Dilluns, 24 d'Abril de 2017

Trobades 2011

dilluns, 11 juliol, 2011

Trobades 2011: Sí a l’ensenyament en valencià

Dels 25 anys de festes per la llengua als 100 anys del naixement d’Enric Valor

Després de complir un quart de segle l’any 2010, les Trobades d’Escoles en Valencià continuen el seu viatge per les comarques valencianes. Enguany estan commemorant els 100 anys del naixement de l’escriptor de Castalla Enric Valor. Amb aquest motiu les Trobades 2011 ens conviden a reivindicar el valor del valencià.

Les Trobades van nàixer com una festa reivindicativa i lúdica de les escoles d’ensenyament en valencià i del model d’educació vehicular en valencià. Una trobada és una festa per la llengua que reclama dels responsables institucionals, insistentment, més quotes de normalitat lingüística, i fer del valencià la llengua pròpia i oficial d’ús normal per a tots i per a tot. És una expressió pública d’autoestima col·lectiva, que ha passat a ser la visibilització del moviment cívic més multitudinari del País Valencià. No debades s’ha arribat en el seu conjunt a superar àmpliament els 200.000 assistents anuals.

Sí a l’ensenyament en valencià: garantia de plurilingüisme i de qualitat

A més de reivindicar la figura d’Enric Valor, les Trobades d’Escoles en Valencià 2011 han recuperat el seu esperit més pedagògic. Les Trobades pretenen visualitzar un model d’escola —l’’escola en valencià— que és la base per millorar les competències lingüístiques de l’alumnat.

Escola Valenciana, la comunitat científica educativa i les universitat públiques valencianes han reiterat en diferents ocasions que els únics programes que aconsegueixen una competència real en les dos llengües oficials del País Valencià són el Programa d’ensenyament en valencià (PEV) i el Programa d’immersió lingüística (PIL). A més, està comprovat que les persones bilingües tenen més facilitat per aprendre altres llengües.

En aquest sentit, Escola Valenciana va presentar el mes de febrer una proposta de model educatiu plurilingüe de consens. Un model basat en l’experiència dels darrers 25 anys i aplicable a tots els centres del País Valencià. Les Trobades seran un punt de promoció d’un model plurilingüe de qualitat.

Les Trobades 2011 volen deixar ben clares les greus deficiències del model educatiu proposat pel conseller d’Educació, basat en l’eliminació de la immersió lingüística i la potenciació d’un model que representarà l’establiment d’una educació monolingüe. Eliminar la immersió lingüística condemna el valencià a la desaparició i no garanteix més competència dels alumnes en castellà i anglès.

Les xifres de les Trobades 2011

Les Trobades van arrencar el diumenge 3 d’abril a Sagunt i Alacant i es clouen a Ibi i Relleu el 4 de juny. Entremig estan recorrent un viatge apassionant de comarca a comarca per Moixent, Senija, Llombai, Burjassot, Santa Pola, Novelda, Eliana, Xixona, Universitat Jaume I, Atzeneta, Silla, València (Benifaraig – Borbotó – Carpesa – Poblenou), Barcelona, Xeresa i Vilafranca. En total són 19 itineraris comarcals que preveuen enguany superar els 220.000 assistents. Fins ara les xifres van per molt bon camí, ja superen a hores d’ara, quan falten dues trobades de les més importants, els 200.000 assistents.

En les 19 trobades comarcals se superaran el 1.500 tallers organitzats, les més de 300 actuacions musicals i d’animació, l’assistència de 700 centres educatius i més de 200 entitats cíviques i ONG.

En definitiva, les Trobades d’Escoles en Valencià estan esdevenint, un any més, la principal expressió cívica del País Valencià, una manifestació col·lectiva d’estima per la llengua i per valors com la solidaritat, la diversitat, el respecte, la sostenibilitat i el territori.

YouTube Preview Image

Trobades d’Escoles en Valencià 2011

3 d’abril – SAGUNT – el Camp de Morvedre

3 d’abril – ALACANT – l’Alacantí (primària)

9 d’abril – MOIXENT – la Costera

10 d’abril – BURJASSOT – l’Horta Nord

10 d’abril – SANTA POLA – el Baix Vinalopó i el Baix Segura

10 d’abril – LLOMBAI – la Ribera

10 d’abril – NOVELDA – les Valls del Vinalopó

10 d’abril – l’ELIANA – el Camp de Túria

10 d’abril – SENIJA – la Marina Alta

15 d’abril – XIXONA – l’Alacantí (secundària)

16 d’abril – UNIVERSITAT JAUME I (Castelló de la Plana) – la Plana Alta i la Plana Baixa

16 d’abril – ATZENETA D’ALBAIDA – la Vall d’Albaida

16 d’abril – SILLA – l’Horta Sud

17 d’abril – BENIFARAIG, BORBOTÓ, CARPESA I POBLE NOU – València

30 d’abril – BARCELONA – Setmana Cultural de l’Espai País Valencià

7 de maig – XERESA – la Safor i la Valldigna

14 de maig – VILAFRANCA – comarques de l’interior de Castelló

4 de juny – RELLEU – la Marina Baixa

4 de juny – IBI – l’Alcoià i el Comtat

Vegeu-ne les FOTOGRAFIES.

Popularitat: 4%

Ferran Garcia Ferrer
Secretari de Política Lingüística de la Federació d’Ensenyament de CCOO del País Valencià

“Per la incertesa de molts camins faig via”, va deixar escrit el nostre poeta de Roda de Ter, i potser el nostre problema actual és que cada vegada ens queden menys incerteses i, per tant, menys opcions per fer via en el que fa referència a l’ús i l’ensenyament del valencià.

La trista certesa que va establint-se cada dia amb més fermesa en la ment de la ciutadania valenciana és que el partit que actualment té el poder al País Valencià està decidit a aplicar una política de destrucció de l’oponent polític i de qualsevol dissidència social enfront de la seua forma de gestionar, o millor desgestionar, els nostres serveis, béns i recursos públics. Certament poden quedar incerteses sobre quina és la motivació d’aquest assetjament sistemàtic: si és un estil personal del Molt Honorable i ben vestit president, o si és una estratègia de cert sector del seu partit, o és la línea que el Partit Popular ha decidit seguir allà on prenga el poder. El que és ben clar i gairebé indiscutible és el seguit d’accions iniciades contra tots aquells moviments socials, plataformes, associacions, agrupacions o veus que puguen expressar la seua opinió contrària a l’autoritarisme i la irresponsabilitat amb la qual els nostres dirigents autonòmics afronten aquest final de legislatura.

La nostra certesa no es basa en la repetició d’una consigna, tal com el conseller d’Educació creu que s’aconsegueixen els avenços educatius: repetint una vegada i una altra que ell és qui més centres inaugura, que promociona l’ensenyament plurilingüe, que lluita contra el fracàs escolar, que vol reduir l’abandonament, que vol salvaguardar el dret de les famílies a educar els seus fills i tantes altres frases de caire publicitari que està obligat a difondre un cop rere l’altre per amagar la trista realitat de l’abandonament de qualsevol responsabilitat pública i, en especial, del món de l’ensenyament que es practica des del Consell. El nostre convenciment neix de veure que totes aquestes consignes són refutades un cop i un altre, amb més freqüència de la que es pronuncien i promocionen, per la dura realitat de la política educativa autonòmica: per incrementar el nombre d’inauguracions, s’inauguren fins i tot aeroports buits; per promocionar l’ensenyament plurilingüe, es retallen els recursos destinats a la formació del professorat i es neguen línies d’ensenyament en valencià; per minvar l’abandonament i el fracàs, es retalla la despesa i la plantilla destinada a la compensació educativa, i per salvaguardar el dret de les famílies a educar els seus fills i filles, s’imposa en un consell escolar autonòmic, despullat de la seua capacitat de decisió i posicionament, crear una nova Torquemada que haurà de decidir quines propostes pedagògiques —decidides pels consells escolars de centre— es poden o no dur endavant.

Víctimes d’aquesta línia ferma de despropòsits —de reduir la despesa pública, de malbaratar els nostres recursos i d’intentar aplicar un control ideològic hegemònic— són: les AMPA Gonçal Anaya, que es queden sense subvenció enfront de les AMPA afins al Govern; ACPV, que ha de pagar multes per portar la senyal d’una televisió que gosa fer broma dels polítics del Partit Popular; els sindicats amb capacitat d’oposició a l’Administració educativa, i, a la fi, tot aquell que no mostre adhesió i defensa dels principis d’espoli i de malbaratament dels quals fa gala el Consell.

Dins d’aquesta desfeta, hem de tenir en compte la baixa, en acte de servei ciutadà, de la promoció de l’ús i l’ensenyament de la nostra llengua, ja que la colla Gürtel ha apostat pels pretesos rèdits electorals que li puga aportar destruir un dels consensos bàsics que han possibilitat la constitució de la nostra autonomia i la promulgació del nostre Estatut: l’oficialitat del valencià —sí, que també és oficial, senyor Font de Mora; és a dir, patrimoni propi d’aquest país i obligació d’aquesta Administració— i el dret a l’ensenyament en la nostra llengua, un dels primers sacrificats a l’hora de reduir la plantilla en els centres educatius.

Una trista certesa plana, per tant, sobre el nostre futur i és que el partit actualment en el poder no solament no té voluntat de millorar la situació de l’ús i l’ensenyament del valencià sinó que, en lloc de garantir el dret de ciutadanes i ciutadans a l’accés a la seua llengua pròpia, ha catalogat el valencià com a despesa prescindible i diana dels seus atacs a la dissidència, ni que siga legítima i imprescindible per a la pervivència dels nostres drets de ciutadania.

Popularitat: 4%

Entrevista a Eliseu Climent, president d’Acció Cultural del País Valencià i editor

“Cada vegada es constata més l’aïllament de Camps”

L’entitat que presideix Eliseu Climent (Llombai, 1940) s’enfronta a 800.000 euros de multa imposada pel Govern valencià i, per tant, a la seua possible desaparició després de 33 anys de promoció de la cultura i la llengua. El motiu: transportar el senyal de TV3 al voltant del País Valencià amb els seus repetidors. 80.000 persones van sortir als carrers de València per donar suport a ACPV i demanar poder veure TV3 amb normalitat. En aquest context crític, Climent reflexiona sobre la situació política i cultural.

Com valora el seguiment de la manifestació del passat dia 16 d’abril? Creu que pot canviar alguna cosa?

Estic content, va anar molt bé, gràcies a la col·laboració de totes les organitzacions que hi participaren. Va ser una manifestació desbordant, intensa, indignada i també colorista, emocionant. I hi va haver alguns detalls que mostren indicis de declivi en l’actual poder total del PP valencià. El fet que la Federació de les Bandes de Música se sumara a la convocatòria, per exemple, o que també hi participaren organitzacions econòmiques i empresarials com ara Hosbec (patronal hotelera de Benidorm) ha estat ben significatiu. Això implica l’inici d’un nou període que es va visualitzar allà, però que és més profund. Hi ha una reflexió de fons. Pense que alguna cosa es mou. I que es mou per a bé.

Com va aconseguir que Lluís Llach actuara després d’anunciar que es retirava definitivament dels escenaris?

En el seu recital de comiat, a Verges, va començar dient: “D’ací a tres dies, els fatxes tanquen TV3 al País Valencià”. I acabà amb una declaració explícita: “El País Valencià és el meu país”. Sempre s’hi ha implicat molt. Sempre. El cas és que havia dit que plegava, que després d’aquell concert ja no tornaria a cantar mai més. I, de fet, és així; ara passa llargues temporades al Senegal, impulsant projectes de cooperació. El cas és que som amics, i que davant la urgència de la situació valenciana em vaig atrevir a telefonar-li. No les tenia totes, però li vaig dir que havia de fer una excepció. “No em demanes que torne a cantar, Eliseu”. I jo: “T’ho demane, sí”. L’endemà tornàrem a parlar, em va dir que s’ho havia pensat i que faria tres cançons, com un símbol. I així va ser. Va ser un gest magnífic. I va acabar de donar la idea de la importància del moment. No va ser cap retorn als escenaris; i, de fet, va haver d’especificar-ho explícitament al seu web, perquè s’havien despertat moltes expectatives: “simplement és que la situació és tan greu que vull mostrar el meu suport al País Valencià”. Per responsabilitat, i per l’estima que té pel País Valencià, va trencar, per un dia, la seua promesa de no cantar. I això l’honora. Va ser molt emocionant, allà, sota les torres de Serrans. Molt emocionant. Després vaig poder parlar-ne amb ell i n’estava molt content.

Amb més de 60 concentracions i manifestacions al voltant del País Valencià, en només els darrers dos mesos, la reivindicació de TV3 està rebent molt de suport social. Per què creu que no hi ha una mobilització semblant perquè RTVV tinga un model com el de la televisió pública catalana?

Evidentment que la gent podria mobilitzar-se per una RTVV de qualitat, plural i amb la llengua del país. El que passa és que, en general, ja s’ha donat Canal 9 com a tema perdut. Ben mirat, seria més fàcil començar de nou que refer això. Refer un cadàver és molt complicat. Als vuitanta, quan començà, des d’ACPV ens mobilitzàrem perquè Canal 9 fóra com TV3: de país, plural, professional, oberta, de qualitat. Va ser una mobilització molt forta. Però no hi va haver manera. El model que patim ara, val a dir, ja ve d’abans, es va anar degradant fins arribar a aquests nivells subterranis d’avui dia. Per tant, jo crec que ara la gent no té il·lusió ni s’hi identifica. I és molt difícil que ningú isca al carrer per defensar una cosa que se sent tan allunyada. I això ho dic com a lament, és clar. No és cap alegria, aquesta constatació, ans al contrari.

La portaveu del Govern valencià, Paula Sánchez de León, va declarar el dia següent de la manifestació que fomentar el catalanisme “equival a rebutjar les senyes d’identitat valencianes”. Creu que aquest missatge encara té una acceptació massiva en la societat valenciana?

Jo pense que aquestes tesis separadores actualment ja no tenen base social. Aquesta crispació, aquesta ànsia per dividir portada, a més, de manera extrema, com fa Sánchez de León, en aquest moment ja no compta. Els empresaris estan vinga a anar amunt i avall, aprofitant la potència industrial i comercial de l’eix València – Barcelona (que és l’eix Alacant – Perpinyà i tot Europa); els sindicats estableixen relacions també amb la més absoluta normalitat; les universitats tenen a ple rendiment la Xarxa Lluís Vives i treballen; el corredor mediterrani és una realitat econòmica i de relacions personals també. Per tant, aquest discurs que encara fa predicar el Govern Camps és un discurs antic, passat, aferrat a un temps, el de la Transició, que aquest país ja ha superat.

ACPV no considera tancada la història de TV3 al País Valencià, sense senyal des del passat 17 de febrer. El cas encara està pendent de resolució al Tribunal Suprem i l’entitat recorrerà, si cal, a altres instàncies europees. A més, la ILP “Televisió sense fronteres”, promoguda per ACPV, amb el suport de diferents organitzacions com ara CCOO, advoca per la lliure circulació de les televisions per totes les zones de l’Estat que comparteixen una mateixa llengua, i que té com a base legal la Carta europea de les llengües.

Quina és la situació dels tràmits legals?

Nosaltres tenim una resolució pendent al Tribunal Suprem que encara tardarà a arribar, però que arribarà. Tot està recorregut, i confie que un dia es guanyarà també als tribunals perquè, de moment, no ho hem d’oblidar, ja hem guanyat la pugna de l’opinió pública. El problema és que, mentrestant, mentre no es resolen els recursos, el Govern valencià multa. No hi té potestat, de fet, i finalment confiem que això es reconeixerà, però de moment estem obligats a pagar aquestes multes abusives i pensades expressament contra la nostra entitat.

El Govern valencià va utilitzar la Llei d’acompanyament dels pressupostos de 2011 per elevar les sancions en matèria audiovisual i per introduir-hi la reiteració de les multes: cada mes es multaria ACPV amb 120.000 euros si els repetidors continuaven oferint el senyal dels canals públics catalans.

En relació amb les multes imposades a ACPV, està la seua entitat en perill?

Ens han posat en la situació més difícil que hem viscut en els 40 anys que tenim d’existència. Si les multes no es paguen bloquejaran els comptes i després passaran a l’embargament. Hem establert diverses vies per aconseguir aquests diners que ens calen i deixeu-me dir que estem molt contents, emocionats, fins i tot, de la resposta que hem rebut i que rebem. D’una banda, hi ha les donacions populars, que s’estenen i que són realment sorprenents via bons d’ajuts des de 5 i 10 euros, via ingressos directes en un compte corrent…, la col·laboració és a l’abast de tothom. D’altra banda, hi ha l’ajut del món de l’art: gràcies a una crida encapçalada per Antoni Tàpies,  Andreu Alfaro i Miquel Barceló, un gran nombre d’artistes estan fent donacions d’obres que després es poden adquirir a canvi d’una col·laboració econòmica. No tenim recursos, ens queda poc temps, però hi ha molta imaginació i, sobretot, un suport popular realment espectacular. En aquests moments ja hem aconseguit arreplegar 200.000 euros. I ja els hem pagat.

Quina és la situació de la iniciativa legislativa popular “Televisió sense fronteres”?

La ILP va ser un èxit gràcies a la col·laboració de tots. Europa demana un milió de signatures dels 500 milions d’europeus per iniciar una ILP. A l’Estat espanyol en fan falta mig milió. En presentàrem 650.651. Va ser increïble. Molta feina, molta gent implicada, molt de tot. Semblava impossible i ho vàrem aconseguir. Fins i tot ens telefonà la Junta Electoral per felicitar-nos: mai no havien tingut una ILP amb menys del 4% d’errades, com va ser el cas; se solen situar entre el 10% i el 15%. Bé, el cas és que allò se’n va anar a la Mesa de les Corts, com és preceptiu, la Mesa ho envià al Govern estatal i ens vàrem endur la sorpresa que l’aleshores vicepresidenta, Fernàndez de la Vega, ho volia vetar. Per sort, es va resoldre. La mateixa Mesa va demanar explicacions per una actitud inaudita i ara sembla que, amb Jáuregui, continuarà endavant. S’ha de tenir en compte que la ILP no és només per al català, és per a totes les llengües no castellanes de l’Estat; és a dir, és una solució estatal del problema lingüístic, cultural i comunicatiu.

El Govern central ha declarat públicament que l’emissió de TV3 al País Valencià és un acord entre comunitats i que el Govern no té competència en aquest tema. Com ho veu això?

No es pot deixar que la solució estiga en mans del PP, com seria el cas si permetérem que l’afer quedara reduït a una qüestió autonòmica, a un embolic valencià. Ja sabem de quina manera voldria Camps resoldre aquest tema: amb l’apagada total. Per això, és important la ILP “Televisió sense fronteres”, perquè mostra una solució general i definitiva a un conflicte que, si no, podria acabar enquistat. Perquè no es tracta només de solucionar la censura de TV3 al País Valencià per part del Govern de Francisco Camps, sinó de garantir l’arribada de totes les televisions i ràdios públiques en català a tots els territoris de llengua catalana sense estar pendents dels canvis conjunturals en les majories electorals. Per exemple, això que ara passa al País Valencià demà pot passar a les Illes Balears si el PP de Bauzà segueix la línia de Camps. Per tant, no es tracta només de solucionar un cas de censura particular, sinó d’avançar en el reconeixement jurídic del caràcter plurilingüístic de l’Estat i, per tant, dels drets de les llengües no castellanes a l’articulació dels seus espais de comunicació.

ACPV va atribuir al president Camps la decisió del tancament de TV3. Amb un panorama de previsible èxit electoral del Partit Popular, per què creu que va prendre aquesta decisió tan contundent i antidemocràtica?

La veritat és que, sobre el paper, no té cap sentit: tancar TV3 no dóna vots i, de fet, genera també malestar en bona part dels votants del PP. Des del mateix partit de Francisco Camps, de fet, s’ha anat veient que aquest tancament té un cost social i polític que no tots estan disposats a pagar; i d’aquí els pronunciaments a favor de TV3 que hi ha hagut a la Diputació de Castelló i a diverses alcaldies rellevants també en mans del PP, per exemple. Per tant, si no dóna vots i genera descontentament a les mateixes files, només es pot explicar com una cortina de fum, com un intent de distreure l’atenció dels greus casos de corrupció en què s’ha vist implicat Francisco Camps, o per un simple component ideològic: Camps representa la dreta espanyola antivalenciana i antiliberal, partidària del control dels mitjans de comunicació i furibundament anticatalana. I actua des d’aquestes premisses, encara que això perjudique el poble valencià.

Com creu que estan actuant els partits polítics de l’àmbit valencià, sobretot el principal partit de l’oposició, el PSPV?

Jo crec que el PSPV actua tèbiament. En aquesta ocasió han estat tebis, sincerament. No s’hi poden posicionar en contra, òbviament, perquè la seua base social ha signat la ILP, però hagueren pogut implicar-se més en la defensa de la llibertat d’expressió. Esquerra Unida  i Compromís, de la seua banda, han col·laborat en aquest procés a favor de TV3, enviant cartes perquè els seus militants signaren la ILP, etc. Esquerra Unida, a més, ha anunciat un donatiu per ajudar-nos a pagar les multes.

Quin panorama cultural, en el sentit més ampli de la paraula, augura en un futur pròxim amb tot el que està passant?

No és per tirar coets. A mesura que un partit va en declivi és més perillós encara, i ara el PP acumula desprestigi, amb les bases econòmiques que se’n van separant —com és el cas del president de la patronal valenciana, José Vicente González—, el món acadèmic ja em direu com està amb ell… Cada vegada es constata més l’aïllament de Camps. I això, que és significatiu, també el fa més perillós en les seues últimes fuetades. Pense que tant la cultura com el món cívic patiran, en aquests quatre anys. I que, per tant, el país patirà. Perquè perseguir la cultura té conseqüències. Ja hem vist com han deixat les bandes de música, com desmantellen el teatre… És com si s’hagueren proposat arrasar la cultura. Per què? Perquè és un món que pensa i que fa pensar, i això s’ha d’anestesiar com siga. També és veritat, però, que en la cultura estem acostumats a situacions difícils i que procurem reaccionar. I hi ha una cosa important, com s’ha vist aquests dies, i és que tenim prou base social per resistir l’envestida, per resistir tot això. Entre els sindicats, el món acadèmic, el món escolar, el món cultural, vull dir, hi ha una base molt àmplia. Resistirem i, a més, creixerem, avançarem. La situació és difícil, sí, però s’està perdent la por, i això és molt important.

Una de les figures més importants del pensament polític al País Valencià va ser Joan Fuster, escriptor i primer president d’ACPV, que va posar els fonaments del nacionalisme valencià modern. La Universitat de València ha editat un llibre de diversos autors que revisa les seues teories i la seua aplicació en la societat actual. Climent afirma que els seus plantejaments són avui plenament vàlids.

Quina opinió li mereixen les teories que revisionen el pensament polític de Joan Fuster? Cap on va la identitat valenciana?

Joan Fuster li va fer un electroxoc a aquest país; alguns pensen que per a mal, jo pense que per a bé, que, de fet va ser imprescindible. Fuster planteja coses com ara els Països Catalans, que no són sinó una realitat lingüística i cultural però també econòmica, i que, a més a més, té una història compartida. És normal, per tant, que aquesta realitat s’articule d’alguna manera, perquè l’articulació respon a una necessitat. Aquest fet pot molestar determinada gent que té interessos contraris a aquesta articulació, perquè trau rendiment particular de la desestructuració del país, de la submissió a un model econòmic i social poc productiu, políticament supeditat a Madrid, etc. Però, atenció: per què té èxit l’eix mediterrani? Perquè és una realitat, una necessitat evident. Doncs ja som al cap del carrer. El fons de la qüestió del fusterianisme és que hi ha gent que pensem que s’han d’articular uns territoris, que parlem català, que tenim una història més o menys comuna, que som els que més paguem a l’Estat, que som els que menys infraestructures tenim i que la solució de tot això és que es cree una articulació econòmica, política, sindical… de conjunt. Però, és clar, això no és Espanya, en el sentit tradicional d’Espanya, això trenca totes les estructures. N’hi ha que s’enfaden i n’hi ha que veiem que és l’única solució que tenim per continuar existint com a poble, per tenir una veu pròpia i digna al món.

Popularitat: 4%

Tudi Torró i Ferrero
Inspectora d’Educació
Membre de la Junta Directiva de la UEM de la Universitat d’Alacant

La Federació d’Escola Valenciana, juntament amb la Unitat per a l’Educació Multilingüe (UEM) de la Universitat d’Alacant, està presentant els darrers mesos un document en el qual planteja el model d’educació plurilingüe i intercultural que necessita l’escola valenciana.

És un document que arriba quan més falta fa, perquè l’ensenyament en valencià està en perill i, ho està, no per falta de demanda de les famílies sinó per com entén el plurilingüisme l’Administració educativa valenciana actual. Malgrat la demanda creixent dels programes d’ensenyament en valencià i d’immersió lingüística enriquits amb la incorporació primerenca d’una llengua estrangera, la Conselleria d’Educació fa una aposta pel plurilingüisme perversa, ja que només entén el plurilingüisme partint de l’anglès, amb improvisacions i falta de rigor acadèmic en els plantejaments. No es pot entendre, des de la nostra realitat, un programa plurilingüe que margine i arracone el valencià; no podem acceptar com a plurilingüe un programa amb el 80% de les àrees en anglès, el 10% en castellà i el 10% en valencià. No obstant això, eixos seran els centres que, amb la nova ocurrència del conseller d’Educació, retolaran i senyalitzaran en el color que signifique centre plurilingüe com un centre d’excel·lència.

La UEM i la Federació Escola Valenciana han elaborat una proposta ben documentada que no parteix de zero. Fa 25 anys ja sabíem allò del plurilingüisme additiu i com s’havien d’aplicar els programes bilingües perquè foren positius, els vam fonamentar amb rigor, i els resultats ens han donat la raó. Sabem que al País Valencià només des dels programes d’ensenyament en valencià i immersió lingüística, enriquits amb una llengua estrangera, podrem parlar d’uns programes plurilingües, que formaran el nostre alumnat en castellà, valencià, anglès i els prepararan en les millors condicions per encarar qualsevol altra llengua, però ja ho dèiem en el passat: aquests plantejaments són costosos i primer cal formar el professorat, no únicament en llengües, sinó també en metodologia, i això implica, a més, dotar de més recursos personals i materials, i, per damunt de tot, la voluntat política per dur endavant aquest model.

Volem una societat valenciana culta, competitiva i solidària, i aquesta realitat, com es diu en el document, només serà possible si potenciem la nostra llengua, tot convertint-la en el nucli organitzador del currículum i la normalització de l’ús social, administratiu i acadèmic del valencià en els centres i en tot el sistema educatiu. Això està a les nostres mans, a les de tots els docents, siguen de l’àmbit que siguen, vinguen d’on vinguen. Els docents vam ser el motor en la primera posada en marxa per la normalització lingüística del nostre país, l’escola ha estat el cor que no ha parat de bategar, s’ha fet molt, s’han aconseguit fites impensables fa 27 anys, però el nostre treball no es pot aturar, no ens podem relaxar perquè encara necessitem de la mateixa empenta que vam tenir al començament. Tanmateix no ho podem fer tot sols, la voluntat política és imprescindible i així ho demanem a qui ens governen o tenen possibilitats d’influir en el govern d’aquest País Valencià, que, ara per ara, sembla que ha perdut el nord.

Popularitat: 4%

Isidre Crespo

No és que m’agradi de dir ‘jo’; és que no tinc dret a parlar
amb un altre pronom personal

Joan Fuster

Sovint mire —i ho faig amb nostàlgia— el seu racó, aquell on tants i tants ens hi trobàvem, amb ell, el mestre. Perquè, al capdavall, el racó era una escola. Quantes lliçons, i algunes de gramaticals, va impartir Joan Fuster, al racó de sa casa: Ell, nosaltres, hi, ho, pronoms, seu, sa, adjectius possessius…

Sempre m’ha cridat l’atenció l’ús que aquell prohom —homenot, si preferiu l’expressió planiana—, Joan Fuster, fa dels pronoms. Aquesta paraula tan graciosa i, alhora, tan rica. I no només perquè en són unes quantes, les formes, sobretot en català, per allò dels febles, que tant maregen els estudiants. Ausades que se n’han fet, d’exercicis, fins i tot un llibret —Faci’ls fàcils— a fi que hom pogués habituar-s’hi. Som conscients, però, que els valencians, en la pràctica, ens n’oblidem d’alguns. Pobrets!, ells, els pronoms. Rics també en matisos.

Joan Fuster, un escriptor tan ric i variat com els nostres pronoms, és conegut —i gairebé identificat en exclusiva— com l’autor de Nosaltres, els valencians. Tot i que, en més d’una ocasió —en una entrevista (Valencia Semanal, 1978)—, va deixar ben clar que aquesta no era la seua obra més representativa. Més tard, en una altra amb Júlia Blasco —conversant de filosofia— gosà dir-li: “[…] m’han fet l’escriptor del 15%”, tot referint-se al fet que se’l sol presentar més com a escriptor sobre política valenciana que no sobre aquelles qüestions humanes que preocupen qualsevol lector; temes molt reflexionats en llibres ben fusterians, com ara Diccionari per a ociosos, Consells, proverbis i insolències, Sagitari…, els llibres més seus, segons acabà confirmant a T. Mollà (Converses inacabades, 1992).

Encara recorde com acostumava jo, en els meus temps de professional de l’aula, de proposar com a text model per veure-hi totes les modalitats textuals —de fet, pronominals— de la presència de l’emissor. Hi proposava l’article “Responsabilitat d’una decadència” (Examen de consciència, 1968). Hi parla un jo emissor —s’hi veu clarament, per les desinències verbals— que forma part d’un col·lectiu: “Convindria preguntar-se per què els catalans no aconseguírem de catalanitzar els Trastàmara: cap dels quatre que van ocupar el nostre tron”. Concretat més de seguida d’aquesta manera: “Això que alguns anomenen l’hegemonia valenciana del xv no passa de ser una elucubració que jo i els meus paisans els agraïm”. Es veu que, encara que “ens resistim a veure’ns sumits, o submisos, en la indeterminació d’un grup, d’un magma humà confús i ofuscat, paraules com ara poble, o colla o societat, quan ens inclouen, ens semblen justes en la nostra inclusió: fins i tot admeten un possessiu —el meu poble, la meua colla…— que subratlla la nostra adhesió”. Fixeu-vos-hi, els pronoms personals es combinen amb els adjectius possessius; cosa no tan gratuïta com podria semblar.

Per això concloïa la seua obra més popularitzada dient que: “Tot allò que ens ha fet com som és el que ara mereixeria d’ésser analitzat: deixem-ho per a la gent de les pròximes generacions”. I si resulta —com ell mateix deia— que “la gent són els altres… i cadascú de nosaltres”? Cert que la reflexió aïlla, en la mesura que ens distancia del magma impersonal; tanmateix, és ella precisament el camí que ens duu a veure’ns-hi, a pensar en les nostres coses, allò que compartim, des de la història i les seues conseqüències —com en totes les herències—, i els reptes del futur, allò que confiem als nostres que ens seguiran. En paraules d’ell: “Jo no sóc historiador, i la història només em preocupa en la mesura que ajuda a explicar-nos el present i a preparar-nos per al futur”.

No pretenc més, ara i ací, que situar-me en aquest món pronominal, proclamant la meua inclusió en el nosaltres; ara que —sembla— alguns —tot mirant-se les nacions amunt (i avall, supose)— mostren alguna cosa més que desacord amb aquesta senzilla pretensió —o proposició— fusteriana de ser nosaltres. Jo també m’he llegit els seus papers, i el meu jo s’hi troba a gust. I això que ja sóc ben granadet per a mamar-me el dit. La discrepància —més o menys irreductible— ell se l’esperava, això sí, amb una prèvia interlocució serena i profunda, naturalment. Ens espera un llarg 2012; tant de bo que ens hi puguem trobar, nosaltres —sense cap ells—, i compartir les meditacions personals que són del cas. Cinquanta anys! Ja n’era l’hora!

Si mireu una mica enrere, us resultarà curiós de trobar-vos-hi tan a dins d’un jo com d’un nosaltres. En més d’una ocasió, ens veiem obligats a emprar-los, tots dos, per explicar qui o què som, ni que siga per practicar un poc la gramàtica. La sentimental, si més no, no tan allunyada de la social. Mireu si no —en narració pronominal— com ho vaig viure jo en rebre la notícia de la seua mort…

Popularitat: 4%

Una carrera de fons

diumenge, 10 juliol, 2011

Vicent Moreno
President d’Escola Valenciana

Hi ha dos tipus de curses atlètiques: les de fons i les d’esprint. Aquestes últimes es basen en una explosió de força per aconseguir una ràpida acceleració i una velocitat al més alta possible, encara que dure poc en el temps, car la distància és curta, uns 100 o 200 metres. Les curses de fons necessiten una estratègia que ha de combinar una velocitat de creuer alta, però que permeta conservar-la durant una distància molt llarga, amb cinc, deu o fins i tot 42 quilòmetres, que són els que té una marató. Has de saber molt bé quan has de tirar i quan has de guardar forces per recórrer tota la distància sense caure rodó per l’esforç.

Doncs, bé, jo sóc un gran aficionat a les curses de fons. Intente disputar la majora de les curses d’aquest tipus que em permet el calendari. Em prepare a consciència i ho faig el millor que sé.

El futur del valencià a l’escola i la societat és una cursa de fons. No és un esprint. Ens cal saber cada moment on estem, calibrar bé les nostres forces i, sobretot, no defallir en cap moment. És una cursa molt llarga, molt més que una marató, i cal ser-ne conscient.

Ara fa set mesos que Escola Valenciana em va triar com a nou president de l’entitat. És, evidentment, un gran honor succeir Carme Miquel, Josep Chaqués, Vicent Romans i Diego Gómez, referents en la defensa i la promoció de la nostra llengua i que han fet d’Escola allò que és, la principal entitat del país que treballa dia a dia pel futur del valencià, i ho està fent ja durant més d’un quart de segle. Ara ens enfrontem a un gran repte.

La nostra llengua viu un moment complicat. Estem en una d’aquelles fases de la cursa que hi ha una costera empinada. Les causes són diverses, però principalment n’hi ha una: la manca absoluta de suport per part de les institucions del nostre país. El Consell i la majoria d’ajuntaments valencians no és que no facen absolutament res pel valencià, sinó que s’entretenen posant traves al seu futur.

El millor exemple és l’ensenyament. El conseller Alejandro Font de Mora, forense de professió, passarà a la història com la persona que va voler certificar la defunció de l’escola pública valenciana. Mèrits n’ha fet de sobres: retallades de drets laborals als docents, cessió de sòl públic per a escoles concertades i moltes mesures frívoles per impulsar pretesament el plurilingüisme. Però totes i cadascuna de les ordres, plans pilot i mesures impulsades per Font de Mora per impulsar el seu plurilingüisme tenen una cosa en comú: van en contra del valencià a l’ensenyament i ataquen directament el model d’educació pública en valencià.

El final d’aquest camí serà fer botar pels aires les línies en valencià, els programes PEV/PIL, que són els que millors resultats donen segons diversos estudis de la mateixa Conselleria d’Educació. És a dir, s’ataca el model d’èxit, el que garanteix el coneixement de valencià, castellà i anglès, per substituir-lo per un desgavell on no queda clar ni quina és la llengua vehicular de l’escola.

Aquesta és la realitat, per molt fictícia que parega. Tenim un conseller que s’arrisca a augmentar encara més les xifres de fracàs escolar al País Valencià, xifres que ja se situen en registres rècord.

Davant d’això, des d’Escola Valenciana no podem més que reaccionar i plantar cara. Però no posant-nos en un frontó per dir a tot que no, sense aportar res ni dir la nostra. Ni molt menys. A Escola apostem per un model plurilingüe i intercultural que garantisca que els nostres fills dominen les dues llengües oficials, una llengua estrangera i nocions d’una segona llengua estrangera. I no només això, sinó també que reben una educació de qualitat, fonamentada en valors com el respecte, la diversitat, l’esforç i la solidaritat.

Per guanyar posicions en aquesta batalla hem impulsat un document que defineix molt bé el model d’aquesta escola, redactat pels millors experts en ensenyament plurilingüe del País Valencià. I hem escampat el document i el model definit per cercar un nou consens al voltant de l’escola en valencià, que entenem que és el primer pas per una llengua normalitzada en tota la societat.

Un nou consens per al valencià on els experts en educació marquen les línies mestres del sistema educatiu, i aquestes no vinguen marcades per directrius polítiques malintencionades. Un nou consens on el valencià bote els murs de l’escola i s’estenga com una taca d’oli per la societat. Això és perfectament possible si el valencià deixa de ser una arma política i tots i cadascun de nosaltres apostem de manera decidida i ferma pel valencià com a llengua de futur.

I estem en aquesta cursa de fons: contraposant els nostres arguments científics per aprofundir en un model d’èxit a l’escola pública valenciana amb el desgavell incomprensible i antivalencià que aplica el conseller Font de Mora. I també assegurem que, si els nostres governants insisteixen a dinamitar el model i no volen entendre que van per la via equivocada, s’enfrontaran no només amb Escola Valenciana sinó també amb tot el sector educatiu i la societat valenciana, per reivindicar un futur d’oportunitats per als nostres fills fonamentat en una educació de qualitat. Serà el moment de fer un esprint i de ben segur que ens quedaran forces suficients per guanyar-lo.

Popularitat: 4%

El valencià al món del treball

diumenge, 10 juliol, 2011

Miquel Puig
Permanent sindical
Unió Comarcal Ribera-Safor
F. Ensenyament CCOO PV
Primavera 2011

Des de CCOO del País Valencià pensem que abordar la situació del valencià a la vida social i laboral és una necessitat sobretot en temps de crisis econòmiques i de retallades socials i laborals. Per això en este moment hem apostat per prendre consciència de la necessitat de superar el límit virtual que apareix a la porta dels centres educatius i que impedeix un avenç real de l’ús de la nostra llengua en els diferents àmbits de la nostra societat.

Així doncs hem dut a terme una jornada per analitzar la situació actual i establir punts de partida que ens permetin plantejar-nos propostes d’actuació que possibiliten l’ús de la llengua en els diferents contextos socials i laborals en els quals conviu la ciutadania del País Valencià. Iniciativa que naix del nostre compromís amb la llengua, entesa com a factor imprescindible a l’hora de conferir ciutadania, ja que vincula la persona amb una comunitat i li permet formar part d’un col•lectiu; proposta que s’ubica perfectament dins de la relació que establim entre llengua i ciutadania, en què la primera és l’arrel d’un model de convivència que busca la participació de tots i totes en igualtat de condicions.

Un dels nostres objectius com a sindicat de classe és proporcionar eines que facen possible la mobilitat social i la igualtat, i per això precisament no podem excloure ningú del coneixement i l’ús de la llengua. El desconeixement de la llengua dificulta la recerca d’un lloc de treball; pot abocar molts treballadors o treballadores a l’economia submergida o perpetuar-se en feines de baixa qualificació professional; dificulta el coneixement de les normes de funcionament, d’higiene i de seguretat en el treball, amb el risc que això comporta de patir malalties professionals o de tindre un accident laboral; deixa els treballadors i treballadores en una situació d’indefensió davant de situacions d’explotació laboral; en complica l’accés als serveis públics i sobretot dificulta la participació i la integració en l’àmbit social, principalment per un desconeixement del sistema escolar, dificulta les relacions amb els mestres amb els consegüents efectes en l’educació dels fills i filles, als quals no poden donar el suport necessari per no dominar la llengua en la qual es fa l’ensenyament.

Aquest conjunt de situacions té com a conseqüència la inexistent creació de lligams d’amistat o simplement d’interacció amb altres persones que no siguen les de la seua pròpia comunitat lingüística, cosa que provoca un tancament que sols es pot trencar des del nostre comportament, dels que tenim el valencià com a llengua d’origen. Segons quina siga la nostra conducta i l’ús que nosaltres fem amb normalitat de la nostra llengua, dependrà que aquesta siga percebuda únicament com un vincle present en l’àmbit familiar o més bé aconseguirem transmetre la importància que té el seu ús en els àmbits oficials, els mitjans de comunicació, les normatives que desenvolupem i les relacions socials que mantingam. Tal com siga l’ús de la llengua, serà percebuda com un dels trets d’identitat més importants de la nostra societat d’acollida o com un element purament residual o testimonial d’ús domèstic i col•loquial.

Amb tots aquests precedents i principis, i amb la intenció de fer conscients el conjunt de treballadors i treballadores, hem dut a terme aquesta jornada de reflexió i acció amb la intenció de comprendre aquesta realitat per a, entre tots i totes, posar en marxa les iniciatives que generen un canvi en el nostre comportament com a primera mesura diferenciadora respecte al model actual.

Per possibilitar eixe canvi, participaren en la jornada diferents ponents. Vicent Sala Bou, formador del Centre de Recursos Educatius de Xàtiva, ens parlà del “Passat i futur del procés de normalització del valencià”, ens explicà entre moltes altres coses que arreu de tot el món hi ha moltes llengües en situació minoritària i que la situació del valencià normativament no és la desitjable, ja que s’estableix el dret d’emprar-lo però no el deure d’aprendre’l, amb la qual cosa no es promou realment la seua utilització. A més tinguérem la sort de gaudir de la presència de Vicent Pasqual, que també ens detallà les propostes plurilingües que pretén desenvolupar la Conselleria d’Educació i el model alternatiu per a l’escola plurilingüe que ell mateix ha estat desenvolupant per a la Federació Escola Valenciana.

Artur Aparici, sociòleg de la Universitat Jaume I, autor d’un estudi recent per a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, “Situació i reptes de l’ús del valencià: per una política d’igualtat lingüística”, ens ajudà a entendre, amb la seua ponència, la situació real de la nostra comunitat lingüística, una comunitat caracteritzada pel bilingüisme asimètric assumit per uns subjectes fràgils que sostenen una llengua vulnerable a causa d’una feblesa legal, procés del qual sols és possible eixir provocant situacions on la llengua siga necessària i establint plans estratègics d’igualtat de la llengua. A més ens féu una lliçó magistral sobre els discursos i contradiscursos argumentatius característics de la societat valenciana i la dificultat de potenciar un procés de normalització que propicie una situació real de bilingüisme en condicions d’igualtat.

Per arredonir la jornada, organitzàrem una taula rodona, on participaren, Josep Lluís Domènech, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua; Natxo Costa, de la Unió Gremial, Federació de Gremis i Associacions del País Valencià; Joan Carles Girbés, editor d’Edicions Bromera, i Immaculada Cerdà, cap de la Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació de València i de la Xarxa d’Oficines de Promoció del Valencià. Una taula que moderà de forma excel•lent Isidre Crespo, director del Centre Carles Salvador d’Acció Cultural del País Valencià. Uns i altres ens explicaren les seues activitats empresarials o administratives en les quals el valencià és part fonamental i subjecte de promoció, i uns i altres ens demostraren la riquesa de la nostra llengua i les possibilitats d’ús que van desenvolupant des dels seus respectius àmbits de treball, propiciant conjuntament un enfocament positiu de la situació lingüística de la nostra comunitat i dels avenços realitzats.

Des de Comissions Obreres del País Valencià ens sentim satisfets d’haver fet aquesta primera aportació per analitzar l’ús de la llengua en l’àmbit laboral, i ens sembla imprescindible continuar amb aquest treball, ja que tenim sempre present que la defensa dels drets socials és una qüestió cabdal en la construcció d’una comunitat socialment més justa i cohesionada, i des d’aquest principi expliquem el nostre compromís amb la identitat cultural i lingüística del nostre país, amb l’objectiu de contribuir a la realització d’una societat amb igualtat de drets per a tota la ciutadania que forme una única comunitat consolidada.

Popularitat: 3%

Entrevista a Raquel Ricart, escriptora

dijous, 25 novembre, 2010

Gabinet de premsa de CCOO del País Valencià

“Quan aconsegueixes expressar tot allò que et bull a l’interior, arribes a comunicar-te amb la persona que llig”

Raquel Ricart és escriptora valenciana i treballadora de CCOO del PV. Acaba de ser guardonada amb el Premi Andròmina de Narrativa dels XXXIX Premis Octubre per Les ratlles de la vida, que organitzen la Fundació Ausiàs March i l’Editorial 3 i 4.  La seua passió per la literatura li ve de lluny, i ja ha publicat dues obres de narrativa infantil i juvenil i una novel·la negra. Considera que es podria millorar molt la relació cultural entre els tres territoris de parla catalana.

Raquel, pots fer-nos una descripció breu del que ens vols contar en la teua novel·la Les ratlles de la vida?

Les ratlles de la vida són aquelles marques que el degoteig del temps va dibuixant en l’existència de cada persona, fent-la única i diferent. Jo he volgut, primer de tot, contar històries, i amb les històries, elevar a la categoria de protagonistes persones senzilles que, amb la seua existència, van teixint el tapís de la pròpia vida i el tapís de la història.

La novel·la narra la història de quatre generacions de dones d’una mateixa família. ¿Tenies la intenció de fer un retrat coral d’un territori i un moment històric molt determinat o t’has centrat més en els personatges?

Retrat coral d’un territori em sembla molt bonic. No sé si ho he aconseguit, això. En un principi, el meu interés eren els personatges, les històries que vivien, les coses que els passaven, però amb la idea de fons que, aquestes coses que els passaven als meus personatges, formaven part de la Història, amb majúscula, perquè la Història també la fan les persones senzilles, les persones que treballen, les persones que no fan grans gestes. És per això que, evidentment, les dones, que han estat tant de temps amagades darrere l’escenari, es convertien en protagonistes.

I, evidentment, tots aquests personatges, tots aquests homes i aquestes dones, viuen en un lloc determinat, en un moment històric determinat, i tot això forma part de les seues vides, amb la qual cosa era necessari, és clar, descriure el temps i l’espai que els envolten.

El jurat va qualificar la teua obra de “sincera, emocionant, tendra i amb uns tocs de maldat molt interessants”. Per què creus que n’han destacat aquests aspectes?

Segons jo crec, els llibres són de l’autor mentre s’escriuen. Escriure és un ofici solitari. Però una vegada fet això, quan el llibre es llig, comença a fer la seua pròpia vida, i cada persona, cada lectura, és diferent. Crec que l’han trobat sincera perquè ho és, en el sentit que té la sinceritat en l’escriptura i en la literatura, és clar. Quan escrius sincerament, ho fas des de molt endins, i a vegades tens la sensació que despulles la teua ànima. Pense que, quan aconsegueixes expressar tot allò que et bull a l’interior, arribes a comunicar-te amb la persona que llig. I en la novel·la hi ha tendresa i hi ha maldat, com en la vida.

Els teus llibres han sigut premiats anteriorment. Què significa per a tu i per a la teua carrera aquest Premi Andròmina?

Per a mi, personalment, el Premi Andròmina significa molt, perquè és el premi amb més història del País Valencià, un premi que ha sigut atorgat a grans escriptors i escriptores, i a més, és un premi reconegut en tot el nostre àmbit lingüístic. Per a la meua carrera, la veritat, encara no sé què significarà. Espere que moltes coses.

La teua trajectòria literària inclou publicacions de narrativa infantil i juvenil i una novel·la negra. Aquesta nova publicació, comporta un canvi de registre?

Evidentment és una novel·la diferent a les altres. Més ambiciosa pel que fa a l’estructura, als personatges, al tractament del temps. Però és que les històries ho requerien. Trobe que cada llibre demana una forma, una veu. En aqueix sentit, Les ratlles de la vida, ha significat un gran treball, però estic molt contenta amb el resultat.

Creus que el fet que no et dediques exclusivament a l’escriptura pot aportar-te més bagatge sobre les relacions humanes?

Un mort al sindicat, la meua primera novel·la, té una relació evident amb el fet que jo treballe ací. Qualsevol vivència pot aportar-te i ensenyar-te moltes coses, però si fóra possible, m’encantaria dedicar-me exclusivament a l’escriptura, almenys durant un temps.

Quins són els teus referents literaris?

Ací faria una llista molt llarga, perquè, a més, els referents van augmentant a mesura que passa el temps. Viatge pels clàssics, pel XIX, per la literatura contemporània. Si començara a dir noms segur que me n’oblidava de molts. A més és que m’agraden moltes coses, la novel·la negra, la ciència ficció…

Com veus el panorama literari en valencià? Creus que hi ha suficient promoció dels autors valencians perquè es donen a conéixer les seues obres i arriben al públic dels tres territoris de parla catalana?

Evidentment, la promoció hauria de començar al País Valencià, però és evident que això no serà possible mentre governe el PP. Pel que fa a la resta, em sembla que es podria millorar moltíssim la relació cultural entre els tres territoris, i crec que, per exemple, pel que fa a la distribució dels llibres, és més fàcil trobar al País Valencià llibres editats a Catalunya que no a l’inrevés.

_________________________________________

Nota biogràfica

Raquel Ricart Leal va nàixer a Bétera (el Camp de Túria) l’any 1962. L’amor per la lectura li ve d’antic, i des de molt jove la passió per les paraules i per les històries ha sigut una costant en la seua vida. Literàriament es donà a conéixer en guanyar un accèssit als Premis Malvarrosa (1980). Col·laborà en les planes de les revistes Celobert i Lletres de canvi. Ha escrit un text dramàtic, Ferrabràs (1990), que va ser posat en escena per Bambalina Titelles. Ha publicat la novel·la negra Un mort al sindicat (Tàndem, 1999), el màgic relat juvenil Van ploure estrelles (Tàndem, 2001), el volum Costums i tradicions, dins del projecte editorial de la Fundació Bromera “Llegir en valencià per a conéixer-nos” i la novel·la El quadern d’Àngela (Tàndem, 2010), guanyadora del Vé Premi Vila de Paterna de narrativa infantil Vicenta Ferrer Escrivà. Col·labora ocasionalment amb columnes d’opinió en el diari El Punt.

Popularitat: 5%

Toni Gisbert
Coordinador d’Acció Cultural del País Valencià

ILP per TV3 al País Valencià: mobilització ciutadana i polítiques progressistes

Al gener del 2007, l’actual Govern valencià del PP va començar una sèrie d’expedients administratius contra Acció Cultural del País Valencià (ACPV), acompanyats de multes milionàries, amb l’objectiu de forçar-nos a tancar les emissions de TV3 al País Valencià. Gairebé quatre anys després, i malgrat la desproporció de forces, la major part de la xarxa de TV3 continua en funcionament, tot i que el Govern ha aconseguit fer tancar els repetidors que donaven cobertura a les comarques de l’Alacantí, la Costera i la Ribera Alta i ens ha imposat, per ara, tres multes que sumen 700.000 euros.

De tota manera, tenim clar que aquesta situació és insostenible en el temps, i per això, més enllà de la denúncia, hem buscat la via per a la legalització de les emissions de TV3 al País Valencià. Hi ha base legal: l’aplicació de la Carta Europea de les Llengües Regionals (un text de vigència legal a l’Estat) en l’apartat de comunicació. Aquest és el projecte de llei que impulsa la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que durant el curs passat vam impulsar i que ha recollit 651.650 signatures vàlides (en calia un mínim de mig milió), de les quals unes 250.000 són valencianes.

La mobilització que ha fet possible l’èxit de la campanya ha implicat partits, sindicats i entitats de manera desinteressada (CCOO hi ha tingut un paper destacat), en una mostra d’unitat d’acció des del respecte a la pluralitat i la independència organitzativa que, a més, és un bon exercici per a col·laboracions futures. A més, ha demostrat la falsedat d’aquella afirmació que diu que els ciutadans no tenim interès per la política: quan les propostes són positives, clares i honestes i ofereixen espais per a la participació plural, la ciutadania respon.

Ara el projecte de llei és ja al Congrés espanyol, i ha iniciat el seu tràmit. Per això, és el moment de recordar als grups parlamentaris que parlem d’un cas de llibertat d’expressió i de pluralitat informativa (davant de l’intent de censura del PP valencià), i que, davant d’això, la postura ha de ser clara i ferma per fer possible l’aprovació del projecte. Perquè quan l’esquerra no s’enfronta a la dreta ni se’n diferencia, en la pràctica, en matèries tan sensibles (i de tant de consens) com aquesta, s’aplana el camí perquè la dreta ocupe el poder.

Popularitat: 89%

Català a la Franja – R. Sistac

Quan parlem de territoris de llengua catalana tenim clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; evidents i indiscutibles.

Entrevista a Carme Sánchez, directora de Paraula. Centre de Serveis Lingüístics, de Palma

L’associació Paraula, amb seu a Palma (Mallorca), promou tot tipus d’iniciatives que contribueixen a fer un ús normal de la llengua catalana.

Rafa Romero: exposició “Paradís”

Les iniciatives culturals públiques com a valuosa alternativa al limitat àmbit galerístic privat.

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

Actriu formada teatralment a Cuba, va marxar a l’Índia durant 6 mesos amb una companyia de Dinamarca, on va estudiar les danses tradicionals d’aquest país.

NÚVOL