Dissabte, 27 de Maig de 2017

Entrevista a Paco Elvira, fotògraf

Dissabte, 27 de Maig de 2017

Clara Drudis, Dolors Frutos, Estrella Pineda, Antonio Rosa

YouTube Preview Image
DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3PODCASTWMV)

Paco Elvira
Fotògraf

Hola, em dic Paco Elvira. Sóc fotògraf. Fa molts anys que faig fotografies, he voltat per tot el món fent reportatges, i bé, també ara dono classes de fotografia a la universitat i en algunes escoles.

Què et va decidir a fer-te fotògraf?

Els meus començaments van ser, primer… m’interessava molt el tema social i em va influir molt un llibre que vaig llegir de Paco Candel, que es deia Donde la ciudad pierde su nombre, que parlava molt de la immigració de fora de Catalunya a Catalunya, els barris que vivien… Vaig començar a fer aquestes fotografies i al mateix temps jo anava a la universitat i va ser… A les acaballes del franquisme, hi havia un moviment de resistència molt fort a la universitat, i em vaig trobar fent fotos de les manifestacions, de la repressió policial, i tot això va marcar molt el meu començament.

El paper de les noves tecnologies en la fotografia

Les noves tecnologies tenen un vessant molt positiu, però al mateix temps és, jo crec que ha estat, molt perjudicial per als fotògrafs. Per què? Perquè la fotografia era una ciència, un art, com si diguéssim, una professió amb una certa tècnica complicada, i això s’ha simplificat moltíssim. Primer, hi ha una banalització d’imatges, hi ha imatges, moltes, moltes sense contingut, dolentes, i s’ha abaratit moltíssim. Això ens ha perjudicat molt als fotògrafs, als professionals.

Legislació i propietat intel·lectual

El tema de la propietat intel·lectual de la fotografia és un tema que és molt actual en un moment difícil.

Un dels personatges més importants de la història de la fotografia és en Robert Capa. Amb la fama que té, jo crec que per dues coses fonamentals: una, perquè va fundar l’agència Magnum, que encara continua —fins ara—, i l’altra, perquè en certa manera ell va ser el que va inventar el copyright; ell sempre tenia la teoria que un fotògraf sense… si no era propietari del seu arxiu, dels drets de reproducció, no era ningú.

El rol de la fotografia

Hi ha una, com si diguéssim una dicotomia molt curiosa: d‘una banda, és això que dius tu… o sigui, tothom es creu capaç de fer fotografies, evidentment el preu de les fotografies s’ha abaixat molt; però, d’altra banda, a causa segurament d’aquest interès, —tan interès de tothom per la fotografia—, hi ha un boom del que són escoles de fotografia.

Tots els moviments al voltant de la fotografia es tradueixen en exposicions, xerrades; això està tenint un boom, o sigui hi ha un cas curiós… jo crec que la fotografia està millor que mai en aquest aspecte, i molt malament en l’altre aspecte.

El futur del fotoperiodisme

A mi m’agrada molt una… una… una frase d’un fotògraf, director de Magnum, que és l’Alex Webb, que precisament parlant d’això diu: “Si algú ha de salvar la fotografia, el fotoperiodisme i tal, jo crec que seran el mateixos fotògrafs”. I jo crec que, a veure, estem en un moment de canvi brutal, però al mateix temps s’estan obrint nous camps, noves tecnologies; estan sortint iniciatives molt interessants que aprofiten precisament Internet, aquesta xarxa, per poder difondre treballs, crear portals, crear grups de treball, hi ha… hi ha… jo crec que el futur ve per aquí.

Què és el projecte “Obtura”?

Un projecte magnífic, que és crear un portal web que es diu Obtura, amb reportatges, però amb multimèdia, que és una cosa que el futur va bastant per aquí. Hi ha exemples a l’estranger com ara alguns webs que tenen el Washington Post i el New York Times, i era fer alguna cosa similar que aquí, a Espanya, no se n’ha fet mai. Llavors, a mi em va interessar molt el projecte i m’hi vaig apuntar. Aquest és un projecte sobre aquest web que és Obtura (www.obtura.org), i ja hem aconseguit treballs d’alguns dels millors fotoperiodistes d’aquí i, de fet, ja està operativa i al dia. Bé, molt aviat farem la presentació a la [casa] Golferichs; aquí farem la presentació pública, a l’espai Català – Roca.

Recentment has presentat la teva primera novel·la Un día de mayo. Què t’ha dut a escriure-la?

Jo, de fet, vaig començar a escriure farà, igual… després del 1992, que hi va haver una altra de les crisis aquestes, típiques capitalistes que va… i em vaig trobar que els mitjans la patien molt, i llavors no hi havia pressupost com abans… Jo sempre he viatjat per tot el món acompanyat per periodistes, alguns dels millors periodistes, i començava a no haver-hi pressupost per a això; només hi havia viatges per a una persona i tal, i em vaig veure forçat a escriure per tirar endavant, per poder publicar els reportatges.

Llavors, vaig… em va venir la idea aquesta: de fer una novel·la aprofitant totes les meves vivències, experiències; podria fer una novel·la que fos fictícia, una trama fictícia, però amb molts fets reals i el que vaig voler sempre és que hi hagués com una relació entre text i fotografia.

He aprofitat per descriure, en la novel·la, alguna de les fotos meves més conegudes i això s’ha plasmat en un projecte, que fa poc s’ha acabat: una exposició que es va fer a Valid Foto, on es va presentar la novel·la i es presentaven, penjades, les fotografies que es descriuen en la novel·la.

Tornaràs a escriure una altra novel·la?

Això no ho puc dir mai, que no i tal, tot depèn… La novel·la m’ha suposat un esforç molt gran, perquè jo sóc bastant, molt curós amb les coses que faig i tal, i he trigat com un parell d’anys a escriure la novel·la, perquè he buscat molta documentació de totes les històries, de la trama d’armes; fins i tot vaig estar revisant totes les hemeroteques del període en què transcorre la novel·la, per fer esment, dels editorials dels diaris que són reals, conjuntament a la data, i que tenen relació amb els temes que tracto. O sigui: ha estat, realment, una feinada, i de moment tinc altres coses al cap, però no se sap mai.

I després tinc un parell de llibres que estan… que estic treballant en ells. Un és d’un tema que, bé… encara no puc dir, perquè és… però, bé: està bastant relacionat amb la transició, i tot això de les fotos que tinc. Ara de moment són aquests els projectes que tinc.

Què vols transmetre a través del teu bloc?

La història del bloc és divertida, perquè de fet vaig començar… per posar alguna cosa en les classes, que volia explicar… Perquè tu tens la facilitat, ara, avui en dia, en totes les escoles i universitats ja tens ordinador, tens el canó que projecta, pots connectar-te a Internet i passar coses. I després vaig començar a escriure, i tal, i arriba un moment, a veure… Jo crec que per a mi el bloc és molt important. Fer una cosa que t’agradi, que et distreguis, com m’ha passat sempre amb les meves professions, no? Amb la fotografia i tot això, i va arribar un moment que vaig veure que… no ho sé, em feia gràcia escriure ’altres coses. No només coses de fotografia, des de plats de cuina que de vegades cuino i tal, penjar-los… alguna història relacionada amb els meus gats, d’economia, i tal. I vaig veure que a la gent això li agradava, i llavors he continuat fent-ho. Llavors, és un bloc bastant variat i jo crec que la gent… hi ha molta gent que m’ho diu, que els agrada precisament per això: és un bloc personal, és un diari personal, però també hi ha moltes històries.

Què necessita un jove per fer-se un lloc en el fotoperiodisme?

Precisament estic fent una sèrie en el bloc que es diu “La rebel·lió dels joves periodistes”, i hi estic posant casos que veig jo d’algú que s’ha rebel·lat contra aquesta tendència realment molt… que tenen un futur molt negre. Doncs, buscant vies originals, alternatives, que gairebé totes tenen a veure amb Internet, perquè, a veure…, perquè si no el camí normal d’un d’aquests que ha estudiat periodisme és súper negre, és acabar fent de becari.

Llavors, aquest periodista, jove periodista, amb l’experiència d’allà, passa de ser becari en un lloc a ser becari en un altre, i va rondant i és un cercle viciós, ben negre, bastant negre.

Està afectant la crisi actual el periodisme?

Sí… jo crec que de manera fatal, o sigui, d’entrada, hi ha una sobreoferta, i llavors això què fa? Hi ha aquesta sobreoferta, els mitjans han deixat de banda, jo crec, la part més important, que és que el periodisme és un servei a la societat i tal, per convertir-lo en una màquina de guanyar diners capitalista, amb la qual cosa tot val, no?

Llavors, hi ha molts joves periodistes que s’estan rebel·lant contra això, i estant muntant els seus propis mitjans per Internet.

Com veus la situació actual?

Ho veig molt complicat, bé… tot va en relació amb el que està passant en la societat, no? Que sembla… estem veient coses al·lucinats, no? Com s’està desmuntant l’estat del benestar, com cada cop els diners estan en mans d’uns pocs que…, fins i tot sembla que els governs…, fins i tot governs d’esquerres, entre cometes, i tal, també estan en clara connivència amb el poder, afavorint els poderosos i tal. I això… la premsa és també un reflex de tot això…

És la fotografia una eina de denúncia social?

Sobre les fotografies que s’estan fent ara, hi ha una relació molt important, que jo descric en la novel·la, perquè per a mi és molt important. Un dels millors fotògrafs de guerra del segle és el Don McCullin, encara viu, que va cobrir quantitat de conflictes i ell treballava per a una publicació molt emblemàtica, aleshores, que era el dominical de Sunday Times. Publicava fotos de guerres, fams, fotos de denúncia…, ell el que deia era: “Vull que els anglesos, quan prenen el te esmorzant al matí, se’ls posi malament, no?” Veient el que està passant al món i, és clar, evidentment, això és el que no volia el que va a comprar el Times, que era el Murdoch, i que jo crec que això és… Estem parlant de meitat dels setanta, i canvia tot un procés que, a partir de llavors, ha anat canviant, amb una frase que va dir: “Prou de nens tercermundistes morint-se de gana a les portades de les meves revistes. Vull fotos de triomfadors, passant-s’ho bé…” Llavors McCullin va dimitir, dient que no volia continuar [treballant] per a una revista que semblava el catàleg d’uns grans magatzems. Ara només hem de veure els dominicals, i veure que és això : sembla el catàleg, els catàlegs de magazín… Això… També hi ha moltes fotografies d’aquestes que han quedat com a icones. Aquesta, que recordes… tenim la foto de la Guerra del Vietnam, la foto de la… el símbol de la contaminació mundial, que és una foto de l’Eugene Smith, presa a Minamata. N’hi ha moltes. Jo crec que ara això s’està perdent a causa d’aquest bombardeig d’imatges a… banals i tal, i que la gent queda marejada. De totes maneres, quan surt una foto que té aquesta força, els mitjans, els poderosos i tal, sibil·linament, o com sigui, ja s’aprofiten o intenten desacreditar-la.

www.pacoelvira.com

Popularitat: 3%

Be Sociable, Share!

Català a la Franja – R. Sistac

Quan parlem de territoris de llengua catalana tenim clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; evidents i indiscutibles.

Be Sociable, Share!

Entrevista a Carme Sánchez, directora de Paraula. Centre de Serveis Lingüístics, de Palma

L’associació Paraula, amb seu a Palma (Mallorca), promou tot tipus d’iniciatives que contribueixen a fer un ús normal de la llengua catalana.

Be Sociable, Share!

Rafa Romero: exposició “Paradís”

Les iniciatives culturals públiques com a valuosa alternativa al limitat àmbit galerístic privat.

Be Sociable, Share!

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

Actriu formada teatralment a Cuba, va marxar a l’Índia durant 6 mesos amb una companyia de Dinamarca, on va estudiar les danses tradicionals d’aquest país.

Be Sociable, Share!

NÚVOL