Dijous, 23 de Març de 2017

Clara Drudis, Dolors Frutos, Estrella Pineda, Jenni Rodà, Antonio Rosa, Clara Ruiz

YouTube Preview Image
DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3PODCASTWMV)

Fina Niubó Prats
Directora de la col·lecció Llegim

Fina Niubó i Prats va néixer a Badalona l’any 1945. Actualment està jubilada, però tota la seva vida professional l’ha dedicada al món de l’ensenyament, especialment de la llengua catalana a infants, adults i mestres.

Igualment, cal destacar el paper que ha tingut, i que encara té, en l’àmbit de la lectura fàcil. Ella va ser la impulsora, i és la directora, de “Llegim”, la col·lecció pròpia que té el sindicat en relació amb aquests materials. L’any 2007 es va estrenar com a autora amb la publicació d’El nou món de la Sandy.

Aquesta novel·la explica la història de la Sandy, una noia equatoriana que ve a Catalunya. Aquí treballarà tenint cura d’una senyora gran i entre les dues s’establirà una gran complicitat. La tristesa per estar lluny de la seva família, l’enyor dels seus costums i els tràmits per aconseguir els papers, contrasten amb les ganes d’aprendre, d’integrar-se i de començar una nova vida.

En quin moment vas decidir començar a impulsar la lectura fàcil?

Com que la meva feina consistia a fer classes de català, vaig veure que hi havia la necessitat que les aprenentes –perquè bàsicament eren dones– tinguessin algun tipus de material que poguessin entendre en llengua catalana. Jo els “receptava” llibres que em semblaven interessants, com per exemple d’en Monzó o d’en Calders, però elles no els comprenien. Aleshores vaig adonar-me que el que calia era tenir llibres de lectura graduada, tal com tenen altres llengües com l’anglès, el francès o l’espanyol. La sorpresa, però, és que en el mercat no hi havia res d’això en català i, per tant, no els vaig poder fer cap recomanació.

De quina manera ho vas fer?

Vaig començar fent un projecte, que al final no va acabar sortint. Era una iniciativa conjunta amb un meu amic de Badalona, que és inspector de formació professional. Vam fer una mena de llibrets que tractaven temes d’aquest àmbit però amb lectura graduada. El problema és que les editorials no van estar per la feina, perquè això no donava diners. Totes ens van dir que no.

Quins van ser els teus punts de referència?

Quan vam posar-nos a pensar com serien els llibres, per casualitats de la vida, ens vam topar amb unes persones que formaven l’Associació de Lectura Fàcil, les quals tot just començaven aquí, a Catalunya. Es tracta d’un moviment, que existeix a escala europea, que fa llibres adequats a les necessitats de les persones que no tenen el costum o l’hàbit de llegir, o bé que no dominen prou la llengua. Així doncs, els vam presentar el nostre projecte, el qual els va semblar molt bé, tot i que al mateix temps hi eren molt reticents. Ells tot just començaven, no en sabien gaire, cosa que no ens van dir, i nosaltres encara en sabíem menys. Però que un sindicat volgués posar el nas en un terreny que representava que era el seu va ser el que, de fet, no els va agradar gens.

Com va ser el procés de crear una col·lecció de llibres, “Llegim”, des de zero?

Al final vam decidir presentar un primer llibre a l’Associació de Lectura Fàcil, el qual va escriure la Carme Pérez, sobre en Miquel Martí i Pol. El va elaborar de manera tan fàcil com va saber, però tot i així encara es va haver d’arreglar per posar-lo encara més fàcil. Realment aquest procés va ser molt complicat, més que escriure’l. És que escriure fàcil és molt difícil. Aleshores ens vam assabentar que els llibres de lectura fàcil tenen unes nomes, establertes a escala europea, que diuen que han de ser curts, atractius, dignes, que la gent no se n’avergonyeixi, que els pugui llegir, que els entengui, que estiguin contents després de la lectura, etc. Finalment, al cap de dos anys de treballar en aquest projecte, el llibre va veure la llum. I va ser un èxit. Després d’aquest primer llibre, vam intentar fer-ne més, però el sindicat no és una editorial, i aquesta tasca porta maldecaps i també genera despeses. A més, la Generalitat ja no donava subvencions per fer aquests projectes.

Consideres important que un sindicat s’impliqui en aquesta tasca?

Penso que el sindicat hauria de fer una aposta molt forta, interessant i ferma per la lectura fàcil. Perquè jo sempre poso el mateix exemple: si tu vas a un edifici i hi ha una rampa i unes escales, per la rampa hi pot pujar tothom i per les escales només hi poden pujar uns quants. La lectura fàcil és el mateix: és la rampa. Amb la quantitat d’informació que ens arriba constantment és impossible poder-la llegir tota. Els que vulguin ja aniran per l’escala, però posem primer una rampa.

Per què vas fer de la immigració el fil conductor d’El nou món de la Sandy, la novel·la de lectura fàcil que vas escriure el 2007?

La veritat és que a mi em feia gràcia escriure un llibre i col·laborar en aquest projecte. En aquell moment jo estava molt sensibilitzada en el tema de la immigració, perquè tenia molta part de l’alumnat que venia de fora, i m’explicaven moltes històries de les seves vides. Fins i tot el nom de Sandy, la protagonista de la novel·la, és el nom d’una exalumna meva. A més, jo tenia un familiar amb una persona que el cuidava. I en Carles Bertran, que llavors ja era coordinador del CITE (Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers), em va informar de totes les qüestions legals, sobretot què han fer les persones immigrades per obtenir els papers, si és que els acaben obtenint.

Quin contacte has tingut amb els lectors?

El llibre que vaig escriure, El nou món de la Sandy, també volia ser un homenatge a les dones immigrades, perquè trobo que són tan valentes… de deixar-ho tot al seu país, de venir amb les mans al darrere, sense conèixer ningú o només un familiar. A mi, només de pensar-hi, se’m posa la pell de gallina. A través de les promocions que ha fet el sindicat d’aquest llibre, amb la col·laboració de diversos consorcis de normalització lingüística, he pogut conèixer i parlar amb molta gent. M’han fet emocionar, i ells també s’han emocionat perquè s’hi han vist reflectits. Un dia, una noia, fins i tot em va dir que es pensava que jo era immigrant de tan bé que ho havia explicat tot. I amb això ja t’han pagat: és la major satisfacció que pots tenir.

De totes les aportacions i comentaris que t’han fet les persones que han llegit El nou món de la Sandy, que és el que més t’ha omplert com a autora?

Les normes de lectura fàcil, de fet, són molt estrictes. Els autors “normals”, no en tenen cap de norma, però en aquesta tècnica n’hi ha moltes. L’estructura de les frases ha de ser la de subjecte, verb i predicat; no hi ha d’haver subordinades; les oracions s’han de tallar al final, com si escrivissis en vers; el llibre no pot passar de les seixanta pàgines; cal incloure il·lustracions que ajudin a entendre el text, etc. Una de les coses que em diuen les persones és que és el primer llibre que han llegit en català, que han acabat i que han entès. I això també em fa posar la pell de gallina. Aquesta satisfacció que té la gent els fa pujar molt l’autoestima. Tots sabem que llegir dóna un plus de cultura i de prestigi. Moltes persones diuen que elles no ho fan perquè no els agrada, però aquest argument no deixa de ser una cuirassa. Si no els agrada llegir, moltes vegades és perquè no entenen allò que llegeixen.

Des que el vas escriure fins a l’actualitat, de quina manera has estat promocionant aquesta novel·la i, per extensió, la lectura fàcil?

El sindicat ha fet molt per promocionar la lectura fàcil. I és un reconeixement que se li ha de fer, perquè no és una editorial. El Servei Lingüístic ha apostat molt per això, i especialment hem fet molta difusió d’El nou món de la Sandy per la província de Tarragona a biblioteques, a llibreries, a centres de normalització lingüística… La gent, a més, està molt contenta de conèixer una escriptora en directe, sobretot perquè et veu igual que ells.

Què creus que ha aportat, i continua aportant, aquesta col·lecció?

Jo diria que la col·lecció de lectura fàcil que està fent el sindicat aporta materials per a gent adulta que no fa ningú. Les editorials no veuen negoci en aquest tema, i les que han començat a fer alguna cosa en lectura fàcil ho destinen a gent d’instituts. Els mestres ho fan servir per a les persones que tenen alguna dificultat. Però moltes vegades són títols basats en traduccions de clàssics, que són més barats, perquè no cal pagar els drets d’autor.

Tens pensat fer cap projecte nou de lectura fàcil?

Molta gent em pregunta si no escriuré res més. Jo, sincerament, de ganes d’escriure sí que en tinc, i d’escrits guardats també en tinc, però llavors que t’ho publiquin ja és una altra qüestió. Publicar un llibre és molt difícil. Si no és un best-seller i no guanyes premis no et fan cas. Ja estic molt contenta d’haver-ne fet un, mai de la vida m’hagués pensat haver-ho pogut fer, estic satisfeta amb el resultat, i amb això ja estic contenta.

Popularitat: 3%

Els castellans

dilluns, 11 juliol, 2011

Víctor Jiménez

Els castellans (L’Avenç, Literatures, 133 pàgines) recull una sèrie d’articles publicats el 2007 a la revista L’Avenç que l’autor ha reescrit i ampliat, per donar-los un to narratiu, gairebé de relat, encara que es tracti de records i vivències de la seva infantesa a Manlleu, quan ell tenia entre deu i tretze anys i el país vivia aquell període anomenat transició.

L’autor, Jordi Puntí (Manlleu, 1967), va publicar l’any 1998 un recull de contes, Pell d’armadillo, que va rebre el Premi Crítica Serra d’Or. La seva primera novel·la, Maletes perdudes, ha rebut el Premi Llibreter i d’altres, i ha tingut força èxit de crítica i de públic. Jordi Puntí col·labora a El Periódico, a Ràdio Barcelona i a la revista L’Avenç.

En el llibre s’explica, com deia, les vivències d’un preadolescent de família catalana en un poble industrialitzat, Manlleu, i les seves relacions (o distància, segons com) amb els nois de la seva edat que s’havien instal·lat al poble procedents d’altres punts d’Espanya o bé que, encara que nascuts ja al poble, eren fills d’immigrants espanyols. A tots ells se’ls anomenava castellans, sense fer distincions entre andalusos, murcians, castellans o d’on fossin d’Espanya, ja sigui com un residu històric, ja sigui com un element reductor. Com diu el mateix Puntí: amb el nom de castellans se’ls agrupava per “tenir-los controlats”, ni que fos simbòlicament. El llibre no parla només dels castellans, però si que hi fan de fil conductor.

Els escenaris de la major part dels episodis són zones frontereres bé perquè són terra de ningú (com els descampats, que separaven el territori “català” del “castellà”, és a dir, el barri de can García, que els nois catalans anomenaven Vietnam), o bé perquè eren espais en què coincidien els dos mons: un bar, les fogueres de Sant Joan, la piscina municipal, els cines del poble o l’escola. Per cert, és prou significatiu que els nois catalans fossin majoria als Hermanos, on totes les classes es feien en castellà i els castellans ho fossin a l’Escola Nacional on s’anava introduint ja el català (ves per on, els criteris de “classe social” s’imposaven als nacionals).

El llibre no és un assaig, ni tan sols pretén analitzar les raons i les conseqüències d’un passat, sinó simplement narrar unes vivències. Això no obstant, sense interrompre mai la narració, el llibre deixa anar un seguit de pistes, d’acotacions, que permet al lector copsar aquestes raons o, almenys, pensar-hi. Només unes poques; per exemple, són els estereotips els que defineixen els “altres”, els castellans: eren uns desarrapats, xulescos, gent disposada a barallar-se amb qui fos. Eren, per tant, un perill. I són els pares els que transmeten aquestes idees als nois. Els catalans veuen com a trets culturals o costums poc raonats el que són comportament necessaris: “No llencen res, són com drapaires, porten la casa al damunt” o “no mengeu pipes, que fa castellà” o “tots són parents entre ells”. Encara se senten expressions com aquestes, encara que ja no referides als castellans… També ens dóna pistes per entendre una part de l’impacte econòmic, social i polític d’aquella immigració. “El vell somni de la burgesia catalana es va revifar amb l’arribada dels castellans”.

Cap al final del llibre, un capítol es titula Els moros. Com diu el mateix Jordi Puntí en el llibre: “El passat funciona sempre com un assaig del present”. De manera que si fa uns anys van arribar els “castellans” a un poble de catalans, ara arriben els “moros” al poble dels catalans i dels castellans, i es repeteixen històries semblants. I els moros i sud-americans s’instal·len als pisos atrotinats de can García, que els castellans han anat abandonant. I tornem-hi.

Els castellans es deixa llegir molt a gust. Un estil àgil, prou expressiu, amb gràcia i sentit del humor. Una lectura recomanable.

(El que Jordi Puntí no explica: el conflicte entre catalans i castellans no es va tancar, no es van fer prou bé les coses. Dues dades: primera, un partit xenòfob, que no vull anomenar, arreplega uns quants milers de vots en les últimes eleccions municipals i ho fa, sembla que especialment, als llocs on més nombrosa va ser la immigració espanyola. A Manlleu, aquesta opció política va obtenir 1.112 vots, un 15%, tres regidors. Segona: algú em va explicar fa un parell d’anys que havia vist, o algú li va dir que havia vist, una pintada absurda i tristíssima, no sé si significativa també, a una paret de Manlleu: “Qué bonito sería Manlleu sin moros ni catalanes”).

Popularitat: 3%

Dona, Guerra Civil i Franquisme

diumenge, 10 juliol, 2011

DONA, GUERRA CIVIL I FRANQUISME

Ginard, David (coord.); Aguado, Anna; Nash, Mary; Tavera, Susanna; Cenarro, Ángela; Molinero, Carme; Ginard, David. Palma: Editorial Documenta Balear, 2011, 198 pàgines.
Col·lecció Menjavents.

Si volem rescatar les memòries femenines silenciades per reincorporar-les al nostre patrimoni col·lectiu, cal entrar-les per la porta gran; cal feminitzar la història que és, sens dubte, una de les millors maneres de democratitzar-la. Els sis treballs aplegats a Dona, Guerra Civil i Franquisme s’inclouen en aquesta tasca d’assolir la visibilització femenina dins el coneixement històric. Es tracta d’un recull que proporciona una visió actualitzada i de conjunt sobre alguns àmbits particularment rellevants de la història política i social de la dona a l’Estat espanyol, entre la proclamació de la Segona República i el final de la dictadura franquista (entre el 1931 i el 1975).

El volum s’obre amb un primer bloc de textos dedicats principalment als anys de la Segona República i la Guerra Civil. Es tracta dels treballs d’Anna Aguado, en què s’analitza la dinàmica política del període republicà des d’una perspectiva de gènere, i de Mary Nash, que se centra en els diversos rols exercits per les dones republicanes a l’Espanya en guerra. Tal com s’indica, les reformes polítiques del 1931 al 1936 i les intenses transformacions a l’Espanya republicana entre el 1936 i el 1939 implicaren una modificació innegable de normes legals, de pràctiques quotidianes quant a la presència dins l’espai públic, i de representacions simbòliques de la imatge de la dona dins la societat.

Els altres quatre treballs —signats per Susanna Tavera, Ángela Cenarro, Carme Molinero i David Ginard— s’endinsen fonamentalment en les repercussions de la derrota republicana del 1939 i la instauració de la dictadura franquista. Així, s’intenten aportar algunes claus per conèixer millor els models socioculturals que s’implantaren a l’Espanya de Franco mitjançant l’Església catòlica i la Secció Femenina —basats en la domesticitat, la subordinació i el restabliment dels valors tradicionals—; s’analitzen els escrits memorialístics redactats des de l’exili per algunes de les principals dirigents republicanes; es reflexiona entorn del rol assumit per les dones dins l’oposició política al franquisme —actiu i creixent al llarg dels quatre decennis de dictadura, encara que no exempt de notables límits i clamoroses contradiccions—, i s’estudia l’impacte de la repressió franquista contra el moviment de dones de l’Estat espanyol.

La reflexió que sobre tot plegat en fa el coordinador de l’obra, l’historiador mallorquí David Ginard, és prou aclaridora: “la Segona República i la Guerra Civil constituïren una època molt rica en esdeveniments respecte de les relacions de gènere, en què s’entrellaçaren continuïtats i canvis d’abast molt desigual, però la gran majoria dels progressos assolits foren contundentment anorreats per la dictadura nacionalcatòlica implantada el 1939. Tot i això, també es propugna que el llegat de l’activisme polític femení dels anys trenta es configurà com un magnífic referent que, juntament amb les transformacions socioeconòmiques viscudes per Espanya des del decenni dels seixanta, possibilità que progressivament s’assistís a una incorporació de les dones dins la lluita democràtica antifranquista; preàmbul del desplegament del moviment feminista en els anys setanta”.

En definitiva, les aportacions agrupades en aquest llibre —l’origen de les quals rau en les diverses conferències del curs Dona, Guerra Civil i Franquisme, que va tenir lloc a la Universitat de les Illes Balears entre l’octubre i el novembre del 2009, organitzat per l’Institut Balear de la Dona, l’Institut de Ciències de l’Educació de la UIB i la Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears— acosten el lector als darrers progressos de la investigació històrica sobre la dona a Espanya, de la mà precisament d’especialistes que, en tots els casos, fa molts anys que conjuminen aquests estudis específics de gènere amb altres recerques molt variades de la història espanyola del segle xx.

Popularitat: 4%

Llengua i acollida

diumenge, 10 juliol, 2011

El Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) de la Universitat de Barcelona té les llengües de la immigració com un dels eixos de recerca. Després d’haver fet l’inventari de les llengües que es parlen a Catalunya, va desenvolupar un projecte per plantejar quin paper havien de tenir aquestes llengües en la nostra societat i, específicament, en l’acollida. El llibre Llengua i acollida és el resultat de les propostes, d’una banda, dels membres del grup a partir de les seves especialitats i, de l’altra, dels investigadors principals dels equips de recerca amb els quals col·laboren habitualment.

El llibre, coordinat per M. Carme Junyent, és un recull d’articles entorn de la llengua, l’acollida i la diversitat.

L’article de Mònica Barreiras, “Conviure sense renunciar a la diversitat: vers un altre model d’integració”, i el de Pere Comellas, “Les llengües immigrades: adversàries o aliades de les llengües minoritzades”, es complementen, ja que ambdós se centren en les propostes del GELA pel que fa al tractament de les llengües de la immigració. Montserrat Cortès-Colomé, que ha escrit en col·laboració amb els integrants del GRILIC, es replanteja en l’article “La psicologia del llenguatge en la diversitat lingüística” la relació entre llenguatge i pensament, i obre vies a explorar l’aprenentatge de segones llengües. Berta Crous i LLuïsa Gràcia a “Estats patològics i lèxic en mandinga: qüestions de categorització” plasmen com, en un àmbit tan important com la salut, la categorització —la visió del món que aporta cada llengua— s’ha de tenir en compte tant per a la comprensió de la malaltia com per al tractament del malalt. I tractant-se de categorització, un dels conceptes amb què topem més aviat en l’acollida és el mateix de llengua, que Eva Monrós tracta a partir d’exemples concrets i ens fa prendre consciència de fins a quin punt el concepte de llengua és cultural i no pas universal. El seu article “D’alguns factors rellevants en la definició de llengua” i els malentesos a l’entorn del concepte de llengua entronquen amb tot el que ens han trasmès sobre les llengües. Rosa Calafat ens mostra a “Del concepte ‘diversitat lingüística’: un recorregut interpretatiu a la xarxa” com una mateixa etiqueta es pot interpretar de diverses maneres i les conseqüèncias que això pot comportar. En la transició de la categorització cap a la implicació, Alícia Fuentes-Calle proposa, en l’article “Pregària i diversitat lingüística”, una reflexió sobre la pregària com a artefacte lingüístic i com a objecte simbòlic, ja que és evident que l’element religiós s’ha de tenir en compte en l’acollida.

Amb un caire més pràctic, Virginia Unamuno, en l’article “Dinàmiques sociolingüístiques i immigració: l’escola com a microcomunitat”, aporta dades de la seva recerca al Raval de Barcelona sobre els nostres comportaments lingüístics traslladats als comportaments dels membres de la microcomunitat observada. També el projecte de Linguamón està present en el llibre de la mà d’Eulàlia Canals, en l’article “El projecte Linguamón Audiovisual i les seves possibilitats com a eina de comunicació multilingüe”, on ens mostra el portal concebut com un punt de trobada de persones amb ganes de compartir i aprendre llengües.

Des d’un vessant completament social, Mònica Fidalgo ens fa una descripció de l’acollida en les escoles sueques en l’article “Actuacions en l’àmbit de l’acollida lingüística i cultural dins del sistema educatiu suec”. Descriu una experiència que, té per objectius: afavorir el manteniment de les llengües familiars dels alumnes per contribuir a l’enriquiment i al desenvolupament personal dels alumnes; aprendre el suec, i millorar el rendiment escolar i la integració en la societat sueca, que poden ser punts de referència que desitjarien moltes societats. I, des d’una altra societat que ens és més propera, Luisa Martín Rojo, en l’article “Multilingüismo y comunicación intercultural en la ciudad de Madrid”, fa unes aportacions molt interessants a la lingüística, especialment en l’anàlisi del discurs. I per acabar, són dignes d’esment els coneixements que com a sinòleg ens transmet Michael Prosser van der Riet en l’article “Algunes reflexions sobre el comportament lingüístic dels xinesos de la ciutat de València”.

Totes les aportacions, tan diferents en el punt de vista, els mètodes i l’objecte d’estudi són una aproximació a alguns dels aspectes fonamentals de l’acollida, i també demostren per què el coneixement lingüístic és tan important en la construcció d’una societat.

Popularitat: 4%


“Eines d’Innovació Educativa”, núm. 13

L’ensenyament de la història i l’ús de la(es) memòria(es)

La FE de CCOO – PV va presentar el passat 13 d’abril el nou títol de la col·lecció “Eines d’Innovació Educativa”: l’Ensenyament de la història i l’ús de la(es) memòria(es). Aquesta presentació s’ha dut a terme en el refugi antiaeri construït sota les pistes esportives de l’IES Lluís Vives de València per protegir la població civil de València dels efectes dels bombardejos sistemàtics de l’aviació i les forces navals dels militars revoltats contra el Govern de la II República.

El llibre està format per 4 articles, que fan referència a la línia de defensa de la ciutat de València, als vestigis de la Guerra Civil a la ciutat d’Alcoi, a la memòria republicana de la ciutat de València i, per últim, un article sobre oblit i memòria en la gènesi de la democràcia en la Grècia clàssica. El llibre està acompanyat d’un DVD que inclou, d’una banda, el documental editat per FEIS amb la presentació de la Guia didàctica i, d’altra banda, el documental ¡Abajo la dictadura! Tres generaciones de antifranquistas en el País Valenciano.

S’hi presenten 3 itineraris didàctics que fan referència a la II República i a la Guerra Civil Espanyola. Es pretén que el llibre siga una guia de recursos útils per al professorat amb l’objectiu de posar la memòria al servei de la història i, en aquest cas, la història que s’ensenya, amb una reflexió sobre l’amnistia en l’Atenes clàssica i les consideracions sobre la memòria i l’oblit que aquest estudi llança sobre l’amnistia espanyola de 1977.

La col·lecció “Eines d’Innovació Educativa” és una iniciativa de la FE de CCOO – PV que va aparèixer l’any 1998, la qual ha publicat fins avui 13 volums, i és una col·lecció d’estudis i d’investigacions relacionats amb el món i els problemes de l’educació al nostre país, que pretén desenvolupar la dimensió sociopolítica de Comissions Obreres del País Valencià.

Popularitat: 4%

12è Premi de Poesia de Tardor

diumenge, 10 juliol, 2011

Bases del 12è Premi de Poesia de Tardor que convoca la Federació de Pensionistes i Jubilats de Comissions Obreres de Catalunya

1. Hi pot participar qualsevol persona jubilada, prejubilada o pensionista, estigui afiliada a CCOO o no, que no hagi estat guardonada en les dues edicions anteriors del Premi de Poesia de Tardor.

2. S’hi poden presentar obres escrites en català o en castellà.

3. El tema és lliure.

4. Les obres presentades han de tenir una extensió entre els 30 i els 80 versos, en un sol poema o en diverses composicions. Han de ser treballs poètics inèdits, que no hagin estat premiats en altres concursos o publicats anteriorment.

5. Cada participant pot presentar-hi un màxim de dues obres.

6. Els treballs –que han de portar títol- s’han de presentar per duplicat (l’original i una còpia), a doble espai, sense signar, en un sobre tancat a l’exterior del qual hi consti només el títol de la composició. En aquest sobre gran s’hi ha d’incloure un sobre més petit. Dins del sobre petit hi han d’anar les dades personals de l’autor (nom, edat, adreça i telèfon de contacte).  Les persones afiliades a CCOO hauran d’especificar també el lloc d’afiliació.

7. Els treballs s’han de presentar, directament o per correu, a la Federació de Pensionistes i Jubilats de CCOO, Via Laietana, 16, 2a planta, 08003, Barcelona. Tel. 93 481 27 69.

8. El termini de presentació dels treballs finalitza el 21 d’octubre de 2011.

9. El jurat està integrat per cinc persones relacionades amb el món literari i amb CCOO.

10. S’atorgaran els premis següents:

Primer premi: 200 €

Segon premi: 150 €

Tercer premi: 100 €

Accèssit a la millor poesia presentada per una persona afiliada a CCOO.

11. Els treballs premiats seran publicats en el web de CCOO de Catalunya (en l’apartat de Cultura), i en la revista La nostra veu, de la Federació de Pensionistes. Aquesta Federació es reserva el dret d’aplegar les obres presentades en diverses convocatòries en un sol recull.

12. La data del lliurament dels premis es donarà a conèixer amb antelació al web de l’Àrea de Cultura de CCOO de Catalunya, www.ccoo.cat/cultura.

Popularitat: 3%

Entrevista a Núria Martí, escriptora

divendres, 26 novembre, 2010

“La lectura fàcil ha permès que l’aventura del Winnipeg hagi arribat a persones que potser mai no haurien sabut que això va existir”

Jenni Rodà

Núria Martí Constants va néixer a Calella de la Costa el 1966, però fa més d’una dècada que viu a Girona, on treballa de professora de català al Consorci per a la Normalització Lingüística. Darrerament, combina aquesta tasca amb la seva gran passió: l’escriptura. Fins al moment ha obtingut diversos premis literaris i, entre d’altres, ha publicat la novel·la Hores prohibides, finalista del premi Just M. Casero.

El seu llibre més recent és Les mateixes estrelles, guanyador del 1r Premi de Novel·la Curta de Lectura Fàcil de 2009, una iniciativa totalment pionera en aquest àmbit impulsada pel CFA Manuel Sacristán i el Servei Lingüístic de CCOO de Catalunya. És, a més, el quart volum de la col·lecció “Llegim”, de llibres de lectura fàcil.

Aquesta novel·la narra la història d’una mare, la Teresa, i d’una filla, la Miranda, que s’embarquen en el vaixell Winnipeg, rumb a Xile, fugint de la Guerra Civil Espanyola. Aquest viatge, impulsat per Pablo Neruda, el van fer acompanyades de dues mil persones que, igual que elles, buscaven una nova vida en un nou país.

YouTube Preview Image

DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3PODCASTWMV)

Per què vas decidir escriure un llibre sobre la Guerra Civil Espanyola?

El tema de la Guerra Civil sempre m’ha interessat molt, tant pel que van representar els tres anys de lluita com, posteriorment, la retirada, l’exili, els camps de concentració, la mala rebuda per part del Govern francès, que no sabia què fer amb tants refugiats… Hi va haver una gran quantitat de morts i va ser un gran drama humà, i sempre he tingut moltes ganes d’escriure sobre això. A Hores prohibides, el meu llibre anterior, ja en vaig parlar una mica, però quan vaig descobrir l’aventura del Winnipeg vaig tenir clar que m’hi volia centrar de ple.

I quan va ser que vas descobrir el Winnipeg?

De fet va ser a través d’una sèrie de coincidències. De primer, pel meu interès, que he tingut des de sempre, de llegir qualsevol cosa i veure documentals sobre la Guerra Civil i de tot el que va representar. I, en segon lloc, perquè Joaquim Nadal, a Quaderns de viatge, un llibre que va escriure durant la seva etapa com a alcalde de Girona, parla d’un viatge que va fer a Xile i fa referència al Winnipeg. A partir d’aquí, doncs, va ser com si se m’encengués una llumeta i vaig pensar que el tema era interessant, novel·lable, que sempre m’havia agradat i que podia escriure perfectament sobre això.

Els personatges que apareixen a la novel·la són ficticis o t’has inspirat en algú per construir-los?

Les mateixes estrelles és una història de ficció dins d’una història real i, per tant, els personatges que hi apareixen són ficticis. I les dues protagonistes, la mare i la filla que fugen a través dels Pirineus, viuen una vida similar a la de moltes famílies d’aquella època. L’única referència real és la de Pablo Neruda, que va ser qui va impulsar tot el viatge i qui va organitzar-ho tot perquè el vaixell pogués sortir de port i arribar a Xile.

I pel que fa als noms, estan triats per casualitat o tenen alguna significació?

En aquest cas, alguns dels noms sí que estan triats per algun motiu. Per exemple, quan vaig pensar que volia crear un personatge andalús, el nom que em va venir de seguida al cap, sobretot pel fet de parlar del període de la Guerra Civil, va ser Federico, per Federico García Lorca. D’igual manera, també hi ha un altre personatge, que és la mestressa d’una pensió de Xile, que es diu Delia. Aquest nom és en honor a Delia del Carril, la companya de Pablo Neruda.

Des que decideixes fer del Winnipeg el fil conductor de la història, quin ha estat el procés de documentació i escriptura?

Des del moment que vaig assabentar-me de l’existència del Winnipeg vaig començar a buscar més informació sobre aquest vaixell. Concretament vaig llegir un llibre de Diego Carrillo que em va anar molt bé per comentar el viatge i les diverses vicissituds que hi van haver. Paral·lelament a tot això, vaig veure la convocatòria del 1r Premi de Novel·la Curta de Lectura Fàcil, convocat per CCOO de Catalunya, i vaig pensar que m’hi podia presentar. Entre una cosa i una altra, de fet, no va passar gaire temps, i crec que vaig escriure la novel·la en tres o quatre mesos. Com que ja ho tenia tot molt al cap, tot em va anar sortint d’una manera molt fluida, d’una manera molt fàcil, entre cometes.

Quin és el teu moment idoni per escriure?

Jo sóc una persona de nits. M’agrada escriure quan la meva família és a dormir i a casa hi ha silenci i tranquil·litat. Però en el fons no sóc gens disciplinada a l’hora d’escriure i quan en tinc la necessitat acabo esgarrapant estones d’on puc, encara que només sigui una hora o dues. Alguna cosa o altra faig!

Com i amb qui fas la crítica d’allò que has escrit?

La primera crítica sóc jo mateixa. És obvi que després d’un procés d’escriptura sempre hi ha d’haver la corresponent reescriptura per fer canvis, afegitons i supressions. Quan aquesta primera fase s’ha acabat, llavors sí que necessito que algú extern em doni la seva opinió. En aquest cas, són el meu marit i també la meva filla, per ser els més propers, els que fan de crítics. A mi em va realment bé, ja que de vegades els ulls externs veuen coses que tu, com que les tens tan interioritzades, no pots detectar.

Quan escrius, t’imagines sempre el teu lector?

Sí, hi has de pensar molt, sobretot si escrius en format lectura fàcil. No vull dir que en altres ocasions no hi pensi, perquè sempre hi penso, però en aquest cas encara més. El que m’ha ajudat molt és la meva professió: fa molts anys que sóc professora de llengua i molts alumnes que comencen a aprendre català em demanen quins llibres poden llegir. Aquest llibre està escrit pensant en aquests perfils de persones.

Què has hagut de tenir en compte per escriure en format lectura fàcil?

Has de tenir molt clar cap on vas, saber on et dirigeixes, pensar en qui llegirà el que escrius. A Hores prohibides, per exemple, hi ha frases molt llargues, un vocabulari molt específic, l’ús de molts sinònims… En canvi a Les mateixes estrelles m’he hagut de frenar molt. No pots alterar l’ordre de les oracions, has de vigilar que no s’escapi res que no sigui prou adequat per al nivell i sobretot cal controlar el vocabulari: si penses que una paraula és fantàstica, però massa complicada, pots posar la definició en un peu de pàgina. Això sí, sense abusar-ne.

Tu ja coneixies la lectura fàcil abans de presentar-te al Premi o la vas descobrir arran d’això?

Jo, per la meva feina, ja sabia de què anava. I també coneixia la col·lecció “Llegim”, que és on pertany Les mateixes estrelles, perquè havia recomanat els llibres a classe. El que no havia fet mai era escriure en format lectura fàcil. Això sí que va ser nou per mi i abans de posar-m’hi sí que vaig haver de consultar les directrius internacionals.

Creus que és una tècnica prou coneguda?

Penso que cada vegada ho és més, perquè hi ha més clubs de lectura fàcil, hi ha més editorials que tenen ganes de fer aquesta mena de materials… Per exemple La Mar de Fàcil només edita llibres de lectura fàcil. Tot i així, encara falta molt per fer: de vegades vas a les llibreries i encara n’hi ha moltes que no saben ni què és. A Girona, per sort, tenim dues llibreries de referència, la 22 i l’Empúries, que sí que en tenen.

Què va significar guanyar el 1r Premi de Novel·la Curta de Lectura Fàcil?

La trucada confirmant que era la guanyadora va ser una gran alegria. Quan et presentes a un premi sempre tens ganes de guanyar, però, és clar, mai no saps què passarà. Evidentment, també va significar una altra cosa molt important: l’edició del llibre. Amb la gran quantitat de llibres que surten cada dia no es fàcil fer-se un lloc en el món editorial. I encara hi ha una altra cosa per destacar: que tota l’aventura del Winnipeg, el famós viatge de l’esperança, ha pogut ser conegut per a moltes persones que potser mai no haurien sabut que va existir.

Has tingut contacte amb els lectors de Les mateixes estrelles?

Sí, i tant, i de moment no em puc queixar perquè les impressions que rebo són molt positives. És molt satisfactori poder parlar amb els lectors, respondre les seves preguntes, escoltar les seves visions. Fa poc vaig anar a fer una xerrada a Cassà de la Selva i una noia em va explicar, molt emocionada, que el seu besavi havia viatjant en el Winnipeg. A través del meu bloc [nuriamarticonstans.blogspot.com] també he rebut molts comentaris sobre la novel·la, el vaixell, la Guerra Civil… Hi ha molta gent que m’ha dit que en aquella guerra tots hi vam patir pèrdues i que és molt important recuperar aquesta memòria històrica, que tot just sembla que està començant a aflorar.

Tens altres projectes en ment en format lectura fàcil?

Aquest estiu, com que tenia temps, ja he fet alguna cosa. Amb l’Associació de Lectura Fàcil de Catalunya, que s’encarrega d’impulsar projectes relacionats amb aquest àmbit, hem decidit tirar endavant una novel·la sobre el món de la dona treballadora i de totes les reivindicacions que aquesta ha portat a terme per aconseguir millores a la feina. L’escrit està llest i l’Associació l’està acabant de revisar. També hi ha un altre projecte en dansa, que és la traducció de Les mateixes estrelles al castellà.

Núria, per tu, què significa escriure?

Per mi és una necessitat. Són unes ganes que em surten de dins i que, de vegades, no puc controlar. Ara bé, escriure també cansa. Almenys en el meu cas, que quan escric poso els cinc sentits en el projecte i hi estic pensant tot el dia. De vegades penso: ara estaré un temps sense escriure i descansaré. Però és impossible. Sempre acabo fent cas de la necessitat, encara que sigui per escriure coses molt breus o per començar novel·les que no saps on ni com acabaran.

Popularitat: 5%

Entrevista a Raquel Ricart, escriptora

dijous, 25 novembre, 2010

Gabinet de premsa de CCOO del País Valencià

“Quan aconsegueixes expressar tot allò que et bull a l’interior, arribes a comunicar-te amb la persona que llig”

Raquel Ricart és escriptora valenciana i treballadora de CCOO del PV. Acaba de ser guardonada amb el Premi Andròmina de Narrativa dels XXXIX Premis Octubre per Les ratlles de la vida, que organitzen la Fundació Ausiàs March i l’Editorial 3 i 4.  La seua passió per la literatura li ve de lluny, i ja ha publicat dues obres de narrativa infantil i juvenil i una novel·la negra. Considera que es podria millorar molt la relació cultural entre els tres territoris de parla catalana.

Raquel, pots fer-nos una descripció breu del que ens vols contar en la teua novel·la Les ratlles de la vida?

Les ratlles de la vida són aquelles marques que el degoteig del temps va dibuixant en l’existència de cada persona, fent-la única i diferent. Jo he volgut, primer de tot, contar històries, i amb les històries, elevar a la categoria de protagonistes persones senzilles que, amb la seua existència, van teixint el tapís de la pròpia vida i el tapís de la història.

La novel·la narra la història de quatre generacions de dones d’una mateixa família. ¿Tenies la intenció de fer un retrat coral d’un territori i un moment històric molt determinat o t’has centrat més en els personatges?

Retrat coral d’un territori em sembla molt bonic. No sé si ho he aconseguit, això. En un principi, el meu interés eren els personatges, les històries que vivien, les coses que els passaven, però amb la idea de fons que, aquestes coses que els passaven als meus personatges, formaven part de la Història, amb majúscula, perquè la Història també la fan les persones senzilles, les persones que treballen, les persones que no fan grans gestes. És per això que, evidentment, les dones, que han estat tant de temps amagades darrere l’escenari, es convertien en protagonistes.

I, evidentment, tots aquests personatges, tots aquests homes i aquestes dones, viuen en un lloc determinat, en un moment històric determinat, i tot això forma part de les seues vides, amb la qual cosa era necessari, és clar, descriure el temps i l’espai que els envolten.

El jurat va qualificar la teua obra de “sincera, emocionant, tendra i amb uns tocs de maldat molt interessants”. Per què creus que n’han destacat aquests aspectes?

Segons jo crec, els llibres són de l’autor mentre s’escriuen. Escriure és un ofici solitari. Però una vegada fet això, quan el llibre es llig, comença a fer la seua pròpia vida, i cada persona, cada lectura, és diferent. Crec que l’han trobat sincera perquè ho és, en el sentit que té la sinceritat en l’escriptura i en la literatura, és clar. Quan escrius sincerament, ho fas des de molt endins, i a vegades tens la sensació que despulles la teua ànima. Pense que, quan aconsegueixes expressar tot allò que et bull a l’interior, arribes a comunicar-te amb la persona que llig. I en la novel·la hi ha tendresa i hi ha maldat, com en la vida.

Els teus llibres han sigut premiats anteriorment. Què significa per a tu i per a la teua carrera aquest Premi Andròmina?

Per a mi, personalment, el Premi Andròmina significa molt, perquè és el premi amb més història del País Valencià, un premi que ha sigut atorgat a grans escriptors i escriptores, i a més, és un premi reconegut en tot el nostre àmbit lingüístic. Per a la meua carrera, la veritat, encara no sé què significarà. Espere que moltes coses.

La teua trajectòria literària inclou publicacions de narrativa infantil i juvenil i una novel·la negra. Aquesta nova publicació, comporta un canvi de registre?

Evidentment és una novel·la diferent a les altres. Més ambiciosa pel que fa a l’estructura, als personatges, al tractament del temps. Però és que les històries ho requerien. Trobe que cada llibre demana una forma, una veu. En aqueix sentit, Les ratlles de la vida, ha significat un gran treball, però estic molt contenta amb el resultat.

Creus que el fet que no et dediques exclusivament a l’escriptura pot aportar-te més bagatge sobre les relacions humanes?

Un mort al sindicat, la meua primera novel·la, té una relació evident amb el fet que jo treballe ací. Qualsevol vivència pot aportar-te i ensenyar-te moltes coses, però si fóra possible, m’encantaria dedicar-me exclusivament a l’escriptura, almenys durant un temps.

Quins són els teus referents literaris?

Ací faria una llista molt llarga, perquè, a més, els referents van augmentant a mesura que passa el temps. Viatge pels clàssics, pel XIX, per la literatura contemporània. Si començara a dir noms segur que me n’oblidava de molts. A més és que m’agraden moltes coses, la novel·la negra, la ciència ficció…

Com veus el panorama literari en valencià? Creus que hi ha suficient promoció dels autors valencians perquè es donen a conéixer les seues obres i arriben al públic dels tres territoris de parla catalana?

Evidentment, la promoció hauria de començar al País Valencià, però és evident que això no serà possible mentre governe el PP. Pel que fa a la resta, em sembla que es podria millorar moltíssim la relació cultural entre els tres territoris, i crec que, per exemple, pel que fa a la distribució dels llibres, és més fàcil trobar al País Valencià llibres editats a Catalunya que no a l’inrevés.

_________________________________________

Nota biogràfica

Raquel Ricart Leal va nàixer a Bétera (el Camp de Túria) l’any 1962. L’amor per la lectura li ve d’antic, i des de molt jove la passió per les paraules i per les històries ha sigut una costant en la seua vida. Literàriament es donà a conéixer en guanyar un accèssit als Premis Malvarrosa (1980). Col·laborà en les planes de les revistes Celobert i Lletres de canvi. Ha escrit un text dramàtic, Ferrabràs (1990), que va ser posat en escena per Bambalina Titelles. Ha publicat la novel·la negra Un mort al sindicat (Tàndem, 1999), el màgic relat juvenil Van ploure estrelles (Tàndem, 2001), el volum Costums i tradicions, dins del projecte editorial de la Fundació Bromera “Llegir en valencià per a conéixer-nos” i la novel·la El quadern d’Àngela (Tàndem, 2010), guanyadora del Vé Premi Vila de Paterna de narrativa infantil Vicenta Ferrer Escrivà. Col·labora ocasionalment amb columnes d’opinió en el diari El Punt.

Popularitat: 5%

Mil vidas más

dimecres, 24 novembre, 2010

Pepe Gálvez

Mil vidas más

Miguel Núñez, Pepe Gálvez, Alfons López i Joan Mundet

Edicions de Ponent

Ara que s’acosta el segon aniversari de la seva mort, la figura de Miguel Núñez torna a ser d’actualitat per la seva presència i el seu protagonisme en diverses obres de ficció. Presència com a antagonista del personatge principal a La carta, biografia del malauradament cèlebre comissari Juan Creix, escrita per Antoni Batista. I protagonisme tant en la pel·lícula Al final de la escapada, realitzada per Albert Solé i presentada en la Seminci, com al còmic Mil vidas más, del qual parlarem en aquest escrit. Mil vidas más és un llibre de Miguel Núñez i sobre Miguel Núñez, perquè, com es diu en la introducció, els guions de la majoria de les historietes i dels textos que complementen la narració gràfica són adaptacions, bé del seu llibre La revolución y el deseo o bé de textos inèdits. Es tracta, doncs, d’una sèrie de relats que componen una biografia que, en part, és també autobiografia i que vol recrear aquella síntesi de vitalisme, compromís amb les persones i rebuig radical a les dictadures i a la injustícia social que va configurar el seu humanisme anticapitalista.

Miguel es descrivia a ell mateix com: “un cocodril vell, ja que vaig néixer l’any vint i vaig tenir la sort de viure els anys de la República, els de la Guerra Civil i també la sort, per què no dir-ho, de viure els anys de la lluita contra la dictadura”. Per això, per la seva coherència dins d’una evolució contínua, les seves vivències tenen un alt grau de representativitat, ens parlen d’un passat proper que, per més que es vulgui obviar o amagar, encara està present en nosaltres, tant en les febleses de la nostra democràcia com en la lluita per millorar-la i enfortir-la. La potència del grafisme expressionista d’Alfons López, en contrast amb les il·lustracions realistes de Joan Mundet, comuniquen la tensió de la vida clandestina, l’angoixa de la persecució, el dolor i la barbàrie de la tortura en mans de Creix, però també l’altra vessant de Miguel: la que jugava amb la ironia, la que amava riure, fins i tot i especialment, d’ell mateix, i la que entenia la lluita com una part indestriable de la vida. Aquestes històries ens expliquen també com, a pesar del domini estès de la por, les persones construïen i tornaven a construir el relat de la solidaritat i, amb ella, creaven dia a dia la democràcia.

Popularitat: 4%

General

El exilio científico republicano

dimecres, 24 novembre, 2010

Manolo Picó

L’exili dels metges i científics republicans
Josep L. Barona
Universitat de València

En acabar la Guerra Civil, més de 270.000 presos abarrotaven les presons espanyoles. A més, vora 500.000 ciutadans republicans van passar per camps de concentració. L’exili, la presó i la inhabilitació de metges, farmacèutics i científics van significar una tremenda sagnia per a la societat espanyola. L’elit intel·lectual i professional del país es va exiliar majoritàriament després de la guerra i la nòmina de científics en l’exili representava el nucli dirigent de la ciència espanyola, sense oblidar la importància dels qui van morir o van veure truncada la seua vida en un exili interior, que va afectar persones que van ser empresonades, sancionades, desterrades o executades.

La recent publicació del llibre col·lectiu El exilio científico republicano (PUV, 2010) vol fer un balanç d’aquella situació dramàtica amb la contribució de més d’una vintena d’especialistes espanyols i americans.

La generació de científics que es va veure abocada a l’exili compartia un ideal de modernització i uns referents biogràfics. Desenes de milers es van instal·lar a Mèxic; més de tres-cents eren catedràtics d’universitat, cinc-cents eren metges; i més d’un centenar, científics i professionals d’altres àrees: químics, farmacèutics, físics, biòlegs, antropòlegs o matemàtics. Aquest col·lectiu va procurar mantenir vincles de cohesió. Van fundar a París la Unió de Professors Universitaris Espanyols en l’Exili (UPUEE), sota la presidència inicial de l’higienista i parasitòleg Gustavo Pittaluga, que havia dirigit la sanitat espanyola i representat Espanya en el Comitè d’higiene de la societat de nacions. A Mèxic també es van fundar associacions mèdiques i científiques: l’Ateneo Ramón y Cajal i el Colegio de México. Entre els membres de la UPUEE hi havia més d’una vintena de científics i mig centenar de professors de medicina.

Un element integrador va ser la publicació de la revista Ciencia. Revista hispanoamericana de ciencias puras y aplicadas (1940-1975), que ha estat reproduïda íntegrament en format digital com a complement del llibre. La publicació té un valor indiscutible per analitzar una part important de la producció científica de l’exili espanyol. El seu objectiu era incorporar investigacions de científics espanyols de qualsevol indret del món i esdevenir el referent principal de la comunitat científica espanyola en l’exili. El seu primer director va ser Ignacio Bolívar, substituït poc abans de la mort pel físic Blas Cabrera; després pel naturalista Cándido Bolívar; i finalment, pel fisiòleg i antic rector de la Universitat de València, José Puche.

El paper dels metges exiliats va ser cabdal en la societat mexicana. Al començament de la dècada dels 40 representaven gairebé la meitat dels professionals sanitaris del país. Van posar en marxa hospitals i centres de recerca, seguint l’experiència i els projectes de l’Espanya republicana. La formació d’experts en salut pública va aportar a l’exili espanyol una enorme rellevància en països com ara Veneçuela, on Santiago Ruesta va ocupar càrrecs de política sanitària, i José María Bengoa va iniciar polítiques pioneres en la lluita contra la fam a les zones rurals. Sense oblidar l’important paper que en aquell país van fer les infermeres visitadores de salut pública, un dels grans puntals de l’assistència domiciliària i de l’atenció primària durant el període republicà.

Hi va haver països de destí provisional, com ara la Gran Bretanya, on molts científics espanyols es van instal·lar durant els primers anys de l’exili, per passar més tard a països iberoamericans. És el cas de Pío del Río-Hortega, deixeble de Cajal, que després d’exiliar-se a Oxford va passar a l’Argentina; o de Juan Negrín mateix, exiliat primer a Londres i després a París fins a la mort. Uns altres es van quedar, com Josep Trueta, que va assolir el màxim prestigi en el món acadèmic britànic, com a primer catedràtic d’ortopèdia de la Universitat d’Oxford.

Hi va haver un exili mèdic i científic a França, que es va concentrar principalment a París i a Tolosa de Llenguadoc. Molts eren científics catalans, com Jesús M. Bellido Golferichs; per bé que també uns altres tan rellevants com August Pi i Sunyer, que va acabar a Veneçuela, on va ser catedràtic de Fisiologia a Caracas i va fundar el primer institut d’investigació fisiològica d’aquell país.

Un col·lectiu significatiu de metges exiliats, especialistes en salut pública, va passar a ocupar llocs de responsabilitat en l’Organització Mundial de la Salut, a Ginebra, i també en l’Oficina Panamericana de Salud. Marcelino Pascua, que va ser director general de Sanitat durant el Bienni Reformista (1931-1933), va passar a dirigir el departament d’estadística sanitària de l’OMS; Julián de Zulueta va dirigir les campanyes internacionals de lluita contra el paludisme; José Antonio Nágera va treballar en microbiologia; José María Bengoa va dirigir les campanyes de millora de la nutrició en països pobres, tant per a l’OMS com per a la FAO; i un llarg etcètera que va fer dels metges espanyols exiliats després de la Guerra Civil un important nucli d’experts professionals dels organismes internacionals lligats a la salut.

El exilio científico republicano es una contribució col·lectiva a la recuperació de la memòria d’aquella generació de metges i científics i de la seua tasca per la modernització i la llibertat del nostre país.

Popularitat: 84%

Català a la Franja – R. Sistac

Quan parlem de territoris de llengua catalana tenim clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; evidents i indiscutibles.

Entrevista a Carme Sánchez, directora de Paraula. Centre de Serveis Lingüístics, de Palma

L’associació Paraula, amb seu a Palma (Mallorca), promou tot tipus d’iniciatives que contribueixen a fer un ús normal de la llengua catalana.

Rafa Romero: exposició “Paradís”

Les iniciatives culturals públiques com a valuosa alternativa al limitat àmbit galerístic privat.

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

Actriu formada teatralment a Cuba, va marxar a l’Índia durant 6 mesos amb una companyia de Dinamarca, on va estudiar les danses tradicionals d’aquest país.

NÚVOL