Dissabte, 27 de Maig de 2017

Els castellans

dilluns, 11 juliol, 2011

Víctor Jiménez

Els castellans (L’Avenç, Literatures, 133 pàgines) recull una sèrie d’articles publicats el 2007 a la revista L’Avenç que l’autor ha reescrit i ampliat, per donar-los un to narratiu, gairebé de relat, encara que es tracti de records i vivències de la seva infantesa a Manlleu, quan ell tenia entre deu i tretze anys i el país vivia aquell període anomenat transició.

L’autor, Jordi Puntí (Manlleu, 1967), va publicar l’any 1998 un recull de contes, Pell d’armadillo, que va rebre el Premi Crítica Serra d’Or. La seva primera novel·la, Maletes perdudes, ha rebut el Premi Llibreter i d’altres, i ha tingut força èxit de crítica i de públic. Jordi Puntí col·labora a El Periódico, a Ràdio Barcelona i a la revista L’Avenç.

En el llibre s’explica, com deia, les vivències d’un preadolescent de família catalana en un poble industrialitzat, Manlleu, i les seves relacions (o distància, segons com) amb els nois de la seva edat que s’havien instal·lat al poble procedents d’altres punts d’Espanya o bé que, encara que nascuts ja al poble, eren fills d’immigrants espanyols. A tots ells se’ls anomenava castellans, sense fer distincions entre andalusos, murcians, castellans o d’on fossin d’Espanya, ja sigui com un residu històric, ja sigui com un element reductor. Com diu el mateix Puntí: amb el nom de castellans se’ls agrupava per “tenir-los controlats”, ni que fos simbòlicament. El llibre no parla només dels castellans, però si que hi fan de fil conductor.

Els escenaris de la major part dels episodis són zones frontereres bé perquè són terra de ningú (com els descampats, que separaven el territori “català” del “castellà”, és a dir, el barri de can García, que els nois catalans anomenaven Vietnam), o bé perquè eren espais en què coincidien els dos mons: un bar, les fogueres de Sant Joan, la piscina municipal, els cines del poble o l’escola. Per cert, és prou significatiu que els nois catalans fossin majoria als Hermanos, on totes les classes es feien en castellà i els castellans ho fossin a l’Escola Nacional on s’anava introduint ja el català (ves per on, els criteris de “classe social” s’imposaven als nacionals).

El llibre no és un assaig, ni tan sols pretén analitzar les raons i les conseqüències d’un passat, sinó simplement narrar unes vivències. Això no obstant, sense interrompre mai la narració, el llibre deixa anar un seguit de pistes, d’acotacions, que permet al lector copsar aquestes raons o, almenys, pensar-hi. Només unes poques; per exemple, són els estereotips els que defineixen els “altres”, els castellans: eren uns desarrapats, xulescos, gent disposada a barallar-se amb qui fos. Eren, per tant, un perill. I són els pares els que transmeten aquestes idees als nois. Els catalans veuen com a trets culturals o costums poc raonats el que són comportament necessaris: “No llencen res, són com drapaires, porten la casa al damunt” o “no mengeu pipes, que fa castellà” o “tots són parents entre ells”. Encara se senten expressions com aquestes, encara que ja no referides als castellans… També ens dóna pistes per entendre una part de l’impacte econòmic, social i polític d’aquella immigració. “El vell somni de la burgesia catalana es va revifar amb l’arribada dels castellans”.

Cap al final del llibre, un capítol es titula Els moros. Com diu el mateix Jordi Puntí en el llibre: “El passat funciona sempre com un assaig del present”. De manera que si fa uns anys van arribar els “castellans” a un poble de catalans, ara arriben els “moros” al poble dels catalans i dels castellans, i es repeteixen històries semblants. I els moros i sud-americans s’instal·len als pisos atrotinats de can García, que els castellans han anat abandonant. I tornem-hi.

Els castellans es deixa llegir molt a gust. Un estil àgil, prou expressiu, amb gràcia i sentit del humor. Una lectura recomanable.

(El que Jordi Puntí no explica: el conflicte entre catalans i castellans no es va tancar, no es van fer prou bé les coses. Dues dades: primera, un partit xenòfob, que no vull anomenar, arreplega uns quants milers de vots en les últimes eleccions municipals i ho fa, sembla que especialment, als llocs on més nombrosa va ser la immigració espanyola. A Manlleu, aquesta opció política va obtenir 1.112 vots, un 15%, tres regidors. Segona: algú em va explicar fa un parell d’anys que havia vist, o algú li va dir que havia vist, una pintada absurda i tristíssima, no sé si significativa també, a una paret de Manlleu: “Qué bonito sería Manlleu sin moros ni catalanes”).

Popularitat: 3%

Català a la Franja – R. Sistac

Quan parlem de territoris de llengua catalana tenim clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; evidents i indiscutibles.

Entrevista a Carme Sánchez, directora de Paraula. Centre de Serveis Lingüístics, de Palma

L’associació Paraula, amb seu a Palma (Mallorca), promou tot tipus d’iniciatives que contribueixen a fer un ús normal de la llengua catalana.

Rafa Romero: exposició “Paradís”

Les iniciatives culturals públiques com a valuosa alternativa al limitat àmbit galerístic privat.

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

Actriu formada teatralment a Cuba, va marxar a l’Índia durant 6 mesos amb una companyia de Dinamarca, on va estudiar les danses tradicionals d’aquest país.

NÚVOL