Diumenge, 25 de Juny de 2017

Isidre Crespo

No és que m’agradi de dir ‘jo’; és que no tinc dret a parlar
amb un altre pronom personal

Joan Fuster

Sovint mire —i ho faig amb nostàlgia— el seu racó, aquell on tants i tants ens hi trobàvem, amb ell, el mestre. Perquè, al capdavall, el racó era una escola. Quantes lliçons, i algunes de gramaticals, va impartir Joan Fuster, al racó de sa casa: Ell, nosaltres, hi, ho, pronoms, seu, sa, adjectius possessius…

Sempre m’ha cridat l’atenció l’ús que aquell prohom —homenot, si preferiu l’expressió planiana—, Joan Fuster, fa dels pronoms. Aquesta paraula tan graciosa i, alhora, tan rica. I no només perquè en són unes quantes, les formes, sobretot en català, per allò dels febles, que tant maregen els estudiants. Ausades que se n’han fet, d’exercicis, fins i tot un llibret —Faci’ls fàcils— a fi que hom pogués habituar-s’hi. Som conscients, però, que els valencians, en la pràctica, ens n’oblidem d’alguns. Pobrets!, ells, els pronoms. Rics també en matisos.

Joan Fuster, un escriptor tan ric i variat com els nostres pronoms, és conegut —i gairebé identificat en exclusiva— com l’autor de Nosaltres, els valencians. Tot i que, en més d’una ocasió —en una entrevista (Valencia Semanal, 1978)—, va deixar ben clar que aquesta no era la seua obra més representativa. Més tard, en una altra amb Júlia Blasco —conversant de filosofia— gosà dir-li: “[…] m’han fet l’escriptor del 15%”, tot referint-se al fet que se’l sol presentar més com a escriptor sobre política valenciana que no sobre aquelles qüestions humanes que preocupen qualsevol lector; temes molt reflexionats en llibres ben fusterians, com ara Diccionari per a ociosos, Consells, proverbis i insolències, Sagitari…, els llibres més seus, segons acabà confirmant a T. Mollà (Converses inacabades, 1992).

Encara recorde com acostumava jo, en els meus temps de professional de l’aula, de proposar com a text model per veure-hi totes les modalitats textuals —de fet, pronominals— de la presència de l’emissor. Hi proposava l’article “Responsabilitat d’una decadència” (Examen de consciència, 1968). Hi parla un jo emissor —s’hi veu clarament, per les desinències verbals— que forma part d’un col·lectiu: “Convindria preguntar-se per què els catalans no aconseguírem de catalanitzar els Trastàmara: cap dels quatre que van ocupar el nostre tron”. Concretat més de seguida d’aquesta manera: “Això que alguns anomenen l’hegemonia valenciana del xv no passa de ser una elucubració que jo i els meus paisans els agraïm”. Es veu que, encara que “ens resistim a veure’ns sumits, o submisos, en la indeterminació d’un grup, d’un magma humà confús i ofuscat, paraules com ara poble, o colla o societat, quan ens inclouen, ens semblen justes en la nostra inclusió: fins i tot admeten un possessiu —el meu poble, la meua colla…— que subratlla la nostra adhesió”. Fixeu-vos-hi, els pronoms personals es combinen amb els adjectius possessius; cosa no tan gratuïta com podria semblar.

Per això concloïa la seua obra més popularitzada dient que: “Tot allò que ens ha fet com som és el que ara mereixeria d’ésser analitzat: deixem-ho per a la gent de les pròximes generacions”. I si resulta —com ell mateix deia— que “la gent són els altres… i cadascú de nosaltres”? Cert que la reflexió aïlla, en la mesura que ens distancia del magma impersonal; tanmateix, és ella precisament el camí que ens duu a veure’ns-hi, a pensar en les nostres coses, allò que compartim, des de la història i les seues conseqüències —com en totes les herències—, i els reptes del futur, allò que confiem als nostres que ens seguiran. En paraules d’ell: “Jo no sóc historiador, i la història només em preocupa en la mesura que ajuda a explicar-nos el present i a preparar-nos per al futur”.

No pretenc més, ara i ací, que situar-me en aquest món pronominal, proclamant la meua inclusió en el nosaltres; ara que —sembla— alguns —tot mirant-se les nacions amunt (i avall, supose)— mostren alguna cosa més que desacord amb aquesta senzilla pretensió —o proposició— fusteriana de ser nosaltres. Jo també m’he llegit els seus papers, i el meu jo s’hi troba a gust. I això que ja sóc ben granadet per a mamar-me el dit. La discrepància —més o menys irreductible— ell se l’esperava, això sí, amb una prèvia interlocució serena i profunda, naturalment. Ens espera un llarg 2012; tant de bo que ens hi puguem trobar, nosaltres —sense cap ells—, i compartir les meditacions personals que són del cas. Cinquanta anys! Ja n’era l’hora!

Si mireu una mica enrere, us resultarà curiós de trobar-vos-hi tan a dins d’un jo com d’un nosaltres. En més d’una ocasió, ens veiem obligats a emprar-los, tots dos, per explicar qui o què som, ni que siga per practicar un poc la gramàtica. La sentimental, si més no, no tan allunyada de la social. Mireu si no —en narració pronominal— com ho vaig viure jo en rebre la notícia de la seua mort…

Popularitat: 4%

Català a la Franja – R. Sistac

Quan parlem de territoris de llengua catalana tenim clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; evidents i indiscutibles.

Entrevista a Carme Sánchez, directora de Paraula. Centre de Serveis Lingüístics, de Palma

L’associació Paraula, amb seu a Palma (Mallorca), promou tot tipus d’iniciatives que contribueixen a fer un ús normal de la llengua catalana.

Rafa Romero: exposició “Paradís”

Les iniciatives culturals públiques com a valuosa alternativa al limitat àmbit galerístic privat.

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

Actriu formada teatralment a Cuba, va marxar a l’Índia durant 6 mesos amb una companyia de Dinamarca, on va estudiar les danses tradicionals d’aquest país.

NÚVOL