Dimarts, 23 de Maig de 2017

Gestió cultural i xarxes socials

dilluns, 11 juliol, 2011

Verónica Rosselló
Tècnica del Servei d’Orientació Laboral
de CCOO de les Illes Balears

Cada vegada més les xarxes socials s’estan utilitzant com a elements de comunicació propera, transparent, pública i privada; rellevant i accessòria; seriosa i de broma; transcendent i quotidiana. La major part dels continguts els generen amics, coneguts, empreses, institucions o mitjans de comunicació. Encara que existeixen comentaris a favor i en contra d’aquesta nova manera de comunicar-nos, s’ha d’admetre que les xarxes permeten, als que les utilitzen, més coneixement de tot el que succeeix a qualsevol part del món en temps real, però també tot el que es digui a la xarxa pot influir milers de persones.

Actualment el públic està canviant la manera d’apropar-se a la cultura amb les noves tecnologies, sobretot perquè les persones ja gestionen la seva pròpia identitat i la reputació digital. Els internautes passen molt temps buscant informació interessant sobre continguts, notícies, esdeveniments, o informacions de diversa índole, fins i tot cultural.

Antoni Roig, director de la Fundació IBIT (Fundació Illes Balears Innovació Tecnològica) —fundació del sector públic de les Illes Balears adscrita a la Conselleria d’Innovació, Interior i Justícia—, explica que: “les tecnologies cal assumir-les com un fet quotidià, ja que Internet no és el futur, és el present i a partir d’aquí es tracta que hi hagi coses que es poden fer millor des d’un ordinador. El que ens permet la societat de la informació és gestionar la informació d’una manera diferent, més ràpida, instantània, eficient per a qualsevol tipus de gestió cultural, esportiva, empresarial, social o personal”.

D’altra banda, Margalida Castells, responsable de l’empresa ALEA, de gestió cultural i projectes de patrimoni, explica que: “Internet en general i, per tant, també les xarxes socials enriqueixen els individus, ja que els permeten més interrelació i més coneixement del que passa al món, en temps real, i això contribueix també al canvi i la hibridació cultural. Tot tema o col·lectiu, per petit que sigui, té un racó a la xarxa, i, si allò que s’aporta és rellevant, segur que té un públic”.

La cultura a les xarxes

La gestió cultural permet facilitar la promoció, la difusió i l’accés al patrimoni cultural a la societat. Lluís Bonet, professor de la Universitat de Barcelona especialitzat en gestió cultural, explica en el seu bloc que: “un gestor cultural és un mediador entre el món de la creació, el consum cultural i la participació ciutadana, i cadascun d’aquests mons exigeix estratègies específiques, de vegades contradictòries entre si. Els valors inherents a cadascuna d’elles: la qualitat i la innovació en relació amb els creadors, la democratització cultural respecte a l’estratègia de foment de les audiències, o el foment d’una veritable democràcia cultural —pel que fa a la participació ciutadana— exigeixen el disseny d’uns programes i unes habilitats comunicatives considerables”.

Tenint en compte aquesta afirmació de Bonet, no seria impossible utilitzar les eines 2.0 per a la difusió cultural en un mercat globalitzat tant en la producció com en el consum. Un exemple és l’empresa ALEA de gestió cultural, que va començar a funcionar a les Illes Balears fa set anys amb la idea de participar en projectes i accions culturals creatives i innovadores.

En aquesta empresa col·laboren filòlegs, pedagogs, documentalistes, traductors, historiadors i fotògrafs que es dediquen a dur a terme activitats en àrees de museologia, documentació, continguts culturals per a publicacions i webs, interpretació i didàctica del patrimoni, formació i cultura digital.

Margalida Castells, la responsable d’ALEA, comenta que: “en els darrers anys hem incorporat una mirada 2.0 en els nostres projectes. Som conscients de les necessitats que presenten la cultura i el patrimoni a les Illes Balears, de l’enorme potencial i la creixent demanda d’iniciatives i productes culturals que fusionin un contingut rigorós amb una perspectiva didàctica i comunicativa per arribar a tots els públics de la cultura. I Internet és un canal més per fer-ho; cada cop és més important per a l’èxit d’un projecte cultural que tingui presència a la xarxa”.

Així com ALEA utilitza les xarxes socials per promocionar les seves iniciatives, són moltes les empreses de gestió cultural que cada vegada s’estan adaptant més al creixement d’aquestes xarxes.

Sobre aquest tema, Antoni Roig, de la Fundació IBIT, opina que: “la inclusió digital és lenta, sobretot per incorporar en els processos les possibilitats que dóna la tecnologia. Hi ha persones i tecnologies que d’un dia a un altre s’adapten i unes altres que tarden més temps. Així com els gestors culturals, qualsevol col·lectiu que vulgui promoure coses han de posar en valor l’ús de Google, Facebook o Twitter”.

En les xarxes socials, hi ha nombroses oportunitats per comunicar-se amb les persones, que es poden aprofitar per fidelitzar marques o clients. En aquest sentit, Antoni Roig sosté que: “on hi hagi gent interessada, és possible fer qualsevol cosa. Una xarxa poden ser dos gestors culturals que intercanviïn diversos correus electrònics, formin un grup a Facebook o Linkedin. La tecnologia fa temps que té resolt el tema per apropar-nos a la gent i cada dia sorgeixen més coses”.

Un camí per recórrer

A les Illes Balears són molts els gestors o empreses culturals que ja s’estan comunicant amb el públic mitjançant la web 2.0. Sense deixar de costat la transmissió de la cultura tradicional a través de la interacció oral o el cara a cara, han aprofitat les eines d’Internet per incorporar-se al món digital sense oblidar els que encara no s’hi ha introduït. Per a aquests últims, Margalida Castells dóna un consell: “abans de llançar-se a un nou espai digital, planifiquin el que hi volen fer i quina imatge volen mostrar. Si no és té clar, més val esperar, no és bo precipitar-se, ja que tot allò que es fa a la xarxa deixa un rastre”.

Popularitat: 5%

Entrevista a Paco Elvira, fotògraf

dilluns, 11 juliol, 2011

Clara Drudis, Dolors Frutos, Estrella Pineda, Antonio Rosa

YouTube Preview Image
DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3PODCASTWMV)

Paco Elvira
Fotògraf

Hola, em dic Paco Elvira. Sóc fotògraf. Fa molts anys que faig fotografies, he voltat per tot el món fent reportatges, i bé, també ara dono classes de fotografia a la universitat i en algunes escoles.

Què et va decidir a fer-te fotògraf?

Els meus començaments van ser, primer… m’interessava molt el tema social i em va influir molt un llibre que vaig llegir de Paco Candel, que es deia Donde la ciudad pierde su nombre, que parlava molt de la immigració de fora de Catalunya a Catalunya, els barris que vivien… Vaig començar a fer aquestes fotografies i al mateix temps jo anava a la universitat i va ser… A les acaballes del franquisme, hi havia un moviment de resistència molt fort a la universitat, i em vaig trobar fent fotos de les manifestacions, de la repressió policial, i tot això va marcar molt el meu començament.

El paper de les noves tecnologies en la fotografia

Les noves tecnologies tenen un vessant molt positiu, però al mateix temps és, jo crec que ha estat, molt perjudicial per als fotògrafs. Per què? Perquè la fotografia era una ciència, un art, com si diguéssim, una professió amb una certa tècnica complicada, i això s’ha simplificat moltíssim. Primer, hi ha una banalització d’imatges, hi ha imatges, moltes, moltes sense contingut, dolentes, i s’ha abaratit moltíssim. Això ens ha perjudicat molt als fotògrafs, als professionals.

Legislació i propietat intel·lectual

El tema de la propietat intel·lectual de la fotografia és un tema que és molt actual en un moment difícil.

Un dels personatges més importants de la història de la fotografia és en Robert Capa. Amb la fama que té, jo crec que per dues coses fonamentals: una, perquè va fundar l’agència Magnum, que encara continua —fins ara—, i l’altra, perquè en certa manera ell va ser el que va inventar el copyright; ell sempre tenia la teoria que un fotògraf sense… si no era propietari del seu arxiu, dels drets de reproducció, no era ningú.

El rol de la fotografia

Hi ha una, com si diguéssim una dicotomia molt curiosa: d‘una banda, és això que dius tu… o sigui, tothom es creu capaç de fer fotografies, evidentment el preu de les fotografies s’ha abaixat molt; però, d’altra banda, a causa segurament d’aquest interès, —tan interès de tothom per la fotografia—, hi ha un boom del que són escoles de fotografia.

Tots els moviments al voltant de la fotografia es tradueixen en exposicions, xerrades; això està tenint un boom, o sigui hi ha un cas curiós… jo crec que la fotografia està millor que mai en aquest aspecte, i molt malament en l’altre aspecte.

El futur del fotoperiodisme

A mi m’agrada molt una… una… una frase d’un fotògraf, director de Magnum, que és l’Alex Webb, que precisament parlant d’això diu: “Si algú ha de salvar la fotografia, el fotoperiodisme i tal, jo crec que seran el mateixos fotògrafs”. I jo crec que, a veure, estem en un moment de canvi brutal, però al mateix temps s’estan obrint nous camps, noves tecnologies; estan sortint iniciatives molt interessants que aprofiten precisament Internet, aquesta xarxa, per poder difondre treballs, crear portals, crear grups de treball, hi ha… hi ha… jo crec que el futur ve per aquí.

Què és el projecte “Obtura”?

Un projecte magnífic, que és crear un portal web que es diu Obtura, amb reportatges, però amb multimèdia, que és una cosa que el futur va bastant per aquí. Hi ha exemples a l’estranger com ara alguns webs que tenen el Washington Post i el New York Times, i era fer alguna cosa similar que aquí, a Espanya, no se n’ha fet mai. Llavors, a mi em va interessar molt el projecte i m’hi vaig apuntar. Aquest és un projecte sobre aquest web que és Obtura (www.obtura.org), i ja hem aconseguit treballs d’alguns dels millors fotoperiodistes d’aquí i, de fet, ja està operativa i al dia. Bé, molt aviat farem la presentació a la [casa] Golferichs; aquí farem la presentació pública, a l’espai Català – Roca.

Recentment has presentat la teva primera novel·la Un día de mayo. Què t’ha dut a escriure-la?

Jo, de fet, vaig començar a escriure farà, igual… després del 1992, que hi va haver una altra de les crisis aquestes, típiques capitalistes que va… i em vaig trobar que els mitjans la patien molt, i llavors no hi havia pressupost com abans… Jo sempre he viatjat per tot el món acompanyat per periodistes, alguns dels millors periodistes, i començava a no haver-hi pressupost per a això; només hi havia viatges per a una persona i tal, i em vaig veure forçat a escriure per tirar endavant, per poder publicar els reportatges.

Llavors, vaig… em va venir la idea aquesta: de fer una novel·la aprofitant totes les meves vivències, experiències; podria fer una novel·la que fos fictícia, una trama fictícia, però amb molts fets reals i el que vaig voler sempre és que hi hagués com una relació entre text i fotografia.

He aprofitat per descriure, en la novel·la, alguna de les fotos meves més conegudes i això s’ha plasmat en un projecte, que fa poc s’ha acabat: una exposició que es va fer a Valid Foto, on es va presentar la novel·la i es presentaven, penjades, les fotografies que es descriuen en la novel·la.

Tornaràs a escriure una altra novel·la?

Això no ho puc dir mai, que no i tal, tot depèn… La novel·la m’ha suposat un esforç molt gran, perquè jo sóc bastant, molt curós amb les coses que faig i tal, i he trigat com un parell d’anys a escriure la novel·la, perquè he buscat molta documentació de totes les històries, de la trama d’armes; fins i tot vaig estar revisant totes les hemeroteques del període en què transcorre la novel·la, per fer esment, dels editorials dels diaris que són reals, conjuntament a la data, i que tenen relació amb els temes que tracto. O sigui: ha estat, realment, una feinada, i de moment tinc altres coses al cap, però no se sap mai.

I després tinc un parell de llibres que estan… que estic treballant en ells. Un és d’un tema que, bé… encara no puc dir, perquè és… però, bé: està bastant relacionat amb la transició, i tot això de les fotos que tinc. Ara de moment són aquests els projectes que tinc.

Què vols transmetre a través del teu bloc?

La història del bloc és divertida, perquè de fet vaig començar… per posar alguna cosa en les classes, que volia explicar… Perquè tu tens la facilitat, ara, avui en dia, en totes les escoles i universitats ja tens ordinador, tens el canó que projecta, pots connectar-te a Internet i passar coses. I després vaig començar a escriure, i tal, i arriba un moment, a veure… Jo crec que per a mi el bloc és molt important. Fer una cosa que t’agradi, que et distreguis, com m’ha passat sempre amb les meves professions, no? Amb la fotografia i tot això, i va arribar un moment que vaig veure que… no ho sé, em feia gràcia escriure ’altres coses. No només coses de fotografia, des de plats de cuina que de vegades cuino i tal, penjar-los… alguna història relacionada amb els meus gats, d’economia, i tal. I vaig veure que a la gent això li agradava, i llavors he continuat fent-ho. Llavors, és un bloc bastant variat i jo crec que la gent… hi ha molta gent que m’ho diu, que els agrada precisament per això: és un bloc personal, és un diari personal, però també hi ha moltes històries.

Què necessita un jove per fer-se un lloc en el fotoperiodisme?

Precisament estic fent una sèrie en el bloc que es diu “La rebel·lió dels joves periodistes”, i hi estic posant casos que veig jo d’algú que s’ha rebel·lat contra aquesta tendència realment molt… que tenen un futur molt negre. Doncs, buscant vies originals, alternatives, que gairebé totes tenen a veure amb Internet, perquè, a veure…, perquè si no el camí normal d’un d’aquests que ha estudiat periodisme és súper negre, és acabar fent de becari.

Llavors, aquest periodista, jove periodista, amb l’experiència d’allà, passa de ser becari en un lloc a ser becari en un altre, i va rondant i és un cercle viciós, ben negre, bastant negre.

Està afectant la crisi actual el periodisme?

Sí… jo crec que de manera fatal, o sigui, d’entrada, hi ha una sobreoferta, i llavors això què fa? Hi ha aquesta sobreoferta, els mitjans han deixat de banda, jo crec, la part més important, que és que el periodisme és un servei a la societat i tal, per convertir-lo en una màquina de guanyar diners capitalista, amb la qual cosa tot val, no?

Llavors, hi ha molts joves periodistes que s’estan rebel·lant contra això, i estant muntant els seus propis mitjans per Internet.

Com veus la situació actual?

Ho veig molt complicat, bé… tot va en relació amb el que està passant en la societat, no? Que sembla… estem veient coses al·lucinats, no? Com s’està desmuntant l’estat del benestar, com cada cop els diners estan en mans d’uns pocs que…, fins i tot sembla que els governs…, fins i tot governs d’esquerres, entre cometes, i tal, també estan en clara connivència amb el poder, afavorint els poderosos i tal. I això… la premsa és també un reflex de tot això…

És la fotografia una eina de denúncia social?

Sobre les fotografies que s’estan fent ara, hi ha una relació molt important, que jo descric en la novel·la, perquè per a mi és molt important. Un dels millors fotògrafs de guerra del segle és el Don McCullin, encara viu, que va cobrir quantitat de conflictes i ell treballava per a una publicació molt emblemàtica, aleshores, que era el dominical de Sunday Times. Publicava fotos de guerres, fams, fotos de denúncia…, ell el que deia era: “Vull que els anglesos, quan prenen el te esmorzant al matí, se’ls posi malament, no?” Veient el que està passant al món i, és clar, evidentment, això és el que no volia el que va a comprar el Times, que era el Murdoch, i que jo crec que això és… Estem parlant de meitat dels setanta, i canvia tot un procés que, a partir de llavors, ha anat canviant, amb una frase que va dir: “Prou de nens tercermundistes morint-se de gana a les portades de les meves revistes. Vull fotos de triomfadors, passant-s’ho bé…” Llavors McCullin va dimitir, dient que no volia continuar [treballant] per a una revista que semblava el catàleg d’uns grans magatzems. Ara només hem de veure els dominicals, i veure que és això : sembla el catàleg, els catàlegs de magazín… Això… També hi ha moltes fotografies d’aquestes que han quedat com a icones. Aquesta, que recordes… tenim la foto de la Guerra del Vietnam, la foto de la… el símbol de la contaminació mundial, que és una foto de l’Eugene Smith, presa a Minamata. N’hi ha moltes. Jo crec que ara això s’està perdent a causa d’aquest bombardeig d’imatges a… banals i tal, i que la gent queda marejada. De totes maneres, quan surt una foto que té aquesta força, els mitjans, els poderosos i tal, sibil·linament, o com sigui, ja s’aprofiten o intenten desacreditar-la.

www.pacoelvira.com

Popularitat: 3%

Recomanem llibres, cinema, música…

dilluns, 11 juliol, 2011

Des de La Teranyina us recomanem llibres, pel·lícules, música, etc. i altres productes culturals

En aquest apartat hem fet una selecció d’alguns productes culturals que darrerament ens han cridat l’atenció.
Són quatre referències d’art, música, llibres i cinema, produïdes o relacionades amb els nostres territoris, que ens han evocat diverses sensacions i reflexions.
En aquest primer número parlem de la novel·la Les veus del Pamano, de Jaume Cabré, del nou disc del cantautor Roger Mas, de les creacions de l’artista italiana Ana M. Maiolino i del documental Barraques. La ciutat oblidada, d’Alonso Carnicer i Sara Grimal. Si hi accediu us farem cinc cèntims de les impressions que ens han causat aquestes produccions culturals.

Popularitat: 4%

El valencià al món del treball

diumenge, 10 juliol, 2011

Miquel Puig
Permanent sindical
Unió Comarcal Ribera-Safor
F. Ensenyament CCOO PV
Primavera 2011

Des de CCOO del País Valencià pensem que abordar la situació del valencià a la vida social i laboral és una necessitat sobretot en temps de crisis econòmiques i de retallades socials i laborals. Per això en este moment hem apostat per prendre consciència de la necessitat de superar el límit virtual que apareix a la porta dels centres educatius i que impedeix un avenç real de l’ús de la nostra llengua en els diferents àmbits de la nostra societat.

Així doncs hem dut a terme una jornada per analitzar la situació actual i establir punts de partida que ens permetin plantejar-nos propostes d’actuació que possibiliten l’ús de la llengua en els diferents contextos socials i laborals en els quals conviu la ciutadania del País Valencià. Iniciativa que naix del nostre compromís amb la llengua, entesa com a factor imprescindible a l’hora de conferir ciutadania, ja que vincula la persona amb una comunitat i li permet formar part d’un col•lectiu; proposta que s’ubica perfectament dins de la relació que establim entre llengua i ciutadania, en què la primera és l’arrel d’un model de convivència que busca la participació de tots i totes en igualtat de condicions.

Un dels nostres objectius com a sindicat de classe és proporcionar eines que facen possible la mobilitat social i la igualtat, i per això precisament no podem excloure ningú del coneixement i l’ús de la llengua. El desconeixement de la llengua dificulta la recerca d’un lloc de treball; pot abocar molts treballadors o treballadores a l’economia submergida o perpetuar-se en feines de baixa qualificació professional; dificulta el coneixement de les normes de funcionament, d’higiene i de seguretat en el treball, amb el risc que això comporta de patir malalties professionals o de tindre un accident laboral; deixa els treballadors i treballadores en una situació d’indefensió davant de situacions d’explotació laboral; en complica l’accés als serveis públics i sobretot dificulta la participació i la integració en l’àmbit social, principalment per un desconeixement del sistema escolar, dificulta les relacions amb els mestres amb els consegüents efectes en l’educació dels fills i filles, als quals no poden donar el suport necessari per no dominar la llengua en la qual es fa l’ensenyament.

Aquest conjunt de situacions té com a conseqüència la inexistent creació de lligams d’amistat o simplement d’interacció amb altres persones que no siguen les de la seua pròpia comunitat lingüística, cosa que provoca un tancament que sols es pot trencar des del nostre comportament, dels que tenim el valencià com a llengua d’origen. Segons quina siga la nostra conducta i l’ús que nosaltres fem amb normalitat de la nostra llengua, dependrà que aquesta siga percebuda únicament com un vincle present en l’àmbit familiar o més bé aconseguirem transmetre la importància que té el seu ús en els àmbits oficials, els mitjans de comunicació, les normatives que desenvolupem i les relacions socials que mantingam. Tal com siga l’ús de la llengua, serà percebuda com un dels trets d’identitat més importants de la nostra societat d’acollida o com un element purament residual o testimonial d’ús domèstic i col•loquial.

Amb tots aquests precedents i principis, i amb la intenció de fer conscients el conjunt de treballadors i treballadores, hem dut a terme aquesta jornada de reflexió i acció amb la intenció de comprendre aquesta realitat per a, entre tots i totes, posar en marxa les iniciatives que generen un canvi en el nostre comportament com a primera mesura diferenciadora respecte al model actual.

Per possibilitar eixe canvi, participaren en la jornada diferents ponents. Vicent Sala Bou, formador del Centre de Recursos Educatius de Xàtiva, ens parlà del “Passat i futur del procés de normalització del valencià”, ens explicà entre moltes altres coses que arreu de tot el món hi ha moltes llengües en situació minoritària i que la situació del valencià normativament no és la desitjable, ja que s’estableix el dret d’emprar-lo però no el deure d’aprendre’l, amb la qual cosa no es promou realment la seua utilització. A més tinguérem la sort de gaudir de la presència de Vicent Pasqual, que també ens detallà les propostes plurilingües que pretén desenvolupar la Conselleria d’Educació i el model alternatiu per a l’escola plurilingüe que ell mateix ha estat desenvolupant per a la Federació Escola Valenciana.

Artur Aparici, sociòleg de la Universitat Jaume I, autor d’un estudi recent per a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, “Situació i reptes de l’ús del valencià: per una política d’igualtat lingüística”, ens ajudà a entendre, amb la seua ponència, la situació real de la nostra comunitat lingüística, una comunitat caracteritzada pel bilingüisme asimètric assumit per uns subjectes fràgils que sostenen una llengua vulnerable a causa d’una feblesa legal, procés del qual sols és possible eixir provocant situacions on la llengua siga necessària i establint plans estratègics d’igualtat de la llengua. A més ens féu una lliçó magistral sobre els discursos i contradiscursos argumentatius característics de la societat valenciana i la dificultat de potenciar un procés de normalització que propicie una situació real de bilingüisme en condicions d’igualtat.

Per arredonir la jornada, organitzàrem una taula rodona, on participaren, Josep Lluís Domènech, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua; Natxo Costa, de la Unió Gremial, Federació de Gremis i Associacions del País Valencià; Joan Carles Girbés, editor d’Edicions Bromera, i Immaculada Cerdà, cap de la Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació de València i de la Xarxa d’Oficines de Promoció del Valencià. Una taula que moderà de forma excel•lent Isidre Crespo, director del Centre Carles Salvador d’Acció Cultural del País Valencià. Uns i altres ens explicaren les seues activitats empresarials o administratives en les quals el valencià és part fonamental i subjecte de promoció, i uns i altres ens demostraren la riquesa de la nostra llengua i les possibilitats d’ús que van desenvolupant des dels seus respectius àmbits de treball, propiciant conjuntament un enfocament positiu de la situació lingüística de la nostra comunitat i dels avenços realitzats.

Des de Comissions Obreres del País Valencià ens sentim satisfets d’haver fet aquesta primera aportació per analitzar l’ús de la llengua en l’àmbit laboral, i ens sembla imprescindible continuar amb aquest treball, ja que tenim sempre present que la defensa dels drets socials és una qüestió cabdal en la construcció d’una comunitat socialment més justa i cohesionada, i des d’aquest principi expliquem el nostre compromís amb la identitat cultural i lingüística del nostre país, amb l’objectiu de contribuir a la realització d’una societat amb igualtat de drets per a tota la ciutadania que forme una única comunitat consolidada.

Popularitat: 3%

El poble pren la paraula

dissabte, 9 juliol, 2011

Tània Pérez

Les manifestacions de “Democràcia real ja!” que s’estan produint aquests dies són fruit de la indignació. Un crit pronunciat, tot i que no només, però sí fonamentalment, per la gent jove.

La indignació és per les injustes mesures que s’estan prenent per sortir de la crisi. Una crisi originada en els mercats financers i que el Govern (central i autonòmics), agenollats davant seu, ens estan fent pagar a la classe treballadora.

Indignació per una democràcia mutilada, on ens demanen el vot cada quatre anys i ens exigeixen silenci la resta del temps. El vot no pot ser un xec en blanc. No, la ciutadania no pot ni vol conformar-se amb això.

Indignació pels salaris dels banquers i les seves jubilacions d’or, davant els més de dos milions de joves menors de 30 anys que es troben aturats.

Indignació per un sistema electoral injust, que beneficia el bipartidisme i que no recull la pluralitat de la nostra societat, que ha convertit el sa debat polític en una pantomima.

Indignació per ser una població més formada que no es resigna a una feina precària i mal pagada, perquè resignar-nos representaria hipotecar el present i el futur de la nostra societat.

Indignació per l’abandonament de les persones més necessitades, que assisteixen a la persecució i la destrucció d’un estat del benestar que garanteix la igualtat d’oportunitats i una protecció mínima per a tothom.

Indignació per les privatitzacions injustificables que fan rics a unes poques persones i ens empobreixen a la majoria. Sense ètica ni pudor, els governs de diferents colors han venut grans empreses públiques que reportaven beneficis a l’Estat i ocupació de qualitat i que, un cop privatitzades, han servit per a col·locar en els càrrecs més alts  les mateixes persones que les van privatitzar i que van acomiadar milers de treballadors i treballadores.

Rebel·lar-se contra “Això és el que hi ha” és enfrontar-se a la resignació i a la por. En aquests moments d’atur, de retallades de drets, d’increment de la temporalitat i de l’economia submergida, de retallades en l’estat del benestar, no acceptar que la crisi es resolgui així és la manifestació de la capacitat de la gent per transformar polítiques, des de la reivindicació, amb propostes i participació. Quan no tenim res més que la nostra consciència i les nostres mans, no hi ha res a perdre, només hi ha espai a guanyar. No hi cap la por.

Els i les més joves de CCOO, que aixequem la nostra veu més enllà de les empreses, seguim reivindicant que hi ha una altra manera de fer les coses, de sortir de la crisi, de construir societat, de construir futur, i de treballar per la justícia social. I sabem que entre tots i totes podrem avançar més fermament cap a una democràcia real, construïda de manera col·lectiva i pensant en el col·lectiu.

Popularitat: 4%

Entrevista a Marta Domènech

dissabte, 9 juliol, 2011

Entrevista a Marta Domènech, coordinadora del Pla Comunitari del Casc Antic de Barcelona

Clara Drudis, Dolors Frutos, Estrella Pineda, Antonio Rosa, Carles Vallejo
(Juny 2011)

YouTube Preview Image
DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3PODCASTWMV)

Marta Domènech
Coordinadora del Pla comunitari del casc antic

Sóc la coordinadora del Pla comunitari del casc antic, no de Ciutat Vella, sinó del barri antic, que són els barris de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, i, a efectes del que són les estructures dels plans comunitaris, sóc tècnica comunitària coordinadora del Pla.

Què és un pla comunitari?

Estem en un districte que ha estat molt alterat per diferents esdeveniments que tothom coneix —el tema del Palau, el tema dels apartaments turístics—, que ha tingut en un mandat de quatre anys un canvi de dues regidores: primer, n’hi havia una i fins ara n’hi ha hagut una altra, i això porta les seves conseqüències.

No només hi ha aquesta complexitat, sinó també la mateixa complexitat de l’entitat. Una mica perquè entengueu aquesta complexitat, aquesta convulsió, que el Pla comunitari no pot estar exempt d’aquestes circumstàncies externes.

No és una entitat, és una metodologia de treball. És una manera de treballar que és tan senzilla i tan antiga com treballar des de la base i no té res a veure amb el que són les estructures piramidals, verticals, estructures de poder, etc.; però, això costa molt d’entendre. Si hem de concretar què és un pla comunitari, seria la trobada de la col·laboració, un punt de trobada entre les entitats o teixit associatiu d’un territori determinat, els veïns i les administracions, entre tots signen un conveni, s’escull una entitat que pugui facilitar el seu NIF, que sigui una entitat facilitadora, perquè aquest procés es pugui fer. Aquest procés que es fa, que requereix diferents actors i que són molt complexos, vol dir desenvolupar un procés col·lectiu. S’ha de fugir de l’esquema tradicional, entenc jo —que això a vegades ho trobo molt a faltar— del que és l’Administració quan subscriu un conveni amb una entitat, que és una relació de binomi entre l’un i l’altre; aquí no, aquí hi ha una filosofia de treball que és l’acord marc de la Generalitat i que també està sustentat per Acció Social i Ciutadania de l’Ajuntament de Barcelona, que descriu una manera de treballar que, gràcies a la trobada d’aquests diferents agents i a la signatura d’un conveni, es pot fer.

Però, aquest punt de trobada no està limitat a aquests agents, sinó que consisteix a ampliar-ho amb un efecte col·lectiu a altres agents, d’alguna manera és: “anem a treballar junts, anem a fer coses perquè altres puguin fer coses”. Aquesta és la filosofia que hi ha darrere i el que tractem de fer és, primer, construir relacions; això és bastant difícil de posar en les memòries de les diferents administracions, per això és basic en un pla comunitari. És un procés de construir relacions, de fer aliances, de buscar fórmules de cooperació, de relació entre diferents associacions, entitats, veïns i administracions, que no són tampoc les administracions signants, són altres administracions, sobretot aquí, al barri antic. Diguéssim que hi ha una gran complexitat en la gestió de tota la diversitat que nosaltres hem de moure i que, d’alguna manera, és el que surt d’aquesta filosofia de l’acord marc pels plans comunitaris de la Generalitat —almenys és com jo ho he entès fins ara.

En què consisteix aquesta metodologia de treball?

Aquesta manera de treballar consisteix, primer, que en el Pla comunitari hi hagi un èmfasi total en la dinamització; és a dir, hi ha d’haver un equip tècnic que fa la funció de dinamització en els diferents grups de treball, s’ha de dinamitzar aquests grups, s’ha de treballar mesclant el públic i el privat. Anteriorment no era així; en la primera etapa del PICA [Pla Integral del Casc Antic] l’Ajuntament i la Generalitat hi tenien veu, però no hi tenien vot. En aquesta nova etapa, a partir d’aquesta renovació, a partir dels canvis que hi ha i que s’incorporen, l’Administració té veu i té vot en el Pla comunitari. Què vol dir, això? Vol dir que en tots els grups de treball ens podem trobar que hi ha tres veïns, dues administracions i tres entitats, i la filosofia amb la qual treballem és que, si es posen d’acord en alguna cosa, això és el que han de tirar endavant, i llavors es creen processos molts macos, però això requereix també molta pedagogia, perquè cadascú arrossega les seves estructures i les seves dinàmiques, d’on prové: aquelles persones que provenen d’entitats molt piramidals, arrossegaran això; d’altres, si vénen de processos associatius més horitzontals, tenen això, i l’Administració també té la seva estructura. No és fàcil, la filosofia és aquesta: ajuntar aquests agents amb la idea de fer un esforç intensiu cap a la solució d’una determinada problemàtica. I aquestes problemàtiques, quines són? Una, per metodologia del Pla comunitari. Han de venir d’un diagnòstic, no pot ser que vingui per la pressió de lobbies, per les presses. Habitualment, és a dir, per sistema de treball, som una metodologia i, per tant, som una metodologia bastant tècnica, sorgeix primer d’un diagnòstic. Aquests diagnòstics s’han d’anar actualitzant i al final d’aquesta metodologia, o en el moment que es requereixi —o a curt termini o a mitjà termini—, hi ha d’haver una avaluació.

Quina finalitat té un pla comunitari?

Una de les finalitats del Pla és intentar treballar construint ciutadania, donar protagonisme a la gent i donar apoderament en la mesura que es pugui, i dic en la mesura que es pugui, no per nosaltres, sinó per aquests grans condicionants en què ens movem, que a vegades són molt limitadors.

En aquest projecte volem donar èmfasi en el que és la ciutadania. Un pla comunitari no és un recurs. A vegades, nosaltres tenim una història molt llarga: hi ha entitats que pensen que això és una plataforma a partir de la qual es pot demanar subvencions, et veuen com un recurs, i no. Nosaltres, la nostra obligació és donar veu a la ciutadania, almenys això és complir la filosofia; hi insisteixo perquè s’ha de fer pedagogia en tots aquests temes.

Com es canalitza la participació?

Tot el que fem és obert; és a dir, si fem un butlletí, nosaltres convidem tothom. Aquest tothom aquí és molt difícil d’explicar, perquè a Ciutat Vella hi ha molta fragmentació en el territori. Aquí no estem en una zona perifèrica, en la qual hi ha un CAP, hi ha una biblioteca, quatre associacions i una associació de veïns, no. Aquí hi ha diverses associacions de veïns, hi ha donades d’alta més de 180 associacions —en els tres barris que estem. Això és una complexitat extrema, i d’associacions no organitzades en sumaríem més de 200. Tothom té dret a participar —ja no només associacions— i, per tant, tot el que fem nosaltres és en clau de molta estratègia, d’obrir-nos, tot el que fem nosaltres és tenir permanentment la porta oberta, convidar tothom que podem, establir connexions que són súperdifícils en un territori fragmentat.

Es fan coses que són molt interessants en els plans comunitaris, la veritat és que sí. El tema de la participació, des de l’any 2008, que vam fer el procés d’obertura, és evident que ha millorat, perquè tenim 100 persones que són les persones que van a les comissions de treball, que tenen caràcter plenari, que és un cop al mes —és bastant difícil anar a 12 reunions que es facin en un any, si tu no en tens ganes i compromís; això és participació. Si, a sobre, dintre aquest grup plenari —per exemple, el grup plenari de la gent gran— tu vols arremangar-te i treballar per un projecte, tens una estructura de petita comissió per fer aquell projecte.

Què significa treballar des de la cultura de proximitat?

En el tema de cultura, seria superar la barrera cultural, històrica, social i econòmica que marquen aquests equipaments. No pot ser que en un barri —jo entenc modestament—, en un barri com el barri antic, la gent se senti pobra estant embolcallada d’una xarxa d’equipaments riquíssima que pot ajudar moltíssim aquests col·lectius vulnerables, que té ganes d’ajudar i que pot ser molt transformador. Tots hem vist experiències de transformació personal per la cultura –una persona que la treus d’un medi X totalment condicionat per la pobresa, l’exclusió, la marginalitat i la trasllades a un altre entorn… hi ha, a vegades, experiències prodigioses. Ho explico així perquè s’entengui millor, perquè el projecte té molta força però, és clar, necessitem moltes complicitats. Els equipaments en tenen ganes, però necessitem que això sigui creïble, als ulls de l’Ajuntament, per exemple. No podem estar fent xifres tota l’estona: “A veure, i quants usuaris? Estadístiques!”. A veure, estem construint un procés d’implicació molt important i això, com us deia al principi, a vegades en les memòries no ho pots explicar, necessites llegir-ho en clau comunitària, perquè si ho llegeixes en clau d’empresa o en clau d’estructura piramidal funcionarial perds molta informació pel camí i et debilites; és a dir, és com fer un reduccionisme, com fer una simplificació. És clar, al final dius: “A veure, després d’aquest procés, de tot això, quantes persones han anat al Museu Picasso?”. A veure, arribar aquí no és tan fàcil.

Quina acollida té un pla comunitari en un territori tan divers?

La resposta que realment val és la de la gent implicada. La gent que té interès a anar als grups de treball i la gent que considera que el Pla comunitari és una eina… primer, per créixer ells com a persones, perquè no deixem de ser un procés de participació i un procés educatiu, en el qual tots aprenem a expressar millor les nostres idees, a expressar els nostres interessos. Tot això forma part de la filosofia del Pla comunitari. I que veiem que les persones que tenim sensibilitat per determinats problemes socials avalats per un diagnòstic com el tema de la gent gran —que hi ha una situació de sobreenvelliment, i d’aïllament—, la resposta és extraordinàriament positiva, perquè estem donant resposta a aquests problemes del barri.

Vols afegir alguna altra cosa?

Jo crec que les paraules, per exemple, sostenibilitat, participació, tema comunitari, tot aquest tipus de paraules s’han de revisar, s’han de revisar, perquè s’han instrumentalitzat moltíssim, s’ha buidat el seu contingut i s’han fet servir d’acord amb els interessos de cadascú, i això debilita moltíssim la nostra democràcia i el nostre futur, perquè són paraules necessàries per al nostre futur. No em puc imaginar un futur sense aquestes paraules, i llavors o les tornem a posar amb serietat i ens deixem de versions superficials, instrumentalistes i reduccionistes o de què parlarem en el futur? Tornarem a no parlar de sostenibilitat, de no participació i de no comunitat, quan tot el tema de compromís comunitari per solucionar problemes és tan important perquè pots ajuntar el que és públic i privat? Ho deixarem? Ens perdrem aquesta oportunitat d’ajuntar el que és públic i privat? No ho sé.

Popularitat: 3%

Català a la Franja – R. Sistac

Quan parlem de territoris de llengua catalana tenim clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; evidents i indiscutibles.

Entrevista a Carme Sánchez, directora de Paraula. Centre de Serveis Lingüístics, de Palma

L’associació Paraula, amb seu a Palma (Mallorca), promou tot tipus d’iniciatives que contribueixen a fer un ús normal de la llengua catalana.

Rafa Romero: exposició “Paradís”

Les iniciatives culturals públiques com a valuosa alternativa al limitat àmbit galerístic privat.

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

Actriu formada teatralment a Cuba, va marxar a l’Índia durant 6 mesos amb una companyia de Dinamarca, on va estudiar les danses tradicionals d’aquest país.

NÚVOL