Dijous, 23 de Març de 2017

Entrevista a Carles Bertran

dissabte, 23 octubre, 2010
Clara Drudis
YouTube Preview Image

DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3, PODCAST, WMV)

Carles Bertran
Doctor en Antropologia Social i llicenciat en Geografia
Coordinador del CITE de CCOO de Catalunya
_________________________________

El català, dret de ciutadania

Al sindicat hi ha molts àmbits. Des del 1999, amb unes jornades sobre immigració i llengua, i posteriorment amb La Teranyina en els primers números, ja es va recollir la visió de la importància que tenia el coneixement del català per a les persones estrangeres. Tenint en compte que en aquell moment no havia arribat tanta gent encara a Catalunya, ja valoràvem que el català era un dret de ciutadania de totes les persones que vivien a Catalunya i una obligació per a les administracions de garantir aquest dret. Però també introduíem altres elements que considerem que són, en aquests moments, molt innovadors, però que ja s’havien posat de manifest en altres països on la immigració era una realitat més quotidiana i més present, que era tot el que està relacionat amb els aspectes vinculats als àmbits comunicatius diferents en funció de la cultura de pertinença. Tots els aspectes vinculats a la comunicació no verbal, la gestió dels espais, les entonacions, la mirada dels ulls, com a elements que podrien afectar la percepció que es tindria o que es té de les persones estrangeres i les seves interaccions amb les persones nacionals.

La importància de la comunicació no verbal

La comunicació té diferents components. La comunicació no és només conèixer el codi lingüístic, saber com se substitueixen les paraules, com s’usen els verbs, com es fan les preguntes. La comunicació té un component de treball contextual. Tu has de saber com parlar en cada entorn i de quina manera has de parlar. Dins de la comunicació, tot el que és la comunicació no verbal (la gestió de les distàncies, la mirada als ulls, la gesticulació) té molta importància, bàsicament perquè aquesta part de la comunicació és aquella que hem après de manera inconscient en el nostre procés de socialització amb la nostra família, en el nostre barri. Tothom es comunica o aprèn a comunicar-se com la gent que té al seu entorn. El problema és quan persones de diferents entorns que tenen hàbits comunicatius diferents entren en contacte. De vegades, aquesta divergència de comunicació pot anar amb petites anècdotes que poden fer gràcia, però també poden acabar generant problemes de prejudicis o de generació d’estereotips en relació amb determinades persones per la seva pertinença a un grup social o un grup pel seu origen, un grup ètnic.

Les empreses valoren aquest codi de comunicació?

Les empreses cada cop tenen més present la importància del coneixement de les llengües i la importància, fins i tot, de la riquesa que representa tenir entre la seva plantilla persones de diferents orígens en els aspectes, bàsicament molt lingüístics, d’obrir mercats. El que potser no tenen tan en compte és aquesta part més amagada de la comunicació, aquesta part més d’hàbits culturals de com entenen les persones la comunicació en altres països, i això pot afectar, d’alguna manera, els objectius que pretenen amb aquesta internalització, perquè els productes que venen, les estratègies de venda, no tenen en compte aquestes realitats diferents de cada país. I, a vegades, polítiques d’obertura de mercats fracassen o acords no se signen, perquè la manera com es plantegen aquests acords o com es plantegen aquestes campanyes de publicitat en aquests països no tenen en compte aquestes diferències de la manera com cada cultura entén la comunicació: què és important i què no és tan important.

Quin paper té la cultura en la comunicació?

Malauradament no s’han tingut gaire en compte tots aquests aspectes culturals de la comunicació en totes les polítiques lingüístiques de promoció de les llengües, en concret, de la promoció del català. Crec que la comunicació és més que un codi lingüístic. La comunicació comporta tenir en compte un seguit d’elements verbals, d’elements no verbals, d’elements paraverbals, que ens permeten interactuar adequadament en entorns culturalment definits. I quan dic això em refereixo a anar a un bar a demanar un cafè, anar a una oficina de l’Administració a demanar algun tràmit administratiu, una entrevista de feina… Ens hauríem de qüestionar per què saludem o no saludem, per què mirem als ulls, per què donem la mà o per què ens acostem o no ens acostem a algú. Tots aquests elements vénen definits pel que aprenem en el nostre entorn cultural des de petits. En el nostre procés de socialització aprens com mirar, com fer les preguntes, com saludar, com comportar-te amb desconeguts, com comportar-te amb l’Administració. Perquè nosaltres actuem de manera diferent en funció d’on som. És diferent la nostra manera de comunicar-nos amb els nostres fills, és diferent la manera de comunicar-se amb un policia al carrer, és diferent la manera com preguntem a un desconegut una adreça, és diferent com ens comportem quan parlem amb el nostre cap a l’oficina o com parlem amb un company. Tots aquests elements diferenciadors d’aquesta comunicació és el que es coneix com a competència comunicativa.

La competència comunicativa va ser introduïda per Gumperz fa anys i ens explica, posa de manifest, tots aquests elements que van més enllà del codi lingüístic i que cal tenir en compte en l’aprenentatge d’una llengua. Perquè evidentment en les nostres societats cada cop més diverses, cada cop som més multilingües, les nostres ciutats cada cop tenen persones que parlen més llengües. Aquestes persones aprenen cada cop més castellà i català, però molt sovint segueixen mantenint els seus hàbits comunicatius, que van aprendre quan eren petits, quan es van socialitzar. Això pot comportar que diferents àmbits comunicatius generin percepcions o generin dificultats de comunicació. Per exemple, en els aspectes de gestió de l’espai és important. Hi ha entorns en què la distància amb què s’interactua és d’un metre i mig; en el nostre entorn la distància és molt més propera. A països europeus potser és més àmplia. Què passa quan persones que gestionen la distància de manera diferent interactuen? Doncs que un es pot anar acostant a l’altre i l’altre s’anirà enretirant cap endarrere. La percepció que tindrà un serà que l’altre és molt agressiu perquè s’acosta massa i l’altre pensarà que és molt fred perquè manté molt la distància. També pot passar, poden haver-hi problemes, quan la gent gestiona de manera diferent si es miren als ulls o no es miren als ulls. En el nostre entorn mirar als ulls és un element de confiança, de franquesa. En altres entorns és una falta de respecte, especialment en alguns entorns quan és la dona qui mira els ulls de l’home. I això, de vegades, ha passat en algunes escoles en què el professor es queixa que una alumna, quan ell li parla, no el mira als ulls, sense tenir en compte que aquella alumna és una noia marroquina que s’ha criat en un entorn rural del Marroc i que en aquell entorn mirar els ulls d’un home adult no és correcte. Hi ha tot un seguit d’elements que poden generar problemes en aquest aspecte i que crec que no es tenen prou en compte en l’aprenentatge de les llengües. És important tenir-ho en compte en un context com el nostre, en què la diversitat de llengües cada cop és més creixent.

Conèixer la cultura incideix en la percepció que tenim de la immigració

La nostra percepció es genera a partir de molta informació. Hi ha una part molt important que ens ve per la comunicació, del que ens diuen, però també hi ha una part en què nosaltres jutgem els altres a partir de la manera com es comuniquen. La comunicació és més important del que sembla, en el sentit que ens passem el dia estereotipant les persones que tenim davant i ho fem a partir de la manera com es comuniquen, entenent la comunicació en un sentit ampli. Ja he dit abans que no estic parlant només del codi lingüístic. Comunicar fins i tot és com et vesteixes, com gesticules, com et mous. Tot això forma part d’aquesta comunicació.

Evidentment, quan hi ha una discordança entre àmbits comunicatius, pots estar jutjant aquella persona a partir de la percepció que et genera a tu des dels teus àmbits comunicatius. Si tu tens una gestió de l’espai determinada, valoraràs qualsevol persona que et trenqui aquesta percepció que tens tu, quins són els teus espais normals, els valoraràs com una agressió o com una persona que passa de la comunicació amb tu. Això pot fer que acabis estereotipant aquella persona i el que té l’estereotip és que tu estereotipes una persona i el generalitzes al conjunt del col·lectiu. És a dir, no és només la persona amb qui has actuat sinó que acabes dient “tots els que són d’aquest país actuen d’aquesta manera”. I el mateix passa amb el que us deia de mirar als ulls o no mirar als ulls, el mateix passa si gesticules massa o gesticules poc, o amb coses tan peregrines, de vegades, com pugui ser la manera com s’omple un autobús o el metro. En aquí, si us hi fixeu, quan entrem al metro o l’autobús, la gent té tendència a seure al més lluny possible de les persones que no coneix. En altres cultures això no passa. No es té aquest criteri de la distància sinó que es té tendència a apropar-s’hi més. Per tant, és possible que si tu ets al metro sola i se t’asseu una persona al costat o a prop, tindràs una sensació de perill perquè la teva percepció lògica seria que s’assegués al més lluny possible de tu. En altres llocs aquesta situació no es donaria. Si és una persona que té tendència a acostar-se més i que això és normal en el seu entorn, i tu t’aixeques i te’n vas, la percepció que pot tenir és que tu ets una persona racista o que tu ets la que no vol acostar-se a la seva manera d’entendre la relació.

L’anècdota…

Abans parlàvem d’empreses i d’obertures de mercats i de dificultats en determinats elements culturals en les polítiques de màrqueting moltes vegades. Fa un temps algú em va explicar una anècdota que em va semblar molt i molt clara, molt significativa, de què vol dir tenir en compte aquests aspectes culturals. Es tractava d’una empresa que volia introduir un producte de neteja —em sembla que d’un sabó per rentar la roba— en un mercat àrab. Llavors va dir: “Bé, els problemes de dificultat de la llengua. Com podem fer-ho? Molt visual, perquè creiem que ha de ser una cosa molt visual perquè la gent ho entengui al primer cop d’ull”. I van decidir posar una imatge d’una pila de roba bruta, una altra imatge amb el producte de neteja, el sabó, i al final una altra imatge d’una pila de roba neta. Llavors deien: “Per a la roba bruta fes servir el nostre producte i tindràs roba neta”. Van veure que la campanya no va tenir cap èxit i que fins i tot la gent va deixar de comprar el producte. Van baixar més, encara, les vendes que abans de fer la campanya. Llavors algú del país els va dir que la percepció que es donava d’esquerra a dreta era una visió occidental. La visió oriental, l’ordre lògic, hauria de ser de dreta a esquerra. Llavors per a una persona àrab, acostumada que les coses, l’ordenació lògica, és de dreta a esquerra, el que s’estava venent o el que s’estava veient és que tenies una pila de roba neta, hi havia un producte que acabava en una pila de roba bruta. Tot i que fos una cosa inconscient actuava, va tenir un efecte real sobre la venda del producte. A vegades, estem parlant d’elements tan subtils com aquests.

Popularitat: 3%

CCOO tenim la convicció que l’ampliació dels drets socials de ciutadania i la generalització dels nivells de benestar de les persones reforcen la cohesió social. També considerem que el coneixement i l’ús de les llengües oficials és un d’aquests factors de cohesió social, ja que facilita l’accés a drets bàsics com ara el treball, la salut, l’educació i la participació. En el marc d’aquesta convicció creiem que el coneixement i l’ús del català és un dret de ciutadania i apostem perquè el català sigui una llengua compartida per tothom, també en el món laboral.

Amb aquest plantejament de fons, la confederació de CCOO de les Illes Balears ha parlat amb la consellera d’Afers Socials del Govern de les Illes, Fina Santiago, per conèixer la seva impressió sobre qüestions relacionades amb la immigració, així com per reflexionar sobre la nova Llei de serveis socials, la Llei de dependència i la supressió del Ministeri d’Igualtat del Govern espanyol.


Fina Santiago
Consellera d’Afers Socials, Promoció i Immigració del Govern de les Illes Balears

Alexandre Charles Rolland

YouTube Preview Image

DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3PODCASTWMV)

Què li semblen els fets ocorreguts per exemple a França, on alguns romanesos han estat expulsats i enviats al seu país d’origen, i aquesta onada de xenofòbia a tot Europa?

Jo crec que el que ha succeït a França és precisament un indicador clar del que està succeint a Europa, és un missatge una altra vegada xenòfob, una altra vegada feixista, en relació amb la ciutadania. El concepte de ciutadania implica compartir un espai i un temps. En aquests moments, però, s’està convertint en un element de rebuig i és paradoxal que hagi passat precisament a França, que és un dels països històricament pioners en el tema de la ciutadania i la seva revolució. A més a més, jo crec que és un atac clar al que ha de ser l’Europa del futur. Un atac clar a l’Europa que les esquerres hem de defensar, una Europa de convivència pacífica i de convivència social de tots el seus integrants. Per tant, expresso un rebuig total a aquesta política. No és possible que tenguem una Europa on, en aquests moments, les mercaderies tenguin més drets que les persones; si és aquesta l’Europa a què aspiram és una Europa que ens hem de replantejar.

Amb referència a la Llei de serveis socials que s’ha aprovat recentment a les Balears, una llei molt innovadora dins de l’Estat espanyol, ens agradaria que ens expliqués en què consisteix i quins drets fonamentals oferirà a les persones.

Com que la nostra comunitat autònoma ha estat governada majoritàriament pel Partit Popular, els serveis socials mai no havien estat una política pública de compensació de les desigualtats sinó que sempre s’havien relacionat amb temes de caritat i de beneficència. Nosaltres, amb aquesta Llei de serveis socials, el que volem és equiparar-los amb els serveis de sanitat i educació, perquè la ciutadania sàpiga què pot reclamar a l’Administració i quins són els seus drets envers els serveis socials. La llei aprovada al Parlament de les Illes Balears a iniciativa d’aquesta Conselleria el que ha possibilitat és que tenguem una llei que, quan es desenvolupi posteriorment, farà que les persones, els ciutadans i ciutadanes, sàpiguen a què tenen dret. Per exemple, si en aquests moments una persona té un fill o una filla de 8 anys sap que té dret a una plaça escolar. En temes de serveis socials ara no sabem a què tenim dret, però amb aquesta llei sí que ho sabrem: si tendrem dret a teleassistència, a una residència, a una ajuda de menjador o a una beca escolar, etc. I aquest és el camí que s’ha de seguir en els serveis socials, ja que és una política que pot compensar desigualtats i, sobretot, compensar situacions de vulnerabilitat. De fet, la crisi econòmica ha demostrat que molta població en poc temps passa de ser població normalitzada a població vulnerable i, per tant, és necessari crear tota una xarxa de serveis socials que pugui reduir aquest impacte.

Una de les altres mesures de política social que es van posar en marxa la legislatura passada fou la Llei de dependència. Hi ha moltes comunitats que encara no han fet res en aquesta matèria. Voldríem saber quina situació es va trobar l’esquerra justament quan va entrar a governar a la Conselleria d’Afers Socials de les Illes Balears i com veu la situació en aquelles comunitats on les polítiques socials no estan tan desenvolupades, com ara al País Valencià.

El que puc dir és que, efectivament, hi havia una consigna del Partit Popular central perquè en les comunitats autònomes on governassin ells no desenvolupassin la Llei de dependència, perquè era una llei lligada al partit socialista. No la volien desenvolupar perquè estaven pràcticament en eleccions: va ser aprovada al gener del 2007 i les eleccions eren al maig. Nosaltres el que vàrem trobar van ser 5.000 expedients dins de calaixos que no estaven ni actualitzats ni revisats. Tampoc se sabia si les sol·licituds estaven emplenades adequadament, si hi faltava documentació, etc. Només és a partir del juliol del 2007, quan entra el Govern progressista, que la Llei de dependència comença a desenvolupar-se en la nostra comunitat autònoma. Jo, el que puc dir en aquests moments és que en la nostra comunitat autònoma ja hi ha més de 21.000 sol·licituds valorades de les 23.000 presentades. D’aquestes 21.000, hi ha 14.000 persones declarades dependents i 12.000 que reben per primera vegada ajudes de dependència. S’han creat més de 800 places residencials i la darrera nòmina d’ajudes a les famílies és de 2,5 milions d’euros. Aquestes dades sempre s’han d’adequar a la nostra població, que és d’1.080.000 habitants. Es calcula que el nombre total de dependents oscil·larà entre 30.000 i 35.000, quan s’arribi a la totalitat dels nivells. S’ha creat tota la normativa i tots els decrets que són necessaris per a aquests moments, així com més de 1.500 llocs de treball relacionats amb la dependència des del mes de juliol del 2007. Per tant, el que nosaltres podem dir és que aquest Govern sí que ha apostat decididament per la Llei de dependència. Com comentava abans, es donen drets socials a les persones i ara saben que, una vegada se’n valora la situació, tenen dret a una plaça residencial, a un centre de dia, a una prestació econòmica o a una ajuda domiciliària. Crec que és la línia en la qual s’ha d’avançar en temes de serveis socials.

Una darrera pregunta: què li sembla la supressió del Ministeri d’Igualtat creat fa pocs anys i què creu que ha suposat aquesta supressió en aquests darrers dies?

Puc compartir que en aquests moments d’austeritat es redueixi l’estructura administrativa, però reduir-la en temes d’igualtat me pareix inadequat; per això hem manifestat la nostra disconformitat amb aquesta mesura. S’ha demostrat que durant els dos anys i mig d’existència del Ministeri d’Igualtat, una estructura que treballa per la igualtat, s’han aconseguit fites que no s’havien aconseguit en molts anys de democràcia. Així, per exemple, la Llei d’avortament o de terminis crec que és una gran fita. Tota la feina feta de coordinació amb Europa i amb les comunitats autònomes en l’àmbit del tràfic de blanques i de la lluita contra la prostitució i la violència de gènere crec que palesa clarament que és necessària una estructura potent per als temes d’igualtat. En democràcies avançades, com és la nostra i com ho són d’altres, el tema de la igualtat és un tema pendent i per això cal dedicar-hi molts esforços. A més a més, crec que, cada vegada més, el Govern central ha de tenir menys ministeris que tenguin a veure amb la gestió, perquè la gestió ja la tenen les comunitats autònomes, com ara en temes de sanitat, educació, serveis socials o habitatge. En canvi, han de conservar més aviat ministeris de caràcter polític, com era el d’igualtat.

Palma, 22 d’octubre

Popularitat: 4%

Català a la Franja – R. Sistac

Quan parlem de territoris de llengua catalana tenim clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; evidents i indiscutibles.

Entrevista a Carme Sánchez, directora de Paraula. Centre de Serveis Lingüístics, de Palma

L’associació Paraula, amb seu a Palma (Mallorca), promou tot tipus d’iniciatives que contribueixen a fer un ús normal de la llengua catalana.

Rafa Romero: exposició “Paradís”

Les iniciatives culturals públiques com a valuosa alternativa al limitat àmbit galerístic privat.

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

Actriu formada teatralment a Cuba, va marxar a l’Índia durant 6 mesos amb una companyia de Dinamarca, on va estudiar les danses tradicionals d’aquest país.

NÚVOL