Dijous, 23 de Març de 2017

Rafa Romero: exposició “Paradís”

dimarts, 12 juliol, 2011

RAFA ROMERO
Artista plàstic
Exposició de pintura “Paradís”
Banys Àrabs de Girona
Consell Comarcal del Gironès

Les iniciatives culturals públiques com a valuosa alternativa al limitat àmbit galerístic privat

Tot i que actualment aquesta crisi econòmica sembli argument per allunyar-se de les més nobles activitats humanes com l’art i la creativitat, ja que, segons els ignorants tecnòcrates salvadors de l’economia, esdevenen poc resolutives davant la urgència de generar treball i béns econòmics, resulta ben segur tot el contrari, perquè obliden que l’art i la creativitat són dignitat humana, responsabilitat, veu comuna, exaltada i reivindicadora i, per tant, com moltes altres àrees de coneixement, sense cap dubte territori d’esperança. Són precisament temps en els quals cal defensar l’art més que mai, ja que la creixent deshumanització que es viu, el fa notablement necessari.

Precisament, aquest desencant el poden viure molts artistes, ja que veuen que allò que potser uns anys abans era d’obligatorietat social, avui dia és espai de segona divisió. Així l’art i la creativitat ja no formen part de la urgència humana i el creixement personal, almenys no tant com abans. Ara les prioritats són el pagament de les respectives hipoteques, impostos, trobar feina i mirar que els bancs no ens deixin sense sostre. El teatre, la poesia, la dansa, la filosofia, i tantes altres disciplines, les quals sense cap dubte es feien presents en un sentit altruista i de millora del món, són ara productes de segona necessitat.

Són molts els companys artistes que ara mateix veuen el panorama cultural cada vegada més maltractat per les circumstàncies de la crisi econòmica; a més, si hi afegim el maltractament de la classe política, sobretot quant a les retallades que pateix i patirà la cultura, així mateix com l’educació i la sanitat, però no pas la seguretat i la defensa. Una important part dels productors culturals, els artistes, trobem cada vegada menys plataformes on projectar, compartir, els nostres respectius treballs. Evidentment, si parlem en l’àmbit de les arts plàstiques, trobem moltes galeries que han decidit, erròniament, deixar de defensar els treballs de joves i desconeguts artistes per anar directament a fer una defensa, comercial, és clar, en aquests temps de crisi, d’obres d’artistes consagrats, signatures que en el mercat troben encara potencialitat de compra per part de col·leccionistes i persones, el discurs dels quals és anar sobre segur, vers un inversionisme fora de risc, on aquests artistes resten evidentment fora. Però cal recordar els artistes plàstics, per als quals les galeries d’art, tot i que comporten una gran importància en la trajectòria de tots ells, no són ni molt menys l’únic territori on presentar el seu discurs a la ciutadania. Afortunadament, tot i les retallades que han de pagar les factures dels “irresponsables”, encara trobem moltes iniciatives valuoses, en l’àmbit públic on els artistes poden presentar les seves obres, i fins i tot amb el vistiplau i el consens d’aquestes institucions poder oferir comercialment els seus treballs als visitants. Moltes vegades, oblidem que aquestes galeries d’art i sales d’exposicions pertanyen als nostres ajuntaments, diputacions i governs. Oblidem que formen part del nostre patrimoni i, com a bé comú, són així mateix propietat nostra. Per tant, hem de perdre la por i adreçar-nos als seus gestors i, complint els requeriments i mecanismes, sol·licitar que aquestes “cases del poble” mostrin en aquest cas la nostra obra.

Precisament, un bon exemple d’aquest tipus d’iniciatives, la visc personalment perquè, després de demanar, amb un projecte sòlid i ben definit, exposar la meva obra en els històrics Banys Àrabs de la ciutat de Girona, patrimoni de la ciutadania i gestionats magníficament pel Consell Comarcal del Gironès, aquesta proposta ha estat acceptada i, per tant, tot aquest estiu del 2011 —entre juliol, agost i setembre—, compartiré les meves reflexions plàstiques amb milers de persones, ja que aquest espai gironí és un dels més visitats de la ciutat, amb uns 80.000 visitants anuals. Aprofito precisament per convidar-vos a visitar aquesta mostra, no tan sols per gaudir d’aquest espai del segle xiii al mig de la Girona medieval, sinó també per veure aquests espais de la ciutadania oberts a iniciatives culturals i lògicament conèixer la meva proposta, una trentena de pintures de gran format, les quals, amb el títol de “Paradís”, pretenen, fent servir iconicitats senzilles i molt cromàtiques, fer sentir aquest espai on l’aigua, principi de vida, purificava els esperits de viatgers i els convidava a aquesta tan desitjada relaxació, de pau i serenitat que tots necessitem sense cap dubte.

Ànim, doncs, a les iniciatives culturals públiques i a l’aventura innovadora de buscar fora del limitat àmbit galerístic privat.

“Paradís”
Banys Àrabs de Girona
Consell Comarcal del Gironès
Juliol, agost i setembre de 2011

Més informació sobre Rafa Romero:
http://rafaelromeropoesis.blogspot.com//

Popularitat: 5%

Postbakalao en valencià

dilluns, 11 juliol, 2011

El nou treball de la banda valenciana Orxata Sound System, 2.0, reivindica l’atmosfera de la ruta del bakalao, un territori encara no explorat en l’escena musical en la nostra llengua. Una aposta per fer una electrònica autòctona sense perdre l’ús de la música d’arrels tradicional i festera. Arrels d’ací, però també de Jamaica, Angola i Anglaterra. El disc el van presentar el mes de març amb un concert al temple valencià de la música de ball des de la meitat dels vuitanta fins a principi dels noranta, la discoteca Spook, tota una declaració d’intencions que recupera sense prejudicis aquell fenomen, sobretot el dels primers anys, més avantguardista i experimental. El grup, integrat per vuit components, ha posat el disc a disposició de tothom a la xarxa (www.orxatasoundsystem.net). Aquest estiu tenen concerts programats a diverses poblacions del País Valencia, Catalunya i les Illes Balears. El col·lectiu musical va ser guardonat l’any 2006 com a grup revelació dels Premis Ovidi Montllor, i l’any 2008, amb el seu primer disc 1.0, van guanyar el Premi Ovidi Montllor com a millor disc pop rock.

Popularitat: 4%

Recomanem llibres, cinema, música…

dilluns, 11 juliol, 2011

Des de La Teranyina us recomanem llibres, pel·lícules, música, etc. i altres productes culturals

En aquest apartat hem fet una selecció d’alguns productes culturals que darrerament ens han cridat l’atenció.
Són quatre referències d’art, música, llibres i cinema, produïdes o relacionades amb els nostres territoris, que ens han evocat diverses sensacions i reflexions.
En aquest primer número parlem de la novel·la Les veus del Pamano, de Jaume Cabré, del nou disc del cantautor Roger Mas, de les creacions de l’artista italiana Ana M. Maiolino i del documental Barraques. La ciutat oblidada, d’Alonso Carnicer i Sara Grimal. Si hi accediu us farem cinc cèntims de les impressions que ens han causat aquestes produccions culturals.

Popularitat: 4%

Al final de la escapada

dilluns, 11 juliol, 2011

Títol: Al final de la escapada
Direcció i guió: Albert Solé
Any: 2010
Durada: 80 minuts

Al final de la escapada és el títol del documental d’Albert Solé sobre la vida i la mort de Miguel Núñez, lluitador antifranquista que ha esdevingut una icona per a les generacions antifranquistes d’esquerra a Catalunya.

El documental se centra en l’última etapa de la seva vida i en la seva lluita final per rebre una mort digna. Una malaltia pulmonar el va tenir ingressat en un hospital de Madrid, ciutat que poc abans havia condemnat les pràctiques de sedacions pal·liatives en malalts terminals. Davant aquesta situació, Miguel va veure que a Madrid tindria moltes dificultats per rebre aquest tractament i va demanar el trasllat a Barcelona per passar-hi els seus últims dies dignament.

Amb Al final de la escapada, Albert Solé reobre un debat actual i ben polèmic. El mateix Miguel deia que la mort digna és un dret adquirit quan s’ha viscut dignament. Seguint aquesta mateixa línia, el documental destaca l’esperit lluitador de Miguel Núñez en contra de les repressions i a favor de les llibertats democràtiques. La història de Miguel permet tractar el tema de la memòria històrica, sovint silenciat a Espanya. Marcos Ana, al final del documental, diu: “Pasar pàgina, sí —me dijo—, pero habiéndola leído”.

Aquesta memòria històrica que té Miguel com un dels seus protagonistes queda reflectida en una altra obra, aquesta vegada un còmic, de Pepe Gálvez, Alfons López i Jon Mundet: Mil vidas más. El còmic, la ressenya del qual podeu trobar en el primer número de La Teranyina, va rebre el Premi Nacional del Còmic de Catalunya 2010. Des de La Teranyina felicitem els seus creadors per la feina ben feta i els encoratgem a seguir fent treballs compromesos.

El còmic i el documental tracten la vida i la mort de Miguel Núñez, però a través de la seva figura fan un homenatge a totes aquelles persones que, com ell, van lluitar contra la dictadura i a favor de les llibertats.

www.alfinaldelaescapada.es

Popularitat: 3%

Els castellans

dilluns, 11 juliol, 2011

Víctor Jiménez

Els castellans (L’Avenç, Literatures, 133 pàgines) recull una sèrie d’articles publicats el 2007 a la revista L’Avenç que l’autor ha reescrit i ampliat, per donar-los un to narratiu, gairebé de relat, encara que es tracti de records i vivències de la seva infantesa a Manlleu, quan ell tenia entre deu i tretze anys i el país vivia aquell període anomenat transició.

L’autor, Jordi Puntí (Manlleu, 1967), va publicar l’any 1998 un recull de contes, Pell d’armadillo, que va rebre el Premi Crítica Serra d’Or. La seva primera novel·la, Maletes perdudes, ha rebut el Premi Llibreter i d’altres, i ha tingut força èxit de crítica i de públic. Jordi Puntí col·labora a El Periódico, a Ràdio Barcelona i a la revista L’Avenç.

En el llibre s’explica, com deia, les vivències d’un preadolescent de família catalana en un poble industrialitzat, Manlleu, i les seves relacions (o distància, segons com) amb els nois de la seva edat que s’havien instal·lat al poble procedents d’altres punts d’Espanya o bé que, encara que nascuts ja al poble, eren fills d’immigrants espanyols. A tots ells se’ls anomenava castellans, sense fer distincions entre andalusos, murcians, castellans o d’on fossin d’Espanya, ja sigui com un residu històric, ja sigui com un element reductor. Com diu el mateix Puntí: amb el nom de castellans se’ls agrupava per “tenir-los controlats”, ni que fos simbòlicament. El llibre no parla només dels castellans, però si que hi fan de fil conductor.

Els escenaris de la major part dels episodis són zones frontereres bé perquè són terra de ningú (com els descampats, que separaven el territori “català” del “castellà”, és a dir, el barri de can García, que els nois catalans anomenaven Vietnam), o bé perquè eren espais en què coincidien els dos mons: un bar, les fogueres de Sant Joan, la piscina municipal, els cines del poble o l’escola. Per cert, és prou significatiu que els nois catalans fossin majoria als Hermanos, on totes les classes es feien en castellà i els castellans ho fossin a l’Escola Nacional on s’anava introduint ja el català (ves per on, els criteris de “classe social” s’imposaven als nacionals).

El llibre no és un assaig, ni tan sols pretén analitzar les raons i les conseqüències d’un passat, sinó simplement narrar unes vivències. Això no obstant, sense interrompre mai la narració, el llibre deixa anar un seguit de pistes, d’acotacions, que permet al lector copsar aquestes raons o, almenys, pensar-hi. Només unes poques; per exemple, són els estereotips els que defineixen els “altres”, els castellans: eren uns desarrapats, xulescos, gent disposada a barallar-se amb qui fos. Eren, per tant, un perill. I són els pares els que transmeten aquestes idees als nois. Els catalans veuen com a trets culturals o costums poc raonats el que són comportament necessaris: “No llencen res, són com drapaires, porten la casa al damunt” o “no mengeu pipes, que fa castellà” o “tots són parents entre ells”. Encara se senten expressions com aquestes, encara que ja no referides als castellans… També ens dóna pistes per entendre una part de l’impacte econòmic, social i polític d’aquella immigració. “El vell somni de la burgesia catalana es va revifar amb l’arribada dels castellans”.

Cap al final del llibre, un capítol es titula Els moros. Com diu el mateix Jordi Puntí en el llibre: “El passat funciona sempre com un assaig del present”. De manera que si fa uns anys van arribar els “castellans” a un poble de catalans, ara arriben els “moros” al poble dels catalans i dels castellans, i es repeteixen històries semblants. I els moros i sud-americans s’instal·len als pisos atrotinats de can García, que els castellans han anat abandonant. I tornem-hi.

Els castellans es deixa llegir molt a gust. Un estil àgil, prou expressiu, amb gràcia i sentit del humor. Una lectura recomanable.

(El que Jordi Puntí no explica: el conflicte entre catalans i castellans no es va tancar, no es van fer prou bé les coses. Dues dades: primera, un partit xenòfob, que no vull anomenar, arreplega uns quants milers de vots en les últimes eleccions municipals i ho fa, sembla que especialment, als llocs on més nombrosa va ser la immigració espanyola. A Manlleu, aquesta opció política va obtenir 1.112 vots, un 15%, tres regidors. Segona: algú em va explicar fa un parell d’anys que havia vist, o algú li va dir que havia vist, una pintada absurda i tristíssima, no sé si significativa també, a una paret de Manlleu: “Qué bonito sería Manlleu sin moros ni catalanes”).

Popularitat: 3%

Dona, Guerra Civil i Franquisme

diumenge, 10 juliol, 2011

DONA, GUERRA CIVIL I FRANQUISME

Ginard, David (coord.); Aguado, Anna; Nash, Mary; Tavera, Susanna; Cenarro, Ángela; Molinero, Carme; Ginard, David. Palma: Editorial Documenta Balear, 2011, 198 pàgines.
Col·lecció Menjavents.

Si volem rescatar les memòries femenines silenciades per reincorporar-les al nostre patrimoni col·lectiu, cal entrar-les per la porta gran; cal feminitzar la història que és, sens dubte, una de les millors maneres de democratitzar-la. Els sis treballs aplegats a Dona, Guerra Civil i Franquisme s’inclouen en aquesta tasca d’assolir la visibilització femenina dins el coneixement històric. Es tracta d’un recull que proporciona una visió actualitzada i de conjunt sobre alguns àmbits particularment rellevants de la història política i social de la dona a l’Estat espanyol, entre la proclamació de la Segona República i el final de la dictadura franquista (entre el 1931 i el 1975).

El volum s’obre amb un primer bloc de textos dedicats principalment als anys de la Segona República i la Guerra Civil. Es tracta dels treballs d’Anna Aguado, en què s’analitza la dinàmica política del període republicà des d’una perspectiva de gènere, i de Mary Nash, que se centra en els diversos rols exercits per les dones republicanes a l’Espanya en guerra. Tal com s’indica, les reformes polítiques del 1931 al 1936 i les intenses transformacions a l’Espanya republicana entre el 1936 i el 1939 implicaren una modificació innegable de normes legals, de pràctiques quotidianes quant a la presència dins l’espai públic, i de representacions simbòliques de la imatge de la dona dins la societat.

Els altres quatre treballs —signats per Susanna Tavera, Ángela Cenarro, Carme Molinero i David Ginard— s’endinsen fonamentalment en les repercussions de la derrota republicana del 1939 i la instauració de la dictadura franquista. Així, s’intenten aportar algunes claus per conèixer millor els models socioculturals que s’implantaren a l’Espanya de Franco mitjançant l’Església catòlica i la Secció Femenina —basats en la domesticitat, la subordinació i el restabliment dels valors tradicionals—; s’analitzen els escrits memorialístics redactats des de l’exili per algunes de les principals dirigents republicanes; es reflexiona entorn del rol assumit per les dones dins l’oposició política al franquisme —actiu i creixent al llarg dels quatre decennis de dictadura, encara que no exempt de notables límits i clamoroses contradiccions—, i s’estudia l’impacte de la repressió franquista contra el moviment de dones de l’Estat espanyol.

La reflexió que sobre tot plegat en fa el coordinador de l’obra, l’historiador mallorquí David Ginard, és prou aclaridora: “la Segona República i la Guerra Civil constituïren una època molt rica en esdeveniments respecte de les relacions de gènere, en què s’entrellaçaren continuïtats i canvis d’abast molt desigual, però la gran majoria dels progressos assolits foren contundentment anorreats per la dictadura nacionalcatòlica implantada el 1939. Tot i això, també es propugna que el llegat de l’activisme polític femení dels anys trenta es configurà com un magnífic referent que, juntament amb les transformacions socioeconòmiques viscudes per Espanya des del decenni dels seixanta, possibilità que progressivament s’assistís a una incorporació de les dones dins la lluita democràtica antifranquista; preàmbul del desplegament del moviment feminista en els anys setanta”.

En definitiva, les aportacions agrupades en aquest llibre —l’origen de les quals rau en les diverses conferències del curs Dona, Guerra Civil i Franquisme, que va tenir lloc a la Universitat de les Illes Balears entre l’octubre i el novembre del 2009, organitzat per l’Institut Balear de la Dona, l’Institut de Ciències de l’Educació de la UIB i la Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears— acosten el lector als darrers progressos de la investigació històrica sobre la dona a Espanya, de la mà precisament d’especialistes que, en tots els casos, fa molts anys que conjuminen aquests estudis específics de gènere amb altres recerques molt variades de la història espanyola del segle xx.

Popularitat: 4%

Manel

diumenge, 10 juliol, 2011

10 milles per veure una bona armadura, Manel

Manel és el grup revelació del panorama musical català actual. Guillem Gisbert (veu principal, lletrista i ukelele), Martí Maymó (baix), Roger Padilla (guitarra) i Arnau Vallvé (bateria) van estudiar a l’escola Costa i Llobera i es van donar a conèixer l’any 2007 amb l’obtenció del segon Premi del Concurs de Maquetes Sona 9.

Després de l’èxit del seu primer disc, Els millors professors europeus (2008), el darrer mes de març han publicat 10 milles per veure una bona armadura (2011), que va assolir la primera posició en les llistes de vendes a l’Estat espanyol.

El títol 10 milles per veure una bona armadura és extret d’un fragment shakespearià d’un monòleg de Molt soroll per no res. El disc segueix fidel a l’estil de Manel: la veu de Guillem omple el repertori de deu històries quotidianes, algunes d’elles imaginàries, que captiven des del primer moment. S’hi reconeixen els sons habituals de Manel, tot i que ara trobem nous instruments com l’acordió o el violoncel, que combinen amb l’ukelele, ara menys protagonista que a Els millors professors europeus.

Vegeu el videoclip d’Aniversari, creat pel director cinematogràfic i amic del grup Àlex Pastor.

www.manelweb.com

Popularitat: 5%

Llengua i acollida

diumenge, 10 juliol, 2011

El Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) de la Universitat de Barcelona té les llengües de la immigració com un dels eixos de recerca. Després d’haver fet l’inventari de les llengües que es parlen a Catalunya, va desenvolupar un projecte per plantejar quin paper havien de tenir aquestes llengües en la nostra societat i, específicament, en l’acollida. El llibre Llengua i acollida és el resultat de les propostes, d’una banda, dels membres del grup a partir de les seves especialitats i, de l’altra, dels investigadors principals dels equips de recerca amb els quals col·laboren habitualment.

El llibre, coordinat per M. Carme Junyent, és un recull d’articles entorn de la llengua, l’acollida i la diversitat.

L’article de Mònica Barreiras, “Conviure sense renunciar a la diversitat: vers un altre model d’integració”, i el de Pere Comellas, “Les llengües immigrades: adversàries o aliades de les llengües minoritzades”, es complementen, ja que ambdós se centren en les propostes del GELA pel que fa al tractament de les llengües de la immigració. Montserrat Cortès-Colomé, que ha escrit en col·laboració amb els integrants del GRILIC, es replanteja en l’article “La psicologia del llenguatge en la diversitat lingüística” la relació entre llenguatge i pensament, i obre vies a explorar l’aprenentatge de segones llengües. Berta Crous i LLuïsa Gràcia a “Estats patològics i lèxic en mandinga: qüestions de categorització” plasmen com, en un àmbit tan important com la salut, la categorització —la visió del món que aporta cada llengua— s’ha de tenir en compte tant per a la comprensió de la malaltia com per al tractament del malalt. I tractant-se de categorització, un dels conceptes amb què topem més aviat en l’acollida és el mateix de llengua, que Eva Monrós tracta a partir d’exemples concrets i ens fa prendre consciència de fins a quin punt el concepte de llengua és cultural i no pas universal. El seu article “D’alguns factors rellevants en la definició de llengua” i els malentesos a l’entorn del concepte de llengua entronquen amb tot el que ens han trasmès sobre les llengües. Rosa Calafat ens mostra a “Del concepte ‘diversitat lingüística’: un recorregut interpretatiu a la xarxa” com una mateixa etiqueta es pot interpretar de diverses maneres i les conseqüèncias que això pot comportar. En la transició de la categorització cap a la implicació, Alícia Fuentes-Calle proposa, en l’article “Pregària i diversitat lingüística”, una reflexió sobre la pregària com a artefacte lingüístic i com a objecte simbòlic, ja que és evident que l’element religiós s’ha de tenir en compte en l’acollida.

Amb un caire més pràctic, Virginia Unamuno, en l’article “Dinàmiques sociolingüístiques i immigració: l’escola com a microcomunitat”, aporta dades de la seva recerca al Raval de Barcelona sobre els nostres comportaments lingüístics traslladats als comportaments dels membres de la microcomunitat observada. També el projecte de Linguamón està present en el llibre de la mà d’Eulàlia Canals, en l’article “El projecte Linguamón Audiovisual i les seves possibilitats com a eina de comunicació multilingüe”, on ens mostra el portal concebut com un punt de trobada de persones amb ganes de compartir i aprendre llengües.

Des d’un vessant completament social, Mònica Fidalgo ens fa una descripció de l’acollida en les escoles sueques en l’article “Actuacions en l’àmbit de l’acollida lingüística i cultural dins del sistema educatiu suec”. Descriu una experiència que, té per objectius: afavorir el manteniment de les llengües familiars dels alumnes per contribuir a l’enriquiment i al desenvolupament personal dels alumnes; aprendre el suec, i millorar el rendiment escolar i la integració en la societat sueca, que poden ser punts de referència que desitjarien moltes societats. I, des d’una altra societat que ens és més propera, Luisa Martín Rojo, en l’article “Multilingüismo y comunicación intercultural en la ciudad de Madrid”, fa unes aportacions molt interessants a la lingüística, especialment en l’anàlisi del discurs. I per acabar, són dignes d’esment els coneixements que com a sinòleg ens transmet Michael Prosser van der Riet en l’article “Algunes reflexions sobre el comportament lingüístic dels xinesos de la ciutat de València”.

Totes les aportacions, tan diferents en el punt de vista, els mètodes i l’objecte d’estudi són una aproximació a alguns dels aspectes fonamentals de l’acollida, i també demostren per què el coneixement lingüístic és tan important en la construcció d’una societat.

Popularitat: 4%


“Eines d’Innovació Educativa”, núm. 13

L’ensenyament de la història i l’ús de la(es) memòria(es)

La FE de CCOO – PV va presentar el passat 13 d’abril el nou títol de la col·lecció “Eines d’Innovació Educativa”: l’Ensenyament de la història i l’ús de la(es) memòria(es). Aquesta presentació s’ha dut a terme en el refugi antiaeri construït sota les pistes esportives de l’IES Lluís Vives de València per protegir la població civil de València dels efectes dels bombardejos sistemàtics de l’aviació i les forces navals dels militars revoltats contra el Govern de la II República.

El llibre està format per 4 articles, que fan referència a la línia de defensa de la ciutat de València, als vestigis de la Guerra Civil a la ciutat d’Alcoi, a la memòria republicana de la ciutat de València i, per últim, un article sobre oblit i memòria en la gènesi de la democràcia en la Grècia clàssica. El llibre està acompanyat d’un DVD que inclou, d’una banda, el documental editat per FEIS amb la presentació de la Guia didàctica i, d’altra banda, el documental ¡Abajo la dictadura! Tres generaciones de antifranquistas en el País Valenciano.

S’hi presenten 3 itineraris didàctics que fan referència a la II República i a la Guerra Civil Espanyola. Es pretén que el llibre siga una guia de recursos útils per al professorat amb l’objectiu de posar la memòria al servei de la història i, en aquest cas, la història que s’ensenya, amb una reflexió sobre l’amnistia en l’Atenes clàssica i les consideracions sobre la memòria i l’oblit que aquest estudi llança sobre l’amnistia espanyola de 1977.

La col·lecció “Eines d’Innovació Educativa” és una iniciativa de la FE de CCOO – PV que va aparèixer l’any 1998, la qual ha publicat fins avui 13 volums, i és una col·lecció d’estudis i d’investigacions relacionats amb el món i els problemes de l’educació al nostre país, que pretén desenvolupar la dimensió sociopolítica de Comissions Obreres del País Valencià.

Popularitat: 4%

El exilio científico republicano

dimecres, 24 novembre, 2010

Manolo Picó

L’exili dels metges i científics republicans
Josep L. Barona
Universitat de València

En acabar la Guerra Civil, més de 270.000 presos abarrotaven les presons espanyoles. A més, vora 500.000 ciutadans republicans van passar per camps de concentració. L’exili, la presó i la inhabilitació de metges, farmacèutics i científics van significar una tremenda sagnia per a la societat espanyola. L’elit intel·lectual i professional del país es va exiliar majoritàriament després de la guerra i la nòmina de científics en l’exili representava el nucli dirigent de la ciència espanyola, sense oblidar la importància dels qui van morir o van veure truncada la seua vida en un exili interior, que va afectar persones que van ser empresonades, sancionades, desterrades o executades.

La recent publicació del llibre col·lectiu El exilio científico republicano (PUV, 2010) vol fer un balanç d’aquella situació dramàtica amb la contribució de més d’una vintena d’especialistes espanyols i americans.

La generació de científics que es va veure abocada a l’exili compartia un ideal de modernització i uns referents biogràfics. Desenes de milers es van instal·lar a Mèxic; més de tres-cents eren catedràtics d’universitat, cinc-cents eren metges; i més d’un centenar, científics i professionals d’altres àrees: químics, farmacèutics, físics, biòlegs, antropòlegs o matemàtics. Aquest col·lectiu va procurar mantenir vincles de cohesió. Van fundar a París la Unió de Professors Universitaris Espanyols en l’Exili (UPUEE), sota la presidència inicial de l’higienista i parasitòleg Gustavo Pittaluga, que havia dirigit la sanitat espanyola i representat Espanya en el Comitè d’higiene de la societat de nacions. A Mèxic també es van fundar associacions mèdiques i científiques: l’Ateneo Ramón y Cajal i el Colegio de México. Entre els membres de la UPUEE hi havia més d’una vintena de científics i mig centenar de professors de medicina.

Un element integrador va ser la publicació de la revista Ciencia. Revista hispanoamericana de ciencias puras y aplicadas (1940-1975), que ha estat reproduïda íntegrament en format digital com a complement del llibre. La publicació té un valor indiscutible per analitzar una part important de la producció científica de l’exili espanyol. El seu objectiu era incorporar investigacions de científics espanyols de qualsevol indret del món i esdevenir el referent principal de la comunitat científica espanyola en l’exili. El seu primer director va ser Ignacio Bolívar, substituït poc abans de la mort pel físic Blas Cabrera; després pel naturalista Cándido Bolívar; i finalment, pel fisiòleg i antic rector de la Universitat de València, José Puche.

El paper dels metges exiliats va ser cabdal en la societat mexicana. Al començament de la dècada dels 40 representaven gairebé la meitat dels professionals sanitaris del país. Van posar en marxa hospitals i centres de recerca, seguint l’experiència i els projectes de l’Espanya republicana. La formació d’experts en salut pública va aportar a l’exili espanyol una enorme rellevància en països com ara Veneçuela, on Santiago Ruesta va ocupar càrrecs de política sanitària, i José María Bengoa va iniciar polítiques pioneres en la lluita contra la fam a les zones rurals. Sense oblidar l’important paper que en aquell país van fer les infermeres visitadores de salut pública, un dels grans puntals de l’assistència domiciliària i de l’atenció primària durant el període republicà.

Hi va haver països de destí provisional, com ara la Gran Bretanya, on molts científics espanyols es van instal·lar durant els primers anys de l’exili, per passar més tard a països iberoamericans. És el cas de Pío del Río-Hortega, deixeble de Cajal, que després d’exiliar-se a Oxford va passar a l’Argentina; o de Juan Negrín mateix, exiliat primer a Londres i després a París fins a la mort. Uns altres es van quedar, com Josep Trueta, que va assolir el màxim prestigi en el món acadèmic britànic, com a primer catedràtic d’ortopèdia de la Universitat d’Oxford.

Hi va haver un exili mèdic i científic a França, que es va concentrar principalment a París i a Tolosa de Llenguadoc. Molts eren científics catalans, com Jesús M. Bellido Golferichs; per bé que també uns altres tan rellevants com August Pi i Sunyer, que va acabar a Veneçuela, on va ser catedràtic de Fisiologia a Caracas i va fundar el primer institut d’investigació fisiològica d’aquell país.

Un col·lectiu significatiu de metges exiliats, especialistes en salut pública, va passar a ocupar llocs de responsabilitat en l’Organització Mundial de la Salut, a Ginebra, i també en l’Oficina Panamericana de Salud. Marcelino Pascua, que va ser director general de Sanitat durant el Bienni Reformista (1931-1933), va passar a dirigir el departament d’estadística sanitària de l’OMS; Julián de Zulueta va dirigir les campanyes internacionals de lluita contra el paludisme; José Antonio Nágera va treballar en microbiologia; José María Bengoa va dirigir les campanyes de millora de la nutrició en països pobres, tant per a l’OMS com per a la FAO; i un llarg etcètera que va fer dels metges espanyols exiliats després de la Guerra Civil un important nucli d’experts professionals dels organismes internacionals lligats a la salut.

El exilio científico republicano es una contribució col·lectiva a la recuperació de la memòria d’aquella generació de metges i científics i de la seua tasca per la modernització i la llibertat del nostre país.

Popularitat: 84%

Català a la Franja – R. Sistac

Quan parlem de territoris de llengua catalana tenim clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; evidents i indiscutibles.

Entrevista a Carme Sánchez, directora de Paraula. Centre de Serveis Lingüístics, de Palma

L’associació Paraula, amb seu a Palma (Mallorca), promou tot tipus d’iniciatives que contribueixen a fer un ús normal de la llengua catalana.

Rafa Romero: exposició “Paradís”

Les iniciatives culturals públiques com a valuosa alternativa al limitat àmbit galerístic privat.

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

Actriu formada teatralment a Cuba, va marxar a l’Índia durant 6 mesos amb una companyia de Dinamarca, on va estudiar les danses tradicionals d’aquest país.

NÚVOL