Dimecres, 26 d'Abril de 2017

Periodisme digital

Dimecres, 26 d'Abril de 2017

Entrevista a Vicent Partal

Emili Rey

Avui parlem amb Vicent Partal, director de Vilaweb. Ja va ser amb nosaltres a la primera etapa de la Teranyina en paper i ara que encetem aquesta segona etapa torna a ser-hi, en el que és una nova etapa digital. La Teranyina parla de la llengua i la cultura  catalanes des del món del treball i ho fa a tres bandes: Illes Balears, País Valencià i Catalunya.

Altres articles relacionats amb aquest tema:

L’esclat de la crisi econòmica ha rebentat les costures de la premsa i ha posat al descobert la crisi d’un model“, per Màxim Pujade

El periodismo, un bien público


YouTube Preview Image
DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3PODCASTWMV)


Quina valoració en fas d’un projecte com aquest?

Jo sempre sóc fanàtic de qualsevol projecte que recorda que el català es parla també al meu poble, Bétera, i que es parla també a Salses i a Guardamar; per tant ho trobo especialment important.

I, a més, projectes que vénen del sindicalisme i del món del treball ajuden a consolidar una imatge que el català va aconseguir ja fa dècades que és que és una llengua popular, del poble, nostra, pròpia. Si, a més, ara sou capaços de pujar al carro de la digitalització i engegar una nova etapa de la Teranyina en format digital la valoració no pot ser més que fantàstica.

Com és el moment actual del periodisme o de la comunicació digital? Ho dic perquè potser, amb la crisi actual, estem assistint al final dels suport en paper i perquè, d’altra banda hi ha també el problema de la precarietat del treball dels professionals del periodisme. Com ho veus?

Jo crec que per analitzar bé la situació del periodisme hem de distingir tres coses: la salut del periodisme, la salut dels mitjans de comunicació i la salut de les empreses periodístiques. Són tres coses molt diferents.

La salut del periodisme és molt bona. Mai com ara els ciutadans han tingut tanta informació i tan plural al seu abast. Això també genera problemes, òbviament, en com gestionar-la i en com manegar-la, però mai els ciutadans han tingut a les seves mans tanta informació i tan plural. Per tant, la salut del periodisme jo la considero bona.

La salut de les empreses de mitjans ja és més complicada. Avui viuen un procés de transformació radical, i el que eren les empreses de mitjans tradicionals de premsa, ràdio i televisió no s’aguantaran perquè són empreses no sostenibles, i aquest és un concepte que cada dia té més importància. Els models que tenim del passat, de fa 20 o 30 anys, no són sostenibles en el nou entorn i, per tant, les empreses de mitjans, estan fent front a una crisi òbvia, només cal mirar-ho, que també té conseqüències en acomiadaments laborals d’una part molt important de la població periodística del país i les condicions laborals també són cada vegada més difícils. Tots sabem que quan hi ha precarietat de mercat aquesta precarietat acaba incidint en les persones individuals.

La salut dels mitjans és el que és més complicat. Depèn. Si el mitjà és conscient del temps en què viu i del paper que ha de tenir en el temps i oblida conceptes tradicionals i és capaç de lluitar per crear un espai propi i un model propi, jo crec que aleshores està bé, pot funcionar bé. Si un mitjà, com passa especialment en els mitjans grans, s’entesta en aturar el temps, en tornar enrere, aleshores està condemnat al fracàs.

Parlem del català. Després de les sentències del TC i del TSJC… quina és la situació? Realment és un perill tot el que envolta l’idioma o és una cosa passatgera i la llengua podrà passar aquesta situació complicada? Com veus aquesta sentència i aquest atac al català?

Jo crec que la sentència de l’Estatut de Catalunya sobretot el que significa és que l’Estat espanyol definitivament no accepta una realitat plurinacional ni pluricultural de l’Estat. El pacte de la transició es trenca, s’esberla; crec que és un atac gravíssim que altres territoris ja havíem patit prèviament. En aquest sentit el Principat de Catalunya està molt millor legalment que no pas al País Valencià, on només es va poder aprovar una llei d’ús i ensenyament molt minsa, per no parlar de les Illes o la Catalunya Nord, on l’idioma ni tan sols és oficial.

Però jo crec que hi ha un matís polític en la sentència de l’Estatut i en els posteriors desenvolupaments, perquè per exemple la sentència del TSJC no fa res més que seguir la via que li marca la sentència del TC, de manera que jo crec que és una atac en tota regla, i no només contra la normalització del català, sinó fins i tot contra la normalitat.

Fixeu-vos que la sentència del TSJC ja incideix en dir que no hi ha necessitat de parlar en català a les administracions, mentre que en castellà sí que hi és. Trenca fins i tot el concepte de bilingüisme, però un bilingüisme equitatiu podria ser una cosa acceptable, mentre que un bilingüisme totalment disglòssic com plantegen aquestes sentències crec que per la majoria del país és simplement inacceptable. Llavors, davant d’aquesta paret cal preguntar-se cap a on avancem. Jo sóc partidari d’avançar cap a un Estat propi, que no hi ha més remei, que és evident que l’Estat espanyol no ens accepta com el que som, però òbviament això té unes dificultats i és responsabilitat de tots tirar-lo endavant… però que això és un atac en tota regla, això està claríssim.

Una acció com el Teranyina va en la línia de suportar justament aquests atacs…

Això és un atac en tota regla, però els que vam viure el franquisme, com nosaltres, ja sabem que ens han atacat altres vegades i amb més regla encara… a mi em pegaven a l’escola per parlar en valencià, físicament vull dir… per tant no cal anar a una memòria molt antiga per veure atacs que fins i tot eren més durs que els actuals. Jo crec que la llengua la manté el poble, i sempre l’ha mantingut el poble. Jo recordo molt una conversa amb el professor Sánchez Guarner a València que ens va dir a una colla de joves una frase que sempre m’he apuntat: una llengua no mor perquè no s’hi incorporin nous parlants, sinó que mor perquè els que la parlen deixen de fer-ho. En aquest sentit la millor reacció a les sentències és exercir amb tota normalitat els usos lingüístics i els drets lingüístics que tenim. És a dir, si tots nosaltres decidim que seguim vivint en català, la legalitat igual, i una proposta com la vostra forma part del moviment popular que s’ha de crear que va en aquesta línia de dir: vostès diguin en el que diguin, nosaltres fem el que fem, que és el que hem fet sempre, com al franquisme. Ja hi estem acostumats. El que passa és que en comptes d’anar endavant anem endarrera, però no per voluntat democràtica sinó per imposició antidemocràtica per part de l’Estat espanyol.

Parlem ara de la xarxa. Nosaltres, CCOO, estem en aquesta campanya a favor de la neutralitat de la xarxa, en contra dels perills que hi ha de posar peatges a la utilització de la xarxa, de treure’n la democràcia. És real aquest perill? És imminent? Què podem fer per actuar en contra això que ens ve a sobre?

El perill que algunes grans empreses del món de la telefonia, o d’altres com Google, puguin acabar amb la neutralitat de la xarxa és un perill imminent, real, i el més greu que tenim a davant. Internet, el canvi que ha facilitat o que ha generat sobretot des de l’inici de la dècada dels 90, ha estat una democratització com no havia passat mai abans de la informació. També altres coses, però això és el cor del canvi que representa Internet. I això s’ha fet, entre altres coses, perquè genera unes condicions igualitàries.

A Internet, la Teranyina i la CNN estan a un clic de distància, i això iguala com mai abans havia passat; abans el procés de confecció d’un i altra tenia un procés industrial que desnivellava molt en funció del poder econòmic, i Internet el que fa és igualar-ho. Això és una victòria enorme que representa Internet. I això és el que volen acabar els partidaris d’acabar amb la neutralitat de la xarxa. El concepte de neutralitat de la xarxa vol dir que tota la informació que circula per la xarxa té el mateix valor, i acabar amb la neutralitat vol dir que hi haurà una informació que circularà més ràpid, més fàcil i més bé i una altra que anirà més lenta. Per tant, crec que és un combat absolut el que hem de fer en favor de la neutralitat de la xarxa. Jo l’esperança que tinc és… d’entrada és una cosa que ens interessa la majoria de la gent, i després hi ha una altra part en la qual hi tinc confiança que és que tecnològicament no és senzill acabar amb la neutralitat. Per sort el disseny de la xarxa es va fer com es va fer, i les bases de la xarxa també, i no és tan senzill poder discriminar paquets o petites unitats d’informació que circulen per la xarxa, no és tan senzill poder adjudicar un valor a uns o als altres. Però és evident que aquí hi ha un gran interès econòmic, això és negoci… per tant, la campanya que fa Comissions i que hem de fer tots nosaltres és imprescindible, és un combat en el qual ens juguem perdre o guanyar tot el que hem guanyat en els últims 20 anys.

Pel que fa a les xarxes socials, el gran boom de la comunicació en aquests moments, no està provocant també una dualitat de la societat: qui és a la xarxa i qui no hi és. Com veus el present i el futur de les xarxes socials i la seva ubicació a la societat?

En aquest tema de la fractura digital, que en el fons parlem d’això, que si hi ha gent connectada i hi ha gent que no… jo fa temps que tinc una idea que és molt simple d’explicar: jo no crec que hi hagi fractura digital, el que hi ha és fractura social. No es pot resoldre la fractura digital si abans no es resol la fractura social. Si el senyor Botín no es connecta a Internet estic segur que no li passa res; en canvi, si una persona que no té recursos, que viu malament, que té moltes dificultats i que viu en una precarietat absoluta, si no es connecta a Internet, això el castiga encara més. Aquesta és la diferència. Per tant, qualsevol mesura que signifiqui rebaixar el nivell de fractura digital és positiva, jo hi estic a favor. Sigui el que sigui: punts públics, xarxes wifi obertes… cal rebaixar la fractura digital. Però no ens hem d’enganyar, especialment la gent progressista, no ens hem de deixar entabanar per un discurs que, darrere la idea d’una fractura digital, el que fa és amagar l’essència del problema, i l’essència del problema no és la fractura digital, sinó el fet que vivim en societats injustes amb una fractura social excessiva. Per tant, resoldre la fractura social també resoldrà la fractura digital.

Això independentment que la gent jove hi entri amb una facilitat esborronadora… les meves filles són molt més digitals que jo i tot això és veritat, existeix, i no s’hi pot fer res, el món funciona així. Però el problema central, quan parlem de fractura digital, l’hem de situar en la fractura social. En aquest país hi ha una injustícia social enorme, estem parlant d’un 20% de població aturada, un 7-8% d’extrema pobresa, prop d’un 40% d’atur juvenil, que és una autèntica barbaritat, impossible d’aguantar per cap societat civilitzada, aquest és el problema. Si solucionem això se solucionarà la fractura digital. Pel que fa a la resta, si les criatures toquen les maquinetes millor que nosaltres no ens ha de preocupar gaire.

Per acabar, parla’ns de vosaltres, de Vilaweb. Heu canviat de lloc, teniu projectes nous… Explica’ns aquests projectes. Esteu contents?

Sí, estem molt contents. Vam passar una etapa de 7 anys en la qual vam estar aliats amb el Punt, que segueix sent una empresa amiga, molt important per a nosaltres, però vam decidir diversificar els camins i nosaltres vam fer fa un any i mig una aposta molt forta  amb una maqueta nova, feta per l’Amèrica Sánchez, en la qual volíem ressaltar el contingut propi, perquè pensàvem que ens havíem equivocat seguint massa l’última hora i això no ens distingia gaire dels veïns… També l’edifici nou al centre del Raval, a Barcelona, que no només és una redacció, sinó que és un ateneu obert al públic, que intenta recuperar la millor tradició del periodisme republicà del nostre país, que és quan es va fer el millor periodisme en aquest país i que sempre tenia en compte la interacció amb els lectors… Ara presentarem una sèrie d’apostes per la mobilitat, els I-phone, els I-pad, que és on crec que hi ha la batalla del futur, no pas en el paper, sinó en l’I-pad, la batalla del futur de la informació… I en total ja són 15 anys, que és molt de fer, 15 anys que crec que ens han permès fer un diari de fidelitat al país, respectuós, de qualitat, que rebutja i no cau en el sensacionalisme, en la premsa groga, etc. Un diari progressista i un diari líder… això no té una gran importància, però seguim sent els líders amb 400.000 lectors de mitjana, que és una xifra molt considerable, i seguim treballant en bones condicions; de fet, una de les raons del canvi era millorar molt les condicions de treball de la nostra gent… estem contents, i un pèl cansats, perquè 15 anys, cada dimecres, cada dijous, cada divendres… comencen a pesar, però estem molt feliços.

Doncs enhorabona, Vicent, per aquesta nova etapa, i moltes gràcies per participar en la nova etapa de La Teranyina. Fins un altre moment!

Popularitat: 3%

Be Sociable, Share!

Català a la Franja – R. Sistac

Quan parlem de territoris de llengua catalana tenim clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; evidents i indiscutibles.

Be Sociable, Share!

Entrevista a Carme Sánchez, directora de Paraula. Centre de Serveis Lingüístics, de Palma

L’associació Paraula, amb seu a Palma (Mallorca), promou tot tipus d’iniciatives que contribueixen a fer un ús normal de la llengua catalana.

Be Sociable, Share!

Rafa Romero: exposició “Paradís”

Les iniciatives culturals públiques com a valuosa alternativa al limitat àmbit galerístic privat.

Be Sociable, Share!

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

Actriu formada teatralment a Cuba, va marxar a l’Índia durant 6 mesos amb una companyia de Dinamarca, on va estudiar les danses tradicionals d’aquest país.

Be Sociable, Share!

NÚVOL