Dilluns, 24 d'Abril de 2017

Entrevista a Sergi Bernal, fotògraf

dilluns, 11 juliol, 2011

Clara Drudis, Dolors Frutos, Estrella Pineda, Antonio Rosa

YouTube Preview Image
DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3PODCASTWMV)

Sergi Bernal
Fotògraf

Em dic Sergi Bernal. Sóc de Santa Coloma, tot i que ara visc a Barcelona des de fa uns anys. No em dedico a la fotografia, tot i que en faig molta i m’agrada explicar coses mitjançant la fotografia.

Em dedico al món dels mapes i la cartografia, però en els últims anys he fet molta fotografia, des de fotografia de viatges, fotografia social, de fotoperiodisme… He fet treballs des de la Xina rural als camps d’arròs a la província de Guangxi, els refugiats sahrauís que estan al camp de refugiats de Dakhla o els refugiats sahrauís que estan a Barcelona, Madrid o Montornès, vivint a l’exili. I ara estic amb temes de la memòria històrica, amb un tema de fosses comunes.

D’on et ve aquesta afició a la fotografia?

Sempre m’ha agradat la fotografia, i des del 2005 vaig decidir fer fotografia més seriosament i d’alguna manera explicar històries, mitjançant la fotografia.

Els temes principals dels teus projectes se centren en temàtiques socials, per què?

Home, és ben segur que si agafo aquests temes és per la meva ideologia, i sempre m’ha interessat, doncs, poder explicar injustícies, i els mitjans que utilitzo són les fotografies.

En la teva obra, imatge i paraula van juntes. Per alguna raó especial?

La gran majoria de vegades, una imatge dóna molta informació, però és necessari contextualitzar-la i explicar i donar detalls, ja que una imatge sola no t’ho pot arribar a donar tot… Hi ha detalls, com dates o llocs o noms de persones, i sobretot en el tema de la memòria històrica, els actors principals han mort tots i per això moltes vegades necessites saber què va passar, necessites abans tenir informació del que s’ha arribat a publicar o el que està en arxius. Que pugui dir el que ha passat. I moltes vegades és això: intentar fins i tot fotografiar notícies de diaris, arxius de la depuració o expedients de la depuració, perquè et doni una idea de per què aquella persona és en aquella fossa comuna.

Estableixes interrelacions amb les persones que fotografies?

Tot depèn del tema que estigui fotografiant. Per exemple, quan faig fotografia de viatge, moltes vegades els impediments idiomàtics fan que simplement retratis una acció que veus. És difícil accedir a aquella persona, és difícil comunicar-t’hi, és difícil saber què està pensant d’una determinada cosa i que tu puguis arribar a plasmar-ho en una fotografia. Però, en canvi, quan la cosa és més propera i tu coneixes la història, moltes vegades fins i tot acabes amb una relació d’amistat amb aquelles persones.

Al teu bloc tens una frase que diu: “Vull la pau, però no l’oblit”. Quina relació hi ha entre la fotografia i l’oblit?

Doncs, aquesta frase de “Vull la pau, però no l’oblit” és la concepció del tema de la memòria històrica, i sobretot la memòria històrica d’aquest país, de la repressió franquista i tot el que suposa un país que no ha fet una revisió del seu passat; els estudiants mai arriben a estudiar el franquisme, els estudiants no saben que hi ha encara sense trepitjar fosses comunes dels represaliats i que estan allà des de fa 75 anys. I això és l’oblit, és el pitjor que li pot passar a una societat, que no sàpiga exactament on està trepitjant, i sobretot també mirant els familiars, els familiars, hi ha familiars que encara són víctimes, i la víctima represaliada és a la fossa comuna. La víctima represaliada, doncs, va patir, però hi ha altres víctimes que encara continuen, que són els familiars. I com que l’Estat no ha fet una revisió seriosa d’aquest tema, encara continuen sent víctimes, ara ja no del franquisme sinó de la democràcia.

Què t’ha portat a fer justament ara el projecte “Desenterrant el silenci”?

En el tema de les fosses comunes, ja feia temps que volia fer un reportatge fotogràfic.  Volia fer l’obertura d’una fossa aquí, a Catalunya, però aquí a Catalunya tenim fosses a la zona del Pallars, però perquè s’obri una fossa hi ha d’haver una associació de familiars que es posin d’acord, que ho demanin, que demanin la subvenció i que a la llarga es pugui obrir aquella fossa.

Llegint la revista Sàpiens, vaig veure que parlaven sobre el tema de la memòria històrica, que parlaven sobre la recerca d’un president del Barça que està a la Sierra del Guadarrama, en una fossa comuna, i a mi m’interessava, doncs, tocar una cosa així, i vaig llegir l’article i vaig trobar el nom d’una historiadora que tracta temes de repressió franquista, fosses comunes i tal, i directament em vaig posar en contacte amb ella buscant per la xarxa, i ella em va dir el que us he dit: que aquí a Catalunya no hi havia possibilitat per ara, però que ella coneixia un grup de científics bascos, que és el Grup de Ciències Socials Aranzadi, que aquesta gent exhuma, i em va posar en contacte amb un que fa exhumacions allà, un arqueòleg. Jo li vaig comentar la possibilitat d’anar-hi i si hi havia a l’estiu del 2010 alguna fossa que s’obrís. Em van dir que n’hi havia una a Burgos, i cap a Burgos, i vaig estar deu dies fent fotos. Vaig tornar a Barcelona i, en el moment de tornar a Barcelona, rebo una trucada que em diu que els familiars, l’associació dels familiars dels represaliats assassinats al Monte de la Pedraja, que van ser a la fossa, em diu que no s’havien recordat de dir-me —tot i que ella se’n recordava de quan era petita que el seu pare li havia comentat— que en aquella fossa hi havia un mestre, que era un mestre català, que feia un mètode d’ensenyament molt concret allà, en un poble de per allà dalt i, que en aquella fossa, doncs, hi havia aquella persona.

Com viuen els familiars de les persones represaliades que en un acte tan íntim com és l’exhumació de les fosses comunes hi hagi un fotògraf?

Generalment la família, com que moltes vegades són… en aquest cas, eren gent que vivien en pobles, i són unes comunitats molt tancades, unes comunitats que d’alguna manera han patit molt la repressió, no només perquè desaparegui del mapa algun familiar, sinó després, en ser familiars d’un rojo, doncs, d’alguna manera havien estat assenyalats amb el dit, i d’alguna manera continuava la seva purga. I que una persona jove, entre cometes, que fa fotos, que ve de Catalunya i que fa fotos sobre la història de la seva família… t’acullen amb els braços oberts, perquè volen que la seva història es conegui. És una història que ha estat enterrada durant 75 anys, perquè han estat ells per voluntat pròpia, no ha estat l’estat d’ofici que ha decidit obrir allò; han sigut ells anant a un notari, muntant el que és una associació i finalment demanar deu mil permisos, contractar les màquines i acabar obrint tot allò i pagant uns científics, arqueòlegs i forenses, que obrin tot allò.

Què va significar per a tu guanyar el primer premi del festival de Fotoreportatge Visa Off de Perpinyà?

Tot el que sigui rebre premis i distincions d’alguna manera és un reconeixement al teu treball. Jo vaig rebre el primer premi de fotoreportatge Visa Off el setembre del 2009 a Perpinyà, i no era un dels treballs que més m’agradin, perquè era fotografia de viatge.

Com veus la situació laboral actual dels fotògrafs?

La situació laboral dels fotògrafs, jo la veig malament, sempre que facis fotoreportatge. Desconec la gent que fa fotografia conceptual, o la gent que es dedica a temes de moda o la gent que fa altres tècniques com tècniques de natura, perquè, és clar, són móns… O gent que es dedica a fer fotos de càries o altres coses… perquè, és clar, és molt ampli. El tema de voler il·lustrar un moment o una situació o un detall de fotografia és molt ampli.

També quant a fotoperiodisme, veig que està molt malament, moltes revistes doncs… com que s’ha democratitzat molt el tema de la fotografia, doncs, moltes revistes moltes vegades entren a Internet si necessiten il·lustrar una notícia. Entren a Internet, fan una recerca amb quatre paraules clau, surt aquell lloc recòndit i allunyat de la Xina, acaben trobant la fotografia, t’escriuen un e-mail —alguns, d’altres no— i publiquen aquella fotografia i d’alguna manera ha baixat molt el nivell i, és clar, això ho nota el fotoperiodista, perquè abans el mitjà li pagava un viatge per a fotografiar aquella zona i feia un treball amb cara i ulls; ara els editors gràfics això s’ho estalvien i acaben sortint fotografies que…

Els temes de caire social que toques, et costa encabir-los en les teves exposicions?

Depèn del tema. Per exemple, el tema de la memòria històrica aquí a Catalunya, ara per ara té molt bona acollida. Per exemple, el que és el tema dels sahrauís és més sensible, sobretot quan pensem que hi ha una població immigrant marroquina molt gran i que els tentacles del poder no volen que es tracti aquest tema, sobretot quan l’Estat espanyol té una gran responsabilitat amb el tema sahrauí, i saber que són allà en aquells camps de refugiats podrint-se, d’alguna manera també és conseqüència de com van jugar les cartes els governs d’Espanya i les que estan jugant ara per salvaguardar unes estratègies geopolítiques i comercials.

Quins són els teus projectes de futur?

Encara continuo buscant informació sobre el mestre Antoni Benaiges, però en el futur, estic començant a fer fotos, però encara no sé què sortirà, però m’agradaria fer un projecte que seria —no sé el títol que portarà— el de la memòria històrica. Es diu “Desenterrant el silenci. Antoni Benaiges, un mestre català, una fossa comuna a Burgos”. Aquest treball, que he començat ara, no sé quants anys trigaré ni res, perquè és un projecte que no saps quan s’acaba. M’agradaria tocar la memòria històrica també, però aquesta vegada amb membres del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), perquè hi va haver tres o quatre persones que van viure l’any 36 aquí la revolució, eren tres o quatre persones vives, i m’agradaria fer un projecte fotogràfic al voltant d’aquesta gent i també completar-ho amb retalls de diaris, fotografies antigues…, encara no sé la forma que tindrà ni res, però per ara vull fer un homenatge a aquests homes i dones.

Què és el projecte “Obtura”?

El projecte “Obtura” és un projecte molt innovador, que ha sortit a Barcelona, en el qual col·laboren molts fotoperiodistes. És un projecte que té com a finalitat donar difusió d’obres de fotoperiodistes. Jo hi participo amb un audiovisual que té a veure amb “Desenterrant el silenci”. I tot aquest projecte significa que diferents fotoperiodistes passen els seus audiovisuals, els seus projectes perquè es puguin visualitzar en la xarxa. I no només tens l’audiovisual del projecte, sinó també l’entrevista, una entrevista que t’explica com s’ha fet aquest projecte, i és molt interessant.

http://sergibernal.blogspot.com

Popularitat: 5%

Entrevista a Paco Elvira, fotògraf

dilluns, 11 juliol, 2011

Clara Drudis, Dolors Frutos, Estrella Pineda, Antonio Rosa

YouTube Preview Image
DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3PODCASTWMV)

Paco Elvira
Fotògraf

Hola, em dic Paco Elvira. Sóc fotògraf. Fa molts anys que faig fotografies, he voltat per tot el món fent reportatges, i bé, també ara dono classes de fotografia a la universitat i en algunes escoles.

Què et va decidir a fer-te fotògraf?

Els meus començaments van ser, primer… m’interessava molt el tema social i em va influir molt un llibre que vaig llegir de Paco Candel, que es deia Donde la ciudad pierde su nombre, que parlava molt de la immigració de fora de Catalunya a Catalunya, els barris que vivien… Vaig començar a fer aquestes fotografies i al mateix temps jo anava a la universitat i va ser… A les acaballes del franquisme, hi havia un moviment de resistència molt fort a la universitat, i em vaig trobar fent fotos de les manifestacions, de la repressió policial, i tot això va marcar molt el meu començament.

El paper de les noves tecnologies en la fotografia

Les noves tecnologies tenen un vessant molt positiu, però al mateix temps és, jo crec que ha estat, molt perjudicial per als fotògrafs. Per què? Perquè la fotografia era una ciència, un art, com si diguéssim, una professió amb una certa tècnica complicada, i això s’ha simplificat moltíssim. Primer, hi ha una banalització d’imatges, hi ha imatges, moltes, moltes sense contingut, dolentes, i s’ha abaratit moltíssim. Això ens ha perjudicat molt als fotògrafs, als professionals.

Legislació i propietat intel·lectual

El tema de la propietat intel·lectual de la fotografia és un tema que és molt actual en un moment difícil.

Un dels personatges més importants de la història de la fotografia és en Robert Capa. Amb la fama que té, jo crec que per dues coses fonamentals: una, perquè va fundar l’agència Magnum, que encara continua —fins ara—, i l’altra, perquè en certa manera ell va ser el que va inventar el copyright; ell sempre tenia la teoria que un fotògraf sense… si no era propietari del seu arxiu, dels drets de reproducció, no era ningú.

El rol de la fotografia

Hi ha una, com si diguéssim una dicotomia molt curiosa: d‘una banda, és això que dius tu… o sigui, tothom es creu capaç de fer fotografies, evidentment el preu de les fotografies s’ha abaixat molt; però, d’altra banda, a causa segurament d’aquest interès, —tan interès de tothom per la fotografia—, hi ha un boom del que són escoles de fotografia.

Tots els moviments al voltant de la fotografia es tradueixen en exposicions, xerrades; això està tenint un boom, o sigui hi ha un cas curiós… jo crec que la fotografia està millor que mai en aquest aspecte, i molt malament en l’altre aspecte.

El futur del fotoperiodisme

A mi m’agrada molt una… una… una frase d’un fotògraf, director de Magnum, que és l’Alex Webb, que precisament parlant d’això diu: “Si algú ha de salvar la fotografia, el fotoperiodisme i tal, jo crec que seran el mateixos fotògrafs”. I jo crec que, a veure, estem en un moment de canvi brutal, però al mateix temps s’estan obrint nous camps, noves tecnologies; estan sortint iniciatives molt interessants que aprofiten precisament Internet, aquesta xarxa, per poder difondre treballs, crear portals, crear grups de treball, hi ha… hi ha… jo crec que el futur ve per aquí.

Què és el projecte “Obtura”?

Un projecte magnífic, que és crear un portal web que es diu Obtura, amb reportatges, però amb multimèdia, que és una cosa que el futur va bastant per aquí. Hi ha exemples a l’estranger com ara alguns webs que tenen el Washington Post i el New York Times, i era fer alguna cosa similar que aquí, a Espanya, no se n’ha fet mai. Llavors, a mi em va interessar molt el projecte i m’hi vaig apuntar. Aquest és un projecte sobre aquest web que és Obtura (www.obtura.org), i ja hem aconseguit treballs d’alguns dels millors fotoperiodistes d’aquí i, de fet, ja està operativa i al dia. Bé, molt aviat farem la presentació a la [casa] Golferichs; aquí farem la presentació pública, a l’espai Català – Roca.

Recentment has presentat la teva primera novel·la Un día de mayo. Què t’ha dut a escriure-la?

Jo, de fet, vaig començar a escriure farà, igual… després del 1992, que hi va haver una altra de les crisis aquestes, típiques capitalistes que va… i em vaig trobar que els mitjans la patien molt, i llavors no hi havia pressupost com abans… Jo sempre he viatjat per tot el món acompanyat per periodistes, alguns dels millors periodistes, i començava a no haver-hi pressupost per a això; només hi havia viatges per a una persona i tal, i em vaig veure forçat a escriure per tirar endavant, per poder publicar els reportatges.

Llavors, vaig… em va venir la idea aquesta: de fer una novel·la aprofitant totes les meves vivències, experiències; podria fer una novel·la que fos fictícia, una trama fictícia, però amb molts fets reals i el que vaig voler sempre és que hi hagués com una relació entre text i fotografia.

He aprofitat per descriure, en la novel·la, alguna de les fotos meves més conegudes i això s’ha plasmat en un projecte, que fa poc s’ha acabat: una exposició que es va fer a Valid Foto, on es va presentar la novel·la i es presentaven, penjades, les fotografies que es descriuen en la novel·la.

Tornaràs a escriure una altra novel·la?

Això no ho puc dir mai, que no i tal, tot depèn… La novel·la m’ha suposat un esforç molt gran, perquè jo sóc bastant, molt curós amb les coses que faig i tal, i he trigat com un parell d’anys a escriure la novel·la, perquè he buscat molta documentació de totes les històries, de la trama d’armes; fins i tot vaig estar revisant totes les hemeroteques del període en què transcorre la novel·la, per fer esment, dels editorials dels diaris que són reals, conjuntament a la data, i que tenen relació amb els temes que tracto. O sigui: ha estat, realment, una feinada, i de moment tinc altres coses al cap, però no se sap mai.

I després tinc un parell de llibres que estan… que estic treballant en ells. Un és d’un tema que, bé… encara no puc dir, perquè és… però, bé: està bastant relacionat amb la transició, i tot això de les fotos que tinc. Ara de moment són aquests els projectes que tinc.

Què vols transmetre a través del teu bloc?

La història del bloc és divertida, perquè de fet vaig començar… per posar alguna cosa en les classes, que volia explicar… Perquè tu tens la facilitat, ara, avui en dia, en totes les escoles i universitats ja tens ordinador, tens el canó que projecta, pots connectar-te a Internet i passar coses. I després vaig començar a escriure, i tal, i arriba un moment, a veure… Jo crec que per a mi el bloc és molt important. Fer una cosa que t’agradi, que et distreguis, com m’ha passat sempre amb les meves professions, no? Amb la fotografia i tot això, i va arribar un moment que vaig veure que… no ho sé, em feia gràcia escriure ’altres coses. No només coses de fotografia, des de plats de cuina que de vegades cuino i tal, penjar-los… alguna història relacionada amb els meus gats, d’economia, i tal. I vaig veure que a la gent això li agradava, i llavors he continuat fent-ho. Llavors, és un bloc bastant variat i jo crec que la gent… hi ha molta gent que m’ho diu, que els agrada precisament per això: és un bloc personal, és un diari personal, però també hi ha moltes històries.

Què necessita un jove per fer-se un lloc en el fotoperiodisme?

Precisament estic fent una sèrie en el bloc que es diu “La rebel·lió dels joves periodistes”, i hi estic posant casos que veig jo d’algú que s’ha rebel·lat contra aquesta tendència realment molt… que tenen un futur molt negre. Doncs, buscant vies originals, alternatives, que gairebé totes tenen a veure amb Internet, perquè, a veure…, perquè si no el camí normal d’un d’aquests que ha estudiat periodisme és súper negre, és acabar fent de becari.

Llavors, aquest periodista, jove periodista, amb l’experiència d’allà, passa de ser becari en un lloc a ser becari en un altre, i va rondant i és un cercle viciós, ben negre, bastant negre.

Està afectant la crisi actual el periodisme?

Sí… jo crec que de manera fatal, o sigui, d’entrada, hi ha una sobreoferta, i llavors això què fa? Hi ha aquesta sobreoferta, els mitjans han deixat de banda, jo crec, la part més important, que és que el periodisme és un servei a la societat i tal, per convertir-lo en una màquina de guanyar diners capitalista, amb la qual cosa tot val, no?

Llavors, hi ha molts joves periodistes que s’estan rebel·lant contra això, i estant muntant els seus propis mitjans per Internet.

Com veus la situació actual?

Ho veig molt complicat, bé… tot va en relació amb el que està passant en la societat, no? Que sembla… estem veient coses al·lucinats, no? Com s’està desmuntant l’estat del benestar, com cada cop els diners estan en mans d’uns pocs que…, fins i tot sembla que els governs…, fins i tot governs d’esquerres, entre cometes, i tal, també estan en clara connivència amb el poder, afavorint els poderosos i tal. I això… la premsa és també un reflex de tot això…

És la fotografia una eina de denúncia social?

Sobre les fotografies que s’estan fent ara, hi ha una relació molt important, que jo descric en la novel·la, perquè per a mi és molt important. Un dels millors fotògrafs de guerra del segle és el Don McCullin, encara viu, que va cobrir quantitat de conflictes i ell treballava per a una publicació molt emblemàtica, aleshores, que era el dominical de Sunday Times. Publicava fotos de guerres, fams, fotos de denúncia…, ell el que deia era: “Vull que els anglesos, quan prenen el te esmorzant al matí, se’ls posi malament, no?” Veient el que està passant al món i, és clar, evidentment, això és el que no volia el que va a comprar el Times, que era el Murdoch, i que jo crec que això és… Estem parlant de meitat dels setanta, i canvia tot un procés que, a partir de llavors, ha anat canviant, amb una frase que va dir: “Prou de nens tercermundistes morint-se de gana a les portades de les meves revistes. Vull fotos de triomfadors, passant-s’ho bé…” Llavors McCullin va dimitir, dient que no volia continuar [treballant] per a una revista que semblava el catàleg d’uns grans magatzems. Ara només hem de veure els dominicals, i veure que és això : sembla el catàleg, els catàlegs de magazín… Això… També hi ha moltes fotografies d’aquestes que han quedat com a icones. Aquesta, que recordes… tenim la foto de la Guerra del Vietnam, la foto de la… el símbol de la contaminació mundial, que és una foto de l’Eugene Smith, presa a Minamata. N’hi ha moltes. Jo crec que ara això s’està perdent a causa d’aquest bombardeig d’imatges a… banals i tal, i que la gent queda marejada. De totes maneres, quan surt una foto que té aquesta força, els mitjans, els poderosos i tal, sibil·linament, o com sigui, ja s’aprofiten o intenten desacreditar-la.

www.pacoelvira.com

Popularitat: 3%

Les fotografies premiades del XII Premi de fotografia Josep M. Pérez Molinos, organitzat anualment per CCOO del Barcelonès i que en aquesta edició tenia com a tema el medi ambient i la mobilitat, són les següents:

1r Premi: Quijote s.XXI, de Roberto Milán
2n Premi: Chittagong 2, de Javier Arcenillas
3r Premi: Vuelo Natural, de Juan García Martínez
Accèssit: Realitat renovable, de Miguel Miralles Pérez
Accèssit: Sostenibilitat, de Vicente Guill Fuster






Popularitat: 4%

Periodistes catalans a Darfur

divendres, 1 octubre, 2010

Antonio Rosa i Jenni Rodà

Una mirada a la realitat de Darfur de la mà de dos periodistes catalans

“Com a periodistes de Nacions Unides hem de publicitar la feina d’aquesta organització, però també volem ensenyar la situació real i sensibilitzar la gent”

YouTube Preview Image
DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3PODCASTWMV)

Guiomar Pau és d’Arbeca, un poble d’uns dos mil cinc-cents habitants de la comarca de les Garrigues. Allà hi va néixer el 1982 i hi va passar la seva infància i adolescència. Als divuit anys va traslladar-se a Barcelona, on es va llicenciar en Periodisme a la UAB, i a partir d’aquell moment va començar a viatjar i a viure, per qüestions d’estudis o de feina, en diverses ciutats. L’última parada l’ha fet a Darfur, on treballa al Departament de Comunicació de la UNAMID, la Missió de Pau de la Unió Africana i de Nacions Unides en aquesta regió.

Albert González va néixer el 1975 a Barcelona, tot i que ben aviat es va traslladar a viure a Sant Cugat del Vallès amb la seva família. Va estudiar la carrera de Filologia Catalana, però la seva gran passió, i des de fa uns anys també la seva professió, és el Fotoperiodisme. Irlanda, Perú o Bolívia han estat els últims països on ha treballat, a banda de fer corresponsalies per diversos diaris de l’Estat espanyol.

Actualment exerceix de fotoperiodista al Departament de Comunicació de la UNAMID.

Podríeu fer una breu pinzellada de la ubicació i les característiques de Darfur, la regió on treballeu i viviu?

GP: Darfur és una regió del Sudan, un país africà situat al sud d’Egipte, la qual fa frontera amb el Txad. La seva superfície es podria comparar amb la de l’Estat espanyol, tot i que només té uns set milions d’habitants perquè hi abunden les zones desèrtiques i, per tant, les condicions de vida hi són molt dures. Pel que fa a la població, la majoria és musulmana i hi ha dues ètnies principals: la dels àrabs i la dels africans. De fet, el conflicte que s’ha viscut durant els últims anys ha estat entre aquestes dues ètnies, i també per la falta de recursos.

Quines són les causes principals de l’origen del conflicte de Darfur?

AG: Quan es parla del conflicte de Darfur hi ha una certa confusió. Molta gent diu que és per motius religiosos, però realment és quelcom molt més complex, ja que hi intervenen la gran quantitat de tribus que hi viuen, les quals, com ha comentat la Guiomar, es poden dividir en dos grans grups. És cert que la rivalitat entre àrabs i africans existeix des de fa unes quantes dècades, però si ens atenem a les dades oficials, el conflicte va començar l’any 2003 amb els primers atacs entre les milícies rebels i les milícies oficials o progovernamentals, i des d’aleshores continua vigent. Fins al moment més de dues-centes mil persones han mort i hi ha hagut gairebé tres milions de desplaçats, entre interns i refugiats, a països com el Txad o el Congo. L’enfrontament entre aquestes dues ètnies també és per la manca de recursos que hi ha. Falten coses molt bàsiques, com ara terra, aigua, aliments… La població civil és la més castigada en aquest conflicte i, per tant, compta amb molt de suport internacional. I aquí és on intervé la Missió de Pau de Nacions Unides a Darfur, la més gran que hi ha a escala mundial.

Els dos treballeu des de fa alguns mesos en la UNAMID. Podríeu explicar quins són els objectius que té aquesta missió?

GP: L’objectiu principal d’aquesta missió és protegir la població civil i garantir la distribució d’ajuda humanitària entre els afectats, sobretot entre els desplaçats interns, a través de diverses agències de Nacions Unides, com poden ser el Programa d’Aliments, UNICEF, Metges sense Fronteres o el Comitè Internacional de la Creu Roja. De fet, però, són mínimes les organitzacions internacionals presents a Darfur, ja que el Govern ha anat fent fora les que no estaven dins de la seva línia. Un altre dels objectius de la Missió és garantir i aplicar l’Acord de pau que hi ha signat. El problema és que aquest acord només és entre el Govern i una de les parts que està en conflicte, i encara hi ha moltes lluites tribals per resoldre. El que Nacions Unides està intentant és que la resta de parts també s’afegeixin a l’Acord de pau. Finalment, la Missió també intenta millorar les relacions entre els governs del Txad i del Sudan, i promou, com a mesura més recent, la recuperació econòmica de la regió, ja que a causa del conflicte i del clima del terreny encara és una zona molt empobrida.

De quina manera encaixeu aquest conflicte en el vostre dia a dia?

AG: A mi, el que més em sorprèn d’aquest conflicte són, bàsicament, dues coses. La primera és la seva durada, ja que, en termes històrics, és un dels enfrontaments més llargs en el temps. Oficialment fa set anys que es va iniciar i no se sap de manera gaire clara com es pot resoldre en un futur. El segon aspecte que m’impressiona és la poca repercussió que té en els mitjans de comunicació: és un conflicte pràcticament oblidat. Sí que va tenir un cert ressò durant els primers moments, sobretot el 2003 pel seu gran impacte humanitari, però a partir de llavors han anat passant els anys i només se’n fa referència quan algun personatge famós visita la regió.

Quin és el vostre paper en el Departament de Comunicació de Nacions Unides?

AG: Com a treballadors d’aquest departament sabem que la nostra obligació és publicitar la feina que està fent l’ONU en el territori, però també volem sensibilitzar la gent: com a periodistes volem ensenyar quina és la situació real en què ens trobem, com viu la gent de Darfur i quines són les seves necessitats, i en quin punt es troben el conflicte i les negociacions.

Com es compagina l’objectivitat periodística amb la denúncia?

GP: La nostra feina sempre l’hem de fer des de la imparcialitat respecte de qualsevol part del conflicte, però si, almenys, com a personal internacional podem donar una mica de veu a la població civil, ja és un pas. Tot i així, tenim moltes restriccions. Nosaltres estem situats a Al Fashir, la capital de Darfur, i no ens podem moure d’allà lliurement. El que sí que podem fer és visitar, a través de les infraestructures de la missió, els camps de desplaçats que hi ha a tota la regió, que són desenes. La gran majoria tenen la seva escola, el seu hospital, els punts per proveir-se d’aigua… però malgrat això estan molt limitats i depenen de l’ajuda internacional de les diverses organitzacions. El que la gent d’allà voldria és tornar als seus pobles, dels quals van haver de marxar per culpa del conflicte. Hi ha desplaçats que es van moure ara fa uns sis anys, però el moviment de persones no s’ha aturat durant tot aquest temps i, per tant, cada vegada hi ha més nous desplaçats. Fa un parell de mesos, per exemple, hi ha haver un incident en un poble: un grup armat va matar trenta persones. Això va provocar que tot el poble marxés d’allà per anar a una zona veïna més gran. El creixement, doncs, és continu.

Quin és el paper de la dona en aquesta lluita?

GP: En un conflicte tan difícil com aquest, jo, com a dona, m’adono que les dones sudaneses són víctimes per partida doble: viuen el conflicte i les seves conseqüències, com també fa la resta de la població, i a la vegada pateixen moltes situacions de violència de gènere, especialment violacions. Quan veig les dones, la sensació que en tinc és que són les que porten el pes de tot: són elles les que fan la feina de la casa, les que van a buscar aigua i llenya per poder cuinar… i, a més, treballen a fora.

Albert, tu ets el primer que va arribar a Darfur, concretament el novembre de 2009. Què és allò que més et va sorprendre?

AG: El primer impacte que vaig tenir és que és un país on no es poden fer fotografies. I això, en el meu cas és paradoxal: sóc fotògraf en un lloc on no hi ha facilitats per desenvolupar la meva feina, ja que el Govern imposa moltes restriccions. Amb l’acreditació que tenim és diferent, no hi ha problemes. Ara bé, anar pel teu compte amb una càmera penjada al coll no és tan fàcil i cal demanar permisos a les autoritats. Respecte a aquest tema, però, un company em va fer una reflexió que intento tenir present: és cert que és una tasca difícil, però nosaltres, com a treballadors de Nacions Unides som dels pocs, o dels molt pocs, que tenim el privilegi de poder fotografiar Darfur. I al final veig que acaba essent un privilegi fer fotos d’allò que volem, o podem.

Fotografia: Albert González
Un soldat rebel custodia un col.legi electoral al campament de Zam Zam
www.albertgonzalez.net

Popularitat: 5%

Català a la Franja – R. Sistac

Quan parlem de territoris de llengua catalana tenim clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; evidents i indiscutibles.

Entrevista a Carme Sánchez, directora de Paraula. Centre de Serveis Lingüístics, de Palma

L’associació Paraula, amb seu a Palma (Mallorca), promou tot tipus d’iniciatives que contribueixen a fer un ús normal de la llengua catalana.

Rafa Romero: exposició “Paradís”

Les iniciatives culturals públiques com a valuosa alternativa al limitat àmbit galerístic privat.

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

Actriu formada teatralment a Cuba, va marxar a l’Índia durant 6 mesos amb una companyia de Dinamarca, on va estudiar les danses tradicionals d’aquest país.

NÚVOL