Dijous, 23 de Març de 2017

Rafa Romero: exposició “Paradís”

dimarts, 12 juliol, 2011

RAFA ROMERO
Artista plàstic
Exposició de pintura “Paradís”
Banys Àrabs de Girona
Consell Comarcal del Gironès

Les iniciatives culturals públiques com a valuosa alternativa al limitat àmbit galerístic privat

Tot i que actualment aquesta crisi econòmica sembli argument per allunyar-se de les més nobles activitats humanes com l’art i la creativitat, ja que, segons els ignorants tecnòcrates salvadors de l’economia, esdevenen poc resolutives davant la urgència de generar treball i béns econòmics, resulta ben segur tot el contrari, perquè obliden que l’art i la creativitat són dignitat humana, responsabilitat, veu comuna, exaltada i reivindicadora i, per tant, com moltes altres àrees de coneixement, sense cap dubte territori d’esperança. Són precisament temps en els quals cal defensar l’art més que mai, ja que la creixent deshumanització que es viu, el fa notablement necessari.

Precisament, aquest desencant el poden viure molts artistes, ja que veuen que allò que potser uns anys abans era d’obligatorietat social, avui dia és espai de segona divisió. Així l’art i la creativitat ja no formen part de la urgència humana i el creixement personal, almenys no tant com abans. Ara les prioritats són el pagament de les respectives hipoteques, impostos, trobar feina i mirar que els bancs no ens deixin sense sostre. El teatre, la poesia, la dansa, la filosofia, i tantes altres disciplines, les quals sense cap dubte es feien presents en un sentit altruista i de millora del món, són ara productes de segona necessitat.

Són molts els companys artistes que ara mateix veuen el panorama cultural cada vegada més maltractat per les circumstàncies de la crisi econòmica; a més, si hi afegim el maltractament de la classe política, sobretot quant a les retallades que pateix i patirà la cultura, així mateix com l’educació i la sanitat, però no pas la seguretat i la defensa. Una important part dels productors culturals, els artistes, trobem cada vegada menys plataformes on projectar, compartir, els nostres respectius treballs. Evidentment, si parlem en l’àmbit de les arts plàstiques, trobem moltes galeries que han decidit, erròniament, deixar de defensar els treballs de joves i desconeguts artistes per anar directament a fer una defensa, comercial, és clar, en aquests temps de crisi, d’obres d’artistes consagrats, signatures que en el mercat troben encara potencialitat de compra per part de col·leccionistes i persones, el discurs dels quals és anar sobre segur, vers un inversionisme fora de risc, on aquests artistes resten evidentment fora. Però cal recordar els artistes plàstics, per als quals les galeries d’art, tot i que comporten una gran importància en la trajectòria de tots ells, no són ni molt menys l’únic territori on presentar el seu discurs a la ciutadania. Afortunadament, tot i les retallades que han de pagar les factures dels “irresponsables”, encara trobem moltes iniciatives valuoses, en l’àmbit públic on els artistes poden presentar les seves obres, i fins i tot amb el vistiplau i el consens d’aquestes institucions poder oferir comercialment els seus treballs als visitants. Moltes vegades, oblidem que aquestes galeries d’art i sales d’exposicions pertanyen als nostres ajuntaments, diputacions i governs. Oblidem que formen part del nostre patrimoni i, com a bé comú, són així mateix propietat nostra. Per tant, hem de perdre la por i adreçar-nos als seus gestors i, complint els requeriments i mecanismes, sol·licitar que aquestes “cases del poble” mostrin en aquest cas la nostra obra.

Precisament, un bon exemple d’aquest tipus d’iniciatives, la visc personalment perquè, després de demanar, amb un projecte sòlid i ben definit, exposar la meva obra en els històrics Banys Àrabs de la ciutat de Girona, patrimoni de la ciutadania i gestionats magníficament pel Consell Comarcal del Gironès, aquesta proposta ha estat acceptada i, per tant, tot aquest estiu del 2011 —entre juliol, agost i setembre—, compartiré les meves reflexions plàstiques amb milers de persones, ja que aquest espai gironí és un dels més visitats de la ciutat, amb uns 80.000 visitants anuals. Aprofito precisament per convidar-vos a visitar aquesta mostra, no tan sols per gaudir d’aquest espai del segle xiii al mig de la Girona medieval, sinó també per veure aquests espais de la ciutadania oberts a iniciatives culturals i lògicament conèixer la meva proposta, una trentena de pintures de gran format, les quals, amb el títol de “Paradís”, pretenen, fent servir iconicitats senzilles i molt cromàtiques, fer sentir aquest espai on l’aigua, principi de vida, purificava els esperits de viatgers i els convidava a aquesta tan desitjada relaxació, de pau i serenitat que tots necessitem sense cap dubte.

Ànim, doncs, a les iniciatives culturals públiques i a l’aventura innovadora de buscar fora del limitat àmbit galerístic privat.

“Paradís”
Banys Àrabs de Girona
Consell Comarcal del Gironès
Juliol, agost i setembre de 2011

Més informació sobre Rafa Romero:
http://rafaelromeropoesis.blogspot.com//

Popularitat: 5%

Entrevista a Pere Díez Gil, pintor

diumenge, 10 juliol, 2011

Clara Drudis, Dolors Frutos, Estrella Pineda, Antonio Rosa

YouTube Preview Image
DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3PODCASTWMV)

Pere Díez Gil
Pintor

Pere Díez Gil, nascut a Barcelona l’any 1937, té una llarga trajectòria professional. Entre la gran quantitat d’exposicions que ha realitzat cal destacar les presentades a la Galleria delle Cariatitidi (Milà, 1972), la Fundació Miró (Barcelona, 1976), l’Ospedale degli Innocenti (Florència, 1998), el Saló del Tinell (Barcelona), la Fundació Guinovart (Agramunt, Lleida), el Museu Salvador Allende (Xile), el Palais de la Unesco (París), l’obra permanent a l’Institut Francès (Barcelona), la Galería Da Vinci (Madrid) i la Galerie François Bernard (París), entre d’altres.

El compromís social i polític de Pere Díez Gil s’ha fet visible en diferents ocasions i moments, tant participant amb una obra pròpia a la mostra de Milà el 1972, que es va organitzar per donar suport a la lluita dels treballadors i treballadores contra la dictadura franquista, com creant cartells contra la guerra de Bòsnia, per la pau i contra la invasió de l’Iraq, entre d’altres.

Quina ha estat la teva escola d’aprenentatge?

Jo he estat autodidacta, en principi, el que passa que, clar, l’autodidacta començava en què jo necessitava coses. Llavors em matriculava a Llotja, l’escola superior de la Llotja, on era, ara és, el de Belles Arts, a dalt de la Llotja, a l’antiga Llotja i hi anava, dibuixava, jo llavors tenia moltes inquietuds, volia ser locutor, a Ràdio Joventut, després, al carrer Saragossa, aquells de la Falange i tal, després, i estudiava dret a la vegada i hi anava com lliure, i però jo m’he anat espavilant, potser he trigat més, però, jo el que necessito ara ho trobo, jo ara totes les biblioteques estan saquejades per mi, tot el que hi ha en fotografia, en art, tot ho conec, absolutament, i totes les fotos més fortes que existeixen ara, tant d’art fotogràfic, el millor del món, jo ho conec i en faig fotocòpia i ho transformo en una base per als meus dibuixos.

Quina és la teva relació amb la pintura?

La meva relació amb la pintura és intuïtiva, per natura. Jo estudiava dret i em passava les hores allà dibuixant. Em deia la Maria Antònia Palau Cid, que a vegades em veia, que estudiava dret amb mi, em deia: “et passaves –jo ja ni me’n recordava- el dia allà fent Cristos i no sé què”. Sí, sí, ha estat sempre una necessitat. Jo no estava predestinat a això, si no per intuïció, per natura, si.

Aquesta ha estat la meva inclinació. A més sento molt, m’agrada molt tota la cosa plàstica: els colors, les formes, tot això. Admiro des del més figuratiu al més abstracte, no tinc una línia definida de preferència, perquè tant m’agrada Goya o Miquel Àngel com m’agrada Saura, Guinovart o Tàpies, o Miró, no diguem! És a dir que és simplement que m’agrada molt la cosa òptica, plàstica i això, a través, que manifesti, a través de la plàstica un sentiment, tot el que manifesti un sentiment, per exemple, ara, l’art negre m’entusiasma, per què? Perquè és una cosa molt sentida, molt intuïtiva, molt autèntica. Això és la meva connexió amb l’art, és una cosa intuïtiva…

T’identifiques amb algun estil?

Jo, primer, m’agradava el figuratiu, com és el lògic, al principi, creus que el figuratiu és l’autèntic.

Vaig passar aproximadament per gairebé totes les tendències de la pintura, des dels inicis, des del figuratiu, impressionista, expressionista, fauvista, després cubista, tot això, però d’una manera natural, perquè anava preferint o anava evolucionant sense adornar-me’n. Llavors vaig veure que era un camí autèntic de llibertat i de poder, en un moment donat, no encasellar-te, sinó fer el que havies de fer, el que et deia el teu sentiment i el teu concepte de l’art.

A la teva obra utilitzes molt els colors negre, groc i violeta. Tenen algun significat per a tu?

Jo crec en la senzillesa de l’art, la cosa atòmica, que amb un no dir amb moltes paraules el que es pot dir amb una i per una part el negre, per això el negre i el dibuix m’interessen moltíssim, el dibuix de línia, simplement línia, però amb color, els colors purs, per què? Perquè és dir el màxim amb el mínim d’elements.

Es pot viure de l’art?

T’has de plantejar si vols la veritat o el perfeccionament o superar-te a tu mateix, o vols treure “peles” o tenir èxit i tal, i llavors no pots divagar entre dues aigües, has de decidir-te, llavors he escollit que l’art ha de ser lliure i m’he llençat sempre en això i he procurat viure d’altra cosa en el possible perquè, per supervivència, família, fills, tot… Llavors havies d’optar. Una vegada superat el mínim, anar de cap al que t’interessa, que és la llibertat, l’expressió, l’autenticitat, l’altre no… els tripijocs no… per mi són interessants, però és…

Ara hi ha per a molta gent que és simplement els honors, els honors et vénen o no et vénen per moltes circumstàncies, però no és anar al darrere dels honors, sinó anar a aquesta autenticitat.

Estàs molt vinculat a agrupacions i associacions d’artistes. Per què?

La pintura com qualsevol art, necessita un amor a allò que tens al voltant… llavors és un complement i una inspiració absoluta que això, a vegades, es trasllada cap al teu gest violent o tal, pot també servir per fer un acte de protesta, com ha fet Tàpies o ha fet el mateix Miró o ha fet el Saura, és a dir que… o Guinovart han fet això també.

És a dir que aprofitar sense trair-te, això per una lluita que, llavors, també, pot ser veïnal, pot ser social, pot ser política, pot ser… però sempre d’acord amb… i… l’associacionisme és imprescindible perquè un no es pot isolar totalment, en fer l’obra, sí, però, després, sortir i veure tot el que tens al voltant amb la cosa humana, amb qualsevol associació i segons les teves idees expressar-les o col·laborar, encara que no d’una manera que per a la gent no seria tan activa, no seria agafar una escopeta o el que sigui o una cosa violenta, però sí molt enfocada amb el que tu sents i apropada a les causes que tu creus convenients de defensar.

De les exposicions que has fet de forma col·lectiva, quina ha estat la que més t’ha satisfet?

Bé, una de les bàsiques va ser l’exposició de Milà, aquella exposició antifranquista per a CCOO, va ser una cosa impressionant i encara, a vegades, et vénen coses d’allò, va ser l’any 72, i coses d’aquestes. O bé la qüestió del terminisme sociopolític, aquesta que ha donat la volta a tot Catalunya, tota Espanya, França… Tot això té, potser, l’obra seleccionada, que una d’elles, aquesta del Liceu, és que ha donat també, la volta com a cartell… Tot això són compensacions que no t’esperes, però que et vénen, arreu d’on treballo, aquesta col·laboració.

Hem de col·laborar en aquestes coses col·lectives quan valen la pena, siguin de barri, siguin de lluita, siguin polítiques, clar. Això, cal seguir vius. És que, si no, és morir-se,

Et van represaliar pel teu compromís durant el franquisme amb la lluita per les llibertat democràtiques?

Vaig estar… no vaig estar represaliat, però em van citar amb allò de… unes vacances a l’agost i al tornar de vacances em citava la policia, amb això i, a la Via Laietana, i llavors diu:”Vostè sap per què és aquí?” I vaig veure sobre l’armari de, d’allà de la comissaria el catàleg aquest, dic: “No sé”. Dic, a veure si és per això de… Diu: “Sí, sí, vostè té això…” I teníem la consigna de dir: ”…no això és una galeria de Milà, que és una galeria ,el Toro i no se què.

Va ser l’única vegada, però ara per la resta sempre he seguit de contes.

L’artista neix o es fa?

Jo crec que neix pel fet següent. Clar. Si neix, després necessita perfeccionar-se, però el perfeccionament li ve perquè té tant amor a la cosa, que busca per on sigui, no es queda: “ah! Que vingui la inspiració…” No, per, ara, per fer això fa falta un amor total, preferir això quasi a totes les coses, és que si no, no et perfecciones.

Quina hauria de ser la nostra actitud en posar-nos davant d’un quadre?

En blanc. Mirar sense prejudicis, dir això, en principi, m’agrada o no m’agrada. Res més. No val que et diguin és que això és una cosa… No, no. Si no t’interessa, no et pots forçar. Ara si tens sentiments i això t’expressa, llavors tu ja et documentes, llavors sí, indirectament. És que si no, jo sigui abstracte o concret si no m’interessa una obra ja passo, ara si m’interessa, llavors em documento, busco a veure qui és aquest i m’ho apunto perquè si veig una altra cosa d’aquesta persona, sigui en pel·lícula o sigui en art, doncs ja estic al cas perquè m’interessa molt.

Quina funció té la cultura en la construcció d’una societat més justa i més democràtica?

Jo crec que total. Ja sense parlar de mi ni d’alguns que toquen ara ja per, perquè és molt clar del que ha tingut, ja en temps ja de Goya, d’evolució i amb el risc que allò suposava d’apartar-lo, un “tio” que estava totalment de moda, el van, mica en mica, apartar. Després, ara, modernament, bé, modernament, però ja de fa anys els exemples màxims, el mateix Miró, Guinovart, Tàpies, ja posem Saura, tots aquests han col·laborat totalment, encara que primer, durant el franquisme, els toleraven perquè no entenien res de res, però ells, amb la seva actitud, generalment, han col·laborat humanament i socialment a fer una feina portentosa per al progrés i per a tota la societat.

Popularitat: 4%

Exposició Ana Maria Maiolino

dimecres, 24 novembre, 2010

Entre la identitat i el compromís

Lito Caramés

La Fundació Antoni Tàpies ofereix una àmplia mostra d’obres de la polifacètica artista Ana Maria Maiolino. Hi ha en la societat actual més dones artistes que abans?

La renovada Fundació Antoni Tàpies conté a les seves sales les peces d’una altra artista (anteriorment va ser Eva Hesse). Comencen a ser visibles les creadores? O cal continuar rellegint el famós article de Linda Nochlin de 1971? És la primera gran exposició –gairebé antològica– de Maiolino a Europa. Ana Maria Maiolino és una artista múltiple: pinta, dibuixa, filma, modela, cus, escriu poesia, fotografia, canta… Moltes de les seves creacions són sèries, inacabades, en les quals treballa o sobre les quals torna al llarg dels anys.

Menjar i defecar

Al Brasil Maiolino es troba amb una situació social i artística nova. Des dels anys vint, amb el Manifest antropòfag, en aquest immens país es buscava una identitat artística pròpia (Maiolino titula una obra seva, Antropofàgia, el mateix títol que molts anys abans havia escollit Tarsila do Amaral per a una de les seves imatges icona). En aquesta recerca, que pretén unificar la realitat indígena amb les aportacions europees, s’hi compromet Maiolino, mirant de digerir el que viu.

Per a l’artista polifacètica, l’art (i la vida) tenen molt a veure amb l’alimentació: es devora el que ens envolta, es digereix, bé o malament, i es defeca ja transformat. Aquesta transformació produïda dins de cadascú és el que genera cultura (la va sorprendre i encantar que a Catalunya hi hagués la figura del caganer). Ja als anys 60 algunes de les seves obres es referien directament a aquest procés (Glu Glu Glu, 1967) i als 90 va començar les sèries de fang sense coure, fetes a base de xurros –cagarros– que a poc a poc es deterioren i s’autodestrueixen. A la Fundació Antoni Tàpies va crear una instal·lació, Una vegada més (tones de fang sense coure), en col·laboració amb els alumnes de La Masana. L’artista KikiSmith té creacions similars en la concepció.

Compromís social

Ana Maria Maiolino, en la deglució de les realitats que viu, es compromet amb allò que passa al seu voltant. Durant la dictadura que va haver de patir al Brasil (1964-1984), moltes de les seves obres van fer referència directa a la censura, a la falta de llibertat (Entrevidas, 1980-2010), a la situació política (Ànima negra d’Amèrica Llatina, 1976). I en altres casos van ser les diferències socials el que commovia la seva consciència (Arroz e feijâo / Arròs i mongetes, 1979). Maiolino no s’interessa per l’obra abstracta i pura; ella (com els membres del moviment “neoconcret”) aposta per una certa subjectivitat de la creació, i una subjectivitat relacional, que transcendeixi la mateixa persona i s’impliqui amb l’entorn. Cildo Meireles és un altre artista brasiler compromès també en la lluita dels pobles indígenes i per les llibertats (influït per Maiolino?).

Calabra-tupi-guaraní

Ana Maria Maiolino va néixer a la regió de Calàbria (Itàlia), va emigrar a Veneçuela amb els seus pares i, al 1960, amb 18 anys, va arribar a Rio de Janeiro. Des d’aleshores s’identifica amb aquest país, però sempre li ha quedat l’empremta de l’emigrant: ser d’aquí i d’allà i no ser d’enlloc. És per això que s’autodefineix com a “calabra-tupi-guaraní”. Maiolino afirma que des de jove ha mirat de buscar la seva identitat, fet que ha provocat que la seva obra estigui molt lligada a la seva mateixa biografia (potser més que en altres artistes), i que jugui molt amb les dualitats: dins-fora, dalt-baix, ple-buit. Maiolino segueix unes línies d’acció que l’acompanyen en la cinquantena d’anys de producció; es pot dir que Ana M. Maiolino sempre està creant la mateixa obra artística… ella mateixa, potser?

Feina manual, feina domèstica, feminitat

Moltes de les seves creacions –en paper, fang, ciment o altres materials– es basen en feines manuals, en la manipulació de la matèria (com proclamava Giacometti). De vegades aquesta manualitat és portada a un entorn íntim, domèstic: cosir papers, unir diverses figures amb fils (Por um fio, 1976). Quan se li pregunta si la seva feina es pot considerar feminista, afirma que la seva persona és en tota la seva obra; i ella és dona. Una instal·lació que reuneix moltes de les constants de l’obra de Maiolino és Entrevidas, on la mateixa artista camina entre ous. L’obra és una metàfora sobre les dificultats passades durant la dictadura, però també té clares referències a la concepció i a la maternitat (a la Fundació Antoni Tàpies s’hi pot caminar). La manualitat i la feminitat també són properes als resultats d’altres artistes, com la ja esmentada Kiki Smith, o Eva Hesse, que va elaborar moltes de les seves obres amb fils de colors, de gruixos diversos.

És una exposició interactiva al cor de Barcelona, oberta, interactiva, amb propostes fresques, reflexives, multidisciplinàries. Interessant.


EXPOSICIÓ: Ana Maria Maiolino.

Fundació Antoni Tàpies. Aragó, 255 (Barcelona)

Fins al 16 de gener de 2011

Popularitat: 5%

General

Català a la Franja – R. Sistac

Quan parlem de territoris de llengua catalana tenim clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; evidents i indiscutibles.

Entrevista a Carme Sánchez, directora de Paraula. Centre de Serveis Lingüístics, de Palma

L’associació Paraula, amb seu a Palma (Mallorca), promou tot tipus d’iniciatives que contribueixen a fer un ús normal de la llengua catalana.

Rafa Romero: exposició “Paradís”

Les iniciatives culturals públiques com a valuosa alternativa al limitat àmbit galerístic privat.

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

Actriu formada teatralment a Cuba, va marxar a l’Índia durant 6 mesos amb una companyia de Dinamarca, on va estudiar les danses tradicionals d’aquest país.

NÚVOL