Dilluns, 24 d'Abril de 2017

Alejandro Miquel Novajra
Antropòleg de la UIB

Societats tribals, clientelars, naturalment corruptes, sense sistemes de control extern, segmentàries (cadascú és membre de la societat en tant que forma part d’una família, d’un poblat, d’una tribu i sempre es presenta en oposició grupal als altres grups). Estats, països, societats dintre dels quals no funcionen els mecanismes de la modernitat: ciutadania, producció, debat d’idees. Són (ho eren, i eren considerats com a tals, tal com explicava de forma profunda Mohammed Abed al-Jabri) els universos de la tribu, el botí i la creença ferma i única.

La realitat, però, és tossuda, testarda i insisteix a posar-nos entrebancs; ens trenca els esquemes. Les notícies d’Al-Jazira, dels sobrevalorats Facebook o Twitter, o dels mitjans més clàssics, ens escupen a la cara imatges i discursos d’una altra galàxia conceptual. Quin ha estat l’error? Si més no, quatre de concepció i anàlisi i un, potser el més important, de comprensió del que està passant ara. Primer, hem confós els governs amb les societats; hem atribuït a un pretès sistema intern que, quasi sempre, ha estat la imposició des de l’exterior, el suport a un grup més procliu als interessos externs, o la resposta tergiversada i oportunista davant situacions de clar desavantatge en les relacions internacionals. Segon, s’ha imputat a característiques de cultures pròpies, a més a més, fixes, inalterades, sense història, el que sovint ha estat resultat de processos complexos i molt recents de canvi i interacció internacional (quantes realitats ètniques brutals són invencions colonials: com ara l’estricta divisió entre tutsis i hutus del rei Leopold de Bèlgica al Congo, segons el nombre de vaques posseïdes… i per necessitats censals de la metròpoli). Tercer, tot i que fa temps que existeixen estudis i informacions alternatives també sobre les societats àrabs, a Occident s’ha continuat amb el vell i còmode sistema de confondre la informació rebuda (passiva) amb les realitats actives (l’Orientalisme del plorat Edward Said n’és la crítica més oberta i clara).

El quart és gairebé un tòpic: àrab és igual a islàmic. D’acord que el paper de l’islam a la societat àrab és diferent del paper del cristianisme a Europa (als EUA caldria fer una discussió més fina; i tal vegada també a Europa mateix); d’acord amb la vella idea que, mentre el cristianisme s’instaura dins una societat ja preexistent (l’Imperi romà) i en respecta els marcs d’actuació (altre cop caldria fer intervenir la història i algunes intencions i idees ben actuals), el profeta Mahoma fa una gran revolució política i pretén canviar la fragmentació tribal preexistent (cadascú amb el propi Déu-bandera-identitat-síntesi) per una nova societat unitària; doncs, l’islam crea la umma, la societat. Però el país amb més islàmics del món és Indonèsia, no àrab; Iran tampoc no ho és; bona part de la Xina professa l’islam i tampoc ho és, o els moros filipins, els wòlof senegalesos, els tanzans, els tamazic o tants afroamericans als EUA o grups islàmics espanyols… I els cristians maronites siris (àrabs, tot i negar-ho de vegades) foren la causa de la desvinculació del Líban de la Gran Síria, per exemple. Encara hi ha una cadira a la missa del gall de Betlem amb la kufia d’Arafat (l’esposa, palestina, era cristiana), on anava cada vespre de Nadal com a president d’un poble plural i àrab.

Amb tot, es podria continuar afirmant que l’islam és determinant… però quin? Deia Clifford Geertz, en l’inici del seu llibre Observant l’islam, nascut d’anys de treball al Marroc i a Indonèsia, que qui considerés que no feia més que parlar del mateix paràs atenció en el fet que tots dos pobles oren mirant cap a la Meca, però des de punts geogràfics oposats. Recordem intel·lectuals europeus ben al mig del segle xx, que no podien viure, per exemple, llurs homosexualitats lliurement a Europa (s’arriscaven i patien, com a mínim, presó) i fugien a Marràqueix, Tànger, Xauen, on els santons sufís debatien tranquil·lament d’allò diví i humà amb ells.

I ens resta el cinquè, el darrer error: els canvis que s’estan produint poden ser admesos, entesos, però, com a constatació de bona part de les percepcions precedents. El món araboislàmic comença a arribar a la nostra civilització, s’acosta a la modernitat de la qual fa anys, potser dos segles, que nosaltres gaudim. Ambdues qüestions discutibles: la segona, perquè el procés de pèrdua accelerada de les conquestes democràtiques, de l’estat del benestar, de la capacitat negociadora —i, doncs, organitzativa— dels assalariats a Europa recorre l’espai, les institucions i les relacions més nostrades. La primera, perquè les propostes i les accions són noves, fresques, deutores sovint d’experiències profundes de lluites no vençudes i de fracassos flagrants (la globalització no pot ser proclamada només en una direcció; l’emigració no només pot ser font de coneixement, riquesa i aprenentatge quan la fan els europeus). De vegades trobam partits més o manco assimilables als europeus; de vegades rebutjos a part dels mateixos per raons que, deixem-nos de subterfugis, també ho haurien de ser a ca nostra. Hi ha nous tipus de sindicats, moviments socials (moviments, no associacions) que debaten, construeixen idees, elaboren discursos i proposen i apliquen la famosa (i sovint oblidada) praxi.

Tal vegada les lliçons ens venguin d’allà i calgui aprendre’n.

Popularitat: 4%

Exposició Ana Maria Maiolino

dimecres, 24 novembre, 2010

Entre la identitat i el compromís

Lito Caramés

La Fundació Antoni Tàpies ofereix una àmplia mostra d’obres de la polifacètica artista Ana Maria Maiolino. Hi ha en la societat actual més dones artistes que abans?

La renovada Fundació Antoni Tàpies conté a les seves sales les peces d’una altra artista (anteriorment va ser Eva Hesse). Comencen a ser visibles les creadores? O cal continuar rellegint el famós article de Linda Nochlin de 1971? És la primera gran exposició –gairebé antològica– de Maiolino a Europa. Ana Maria Maiolino és una artista múltiple: pinta, dibuixa, filma, modela, cus, escriu poesia, fotografia, canta… Moltes de les seves creacions són sèries, inacabades, en les quals treballa o sobre les quals torna al llarg dels anys.

Menjar i defecar

Al Brasil Maiolino es troba amb una situació social i artística nova. Des dels anys vint, amb el Manifest antropòfag, en aquest immens país es buscava una identitat artística pròpia (Maiolino titula una obra seva, Antropofàgia, el mateix títol que molts anys abans havia escollit Tarsila do Amaral per a una de les seves imatges icona). En aquesta recerca, que pretén unificar la realitat indígena amb les aportacions europees, s’hi compromet Maiolino, mirant de digerir el que viu.

Per a l’artista polifacètica, l’art (i la vida) tenen molt a veure amb l’alimentació: es devora el que ens envolta, es digereix, bé o malament, i es defeca ja transformat. Aquesta transformació produïda dins de cadascú és el que genera cultura (la va sorprendre i encantar que a Catalunya hi hagués la figura del caganer). Ja als anys 60 algunes de les seves obres es referien directament a aquest procés (Glu Glu Glu, 1967) i als 90 va començar les sèries de fang sense coure, fetes a base de xurros –cagarros– que a poc a poc es deterioren i s’autodestrueixen. A la Fundació Antoni Tàpies va crear una instal·lació, Una vegada més (tones de fang sense coure), en col·laboració amb els alumnes de La Masana. L’artista KikiSmith té creacions similars en la concepció.

Compromís social

Ana Maria Maiolino, en la deglució de les realitats que viu, es compromet amb allò que passa al seu voltant. Durant la dictadura que va haver de patir al Brasil (1964-1984), moltes de les seves obres van fer referència directa a la censura, a la falta de llibertat (Entrevidas, 1980-2010), a la situació política (Ànima negra d’Amèrica Llatina, 1976). I en altres casos van ser les diferències socials el que commovia la seva consciència (Arroz e feijâo / Arròs i mongetes, 1979). Maiolino no s’interessa per l’obra abstracta i pura; ella (com els membres del moviment “neoconcret”) aposta per una certa subjectivitat de la creació, i una subjectivitat relacional, que transcendeixi la mateixa persona i s’impliqui amb l’entorn. Cildo Meireles és un altre artista brasiler compromès també en la lluita dels pobles indígenes i per les llibertats (influït per Maiolino?).

Calabra-tupi-guaraní

Ana Maria Maiolino va néixer a la regió de Calàbria (Itàlia), va emigrar a Veneçuela amb els seus pares i, al 1960, amb 18 anys, va arribar a Rio de Janeiro. Des d’aleshores s’identifica amb aquest país, però sempre li ha quedat l’empremta de l’emigrant: ser d’aquí i d’allà i no ser d’enlloc. És per això que s’autodefineix com a “calabra-tupi-guaraní”. Maiolino afirma que des de jove ha mirat de buscar la seva identitat, fet que ha provocat que la seva obra estigui molt lligada a la seva mateixa biografia (potser més que en altres artistes), i que jugui molt amb les dualitats: dins-fora, dalt-baix, ple-buit. Maiolino segueix unes línies d’acció que l’acompanyen en la cinquantena d’anys de producció; es pot dir que Ana M. Maiolino sempre està creant la mateixa obra artística… ella mateixa, potser?

Feina manual, feina domèstica, feminitat

Moltes de les seves creacions –en paper, fang, ciment o altres materials– es basen en feines manuals, en la manipulació de la matèria (com proclamava Giacometti). De vegades aquesta manualitat és portada a un entorn íntim, domèstic: cosir papers, unir diverses figures amb fils (Por um fio, 1976). Quan se li pregunta si la seva feina es pot considerar feminista, afirma que la seva persona és en tota la seva obra; i ella és dona. Una instal·lació que reuneix moltes de les constants de l’obra de Maiolino és Entrevidas, on la mateixa artista camina entre ous. L’obra és una metàfora sobre les dificultats passades durant la dictadura, però també té clares referències a la concepció i a la maternitat (a la Fundació Antoni Tàpies s’hi pot caminar). La manualitat i la feminitat també són properes als resultats d’altres artistes, com la ja esmentada Kiki Smith, o Eva Hesse, que va elaborar moltes de les seves obres amb fils de colors, de gruixos diversos.

És una exposició interactiva al cor de Barcelona, oberta, interactiva, amb propostes fresques, reflexives, multidisciplinàries. Interessant.


EXPOSICIÓ: Ana Maria Maiolino.

Fundació Antoni Tàpies. Aragó, 255 (Barcelona)

Fins al 16 de gener de 2011

Popularitat: 5%

General

Teatre Sindical CCOO Palma

dijous, 18 novembre, 2010

Jaume Garcias “AK47”

Ara fa poc més de dos anys, el Teatre Sindical de CCOO iniciava una nova etapa en la seva programació, obrint-se a quelcom més que l’ús com a sala d’assemblees i reunions.

Tots els dissabtes del mes d’agost de l’any 2008, el seu escenari va acollir les actuacions dels grups musicals més allunyats de les tendències del mercat.

Era el naixement del Cicle de Música no Comercial. Sense entrada, sense catxés i sense beneficis, però amb molta voluntat creativa i artística, l’associació cultural NeoTokyo i la Secretraria de Comunicació i Cultura de CCOO, van fer possible un esdeveniment innovador al panorama cultural de Palma. Circuitbending extrem, dadaisme sonor, radicalisme noise, i qualsevol corrent allunyada de la radio-formula mercantilista, van confluir sobre un escenari modest però suficientment equipat, per tal d’oferir un espectacle setmanal a tots aquells interessats en les noves formes d’entendre la música, que van resultar no ser pocs. Thatuglybastardmakesmepuke, Sooperlooper i NT Soundsystem, entre d’altres, participaren a l’esdeveniment.

Un nou espai cultural sorgia al centre de Palma, i sols dos mesos després, el Festival de Música Electrònica i Videoart NT es traslladava des de Ses Voltes fins al Teatre Sindical.

Artistes internacionals del videoart com Hendrik Dorghaten, músics locals i de Barcelona destacats en el camp de l’electrònica, com Moizture, Boltzmann Factor i els amfitrions NeoTokyo, així com Max, primer premi nacional de còmic, encarregant-se del disseny gràfic del cartell, possibilitaren la consolidació d’un festival que actualment es realitza al Museu d’Art Contemporani El Baluard amb una importat repercussió mediàtica. Altre cop es tractava d’una cita gratuïta i allunyada de la idea de negoci. I altre cop va ser un èxit de públic.

El 2009 s’obria amb la presentació en gener de l’Indiebox, un festival de música moderna. Quatre grups, Petröleo, Marlovers, 37-A i Astrolabio, presentaren les seves propostes a un públic entregat que, per continuar amb la filosofia del teatre, no va haver de rascar-se la butxaca per gaudir de l’esdeveniment.

Al maig del mateix any, i per tal de donar suport a l’artista H1000VM, a qui havien robat l’ordinador, els seus amics oferien el Concert de Solidaritat amb l’H1000VM. Entre ells, uns encara desconeguts Papa Topo, que han acabant fitxant per una important discogràfica nacional. Aquest cop, i per l’esmentada motivació benèfica, es sol·licitava al públic una donació voluntària.

A l’agost tornava el Cicle de Musica No Comercial amb la seva segona edició, que va contar amb la primera aparició oficial de la Confederación Galàctica de Energúmenos Con Mas Tiempo Libre Que Sentido Común, col·lectiu dedicat fins aleshores a intervencions espontànies als llocs més estrambòtics de Palma, com ara a sobre uns contenidors hidràulics o a un canòdrom abandonat i que acabaria formant fins i tot un equip de carreres solars conegut com The Confederados Racing Team, per competir a un esdeveniment organitzat per l’Institut de Física Interdisciplinària i Sistemes Complexos. Van quedar segons.

Al juny de 2010, la tolerància s’estengué més enllà de la música, i el Teatre Sindical va acollir la cinquena edició del Festival Internacional de Cine Gai i Lèsbic de Mallorca, també conegut com a Festival del Mar, compartint la programació amb el Teatre Municipal de Palma. Més de 40 pel·lícules procedents de diversos països com ara Alemanya, Filipines, Estats Units, Mèxic, Itàlia, Regne Unit, Portugal, o França, es van projectar entre ambdós espais.

El mateix any, el cinema independent fet a casa feia la seva aparició en la programació cultural del teatre amb la presentació del llargmetratge La Maldición de la Familia Corazón, de Pedro López i produïda per El Mal Mola. Zombies, homes-llop, científics tronats, i una delirant trama filmada amb pocs recursos i molta voluntat van fer riure una sala plena de gom a gom.

Totes aquestes activitats han anat consolidant el Teatre Sindical de Comissions Obreres com un espai referent pel que fa a la contracultura, la programació gratuïta, l’antimercantilisme, l’experimentalisme i la independència.

Pel bé de tots, esperem que aquest només sigui l’inici d’un llarg camí, ja que com deia Emili Darder, “només la cultura pot fer homes lliures”.

Popularitat: 8%

Editorial

dijous, 11 novembre, 2010

Les confederacions sindicals de CCOO del País Valencià, les Illes Balears i la Comissió Obrera Nacional de Catalunya presenten La Teranyina. Aquest projecte, una altra iniciativa d’una llarga i fructífera col·laboració, s’adapta als nous temps en format canal de comunicació digital i té el seu precedent en les 9 edicions impreses que van sortir i vam difondre plegats entre els anys 1998 i 2002.

Aquesta important col·laboració, que s’ha concretat al llarg de les últimes dues dècades en l’organització de trobades sindicals, jornades, seminaris, campanyes, publicacions, posicions conjuntes i en l’acord A3Bandes, signat pels espais juvenils sindicals respectius, sempre ha tingut com a objectiu l’articulació d’espais d’intercanvi, reflexió i debat sobre la situació social, laboral, lingüística i de cultura compartida.

La Teranyina vol consolidar aquest canal de comunicació que pretenem que afavoreixi l’enriquiment cultural mutu i difongui una part significativa de les actuacions sindicals de les nostres organitzacions des d’una aposta clara en defensa de la unitat de la llengua catalana. El concebem com un espai dinàmic, obert i participatiu en què intervindran un ampli ventall de persones col·laboradores representatives de la nostra rica i plural realitat cultural i lingüística.

El tema central amb el qual inaugurem aquesta nova etapa és la transformació de la informació i el periodisme, l’aparició de les noves tecnologies de la informació en el sector i la irrupció del periodisme digital. Conté també espais específics de continguts, com ara documentació, informes i documents vinculats amb la cultura i la llengua catalanes; recomanacions de llibres, pel·lícules, còmics, exposicions, espectacles, etc.; memòria social i històrica, i informació d’actualitat sindical juvenil. Hi trobareu entrevistes, articles d’opinió, crítiques culturals, un espai multimèdia de vídeos i arxius sonors aptes per a diferents tipus de suports digitals i un nou disseny del logotip que dóna nom a aquesta iniciativa.

Volem agrair a totes les persones que des de diferents nivells han fet la seva aportació per fer possible la sortida a la llum d’aquest projecte i al Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya per la implicació des del primer moment.

Tal com dèiem en el primer número de La Teranyina en l’editorial de l’any 1998, La Teranyina ha d’unir com una xarxa els territoris en un interès comú, la cultura i la llengua, i s’interessa per les novetats, per l’ús de la llengua, per les eines que poden ajudar a fer-la servir, per les persones que l’usen, per les que l’aprenen, per les que se’n veuen privades. En definitiva, tot el que fa referència a la cultura i la llengua pot quedar unit per La Teranyina. Entreu, navegueu, llegiu, mireu, escolteu, submergiu-vos i preneu La Teranyina.

Toni Baos (Illes Balears)
Empar Pablo (País Valencià)
Josep M. Romero (Catalunya)

Novembre del 2010

Popularitat: 5%



Popularitat: 5%

Estrella Pineda

YouTube Preview Image
DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3PODCASTWMV)

Em dic Maribel Ayné. Sóc la directora del grup de teatre Atressí de Comissions Obreres del Vallès Occidental. Ens agrada la cultura com a tothom, com a tots els homes i totes les dones, i vam fer una aposta per tenir un grup de teatre estable en aquesta comarca. Així va néixer Atressí.

El nom va ser difícil d’aconseguir, però el vam lligar a l’àmbit laboral. Atressí és “altre sí, dic”, i vam pensar que un sindicat com Comissions Obreres tenia moltes coses a dir. “Altre sí, dic” vam començar ara fa dotze anys. No me’n surto gaire amb les dates!

Va començar amb companys i companyes del sindicat i ens vam marcar la fita de fer una representació anual. De moment ho hem aconseguit i, a part d’això, hem col·laborat, com no podia ser d’una altra manera, amb la Secretaria de Cultura, portant teatre de petit format però amb més reivindicació social, un teatre de més denúncia. Hem intentat ser sempre alternatius a l’hora d’escollir les nostres obres, i, de moment, ens n’hem sortit força bé. Ara bé, hem de tenir en compte que és un grup totalment amateur. En aquesta última obra, per exemple, s’estrenen cinc companyes.

Quina és l’obra que esteu preparant ara?

Ara estem preparant Bernarda Alba i l’hem inserit dins dels actes de commemoració del dia 25 de novembre, el Dia internacional contra la violència de gènere, perquè és una icona del que és la violència de gènere, o, com deia Lorca en el seu subtítol, un Drama de mujeres en los pueblos de España. Com t’explicava, l’emmarquem dins dels actes commemoratius del 25 de novembre perquè pensem que és un reflex, un bon exemple, per demostrar el que Lorca ens deia en el seu subtítol. Considerem de plena actualitat el seu contingut de denúncia: ens traslladem al 1936 i veiem que el que Lorca denunciava, la realitat que Lorca ens va mostrar és totalment vigent. Suposo que ja sabeu que la casa de Bernarda Alba era la casa de la família que vivia al costat de Lorca, així que té una base, una fonamentació real. La família existia i Lorca la va posar sobre el paper. Ens agrada Lorca i intentarem no decebre amb la nostra arriscada posada en escena, perquè, com us he dit abans, som un grup totalment amateur. Hi dediquem hores del nostre son, del nostre descans. La gent que té família amb nens ha de deixar els nens amb algú, ha de fer mil i una combinacions. Posem a la pràctica això que està tant de moda i que s’anomena la conciliació del temps. O més ben dit: la gestió del temps!

Hem vist que teniu una llarga trajectòria de representacions teatrals i una cosa molt curiosa és que heu fet teatre directament al lloc de treball.

Sí.

Ens expliques aquesta experiència? Perquè considerem que és molt interessant.

Aquesta va ser una de les nostres fites: apropar la cultura al món del treball. I tot el grup estàvem tan orgullosos quan ens vam plantar al campament de Sintel, a la Castellana, i vam poder representar una obra que en aquell moment teníem en cartellera per als companys que feia dies i dies que estaven tancats i en lluita.

També va ser molt emotiu quan les companyes del tèxtil de l’empresa Italco Polinyà ens van convidar a portar una obra que parlava sobre les maquiladores de Centreamèrica. És un projecte conjunt amb la Secretaria de Cultura i la veritat és que no us imagineu la quantitat de bolos que van sortir d’aquest petit muntatge.

Aleshores ens va impressionar molt, perquè arribes a una empresa moderna instal·lada aquí, a Sant Quirze del Vallès, i la sensació de “maquiladora moderna” —a través de les fotos que vam poder veure del company Antonio Rosa— és la mateixa. Estava tot més pintadet, estava tot més net, però el que nosaltres traslladàvem a aquelles companyes i companys era la seva realitat, però posada en un altre continent.

Hem de dir que era difícil contenir entre 300 i 400 persones treballadores a la sala, perquè era l’hora de plegar. El comitè va fer un esforç enorme per preparar totes les activitats, però quan vam començar us haig de dir que es va fer un silenci brutal. Es van sentir totalment identificades i hi va haver una comunió entre les treballadores del tèxtil d’aquí amb la història que nosaltres intentàvem fer-los arribar. Va ser realment molt bonic, molt bonic.

Jo us ho dic: és molt gratificant apropar el teatre a l’empresa. Molt gratificant!

Com va venir aquesta petició de l’empresa, a través de qui? Quin en va ser el circuit?

A través del comitè, que sabia el que nosaltres teníem preparat.

O sigui, a través del sindicat.

Sí, a través del sindicat.

Heu representat algun tipus d’obra més reivindicativa, més de caire social?

Sí. En clau d’humor, però reivindicant la sexualitat de la dona. No reivindicant la utilització sexual de la dona, sinó reivindicant que la dona també és un ésser sexual i que pot gaudir de la seva sexualitat. Per al 8 de març vam representar-la en diferents espais. Vam anar que si a l’Aragó, que si a València, que si a Madrid… Vam fer els monòlegs de Darío Fo i Franca Rame (Tengamos el sexo en paz), que és una adaptació que vam fer nosaltres i que també vam portar als companys de Sintel. Després vam treballar tot el tema, dur, però molt dur, de l’explotació infantil, i juntament també amb la Secretaria de Cultura —i torna a sortir l’Antonio Rosa, perquè totes les fotos són treball seu— vam fer el que anomenem Jo em dic. Jo em dic són testimonis de cinc nens i nenes d’arreu del món, en primera persona, en què expliquen les seves vivències, el seu dia a dia. Es basen en dades reals que expliquen com està la situació al món d’aquest mal social.

El fet que no sigueu professionals, que el teatre sigui una afició, quins problemes us comporta a l’hora de mantenir el grup? És a dir, podeu mantenir un grup estable?

És clar, el fet de no ser professionals té molts avantatges perquè ets molt lliure. No depens d’un telèfon perquè et contracti una productora. No depens del fet que et tallin el paper en una sèrie o s’acabi la representació… Et fa molt més lliure. Com a problemes podem dir que el grup és molt obert. Tens gent que se te’n va, gent nova que s’hi incorpora i gent que et pot deixar penjada per mil circumstàncies o sense cap mena de mala intenció mesos abans d’una estrena. Per què? Perquè el que sí que té el teatre amateur és que o l’estimes o te’n canses. El glamur el té l’espectador quan seu a la butaca i veu un espectacle amb una qualitat mínima o, si més no, quan valora l’esforç que ha fet aquella gent o aquells nens. Ara bé, el dia a dia, us asseguro que no és tan glamurós. Has de portar el teatre molt endins per marxar a les dotze d’un assaig i aixecar-te l’endemà a les cinc del matí, per tancar-te caps de setmana sencers perquè has de cosir la roba i per tirar-ho tot endavant, perquè en un grup de teatre amateur tu ho fas tot, des de netejar la sala fins a cosir la robeta, maquillar-te… Tot, tot, tot! Hi ha un altre problema: abans hi havia una miqueta més de suport econòmic, però la crisi ens afecta a tots i totes i de subvencions, zero.

La casa de Bernarda Alba és una obra de teatre sobre dones perquè és un drama de gènere. Això significa que els homes no s’apunten a fer teatre?

No, en absolut (somriu). Que els homes no s’apunten a fer teatre? Et puc dir que els companys que tenim estan desitjant que acabem Bernarda Alba perquè molts ens han dit si poden sortir com a ombra i fer de Pepe Romano. No, no, no i no! Sí que tenen una sensibilitat especial envers les arts. En el nostre cas vénen més dones que homes, però tenim homes, companys del grup de teatre, que esperen que les companyes acabin ja d’estrenar aquesta obra i preparar-ne una on puguin sortir (somriu).

Llavors, ara comences o precisament…

Precisament ara fa dos o tres anys vam estrenar Göttingen. Va ser una aposta molt atrevida del grup Atressí, perquè, des de la dramatúrgia fins a la posada en escena, tot va ser creació pròpia, i et puc dir que la majoria eren homes. Hi havia molts més homes que dones. La música era en directe. El director era home. Tot es desenvolupava dins d’un psiquiàtric i, com a originalitat, val a dir que també va haver de venir un home per ensenyar-los a cantar i un altre home a ensenyar-los francès perquè les cançons eren franceses. Us puc assegurar que aquí sí que hi havia vint persones: hi havia quinze homes dins de tot el muntatge i cinc dones. Per cert, hi havia un llit molt bonic i uns llums… i se’ns van espatllar (somriu).

Comentes que no disposeu de cap suport. Et refereixes a suport econòmic?

Em refereixo al suport econòmic, no al suport emocional o al suport logístic, que ens presta tant el sindicat com la gent (com ara la gent del Teatre del Sol, amb qui tenim molt bona relació de veïnatge i ens han ofert la sala). És la segona o la tercera vegada que estrenem al Teatre del Sol. És només un problema de liquiditat. Posat el cas que una companya es compri unes sabates, si pots, després, amb el que treus del petit taquillatge li tornes els diners. Ho confeccionem tot nosaltres… No disposem de recursos econòmics per tirar endavant, si no és que ens en deixen. El sindicat ens presta diners i, quan els recuperem amb les entrades, els tornem.

Ara presentareu Bernarda Alba. En el vostre projecte de teatre, amb quines altres coses ens sorprendreu a Comissions? Quin projecte de futur teniu?

A part de Bernarda Alba?

Quins són els vostres projectes després de Bernarda Alba?

Després de Bernarda Alba? Tenim intenció de representar-la una mica més, perquè tanta feina per a dos caps de setmana només… (somriu). La veritat és que et deixa un sabor de boca una mica agre.

Tenim una col·laboració amb la Secretaria de Sanitat de la CONC, en què participaran tres companyes, i tenim la demanda i el clamor popular de les companyes que estan fent Bernarda Alba perquè, com ens diuen, “si us plau, que la propera sigui divertida”. Els companys ens collen i diuen que sigui “divertida i que hi puguem entrar”. No ho sé! No sé què farem després de Bernarda Alba, perquè ara mateix em descol·locaria una mica pensar en el proper projecte.

Abans has dit que darrere l’obra hi ha molta feina de tots els companys i companyes, i que això no és rendible. És un problema de difusió? És un problema de temps? On situaries tu aquest problema? S’haurien de fer més representacions de les obres?

Jo crec que hi intervenen diversos factors. T’haig de dir —i això fent una autocrítica de nosaltres mateixos i de nosaltres mateixes— que de vegades els companys i companyes no volen tirar endavant i es queden a mig camí. És molt difícil trobar un substitut o una substituta. Aquesta és una de les dificultats. I, a part d’això, no hi ha gaire facilitat quant a espais que reuneixin una mica les condicions essencials. No demanem que sigui el Nacional, perquè no hi arribem, però sí un teatre municipal… La programació és molt tancada, sabem amb qui treballem, sabem quin tipus de teatre vol anar a veure la gent i és difícil entrar en els circuits. Has d’estar molt ben connectada perquè et deixin alguna sala. Havia de ser sincera i comentar les dues dificultats. De vegades la gent se’n cansa. Perquè, per exemple, amb tot el tema de les maquiladores i amb el tema de l’explotació infantil les obres es van representar molt perquè les actrius hi estaven molt disposades (tant la Maite com la Mariam Rodríguez, que és de Comissions Obreres) i no vam tenir cap problema per anar a Pamplona, a Benidorm o allà on fos. No és tan fàcil moure un projecte on hi ha més d’onze persones, com en aquest cas. És difícil!

Per acabar: tu, com a directora, què sents quan estàs dirigint una obra de teatre?

Uf! (somriu) No sabria dir-te què sento. El que sí que he après és que tot esforç té una recompensa i que el director s’ha de situar sempre —almenys a mi em passa— en una posició d’empatia total amb els problemes quotidians que tenen les altres persones, perquè no som professionals, perquè no els pagues. I si estan cansades els ho has de reconèixer, i si te’n donen deu tu n’has de posar dotze, perquè l’endemà te’n donin onze. Això sí que ho he après.

Què sento? A mi m’agrada. És com crear. Saps allò de: plantes una llavor i la vas regant, en vas tenint cura i dius “Ui, mira que bé! Mira què m’ha sortit!”. A l’hora de l’estrena es passen molts nervis. Molts nervis perquè penses “Per què m’he ficat en això?”. Però t’haig de dir que el nostre públic és un públic molt agraït. És un públic que se situa perfectament, sap la feina que hi ha al darrere i sap què és el teatre amateur. T’has de situar i saber a qui véns a veure i la feina que hi ha al darrere. Sentir és això. És la sensació aquesta de si tinc cura d’una idea, n’obtinc fruits, si no, no. És gratificant, però no és fàcil, sincerament. Ara bé, enganxa. El teatre enganxa. El contacte amb la gent, aquests lligams són com fils d’or especials. Quan veus que de vegades una actriu que s’estrena amb nosaltres és capaç de controlar el ritme de la respiració del públic que té al davant és maco. És maco veure com una personeta pot arribar a crear aquesta sensació.

Què diries tu als espectadors, la gent que té l’afició però que no sap molt bé com ficar-s’hi?

Jo els animaria a entrar-hi. Que hi entrin i que es deixin portar. Descobriran la gran quantitat de sensacions i emocions que podem expressar amb el nostre cos, amb la nostra veu. I que gaudeixin del procés creatiu que és qualsevol obra. No és el quadre final, sinó des que vam començar amb una idea fins que hi donem els últims retocs. Jo animaria tothom i sobretot les dones a fer-ho. Penso que és una bona teràpia perquè comparteixes, fas grup… Jo animaria tothom a fer teatre! Jo sí!

Molt bé! Moltes gràcies!

Popularitat: 5%

Les fotografies premiades del XII Premi de fotografia Josep M. Pérez Molinos, organitzat anualment per CCOO del Barcelonès i que en aquesta edició tenia com a tema el medi ambient i la mobilitat, són les següents:

1r Premi: Quijote s.XXI, de Roberto Milán
2n Premi: Chittagong 2, de Javier Arcenillas
3r Premi: Vuelo Natural, de Juan García Martínez
Accèssit: Realitat renovable, de Miguel Miralles Pérez
Accèssit: Sostenibilitat, de Vicente Guill Fuster






Popularitat: 4%

Català a la Franja – R. Sistac

Quan parlem de territoris de llengua catalana tenim clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; evidents i indiscutibles.

Entrevista a Carme Sánchez, directora de Paraula. Centre de Serveis Lingüístics, de Palma

L’associació Paraula, amb seu a Palma (Mallorca), promou tot tipus d’iniciatives que contribueixen a fer un ús normal de la llengua catalana.

Rafa Romero: exposició “Paradís”

Les iniciatives culturals públiques com a valuosa alternativa al limitat àmbit galerístic privat.

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

Actriu formada teatralment a Cuba, va marxar a l’Índia durant 6 mesos amb una companyia de Dinamarca, on va estudiar les danses tradicionals d’aquest país.

NÚVOL