, et costa encabir-los en les teves exposicions?

Depèn del tema. Per exemple, el tema de la memòria històrica aquí a Catalunya, ara per ara té molt bona acollida. Per exemple, el que és el tema dels sahrauís és més sensible, sobretot quan pensem que hi ha una població immigrant marroquina molt gran i que els tentacles del poder no volen que es tracti aquest tema, sobretot quan l’Estat espanyol té una gran responsabilitat amb el tema sahrauí, i saber que són allà en aquells camps de refugiats podrint-se, d’alguna manera també és conseqüència de com van jugar les cartes els governs d’Espanya i les que estan jugant ara per salvaguardar unes estratègies geopolítiques i comercials.

Quins són els teus projectes de futur?

Encara continuo buscant informació sobre el mestre Antoni Benaiges, però en el futur, estic començant a fer fotos, però encara no sé què sortirà, però m’agradaria fer un projecte que seria —no sé el títol que portarà— el de la memòria històrica. Es diu “Desenterrant el silenci. Antoni Benaiges, un mestre català, una fossa comuna a Burgos”. Aquest treball, que he començat ara, no sé quants anys trigaré ni res, perquè és un projecte que no saps quan s’acaba. M’agradaria tocar la memòria històrica també, però aquesta vegada amb membres del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), perquè hi va haver tres o quatre persones que van viure l’any 36 aquí la revolució, eren tres o quatre persones vives, i m’agradaria fer un projecte fotogràfic al voltant d’aquesta gent i també completar-ho amb retalls de diaris, fotografies antigues…, encara no sé la forma que tindrà ni res, però per ara vull fer un homenatge a aquests homes i dones.

Què és el projecte “Obtura”?

El projecte “Obtura” és un projecte molt innovador, que ha sortit a Barcelona, en el qual col·laboren molts fotoperiodistes. És un projecte que té com a finalitat donar difusió d’obres de fotoperiodistes. Jo hi participo amb un audiovisual que té a veure amb “Desenterrant el silenci”. I tot aquest projecte significa que diferents fotoperiodistes passen els seus audiovisuals, els seus projectes perquè es puguin visualitzar en la xarxa. I no només tens l’audiovisual del projecte, sinó també l’entrevista, una entrevista que t’explica com s’ha fet aquest projecte, i és molt interessant.

http://sergibernal.blogspot.com

Popularitat: 5%

Dona, Guerra Civil i Franquisme

diumenge, 10 juliol, 2011

DONA, GUERRA CIVIL I FRANQUISME

Ginard, David (coord.); Aguado, Anna; Nash, Mary; Tavera, Susanna; Cenarro, Ángela; Molinero, Carme; Ginard, David. Palma: Editorial Documenta Balear, 2011, 198 pàgines.
Col·lecció Menjavents.

Si volem rescatar les memòries femenines silenciades per reincorporar-les al nostre patrimoni col·lectiu, cal entrar-les per la porta gran; cal feminitzar la història que és, sens dubte, una de les millors maneres de democratitzar-la. Els sis treballs aplegats a Dona, Guerra Civil i Franquisme s’inclouen en aquesta tasca d’assolir la visibilització femenina dins el coneixement històric. Es tracta d’un recull que proporciona una visió actualitzada i de conjunt sobre alguns àmbits particularment rellevants de la història política i social de la dona a l’Estat espanyol, entre la proclamació de la Segona República i el final de la dictadura franquista (entre el 1931 i el 1975).

El volum s’obre amb un primer bloc de textos dedicats principalment als anys de la Segona República i la Guerra Civil. Es tracta dels treballs d’Anna Aguado, en què s’analitza la dinàmica política del període republicà des d’una perspectiva de gènere, i de Mary Nash, que se centra en els diversos rols exercits per les dones republicanes a l’Espanya en guerra. Tal com s’indica, les reformes polítiques del 1931 al 1936 i les intenses transformacions a l’Espanya republicana entre el 1936 i el 1939 implicaren una modificació innegable de normes legals, de pràctiques quotidianes quant a la presència dins l’espai públic, i de representacions simbòliques de la imatge de la dona dins la societat.

Els altres quatre treballs —signats per Susanna Tavera, Ángela Cenarro, Carme Molinero i David Ginard— s’endinsen fonamentalment en les repercussions de la derrota republicana del 1939 i la instauració de la dictadura franquista. Així, s’intenten aportar algunes claus per conèixer millor els models socioculturals que s’implantaren a l’Espanya de Franco mitjançant l’Església catòlica i la Secció Femenina —basats en la domesticitat, la subordinació i el restabliment dels valors tradicionals—; s’analitzen els escrits memorialístics redactats des de l’exili per algunes de les principals dirigents republicanes; es reflexiona entorn del rol assumit per les dones dins l’oposició política al franquisme —actiu i creixent al llarg dels quatre decennis de dictadura, encara que no exempt de notables límits i clamoroses contradiccions—, i s’estudia l’impacte de la repressió franquista contra el moviment de dones de l’Estat espanyol.

La reflexió que sobre tot plegat en fa el coordinador de l’obra, l’historiador mallorquí David Ginard, és prou aclaridora: “la Segona República i la Guerra Civil constituïren una època molt rica en esdeveniments respecte de les relacions de gènere, en què s’entrellaçaren continuïtats i canvis d’abast molt desigual, però la gran majoria dels progressos assolits foren contundentment anorreats per la dictadura nacionalcatòlica implantada el 1939. Tot i això, també es propugna que el llegat de l’activisme polític femení dels anys trenta es configurà com un magnífic referent que, juntament amb les transformacions socioeconòmiques viscudes per Espanya des del decenni dels seixanta, possibilità que progressivament s’assistís a una incorporació de les dones dins la lluita democràtica antifranquista; preàmbul del desplegament del moviment feminista en els anys setanta”.

En definitiva, les aportacions agrupades en aquest llibre —l’origen de les quals rau en les diverses conferències del curs Dona, Guerra Civil i Franquisme, que va tenir lloc a la Universitat de les Illes Balears entre l’octubre i el novembre del 2009, organitzat per l’Institut Balear de la Dona, l’Institut de Ciències de l’Educació de la UIB i la Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears— acosten el lector als darrers progressos de la investigació històrica sobre la dona a Espanya, de la mà precisament d’especialistes que, en tots els casos, fa molts anys que conjuminen aquests estudis específics de gènere amb altres recerques molt variades de la història espanyola del segle xx.

Popularitat: 4%


“Eines d’Innovació Educativa”, núm. 13

L’ensenyament de la història i l’ús de la(es) memòria(es)

La FE de CCOO – PV va presentar el passat 13 d’abril el nou títol de la col·lecció “Eines d’Innovació Educativa”: l’Ensenyament de la història i l’ús de la(es) memòria(es). Aquesta presentació s’ha dut a terme en el refugi antiaeri construït sota les pistes esportives de l’IES Lluís Vives de València per protegir la població civil de València dels efectes dels bombardejos sistemàtics de l’aviació i les forces navals dels militars revoltats contra el Govern de la II República.

El llibre està format per 4 articles, que fan referència a la línia de defensa de la ciutat de València, als vestigis de la Guerra Civil a la ciutat d’Alcoi, a la memòria republicana de la ciutat de València i, per últim, un article sobre oblit i memòria en la gènesi de la democràcia en la Grècia clàssica. El llibre està acompanyat d’un DVD que inclou, d’una banda, el documental editat per FEIS amb la presentació de la Guia didàctica i, d’altra banda, el documental ¡Abajo la dictadura! Tres generaciones de antifranquistas en el País Valenciano.

S’hi presenten 3 itineraris didàctics que fan referència a la II República i a la Guerra Civil Espanyola. Es pretén que el llibre siga una guia de recursos útils per al professorat amb l’objectiu de posar la memòria al servei de la història i, en aquest cas, la història que s’ensenya, amb una reflexió sobre l’amnistia en l’Atenes clàssica i les consideracions sobre la memòria i l’oblit que aquest estudi llança sobre l’amnistia espanyola de 1977.

La col·lecció “Eines d’Innovació Educativa” és una iniciativa de la FE de CCOO – PV que va aparèixer l’any 1998, la qual ha publicat fins avui 13 volums, i és una col·lecció d’estudis i d’investigacions relacionats amb el món i els problemes de l’educació al nostre país, que pretén desenvolupar la dimensió sociopolítica de Comissions Obreres del País Valencià.

Popularitat: 4%

Català a la Franja – R. Sistac

Quan parlem de territoris de llengua catalana tenim clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; evidents i indiscutibles.

Entrevista a Carme Sánchez, directora de Paraula. Centre de Serveis Lingüístics, de Palma

L’associació Paraula, amb seu a Palma (Mallorca), promou tot tipus d’iniciatives que contribueixen a fer un ús normal de la llengua catalana.

Rafa Romero: exposició “Paradís”

Les iniciatives culturals públiques com a valuosa alternativa al limitat àmbit galerístic privat.

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

Actriu formada teatralment a Cuba, va marxar a l’Índia durant 6 mesos amb una companyia de Dinamarca, on va estudiar les danses tradicionals d’aquest país.

NÚVOL