Dimarts, 23 de Maig de 2017

Exposició Ana Maria Maiolino

Dimarts, 23 de Maig de 2017

Entre la identitat i el compromís

Lito Caramés

La Fundació Antoni Tàpies ofereix una àmplia mostra d’obres de la polifacètica artista Ana Maria Maiolino. Hi ha en la societat actual més dones artistes que abans?

La renovada Fundació Antoni Tàpies conté a les seves sales les peces d’una altra artista (anteriorment va ser Eva Hesse). Comencen a ser visibles les creadores? O cal continuar rellegint el famós article de Linda Nochlin de 1971? És la primera gran exposició –gairebé antològica– de Maiolino a Europa. Ana Maria Maiolino és una artista múltiple: pinta, dibuixa, filma, modela, cus, escriu poesia, fotografia, canta… Moltes de les seves creacions són sèries, inacabades, en les quals treballa o sobre les quals torna al llarg dels anys.

Menjar i defecar

Al Brasil Maiolino es troba amb una situació social i artística nova. Des dels anys vint, amb el Manifest antropòfag, en aquest immens país es buscava una identitat artística pròpia (Maiolino titula una obra seva, Antropofàgia, el mateix títol que molts anys abans havia escollit Tarsila do Amaral per a una de les seves imatges icona). En aquesta recerca, que pretén unificar la realitat indígena amb les aportacions europees, s’hi compromet Maiolino, mirant de digerir el que viu.

Per a l’artista polifacètica, l’art (i la vida) tenen molt a veure amb l’alimentació: es devora el que ens envolta, es digereix, bé o malament, i es defeca ja transformat. Aquesta transformació produïda dins de cadascú és el que genera cultura (la va sorprendre i encantar que a Catalunya hi hagués la figura del caganer). Ja als anys 60 algunes de les seves obres es referien directament a aquest procés (Glu Glu Glu, 1967) i als 90 va començar les sèries de fang sense coure, fetes a base de xurros –cagarros– que a poc a poc es deterioren i s’autodestrueixen. A la Fundació Antoni Tàpies va crear una instal·lació, Una vegada més (tones de fang sense coure), en col·laboració amb els alumnes de La Masana. L’artista KikiSmith té creacions similars en la concepció.

Compromís social

Ana Maria Maiolino, en la deglució de les realitats que viu, es compromet amb allò que passa al seu voltant. Durant la dictadura que va haver de patir al Brasil (1964-1984), moltes de les seves obres van fer referència directa a la censura, a la falta de llibertat (Entrevidas, 1980-2010), a la situació política (Ànima negra d’Amèrica Llatina, 1976). I en altres casos van ser les diferències socials el que commovia la seva consciència (Arroz e feijâo / Arròs i mongetes, 1979). Maiolino no s’interessa per l’obra abstracta i pura; ella (com els membres del moviment “neoconcret”) aposta per una certa subjectivitat de la creació, i una subjectivitat relacional, que transcendeixi la mateixa persona i s’impliqui amb l’entorn. Cildo Meireles és un altre artista brasiler compromès també en la lluita dels pobles indígenes i per les llibertats (influït per Maiolino?).

Calabra-tupi-guaraní

Ana Maria Maiolino va néixer a la regió de Calàbria (Itàlia), va emigrar a Veneçuela amb els seus pares i, al 1960, amb 18 anys, va arribar a Rio de Janeiro. Des d’aleshores s’identifica amb aquest país, però sempre li ha quedat l’empremta de l’emigrant: ser d’aquí i d’allà i no ser d’enlloc. És per això que s’autodefineix com a “calabra-tupi-guaraní”. Maiolino afirma que des de jove ha mirat de buscar la seva identitat, fet que ha provocat que la seva obra estigui molt lligada a la seva mateixa biografia (potser més que en altres artistes), i que jugui molt amb les dualitats: dins-fora, dalt-baix, ple-buit. Maiolino segueix unes línies d’acció que l’acompanyen en la cinquantena d’anys de producció; es pot dir que Ana M. Maiolino sempre està creant la mateixa obra artística… ella mateixa, potser?

Feina manual, feina domèstica, feminitat

Moltes de les seves creacions –en paper, fang, ciment o altres materials– es basen en feines manuals, en la manipulació de la matèria (com proclamava Giacometti). De vegades aquesta manualitat és portada a un entorn íntim, domèstic: cosir papers, unir diverses figures amb fils (Por um fio, 1976). Quan se li pregunta si la seva feina es pot considerar feminista, afirma que la seva persona és en tota la seva obra; i ella és dona. Una instal·lació que reuneix moltes de les constants de l’obra de Maiolino és Entrevidas, on la mateixa artista camina entre ous. L’obra és una metàfora sobre les dificultats passades durant la dictadura, però també té clares referències a la concepció i a la maternitat (a la Fundació Antoni Tàpies s’hi pot caminar). La manualitat i la feminitat també són properes als resultats d’altres artistes, com la ja esmentada Kiki Smith, o Eva Hesse, que va elaborar moltes de les seves obres amb fils de colors, de gruixos diversos.

És una exposició interactiva al cor de Barcelona, oberta, interactiva, amb propostes fresques, reflexives, multidisciplinàries. Interessant.


EXPOSICIÓ: Ana Maria Maiolino.

Fundació Antoni Tàpies. Aragó, 255 (Barcelona)

Fins al 16 de gener de 2011

Popularitat: 5%

Be Sociable, Share!
General

Català a la Franja – R. Sistac

Quan parlem de territoris de llengua catalana tenim clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; evidents i indiscutibles.

Be Sociable, Share!

Entrevista a Carme Sánchez, directora de Paraula. Centre de Serveis Lingüístics, de Palma

L’associació Paraula, amb seu a Palma (Mallorca), promou tot tipus d’iniciatives que contribueixen a fer un ús normal de la llengua catalana.

Be Sociable, Share!

Rafa Romero: exposició “Paradís”

Les iniciatives culturals públiques com a valuosa alternativa al limitat àmbit galerístic privat.

Be Sociable, Share!

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

Actriu formada teatralment a Cuba, va marxar a l’Índia durant 6 mesos amb una companyia de Dinamarca, on va estudiar les danses tradicionals d’aquest país.

Be Sociable, Share!

NÚVOL