Dissabte, 27 de Maig de 2017

Periodisme digital

dijous, 11 novembre, 2010

Entrevista a Vicent Partal

Emili Rey

Avui parlem amb Vicent Partal, director de Vilaweb. Ja va ser amb nosaltres a la primera etapa de la Teranyina en paper i ara que encetem aquesta segona etapa torna a ser-hi, en el que és una nova etapa digital. La Teranyina parla de la llengua i la cultura  catalanes des del món del treball i ho fa a tres bandes: Illes Balears, País Valencià i Catalunya.

Altres articles relacionats amb aquest tema:

L’esclat de la crisi econòmica ha rebentat les costures de la premsa i ha posat al descobert la crisi d’un model“, per Màxim Pujade

El periodismo, un bien público


YouTube Preview Image
DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3PODCASTWMV)


Quina valoració en fas d’un projecte com aquest?

Jo sempre sóc fanàtic de qualsevol projecte que recorda que el català es parla també al meu poble, Bétera, i que es parla també a Salses i a Guardamar; per tant ho trobo especialment important.

I, a més, projectes que vénen del sindicalisme i del món del treball ajuden a consolidar una imatge que el català va aconseguir ja fa dècades que és que és una llengua popular, del poble, nostra, pròpia. Si, a més, ara sou capaços de pujar al carro de la digitalització i engegar una nova etapa de la Teranyina en format digital la valoració no pot ser més que fantàstica.

Com és el moment actual del periodisme o de la comunicació digital? Ho dic perquè potser, amb la crisi actual, estem assistint al final dels suport en paper i perquè, d’altra banda hi ha també el problema de la precarietat del treball dels professionals del periodisme. Com ho veus?

Jo crec que per analitzar bé la situació del periodisme hem de distingir tres coses: la salut del periodisme, la salut dels mitjans de comunicació i la salut de les empreses periodístiques. Són tres coses molt diferents.

La salut del periodisme és molt bona. Mai com ara els ciutadans han tingut tanta informació i tan plural al seu abast. Això també genera problemes, òbviament, en com gestionar-la i en com manegar-la, però mai els ciutadans han tingut a les seves mans tanta informació i tan plural. Per tant, la salut del periodisme jo la considero bona.

La salut de les empreses de mitjans ja és més complicada. Avui viuen un procés de transformació radical, i el que eren les empreses de mitjans tradicionals de premsa, ràdio i televisió no s’aguantaran perquè són empreses no sostenibles, i aquest és un concepte que cada dia té més importància. Els models que tenim del passat, de fa 20 o 30 anys, no són sostenibles en el nou entorn i, per tant, les empreses de mitjans, estan fent front a una crisi òbvia, només cal mirar-ho, que també té conseqüències en acomiadaments laborals d’una part molt important de la població periodística del país i les condicions laborals també són cada vegada més difícils. Tots sabem que quan hi ha precarietat de mercat aquesta precarietat acaba incidint en les persones individuals.

La salut dels mitjans és el que és més complicat. Depèn. Si el mitjà és conscient del temps en què viu i del paper que ha de tenir en el temps i oblida conceptes tradicionals i és capaç de lluitar per crear un espai propi i un model propi, jo crec que aleshores està bé, pot funcionar bé. Si un mitjà, com passa especialment en els mitjans grans, s’entesta en aturar el temps, en tornar enrere, aleshores està condemnat al fracàs.

Parlem del català. Després de les sentències del TC i del TSJC… quina és la situació? Realment és un perill tot el que envolta l’idioma o és una cosa passatgera i la llengua podrà passar aquesta situació complicada? Com veus aquesta sentència i aquest atac al català?

Jo crec que la sentència de l’Estatut de Catalunya sobretot el que significa és que l’Estat espanyol definitivament no accepta una realitat plurinacional ni pluricultural de l’Estat. El pacte de la transició es trenca, s’esberla; crec que és un atac gravíssim que altres territoris ja havíem patit prèviament. En aquest sentit el Principat de Catalunya està molt millor legalment que no pas al País Valencià, on només es va poder aprovar una llei d’ús i ensenyament molt minsa, per no parlar de les Illes o la Catalunya Nord, on l’idioma ni tan sols és oficial.

Però jo crec que hi ha un matís polític en la sentència de l’Estatut i en els posteriors desenvolupaments, perquè per exemple la sentència del TSJC no fa res més que seguir la via que li marca la sentència del TC, de manera que jo crec que és una atac en tota regla, i no només contra la normalització del català, sinó fins i tot contra la normalitat.

Fixeu-vos que la sentència del TSJC ja incideix en dir que no hi ha necessitat de parlar en català a les administracions, mentre que en castellà sí que hi és. Trenca fins i tot el concepte de bilingüisme, però un bilingüisme equitatiu podria ser una cosa acceptable, mentre que un bilingüisme totalment disglòssic com plantegen aquestes sentències crec que per la majoria del país és simplement inacceptable. Llavors, davant d’aquesta paret cal preguntar-se cap a on avancem. Jo sóc partidari d’avançar cap a un Estat propi, que no hi ha més remei, que és evident que l’Estat espanyol no ens accepta com el que som, però òbviament això té unes dificultats i és responsabilitat de tots tirar-lo endavant… però que això és un atac en tota regla, això està claríssim.

Una acció com el Teranyina va en la línia de suportar justament aquests atacs…

Això és un atac en tota regla, però els que vam viure el franquisme, com nosaltres, ja sabem que ens han atacat altres vegades i amb més regla encara… a mi em pegaven a l’escola per parlar en valencià, físicament vull dir… per tant no cal anar a una memòria molt antiga per veure atacs que fins i tot eren més durs que els actuals. Jo crec que la llengua la manté el poble, i sempre l’ha mantingut el poble. Jo recordo molt una conversa amb el professor Sánchez Guarner a València que ens va dir a una colla de joves una frase que sempre m’he apuntat: una llengua no mor perquè no s’hi incorporin nous parlants, sinó que mor perquè els que la parlen deixen de fer-ho. En aquest sentit la millor reacció a les sentències és exercir amb tota normalitat els usos lingüístics i els drets lingüístics que tenim. És a dir, si tots nosaltres decidim que seguim vivint en català, la legalitat igual, i una proposta com la vostra forma part del moviment popular que s’ha de crear que va en aquesta línia de dir: vostès diguin en el que diguin, nosaltres fem el que fem, que és el que hem fet sempre, com al franquisme. Ja hi estem acostumats. El que passa és que en comptes d’anar endavant anem endarrera, però no per voluntat democràtica sinó per imposició antidemocràtica per part de l’Estat espanyol.

Parlem ara de la xarxa. Nosaltres, CCOO, estem en aquesta campanya a favor de la neutralitat de la xarxa, en contra dels perills que hi ha de posar peatges a la utilització de la xarxa, de treure’n la democràcia. És real aquest perill? És imminent? Què podem fer per actuar en contra això que ens ve a sobre?

El perill que algunes grans empreses del món de la telefonia, o d’altres com Google, puguin acabar amb la neutralitat de la xarxa és un perill imminent, real, i el més greu que tenim a davant. Internet, el canvi que ha facilitat o que ha generat sobretot des de l’inici de la dècada dels 90, ha estat una democratització com no havia passat mai abans de la informació. També altres coses, però això és el cor del canvi que representa Internet. I això s’ha fet, entre altres coses, perquè genera unes condicions igualitàries.

A Internet, la Teranyina i la CNN estan a un clic de distància, i això iguala com mai abans havia passat; abans el procés de confecció d’un i altra tenia un procés industrial que desnivellava molt en funció del poder econòmic, i Internet el que fa és igualar-ho. Això és una victòria enorme que representa Internet. I això és el que volen acabar els partidaris d’acabar amb la neutralitat de la xarxa. El concepte de neutralitat de la xarxa vol dir que tota la informació que circula per la xarxa té el mateix valor, i acabar amb la neutralitat vol dir que hi haurà una informació que circularà més ràpid, més fàcil i més bé i una altra que anirà més lenta. Per tant, crec que és un combat absolut el que hem de fer en favor de la neutralitat de la xarxa. Jo l’esperança que tinc és… d’entrada és una cosa que ens interessa la majoria de la gent, i després hi ha una altra part en la qual hi tinc confiança que és que tecnològicament no és senzill acabar amb la neutralitat. Per sort el disseny de la xarxa es va fer com es va fer, i les bases de la xarxa també, i no és tan senzill poder discriminar paquets o petites unitats d’informació que circulen per la xarxa, no és tan senzill poder adjudicar un valor a uns o als altres. Però és evident que aquí hi ha un gran interès econòmic, això és negoci… per tant, la campanya que fa Comissions i que hem de fer tots nosaltres és imprescindible, és un combat en el qual ens juguem perdre o guanyar tot el que hem guanyat en els últims 20 anys.

Pel que fa a les xarxes socials, el gran boom de la comunicació en aquests moments, no està provocant també una dualitat de la societat: qui és a la xarxa i qui no hi és. Com veus el present i el futur de les xarxes socials i la seva ubicació a la societat?

En aquest tema de la fractura digital, que en el fons parlem d’això, que si hi ha gent connectada i hi ha gent que no… jo fa temps que tinc una idea que és molt simple d’explicar: jo no crec que hi hagi fractura digital, el que hi ha és fractura social. No es pot resoldre la fractura digital si abans no es resol la fractura social. Si el senyor Botín no es connecta a Internet estic segur que no li passa res; en canvi, si una persona que no té recursos, que viu malament, que té moltes dificultats i que viu en una precarietat absoluta, si no es connecta a Internet, això el castiga encara més. Aquesta és la diferència. Per tant, qualsevol mesura que signifiqui rebaixar el nivell de fractura digital és positiva, jo hi estic a favor. Sigui el que sigui: punts públics, xarxes wifi obertes… cal rebaixar la fractura digital. Però no ens hem d’enganyar, especialment la gent progressista, no ens hem de deixar entabanar per un discurs que, darrere la idea d’una fractura digital, el que fa és amagar l’essència del problema, i l’essència del problema no és la fractura digital, sinó el fet que vivim en societats injustes amb una fractura social excessiva. Per tant, resoldre la fractura social també resoldrà la fractura digital.

Això independentment que la gent jove hi entri amb una facilitat esborronadora… les meves filles són molt més digitals que jo i tot això és veritat, existeix, i no s’hi pot fer res, el món funciona així. Però el problema central, quan parlem de fractura digital, l’hem de situar en la fractura social. En aquest país hi ha una injustícia social enorme, estem parlant d’un 20% de població aturada, un 7-8% d’extrema pobresa, prop d’un 40% d’atur juvenil, que és una autèntica barbaritat, impossible d’aguantar per cap societat civilitzada, aquest és el problema. Si solucionem això se solucionarà la fractura digital. Pel que fa a la resta, si les criatures toquen les maquinetes millor que nosaltres no ens ha de preocupar gaire.

Per acabar, parla’ns de vosaltres, de Vilaweb. Heu canviat de lloc, teniu projectes nous… Explica’ns aquests projectes. Esteu contents?

Sí, estem molt contents. Vam passar una etapa de 7 anys en la qual vam estar aliats amb el Punt, que segueix sent una empresa amiga, molt important per a nosaltres, però vam decidir diversificar els camins i nosaltres vam fer fa un any i mig una aposta molt forta  amb una maqueta nova, feta per l’Amèrica Sánchez, en la qual volíem ressaltar el contingut propi, perquè pensàvem que ens havíem equivocat seguint massa l’última hora i això no ens distingia gaire dels veïns… També l’edifici nou al centre del Raval, a Barcelona, que no només és una redacció, sinó que és un ateneu obert al públic, que intenta recuperar la millor tradició del periodisme republicà del nostre país, que és quan es va fer el millor periodisme en aquest país i que sempre tenia en compte la interacció amb els lectors… Ara presentarem una sèrie d’apostes per la mobilitat, els I-phone, els I-pad, que és on crec que hi ha la batalla del futur, no pas en el paper, sinó en l’I-pad, la batalla del futur de la informació… I en total ja són 15 anys, que és molt de fer, 15 anys que crec que ens han permès fer un diari de fidelitat al país, respectuós, de qualitat, que rebutja i no cau en el sensacionalisme, en la premsa groga, etc. Un diari progressista i un diari líder… això no té una gran importància, però seguim sent els líders amb 400.000 lectors de mitjana, que és una xifra molt considerable, i seguim treballant en bones condicions; de fet, una de les raons del canvi era millorar molt les condicions de treball de la nostra gent… estem contents, i un pèl cansats, perquè 15 anys, cada dimecres, cada dijous, cada divendres… comencen a pesar, però estem molt feliços.

Doncs enhorabona, Vicent, per aquesta nova etapa, i moltes gràcies per participar en la nova etapa de La Teranyina. Fins un altre moment!

Popularitat: 3%

Editorial

dijous, 11 novembre, 2010

Les confederacions sindicals de CCOO del País Valencià, les Illes Balears i la Comissió Obrera Nacional de Catalunya presenten La Teranyina. Aquest projecte, una altra iniciativa d’una llarga i fructífera col·laboració, s’adapta als nous temps en format canal de comunicació digital i té el seu precedent en les 9 edicions impreses que van sortir i vam difondre plegats entre els anys 1998 i 2002.

Aquesta important col·laboració, que s’ha concretat al llarg de les últimes dues dècades en l’organització de trobades sindicals, jornades, seminaris, campanyes, publicacions, posicions conjuntes i en l’acord A3Bandes, signat pels espais juvenils sindicals respectius, sempre ha tingut com a objectiu l’articulació d’espais d’intercanvi, reflexió i debat sobre la situació social, laboral, lingüística i de cultura compartida.

La Teranyina vol consolidar aquest canal de comunicació que pretenem que afavoreixi l’enriquiment cultural mutu i difongui una part significativa de les actuacions sindicals de les nostres organitzacions des d’una aposta clara en defensa de la unitat de la llengua catalana. El concebem com un espai dinàmic, obert i participatiu en què intervindran un ampli ventall de persones col·laboradores representatives de la nostra rica i plural realitat cultural i lingüística.

El tema central amb el qual inaugurem aquesta nova etapa és la transformació de la informació i el periodisme, l’aparició de les noves tecnologies de la informació en el sector i la irrupció del periodisme digital. Conté també espais específics de continguts, com ara documentació, informes i documents vinculats amb la cultura i la llengua catalanes; recomanacions de llibres, pel·lícules, còmics, exposicions, espectacles, etc.; memòria social i històrica, i informació d’actualitat sindical juvenil. Hi trobareu entrevistes, articles d’opinió, crítiques culturals, un espai multimèdia de vídeos i arxius sonors aptes per a diferents tipus de suports digitals i un nou disseny del logotip que dóna nom a aquesta iniciativa.

Volem agrair a totes les persones que des de diferents nivells han fet la seva aportació per fer possible la sortida a la llum d’aquest projecte i al Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya per la implicació des del primer moment.

Tal com dèiem en el primer número de La Teranyina en l’editorial de l’any 1998, La Teranyina ha d’unir com una xarxa els territoris en un interès comú, la cultura i la llengua, i s’interessa per les novetats, per l’ús de la llengua, per les eines que poden ajudar a fer-la servir, per les persones que l’usen, per les que l’aprenen, per les que se’n veuen privades. En definitiva, tot el que fa referència a la cultura i la llengua pot quedar unit per La Teranyina. Entreu, navegueu, llegiu, mireu, escolteu, submergiu-vos i preneu La Teranyina.

Toni Baos (Illes Balears)
Empar Pablo (País Valencià)
Josep M. Romero (Catalunya)

Novembre del 2010

Popularitat: 5%

Entrevista a Carles Bertran

dissabte, 23 octubre, 2010
Clara Drudis
YouTube Preview Image

DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3, PODCAST, WMV)

Carles Bertran
Doctor en Antropologia Social i llicenciat en Geografia
Coordinador del CITE de CCOO de Catalunya
_________________________________

El català, dret de ciutadania

Al sindicat hi ha molts àmbits. Des del 1999, amb unes jornades sobre immigració i llengua, i posteriorment amb La Teranyina en els primers números, ja es va recollir la visió de la importància que tenia el coneixement del català per a les persones estrangeres. Tenint en compte que en aquell moment no havia arribat tanta gent encara a Catalunya, ja valoràvem que el català era un dret de ciutadania de totes les persones que vivien a Catalunya i una obligació per a les administracions de garantir aquest dret. Però també introduíem altres elements que considerem que són, en aquests moments, molt innovadors, però que ja s’havien posat de manifest en altres països on la immigració era una realitat més quotidiana i més present, que era tot el que està relacionat amb els aspectes vinculats als àmbits comunicatius diferents en funció de la cultura de pertinença. Tots els aspectes vinculats a la comunicació no verbal, la gestió dels espais, les entonacions, la mirada dels ulls, com a elements que podrien afectar la percepció que es tindria o que es té de les persones estrangeres i les seves interaccions amb les persones nacionals.

La importància de la comunicació no verbal

La comunicació té diferents components. La comunicació no és només conèixer el codi lingüístic, saber com se substitueixen les paraules, com s’usen els verbs, com es fan les preguntes. La comunicació té un component de treball contextual. Tu has de saber com parlar en cada entorn i de quina manera has de parlar. Dins de la comunicació, tot el que és la comunicació no verbal (la gestió de les distàncies, la mirada als ulls, la gesticulació) té molta importància, bàsicament perquè aquesta part de la comunicació és aquella que hem après de manera inconscient en el nostre procés de socialització amb la nostra família, en el nostre barri. Tothom es comunica o aprèn a comunicar-se com la gent que té al seu entorn. El problema és quan persones de diferents entorns que tenen hàbits comunicatius diferents entren en contacte. De vegades, aquesta divergència de comunicació pot anar amb petites anècdotes que poden fer gràcia, però també poden acabar generant problemes de prejudicis o de generació d’estereotips en relació amb determinades persones per la seva pertinença a un grup social o un grup pel seu origen, un grup ètnic.

Les empreses valoren aquest codi de comunicació?

Les empreses cada cop tenen més present la importància del coneixement de les llengües i la importància, fins i tot, de la riquesa que representa tenir entre la seva plantilla persones de diferents orígens en els aspectes, bàsicament molt lingüístics, d’obrir mercats. El que potser no tenen tan en compte és aquesta part més amagada de la comunicació, aquesta part més d’hàbits culturals de com entenen les persones la comunicació en altres països, i això pot afectar, d’alguna manera, els objectius que pretenen amb aquesta internalització, perquè els productes que venen, les estratègies de venda, no tenen en compte aquestes realitats diferents de cada país. I, a vegades, polítiques d’obertura de mercats fracassen o acords no se signen, perquè la manera com es plantegen aquests acords o com es plantegen aquestes campanyes de publicitat en aquests països no tenen en compte aquestes diferències de la manera com cada cultura entén la comunicació: què és important i què no és tan important.

Quin paper té la cultura en la comunicació?

Malauradament no s’han tingut gaire en compte tots aquests aspectes culturals de la comunicació en totes les polítiques lingüístiques de promoció de les llengües, en concret, de la promoció del català. Crec que la comunicació és més que un codi lingüístic. La comunicació comporta tenir en compte un seguit d’elements verbals, d’elements no verbals, d’elements paraverbals, que ens permeten interactuar adequadament en entorns culturalment definits. I quan dic això em refereixo a anar a un bar a demanar un cafè, anar a una oficina de l’Administració a demanar algun tràmit administratiu, una entrevista de feina… Ens hauríem de qüestionar per què saludem o no saludem, per què mirem als ulls, per què donem la mà o per què ens acostem o no ens acostem a algú. Tots aquests elements vénen definits pel que aprenem en el nostre entorn cultural des de petits. En el nostre procés de socialització aprens com mirar, com fer les preguntes, com saludar, com comportar-te amb desconeguts, com comportar-te amb l’Administració. Perquè nosaltres actuem de manera diferent en funció d’on som. És diferent la nostra manera de comunicar-nos amb els nostres fills, és diferent la manera de comunicar-se amb un policia al carrer, és diferent la manera com preguntem a un desconegut una adreça, és diferent com ens comportem quan parlem amb el nostre cap a l’oficina o com parlem amb un company. Tots aquests elements diferenciadors d’aquesta comunicació és el que es coneix com a competència comunicativa.

La competència comunicativa va ser introduïda per Gumperz fa anys i ens explica, posa de manifest, tots aquests elements que van més enllà del codi lingüístic i que cal tenir en compte en l’aprenentatge d’una llengua. Perquè evidentment en les nostres societats cada cop més diverses, cada cop som més multilingües, les nostres ciutats cada cop tenen persones que parlen més llengües. Aquestes persones aprenen cada cop més castellà i català, però molt sovint segueixen mantenint els seus hàbits comunicatius, que van aprendre quan eren petits, quan es van socialitzar. Això pot comportar que diferents àmbits comunicatius generin percepcions o generin dificultats de comunicació. Per exemple, en els aspectes de gestió de l’espai és important. Hi ha entorns en què la distància amb què s’interactua és d’un metre i mig; en el nostre entorn la distància és molt més propera. A països europeus potser és més àmplia. Què passa quan persones que gestionen la distància de manera diferent interactuen? Doncs que un es pot anar acostant a l’altre i l’altre s’anirà enretirant cap endarrere. La percepció que tindrà un serà que l’altre és molt agressiu perquè s’acosta massa i l’altre pensarà que és molt fred perquè manté molt la distància. També pot passar, poden haver-hi problemes, quan la gent gestiona de manera diferent si es miren als ulls o no es miren als ulls. En el nostre entorn mirar als ulls és un element de confiança, de franquesa. En altres entorns és una falta de respecte, especialment en alguns entorns quan és la dona qui mira els ulls de l’home. I això, de vegades, ha passat en algunes escoles en què el professor es queixa que una alumna, quan ell li parla, no el mira als ulls, sense tenir en compte que aquella alumna és una noia marroquina que s’ha criat en un entorn rural del Marroc i que en aquell entorn mirar els ulls d’un home adult no és correcte. Hi ha tot un seguit d’elements que poden generar problemes en aquest aspecte i que crec que no es tenen prou en compte en l’aprenentatge de les llengües. És important tenir-ho en compte en un context com el nostre, en què la diversitat de llengües cada cop és més creixent.

Conèixer la cultura incideix en la percepció que tenim de la immigració

La nostra percepció es genera a partir de molta informació. Hi ha una part molt important que ens ve per la comunicació, del que ens diuen, però també hi ha una part en què nosaltres jutgem els altres a partir de la manera com es comuniquen. La comunicació és més important del que sembla, en el sentit que ens passem el dia estereotipant les persones que tenim davant i ho fem a partir de la manera com es comuniquen, entenent la comunicació en un sentit ampli. Ja he dit abans que no estic parlant només del codi lingüístic. Comunicar fins i tot és com et vesteixes, com gesticules, com et mous. Tot això forma part d’aquesta comunicació.

Evidentment, quan hi ha una discordança entre àmbits comunicatius, pots estar jutjant aquella persona a partir de la percepció que et genera a tu des dels teus àmbits comunicatius. Si tu tens una gestió de l’espai determinada, valoraràs qualsevol persona que et trenqui aquesta percepció que tens tu, quins són els teus espais normals, els valoraràs com una agressió o com una persona que passa de la comunicació amb tu. Això pot fer que acabis estereotipant aquella persona i el que té l’estereotip és que tu estereotipes una persona i el generalitzes al conjunt del col·lectiu. És a dir, no és només la persona amb qui has actuat sinó que acabes dient “tots els que són d’aquest país actuen d’aquesta manera”. I el mateix passa amb el que us deia de mirar als ulls o no mirar als ulls, el mateix passa si gesticules massa o gesticules poc, o amb coses tan peregrines, de vegades, com pugui ser la manera com s’omple un autobús o el metro. En aquí, si us hi fixeu, quan entrem al metro o l’autobús, la gent té tendència a seure al més lluny possible de les persones que no coneix. En altres cultures això no passa. No es té aquest criteri de la distància sinó que es té tendència a apropar-s’hi més. Per tant, és possible que si tu ets al metro sola i se t’asseu una persona al costat o a prop, tindràs una sensació de perill perquè la teva percepció lògica seria que s’assegués al més lluny possible de tu. En altres llocs aquesta situació no es donaria. Si és una persona que té tendència a acostar-se més i que això és normal en el seu entorn, i tu t’aixeques i te’n vas, la percepció que pot tenir és que tu ets una persona racista o que tu ets la que no vol acostar-se a la seva manera d’entendre la relació.

L’anècdota…

Abans parlàvem d’empreses i d’obertures de mercats i de dificultats en determinats elements culturals en les polítiques de màrqueting moltes vegades. Fa un temps algú em va explicar una anècdota que em va semblar molt i molt clara, molt significativa, de què vol dir tenir en compte aquests aspectes culturals. Es tractava d’una empresa que volia introduir un producte de neteja —em sembla que d’un sabó per rentar la roba— en un mercat àrab. Llavors va dir: “Bé, els problemes de dificultat de la llengua. Com podem fer-ho? Molt visual, perquè creiem que ha de ser una cosa molt visual perquè la gent ho entengui al primer cop d’ull”. I van decidir posar una imatge d’una pila de roba bruta, una altra imatge amb el producte de neteja, el sabó, i al final una altra imatge d’una pila de roba neta. Llavors deien: “Per a la roba bruta fes servir el nostre producte i tindràs roba neta”. Van veure que la campanya no va tenir cap èxit i que fins i tot la gent va deixar de comprar el producte. Van baixar més, encara, les vendes que abans de fer la campanya. Llavors algú del país els va dir que la percepció que es donava d’esquerra a dreta era una visió occidental. La visió oriental, l’ordre lògic, hauria de ser de dreta a esquerra. Llavors per a una persona àrab, acostumada que les coses, l’ordenació lògica, és de dreta a esquerra, el que s’estava venent o el que s’estava veient és que tenies una pila de roba neta, hi havia un producte que acabava en una pila de roba bruta. Tot i que fos una cosa inconscient actuava, va tenir un efecte real sobre la venda del producte. A vegades, estem parlant d’elements tan subtils com aquests.

Popularitat: 3%

Català a la Franja – R. Sistac

Quan parlem de territoris de llengua catalana tenim clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; evidents i indiscutibles.

Entrevista a Carme Sánchez, directora de Paraula. Centre de Serveis Lingüístics, de Palma

L’associació Paraula, amb seu a Palma (Mallorca), promou tot tipus d’iniciatives que contribueixen a fer un ús normal de la llengua catalana.

Rafa Romero: exposició “Paradís”

Les iniciatives culturals públiques com a valuosa alternativa al limitat àmbit galerístic privat.

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

Actriu formada teatralment a Cuba, va marxar a l’Índia durant 6 mesos amb una companyia de Dinamarca, on va estudiar les danses tradicionals d’aquest país.

NÚVOL