Dilluns, 24 d'Abril de 2017

Sumari

dilluns, 11 juliol, 2011

Les confederacions sindicals de CCOO del País Valencià, les Illes Balears i Catalunya presentem el segon número de La Teranyina digital.

Concebuda com un espai de trobada i reflexió sobre la llengua i cultura catalanes a tots tres territoris, en aquest segon número podreu trobar l’opinió de diversos professionals de la cultura amb relació al vincle entre cultura i noves tecnologies. Mantenim els espais específics del número anterior, com la documentació; els informes i documents vinculats amb la cultura i la llengua catalanes; les recomanacions de llibres, pel•lícules, còmics, exposicions, espectacles, etc.; la memòria social i històrica, i la informació d’actualitat sindical juvenil.

En aquest número destaquem el triomf del cinema català tant a casa nostra com arreu. Isona Passola, la productora de Pa negre, la pel•lícula premiada en diversos festivals de cinema, reflexiona entorn al cinema, la història i la llengua catalanes.

La situació de la televisió catalana al País Valencià pateix les conseqüències del governament del PP, que va prohibir l’emissió de TV3 a tot el territori valencià. Ara, Acció Cultural del País Valencià s’enfronta a una multa de 800.000 € per haver transportat el senyal de TV3 al País Valencià amb els seus repetidors. Eliseu Climent reflexiona entorn la situació cultural i política del País Valencià.

Un dels temes d’actualitat tant a Catalunya com al País Valencià és el qüestionament del model lingüístic en llengua catalana per part del Tribunal Constitucional, que ataca la nostra cultura i amenaça la cohesió social. Les trobades d’Escoles en valencià, la iniciativa Somescola.cat i altres articles reflexionen entorn a la situació de la llengua catalana a les aules.

A més a més, en aquest número de La Teranyina digital podeu trobar recomanacions culturals i entrevistes a professionals de diversos sectors de la cultura, com les arts plàstiques (Pere Díez-Gil), la fotografia (Sergi Bernal, Paco Elvira), les arts escèniques (Alba Florejachs, Ricard Sadurní) o la literatura (Fina Niubó).

La joventut també fa sentir la seva veu a La Teranyina digital i presenta l’espai A3Bandes del 2011, centrat en el moviment del 15 M. Els indignats.

En definitiva, tot el que fa referència a la cultura i la llengua pot quedar unit per La Teranyina. Entreu, navegueu, llegiu, mireu, escolteu, submergiu-vos i preneu La Teranyina.

Popularitat: 5%

Isona Passola, productora de cinema

dilluns, 11 juliol, 2011

Emili Rey, Eduard París

YouTube Preview Image
DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3, PODCAST, WMV)

Isona Passola
Productora, guionista i directora de cinema

Avui, novament una entrevista a La Teranyina. Avui estem amb la Isona Passola, que és productora, a més de directora i guionista de cinema en català, de llarga trajectòria i amb un gran nombre de títols i treballs al darrere, en la seva carrera. Per dir-ne un, per exemple, el documental Catalunya-Espanya.

Però ara es troba en un moment molt dolç o, com va dir ella en recollir un Goya, en la glòria, en la seva carrera, sobretot per l’èxit obtingut per la pel·lícula Pa Negre, produïda per ella i que ha tingut 9 Goyas i 13 Premis Gaudí. I el reconeixement, que això és el més important, de la crítica i, sobretot, del públic.

Isona, moltes gràcies per ser avui aquí amb nosaltres a La Teranyina, per haver atès la nostra trucada.

La primera pregunta és obligada: com neix Pa negre i quins són els ingredients que fan que aquesta pel·lícula hagi tingut l’èxit que ha tingut?

Primer de tot vull dir que em fa molta il·lusió aparèixer en una publicació de CCOO. Crec que els sindicats tenen una funció importantíssima en la societat, ara més que mai. Perquè la veritat és que ens l’han feta molt grossa i ens hem de defensar, hem de construir, construir, construir… perquè, si no, no sé on ens portaran.
Pa negre és una pel·lícula més de totes les de la meva trajectòria que hi ha per aquí, el que passa és que és una pel·lícula de la maduresa, que ha sortit després de l’experiència d’haver-ne produït vint i de treballar amb un director que és l’Agustí Villaronga (que és un grandíssim director) i partir d’una novel·la bona. Aleshores hem aconseguit fer una mena de pack que ha funcionat molt bé. Hem agafat una novel·la bona d’Emili Teixidor, que era Pa negre, que ja se n’havien venut moltes edicions, hem fet un guió i sobretot hem volgut buscar un públic ampli. Hem volgut recordar la memòria històrica, que ens sembla un altre element importantíssim que s’ha oblidat, que ens hem obligat a oblidar. I la sort que hem tingut és que hem tingut grans actors amb Pa negre. O sigui, a Pa negre els protagonistes són dos nens, els grans papers els fan persones petites i els petits papers els fan grans actors.
Crec que s’ha produït el gran miracle d’una pel·lícula molt potent, pel tema, la Guerra Civil. La gent diu: “Una altra de la Guerra Civil!”, i jo dic: “Però quina tonteria!” o “Una altra de l’Oest!”, “Una altra de la Guerra Mundial!”. Els grans temes de la humanitat, els grans conflictes de la humanitat generen gèneres. Una de l’Oest és un gènere, una de la Guerra Mundial és un gènere. I la guerra nostra va ser tan bèstia, va ser el resum de tantes tensions internacionals i internes nostres, perquè ens estàvem jugant si formàvem part del que en aquell moment era el bloc comunista… ens estàvem jugant una altra estructura de l’Estat espanyol, amb Catalunya i el País Basc sobirans, la gent lluitava per tantes coses… i la prova és que vam tenir molts brigadistes internacionals, gent que va venir a morir per nosaltres, perquè creien que s’estaven jugant una causa justa, i s’estava jugant la causa de la llibertat, també, i de l’Europa més civilitzada.
Jo crec que hi haurà d’haver moltes pel·lícules sobre la Guerra Civil. Perquè allò important no és el tema, allò important són les emocions de les persones. I quan em diuen: “Tu fas pel·lícules catalanes, i això és molt local”, dic: “Sí, sí, és que nosaltres, tots volem pel·lícules locals”. Perquè amb la globalització les pel·lícules han de ser molt d’un lloc, i les emocions i les tensions són universals; per tant, és una pel·lícula que reivindica la memòria històrica, reivindica la humiliació dels perdedors, la reivindica d’una manera molt oberta, perquè no fa lluites de bons i dolents, sinó que veu allò bo que tenien els dolents (que en tenien poc, perquè evidentment eren vencedors i actuaven amb impunitat), però també veu allò de dolent que tenien els bons. I això li ha donat una lectura molt àmplia i molt crítica. Jo crec que Pa negre ha funcionat també per això, perquè s’ha anat molt a fons de tota la complexitat de la guerra, que va ser tremenda, tremenda…

M’agradaria recordar el reconeixement, en recollir el Goya, que vas fer als companys i companyes de l’Acadèmia del Cinema. Vas parlar que havien votat més enllà d’una bona pel·lícula, que havien votat la diversitat, recordo que vas dir: “Siempre vais por delante, compañeros del cine”, per haver votat una pel·lícula en català. Jo suposo que darrere d’això hi havia un missatge molt profund que anava molt destinat a una sèrie de persones d’aquesta gran caverna mediàtica que estem patint en aquests moments.

La gent del cine a Madrid ja van fer Hay motivo per tombar l’Aznar. Quan Aznar estava en la seva fase més fatxa, més feixista en el pur sentit de la paraula, insultant, agredint, mentint, falsificant la realitat, etc., la gent del cine es va posar en contra de l’Aznar. També és veritat que vam anar amb l’Estatut a Madrid i no ens van donar suport. Potser no el vam buscar prou bé, però ens vam trobar molt sols, els catalans, amb l’Estatut. Però tinc la impressió que els del cine sí que van més endavant. Van més endavant, perquè són gent de mentalitat oberta, són gent progressista i els toca de molt a prop, a Madrid, la caverna mediàtica. Aquí la tenim, però la tenim clarament diferenciada, com a enemiga. Igual que tenim molt poc PP a Catalunya, al País Valencià i les Illes és una altra cosa; i el PP a les Illes és diferent del del País Valencià, que està tot ell empastifat de corrupció, i el de les Illes també, però vaja… Tinc la impressió que són un bloc molt progressista i aleshores van saber pensar que la pel·lícula era bona, perquè està feta en català. Perquè sempre ens diuen: “No poseu taxis grocs!”. Doncs sí, posem taxis grocs, a veure si s’acostumen als taxis grocs, a veure si s’acostumen a l’Estat plurinacional. Jo sóc de les que penso que s’han de posar, fer bones pel·lícules i posar taxis grocs. Fer bones pel·lícules en català, si no, sempre que anem a Madrid anem amagant-nos del que som.
Jo era presidenta de l’Associació de Productors, i això del doble llenguatge i tota aquesta etapa del Pujol, de parlar d’una manera a Madrid i d’una altra manera a Barcelona, no hi ha manera de desfer el nus. I per això ho vaig fer, per això ho vaig dir, i va tenir una repercussió realment molt forta a Catalunya, i allà no… perquè, és clar, això del glamour del cine, tot és molt glamour i tot és una mica frívol, no? I de vegades cal dir les coses pel seu nom.

Tu ets de formació historiadora. A més, ets professora d’universitat. Què és primer? Vas ser professora primer i després productora? Com una professora acaba essent productora de cinema?

De fet, jo havia començat fent teatre amb els que són Dagoll Dagom ara. Llavors jo havia estat sempre molt a prop del món de l’espectacle, però no havia volgut… Així com els meus companys van deixar la carrera per dedicar-se al teatre, a mi la història m’ha servit molt per analitzar els moviments socials, els canvis, la societat… m’ha donat una gran tranquil·litat mental per poder analitzar, a partir de les experiències del passat, el present, i saber què vull en el futur. I aleshores tots van dir: “No, no, el teatre és la nostra vocació”, i tots van deixar la carrera en massa. Recordo el Vicenç, la Rosa… i jo vaig dir: “Jo vull continuar amb Història”. Llavors vaig acabar la carrera, vaig començar a fer classes d’història a la Universitat de Vic i allà vaig començar a treballar amb l’audiovisual; és a dir, vaig començar a muntar debats. Agafava un sindicalista de l’època, el Noi del Sucre, i el feia dialogar amb un polític. I vaig començar uns debats històrics amb els alumnes que van tenir molt èxit i a partir d’aquí vaig fer un curs d’Introducció a la Imatge a l’Institut del Teatre. O sigui, vaig tornar a connectar amb el que m’havia agradat i aleshores ho vaig ajuntar tot, i vaig fer una productora, i he fet diverses pel·lícules de temàtica històrica. I Catalunya-Espanya no deixa de ser el resum de com jo veig el diàleg entre Catalunya i Espanya però no per via polítics, que estan molt interferits pels partits, sinó per la via dels que pensen, dels que reflexionen. No vull dir que els polítics no pensin, eh? Però bé, Catalunya-Espanya ha estat una pel·lícula que m’ha fet posar els grans pensadors sobre la relació entre Catalunya i Espanya. I de tota la gent que hi ha reflexionat, no hi ha ningú que vulgui un model centralista d’Estat. Com a mínim són federalistes. I on s’ha construït el model federalista d’Estat? Els que l’havien de defensar no ens l’han defensat. Per tant, em va interessar molt a través de la reflexió, del pensament, posar els millors, perquè jo crec que vaig triar els millors opinadors, i no opinadors mediàtics, sinó els opinadors de fons, i així vaig poder casar les meves dues aficions, o els meus dos motors, que són la història i el cine. I això va ser molt bonic, va ser molt gratificant.
Pa negre és una gran ficció, una grandíssima ficció feta amb tots els mitjans, però també toca el moment històric. I és quan em sento més realitzada com a persona, quan s’ajunta la potència mediàtica que té el cine amb un discurs crític amb la societat, perquè jo crec que hem d’estar molt desperts. Cada vegada tinc més clar, i així ho dic al meu fill, que hem vingut a aquest món per canviar-lo. Això no hi ha qui ho aguanti. No pot ser, aquestes desigualtats. No pot ser aquestes injustícies. Tot això, hi ha d’haver veus molt crítiques, no ens podem adormir creient-nos que tot el que ens expliquen és bo, veient aquestes porqueries que ens passen per la tele, per les teles no públiques, no? I com més gran em faig, més satisfacció em produeix. No visc l’esperit crític des d’una perspectiva dramàtica ni amarga sinó al revés, em dóna una alegria de viure… em dóna sentit a la vida.

Doncs, precisament ara Pa negre apareix en un moment molt difícil, amb una crisi econòmica, totes les indústries estan en crisi. És un moment difícil per a les persones, un moment de retallades, fa quatre dies hem vist fins i tot les mobilitzacions del món de la cultura… com ho veus, això? Pa negre és un oasi en un desert? Com es pot solucionar?

Jo crec que amb Pa negre ha passat una cosa molt curiosa. Diuen que en el món de la cultura catalana, que comprèn Catalunya, el País Valencià i les Illes, hi ha uns dos milions de persones molt atentes, que es considera un grup molt fidel, fins i tot dins dels grups dels estàndards europeus. Que quan se’ls convoca, amb el que sigui, amb una cosa en què se senten atrets per la qualitat, acudeixen tots en massa. I jo he sentit que Pa negre els convocava, perquè ha anat molt bé a València amb versió original catalana, ha estat a Menorca, Eivissa i Formentera, ha estat a les Illes, i allà és on s’han donat el 70% d’aquests 500.00 espectadors. Llavors, vol dir que la cultura catalana… que tenim coses en comú. Tenim la llengua, el cordó del Mediterrani, tenim moltes coses que ens uneixen, que els polítics ja arribaran a tenir la forma de contacte, però aquests territoris de parla catalana se senten convocats culturalment quan un tema els interessa. Per exemple, s’han venut 60.000 DVD en 3 setmanes, que és un rècord… A l’Estat espanyol no havia passat mai. Tothom la vol tenir, tothom diu: “És una bona pel·lícula que m’explica a mi, explica els meus avantpassats i no només l’he vist al cine, sinó que la vull tenir”. Bé, és una gran satisfacció. Estem feliços i ens van caient premis i premis… Mira, la setmana passada la presentava a Roma, Pano negro, i tenim 55 festivals internacionals de primera categoria per ensenyar-nos al món. Això és fantàstic.

Suposo que a Itàlia els deu recordar el millor moment del seu cinema, Pa negre.

A Itàlia els va agradar molt, van aplaudir molt, després van fer un debat el dia que vaig anar a la presentació. El Mediterrani té molts punts en comú.

Tu ho has dit, heu venut molts DVD; per tant, és una molt bona notícia. Com veus la relació entre la cultura, el cinema i Internet? L’altre dia el nou president de l’Acadèmia deia que és una realitat, existeix, però encara no s’han trobat solucions a aquest matrimoni. Com ho veus?

Mira, jo crec que a través d’Internet es veu més cine que mai, més cultura que mai; per tant, Internet és una bona eina, el que passa és que s’ha de gestionar, hem d’aprendre a gestionar-la. El que no pot ser és que a les 24 h de nosaltres haver posat Pa negre a lloguer, l’haguessin penjat 300 persones. No pot ser que l’Estat espanyol sigui el segon estat més pirata, és que no té cap sentit, a Europa. El que passa és que hem de trobar la manera de gestionar això. Aleshores, els correspon als polítics. Ara amb la Llei Sinde s’ha de fer el reglament per trobar la manera amb què la gent ens pugui veure. Per exemple, amb Filmin també vam fer un rècord. A Filmin es pot descarregar pagant. L’havien descarregat 2.000 persones en molts pocs dies, cosa que vol dir que hi ha camins. Hi ha la gent que pagava, que descarregava i pagava i la veia en condicions, hi havia els qui la veien al cine, hi havia els qui la veien en DVD, i hi havia els qui la baixaven de franc. Mentre no es mentalitzi la gent que això és robar, i no se’ls doni vies… La gent no té ganes de robar. Això de “fem trampeta i la baixo gratis”, en el fons… si hi ha unes vies per fer-ho bé, a mi tant se me’n dóna de vendre-la a 20 cèntims i vendre-la a un milió de persones, perquè és clar, jo sé que arribo a molta més gent. Ara, el que no pot ser és que quan encara la tinc a les sales i tot això, es baixi de franc. Tenim molt més públic potencial i, per tant, podem vendre molt barat, perquè ens seguirà retornant a nosaltres per poder seguir produint. Jo espero que ho gestioni el [Enrique] González Macho, que és el president de l’Acadèmia, i aleshores té la Judith Colell al costat, que jo crec que el mentalitzarà també d’això, perquè és el que tots volem i després també per a la pluriculturalitat, que ens convé molt, a l’Acadèmia.

Abans de començar l’entrevista deies una cosa molt curiosa, i és que Pa negre us inundava absolutament i no us permetia començar nous projectes. Però teniu nous projectes. Ens pots explicar en què esteu treballant?

Encara no els ho puc dir, perquè no he tingut temps, però de veritat, no hem parat. El que passa és que vam estrenar fa sis mesos i s’han anat desencadenant els fets, l’hem anat presentant, hem anat rebent premis, perquè ja portem els 13 Gaudís, els 9 Goyas, el Fotogramas de plata, la Rosa de Sant Jordi de Ràdio Nacional d’Espanya, ara ens ha caigut el de Nantes, cada dia ens en cau un! Aleshores, hem d’anar donant la cara… Això és bo.
El que passa és que per fer un projecte tan bo com Pa negre necessites molta preparació, molt temps, molta serenitat… I jo crec que haurem de dir prou un dia d’aquests per començar a pensar en els pròxims. Nosaltres en preparem 3 o 4 i el finançament és el qui decideix quin tira endavant.

Per anar acabant, Isona, què diries a la gent que ens està veient?

Hi ha molt bon cinema en català. I sobretot que ens explica molt bé a nosaltres. És a dir, a Madrid s’ha fet molt la comèdia madrilenya, que no ens explica gaire bé a nosaltres. Nosaltres tenim un referent, molt mediterrani, de proximitat amb França, que realment fan que fem un cinema amb el qual ens sentim més identificats. D’entrada hi ha hagut un cinema molt bo que ha anat a festivals, molt experimental, però aquest cinema encara no havia trobat el seu públic. Ara hem començat a fer pel·lícules que busquen el seu públic. És veritat que s’ha fet un cinema industrialment català que no era en català, que ha anat molt bé —El orfanato, Los ojos de Julia, REC…— tot això és cine industrialment català. Però, de la mateixa manera que la gent vol la televisió en català —bé, a Catalunya; a València espero que la tornin a veure aviat—, perquè realment és una televisió pública decent, no per res més… Sempre podria ser millor, però tenim unes televisions públiques, tant l’espanyola com la catalana, que responen a la mentalitat de la televisió pública. I cada vegada que restes una televisió pública estàs fent que la població esdevingui més inculta i no pot ser, això. Aleshores, jo crec que el cine en català… Mira, aquest any hi ha hagut Herois, hi ha hagut Bruc, ara ve Eva, que estarà molt bé, hi ha hagut Pa negre, hi ha pel·lícules que estan bé i que si es normalitza la Llei del cinema podrem triar en quina llengua volem veure lliurement el cine. No com ara, que tot és en castellà, vull dir que és l’última pota de la cultura catalana, que falta normalitzar el cine. Nosaltres evidentment que produïm en català. Perquè anem a tot el món en català i no tenim cap problema. Anem a tot el món en català. Jo he estrenat en seccions oficials, en festivals, i tothom està encantat de saber que a part del portuguès, el gallec, el basc, es parla el català i el parlen 12 milions d’habitants si sumes tot el que és la zona catalana de parla catalana. Jo no tinc cap problema anant pel món en català, menys problema he de tenir a Espanya i encara menys a casa! Llavors em sembla que és natural i que la gent s’ha d’animar… No s’ha d’animar: hem de fer bones pel·lícules i les vindran a veure, segur.

Isona, moltíssimes gràcies per haver participat en aquest espai de La Teranyina, i a vostès per la seva atenció, fins a la propera vegada.

Popularitat: 5%

Entrevista a Eliseu Climent, president d’Acció Cultural del País Valencià i editor

“Cada vegada es constata més l’aïllament de Camps”

L’entitat que presideix Eliseu Climent (Llombai, 1940) s’enfronta a 800.000 euros de multa imposada pel Govern valencià i, per tant, a la seua possible desaparició després de 33 anys de promoció de la cultura i la llengua. El motiu: transportar el senyal de TV3 al voltant del País Valencià amb els seus repetidors. 80.000 persones van sortir als carrers de València per donar suport a ACPV i demanar poder veure TV3 amb normalitat. En aquest context crític, Climent reflexiona sobre la situació política i cultural.

Com valora el seguiment de la manifestació del passat dia 16 d’abril? Creu que pot canviar alguna cosa?

Estic content, va anar molt bé, gràcies a la col·laboració de totes les organitzacions que hi participaren. Va ser una manifestació desbordant, intensa, indignada i també colorista, emocionant. I hi va haver alguns detalls que mostren indicis de declivi en l’actual poder total del PP valencià. El fet que la Federació de les Bandes de Música se sumara a la convocatòria, per exemple, o que també hi participaren organitzacions econòmiques i empresarials com ara Hosbec (patronal hotelera de Benidorm) ha estat ben significatiu. Això implica l’inici d’un nou període que es va visualitzar allà, però que és més profund. Hi ha una reflexió de fons. Pense que alguna cosa es mou. I que es mou per a bé.

Com va aconseguir que Lluís Llach actuara després d’anunciar que es retirava definitivament dels escenaris?

En el seu recital de comiat, a Verges, va començar dient: “D’ací a tres dies, els fatxes tanquen TV3 al País Valencià”. I acabà amb una declaració explícita: “El País Valencià és el meu país”. Sempre s’hi ha implicat molt. Sempre. El cas és que havia dit que plegava, que després d’aquell concert ja no tornaria a cantar mai més. I, de fet, és així; ara passa llargues temporades al Senegal, impulsant projectes de cooperació. El cas és que som amics, i que davant la urgència de la situació valenciana em vaig atrevir a telefonar-li. No les tenia totes, però li vaig dir que havia de fer una excepció. “No em demanes que torne a cantar, Eliseu”. I jo: “T’ho demane, sí”. L’endemà tornàrem a parlar, em va dir que s’ho havia pensat i que faria tres cançons, com un símbol. I així va ser. Va ser un gest magnífic. I va acabar de donar la idea de la importància del moment. No va ser cap retorn als escenaris; i, de fet, va haver d’especificar-ho explícitament al seu web, perquè s’havien despertat moltes expectatives: “simplement és que la situació és tan greu que vull mostrar el meu suport al País Valencià”. Per responsabilitat, i per l’estima que té pel País Valencià, va trencar, per un dia, la seua promesa de no cantar. I això l’honora. Va ser molt emocionant, allà, sota les torres de Serrans. Molt emocionant. Després vaig poder parlar-ne amb ell i n’estava molt content.

Amb més de 60 concentracions i manifestacions al voltant del País Valencià, en només els darrers dos mesos, la reivindicació de TV3 està rebent molt de suport social. Per què creu que no hi ha una mobilització semblant perquè RTVV tinga un model com el de la televisió pública catalana?

Evidentment que la gent podria mobilitzar-se per una RTVV de qualitat, plural i amb la llengua del país. El que passa és que, en general, ja s’ha donat Canal 9 com a tema perdut. Ben mirat, seria més fàcil començar de nou que refer això. Refer un cadàver és molt complicat. Als vuitanta, quan començà, des d’ACPV ens mobilitzàrem perquè Canal 9 fóra com TV3: de país, plural, professional, oberta, de qualitat. Va ser una mobilització molt forta. Però no hi va haver manera. El model que patim ara, val a dir, ja ve d’abans, es va anar degradant fins arribar a aquests nivells subterranis d’avui dia. Per tant, jo crec que ara la gent no té il·lusió ni s’hi identifica. I és molt difícil que ningú isca al carrer per defensar una cosa que se sent tan allunyada. I això ho dic com a lament, és clar. No és cap alegria, aquesta constatació, ans al contrari.

La portaveu del Govern valencià, Paula Sánchez de León, va declarar el dia següent de la manifestació que fomentar el catalanisme “equival a rebutjar les senyes d’identitat valencianes”. Creu que aquest missatge encara té una acceptació massiva en la societat valenciana?

Jo pense que aquestes tesis separadores actualment ja no tenen base social. Aquesta crispació, aquesta ànsia per dividir portada, a més, de manera extrema, com fa Sánchez de León, en aquest moment ja no compta. Els empresaris estan vinga a anar amunt i avall, aprofitant la potència industrial i comercial de l’eix València – Barcelona (que és l’eix Alacant – Perpinyà i tot Europa); els sindicats estableixen relacions també amb la més absoluta normalitat; les universitats tenen a ple rendiment la Xarxa Lluís Vives i treballen; el corredor mediterrani és una realitat econòmica i de relacions personals també. Per tant, aquest discurs que encara fa predicar el Govern Camps és un discurs antic, passat, aferrat a un temps, el de la Transició, que aquest país ja ha superat.

ACPV no considera tancada la història de TV3 al País Valencià, sense senyal des del passat 17 de febrer. El cas encara està pendent de resolució al Tribunal Suprem i l’entitat recorrerà, si cal, a altres instàncies europees. A més, la ILP “Televisió sense fronteres”, promoguda per ACPV, amb el suport de diferents organitzacions com ara CCOO, advoca per la lliure circulació de les televisions per totes les zones de l’Estat que comparteixen una mateixa llengua, i que té com a base legal la Carta europea de les llengües.

Quina és la situació dels tràmits legals?

Nosaltres tenim una resolució pendent al Tribunal Suprem que encara tardarà a arribar, però que arribarà. Tot està recorregut, i confie que un dia es guanyarà també als tribunals perquè, de moment, no ho hem d’oblidar, ja hem guanyat la pugna de l’opinió pública. El problema és que, mentrestant, mentre no es resolen els recursos, el Govern valencià multa. No hi té potestat, de fet, i finalment confiem que això es reconeixerà, però de moment estem obligats a pagar aquestes multes abusives i pensades expressament contra la nostra entitat.

El Govern valencià va utilitzar la Llei d’acompanyament dels pressupostos de 2011 per elevar les sancions en matèria audiovisual i per introduir-hi la reiteració de les multes: cada mes es multaria ACPV amb 120.000 euros si els repetidors continuaven oferint el senyal dels canals públics catalans.

En relació amb les multes imposades a ACPV, està la seua entitat en perill?

Ens han posat en la situació més difícil que hem viscut en els 40 anys que tenim d’existència. Si les multes no es paguen bloquejaran els comptes i després passaran a l’embargament. Hem establert diverses vies per aconseguir aquests diners que ens calen i deixeu-me dir que estem molt contents, emocionats, fins i tot, de la resposta que hem rebut i que rebem. D’una banda, hi ha les donacions populars, que s’estenen i que són realment sorprenents via bons d’ajuts des de 5 i 10 euros, via ingressos directes en un compte corrent…, la col·laboració és a l’abast de tothom. D’altra banda, hi ha l’ajut del món de l’art: gràcies a una crida encapçalada per Antoni Tàpies,  Andreu Alfaro i Miquel Barceló, un gran nombre d’artistes estan fent donacions d’obres que després es poden adquirir a canvi d’una col·laboració econòmica. No tenim recursos, ens queda poc temps, però hi ha molta imaginació i, sobretot, un suport popular realment espectacular. En aquests moments ja hem aconseguit arreplegar 200.000 euros. I ja els hem pagat.

Quina és la situació de la iniciativa legislativa popular “Televisió sense fronteres”?

La ILP va ser un èxit gràcies a la col·laboració de tots. Europa demana un milió de signatures dels 500 milions d’europeus per iniciar una ILP. A l’Estat espanyol en fan falta mig milió. En presentàrem 650.651. Va ser increïble. Molta feina, molta gent implicada, molt de tot. Semblava impossible i ho vàrem aconseguir. Fins i tot ens telefonà la Junta Electoral per felicitar-nos: mai no havien tingut una ILP amb menys del 4% d’errades, com va ser el cas; se solen situar entre el 10% i el 15%. Bé, el cas és que allò se’n va anar a la Mesa de les Corts, com és preceptiu, la Mesa ho envià al Govern estatal i ens vàrem endur la sorpresa que l’aleshores vicepresidenta, Fernàndez de la Vega, ho volia vetar. Per sort, es va resoldre. La mateixa Mesa va demanar explicacions per una actitud inaudita i ara sembla que, amb Jáuregui, continuarà endavant. S’ha de tenir en compte que la ILP no és només per al català, és per a totes les llengües no castellanes de l’Estat; és a dir, és una solució estatal del problema lingüístic, cultural i comunicatiu.

El Govern central ha declarat públicament que l’emissió de TV3 al País Valencià és un acord entre comunitats i que el Govern no té competència en aquest tema. Com ho veu això?

No es pot deixar que la solució estiga en mans del PP, com seria el cas si permetérem que l’afer quedara reduït a una qüestió autonòmica, a un embolic valencià. Ja sabem de quina manera voldria Camps resoldre aquest tema: amb l’apagada total. Per això, és important la ILP “Televisió sense fronteres”, perquè mostra una solució general i definitiva a un conflicte que, si no, podria acabar enquistat. Perquè no es tracta només de solucionar la censura de TV3 al País Valencià per part del Govern de Francisco Camps, sinó de garantir l’arribada de totes les televisions i ràdios públiques en català a tots els territoris de llengua catalana sense estar pendents dels canvis conjunturals en les majories electorals. Per exemple, això que ara passa al País Valencià demà pot passar a les Illes Balears si el PP de Bauzà segueix la línia de Camps. Per tant, no es tracta només de solucionar un cas de censura particular, sinó d’avançar en el reconeixement jurídic del caràcter plurilingüístic de l’Estat i, per tant, dels drets de les llengües no castellanes a l’articulació dels seus espais de comunicació.

ACPV va atribuir al president Camps la decisió del tancament de TV3. Amb un panorama de previsible èxit electoral del Partit Popular, per què creu que va prendre aquesta decisió tan contundent i antidemocràtica?

La veritat és que, sobre el paper, no té cap sentit: tancar TV3 no dóna vots i, de fet, genera també malestar en bona part dels votants del PP. Des del mateix partit de Francisco Camps, de fet, s’ha anat veient que aquest tancament té un cost social i polític que no tots estan disposats a pagar; i d’aquí els pronunciaments a favor de TV3 que hi ha hagut a la Diputació de Castelló i a diverses alcaldies rellevants també en mans del PP, per exemple. Per tant, si no dóna vots i genera descontentament a les mateixes files, només es pot explicar com una cortina de fum, com un intent de distreure l’atenció dels greus casos de corrupció en què s’ha vist implicat Francisco Camps, o per un simple component ideològic: Camps representa la dreta espanyola antivalenciana i antiliberal, partidària del control dels mitjans de comunicació i furibundament anticatalana. I actua des d’aquestes premisses, encara que això perjudique el poble valencià.

Com creu que estan actuant els partits polítics de l’àmbit valencià, sobretot el principal partit de l’oposició, el PSPV?

Jo crec que el PSPV actua tèbiament. En aquesta ocasió han estat tebis, sincerament. No s’hi poden posicionar en contra, òbviament, perquè la seua base social ha signat la ILP, però hagueren pogut implicar-se més en la defensa de la llibertat d’expressió. Esquerra Unida  i Compromís, de la seua banda, han col·laborat en aquest procés a favor de TV3, enviant cartes perquè els seus militants signaren la ILP, etc. Esquerra Unida, a més, ha anunciat un donatiu per ajudar-nos a pagar les multes.

Quin panorama cultural, en el sentit més ampli de la paraula, augura en un futur pròxim amb tot el que està passant?

No és per tirar coets. A mesura que un partit va en declivi és més perillós encara, i ara el PP acumula desprestigi, amb les bases econòmiques que se’n van separant —com és el cas del president de la patronal valenciana, José Vicente González—, el món acadèmic ja em direu com està amb ell… Cada vegada es constata més l’aïllament de Camps. I això, que és significatiu, també el fa més perillós en les seues últimes fuetades. Pense que tant la cultura com el món cívic patiran, en aquests quatre anys. I que, per tant, el país patirà. Perquè perseguir la cultura té conseqüències. Ja hem vist com han deixat les bandes de música, com desmantellen el teatre… És com si s’hagueren proposat arrasar la cultura. Per què? Perquè és un món que pensa i que fa pensar, i això s’ha d’anestesiar com siga. També és veritat, però, que en la cultura estem acostumats a situacions difícils i que procurem reaccionar. I hi ha una cosa important, com s’ha vist aquests dies, i és que tenim prou base social per resistir l’envestida, per resistir tot això. Entre els sindicats, el món acadèmic, el món escolar, el món cultural, vull dir, hi ha una base molt àmplia. Resistirem i, a més, creixerem, avançarem. La situació és difícil, sí, però s’està perdent la por, i això és molt important.

Una de les figures més importants del pensament polític al País Valencià va ser Joan Fuster, escriptor i primer president d’ACPV, que va posar els fonaments del nacionalisme valencià modern. La Universitat de València ha editat un llibre de diversos autors que revisa les seues teories i la seua aplicació en la societat actual. Climent afirma que els seus plantejaments són avui plenament vàlids.

Quina opinió li mereixen les teories que revisionen el pensament polític de Joan Fuster? Cap on va la identitat valenciana?

Joan Fuster li va fer un electroxoc a aquest país; alguns pensen que per a mal, jo pense que per a bé, que, de fet va ser imprescindible. Fuster planteja coses com ara els Països Catalans, que no són sinó una realitat lingüística i cultural però també econòmica, i que, a més a més, té una història compartida. És normal, per tant, que aquesta realitat s’articule d’alguna manera, perquè l’articulació respon a una necessitat. Aquest fet pot molestar determinada gent que té interessos contraris a aquesta articulació, perquè trau rendiment particular de la desestructuració del país, de la submissió a un model econòmic i social poc productiu, políticament supeditat a Madrid, etc. Però, atenció: per què té èxit l’eix mediterrani? Perquè és una realitat, una necessitat evident. Doncs ja som al cap del carrer. El fons de la qüestió del fusterianisme és que hi ha gent que pensem que s’han d’articular uns territoris, que parlem català, que tenim una història més o menys comuna, que som els que més paguem a l’Estat, que som els que menys infraestructures tenim i que la solució de tot això és que es cree una articulació econòmica, política, sindical… de conjunt. Però, és clar, això no és Espanya, en el sentit tradicional d’Espanya, això trenca totes les estructures. N’hi ha que s’enfaden i n’hi ha que veiem que és l’única solució que tenim per continuar existint com a poble, per tenir una veu pròpia i digna al món.

Popularitat: 4%

Periodisme digital

dijous, 11 novembre, 2010

Entrevista a Vicent Partal

Emili Rey

Avui parlem amb Vicent Partal, director de Vilaweb. Ja va ser amb nosaltres a la primera etapa de la Teranyina en paper i ara que encetem aquesta segona etapa torna a ser-hi, en el que és una nova etapa digital. La Teranyina parla de la llengua i la cultura  catalanes des del món del treball i ho fa a tres bandes: Illes Balears, País Valencià i Catalunya.

Altres articles relacionats amb aquest tema:

L’esclat de la crisi econòmica ha rebentat les costures de la premsa i ha posat al descobert la crisi d’un model“, per Màxim Pujade

El periodismo, un bien público


YouTube Preview Image
DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3PODCASTWMV)


Quina valoració en fas d’un projecte com aquest?

Jo sempre sóc fanàtic de qualsevol projecte que recorda que el català es parla també al meu poble, Bétera, i que es parla també a Salses i a Guardamar; per tant ho trobo especialment important.

I, a més, projectes que vénen del sindicalisme i del món del treball ajuden a consolidar una imatge que el català va aconseguir ja fa dècades que és que és una llengua popular, del poble, nostra, pròpia. Si, a més, ara sou capaços de pujar al carro de la digitalització i engegar una nova etapa de la Teranyina en format digital la valoració no pot ser més que fantàstica.

Com és el moment actual del periodisme o de la comunicació digital? Ho dic perquè potser, amb la crisi actual, estem assistint al final dels suport en paper i perquè, d’altra banda hi ha també el problema de la precarietat del treball dels professionals del periodisme. Com ho veus?

Jo crec que per analitzar bé la situació del periodisme hem de distingir tres coses: la salut del periodisme, la salut dels mitjans de comunicació i la salut de les empreses periodístiques. Són tres coses molt diferents.

La salut del periodisme és molt bona. Mai com ara els ciutadans han tingut tanta informació i tan plural al seu abast. Això també genera problemes, òbviament, en com gestionar-la i en com manegar-la, però mai els ciutadans han tingut a les seves mans tanta informació i tan plural. Per tant, la salut del periodisme jo la considero bona.

La salut de les empreses de mitjans ja és més complicada. Avui viuen un procés de transformació radical, i el que eren les empreses de mitjans tradicionals de premsa, ràdio i televisió no s’aguantaran perquè són empreses no sostenibles, i aquest és un concepte que cada dia té més importància. Els models que tenim del passat, de fa 20 o 30 anys, no són sostenibles en el nou entorn i, per tant, les empreses de mitjans, estan fent front a una crisi òbvia, només cal mirar-ho, que també té conseqüències en acomiadaments laborals d’una part molt important de la població periodística del país i les condicions laborals també són cada vegada més difícils. Tots sabem que quan hi ha precarietat de mercat aquesta precarietat acaba incidint en les persones individuals.

La salut dels mitjans és el que és més complicat. Depèn. Si el mitjà és conscient del temps en què viu i del paper que ha de tenir en el temps i oblida conceptes tradicionals i és capaç de lluitar per crear un espai propi i un model propi, jo crec que aleshores està bé, pot funcionar bé. Si un mitjà, com passa especialment en els mitjans grans, s’entesta en aturar el temps, en tornar enrere, aleshores està condemnat al fracàs.

Parlem del català. Després de les sentències del TC i del TSJC… quina és la situació? Realment és un perill tot el que envolta l’idioma o és una cosa passatgera i la llengua podrà passar aquesta situació complicada? Com veus aquesta sentència i aquest atac al català?

Jo crec que la sentència de l’Estatut de Catalunya sobretot el que significa és que l’Estat espanyol definitivament no accepta una realitat plurinacional ni pluricultural de l’Estat. El pacte de la transició es trenca, s’esberla; crec que és un atac gravíssim que altres territoris ja havíem patit prèviament. En aquest sentit el Principat de Catalunya està molt millor legalment que no pas al País Valencià, on només es va poder aprovar una llei d’ús i ensenyament molt minsa, per no parlar de les Illes o la Catalunya Nord, on l’idioma ni tan sols és oficial.

Però jo crec que hi ha un matís polític en la sentència de l’Estatut i en els posteriors desenvolupaments, perquè per exemple la sentència del TSJC no fa res més que seguir la via que li marca la sentència del TC, de manera que jo crec que és una atac en tota regla, i no només contra la normalització del català, sinó fins i tot contra la normalitat.

Fixeu-vos que la sentència del TSJC ja incideix en dir que no hi ha necessitat de parlar en català a les administracions, mentre que en castellà sí que hi és. Trenca fins i tot el concepte de bilingüisme, però un bilingüisme equitatiu podria ser una cosa acceptable, mentre que un bilingüisme totalment disglòssic com plantegen aquestes sentències crec que per la majoria del país és simplement inacceptable. Llavors, davant d’aquesta paret cal preguntar-se cap a on avancem. Jo sóc partidari d’avançar cap a un Estat propi, que no hi ha més remei, que és evident que l’Estat espanyol no ens accepta com el que som, però òbviament això té unes dificultats i és responsabilitat de tots tirar-lo endavant… però que això és un atac en tota regla, això està claríssim.

Una acció com el Teranyina va en la línia de suportar justament aquests atacs…

Això és un atac en tota regla, però els que vam viure el franquisme, com nosaltres, ja sabem que ens han atacat altres vegades i amb més regla encara… a mi em pegaven a l’escola per parlar en valencià, físicament vull dir… per tant no cal anar a una memòria molt antiga per veure atacs que fins i tot eren més durs que els actuals. Jo crec que la llengua la manté el poble, i sempre l’ha mantingut el poble. Jo recordo molt una conversa amb el professor Sánchez Guarner a València que ens va dir a una colla de joves una frase que sempre m’he apuntat: una llengua no mor perquè no s’hi incorporin nous parlants, sinó que mor perquè els que la parlen deixen de fer-ho. En aquest sentit la millor reacció a les sentències és exercir amb tota normalitat els usos lingüístics i els drets lingüístics que tenim. És a dir, si tots nosaltres decidim que seguim vivint en català, la legalitat igual, i una proposta com la vostra forma part del moviment popular que s’ha de crear que va en aquesta línia de dir: vostès diguin en el que diguin, nosaltres fem el que fem, que és el que hem fet sempre, com al franquisme. Ja hi estem acostumats. El que passa és que en comptes d’anar endavant anem endarrera, però no per voluntat democràtica sinó per imposició antidemocràtica per part de l’Estat espanyol.

Parlem ara de la xarxa. Nosaltres, CCOO, estem en aquesta campanya a favor de la neutralitat de la xarxa, en contra dels perills que hi ha de posar peatges a la utilització de la xarxa, de treure’n la democràcia. És real aquest perill? És imminent? Què podem fer per actuar en contra això que ens ve a sobre?

El perill que algunes grans empreses del món de la telefonia, o d’altres com Google, puguin acabar amb la neutralitat de la xarxa és un perill imminent, real, i el més greu que tenim a davant. Internet, el canvi que ha facilitat o que ha generat sobretot des de l’inici de la dècada dels 90, ha estat una democratització com no havia passat mai abans de la informació. També altres coses, però això és el cor del canvi que representa Internet. I això s’ha fet, entre altres coses, perquè genera unes condicions igualitàries.

A Internet, la Teranyina i la CNN estan a un clic de distància, i això iguala com mai abans havia passat; abans el procés de confecció d’un i altra tenia un procés industrial que desnivellava molt en funció del poder econòmic, i Internet el que fa és igualar-ho. Això és una victòria enorme que representa Internet. I això és el que volen acabar els partidaris d’acabar amb la neutralitat de la xarxa. El concepte de neutralitat de la xarxa vol dir que tota la informació que circula per la xarxa té el mateix valor, i acabar amb la neutralitat vol dir que hi haurà una informació que circularà més ràpid, més fàcil i més bé i una altra que anirà més lenta. Per tant, crec que és un combat absolut el que hem de fer en favor de la neutralitat de la xarxa. Jo l’esperança que tinc és… d’entrada és una cosa que ens interessa la majoria de la gent, i després hi ha una altra part en la qual hi tinc confiança que és que tecnològicament no és senzill acabar amb la neutralitat. Per sort el disseny de la xarxa es va fer com es va fer, i les bases de la xarxa també, i no és tan senzill poder discriminar paquets o petites unitats d’informació que circulen per la xarxa, no és tan senzill poder adjudicar un valor a uns o als altres. Però és evident que aquí hi ha un gran interès econòmic, això és negoci… per tant, la campanya que fa Comissions i que hem de fer tots nosaltres és imprescindible, és un combat en el qual ens juguem perdre o guanyar tot el que hem guanyat en els últims 20 anys.

Pel que fa a les xarxes socials, el gran boom de la comunicació en aquests moments, no està provocant també una dualitat de la societat: qui és a la xarxa i qui no hi és. Com veus el present i el futur de les xarxes socials i la seva ubicació a la societat?

En aquest tema de la fractura digital, que en el fons parlem d’això, que si hi ha gent connectada i hi ha gent que no… jo fa temps que tinc una idea que és molt simple d’explicar: jo no crec que hi hagi fractura digital, el que hi ha és fractura social. No es pot resoldre la fractura digital si abans no es resol la fractura social. Si el senyor Botín no es connecta a Internet estic segur que no li passa res; en canvi, si una persona que no té recursos, que viu malament, que té moltes dificultats i que viu en una precarietat absoluta, si no es connecta a Internet, això el castiga encara més. Aquesta és la diferència. Per tant, qualsevol mesura que signifiqui rebaixar el nivell de fractura digital és positiva, jo hi estic a favor. Sigui el que sigui: punts públics, xarxes wifi obertes… cal rebaixar la fractura digital. Però no ens hem d’enganyar, especialment la gent progressista, no ens hem de deixar entabanar per un discurs que, darrere la idea d’una fractura digital, el que fa és amagar l’essència del problema, i l’essència del problema no és la fractura digital, sinó el fet que vivim en societats injustes amb una fractura social excessiva. Per tant, resoldre la fractura social també resoldrà la fractura digital.

Això independentment que la gent jove hi entri amb una facilitat esborronadora… les meves filles són molt més digitals que jo i tot això és veritat, existeix, i no s’hi pot fer res, el món funciona així. Però el problema central, quan parlem de fractura digital, l’hem de situar en la fractura social. En aquest país hi ha una injustícia social enorme, estem parlant d’un 20% de població aturada, un 7-8% d’extrema pobresa, prop d’un 40% d’atur juvenil, que és una autèntica barbaritat, impossible d’aguantar per cap societat civilitzada, aquest és el problema. Si solucionem això se solucionarà la fractura digital. Pel que fa a la resta, si les criatures toquen les maquinetes millor que nosaltres no ens ha de preocupar gaire.

Per acabar, parla’ns de vosaltres, de Vilaweb. Heu canviat de lloc, teniu projectes nous… Explica’ns aquests projectes. Esteu contents?

Sí, estem molt contents. Vam passar una etapa de 7 anys en la qual vam estar aliats amb el Punt, que segueix sent una empresa amiga, molt important per a nosaltres, però vam decidir diversificar els camins i nosaltres vam fer fa un any i mig una aposta molt forta  amb una maqueta nova, feta per l’Amèrica Sánchez, en la qual volíem ressaltar el contingut propi, perquè pensàvem que ens havíem equivocat seguint massa l’última hora i això no ens distingia gaire dels veïns… També l’edifici nou al centre del Raval, a Barcelona, que no només és una redacció, sinó que és un ateneu obert al públic, que intenta recuperar la millor tradició del periodisme republicà del nostre país, que és quan es va fer el millor periodisme en aquest país i que sempre tenia en compte la interacció amb els lectors… Ara presentarem una sèrie d’apostes per la mobilitat, els I-phone, els I-pad, que és on crec que hi ha la batalla del futur, no pas en el paper, sinó en l’I-pad, la batalla del futur de la informació… I en total ja són 15 anys, que és molt de fer, 15 anys que crec que ens han permès fer un diari de fidelitat al país, respectuós, de qualitat, que rebutja i no cau en el sensacionalisme, en la premsa groga, etc. Un diari progressista i un diari líder… això no té una gran importància, però seguim sent els líders amb 400.000 lectors de mitjana, que és una xifra molt considerable, i seguim treballant en bones condicions; de fet, una de les raons del canvi era millorar molt les condicions de treball de la nostra gent… estem contents, i un pèl cansats, perquè 15 anys, cada dimecres, cada dijous, cada divendres… comencen a pesar, però estem molt feliços.

Doncs enhorabona, Vicent, per aquesta nova etapa, i moltes gràcies per participar en la nova etapa de La Teranyina. Fins un altre moment!

Popularitat: 3%

Editorial

dijous, 11 novembre, 2010

Les confederacions sindicals de CCOO del País Valencià, les Illes Balears i la Comissió Obrera Nacional de Catalunya presenten La Teranyina. Aquest projecte, una altra iniciativa d’una llarga i fructífera col·laboració, s’adapta als nous temps en format canal de comunicació digital i té el seu precedent en les 9 edicions impreses que van sortir i vam difondre plegats entre els anys 1998 i 2002.

Aquesta important col·laboració, que s’ha concretat al llarg de les últimes dues dècades en l’organització de trobades sindicals, jornades, seminaris, campanyes, publicacions, posicions conjuntes i en l’acord A3Bandes, signat pels espais juvenils sindicals respectius, sempre ha tingut com a objectiu l’articulació d’espais d’intercanvi, reflexió i debat sobre la situació social, laboral, lingüística i de cultura compartida.

La Teranyina vol consolidar aquest canal de comunicació que pretenem que afavoreixi l’enriquiment cultural mutu i difongui una part significativa de les actuacions sindicals de les nostres organitzacions des d’una aposta clara en defensa de la unitat de la llengua catalana. El concebem com un espai dinàmic, obert i participatiu en què intervindran un ampli ventall de persones col·laboradores representatives de la nostra rica i plural realitat cultural i lingüística.

El tema central amb el qual inaugurem aquesta nova etapa és la transformació de la informació i el periodisme, l’aparició de les noves tecnologies de la informació en el sector i la irrupció del periodisme digital. Conté també espais específics de continguts, com ara documentació, informes i documents vinculats amb la cultura i la llengua catalanes; recomanacions de llibres, pel·lícules, còmics, exposicions, espectacles, etc.; memòria social i històrica, i informació d’actualitat sindical juvenil. Hi trobareu entrevistes, articles d’opinió, crítiques culturals, un espai multimèdia de vídeos i arxius sonors aptes per a diferents tipus de suports digitals i un nou disseny del logotip que dóna nom a aquesta iniciativa.

Volem agrair a totes les persones que des de diferents nivells han fet la seva aportació per fer possible la sortida a la llum d’aquest projecte i al Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya per la implicació des del primer moment.

Tal com dèiem en el primer número de La Teranyina en l’editorial de l’any 1998, La Teranyina ha d’unir com una xarxa els territoris en un interès comú, la cultura i la llengua, i s’interessa per les novetats, per l’ús de la llengua, per les eines que poden ajudar a fer-la servir, per les persones que l’usen, per les que l’aprenen, per les que se’n veuen privades. En definitiva, tot el que fa referència a la cultura i la llengua pot quedar unit per La Teranyina. Entreu, navegueu, llegiu, mireu, escolteu, submergiu-vos i preneu La Teranyina.

Toni Baos (Illes Balears)
Empar Pablo (País Valencià)
Josep M. Romero (Catalunya)

Novembre del 2010

Popularitat: 5%

Català a la Franja – R. Sistac

Quan parlem de territoris de llengua catalana tenim clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; evidents i indiscutibles.

Entrevista a Carme Sánchez, directora de Paraula. Centre de Serveis Lingüístics, de Palma

L’associació Paraula, amb seu a Palma (Mallorca), promou tot tipus d’iniciatives que contribueixen a fer un ús normal de la llengua catalana.

Rafa Romero: exposició “Paradís”

Les iniciatives culturals públiques com a valuosa alternativa al limitat àmbit galerístic privat.

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

Actriu formada teatralment a Cuba, va marxar a l’Índia durant 6 mesos amb una companyia de Dinamarca, on va estudiar les danses tradicionals d’aquest país.

NÚVOL