Diumenge, 25 de Juny de 2017

Els castellans

dilluns, 11 juliol, 2011

Víctor Jiménez

Els castellans (L’Avenç, Literatures, 133 pàgines) recull una sèrie d’articles publicats el 2007 a la revista L’Avenç que l’autor ha reescrit i ampliat, per donar-los un to narratiu, gairebé de relat, encara que es tracti de records i vivències de la seva infantesa a Manlleu, quan ell tenia entre deu i tretze anys i el país vivia aquell període anomenat transició.

L’autor, Jordi Puntí (Manlleu, 1967), va publicar l’any 1998 un recull de contes, Pell d’armadillo, que va rebre el Premi Crítica Serra d’Or. La seva primera novel·la, Maletes perdudes, ha rebut el Premi Llibreter i d’altres, i ha tingut força èxit de crítica i de públic. Jordi Puntí col·labora a El Periódico, a Ràdio Barcelona i a la revista L’Avenç.

En el llibre s’explica, com deia, les vivències d’un preadolescent de família catalana en un poble industrialitzat, Manlleu, i les seves relacions (o distància, segons com) amb els nois de la seva edat que s’havien instal·lat al poble procedents d’altres punts d’Espanya o bé que, encara que nascuts ja al poble, eren fills d’immigrants espanyols. A tots ells se’ls anomenava castellans, sense fer distincions entre andalusos, murcians, castellans o d’on fossin d’Espanya, ja sigui com un residu històric, ja sigui com un element reductor. Com diu el mateix Puntí: amb el nom de castellans se’ls agrupava per “tenir-los controlats”, ni que fos simbòlicament. El llibre no parla només dels castellans, però si que hi fan de fil conductor.

Els escenaris de la major part dels episodis són zones frontereres bé perquè són terra de ningú (com els descampats, que separaven el territori “català” del “castellà”, és a dir, el barri de can García, que els nois catalans anomenaven Vietnam), o bé perquè eren espais en què coincidien els dos mons: un bar, les fogueres de Sant Joan, la piscina municipal, els cines del poble o l’escola. Per cert, és prou significatiu que els nois catalans fossin majoria als Hermanos, on totes les classes es feien en castellà i els castellans ho fossin a l’Escola Nacional on s’anava introduint ja el català (ves per on, els criteris de “classe social” s’imposaven als nacionals).

El llibre no és un assaig, ni tan sols pretén analitzar les raons i les conseqüències d’un passat, sinó simplement narrar unes vivències. Això no obstant, sense interrompre mai la narració, el llibre deixa anar un seguit de pistes, d’acotacions, que permet al lector copsar aquestes raons o, almenys, pensar-hi. Només unes poques; per exemple, són els estereotips els que defineixen els “altres”, els castellans: eren uns desarrapats, xulescos, gent disposada a barallar-se amb qui fos. Eren, per tant, un perill. I són els pares els que transmeten aquestes idees als nois. Els catalans veuen com a trets culturals o costums poc raonats el que són comportament necessaris: “No llencen res, són com drapaires, porten la casa al damunt” o “no mengeu pipes, que fa castellà” o “tots són parents entre ells”. Encara se senten expressions com aquestes, encara que ja no referides als castellans… També ens dóna pistes per entendre una part de l’impacte econòmic, social i polític d’aquella immigració. “El vell somni de la burgesia catalana es va revifar amb l’arribada dels castellans”.

Cap al final del llibre, un capítol es titula Els moros. Com diu el mateix Jordi Puntí en el llibre: “El passat funciona sempre com un assaig del present”. De manera que si fa uns anys van arribar els “castellans” a un poble de catalans, ara arriben els “moros” al poble dels catalans i dels castellans, i es repeteixen històries semblants. I els moros i sud-americans s’instal·len als pisos atrotinats de can García, que els castellans han anat abandonant. I tornem-hi.

Els castellans es deixa llegir molt a gust. Un estil àgil, prou expressiu, amb gràcia i sentit del humor. Una lectura recomanable.

(El que Jordi Puntí no explica: el conflicte entre catalans i castellans no es va tancar, no es van fer prou bé les coses. Dues dades: primera, un partit xenòfob, que no vull anomenar, arreplega uns quants milers de vots en les últimes eleccions municipals i ho fa, sembla que especialment, als llocs on més nombrosa va ser la immigració espanyola. A Manlleu, aquesta opció política va obtenir 1.112 vots, un 15%, tres regidors. Segona: algú em va explicar fa un parell d’anys que havia vist, o algú li va dir que havia vist, una pintada absurda i tristíssima, no sé si significativa també, a una paret de Manlleu: “Qué bonito sería Manlleu sin moros ni catalanes”).

Popularitat: 3%

Dona, Guerra Civil i Franquisme

diumenge, 10 juliol, 2011

DONA, GUERRA CIVIL I FRANQUISME

Ginard, David (coord.); Aguado, Anna; Nash, Mary; Tavera, Susanna; Cenarro, Ángela; Molinero, Carme; Ginard, David. Palma: Editorial Documenta Balear, 2011, 198 pàgines.
Col·lecció Menjavents.

Si volem rescatar les memòries femenines silenciades per reincorporar-les al nostre patrimoni col·lectiu, cal entrar-les per la porta gran; cal feminitzar la història que és, sens dubte, una de les millors maneres de democratitzar-la. Els sis treballs aplegats a Dona, Guerra Civil i Franquisme s’inclouen en aquesta tasca d’assolir la visibilització femenina dins el coneixement històric. Es tracta d’un recull que proporciona una visió actualitzada i de conjunt sobre alguns àmbits particularment rellevants de la història política i social de la dona a l’Estat espanyol, entre la proclamació de la Segona República i el final de la dictadura franquista (entre el 1931 i el 1975).

El volum s’obre amb un primer bloc de textos dedicats principalment als anys de la Segona República i la Guerra Civil. Es tracta dels treballs d’Anna Aguado, en què s’analitza la dinàmica política del període republicà des d’una perspectiva de gènere, i de Mary Nash, que se centra en els diversos rols exercits per les dones republicanes a l’Espanya en guerra. Tal com s’indica, les reformes polítiques del 1931 al 1936 i les intenses transformacions a l’Espanya republicana entre el 1936 i el 1939 implicaren una modificació innegable de normes legals, de pràctiques quotidianes quant a la presència dins l’espai públic, i de representacions simbòliques de la imatge de la dona dins la societat.

Els altres quatre treballs —signats per Susanna Tavera, Ángela Cenarro, Carme Molinero i David Ginard— s’endinsen fonamentalment en les repercussions de la derrota republicana del 1939 i la instauració de la dictadura franquista. Així, s’intenten aportar algunes claus per conèixer millor els models socioculturals que s’implantaren a l’Espanya de Franco mitjançant l’Església catòlica i la Secció Femenina —basats en la domesticitat, la subordinació i el restabliment dels valors tradicionals—; s’analitzen els escrits memorialístics redactats des de l’exili per algunes de les principals dirigents republicanes; es reflexiona entorn del rol assumit per les dones dins l’oposició política al franquisme —actiu i creixent al llarg dels quatre decennis de dictadura, encara que no exempt de notables límits i clamoroses contradiccions—, i s’estudia l’impacte de la repressió franquista contra el moviment de dones de l’Estat espanyol.

La reflexió que sobre tot plegat en fa el coordinador de l’obra, l’historiador mallorquí David Ginard, és prou aclaridora: “la Segona República i la Guerra Civil constituïren una època molt rica en esdeveniments respecte de les relacions de gènere, en què s’entrellaçaren continuïtats i canvis d’abast molt desigual, però la gran majoria dels progressos assolits foren contundentment anorreats per la dictadura nacionalcatòlica implantada el 1939. Tot i això, també es propugna que el llegat de l’activisme polític femení dels anys trenta es configurà com un magnífic referent que, juntament amb les transformacions socioeconòmiques viscudes per Espanya des del decenni dels seixanta, possibilità que progressivament s’assistís a una incorporació de les dones dins la lluita democràtica antifranquista; preàmbul del desplegament del moviment feminista en els anys setanta”.

En definitiva, les aportacions agrupades en aquest llibre —l’origen de les quals rau en les diverses conferències del curs Dona, Guerra Civil i Franquisme, que va tenir lloc a la Universitat de les Illes Balears entre l’octubre i el novembre del 2009, organitzat per l’Institut Balear de la Dona, l’Institut de Ciències de l’Educació de la UIB i la Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears— acosten el lector als darrers progressos de la investigació històrica sobre la dona a Espanya, de la mà precisament d’especialistes que, en tots els casos, fa molts anys que conjuminen aquests estudis específics de gènere amb altres recerques molt variades de la història espanyola del segle xx.

Popularitat: 4%

Llengua i acollida

diumenge, 10 juliol, 2011

El Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) de la Universitat de Barcelona té les llengües de la immigració com un dels eixos de recerca. Després d’haver fet l’inventari de les llengües que es parlen a Catalunya, va desenvolupar un projecte per plantejar quin paper havien de tenir aquestes llengües en la nostra societat i, específicament, en l’acollida. El llibre Llengua i acollida és el resultat de les propostes, d’una banda, dels membres del grup a partir de les seves especialitats i, de l’altra, dels investigadors principals dels equips de recerca amb els quals col·laboren habitualment.

El llibre, coordinat per M. Carme Junyent, és un recull d’articles entorn de la llengua, l’acollida i la diversitat.

L’article de Mònica Barreiras, “Conviure sense renunciar a la diversitat: vers un altre model d’integració”, i el de Pere Comellas, “Les llengües immigrades: adversàries o aliades de les llengües minoritzades”, es complementen, ja que ambdós se centren en les propostes del GELA pel que fa al tractament de les llengües de la immigració. Montserrat Cortès-Colomé, que ha escrit en col·laboració amb els integrants del GRILIC, es replanteja en l’article “La psicologia del llenguatge en la diversitat lingüística” la relació entre llenguatge i pensament, i obre vies a explorar l’aprenentatge de segones llengües. Berta Crous i LLuïsa Gràcia a “Estats patològics i lèxic en mandinga: qüestions de categorització” plasmen com, en un àmbit tan important com la salut, la categorització —la visió del món que aporta cada llengua— s’ha de tenir en compte tant per a la comprensió de la malaltia com per al tractament del malalt. I tractant-se de categorització, un dels conceptes amb què topem més aviat en l’acollida és el mateix de llengua, que Eva Monrós tracta a partir d’exemples concrets i ens fa prendre consciència de fins a quin punt el concepte de llengua és cultural i no pas universal. El seu article “D’alguns factors rellevants en la definició de llengua” i els malentesos a l’entorn del concepte de llengua entronquen amb tot el que ens han trasmès sobre les llengües. Rosa Calafat ens mostra a “Del concepte ‘diversitat lingüística’: un recorregut interpretatiu a la xarxa” com una mateixa etiqueta es pot interpretar de diverses maneres i les conseqüèncias que això pot comportar. En la transició de la categorització cap a la implicació, Alícia Fuentes-Calle proposa, en l’article “Pregària i diversitat lingüística”, una reflexió sobre la pregària com a artefacte lingüístic i com a objecte simbòlic, ja que és evident que l’element religiós s’ha de tenir en compte en l’acollida.

Amb un caire més pràctic, Virginia Unamuno, en l’article “Dinàmiques sociolingüístiques i immigració: l’escola com a microcomunitat”, aporta dades de la seva recerca al Raval de Barcelona sobre els nostres comportaments lingüístics traslladats als comportaments dels membres de la microcomunitat observada. També el projecte de Linguamón està present en el llibre de la mà d’Eulàlia Canals, en l’article “El projecte Linguamón Audiovisual i les seves possibilitats com a eina de comunicació multilingüe”, on ens mostra el portal concebut com un punt de trobada de persones amb ganes de compartir i aprendre llengües.

Des d’un vessant completament social, Mònica Fidalgo ens fa una descripció de l’acollida en les escoles sueques en l’article “Actuacions en l’àmbit de l’acollida lingüística i cultural dins del sistema educatiu suec”. Descriu una experiència que, té per objectius: afavorir el manteniment de les llengües familiars dels alumnes per contribuir a l’enriquiment i al desenvolupament personal dels alumnes; aprendre el suec, i millorar el rendiment escolar i la integració en la societat sueca, que poden ser punts de referència que desitjarien moltes societats. I, des d’una altra societat que ens és més propera, Luisa Martín Rojo, en l’article “Multilingüismo y comunicación intercultural en la ciudad de Madrid”, fa unes aportacions molt interessants a la lingüística, especialment en l’anàlisi del discurs. I per acabar, són dignes d’esment els coneixements que com a sinòleg ens transmet Michael Prosser van der Riet en l’article “Algunes reflexions sobre el comportament lingüístic dels xinesos de la ciutat de València”.

Totes les aportacions, tan diferents en el punt de vista, els mètodes i l’objecte d’estudi són una aproximació a alguns dels aspectes fonamentals de l’acollida, i també demostren per què el coneixement lingüístic és tan important en la construcció d’una societat.

Popularitat: 4%


“Eines d’Innovació Educativa”, núm. 13

L’ensenyament de la història i l’ús de la(es) memòria(es)

La FE de CCOO – PV va presentar el passat 13 d’abril el nou títol de la col·lecció “Eines d’Innovació Educativa”: l’Ensenyament de la història i l’ús de la(es) memòria(es). Aquesta presentació s’ha dut a terme en el refugi antiaeri construït sota les pistes esportives de l’IES Lluís Vives de València per protegir la població civil de València dels efectes dels bombardejos sistemàtics de l’aviació i les forces navals dels militars revoltats contra el Govern de la II República.

El llibre està format per 4 articles, que fan referència a la línia de defensa de la ciutat de València, als vestigis de la Guerra Civil a la ciutat d’Alcoi, a la memòria republicana de la ciutat de València i, per últim, un article sobre oblit i memòria en la gènesi de la democràcia en la Grècia clàssica. El llibre està acompanyat d’un DVD que inclou, d’una banda, el documental editat per FEIS amb la presentació de la Guia didàctica i, d’altra banda, el documental ¡Abajo la dictadura! Tres generaciones de antifranquistas en el País Valenciano.

S’hi presenten 3 itineraris didàctics que fan referència a la II República i a la Guerra Civil Espanyola. Es pretén que el llibre siga una guia de recursos útils per al professorat amb l’objectiu de posar la memòria al servei de la història i, en aquest cas, la història que s’ensenya, amb una reflexió sobre l’amnistia en l’Atenes clàssica i les consideracions sobre la memòria i l’oblit que aquest estudi llança sobre l’amnistia espanyola de 1977.

La col·lecció “Eines d’Innovació Educativa” és una iniciativa de la FE de CCOO – PV que va aparèixer l’any 1998, la qual ha publicat fins avui 13 volums, i és una col·lecció d’estudis i d’investigacions relacionats amb el món i els problemes de l’educació al nostre país, que pretén desenvolupar la dimensió sociopolítica de Comissions Obreres del País Valencià.

Popularitat: 4%

El exilio científico republicano

dimecres, 24 novembre, 2010

Manolo Picó

L’exili dels metges i científics republicans
Josep L. Barona
Universitat de València

En acabar la Guerra Civil, més de 270.000 presos abarrotaven les presons espanyoles. A més, vora 500.000 ciutadans republicans van passar per camps de concentració. L’exili, la presó i la inhabilitació de metges, farmacèutics i científics van significar una tremenda sagnia per a la societat espanyola. L’elit intel·lectual i professional del país es va exiliar majoritàriament després de la guerra i la nòmina de científics en l’exili representava el nucli dirigent de la ciència espanyola, sense oblidar la importància dels qui van morir o van veure truncada la seua vida en un exili interior, que va afectar persones que van ser empresonades, sancionades, desterrades o executades.

La recent publicació del llibre col·lectiu El exilio científico republicano (PUV, 2010) vol fer un balanç d’aquella situació dramàtica amb la contribució de més d’una vintena d’especialistes espanyols i americans.

La generació de científics que es va veure abocada a l’exili compartia un ideal de modernització i uns referents biogràfics. Desenes de milers es van instal·lar a Mèxic; més de tres-cents eren catedràtics d’universitat, cinc-cents eren metges; i més d’un centenar, científics i professionals d’altres àrees: químics, farmacèutics, físics, biòlegs, antropòlegs o matemàtics. Aquest col·lectiu va procurar mantenir vincles de cohesió. Van fundar a París la Unió de Professors Universitaris Espanyols en l’Exili (UPUEE), sota la presidència inicial de l’higienista i parasitòleg Gustavo Pittaluga, que havia dirigit la sanitat espanyola i representat Espanya en el Comitè d’higiene de la societat de nacions. A Mèxic també es van fundar associacions mèdiques i científiques: l’Ateneo Ramón y Cajal i el Colegio de México. Entre els membres de la UPUEE hi havia més d’una vintena de científics i mig centenar de professors de medicina.

Un element integrador va ser la publicació de la revista Ciencia. Revista hispanoamericana de ciencias puras y aplicadas (1940-1975), que ha estat reproduïda íntegrament en format digital com a complement del llibre. La publicació té un valor indiscutible per analitzar una part important de la producció científica de l’exili espanyol. El seu objectiu era incorporar investigacions de científics espanyols de qualsevol indret del món i esdevenir el referent principal de la comunitat científica espanyola en l’exili. El seu primer director va ser Ignacio Bolívar, substituït poc abans de la mort pel físic Blas Cabrera; després pel naturalista Cándido Bolívar; i finalment, pel fisiòleg i antic rector de la Universitat de València, José Puche.

El paper dels metges exiliats va ser cabdal en la societat mexicana. Al començament de la dècada dels 40 representaven gairebé la meitat dels professionals sanitaris del país. Van posar en marxa hospitals i centres de recerca, seguint l’experiència i els projectes de l’Espanya republicana. La formació d’experts en salut pública va aportar a l’exili espanyol una enorme rellevància en països com ara Veneçuela, on Santiago Ruesta va ocupar càrrecs de política sanitària, i José María Bengoa va iniciar polítiques pioneres en la lluita contra la fam a les zones rurals. Sense oblidar l’important paper que en aquell país van fer les infermeres visitadores de salut pública, un dels grans puntals de l’assistència domiciliària i de l’atenció primària durant el període republicà.

Hi va haver països de destí provisional, com ara la Gran Bretanya, on molts científics espanyols es van instal·lar durant els primers anys de l’exili, per passar més tard a països iberoamericans. És el cas de Pío del Río-Hortega, deixeble de Cajal, que després d’exiliar-se a Oxford va passar a l’Argentina; o de Juan Negrín mateix, exiliat primer a Londres i després a París fins a la mort. Uns altres es van quedar, com Josep Trueta, que va assolir el màxim prestigi en el món acadèmic britànic, com a primer catedràtic d’ortopèdia de la Universitat d’Oxford.

Hi va haver un exili mèdic i científic a França, que es va concentrar principalment a París i a Tolosa de Llenguadoc. Molts eren científics catalans, com Jesús M. Bellido Golferichs; per bé que també uns altres tan rellevants com August Pi i Sunyer, que va acabar a Veneçuela, on va ser catedràtic de Fisiologia a Caracas i va fundar el primer institut d’investigació fisiològica d’aquell país.

Un col·lectiu significatiu de metges exiliats, especialistes en salut pública, va passar a ocupar llocs de responsabilitat en l’Organització Mundial de la Salut, a Ginebra, i també en l’Oficina Panamericana de Salud. Marcelino Pascua, que va ser director general de Sanitat durant el Bienni Reformista (1931-1933), va passar a dirigir el departament d’estadística sanitària de l’OMS; Julián de Zulueta va dirigir les campanyes internacionals de lluita contra el paludisme; José Antonio Nágera va treballar en microbiologia; José María Bengoa va dirigir les campanyes de millora de la nutrició en països pobres, tant per a l’OMS com per a la FAO; i un llarg etcètera que va fer dels metges espanyols exiliats després de la Guerra Civil un important nucli d’experts professionals dels organismes internacionals lligats a la salut.

El exilio científico republicano es una contribució col·lectiva a la recuperació de la memòria d’aquella generació de metges i científics i de la seua tasca per la modernització i la llibertat del nostre país.

Popularitat: 84%

Les veus del Pamano

dimecres, 24 novembre, 2010

Víctor Jiménez

Les veus del Pamano

Jaume Cabré

Edicions Proa

1a edició: 2004

700 pàgines

“Vaig començar Les veus del Pamano perquè un dia vaig veure un edifici escolar abandonat. El que em va ajudar a continuar treballant-hi van ser els anys de majoria absoluta del PP a l’Estat espanyol: no podem passar pàgina d’un passat negre no acabat d’explicar perquè hi ha gent interessada en el fet que no s’acabi d’explicar”.

Jaume Cabré

La Tina, mestra en una escola de Sort, fa unes fotografies de l’escola vella del poble —fictici— de Torena que està a punt de ser enderrocada. Després, troba entre les runes el diari secret de l’Oriol Fontelles, un jove mestre que va ser destinat a Torena l’any 1943. I així comença l’odissea, plena d’entrebancs, per recuperar uns personatges i una història que la història oficial no solament havia oblidat sinó que, pitjor encara, havia falsejat. La novel·la és, doncs, una contribució a la necessitat de recuperar la “memòria històrica”.

La novel·la de Jaume Cabré —esplèndida, diguem-ho ja— ens situa en la postguerra, en un poblet del Pallars Sobirà, a la vora del riu Pamano. Hi surten maquis i falangistes, capellans i pagesos, una senyora terratinent que fa tremolar; unes circumstàncies de vegades més poderoses que la voluntat dels personatges; jocs de poder i de misèria; contradiccions entre aparença i realitat, o la dificultat de perdonar i la por de l’oblit, i ens mostra com de vegades els covards es converteixen en herois, no obstant el seu desig de no ser-ho. Però la novel·la també ens porta a l’actualitat i ens fa veure com allò que va passar encara perdura i té efectes, de vegades en fets tan d’ara com l’explotació immobiliària de la muntanya i el negoci de la neu. El passat encara hi és, encara que sigui convertit en una gran mentida.

Des del punt de vista narratiu, Les veus del Pamano és magistral. Jaume Cabré domina els recursos estilístics que li permeten entortolligar personatges diversos, temps i espais diferents, moltes històries, sense que ens perdem. Així, s’alternen present i passat, paraula i pensament, passions, amors i odis, veritats i falsedats i bocins d’història. De vegades en una mateixa pàgina s’expliquen tres converses diferents separades en l’espai i en el temps. I no ens perdem! La trama està molt i molt ben estructurada: no debades, Jaume Cabré va estar treballant set anys en la novel·la.

Absolutament recomanable, tant des del punt de vista literari —Les veus del Pamano és una de les millors novel·les catalanes i ha estat traduïda a dotze idiomes— com des del punt de vista de la història —les històries— que ens explica. Potser a alguns lectors els costarà entrar-hi. Tingueu una mica de paciència, de seguida us “enganxarà”.

TV3 va fer una “minisèrie” de dos capítols basant-se en la novel·la de Jaume Cabré. Com passa sempre, la sèrie, tot i tenir interès, era molt inferior a la novel·la i en alguns aspectes la desvirtuava; per exemple: la voluntat actual d’algunes persones i grups perquè la veritat històrica no es conegui, fonamental en la novel·la, no queda prou clara en la sèrie. I això no és un detall, sinó una cosa essencial pel que fa al sentit que Jaume Cabré volia que tingués Les veus del Pamano en escriure-la.

Popularitat: 4%

Català a la Franja – R. Sistac

Quan parlem de territoris de llengua catalana tenim clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; evidents i indiscutibles.

Entrevista a Carme Sánchez, directora de Paraula. Centre de Serveis Lingüístics, de Palma

L’associació Paraula, amb seu a Palma (Mallorca), promou tot tipus d’iniciatives que contribueixen a fer un ús normal de la llengua catalana.

Rafa Romero: exposició “Paradís”

Les iniciatives culturals públiques com a valuosa alternativa al limitat àmbit galerístic privat.

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

Actriu formada teatralment a Cuba, va marxar a l’Índia durant 6 mesos amb una companyia de Dinamarca, on va estudiar les danses tradicionals d’aquest país.

NÚVOL