Dimarts, 23 de Maig de 2017

Isona Passola, productora de cinema

dilluns, 11 juliol, 2011

Emili Rey, Eduard París

YouTube Preview Image
DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3, PODCAST, WMV)

Isona Passola
Productora, guionista i directora de cinema

Avui, novament una entrevista a La Teranyina. Avui estem amb la Isona Passola, que és productora, a més de directora i guionista de cinema en català, de llarga trajectòria i amb un gran nombre de títols i treballs al darrere, en la seva carrera. Per dir-ne un, per exemple, el documental Catalunya-Espanya.

Però ara es troba en un moment molt dolç o, com va dir ella en recollir un Goya, en la glòria, en la seva carrera, sobretot per l’èxit obtingut per la pel·lícula Pa Negre, produïda per ella i que ha tingut 9 Goyas i 13 Premis Gaudí. I el reconeixement, que això és el més important, de la crítica i, sobretot, del públic.

Isona, moltes gràcies per ser avui aquí amb nosaltres a La Teranyina, per haver atès la nostra trucada.

La primera pregunta és obligada: com neix Pa negre i quins són els ingredients que fan que aquesta pel·lícula hagi tingut l’èxit que ha tingut?

Primer de tot vull dir que em fa molta il·lusió aparèixer en una publicació de CCOO. Crec que els sindicats tenen una funció importantíssima en la societat, ara més que mai. Perquè la veritat és que ens l’han feta molt grossa i ens hem de defensar, hem de construir, construir, construir… perquè, si no, no sé on ens portaran.
Pa negre és una pel·lícula més de totes les de la meva trajectòria que hi ha per aquí, el que passa és que és una pel·lícula de la maduresa, que ha sortit després de l’experiència d’haver-ne produït vint i de treballar amb un director que és l’Agustí Villaronga (que és un grandíssim director) i partir d’una novel·la bona. Aleshores hem aconseguit fer una mena de pack que ha funcionat molt bé. Hem agafat una novel·la bona d’Emili Teixidor, que era Pa negre, que ja se n’havien venut moltes edicions, hem fet un guió i sobretot hem volgut buscar un públic ampli. Hem volgut recordar la memòria històrica, que ens sembla un altre element importantíssim que s’ha oblidat, que ens hem obligat a oblidar. I la sort que hem tingut és que hem tingut grans actors amb Pa negre. O sigui, a Pa negre els protagonistes són dos nens, els grans papers els fan persones petites i els petits papers els fan grans actors.
Crec que s’ha produït el gran miracle d’una pel·lícula molt potent, pel tema, la Guerra Civil. La gent diu: “Una altra de la Guerra Civil!”, i jo dic: “Però quina tonteria!” o “Una altra de l’Oest!”, “Una altra de la Guerra Mundial!”. Els grans temes de la humanitat, els grans conflictes de la humanitat generen gèneres. Una de l’Oest és un gènere, una de la Guerra Mundial és un gènere. I la guerra nostra va ser tan bèstia, va ser el resum de tantes tensions internacionals i internes nostres, perquè ens estàvem jugant si formàvem part del que en aquell moment era el bloc comunista… ens estàvem jugant una altra estructura de l’Estat espanyol, amb Catalunya i el País Basc sobirans, la gent lluitava per tantes coses… i la prova és que vam tenir molts brigadistes internacionals, gent que va venir a morir per nosaltres, perquè creien que s’estaven jugant una causa justa, i s’estava jugant la causa de la llibertat, també, i de l’Europa més civilitzada.
Jo crec que hi haurà d’haver moltes pel·lícules sobre la Guerra Civil. Perquè allò important no és el tema, allò important són les emocions de les persones. I quan em diuen: “Tu fas pel·lícules catalanes, i això és molt local”, dic: “Sí, sí, és que nosaltres, tots volem pel·lícules locals”. Perquè amb la globalització les pel·lícules han de ser molt d’un lloc, i les emocions i les tensions són universals; per tant, és una pel·lícula que reivindica la memòria històrica, reivindica la humiliació dels perdedors, la reivindica d’una manera molt oberta, perquè no fa lluites de bons i dolents, sinó que veu allò bo que tenien els dolents (que en tenien poc, perquè evidentment eren vencedors i actuaven amb impunitat), però també veu allò de dolent que tenien els bons. I això li ha donat una lectura molt àmplia i molt crítica. Jo crec que Pa negre ha funcionat també per això, perquè s’ha anat molt a fons de tota la complexitat de la guerra, que va ser tremenda, tremenda…

M’agradaria recordar el reconeixement, en recollir el Goya, que vas fer als companys i companyes de l’Acadèmia del Cinema. Vas parlar que havien votat més enllà d’una bona pel·lícula, que havien votat la diversitat, recordo que vas dir: “Siempre vais por delante, compañeros del cine”, per haver votat una pel·lícula en català. Jo suposo que darrere d’això hi havia un missatge molt profund que anava molt destinat a una sèrie de persones d’aquesta gran caverna mediàtica que estem patint en aquests moments.

La gent del cine a Madrid ja van fer Hay motivo per tombar l’Aznar. Quan Aznar estava en la seva fase més fatxa, més feixista en el pur sentit de la paraula, insultant, agredint, mentint, falsificant la realitat, etc., la gent del cine es va posar en contra de l’Aznar. També és veritat que vam anar amb l’Estatut a Madrid i no ens van donar suport. Potser no el vam buscar prou bé, però ens vam trobar molt sols, els catalans, amb l’Estatut. Però tinc la impressió que els del cine sí que van més endavant. Van més endavant, perquè són gent de mentalitat oberta, són gent progressista i els toca de molt a prop, a Madrid, la caverna mediàtica. Aquí la tenim, però la tenim clarament diferenciada, com a enemiga. Igual que tenim molt poc PP a Catalunya, al País Valencià i les Illes és una altra cosa; i el PP a les Illes és diferent del del País Valencià, que està tot ell empastifat de corrupció, i el de les Illes també, però vaja… Tinc la impressió que són un bloc molt progressista i aleshores van saber pensar que la pel·lícula era bona, perquè està feta en català. Perquè sempre ens diuen: “No poseu taxis grocs!”. Doncs sí, posem taxis grocs, a veure si s’acostumen als taxis grocs, a veure si s’acostumen a l’Estat plurinacional. Jo sóc de les que penso que s’han de posar, fer bones pel·lícules i posar taxis grocs. Fer bones pel·lícules en català, si no, sempre que anem a Madrid anem amagant-nos del que som.
Jo era presidenta de l’Associació de Productors, i això del doble llenguatge i tota aquesta etapa del Pujol, de parlar d’una manera a Madrid i d’una altra manera a Barcelona, no hi ha manera de desfer el nus. I per això ho vaig fer, per això ho vaig dir, i va tenir una repercussió realment molt forta a Catalunya, i allà no… perquè, és clar, això del glamour del cine, tot és molt glamour i tot és una mica frívol, no? I de vegades cal dir les coses pel seu nom.

Tu ets de formació historiadora. A més, ets professora d’universitat. Què és primer? Vas ser professora primer i després productora? Com una professora acaba essent productora de cinema?

De fet, jo havia començat fent teatre amb els que són Dagoll Dagom ara. Llavors jo havia estat sempre molt a prop del món de l’espectacle, però no havia volgut… Així com els meus companys van deixar la carrera per dedicar-se al teatre, a mi la història m’ha servit molt per analitzar els moviments socials, els canvis, la societat… m’ha donat una gran tranquil·litat mental per poder analitzar, a partir de les experiències del passat, el present, i saber què vull en el futur. I aleshores tots van dir: “No, no, el teatre és la nostra vocació”, i tots van deixar la carrera en massa. Recordo el Vicenç, la Rosa… i jo vaig dir: “Jo vull continuar amb Història”. Llavors vaig acabar la carrera, vaig començar a fer classes d’història a la Universitat de Vic i allà vaig començar a treballar amb l’audiovisual; és a dir, vaig començar a muntar debats. Agafava un sindicalista de l’època, el Noi del Sucre, i el feia dialogar amb un polític. I vaig començar uns debats històrics amb els alumnes que van tenir molt èxit i a partir d’aquí vaig fer un curs d’Introducció a la Imatge a l’Institut del Teatre. O sigui, vaig tornar a connectar amb el que m’havia agradat i aleshores ho vaig ajuntar tot, i vaig fer una productora, i he fet diverses pel·lícules de temàtica històrica. I Catalunya-Espanya no deixa de ser el resum de com jo veig el diàleg entre Catalunya i Espanya però no per via polítics, que estan molt interferits pels partits, sinó per la via dels que pensen, dels que reflexionen. No vull dir que els polítics no pensin, eh? Però bé, Catalunya-Espanya ha estat una pel·lícula que m’ha fet posar els grans pensadors sobre la relació entre Catalunya i Espanya. I de tota la gent que hi ha reflexionat, no hi ha ningú que vulgui un model centralista d’Estat. Com a mínim són federalistes. I on s’ha construït el model federalista d’Estat? Els que l’havien de defensar no ens l’han defensat. Per tant, em va interessar molt a través de la reflexió, del pensament, posar els millors, perquè jo crec que vaig triar els millors opinadors, i no opinadors mediàtics, sinó els opinadors de fons, i així vaig poder casar les meves dues aficions, o els meus dos motors, que són la història i el cine. I això va ser molt bonic, va ser molt gratificant.
Pa negre és una gran ficció, una grandíssima ficció feta amb tots els mitjans, però també toca el moment històric. I és quan em sento més realitzada com a persona, quan s’ajunta la potència mediàtica que té el cine amb un discurs crític amb la societat, perquè jo crec que hem d’estar molt desperts. Cada vegada tinc més clar, i així ho dic al meu fill, que hem vingut a aquest món per canviar-lo. Això no hi ha qui ho aguanti. No pot ser, aquestes desigualtats. No pot ser aquestes injustícies. Tot això, hi ha d’haver veus molt crítiques, no ens podem adormir creient-nos que tot el que ens expliquen és bo, veient aquestes porqueries que ens passen per la tele, per les teles no públiques, no? I com més gran em faig, més satisfacció em produeix. No visc l’esperit crític des d’una perspectiva dramàtica ni amarga sinó al revés, em dóna una alegria de viure… em dóna sentit a la vida.

Doncs, precisament ara Pa negre apareix en un moment molt difícil, amb una crisi econòmica, totes les indústries estan en crisi. És un moment difícil per a les persones, un moment de retallades, fa quatre dies hem vist fins i tot les mobilitzacions del món de la cultura… com ho veus, això? Pa negre és un oasi en un desert? Com es pot solucionar?

Jo crec que amb Pa negre ha passat una cosa molt curiosa. Diuen que en el món de la cultura catalana, que comprèn Catalunya, el País Valencià i les Illes, hi ha uns dos milions de persones molt atentes, que es considera un grup molt fidel, fins i tot dins dels grups dels estàndards europeus. Que quan se’ls convoca, amb el que sigui, amb una cosa en què se senten atrets per la qualitat, acudeixen tots en massa. I jo he sentit que Pa negre els convocava, perquè ha anat molt bé a València amb versió original catalana, ha estat a Menorca, Eivissa i Formentera, ha estat a les Illes, i allà és on s’han donat el 70% d’aquests 500.00 espectadors. Llavors, vol dir que la cultura catalana… que tenim coses en comú. Tenim la llengua, el cordó del Mediterrani, tenim moltes coses que ens uneixen, que els polítics ja arribaran a tenir la forma de contacte, però aquests territoris de parla catalana se senten convocats culturalment quan un tema els interessa. Per exemple, s’han venut 60.000 DVD en 3 setmanes, que és un rècord… A l’Estat espanyol no havia passat mai. Tothom la vol tenir, tothom diu: “És una bona pel·lícula que m’explica a mi, explica els meus avantpassats i no només l’he vist al cine, sinó que la vull tenir”. Bé, és una gran satisfacció. Estem feliços i ens van caient premis i premis… Mira, la setmana passada la presentava a Roma, Pano negro, i tenim 55 festivals internacionals de primera categoria per ensenyar-nos al món. Això és fantàstic.

Suposo que a Itàlia els deu recordar el millor moment del seu cinema, Pa negre.

A Itàlia els va agradar molt, van aplaudir molt, després van fer un debat el dia que vaig anar a la presentació. El Mediterrani té molts punts en comú.

Tu ho has dit, heu venut molts DVD; per tant, és una molt bona notícia. Com veus la relació entre la cultura, el cinema i Internet? L’altre dia el nou president de l’Acadèmia deia que és una realitat, existeix, però encara no s’han trobat solucions a aquest matrimoni. Com ho veus?

Mira, jo crec que a través d’Internet es veu més cine que mai, més cultura que mai; per tant, Internet és una bona eina, el que passa és que s’ha de gestionar, hem d’aprendre a gestionar-la. El que no pot ser és que a les 24 h de nosaltres haver posat Pa negre a lloguer, l’haguessin penjat 300 persones. No pot ser que l’Estat espanyol sigui el segon estat més pirata, és que no té cap sentit, a Europa. El que passa és que hem de trobar la manera de gestionar això. Aleshores, els correspon als polítics. Ara amb la Llei Sinde s’ha de fer el reglament per trobar la manera amb què la gent ens pugui veure. Per exemple, amb Filmin també vam fer un rècord. A Filmin es pot descarregar pagant. L’havien descarregat 2.000 persones en molts pocs dies, cosa que vol dir que hi ha camins. Hi ha la gent que pagava, que descarregava i pagava i la veia en condicions, hi havia els qui la veien al cine, hi havia els qui la veien en DVD, i hi havia els qui la baixaven de franc. Mentre no es mentalitzi la gent que això és robar, i no se’ls doni vies… La gent no té ganes de robar. Això de “fem trampeta i la baixo gratis”, en el fons… si hi ha unes vies per fer-ho bé, a mi tant se me’n dóna de vendre-la a 20 cèntims i vendre-la a un milió de persones, perquè és clar, jo sé que arribo a molta més gent. Ara, el que no pot ser és que quan encara la tinc a les sales i tot això, es baixi de franc. Tenim molt més públic potencial i, per tant, podem vendre molt barat, perquè ens seguirà retornant a nosaltres per poder seguir produint. Jo espero que ho gestioni el [Enrique] González Macho, que és el president de l’Acadèmia, i aleshores té la Judith Colell al costat, que jo crec que el mentalitzarà també d’això, perquè és el que tots volem i després també per a la pluriculturalitat, que ens convé molt, a l’Acadèmia.

Abans de començar l’entrevista deies una cosa molt curiosa, i és que Pa negre us inundava absolutament i no us permetia començar nous projectes. Però teniu nous projectes. Ens pots explicar en què esteu treballant?

Encara no els ho puc dir, perquè no he tingut temps, però de veritat, no hem parat. El que passa és que vam estrenar fa sis mesos i s’han anat desencadenant els fets, l’hem anat presentant, hem anat rebent premis, perquè ja portem els 13 Gaudís, els 9 Goyas, el Fotogramas de plata, la Rosa de Sant Jordi de Ràdio Nacional d’Espanya, ara ens ha caigut el de Nantes, cada dia ens en cau un! Aleshores, hem d’anar donant la cara… Això és bo.
El que passa és que per fer un projecte tan bo com Pa negre necessites molta preparació, molt temps, molta serenitat… I jo crec que haurem de dir prou un dia d’aquests per començar a pensar en els pròxims. Nosaltres en preparem 3 o 4 i el finançament és el qui decideix quin tira endavant.

Per anar acabant, Isona, què diries a la gent que ens està veient?

Hi ha molt bon cinema en català. I sobretot que ens explica molt bé a nosaltres. És a dir, a Madrid s’ha fet molt la comèdia madrilenya, que no ens explica gaire bé a nosaltres. Nosaltres tenim un referent, molt mediterrani, de proximitat amb França, que realment fan que fem un cinema amb el qual ens sentim més identificats. D’entrada hi ha hagut un cinema molt bo que ha anat a festivals, molt experimental, però aquest cinema encara no havia trobat el seu públic. Ara hem començat a fer pel·lícules que busquen el seu públic. És veritat que s’ha fet un cinema industrialment català que no era en català, que ha anat molt bé —El orfanato, Los ojos de Julia, REC…— tot això és cine industrialment català. Però, de la mateixa manera que la gent vol la televisió en català —bé, a Catalunya; a València espero que la tornin a veure aviat—, perquè realment és una televisió pública decent, no per res més… Sempre podria ser millor, però tenim unes televisions públiques, tant l’espanyola com la catalana, que responen a la mentalitat de la televisió pública. I cada vegada que restes una televisió pública estàs fent que la població esdevingui més inculta i no pot ser, això. Aleshores, jo crec que el cine en català… Mira, aquest any hi ha hagut Herois, hi ha hagut Bruc, ara ve Eva, que estarà molt bé, hi ha hagut Pa negre, hi ha pel·lícules que estan bé i que si es normalitza la Llei del cinema podrem triar en quina llengua volem veure lliurement el cine. No com ara, que tot és en castellà, vull dir que és l’última pota de la cultura catalana, que falta normalitzar el cine. Nosaltres evidentment que produïm en català. Perquè anem a tot el món en català i no tenim cap problema. Anem a tot el món en català. Jo he estrenat en seccions oficials, en festivals, i tothom està encantat de saber que a part del portuguès, el gallec, el basc, es parla el català i el parlen 12 milions d’habitants si sumes tot el que és la zona catalana de parla catalana. Jo no tinc cap problema anant pel món en català, menys problema he de tenir a Espanya i encara menys a casa! Llavors em sembla que és natural i que la gent s’ha d’animar… No s’ha d’animar: hem de fer bones pel·lícules i les vindran a veure, segur.

Isona, moltíssimes gràcies per haver participat en aquest espai de La Teranyina, i a vostès per la seva atenció, fins a la propera vegada.

Popularitat: 5%

Al final de la escapada

dilluns, 11 juliol, 2011

Títol: Al final de la escapada
Direcció i guió: Albert Solé
Any: 2010
Durada: 80 minuts

Al final de la escapada és el títol del documental d’Albert Solé sobre la vida i la mort de Miguel Núñez, lluitador antifranquista que ha esdevingut una icona per a les generacions antifranquistes d’esquerra a Catalunya.

El documental se centra en l’última etapa de la seva vida i en la seva lluita final per rebre una mort digna. Una malaltia pulmonar el va tenir ingressat en un hospital de Madrid, ciutat que poc abans havia condemnat les pràctiques de sedacions pal·liatives en malalts terminals. Davant aquesta situació, Miguel va veure que a Madrid tindria moltes dificultats per rebre aquest tractament i va demanar el trasllat a Barcelona per passar-hi els seus últims dies dignament.

Amb Al final de la escapada, Albert Solé reobre un debat actual i ben polèmic. El mateix Miguel deia que la mort digna és un dret adquirit quan s’ha viscut dignament. Seguint aquesta mateixa línia, el documental destaca l’esperit lluitador de Miguel Núñez en contra de les repressions i a favor de les llibertats democràtiques. La història de Miguel permet tractar el tema de la memòria històrica, sovint silenciat a Espanya. Marcos Ana, al final del documental, diu: “Pasar pàgina, sí —me dijo—, pero habiéndola leído”.

Aquesta memòria històrica que té Miguel com un dels seus protagonistes queda reflectida en una altra obra, aquesta vegada un còmic, de Pepe Gálvez, Alfons López i Jon Mundet: Mil vidas más. El còmic, la ressenya del qual podeu trobar en el primer número de La Teranyina, va rebre el Premi Nacional del Còmic de Catalunya 2010. Des de La Teranyina felicitem els seus creadors per la feina ben feta i els encoratgem a seguir fent treballs compromesos.

El còmic i el documental tracten la vida i la mort de Miguel Núñez, però a través de la seva figura fan un homenatge a totes aquelles persones que, com ell, van lluitar contra la dictadura i a favor de les llibertats.

www.alfinaldelaescapada.es

Popularitat: 3%

Pa negre

diumenge, 24 octubre, 2010

Víctor Jiménez

Títol original: Pa negre
Director: Agustí Villaronga
Any: 2010
Durada: 108 minuts
Actors i actrius: Francesc Colomer (Andreu), Marina Comas (Núria), Nora Navas (Florència), Roger Casamajor (Ferriol), Lluïsa Castell (Ció), Marina Gatell (Enriqueta), Laia Marull (Pauleta), Eduard Fernández (mestre), Sergi López (alcalde).

El guió de la pel·lícula es basa en la magnífica novel·la del mateix títol d’Emili Teixidor, i també incorpora episodis i personatges del recull de contes Sic transit Gloria i de la novel·la Retrat d’un assassí d’ocells del mateix autor.

Està ambientada, com la novel·la, a Osona, durant la postguerra. Aquest ambient geogràfic i històric no és el contingut de la història, però sí que en constitueix el fons, mostrat i no explicat, que mou el destí dels personatges, com en les tragèdies gregues ho feien els déus. La pel·lícula tracta amb naturalitat, com si fos un element més del paisatge, l’ambient ferotge de la postguerra, la misèria especialment moral i les identitats de vencedors i vençuts, sense discursos morals ni polítics explícits. Això no fa, ni molt menys, que la pel·lícula no sigui política ni que no tingui un contingut ètic evident. Especialment perquè els personatges apareixen condicionats pel paper que l’entorn els permet o els obliga a tenir, i perquè els condueix, vulguin o no, a enfrontar els ideals amb la realitat, i en aquest enfrontament no sempre guanyen els ideals. La història, dura, es mostra des de la mirada infantil de l’Andreu (magníficament interpretat per Francesc Colomer). Ens explica com els silencis i els secrets dels grans, i les seves mentides sovint necessàries i obligades, revolten els infants quan aquests els descobreixen i creen ressentiment fins al punt de fer-los perdre la confiança en els valors en què deien creure els grans. Es tracta, doncs, de la pèrdua de la innocència en els nens, i com aquesta pèrdua és la llavor de l’odi i de la maldat.

La pel·lícula ho és sobretot de sentiments, no sentiments buits o purament subjectius, sinó sentiments que tenen a veure amb la vida i les seves circumstàncies, amb la devastació moral d’uns i altres provocada per la guerra i la misèria, amb els ideals traïts. Val a dir que això passava en un món malèvol, com ho era el pa negre que per força havien de menjar.

En la pel·lícula hi ha crims i expiació; iniciació no explícita al sexe; dolents i bons que deixen de ser-ho. Hi ha qui ha vençut en una guerra i disposa de pa blanc i de poder econòmic, polític, i del més temible de tots: el poder de corrompre. Hi ha qui va ser vençut i té la possibilitat de deixar-se corrompre. En paraules del seu director: “La guerra és com llençar pedres en una bassa de merda. Tothom en surt esquitxat.”

Del punt de vista tècnic també és una pel·lícula remarcable. Està molt ben ambientada en els exteriors, com els boscos, i en interiors, com les localitzacions reals que segons assegura el director pràcticament no s’han tocat de com són en realitat, i també en vestuari. Hi ha excel·lents actrius i actors: Nora Navas (Florència) va rebre la Concha de Plata de Sant Sebastià per la seva actuació. Els nens impressionen, Francesc Colomer (Andreu) i Marina Comas (Núria), que fins i tot arriben a esgarrifar en algun moment.

L’escena inicial de la pel·lícula és una escena colpidora que avisa de tot el que ens espera. La història està ben tramada i a poc a poc ens va mostrant, paral·lelament a com ho va descobrint l’Andreu, el que de bon començament estava amagat.

Si hi haguéssim de fer algun retret podríem dir que el metratge queda curt per la complexitat de la història i en algun moment, cap al tercer quart de pel·lícula, es precipita una mica. D’altra banda, es repeteix innecessàriament una metàfora no gaire original: ales/volar/llibertat. Finalment, els fets dramàtics –per no dir tràgics– demanen més obscuritat en la il·luminació i potser en la forma d’explicar-los. Però això són apreciacions subjectives, és clar, que no fan que Pa negre deixi de ser una pel·lícula absolutament recomanable. Tan de bo el cinema català continués per aquest camí.

Els dos nens, Francesc Colomer i Marina Comas que interpreten magistralment l’Andreu i la Núria en una escena.

Popularitat: 3%

General

Barraques, la ciutat oblidada

diumenge, 24 octubre, 2010

Clara Drudis

Títol: Barraques, la ciutat oblidada
Direcció: Alonso Carnicer i Sara Grimal
Muntatge: Agustí Poch
Documentació: Miracle Tous
Producció: Tona Julià i Sandra Rierola
Muntatge musical: Marta Millà

Barraques, la ciutat oblidada és un documental produït per TV3 sobre el fenomen del barraquisme a Barcelona que es va produir entre els anys 1945 i 1990.

El projecte va néixer com un reportatge per al programa “30 minuts” arran de l’exposició “Barraques. La ciutat informal” que havia organitzat el Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, però el tema va suscitar tant interès als seus directors, a mesura que hi anaven treballant, que van ampliar la tasca de documentació i recerca i van fer-ne una versió ampliada per al programa “Sense ficció”, amb nous materials, nous testimonis i noves històries de vida. El testimoni de les persones protagonistes d’aquella realitat reconstrueix, a través de les imatges dels cineastes i fotògrafs no oficials de l’època, aquell món desaparegut.

El barraquisme barceloní es genera a partir dels fluxos d’arribada de persones provinents d’altres zones d’Espanya que fugien de la misèria o de la persecució política de la postguerra i a causa de la manca d’habitatge social que hi havia a Barcelona.

La Perona, el Camp de la Bota, el Somorrostro, los Cañones o Santa Gemma formaven “l’altra ciutat”, aquella que es construïa de nit per evitar la policia, aquella on vivien més de 100.000 persones en construccions fetes amb materials rebutjables i a les quals ni tan sols arribava la llum ni l’aigua.

La massificació dels barris de barraques i les males condicions en què es vivia en aquestes zones, totalment marginades per la Barcelona “oficial”, va fer que els veïns s’organitzessin per reivindicar la cobertura de les seves necessitats més bàsiques. L’associacionisme veïnal, la pressió social i les diverses manifestacions dutes a terme per aconseguir millores i pisos en condicions va comportar, finalment, l’atorgament de pisos (a canvi de 7.000 pessetes) per a les persones barraquistes al Baró de Viver i la Trinitat.

Barraques, la ciutat oblidada és el reflex d’una ciutat que ha viscut sempre al marge i que la Barcelona del progrés, el disseny i els nous projectes urbanístics han seguit ocultant i, fins i tot, destruint-ne la memòria.

A partir d’aquest documental, que ha rebut el premi Civisme i el premi FIAT/FTA Archive Achievement Award 2010 que convoca anualment la Federació Internacional d’Arxius de Televisió, s’ha creat una plataforma per sol·licitar a diversos organismes de l’Ajuntament de Barcelona la commemoració i senyalització d’aquests terrenys (el Somorrostro, Can Valero, Montjuïc, el Carmel, el Turó de la Rovira i el barri de la Perona, entre d’altres). CCOO de Catalunya s’ha adherit a la petició de senyalitzar i commemorar d’aquestes zones.

Les adhesions a aquesta petició es poden dur a terme a través de l’adreça barraques@tv3.cat.

Popularitat: 3%

Català a la Franja – R. Sistac

Quan parlem de territoris de llengua catalana tenim clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; evidents i indiscutibles.

Entrevista a Carme Sánchez, directora de Paraula. Centre de Serveis Lingüístics, de Palma

L’associació Paraula, amb seu a Palma (Mallorca), promou tot tipus d’iniciatives que contribueixen a fer un ús normal de la llengua catalana.

Rafa Romero: exposició “Paradís”

Les iniciatives culturals públiques com a valuosa alternativa al limitat àmbit galerístic privat.

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

Actriu formada teatralment a Cuba, va marxar a l’Índia durant 6 mesos amb una companyia de Dinamarca, on va estudiar les danses tradicionals d’aquest país.

NÚVOL