Dimarts, 23 de Maig de 2017

Català a la Franja – R. Sistac

dimarts, 12 juliol, 2011

El català a la Franja: breu aproximació a una cursa d’obstacles

Per Ramon Sistac
(UdL / IEC)

La terra inexistent

Quan parlem de territoris de llengua catalana (o Països Catalans, dit sia a la manera de l’Estellés “castament i amb perdó de la taula”, ja que aquesta expressió sembla estar actualment proscrita) tenim molt clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; és a dir, evidents i indiscutibles. Tothom sap, per exemple, què són les Illes Balears (així, amb “Illes” amb majúscules, perquè no parlem d’un arxipèlag, sinó d’un territori amb nom i cognom), de quins elements es componen, fins on arriben i quina és la seua posició geoestratègica en el nostre món proper. Fins i tot en el cas del País Valencià (una altra denominació perillosa sens dubte), amb uns límits lingüístics ben diferents dels administratius, l’entenem com una  unitat política conformada a partir del regne baix medieval de València. Unes estructures històriques i organitzatives diverses, doncs,  que articulen  territoris diferents de llengua comuna o, segons el punt de vista de cadascú, territoris afins que constitueixen metafòricament les diferents branques d’un mateix pi.

Aquesta obvietat, però, topa frontalment amb una altra realitat essencialment diferent: la de les terres catalanoparlants d’Aragó, conformades per una tirallonga de pobles, viles i llocs que tan sols presenten una molt precària estructura territorial comuna. És prou clar que aqueixes terres (que a partir d’ara anomenaré la Franja) no tenen entitat geogràfica ni administrativa pròpia —altra que la pertinença compartida a l’Aragó—, i no disposen tampoc  d’una xarxa de comunicacions o de fluxos humans i econòmics (vertical sobre el mapa) més enllà del veïnatge més immediat.  En tot cas, aqueixa xarxa s’articula horitzontalment amb els pobles veïns de Catalunya, d’Aragó i, en menor proporció i a l’extrem sud, del nord del País Valencià. Per posar un exemple prou entenedor, és més fàcil que una persona de la Llitera i una altra del Baix Cinca —comarques veïnes també sobre el mapa— es coneguen o relacionen a la ciutat de Lleida que no pas a la de Fraga, capital de la segona comarca i nucli de població més important de tota la Franja.

El nom que sí fa la cosa

I és que, de fet, la Franja no ha existit mai o, si ho preferiu, és una creació moderna, del darrer terç del segle XX. Fins i tot el seu nom és discutit, i provoca alguna urticària. A l’Aragó endins no volen ni sentir-ne a parlar i, a les terres catalanoparlants,  el terme és un vell motiu de discussió, sobretot pel que fa a la seua adjectivació: Franja de Ponent, Franja d’Aragó, Franja Oriental, expressions que trasllueixen totes un rerefons ideològic ben evident.  Alguns —crec que, a hores d’ara, molts— hem optat per utilitzar “Franja” sense més, sense adjectius, amb el convenciment que és impossible de confondre-la amb la de Gaza, i amb la constatació que és una denominació que s’està popularitzant entre la població autòctona “no marcada”. Si actualment pensem que totes les terres catalanoparlants d’Aragó comparteixen una sèrie de problemes que exigeixen estratègies de superació conjuntes, és que estem al davant del naixement d’una nova realitat. I, com qualsevol cosa que naix, ha de menester un nom per a ser descrita, i un nom (en aquest cas, un topònim) que ha de ser universalment acceptat, sense generar rebuigs generalitzats, i ser, a més a més i més o menys, del gust de qui el porta.

Una llengua més viva del que sembla

Aquesta realitat —de fet, una realitat que ja existia, però de la qual ara tenim consciència—  es reconeix fàcilment  des d’una òptica lingüística, per bé que no és pas l’única possible. Hi ha també una “franja” econòmica i comercial que abraçaria poblacions castellanoparlants importants com Binèfar i Montsó i, en menor grau, Casp, Alcanyís o Graus (aquesta darrera avui encara de llengua aragonesa residual). Igualment, algunes viles catalanes estan molt vinculades a la Franja, com el Pont de Suert, Alfarràs, Seròs, Horta de Sant Joan o Arnes. Fora d’aquesta casuística, pareix lògic definir la Franja com el conjunt de territoris —municipis, bàsicament—  on la població és majorment i històricament de llengua catalana i, en canvi, de ciutadania aragonesa. Una estreta faixa, doncs, que s’estén del Pirineu als ports de Beseit i de Morella, faixa fins a cert punt entretallada per algunes zones despoblades o semidesèrtiques.  Una població que volta les 50.000 ànimes, concentrada majoritàriament en la zona intermèdia del Baix Cinca i comarques planes adjacents i que té la més baixa densitat al nord pirinenc i prepirinenc, a la Ribagorça.

Hi ha, a més, un petit gran problema taxonòmic. Hi ha zones de transició lingüística i cultural, concentrades al nord del territori i de baixíssima demografia, de difícil adscripció al català o a l’aragonès, perquè de fet s’hi parla varietats de trànsit entre ambdues llengües romàniques. El cas més paradigmàtic és el de la vall de Benasc, que sovint veiem —al meu entendre abusivament— inclosa als mapes de la Franja i dels Països Catalans. Al marge de les qüestions estrictament lingüístiques (realment és un parlar situat gairebé al 50 % entre l’aragonès i el català, amb un lleuger predomini dels elements no catalans), crec que hauríem de tenir en compte també altres components d’ordre cultural, econòmic, humà i fins i tot identitari a l’hora de fer adscripcions absolutes, gens matisades. De vegades, la pruïja taxonomista  arriba gairebé al maniqueisme, però la realitat de les coses sovint escapa dels excessos classificatoris.

El que sí que és un fet constatable clarament, almenys per part dels observadors sagaços (i així, a més, ho corroboren els estudis empírics) és que la llengua hi és ben viva. Insisteixo en el tema dels observadors sagaços, perquè el “paisatge lingüístic” de la Franja pot provocar una impressió esbiaixada. Ben sovint, el natural del país tendeix a amagar la seua llengua quan se sent observat, i la presència pública del català, i encara més de la llengua escrita, hi és molt pobra, de vegades o en determinats llocs pràcticament inexistent. Però, en donar-se la circumstància que és una terra on el fenomen de la immigració és molt recent (més aviat ha produït una emigració continuada, especialment cap a l’àrea de Barcelona) i d’altra banda en haver-s’hi mantingut continuades interaccions amb Catalunya i els catalans, conflictes identitaris a part la immensa majoria de la població continua mantenint la seua llengua autòctona, en unes condicions adverses que fan que aquest fenomen semble gairebé un miracle. Avui per avui, es dóna la paradoxa que la Franja és l’àrea catalanoparlant on l’índex de locutors de la llengua és més elevat i, alhora, on la seua consideració social és més baixa.

Una de freda i una de calenta

Malgrat les dificultats tradicionals, malgrat una consciència lingüística entre els parlants en molts casos gairebé nul·la, malgrat el secessionisme lingüístic que propugnen alguns grupuscles de dubtosa adscripció ideològica (plenament coordinats amb els seus presumptes correligionaris valencians), malgrat l’absència de reconeixement legal de l’ idioma, és innegable que en els darrers anys alguna cosa s’ha mogut. D’una banda, d’ençà de la introducció del català a l’escola (de manera voluntària i extraordinàriament precària, però que ha abraçat una part significativa de la població escolar durant dues dècades), d’ençà de la propagació de la idea, real o imaginària, que el català és útil per a trobar feina a Catalunya o, si més no, útil a l’hora de rebre serveis públics o privats de les poblacions catalanes veïnes (i molt especialment de Lleida, autèntica capital real del nord i el centre de la Franja), sense oblidar el paper que ha desenvolupat per a la col·lectivitat una brillant literatura; alguns sectors han pres consciència, per motius utilitaris bàsicament, però potser també fins a cert punt identitaris, del valor comunicatiu, simbòlic i patrimonial del català. D’altra banda, i com a conseqüència lògica de tot això, sota el mandat d’un president catalanoparlant Aragó ha fet un tímid reconeixement , segurament tard i malament a causa de les pressions externes (siguem ben pensats), de la realitat lingüística autòctona, a través de la llei “de uso, protección y promoción de las lenguas pro­pias de Aragón”, que reconeix sense embuts ni eufemismes la catalanitat lingüística i estableix uns mínims de protecció, foment i garantia legal per al seu ús públic per part dels ciutadans. Dissortadament aquesta llei, promulgada a finals de 2009,  no s’ha arribat a desplegar.

I estàvem en això quan ens han canviat les regles del joc. En el moment que escric aquestes ratlles s’opera un relleu en el govern autonòmic. La coalició entre el Partit Socialista i el Partit Aragonès Regionalista (amb clar predomini del primer) deixarà pas a alguna altra fórmula liderada pel Partit Popular, guanyador amb escreix de les eleccions (encara que sense majoria absoluta). En el programa electoral d’aquest partit figurava en lloc destacat la derogació de la llei, en contra de la qual ha estat clarament militant d’ençà de la seua promulgació. Tot fa pensar que es produirà en els temps propers una involució important. Teníem bitllet en el darrer vagó, el de tercera classe, i encara perdrem el tren…

Una qüestió mal resolta

Si la llengua ha pogut sobreviure fins ara en un ambient clarament hostil podríem pensar que, no havent canviat substancialment les coses, tot continuarà igual. Per l’experiència que tenim acumulada de conjuntures similars en aquest racó d’Europa, hauríem de considerar que, com a mínim, aqueixa seria una previsió poc realista. Només cal observar quina és l’evolució de les nostres llengües germanes i veïnes, l’aragonès i l’occità, gairebé abocades a una situació terminal. L’estatus actual i futur del català a l’Aragó només podria revertir positivament amb la intervenció dels poders públics a través d’una política lingüística adequada i decidida (i no sembla que, tal com pinten les coses, siga el cas), a través d’un canvi en l’adscripció administrativa del territori (una possibilitat que sembla pertànyer a la ciència ficció, i que de ben segur rebria l’oposició frontal de la majoria dels directament implicats) o, potser,  a través d’una àmplia conscienciació d’autòctons i forans sobre la doble identitat dels catalanoparlants de la Franja: pertanyents als països de llengua catalana per idioma i cultura (almenys en aquells aspectes —gairebé tots— en què la cultura es vincula directament a la llengua), i a Aragó per història i per adscripció administrativa (perquè els sentiments de pertinença, tan sovint adduïts, són una qüestió que forma part de l’esfera particular de cadascú). Una tasca que només podrà liderar la societat civil. Se’ns gira molta feina.

Popularitat: 6%

Rosa R. Beltran
Comunicació
CCOO de les Illes Balears

Carme Sánchez és la directora de Paraula. Centre de Serveis Lingüístics, una associació amb seu a Palma (Mallorca). Paraula promou tot tipus d’iniciatives que contribueixin a fer un ús normal de la llengua catalana. Des de 2007, organitza i gestiona la campanya del voluntariat lingüístic “Amb tu, en català, amb el suport de la Direcció General de Política Lingüística del Govern de les Illes Balears.

Actualment, el voluntariat lingüístic de Paraula té més de 2.700 persones inscrites, entre voluntaris catalanoparlants i voluntaris aprenents.

Carme, quines activitats fa Paraula?

Paraula neix amb la voluntat de cobrir les demandes relacionades amb l’ús de la llengua catalana de particulars i entitats. Per aquest motiu, des de fa més de deu anys desenvolupa tot tipus d’activitats d’ensenyament —impartir cursos generals i específics, presencials, semipresencials i a distància; gestionar un centre d’autoaprenentatge; fer formació de professorat; elaborar material didàctic, etc.—, d’assessorament —correccions i traduccions, supervisió d’enregistraments, etc.— i de dinamització —plans i actuacions d’acollida lingüística, activitats culturals, etc. Encara que, en molts àmbits, Paraula és un referent per la feina que fa, durant aquests darrers anys és més coneguda perquè ha gestionat la campanya del voluntariat lingüístic.

Quina valoració feu de la campanya?

A Paraula acudien moltes persones que aprenien català, però que no tenien oportunitats per practicar-lo. Per tant, sabíem que la campanya responia a una demanda real i esperàvem obtenir una bona acollida. La resposta, tant dels voluntaris aprenents que volen practicar la llengua com dels voluntaris catalanoparlants, ha estat molt bona.

En aquests moments tenim més de 2.700 persones inscrites al voluntariat; només l’any passat es van formar més de 1.100 parelles. Encara que sembli que 2.700 persones són pocs participants, cal pensar que, pel nombre d’habitants que tenim a les Illes, la proporció és com si a Catalunya hi haguessin participat 19.000 persones en els tres primers anys. En definitiva, estam molt contents de la implantació del voluntariat lingüístic a les Balears.

En què consisteix concretament el voluntariat lingüístic?

Nosaltres seguim el programa de parelles lingüístiques de la Generalitat de Catalunya, és a dir, posem en contacte una persona catalanoparlant i una altra d’aprenent i els proposem que es trobin una hora a la setmana durant tres mesos per parlar en català.

Cada mes organitzem activitats de dinamització, com ara visites als municipis, excursions, itineraris culturals, etc. Aquestes activitats tenen una resposta creixent i ajuden a crear una bona dinàmica i a cohesionar el grup de voluntaris. També serveixen perquè els voluntaris de diferents procedències coneguin millor els trets distintius de la nostra cultura i els costums actuals.

A més, tenim entitats i institucions adherides a la campanya que ofereixen als voluntaris la possibilitat de participar en les seves iniciatives, assistir a tallers gratuïts, a espectacles teatrals i musicals amb descomptes, visitar exposicions, etc.

Com aconseguiu arribar a la població?

Per iniciar el voluntariat, ens vam adreçar als ajuntaments per demanar-los que s’adherissin oficialment a la campanya i que col·laboressin a difondre-la. Fins ara s’hi ha adherit el 85% dels ajuntaments de les Illes Balears.

A cada municipi ens posem en contacte amb les associacions i entitats cíviques per presentar-los el funcionament del voluntariat lingüístic i sobretot per demanar-los que col·laborin a divulgar la campanya entre els seus socis i afiliats.

S’hi han adherit entitats de tot tipus, associacions de pares i mares, associacions de jubilats, centres excursionistes, centres educatius, partits polítics, associacions culturals i sindicats. Recordem que CCOO de les Illes Balears també s’ha adherit a la campanya.

A més de les persones que treballen a la seu de Paraula, tenim una persona que coordina la campanya a Eivissa i una altra a Menorca, i també hi ha entitats que col·laboren en la campanya, com l’Institut d’Estudis Eivissencs.

Com es fan les parelles lingüístiques?

Fem les parelles lingüístiques tenint en compte especialment la disponibilitat horària, però també la preferència de gènere, edat i aficions. Hem detectat que perquè les parelles funcionin és important que siguin més o menys de la mateixa edat. D’altra banda, com més fàcil és compaginar els horaris, més possibilitats hi ha que una parella tingui continuïtat.

Si hi ha molts voluntaris catalanoparlants, és més fàcil trobar als aprenents una parella que s’adapti a la seva disponibilitat. A vegades, no tenim prou voluntaris catalanoparlants, però la veritat és que, si en necessitem, sempre s’ofereix algun catalanoparlant a tenir més d’una parella o a anar a un altre municipi.

Com sabeu si el voluntariat funciona? Feu algun tipus de seguiment de les parelles?

L’experiència ens ha demostrat que s’ha de confirmar que les parelles han iniciat les trobades i que funcionen. La gestió del voluntariat lingüístic és una tasca que requereix un seguiment constant. Per això, Paraula regularment es posa en contacte amb les parelles lingüístiques. També tenim la informació directa que ens donen els voluntaris que participen en les activitats de dinamització (l’any passat hi van participar més de mil persones).

Si la parella no va bé, la canviem. Però les parelles que funcionen, moltes vegades segueixen més temps. Els aconsellem que no facin més d’un any amb la mateixa parella; tot i això és freqüent que mantinguin el contacte perquè s’han fet amics i que, a més, continuïn en el voluntariat amb una altra parella.

Com veieu el futur de la campanya del voluntariat lingüístic a les Illes Balears?

El voluntariat lingüístic ha tingut una gran acceptació en la societat insular. Crec que el nombre de voluntaris continuarà creixent perquè, a més d’aprendre o ensenyar una llengua, fas amics, coneixes altres cultures, altres maneres de viure… Per tant, si tenim el més important, els voluntaris, el futur de la campanya és bo.

Una altra cosa és la implicació de les institucions segons els resultats de les eleccions autonòmiques i municipals del mes de maig. Alguns municipis significatius encara no s’han adherit a la campanya, però pensem que el voluntariat lingüístic és una campanya en positiu, una campanya en què una persona ensenya la seva llengua a una altra. Aquí no hi ha lloc per a discussions estèrils sobre el nom de la llengua o el model de llengua que ensenyem —si mallorquí, menorquí o català—, cada persona ensenya la llengua que parla, xerra o ralla. Per tant, sigui quin sigui el partit polític que governi, hauria de donar suport a una campanya com aquesta.

Popularitat: 7%

Somescola.cat

dimarts, 12 juliol, 2011

Aurora Huerga
Secretària de Política Social i Desenvolupament Territorial de CCOO de Catalunya
Representant de CCOO de Catalunya a Som Escola

Què és i com neix Somescola.cat?

Som un conjunt d’entitats cíviques, culturals i de tot l’àmbit educatiu que, arran de les sentències del Tribunal Suprem espanyol que qüestionen el paper del català com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya, ens hem organitzat per refermar el nostre suport a l’escola catalana i al model de cohesió social que aquesta representa.

Què comporta la sentència del Tribunal en relació amb el sistema educatiu de Catalunya?

Atempta clarament contra un dels elements bàsics de l’escola catalana, un model que ha funcionat amb èxit els darrers 30 anys i gràcies al qual la nostra societat gaudeix d’un bon nivell d’educació i cohesió social. Per tant, la immersió lingüística ha de continuar sent un dels principals actius per aconseguir que no hi hagi separació entre comunitats ni discriminacions de cap mena. A la vegada, s’ha de continuar reforçant el model d’escola catalana i se n’ha de millorar l’eficiència per garantir un bon coneixement de les llengües oficials que possibiliti l’ús del català en els àmbits socials, econòmics i culturals.

Recentment s’han convocat concentracions arreu del territori de parla catalana per defensar un model d’escola en català. Quins paral·lelismes hi ha entre aquests territoris?

Aquesta reacció arriba després que el Govern de Francisco Camps hagi anunciat l’elaboració d’un decret que pretén capgirar el model educatiu del País Valencià per posar fi a les línees en valencià i, per tant, a més de 25 anys d’immersió lingüística. Si a això hi afegim les sentències que qüestionen el paper del català com a llengua vehicular a l’ensenyament i les anunciades pel president de les Illes Balears, que consisteix a suprimir també el model d’immersió lingüística, tot fa pensar que van en la mateixa línea.

Quin és el paper del sindicat a Somescola.cat?

El paper del nostre sindicat és defensar l’escola catalana com sempre hem fet perquè aquest model és el resultat dels esforços de tota la societat, especialment de la comunitat educativa, que, amb un consens absolut entorn del model lingüístic, ha treballat per tenir una escola democràtica de qualitat i cohesionada socialment i territorial. Per això, CCOO continuarem apostant per treballar amb aquestes entitats.

Es preveu alguna acció de futur?

Somescola.cat ha demanat als nous consistoris que una de les primeres decisions que prenguin sigui adherir-se al manifest a favor de l’escola catalana i la immersió, a la vegada que s’està preparant alguna acció cap al mes de setembre, ja que el dia 26 és el dia de les llengües.

Popularitat: 5%

Trobades 2011

dilluns, 11 juliol, 2011

Trobades 2011: Sí a l’ensenyament en valencià

Dels 25 anys de festes per la llengua als 100 anys del naixement d’Enric Valor

Després de complir un quart de segle l’any 2010, les Trobades d’Escoles en Valencià continuen el seu viatge per les comarques valencianes. Enguany estan commemorant els 100 anys del naixement de l’escriptor de Castalla Enric Valor. Amb aquest motiu les Trobades 2011 ens conviden a reivindicar el valor del valencià.

Les Trobades van nàixer com una festa reivindicativa i lúdica de les escoles d’ensenyament en valencià i del model d’educació vehicular en valencià. Una trobada és una festa per la llengua que reclama dels responsables institucionals, insistentment, més quotes de normalitat lingüística, i fer del valencià la llengua pròpia i oficial d’ús normal per a tots i per a tot. És una expressió pública d’autoestima col·lectiva, que ha passat a ser la visibilització del moviment cívic més multitudinari del País Valencià. No debades s’ha arribat en el seu conjunt a superar àmpliament els 200.000 assistents anuals.

Sí a l’ensenyament en valencià: garantia de plurilingüisme i de qualitat

A més de reivindicar la figura d’Enric Valor, les Trobades d’Escoles en Valencià 2011 han recuperat el seu esperit més pedagògic. Les Trobades pretenen visualitzar un model d’escola —l’’escola en valencià— que és la base per millorar les competències lingüístiques de l’alumnat.

Escola Valenciana, la comunitat científica educativa i les universitat públiques valencianes han reiterat en diferents ocasions que els únics programes que aconsegueixen una competència real en les dos llengües oficials del País Valencià són el Programa d’ensenyament en valencià (PEV) i el Programa d’immersió lingüística (PIL). A més, està comprovat que les persones bilingües tenen més facilitat per aprendre altres llengües.

En aquest sentit, Escola Valenciana va presentar el mes de febrer una proposta de model educatiu plurilingüe de consens. Un model basat en l’experiència dels darrers 25 anys i aplicable a tots els centres del País Valencià. Les Trobades seran un punt de promoció d’un model plurilingüe de qualitat.

Les Trobades 2011 volen deixar ben clares les greus deficiències del model educatiu proposat pel conseller d’Educació, basat en l’eliminació de la immersió lingüística i la potenciació d’un model que representarà l’establiment d’una educació monolingüe. Eliminar la immersió lingüística condemna el valencià a la desaparició i no garanteix més competència dels alumnes en castellà i anglès.

Les xifres de les Trobades 2011

Les Trobades van arrencar el diumenge 3 d’abril a Sagunt i Alacant i es clouen a Ibi i Relleu el 4 de juny. Entremig estan recorrent un viatge apassionant de comarca a comarca per Moixent, Senija, Llombai, Burjassot, Santa Pola, Novelda, Eliana, Xixona, Universitat Jaume I, Atzeneta, Silla, València (Benifaraig – Borbotó – Carpesa – Poblenou), Barcelona, Xeresa i Vilafranca. En total són 19 itineraris comarcals que preveuen enguany superar els 220.000 assistents. Fins ara les xifres van per molt bon camí, ja superen a hores d’ara, quan falten dues trobades de les més importants, els 200.000 assistents.

En les 19 trobades comarcals se superaran el 1.500 tallers organitzats, les més de 300 actuacions musicals i d’animació, l’assistència de 700 centres educatius i més de 200 entitats cíviques i ONG.

En definitiva, les Trobades d’Escoles en Valencià estan esdevenint, un any més, la principal expressió cívica del País Valencià, una manifestació col·lectiva d’estima per la llengua i per valors com la solidaritat, la diversitat, el respecte, la sostenibilitat i el territori.

YouTube Preview Image

Trobades d’Escoles en Valencià 2011

3 d’abril – SAGUNT – el Camp de Morvedre

3 d’abril – ALACANT – l’Alacantí (primària)

9 d’abril – MOIXENT – la Costera

10 d’abril – BURJASSOT – l’Horta Nord

10 d’abril – SANTA POLA – el Baix Vinalopó i el Baix Segura

10 d’abril – LLOMBAI – la Ribera

10 d’abril – NOVELDA – les Valls del Vinalopó

10 d’abril – l’ELIANA – el Camp de Túria

10 d’abril – SENIJA – la Marina Alta

15 d’abril – XIXONA – l’Alacantí (secundària)

16 d’abril – UNIVERSITAT JAUME I (Castelló de la Plana) – la Plana Alta i la Plana Baixa

16 d’abril – ATZENETA D’ALBAIDA – la Vall d’Albaida

16 d’abril – SILLA – l’Horta Sud

17 d’abril – BENIFARAIG, BORBOTÓ, CARPESA I POBLE NOU – València

30 d’abril – BARCELONA – Setmana Cultural de l’Espai País Valencià

7 de maig – XERESA – la Safor i la Valldigna

14 de maig – VILAFRANCA – comarques de l’interior de Castelló

4 de juny – RELLEU – la Marina Baixa

4 de juny – IBI – l’Alcoià i el Comtat

Vegeu-ne les FOTOGRAFIES.

Popularitat: 4%

Ferran Garcia Ferrer
Secretari de Política Lingüística de la Federació d’Ensenyament de CCOO del País Valencià

“Per la incertesa de molts camins faig via”, va deixar escrit el nostre poeta de Roda de Ter, i potser el nostre problema actual és que cada vegada ens queden menys incerteses i, per tant, menys opcions per fer via en el que fa referència a l’ús i l’ensenyament del valencià.

La trista certesa que va establint-se cada dia amb més fermesa en la ment de la ciutadania valenciana és que el partit que actualment té el poder al País Valencià està decidit a aplicar una política de destrucció de l’oponent polític i de qualsevol dissidència social enfront de la seua forma de gestionar, o millor desgestionar, els nostres serveis, béns i recursos públics. Certament poden quedar incerteses sobre quina és la motivació d’aquest assetjament sistemàtic: si és un estil personal del Molt Honorable i ben vestit president, o si és una estratègia de cert sector del seu partit, o és la línea que el Partit Popular ha decidit seguir allà on prenga el poder. El que és ben clar i gairebé indiscutible és el seguit d’accions iniciades contra tots aquells moviments socials, plataformes, associacions, agrupacions o veus que puguen expressar la seua opinió contrària a l’autoritarisme i la irresponsabilitat amb la qual els nostres dirigents autonòmics afronten aquest final de legislatura.

La nostra certesa no es basa en la repetició d’una consigna, tal com el conseller d’Educació creu que s’aconsegueixen els avenços educatius: repetint una vegada i una altra que ell és qui més centres inaugura, que promociona l’ensenyament plurilingüe, que lluita contra el fracàs escolar, que vol reduir l’abandonament, que vol salvaguardar el dret de les famílies a educar els seus fills i tantes altres frases de caire publicitari que està obligat a difondre un cop rere l’altre per amagar la trista realitat de l’abandonament de qualsevol responsabilitat pública i, en especial, del món de l’ensenyament que es practica des del Consell. El nostre convenciment neix de veure que totes aquestes consignes són refutades un cop i un altre, amb més freqüència de la que es pronuncien i promocionen, per la dura realitat de la política educativa autonòmica: per incrementar el nombre d’inauguracions, s’inauguren fins i tot aeroports buits; per promocionar l’ensenyament plurilingüe, es retallen els recursos destinats a la formació del professorat i es neguen línies d’ensenyament en valencià; per minvar l’abandonament i el fracàs, es retalla la despesa i la plantilla destinada a la compensació educativa, i per salvaguardar el dret de les famílies a educar els seus fills i filles, s’imposa en un consell escolar autonòmic, despullat de la seua capacitat de decisió i posicionament, crear una nova Torquemada que haurà de decidir quines propostes pedagògiques —decidides pels consells escolars de centre— es poden o no dur endavant.

Víctimes d’aquesta línia ferma de despropòsits —de reduir la despesa pública, de malbaratar els nostres recursos i d’intentar aplicar un control ideològic hegemònic— són: les AMPA Gonçal Anaya, que es queden sense subvenció enfront de les AMPA afins al Govern; ACPV, que ha de pagar multes per portar la senyal d’una televisió que gosa fer broma dels polítics del Partit Popular; els sindicats amb capacitat d’oposició a l’Administració educativa, i, a la fi, tot aquell que no mostre adhesió i defensa dels principis d’espoli i de malbaratament dels quals fa gala el Consell.

Dins d’aquesta desfeta, hem de tenir en compte la baixa, en acte de servei ciutadà, de la promoció de l’ús i l’ensenyament de la nostra llengua, ja que la colla Gürtel ha apostat pels pretesos rèdits electorals que li puga aportar destruir un dels consensos bàsics que han possibilitat la constitució de la nostra autonomia i la promulgació del nostre Estatut: l’oficialitat del valencià —sí, que també és oficial, senyor Font de Mora; és a dir, patrimoni propi d’aquest país i obligació d’aquesta Administració— i el dret a l’ensenyament en la nostra llengua, un dels primers sacrificats a l’hora de reduir la plantilla en els centres educatius.

Una trista certesa plana, per tant, sobre el nostre futur i és que el partit actualment en el poder no solament no té voluntat de millorar la situació de l’ús i l’ensenyament del valencià sinó que, en lloc de garantir el dret de ciutadanes i ciutadans a l’accés a la seua llengua pròpia, ha catalogat el valencià com a despesa prescindible i diana dels seus atacs a la dissidència, ni que siga legítima i imprescindible per a la pervivència dels nostres drets de ciutadania.

Popularitat: 4%

Entrevista a Eliseu Climent, president d’Acció Cultural del País Valencià i editor

“Cada vegada es constata més l’aïllament de Camps”

L’entitat que presideix Eliseu Climent (Llombai, 1940) s’enfronta a 800.000 euros de multa imposada pel Govern valencià i, per tant, a la seua possible desaparició després de 33 anys de promoció de la cultura i la llengua. El motiu: transportar el senyal de TV3 al voltant del País Valencià amb els seus repetidors. 80.000 persones van sortir als carrers de València per donar suport a ACPV i demanar poder veure TV3 amb normalitat. En aquest context crític, Climent reflexiona sobre la situació política i cultural.

Com valora el seguiment de la manifestació del passat dia 16 d’abril? Creu que pot canviar alguna cosa?

Estic content, va anar molt bé, gràcies a la col·laboració de totes les organitzacions que hi participaren. Va ser una manifestació desbordant, intensa, indignada i també colorista, emocionant. I hi va haver alguns detalls que mostren indicis de declivi en l’actual poder total del PP valencià. El fet que la Federació de les Bandes de Música se sumara a la convocatòria, per exemple, o que també hi participaren organitzacions econòmiques i empresarials com ara Hosbec (patronal hotelera de Benidorm) ha estat ben significatiu. Això implica l’inici d’un nou període que es va visualitzar allà, però que és més profund. Hi ha una reflexió de fons. Pense que alguna cosa es mou. I que es mou per a bé.

Com va aconseguir que Lluís Llach actuara després d’anunciar que es retirava definitivament dels escenaris?

En el seu recital de comiat, a Verges, va començar dient: “D’ací a tres dies, els fatxes tanquen TV3 al País Valencià”. I acabà amb una declaració explícita: “El País Valencià és el meu país”. Sempre s’hi ha implicat molt. Sempre. El cas és que havia dit que plegava, que després d’aquell concert ja no tornaria a cantar mai més. I, de fet, és així; ara passa llargues temporades al Senegal, impulsant projectes de cooperació. El cas és que som amics, i que davant la urgència de la situació valenciana em vaig atrevir a telefonar-li. No les tenia totes, però li vaig dir que havia de fer una excepció. “No em demanes que torne a cantar, Eliseu”. I jo: “T’ho demane, sí”. L’endemà tornàrem a parlar, em va dir que s’ho havia pensat i que faria tres cançons, com un símbol. I així va ser. Va ser un gest magnífic. I va acabar de donar la idea de la importància del moment. No va ser cap retorn als escenaris; i, de fet, va haver d’especificar-ho explícitament al seu web, perquè s’havien despertat moltes expectatives: “simplement és que la situació és tan greu que vull mostrar el meu suport al País Valencià”. Per responsabilitat, i per l’estima que té pel País Valencià, va trencar, per un dia, la seua promesa de no cantar. I això l’honora. Va ser molt emocionant, allà, sota les torres de Serrans. Molt emocionant. Després vaig poder parlar-ne amb ell i n’estava molt content.

Amb més de 60 concentracions i manifestacions al voltant del País Valencià, en només els darrers dos mesos, la reivindicació de TV3 està rebent molt de suport social. Per què creu que no hi ha una mobilització semblant perquè RTVV tinga un model com el de la televisió pública catalana?

Evidentment que la gent podria mobilitzar-se per una RTVV de qualitat, plural i amb la llengua del país. El que passa és que, en general, ja s’ha donat Canal 9 com a tema perdut. Ben mirat, seria més fàcil començar de nou que refer això. Refer un cadàver és molt complicat. Als vuitanta, quan començà, des d’ACPV ens mobilitzàrem perquè Canal 9 fóra com TV3: de país, plural, professional, oberta, de qualitat. Va ser una mobilització molt forta. Però no hi va haver manera. El model que patim ara, val a dir, ja ve d’abans, es va anar degradant fins arribar a aquests nivells subterranis d’avui dia. Per tant, jo crec que ara la gent no té il·lusió ni s’hi identifica. I és molt difícil que ningú isca al carrer per defensar una cosa que se sent tan allunyada. I això ho dic com a lament, és clar. No és cap alegria, aquesta constatació, ans al contrari.

La portaveu del Govern valencià, Paula Sánchez de León, va declarar el dia següent de la manifestació que fomentar el catalanisme “equival a rebutjar les senyes d’identitat valencianes”. Creu que aquest missatge encara té una acceptació massiva en la societat valenciana?

Jo pense que aquestes tesis separadores actualment ja no tenen base social. Aquesta crispació, aquesta ànsia per dividir portada, a més, de manera extrema, com fa Sánchez de León, en aquest moment ja no compta. Els empresaris estan vinga a anar amunt i avall, aprofitant la potència industrial i comercial de l’eix València – Barcelona (que és l’eix Alacant – Perpinyà i tot Europa); els sindicats estableixen relacions també amb la més absoluta normalitat; les universitats tenen a ple rendiment la Xarxa Lluís Vives i treballen; el corredor mediterrani és una realitat econòmica i de relacions personals també. Per tant, aquest discurs que encara fa predicar el Govern Camps és un discurs antic, passat, aferrat a un temps, el de la Transició, que aquest país ja ha superat.

ACPV no considera tancada la història de TV3 al País Valencià, sense senyal des del passat 17 de febrer. El cas encara està pendent de resolució al Tribunal Suprem i l’entitat recorrerà, si cal, a altres instàncies europees. A més, la ILP “Televisió sense fronteres”, promoguda per ACPV, amb el suport de diferents organitzacions com ara CCOO, advoca per la lliure circulació de les televisions per totes les zones de l’Estat que comparteixen una mateixa llengua, i que té com a base legal la Carta europea de les llengües.

Quina és la situació dels tràmits legals?

Nosaltres tenim una resolució pendent al Tribunal Suprem que encara tardarà a arribar, però que arribarà. Tot està recorregut, i confie que un dia es guanyarà també als tribunals perquè, de moment, no ho hem d’oblidar, ja hem guanyat la pugna de l’opinió pública. El problema és que, mentrestant, mentre no es resolen els recursos, el Govern valencià multa. No hi té potestat, de fet, i finalment confiem que això es reconeixerà, però de moment estem obligats a pagar aquestes multes abusives i pensades expressament contra la nostra entitat.

El Govern valencià va utilitzar la Llei d’acompanyament dels pressupostos de 2011 per elevar les sancions en matèria audiovisual i per introduir-hi la reiteració de les multes: cada mes es multaria ACPV amb 120.000 euros si els repetidors continuaven oferint el senyal dels canals públics catalans.

En relació amb les multes imposades a ACPV, està la seua entitat en perill?

Ens han posat en la situació més difícil que hem viscut en els 40 anys que tenim d’existència. Si les multes no es paguen bloquejaran els comptes i després passaran a l’embargament. Hem establert diverses vies per aconseguir aquests diners que ens calen i deixeu-me dir que estem molt contents, emocionats, fins i tot, de la resposta que hem rebut i que rebem. D’una banda, hi ha les donacions populars, que s’estenen i que són realment sorprenents via bons d’ajuts des de 5 i 10 euros, via ingressos directes en un compte corrent…, la col·laboració és a l’abast de tothom. D’altra banda, hi ha l’ajut del món de l’art: gràcies a una crida encapçalada per Antoni Tàpies,  Andreu Alfaro i Miquel Barceló, un gran nombre d’artistes estan fent donacions d’obres que després es poden adquirir a canvi d’una col·laboració econòmica. No tenim recursos, ens queda poc temps, però hi ha molta imaginació i, sobretot, un suport popular realment espectacular. En aquests moments ja hem aconseguit arreplegar 200.000 euros. I ja els hem pagat.

Quina és la situació de la iniciativa legislativa popular “Televisió sense fronteres”?

La ILP va ser un èxit gràcies a la col·laboració de tots. Europa demana un milió de signatures dels 500 milions d’europeus per iniciar una ILP. A l’Estat espanyol en fan falta mig milió. En presentàrem 650.651. Va ser increïble. Molta feina, molta gent implicada, molt de tot. Semblava impossible i ho vàrem aconseguir. Fins i tot ens telefonà la Junta Electoral per felicitar-nos: mai no havien tingut una ILP amb menys del 4% d’errades, com va ser el cas; se solen situar entre el 10% i el 15%. Bé, el cas és que allò se’n va anar a la Mesa de les Corts, com és preceptiu, la Mesa ho envià al Govern estatal i ens vàrem endur la sorpresa que l’aleshores vicepresidenta, Fernàndez de la Vega, ho volia vetar. Per sort, es va resoldre. La mateixa Mesa va demanar explicacions per una actitud inaudita i ara sembla que, amb Jáuregui, continuarà endavant. S’ha de tenir en compte que la ILP no és només per al català, és per a totes les llengües no castellanes de l’Estat; és a dir, és una solució estatal del problema lingüístic, cultural i comunicatiu.

El Govern central ha declarat públicament que l’emissió de TV3 al País Valencià és un acord entre comunitats i que el Govern no té competència en aquest tema. Com ho veu això?

No es pot deixar que la solució estiga en mans del PP, com seria el cas si permetérem que l’afer quedara reduït a una qüestió autonòmica, a un embolic valencià. Ja sabem de quina manera voldria Camps resoldre aquest tema: amb l’apagada total. Per això, és important la ILP “Televisió sense fronteres”, perquè mostra una solució general i definitiva a un conflicte que, si no, podria acabar enquistat. Perquè no es tracta només de solucionar la censura de TV3 al País Valencià per part del Govern de Francisco Camps, sinó de garantir l’arribada de totes les televisions i ràdios públiques en català a tots els territoris de llengua catalana sense estar pendents dels canvis conjunturals en les majories electorals. Per exemple, això que ara passa al País Valencià demà pot passar a les Illes Balears si el PP de Bauzà segueix la línia de Camps. Per tant, no es tracta només de solucionar un cas de censura particular, sinó d’avançar en el reconeixement jurídic del caràcter plurilingüístic de l’Estat i, per tant, dels drets de les llengües no castellanes a l’articulació dels seus espais de comunicació.

ACPV va atribuir al president Camps la decisió del tancament de TV3. Amb un panorama de previsible èxit electoral del Partit Popular, per què creu que va prendre aquesta decisió tan contundent i antidemocràtica?

La veritat és que, sobre el paper, no té cap sentit: tancar TV3 no dóna vots i, de fet, genera també malestar en bona part dels votants del PP. Des del mateix partit de Francisco Camps, de fet, s’ha anat veient que aquest tancament té un cost social i polític que no tots estan disposats a pagar; i d’aquí els pronunciaments a favor de TV3 que hi ha hagut a la Diputació de Castelló i a diverses alcaldies rellevants també en mans del PP, per exemple. Per tant, si no dóna vots i genera descontentament a les mateixes files, només es pot explicar com una cortina de fum, com un intent de distreure l’atenció dels greus casos de corrupció en què s’ha vist implicat Francisco Camps, o per un simple component ideològic: Camps representa la dreta espanyola antivalenciana i antiliberal, partidària del control dels mitjans de comunicació i furibundament anticatalana. I actua des d’aquestes premisses, encara que això perjudique el poble valencià.

Com creu que estan actuant els partits polítics de l’àmbit valencià, sobretot el principal partit de l’oposició, el PSPV?

Jo crec que el PSPV actua tèbiament. En aquesta ocasió han estat tebis, sincerament. No s’hi poden posicionar en contra, òbviament, perquè la seua base social ha signat la ILP, però hagueren pogut implicar-se més en la defensa de la llibertat d’expressió. Esquerra Unida  i Compromís, de la seua banda, han col·laborat en aquest procés a favor de TV3, enviant cartes perquè els seus militants signaren la ILP, etc. Esquerra Unida, a més, ha anunciat un donatiu per ajudar-nos a pagar les multes.

Quin panorama cultural, en el sentit més ampli de la paraula, augura en un futur pròxim amb tot el que està passant?

No és per tirar coets. A mesura que un partit va en declivi és més perillós encara, i ara el PP acumula desprestigi, amb les bases econòmiques que se’n van separant —com és el cas del president de la patronal valenciana, José Vicente González—, el món acadèmic ja em direu com està amb ell… Cada vegada es constata més l’aïllament de Camps. I això, que és significatiu, també el fa més perillós en les seues últimes fuetades. Pense que tant la cultura com el món cívic patiran, en aquests quatre anys. I que, per tant, el país patirà. Perquè perseguir la cultura té conseqüències. Ja hem vist com han deixat les bandes de música, com desmantellen el teatre… És com si s’hagueren proposat arrasar la cultura. Per què? Perquè és un món que pensa i que fa pensar, i això s’ha d’anestesiar com siga. També és veritat, però, que en la cultura estem acostumats a situacions difícils i que procurem reaccionar. I hi ha una cosa important, com s’ha vist aquests dies, i és que tenim prou base social per resistir l’envestida, per resistir tot això. Entre els sindicats, el món acadèmic, el món escolar, el món cultural, vull dir, hi ha una base molt àmplia. Resistirem i, a més, creixerem, avançarem. La situació és difícil, sí, però s’està perdent la por, i això és molt important.

Una de les figures més importants del pensament polític al País Valencià va ser Joan Fuster, escriptor i primer president d’ACPV, que va posar els fonaments del nacionalisme valencià modern. La Universitat de València ha editat un llibre de diversos autors que revisa les seues teories i la seua aplicació en la societat actual. Climent afirma que els seus plantejaments són avui plenament vàlids.

Quina opinió li mereixen les teories que revisionen el pensament polític de Joan Fuster? Cap on va la identitat valenciana?

Joan Fuster li va fer un electroxoc a aquest país; alguns pensen que per a mal, jo pense que per a bé, que, de fet va ser imprescindible. Fuster planteja coses com ara els Països Catalans, que no són sinó una realitat lingüística i cultural però també econòmica, i que, a més a més, té una història compartida. És normal, per tant, que aquesta realitat s’articule d’alguna manera, perquè l’articulació respon a una necessitat. Aquest fet pot molestar determinada gent que té interessos contraris a aquesta articulació, perquè trau rendiment particular de la desestructuració del país, de la submissió a un model econòmic i social poc productiu, políticament supeditat a Madrid, etc. Però, atenció: per què té èxit l’eix mediterrani? Perquè és una realitat, una necessitat evident. Doncs ja som al cap del carrer. El fons de la qüestió del fusterianisme és que hi ha gent que pensem que s’han d’articular uns territoris, que parlem català, que tenim una història més o menys comuna, que som els que més paguem a l’Estat, que som els que menys infraestructures tenim i que la solució de tot això és que es cree una articulació econòmica, política, sindical… de conjunt. Però, és clar, això no és Espanya, en el sentit tradicional d’Espanya, això trenca totes les estructures. N’hi ha que s’enfaden i n’hi ha que veiem que és l’única solució que tenim per continuar existint com a poble, per tenir una veu pròpia i digna al món.

Popularitat: 4%

Tudi Torró i Ferrero
Inspectora d’Educació
Membre de la Junta Directiva de la UEM de la Universitat d’Alacant

La Federació d’Escola Valenciana, juntament amb la Unitat per a l’Educació Multilingüe (UEM) de la Universitat d’Alacant, està presentant els darrers mesos un document en el qual planteja el model d’educació plurilingüe i intercultural que necessita l’escola valenciana.

És un document que arriba quan més falta fa, perquè l’ensenyament en valencià està en perill i, ho està, no per falta de demanda de les famílies sinó per com entén el plurilingüisme l’Administració educativa valenciana actual. Malgrat la demanda creixent dels programes d’ensenyament en valencià i d’immersió lingüística enriquits amb la incorporació primerenca d’una llengua estrangera, la Conselleria d’Educació fa una aposta pel plurilingüisme perversa, ja que només entén el plurilingüisme partint de l’anglès, amb improvisacions i falta de rigor acadèmic en els plantejaments. No es pot entendre, des de la nostra realitat, un programa plurilingüe que margine i arracone el valencià; no podem acceptar com a plurilingüe un programa amb el 80% de les àrees en anglès, el 10% en castellà i el 10% en valencià. No obstant això, eixos seran els centres que, amb la nova ocurrència del conseller d’Educació, retolaran i senyalitzaran en el color que signifique centre plurilingüe com un centre d’excel·lència.

La UEM i la Federació Escola Valenciana han elaborat una proposta ben documentada que no parteix de zero. Fa 25 anys ja sabíem allò del plurilingüisme additiu i com s’havien d’aplicar els programes bilingües perquè foren positius, els vam fonamentar amb rigor, i els resultats ens han donat la raó. Sabem que al País Valencià només des dels programes d’ensenyament en valencià i immersió lingüística, enriquits amb una llengua estrangera, podrem parlar d’uns programes plurilingües, que formaran el nostre alumnat en castellà, valencià, anglès i els prepararan en les millors condicions per encarar qualsevol altra llengua, però ja ho dèiem en el passat: aquests plantejaments són costosos i primer cal formar el professorat, no únicament en llengües, sinó també en metodologia, i això implica, a més, dotar de més recursos personals i materials, i, per damunt de tot, la voluntat política per dur endavant aquest model.

Volem una societat valenciana culta, competitiva i solidària, i aquesta realitat, com es diu en el document, només serà possible si potenciem la nostra llengua, tot convertint-la en el nucli organitzador del currículum i la normalització de l’ús social, administratiu i acadèmic del valencià en els centres i en tot el sistema educatiu. Això està a les nostres mans, a les de tots els docents, siguen de l’àmbit que siguen, vinguen d’on vinguen. Els docents vam ser el motor en la primera posada en marxa per la normalització lingüística del nostre país, l’escola ha estat el cor que no ha parat de bategar, s’ha fet molt, s’han aconseguit fites impensables fa 27 anys, però el nostre treball no es pot aturar, no ens podem relaxar perquè encara necessitem de la mateixa empenta que vam tenir al començament. Tanmateix no ho podem fer tot sols, la voluntat política és imprescindible i així ho demanem a qui ens governen o tenen possibilitats d’influir en el govern d’aquest País Valencià, que, ara per ara, sembla que ha perdut el nord.

Popularitat: 4%

Isidre Crespo

No és que m’agradi de dir ‘jo’; és que no tinc dret a parlar
amb un altre pronom personal

Joan Fuster

Sovint mire —i ho faig amb nostàlgia— el seu racó, aquell on tants i tants ens hi trobàvem, amb ell, el mestre. Perquè, al capdavall, el racó era una escola. Quantes lliçons, i algunes de gramaticals, va impartir Joan Fuster, al racó de sa casa: Ell, nosaltres, hi, ho, pronoms, seu, sa, adjectius possessius…

Sempre m’ha cridat l’atenció l’ús que aquell prohom —homenot, si preferiu l’expressió planiana—, Joan Fuster, fa dels pronoms. Aquesta paraula tan graciosa i, alhora, tan rica. I no només perquè en són unes quantes, les formes, sobretot en català, per allò dels febles, que tant maregen els estudiants. Ausades que se n’han fet, d’exercicis, fins i tot un llibret —Faci’ls fàcils— a fi que hom pogués habituar-s’hi. Som conscients, però, que els valencians, en la pràctica, ens n’oblidem d’alguns. Pobrets!, ells, els pronoms. Rics també en matisos.

Joan Fuster, un escriptor tan ric i variat com els nostres pronoms, és conegut —i gairebé identificat en exclusiva— com l’autor de Nosaltres, els valencians. Tot i que, en més d’una ocasió —en una entrevista (Valencia Semanal, 1978)—, va deixar ben clar que aquesta no era la seua obra més representativa. Més tard, en una altra amb Júlia Blasco —conversant de filosofia— gosà dir-li: “[…] m’han fet l’escriptor del 15%”, tot referint-se al fet que se’l sol presentar més com a escriptor sobre política valenciana que no sobre aquelles qüestions humanes que preocupen qualsevol lector; temes molt reflexionats en llibres ben fusterians, com ara Diccionari per a ociosos, Consells, proverbis i insolències, Sagitari…, els llibres més seus, segons acabà confirmant a T. Mollà (Converses inacabades, 1992).

Encara recorde com acostumava jo, en els meus temps de professional de l’aula, de proposar com a text model per veure-hi totes les modalitats textuals —de fet, pronominals— de la presència de l’emissor. Hi proposava l’article “Responsabilitat d’una decadència” (Examen de consciència, 1968). Hi parla un jo emissor —s’hi veu clarament, per les desinències verbals— que forma part d’un col·lectiu: “Convindria preguntar-se per què els catalans no aconseguírem de catalanitzar els Trastàmara: cap dels quatre que van ocupar el nostre tron”. Concretat més de seguida d’aquesta manera: “Això que alguns anomenen l’hegemonia valenciana del xv no passa de ser una elucubració que jo i els meus paisans els agraïm”. Es veu que, encara que “ens resistim a veure’ns sumits, o submisos, en la indeterminació d’un grup, d’un magma humà confús i ofuscat, paraules com ara poble, o colla o societat, quan ens inclouen, ens semblen justes en la nostra inclusió: fins i tot admeten un possessiu —el meu poble, la meua colla…— que subratlla la nostra adhesió”. Fixeu-vos-hi, els pronoms personals es combinen amb els adjectius possessius; cosa no tan gratuïta com podria semblar.

Per això concloïa la seua obra més popularitzada dient que: “Tot allò que ens ha fet com som és el que ara mereixeria d’ésser analitzat: deixem-ho per a la gent de les pròximes generacions”. I si resulta —com ell mateix deia— que “la gent són els altres… i cadascú de nosaltres”? Cert que la reflexió aïlla, en la mesura que ens distancia del magma impersonal; tanmateix, és ella precisament el camí que ens duu a veure’ns-hi, a pensar en les nostres coses, allò que compartim, des de la història i les seues conseqüències —com en totes les herències—, i els reptes del futur, allò que confiem als nostres que ens seguiran. En paraules d’ell: “Jo no sóc historiador, i la història només em preocupa en la mesura que ajuda a explicar-nos el present i a preparar-nos per al futur”.

No pretenc més, ara i ací, que situar-me en aquest món pronominal, proclamant la meua inclusió en el nosaltres; ara que —sembla— alguns —tot mirant-se les nacions amunt (i avall, supose)— mostren alguna cosa més que desacord amb aquesta senzilla pretensió —o proposició— fusteriana de ser nosaltres. Jo també m’he llegit els seus papers, i el meu jo s’hi troba a gust. I això que ja sóc ben granadet per a mamar-me el dit. La discrepància —més o menys irreductible— ell se l’esperava, això sí, amb una prèvia interlocució serena i profunda, naturalment. Ens espera un llarg 2012; tant de bo que ens hi puguem trobar, nosaltres —sense cap ells—, i compartir les meditacions personals que són del cas. Cinquanta anys! Ja n’era l’hora!

Si mireu una mica enrere, us resultarà curiós de trobar-vos-hi tan a dins d’un jo com d’un nosaltres. En més d’una ocasió, ens veiem obligats a emprar-los, tots dos, per explicar qui o què som, ni que siga per practicar un poc la gramàtica. La sentimental, si més no, no tan allunyada de la social. Mireu si no —en narració pronominal— com ho vaig viure jo en rebre la notícia de la seua mort…

Popularitat: 4%

Una carrera de fons

diumenge, 10 juliol, 2011

Vicent Moreno
President d’Escola Valenciana

Hi ha dos tipus de curses atlètiques: les de fons i les d’esprint. Aquestes últimes es basen en una explosió de força per aconseguir una ràpida acceleració i una velocitat al més alta possible, encara que dure poc en el temps, car la distància és curta, uns 100 o 200 metres. Les curses de fons necessiten una estratègia que ha de combinar una velocitat de creuer alta, però que permeta conservar-la durant una distància molt llarga, amb cinc, deu o fins i tot 42 quilòmetres, que són els que té una marató. Has de saber molt bé quan has de tirar i quan has de guardar forces per recórrer tota la distància sense caure rodó per l’esforç.

Doncs, bé, jo sóc un gran aficionat a les curses de fons. Intente disputar la majora de les curses d’aquest tipus que em permet el calendari. Em prepare a consciència i ho faig el millor que sé.

El futur del valencià a l’escola i la societat és una cursa de fons. No és un esprint. Ens cal saber cada moment on estem, calibrar bé les nostres forces i, sobretot, no defallir en cap moment. És una cursa molt llarga, molt més que una marató, i cal ser-ne conscient.

Ara fa set mesos que Escola Valenciana em va triar com a nou president de l’entitat. És, evidentment, un gran honor succeir Carme Miquel, Josep Chaqués, Vicent Romans i Diego Gómez, referents en la defensa i la promoció de la nostra llengua i que han fet d’Escola allò que és, la principal entitat del país que treballa dia a dia pel futur del valencià, i ho està fent ja durant més d’un quart de segle. Ara ens enfrontem a un gran repte.

La nostra llengua viu un moment complicat. Estem en una d’aquelles fases de la cursa que hi ha una costera empinada. Les causes són diverses, però principalment n’hi ha una: la manca absoluta de suport per part de les institucions del nostre país. El Consell i la majoria d’ajuntaments valencians no és que no facen absolutament res pel valencià, sinó que s’entretenen posant traves al seu futur.

El millor exemple és l’ensenyament. El conseller Alejandro Font de Mora, forense de professió, passarà a la història com la persona que va voler certificar la defunció de l’escola pública valenciana. Mèrits n’ha fet de sobres: retallades de drets laborals als docents, cessió de sòl públic per a escoles concertades i moltes mesures frívoles per impulsar pretesament el plurilingüisme. Però totes i cadascuna de les ordres, plans pilot i mesures impulsades per Font de Mora per impulsar el seu plurilingüisme tenen una cosa en comú: van en contra del valencià a l’ensenyament i ataquen directament el model d’educació pública en valencià.

El final d’aquest camí serà fer botar pels aires les línies en valencià, els programes PEV/PIL, que són els que millors resultats donen segons diversos estudis de la mateixa Conselleria d’Educació. És a dir, s’ataca el model d’èxit, el que garanteix el coneixement de valencià, castellà i anglès, per substituir-lo per un desgavell on no queda clar ni quina és la llengua vehicular de l’escola.

Aquesta és la realitat, per molt fictícia que parega. Tenim un conseller que s’arrisca a augmentar encara més les xifres de fracàs escolar al País Valencià, xifres que ja se situen en registres rècord.

Davant d’això, des d’Escola Valenciana no podem més que reaccionar i plantar cara. Però no posant-nos en un frontó per dir a tot que no, sense aportar res ni dir la nostra. Ni molt menys. A Escola apostem per un model plurilingüe i intercultural que garantisca que els nostres fills dominen les dues llengües oficials, una llengua estrangera i nocions d’una segona llengua estrangera. I no només això, sinó també que reben una educació de qualitat, fonamentada en valors com el respecte, la diversitat, l’esforç i la solidaritat.

Per guanyar posicions en aquesta batalla hem impulsat un document que defineix molt bé el model d’aquesta escola, redactat pels millors experts en ensenyament plurilingüe del País Valencià. I hem escampat el document i el model definit per cercar un nou consens al voltant de l’escola en valencià, que entenem que és el primer pas per una llengua normalitzada en tota la societat.

Un nou consens per al valencià on els experts en educació marquen les línies mestres del sistema educatiu, i aquestes no vinguen marcades per directrius polítiques malintencionades. Un nou consens on el valencià bote els murs de l’escola i s’estenga com una taca d’oli per la societat. Això és perfectament possible si el valencià deixa de ser una arma política i tots i cadascun de nosaltres apostem de manera decidida i ferma pel valencià com a llengua de futur.

I estem en aquesta cursa de fons: contraposant els nostres arguments científics per aprofundir en un model d’èxit a l’escola pública valenciana amb el desgavell incomprensible i antivalencià que aplica el conseller Font de Mora. I també assegurem que, si els nostres governants insisteixen a dinamitar el model i no volen entendre que van per la via equivocada, s’enfrontaran no només amb Escola Valenciana sinó també amb tot el sector educatiu i la societat valenciana, per reivindicar un futur d’oportunitats per als nostres fills fonamentat en una educació de qualitat. Serà el moment de fer un esprint i de ben segur que ens quedaran forces suficients per guanyar-lo.

Popularitat: 4%

Llengua i acollida

diumenge, 10 juliol, 2011

El Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) de la Universitat de Barcelona té les llengües de la immigració com un dels eixos de recerca. Després d’haver fet l’inventari de les llengües que es parlen a Catalunya, va desenvolupar un projecte per plantejar quin paper havien de tenir aquestes llengües en la nostra societat i, específicament, en l’acollida. El llibre Llengua i acollida és el resultat de les propostes, d’una banda, dels membres del grup a partir de les seves especialitats i, de l’altra, dels investigadors principals dels equips de recerca amb els quals col·laboren habitualment.

El llibre, coordinat per M. Carme Junyent, és un recull d’articles entorn de la llengua, l’acollida i la diversitat.

L’article de Mònica Barreiras, “Conviure sense renunciar a la diversitat: vers un altre model d’integració”, i el de Pere Comellas, “Les llengües immigrades: adversàries o aliades de les llengües minoritzades”, es complementen, ja que ambdós se centren en les propostes del GELA pel que fa al tractament de les llengües de la immigració. Montserrat Cortès-Colomé, que ha escrit en col·laboració amb els integrants del GRILIC, es replanteja en l’article “La psicologia del llenguatge en la diversitat lingüística” la relació entre llenguatge i pensament, i obre vies a explorar l’aprenentatge de segones llengües. Berta Crous i LLuïsa Gràcia a “Estats patològics i lèxic en mandinga: qüestions de categorització” plasmen com, en un àmbit tan important com la salut, la categorització —la visió del món que aporta cada llengua— s’ha de tenir en compte tant per a la comprensió de la malaltia com per al tractament del malalt. I tractant-se de categorització, un dels conceptes amb què topem més aviat en l’acollida és el mateix de llengua, que Eva Monrós tracta a partir d’exemples concrets i ens fa prendre consciència de fins a quin punt el concepte de llengua és cultural i no pas universal. El seu article “D’alguns factors rellevants en la definició de llengua” i els malentesos a l’entorn del concepte de llengua entronquen amb tot el que ens han trasmès sobre les llengües. Rosa Calafat ens mostra a “Del concepte ‘diversitat lingüística’: un recorregut interpretatiu a la xarxa” com una mateixa etiqueta es pot interpretar de diverses maneres i les conseqüèncias que això pot comportar. En la transició de la categorització cap a la implicació, Alícia Fuentes-Calle proposa, en l’article “Pregària i diversitat lingüística”, una reflexió sobre la pregària com a artefacte lingüístic i com a objecte simbòlic, ja que és evident que l’element religiós s’ha de tenir en compte en l’acollida.

Amb un caire més pràctic, Virginia Unamuno, en l’article “Dinàmiques sociolingüístiques i immigració: l’escola com a microcomunitat”, aporta dades de la seva recerca al Raval de Barcelona sobre els nostres comportaments lingüístics traslladats als comportaments dels membres de la microcomunitat observada. També el projecte de Linguamón està present en el llibre de la mà d’Eulàlia Canals, en l’article “El projecte Linguamón Audiovisual i les seves possibilitats com a eina de comunicació multilingüe”, on ens mostra el portal concebut com un punt de trobada de persones amb ganes de compartir i aprendre llengües.

Des d’un vessant completament social, Mònica Fidalgo ens fa una descripció de l’acollida en les escoles sueques en l’article “Actuacions en l’àmbit de l’acollida lingüística i cultural dins del sistema educatiu suec”. Descriu una experiència que, té per objectius: afavorir el manteniment de les llengües familiars dels alumnes per contribuir a l’enriquiment i al desenvolupament personal dels alumnes; aprendre el suec, i millorar el rendiment escolar i la integració en la societat sueca, que poden ser punts de referència que desitjarien moltes societats. I, des d’una altra societat que ens és més propera, Luisa Martín Rojo, en l’article “Multilingüismo y comunicación intercultural en la ciudad de Madrid”, fa unes aportacions molt interessants a la lingüística, especialment en l’anàlisi del discurs. I per acabar, són dignes d’esment els coneixements que com a sinòleg ens transmet Michael Prosser van der Riet en l’article “Algunes reflexions sobre el comportament lingüístic dels xinesos de la ciutat de València”.

Totes les aportacions, tan diferents en el punt de vista, els mètodes i l’objecte d’estudi són una aproximació a alguns dels aspectes fonamentals de l’acollida, i també demostren per què el coneixement lingüístic és tan important en la construcció d’una societat.

Popularitat: 4%

Català a la Franja – R. Sistac

Quan parlem de territoris de llengua catalana tenim clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; evidents i indiscutibles.

Entrevista a Carme Sánchez, directora de Paraula. Centre de Serveis Lingüístics, de Palma

L’associació Paraula, amb seu a Palma (Mallorca), promou tot tipus d’iniciatives que contribueixen a fer un ús normal de la llengua catalana.

Rafa Romero: exposició “Paradís”

Les iniciatives culturals públiques com a valuosa alternativa al limitat àmbit galerístic privat.

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

Actriu formada teatralment a Cuba, va marxar a l’Índia durant 6 mesos amb una companyia de Dinamarca, on va estudiar les danses tradicionals d’aquest país.

NÚVOL