Dilluns, 24 d'Abril de 2017

Rosa R. Beltran
Comunicació
CCOO de les Illes Balears

Carme Sánchez és la directora de Paraula. Centre de Serveis Lingüístics, una associació amb seu a Palma (Mallorca). Paraula promou tot tipus d’iniciatives que contribueixin a fer un ús normal de la llengua catalana. Des de 2007, organitza i gestiona la campanya del voluntariat lingüístic “Amb tu, en català, amb el suport de la Direcció General de Política Lingüística del Govern de les Illes Balears.

Actualment, el voluntariat lingüístic de Paraula té més de 2.700 persones inscrites, entre voluntaris catalanoparlants i voluntaris aprenents.

Carme, quines activitats fa Paraula?

Paraula neix amb la voluntat de cobrir les demandes relacionades amb l’ús de la llengua catalana de particulars i entitats. Per aquest motiu, des de fa més de deu anys desenvolupa tot tipus d’activitats d’ensenyament —impartir cursos generals i específics, presencials, semipresencials i a distància; gestionar un centre d’autoaprenentatge; fer formació de professorat; elaborar material didàctic, etc.—, d’assessorament —correccions i traduccions, supervisió d’enregistraments, etc.— i de dinamització —plans i actuacions d’acollida lingüística, activitats culturals, etc. Encara que, en molts àmbits, Paraula és un referent per la feina que fa, durant aquests darrers anys és més coneguda perquè ha gestionat la campanya del voluntariat lingüístic.

Quina valoració feu de la campanya?

A Paraula acudien moltes persones que aprenien català, però que no tenien oportunitats per practicar-lo. Per tant, sabíem que la campanya responia a una demanda real i esperàvem obtenir una bona acollida. La resposta, tant dels voluntaris aprenents que volen practicar la llengua com dels voluntaris catalanoparlants, ha estat molt bona.

En aquests moments tenim més de 2.700 persones inscrites al voluntariat; només l’any passat es van formar més de 1.100 parelles. Encara que sembli que 2.700 persones són pocs participants, cal pensar que, pel nombre d’habitants que tenim a les Illes, la proporció és com si a Catalunya hi haguessin participat 19.000 persones en els tres primers anys. En definitiva, estam molt contents de la implantació del voluntariat lingüístic a les Balears.

En què consisteix concretament el voluntariat lingüístic?

Nosaltres seguim el programa de parelles lingüístiques de la Generalitat de Catalunya, és a dir, posem en contacte una persona catalanoparlant i una altra d’aprenent i els proposem que es trobin una hora a la setmana durant tres mesos per parlar en català.

Cada mes organitzem activitats de dinamització, com ara visites als municipis, excursions, itineraris culturals, etc. Aquestes activitats tenen una resposta creixent i ajuden a crear una bona dinàmica i a cohesionar el grup de voluntaris. També serveixen perquè els voluntaris de diferents procedències coneguin millor els trets distintius de la nostra cultura i els costums actuals.

A més, tenim entitats i institucions adherides a la campanya que ofereixen als voluntaris la possibilitat de participar en les seves iniciatives, assistir a tallers gratuïts, a espectacles teatrals i musicals amb descomptes, visitar exposicions, etc.

Com aconseguiu arribar a la població?

Per iniciar el voluntariat, ens vam adreçar als ajuntaments per demanar-los que s’adherissin oficialment a la campanya i que col·laboressin a difondre-la. Fins ara s’hi ha adherit el 85% dels ajuntaments de les Illes Balears.

A cada municipi ens posem en contacte amb les associacions i entitats cíviques per presentar-los el funcionament del voluntariat lingüístic i sobretot per demanar-los que col·laborin a divulgar la campanya entre els seus socis i afiliats.

S’hi han adherit entitats de tot tipus, associacions de pares i mares, associacions de jubilats, centres excursionistes, centres educatius, partits polítics, associacions culturals i sindicats. Recordem que CCOO de les Illes Balears també s’ha adherit a la campanya.

A més de les persones que treballen a la seu de Paraula, tenim una persona que coordina la campanya a Eivissa i una altra a Menorca, i també hi ha entitats que col·laboren en la campanya, com l’Institut d’Estudis Eivissencs.

Com es fan les parelles lingüístiques?

Fem les parelles lingüístiques tenint en compte especialment la disponibilitat horària, però també la preferència de gènere, edat i aficions. Hem detectat que perquè les parelles funcionin és important que siguin més o menys de la mateixa edat. D’altra banda, com més fàcil és compaginar els horaris, més possibilitats hi ha que una parella tingui continuïtat.

Si hi ha molts voluntaris catalanoparlants, és més fàcil trobar als aprenents una parella que s’adapti a la seva disponibilitat. A vegades, no tenim prou voluntaris catalanoparlants, però la veritat és que, si en necessitem, sempre s’ofereix algun catalanoparlant a tenir més d’una parella o a anar a un altre municipi.

Com sabeu si el voluntariat funciona? Feu algun tipus de seguiment de les parelles?

L’experiència ens ha demostrat que s’ha de confirmar que les parelles han iniciat les trobades i que funcionen. La gestió del voluntariat lingüístic és una tasca que requereix un seguiment constant. Per això, Paraula regularment es posa en contacte amb les parelles lingüístiques. També tenim la informació directa que ens donen els voluntaris que participen en les activitats de dinamització (l’any passat hi van participar més de mil persones).

Si la parella no va bé, la canviem. Però les parelles que funcionen, moltes vegades segueixen més temps. Els aconsellem que no facin més d’un any amb la mateixa parella; tot i això és freqüent que mantinguin el contacte perquè s’han fet amics i que, a més, continuïn en el voluntariat amb una altra parella.

Com veieu el futur de la campanya del voluntariat lingüístic a les Illes Balears?

El voluntariat lingüístic ha tingut una gran acceptació en la societat insular. Crec que el nombre de voluntaris continuarà creixent perquè, a més d’aprendre o ensenyar una llengua, fas amics, coneixes altres cultures, altres maneres de viure… Per tant, si tenim el més important, els voluntaris, el futur de la campanya és bo.

Una altra cosa és la implicació de les institucions segons els resultats de les eleccions autonòmiques i municipals del mes de maig. Alguns municipis significatius encara no s’han adherit a la campanya, però pensem que el voluntariat lingüístic és una campanya en positiu, una campanya en què una persona ensenya la seva llengua a una altra. Aquí no hi ha lloc per a discussions estèrils sobre el nom de la llengua o el model de llengua que ensenyem —si mallorquí, menorquí o català—, cada persona ensenya la llengua que parla, xerra o ralla. Per tant, sigui quin sigui el partit polític que governi, hauria de donar suport a una campanya com aquesta.

Popularitat: 7%

Gestió cultural i xarxes socials

dilluns, 11 juliol, 2011

Verónica Rosselló
Tècnica del Servei d’Orientació Laboral
de CCOO de les Illes Balears

Cada vegada més les xarxes socials s’estan utilitzant com a elements de comunicació propera, transparent, pública i privada; rellevant i accessòria; seriosa i de broma; transcendent i quotidiana. La major part dels continguts els generen amics, coneguts, empreses, institucions o mitjans de comunicació. Encara que existeixen comentaris a favor i en contra d’aquesta nova manera de comunicar-nos, s’ha d’admetre que les xarxes permeten, als que les utilitzen, més coneixement de tot el que succeeix a qualsevol part del món en temps real, però també tot el que es digui a la xarxa pot influir milers de persones.

Actualment el públic està canviant la manera d’apropar-se a la cultura amb les noves tecnologies, sobretot perquè les persones ja gestionen la seva pròpia identitat i la reputació digital. Els internautes passen molt temps buscant informació interessant sobre continguts, notícies, esdeveniments, o informacions de diversa índole, fins i tot cultural.

Antoni Roig, director de la Fundació IBIT (Fundació Illes Balears Innovació Tecnològica) —fundació del sector públic de les Illes Balears adscrita a la Conselleria d’Innovació, Interior i Justícia—, explica que: “les tecnologies cal assumir-les com un fet quotidià, ja que Internet no és el futur, és el present i a partir d’aquí es tracta que hi hagi coses que es poden fer millor des d’un ordinador. El que ens permet la societat de la informació és gestionar la informació d’una manera diferent, més ràpida, instantània, eficient per a qualsevol tipus de gestió cultural, esportiva, empresarial, social o personal”.

D’altra banda, Margalida Castells, responsable de l’empresa ALEA, de gestió cultural i projectes de patrimoni, explica que: “Internet en general i, per tant, també les xarxes socials enriqueixen els individus, ja que els permeten més interrelació i més coneixement del que passa al món, en temps real, i això contribueix també al canvi i la hibridació cultural. Tot tema o col·lectiu, per petit que sigui, té un racó a la xarxa, i, si allò que s’aporta és rellevant, segur que té un públic”.

La cultura a les xarxes

La gestió cultural permet facilitar la promoció, la difusió i l’accés al patrimoni cultural a la societat. Lluís Bonet, professor de la Universitat de Barcelona especialitzat en gestió cultural, explica en el seu bloc que: “un gestor cultural és un mediador entre el món de la creació, el consum cultural i la participació ciutadana, i cadascun d’aquests mons exigeix estratègies específiques, de vegades contradictòries entre si. Els valors inherents a cadascuna d’elles: la qualitat i la innovació en relació amb els creadors, la democratització cultural respecte a l’estratègia de foment de les audiències, o el foment d’una veritable democràcia cultural —pel que fa a la participació ciutadana— exigeixen el disseny d’uns programes i unes habilitats comunicatives considerables”.

Tenint en compte aquesta afirmació de Bonet, no seria impossible utilitzar les eines 2.0 per a la difusió cultural en un mercat globalitzat tant en la producció com en el consum. Un exemple és l’empresa ALEA de gestió cultural, que va començar a funcionar a les Illes Balears fa set anys amb la idea de participar en projectes i accions culturals creatives i innovadores.

En aquesta empresa col·laboren filòlegs, pedagogs, documentalistes, traductors, historiadors i fotògrafs que es dediquen a dur a terme activitats en àrees de museologia, documentació, continguts culturals per a publicacions i webs, interpretació i didàctica del patrimoni, formació i cultura digital.

Margalida Castells, la responsable d’ALEA, comenta que: “en els darrers anys hem incorporat una mirada 2.0 en els nostres projectes. Som conscients de les necessitats que presenten la cultura i el patrimoni a les Illes Balears, de l’enorme potencial i la creixent demanda d’iniciatives i productes culturals que fusionin un contingut rigorós amb una perspectiva didàctica i comunicativa per arribar a tots els públics de la cultura. I Internet és un canal més per fer-ho; cada cop és més important per a l’èxit d’un projecte cultural que tingui presència a la xarxa”.

Així com ALEA utilitza les xarxes socials per promocionar les seves iniciatives, són moltes les empreses de gestió cultural que cada vegada s’estan adaptant més al creixement d’aquestes xarxes.

Sobre aquest tema, Antoni Roig, de la Fundació IBIT, opina que: “la inclusió digital és lenta, sobretot per incorporar en els processos les possibilitats que dóna la tecnologia. Hi ha persones i tecnologies que d’un dia a un altre s’adapten i unes altres que tarden més temps. Així com els gestors culturals, qualsevol col·lectiu que vulgui promoure coses han de posar en valor l’ús de Google, Facebook o Twitter”.

En les xarxes socials, hi ha nombroses oportunitats per comunicar-se amb les persones, que es poden aprofitar per fidelitzar marques o clients. En aquest sentit, Antoni Roig sosté que: “on hi hagi gent interessada, és possible fer qualsevol cosa. Una xarxa poden ser dos gestors culturals que intercanviïn diversos correus electrònics, formin un grup a Facebook o Linkedin. La tecnologia fa temps que té resolt el tema per apropar-nos a la gent i cada dia sorgeixen més coses”.

Un camí per recórrer

A les Illes Balears són molts els gestors o empreses culturals que ja s’estan comunicant amb el públic mitjançant la web 2.0. Sense deixar de costat la transmissió de la cultura tradicional a través de la interacció oral o el cara a cara, han aprofitat les eines d’Internet per incorporar-se al món digital sense oblidar els que encara no s’hi ha introduït. Per a aquests últims, Margalida Castells dóna un consell: “abans de llançar-se a un nou espai digital, planifiquin el que hi volen fer i quina imatge volen mostrar. Si no és té clar, més val esperar, no és bo precipitar-se, ja que tot allò que es fa a la xarxa deixa un rastre”.

Popularitat: 5%

Alejandro Miquel Novajra
Antropòleg de la UIB

Societats tribals, clientelars, naturalment corruptes, sense sistemes de control extern, segmentàries (cadascú és membre de la societat en tant que forma part d’una família, d’un poblat, d’una tribu i sempre es presenta en oposició grupal als altres grups). Estats, països, societats dintre dels quals no funcionen els mecanismes de la modernitat: ciutadania, producció, debat d’idees. Són (ho eren, i eren considerats com a tals, tal com explicava de forma profunda Mohammed Abed al-Jabri) els universos de la tribu, el botí i la creença ferma i única.

La realitat, però, és tossuda, testarda i insisteix a posar-nos entrebancs; ens trenca els esquemes. Les notícies d’Al-Jazira, dels sobrevalorats Facebook o Twitter, o dels mitjans més clàssics, ens escupen a la cara imatges i discursos d’una altra galàxia conceptual. Quin ha estat l’error? Si més no, quatre de concepció i anàlisi i un, potser el més important, de comprensió del que està passant ara. Primer, hem confós els governs amb les societats; hem atribuït a un pretès sistema intern que, quasi sempre, ha estat la imposició des de l’exterior, el suport a un grup més procliu als interessos externs, o la resposta tergiversada i oportunista davant situacions de clar desavantatge en les relacions internacionals. Segon, s’ha imputat a característiques de cultures pròpies, a més a més, fixes, inalterades, sense història, el que sovint ha estat resultat de processos complexos i molt recents de canvi i interacció internacional (quantes realitats ètniques brutals són invencions colonials: com ara l’estricta divisió entre tutsis i hutus del rei Leopold de Bèlgica al Congo, segons el nombre de vaques posseïdes… i per necessitats censals de la metròpoli). Tercer, tot i que fa temps que existeixen estudis i informacions alternatives també sobre les societats àrabs, a Occident s’ha continuat amb el vell i còmode sistema de confondre la informació rebuda (passiva) amb les realitats actives (l’Orientalisme del plorat Edward Said n’és la crítica més oberta i clara).

El quart és gairebé un tòpic: àrab és igual a islàmic. D’acord que el paper de l’islam a la societat àrab és diferent del paper del cristianisme a Europa (als EUA caldria fer una discussió més fina; i tal vegada també a Europa mateix); d’acord amb la vella idea que, mentre el cristianisme s’instaura dins una societat ja preexistent (l’Imperi romà) i en respecta els marcs d’actuació (altre cop caldria fer intervenir la història i algunes intencions i idees ben actuals), el profeta Mahoma fa una gran revolució política i pretén canviar la fragmentació tribal preexistent (cadascú amb el propi Déu-bandera-identitat-síntesi) per una nova societat unitària; doncs, l’islam crea la umma, la societat. Però el país amb més islàmics del món és Indonèsia, no àrab; Iran tampoc no ho és; bona part de la Xina professa l’islam i tampoc ho és, o els moros filipins, els wòlof senegalesos, els tanzans, els tamazic o tants afroamericans als EUA o grups islàmics espanyols… I els cristians maronites siris (àrabs, tot i negar-ho de vegades) foren la causa de la desvinculació del Líban de la Gran Síria, per exemple. Encara hi ha una cadira a la missa del gall de Betlem amb la kufia d’Arafat (l’esposa, palestina, era cristiana), on anava cada vespre de Nadal com a president d’un poble plural i àrab.

Amb tot, es podria continuar afirmant que l’islam és determinant… però quin? Deia Clifford Geertz, en l’inici del seu llibre Observant l’islam, nascut d’anys de treball al Marroc i a Indonèsia, que qui considerés que no feia més que parlar del mateix paràs atenció en el fet que tots dos pobles oren mirant cap a la Meca, però des de punts geogràfics oposats. Recordem intel·lectuals europeus ben al mig del segle xx, que no podien viure, per exemple, llurs homosexualitats lliurement a Europa (s’arriscaven i patien, com a mínim, presó) i fugien a Marràqueix, Tànger, Xauen, on els santons sufís debatien tranquil·lament d’allò diví i humà amb ells.

I ens resta el cinquè, el darrer error: els canvis que s’estan produint poden ser admesos, entesos, però, com a constatació de bona part de les percepcions precedents. El món araboislàmic comença a arribar a la nostra civilització, s’acosta a la modernitat de la qual fa anys, potser dos segles, que nosaltres gaudim. Ambdues qüestions discutibles: la segona, perquè el procés de pèrdua accelerada de les conquestes democràtiques, de l’estat del benestar, de la capacitat negociadora —i, doncs, organitzativa— dels assalariats a Europa recorre l’espai, les institucions i les relacions més nostrades. La primera, perquè les propostes i les accions són noves, fresques, deutores sovint d’experiències profundes de lluites no vençudes i de fracassos flagrants (la globalització no pot ser proclamada només en una direcció; l’emigració no només pot ser font de coneixement, riquesa i aprenentatge quan la fan els europeus). De vegades trobam partits més o manco assimilables als europeus; de vegades rebutjos a part dels mateixos per raons que, deixem-nos de subterfugis, també ho haurien de ser a ca nostra. Hi ha nous tipus de sindicats, moviments socials (moviments, no associacions) que debaten, construeixen idees, elaboren discursos i proposen i apliquen la famosa (i sovint oblidada) praxi.

Tal vegada les lliçons ens venguin d’allà i calgui aprendre’n.

Popularitat: 4%

Toni Baos

Ser presidenta del Consell Escolar de Mallorca, ¿et dóna una visió general de la nostra realitat educativa? Què tenim aprovat i què tenim suspès d’aquesta realitat educativa?

Ser presidenta del Consell Escolar de Mallorca m’ha permès conèixer moltes persones del món educatiu, “escoltar moltes veus” i participar molt activament en el Consell Escolar de les Illes Balears.

Crec que a Mallorca les escoles aproven en interès, dedicació i atenció a l’alumnat. Els centres donen resposta a una realitat canviant i fan un vertader esforç per adaptar-se als canvis sense perdre de vista qui som.

Tenim suspès el finançament. Això ve de lluny, de quan es varen acceptar unes competències amb unes condicions totalment negatives per a la nostra comunitat. Es va fer amb presses; el Partit Popular estava esgotant la legislatura i semblava que volia deixar aquest tema tancat “fos com fos”. Des de llavors han passat tres legislatures més.

Cal abaixar ràtios, ampliar l’oferta de la formació professional i adaptar-la un poc més a les necessitats del món laboral. S’han de millorar les infraestructures: rehabilitació i ampliació de centres ja existents, creació de nous i dotació moderna i adient.

Creus que som una comunitat educativa bilingüe?

No. La normalització lingüística ha recorregut un llarg i difícil camí durant massa temps. Els centres educatius hi han fet molta feina, però malauradament les dificultats són constants i encara no hem arribat a la plena normalització. Una prova d’això és aquesta pregunta.

Quina ha estat la millor i la més desastrosa de les polítiques educatives dels darrers anys?

Pens que la LOGSE va ser la llei del canvi en positiu. Era la possibilitat d’avançar, de modernitzar el sistema. El pitjor va ser que no es va saber, voler o poder implantar la seva filosofia.

Evidentment no tot era bo; des del meu punt de vista un dels seus errors, que en aquests moments encara pagam, va ser la separació total i radical entre primària i secundària, la separació efectiva entre l’alumnat i el professorat.

Amb més formació sortirem de la crisi? Quin tipus de formació?

No som experta en economia, encara que des de fa dos anys se’n parla tant pertot arreu que sembla que tots n’hem fet un màster. Sempre fa falta formació, encara que no sigui aquest l’únic factor necessari per donar un gir a l’economia, a l’economia global. Hi ha massa injustícia i desigualtats entre els anomenats primer món i tercer món.

La formació és imprescindible: formació entesa com a educació en tots els aspectes, personals i laborals, individuals i col·lectius; formació per a aprendre a aprendre, per capacitar-nos, per entendre i solucionar problemes i dificultats, per adaptar-nos als canvis i poder donar-hi respostes creatives.

Per què t’agrada l’educació? Construeixes persones?

Supòs que la trobo apassionant. Cada dia és diferent, amb noves possibilitats, dificultats velles i noves per resoldre, l’esforç per reinventar-te… De fet, jo no vaig triar dedicar-me a aquesta feina, ella em va triar a mi. Els mestres són importants però no decisius; afortunadament no tenim tant de poder com per “construir persones”. En tot cas acompanyam els infants en el seu creixement.

Un país sense passat, no vigila el seu present i arrisca el seu futur. A les persones ens passa el mateix, no?

Les persones som les que feim els països. Que el nostre país sigui o no sigui depèn de cada un de nosaltres.

Després de les declaracions del senyor Bauzà (líder del PP balear) sobre el seu desig de retirar el decret de mínims de l’ensenyament en català, quin futur no voldries per a la nostra convivència?

Un futur de confrontació, on no es tengui en compte el respecte, el diàleg, on tot valgui per aconseguir els objectius individuals.

Què li contestaries al senyor Bauzà?

En aquest cas la millor resposta potser és el silenci. El senyor Bauzà provoca, vol crear conflicte allà on no n’hi ha. La llengua no és una arma. La llengua ha d’estar per damunt de qualsevol campanya electoral. No em trobaran per seguir el seu joc.

_________________

Biografia:

Vaig néixer a Palma, tenc 56 anys, estic casada i tenc un fill i una filla; fa 40 anys que faig de mestra, tot i que els quatre primers anys encara no tenia el títol i estudiava al mateix temps. Paral·lelament, durant l’estiu, dedicava unes setmanes a l’educació en temps de lleure: campaments, colònies, algun taller durant el curs, organització de cursets i tallers de formació per a mestres i estudiants… A més de l’educació m’interessa la política. Crec que educació i política es donen la mà i no poden viure l’una sense l’altra. Ambdues haurien de tenir la finalitat de millorar la societat i les condicions de vida de les persones.

Professionalment he intentat conèixer l’escola i “allò” que l’envolta ocupant diferents llocs de treball: mestra d’infantil, de suport en el programa que abans existia d’integració de minories ètniques (terme utilitzat perquè algú degué pensar que la paraula gitanos no era políticament correcta), mestra d’un centre de menors de règim tancat, tècnica del Programa de prevenció i detecció del maltractament infantil, co-coordinadora del Programa de prevenció i abordatge de les situacions de conflicte juvenil, assessora tècnica docent de la Direcció General d’Innovació, mestra d’aula d’acollida a alumnat nouvingut o d’incorporació tardana… També he fet de cap d’estudis i de directora.

Popularitat: 5%

La ruta –i la clau– del català a les Illes Balears

El 6 de maig de l’any 2008, nou mesos després de l’inici de l’actual legislatura, l’Obra Cultural Balear presentà en el Teatre Sindical de Comissions Obreres de Palma el “Full de ruta pel català a les illes Balears. Mesures d’aplicació immediata”.

Es tractava d’un catàleg urgent d’actuacions que, a parer de l’entitat, el nou executiu (format pel PSOE, el Bloc i UM) havia d’engegar per tal que el coneixement i l’ús de la llengua pròpia de l’arxipèlag, la catalana, avançassin amb decisió. Cal no oblidar que el Govern del PP sortint, presidit per Jaume Matas, es caracteritzà, precisament, per aturar en sec l’obligada normalització lingüística. I també per legislar en contra d’aquest procés a través del Decret 52/2006, de 16 de juny, sobre mesures per a fomentar la competència lingüística en llengües estrangeres dels alumnes dels centres no universitaris de les Illes Balears sostinguts amb fons públics, altrament conegut pel “decret del trilingüisme”.

De fet, del 2003 al 2007, aquestes illes patiren la pitjor regressió en segles quant a l’impuls a la llengua pròpia. Les agressions lingüístiques tramades des de l’Administració pròpia durant aquests anys no cessaren en cap moment, i l’OCB va ser on li corresponia: al capdavant de la reivindicació, plantant cara a la ignomínia. Dedicàrem molts d’esforços a mobilitzar la ciutadania a través del “SUS Mallorca”, un clam que recorregué tota la geografia de l’Illa.

D’aquell esforç i de la complicitat tant dels socis de l’entitat com del gruix major de la ciutadania mallorquina, el 5 de maig de 2007 més de trenta mil persones omplírem la Plaça Major de Palma reclamant el futur que mereixem com a país condret. D’aquest dia memorable en va néixer “l’esperit del 5 de maig”, és a dir, el compromís en ferm d’aconseguir, entre tots, que el nostre caràcter propi esdevingui l’eina integradora i cohesionadora que tant freturam.

I d’aquest esperit en nasqué, també, el Full de ruta, una trentena d’objectius repartits per anys. Així, de les 18 propostes per a l’any 2008 se n’han complit –i no totes completament ni amb el grau d’exigència que calia– només cinc:

  1. la coordinació de les actuacions de projecció exterior de la llengua catalana i de les manifestacions culturals en català;
  2. la col·laboració amb el moviment en favor de la llengua catalana;
  3. l’engegada de campanyes per donar a conèixer els drets dels catalanoparlants i per animar els parlants d’altres llengües a aprendre el català i a fer-lo servir;
  4. la conclusió del pla de normalització lingüística que elaborava el Consell Social i començar a aplicar-lo; i
  5. la generalització de cursos i tallers prelingüístics per a adults.

Pendents resten iniciatives tan capitals com l’elaboració de plans de normalització lingüística a tots els departaments governamentals; les iniciatives per aconseguir el reconeixement del català com a llengua oficial de la Unió Europea, o l’elaboració de normativa similar a les disposicions lingüístiques de la Llei de comerç per a la resta d’establiments que no es regeixen per aquesta norma.

Per al 2009, l’OCB demanava:

  1. la creació d’una vicepresidència de Política Lingüística;
  2. l’increment substancial dels recursos econòmics i humans destinats a normalització lingüística;
  3. la reforma de l’Estatut perquè reculli el català com a llengua de coneixement necessari, el que es coneix per clàusula de garantia lingüística;
  4. la reforma de la Llei del consumidor, que estableixi l’obligació de les empreses de poder atendre en català;
  5. l’aprovació de la Llei de mitjans de comunicació en català;
  6. el pacte entre totes les forces polítiques i socials per implantar una agenda per la llengua; i
  7. una gran campanya interinstitucional per promoure l’ús social de la llengua.

D’aquestes set iniciatives cap no se n’ha dut a la pràctica.

Finalment, per al 2010 l’OCB demanava tan sols dues iniciatives:

  1. cloure el procés de normalització lingüística en l’Administració pública i
  2. l’elaboració d’una llei de publicitat i etiquetatge per garantir que tota la informació dels productes s’exhibeixi en català.

Lamentablement, ni una ni altra no s’han materialitzat.

Això sí, s’ha retornat a l’Institut Ramon Llull i s’ha engegat el múltiplex lingüístic que permet la recepció de quatre canals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), encara que, per motius de drets televisius, s’ha hagut de renunciar a la programació de TV3, que s’ha substituït per TV3.CAT. Dissortadament, tampoc no s’ha pogut arribar a cap acord de recepció de les emissions de la Ràdio i Televisió Valenciana. Quant a IB3 Televisió, adoptà el català com a llengua de tota la seva programació.

En resum, el compliment d’aquell “Full de ruta pel català a les Illes Balears. Mesures d’aplicació immediata” no ha estat tant significatiu com l’OCB esperava i el país necessita. L’impuls al procés de normalització lingüística no ha marcat rotundament aquesta legislatura com molts desitjàvem.

I, així i tot, l’OCB considera que encara som a temps de rectificar. Per això, seguint la campanya de més èxit de les dissenyades fins avui, “Un cafè per la llengua” –que arribà a més de vint-i-cinc mil persones–, començant l’any 2010 s’inicià el projecte “La llengua és la clau”, dirigit especialment als responsables de les institucions públiques.

Succintament, “La llengua és la clau” fa les dotze propostes següents:

  1. iniciar el procés d’aplicació del Pla general de normalització lingüística, elaborat pel Consell Social de la Llengua;
  2. assegurar una estructura consolidada d’oferta de formació en català per a persones adultes al marge dels sistemes educatius regulars;
  3. establir un sistema de foment de les activitats d’interculturalitat que tinguin el català com a llengua principal d’acollida i com a llengua habitual d’interrelació;
  4. estendre els requisits de coneixements de català a tots els llocs de feina vinculats amb l’Administració pública, directament o mitjançant empreses participades;
  5. acordar un pla entre totes les administracions públiques consistent a demanar als seus proveïdors que utilitzin el català en tot el procés de relació i en el producte (quan la llengua fa part del servei o del producte), i a prioritzar els proveïdors que més s’hi adaptin;
  6. assegurar el dret dels ciutadans d’utilitzar la llengua catalana en qualsevol àmbit públic de les Illes Balears i en especial en les relacions amb els empleats públics;
  7. recuperar freqüències que assegurin la recepció, com a mínim, de les ràdios de la CCMA que s’havien rebut a les Illes Balears (ICat, Catalunya Informació);
  8. ampliar la recepció de la televisió en català de tot l’àmbit lingüístic i assegurar-ne la qualitat tècnica;
  9. revisar el sistema d’homologació dels coneixements de català amb l’ensenyament obligatori perquè la certificació no distorsioni excessivament les correspondències reals;

10.  establir acords de col·laboració estable amb les organitzacions que tradicionalment han actuat de dinamitzadores del procés de normalització lingüística i de difusores dels coneixements de llengua catalana perquè puguin incrementar la seva activitat;

11.  elaborar un pla d’oferta de lleure destinat als joves que viuen en entorns amb poca presència espontània del català;

12.  establir un acord entre el Govern i la UIB per estudiar regularment el procés de canvi lingüístic a les Balears.

I tanmateix, la pedra de toc de tot plegat –la veritable clau que obre tots els cofres– és el Pla de Normalització Lingüística elaborat pel Consell Social de la Llengua Catalana, que es va aprovar al juny de 2009 i que encara és l’hora que el president Antich l’assumeixi i en determini l’aplicació. Un Pla, a més, que, en ser aprovat per una amplíssima representació de tots els sectors de la societat de les Illes Balears –amb només una abstenció i cap vot en contra–, és la resposta més adequada a les irresponsabilitats, insensateses, manipulacions i apologies de la ignorància que sobre la llengua pròpia de les Illes Balears, la catalana, ha manifestat darrerament el president del Partido Popular de les Illes Balears, José Ramón Bauzá.

Jaume Mateu i Martí,

President de l’Obra Cultural Balear

____________________________

Jaume Mateu i Martí, president. Administratiu. Soci fundador del Col·lectiu Cultural Sitja, de Bunyola. Cooperant de Can Gazà, casal autogestionat d’exclosos socials malalts. Ha publicat tres llibres de poemes: Enderrocaments abissals (1984), Botons de foc (1987) i El color del diumenge (1995). Com a prosista és autor del relat D’eben i mel (1986) i de les novel·les La pietà (2003) i El balancí de la mare (2005). Ha estat guardonat amb diversos premis literaris.

Popularitat: 4%

Teatre Sindical CCOO Palma

dijous, 18 novembre, 2010

Jaume Garcias “AK47”

Ara fa poc més de dos anys, el Teatre Sindical de CCOO iniciava una nova etapa en la seva programació, obrint-se a quelcom més que l’ús com a sala d’assemblees i reunions.

Tots els dissabtes del mes d’agost de l’any 2008, el seu escenari va acollir les actuacions dels grups musicals més allunyats de les tendències del mercat.

Era el naixement del Cicle de Música no Comercial. Sense entrada, sense catxés i sense beneficis, però amb molta voluntat creativa i artística, l’associació cultural NeoTokyo i la Secretraria de Comunicació i Cultura de CCOO, van fer possible un esdeveniment innovador al panorama cultural de Palma. Circuitbending extrem, dadaisme sonor, radicalisme noise, i qualsevol corrent allunyada de la radio-formula mercantilista, van confluir sobre un escenari modest però suficientment equipat, per tal d’oferir un espectacle setmanal a tots aquells interessats en les noves formes d’entendre la música, que van resultar no ser pocs. Thatuglybastardmakesmepuke, Sooperlooper i NT Soundsystem, entre d’altres, participaren a l’esdeveniment.

Un nou espai cultural sorgia al centre de Palma, i sols dos mesos després, el Festival de Música Electrònica i Videoart NT es traslladava des de Ses Voltes fins al Teatre Sindical.

Artistes internacionals del videoart com Hendrik Dorghaten, músics locals i de Barcelona destacats en el camp de l’electrònica, com Moizture, Boltzmann Factor i els amfitrions NeoTokyo, així com Max, primer premi nacional de còmic, encarregant-se del disseny gràfic del cartell, possibilitaren la consolidació d’un festival que actualment es realitza al Museu d’Art Contemporani El Baluard amb una importat repercussió mediàtica. Altre cop es tractava d’una cita gratuïta i allunyada de la idea de negoci. I altre cop va ser un èxit de públic.

El 2009 s’obria amb la presentació en gener de l’Indiebox, un festival de música moderna. Quatre grups, Petröleo, Marlovers, 37-A i Astrolabio, presentaren les seves propostes a un públic entregat que, per continuar amb la filosofia del teatre, no va haver de rascar-se la butxaca per gaudir de l’esdeveniment.

Al maig del mateix any, i per tal de donar suport a l’artista H1000VM, a qui havien robat l’ordinador, els seus amics oferien el Concert de Solidaritat amb l’H1000VM. Entre ells, uns encara desconeguts Papa Topo, que han acabant fitxant per una important discogràfica nacional. Aquest cop, i per l’esmentada motivació benèfica, es sol·licitava al públic una donació voluntària.

A l’agost tornava el Cicle de Musica No Comercial amb la seva segona edició, que va contar amb la primera aparició oficial de la Confederación Galàctica de Energúmenos Con Mas Tiempo Libre Que Sentido Común, col·lectiu dedicat fins aleshores a intervencions espontànies als llocs més estrambòtics de Palma, com ara a sobre uns contenidors hidràulics o a un canòdrom abandonat i que acabaria formant fins i tot un equip de carreres solars conegut com The Confederados Racing Team, per competir a un esdeveniment organitzat per l’Institut de Física Interdisciplinària i Sistemes Complexos. Van quedar segons.

Al juny de 2010, la tolerància s’estengué més enllà de la música, i el Teatre Sindical va acollir la cinquena edició del Festival Internacional de Cine Gai i Lèsbic de Mallorca, també conegut com a Festival del Mar, compartint la programació amb el Teatre Municipal de Palma. Més de 40 pel·lícules procedents de diversos països com ara Alemanya, Filipines, Estats Units, Mèxic, Itàlia, Regne Unit, Portugal, o França, es van projectar entre ambdós espais.

El mateix any, el cinema independent fet a casa feia la seva aparició en la programació cultural del teatre amb la presentació del llargmetratge La Maldición de la Familia Corazón, de Pedro López i produïda per El Mal Mola. Zombies, homes-llop, científics tronats, i una delirant trama filmada amb pocs recursos i molta voluntat van fer riure una sala plena de gom a gom.

Totes aquestes activitats han anat consolidant el Teatre Sindical de Comissions Obreres com un espai referent pel que fa a la contracultura, la programació gratuïta, l’antimercantilisme, l’experimentalisme i la independència.

Pel bé de tots, esperem que aquest només sigui l’inici d’un llarg camí, ja que com deia Emili Darder, “només la cultura pot fer homes lliures”.

Popularitat: 8%

Rafael Borràs Ensenyat

“Formentera Lady dance your dance for me
Formentera Lady dark lover.”[1]
King Crimson

El disc Islands, que els King Crimson editaren l’any 1971, començava amb la cançó “Formentera Lady”. A Mallorca els que encara no havíem anat a Andorra o a Perpinyà, vàrem poder gaudir del disc amb uns quants anys de retard, ja ben consolidada la revolució cultural, econòmica, social i d’identitat que va suposar el turisme de masses i massiu. Aquestes illes (les Balears i les Pitiüses) varen fer en un temps històric molt breu una radical transformació d’una societat amb una indústria turística importantíssima, a una societat totalment “turistitzada”. Avui dia, a les acaballes de la primera dècada del segle xxi, el turisme s’ha convertit en una mena de déu que ens ha de garantir la “prosperitat universal neoliberal”, en el marc de la globalització neocapitalista. Però els costos socials, ambientals i culturals d’aquest peculiar procés d’integració a la mundialització de les desigualtats i la iniquitat social i ecològica no té gaire a veure amb el paradís formenterenc que ens cantaren els King Crimson.

El cas és que encara avui perdura la discussió acadèmica i política sobre la nostra història econòmica i social d’abans de l’arribada de la revolució turística. La dreta política i social i l’empresariat, especialment l’hoteler —poc il·lustrat, majoritàriament—, sosté que les persones que habitaven aquesta terra es morien de fam abans que arribés el primer xàrter ple de guiris. Els progressistes, i especialment els sectors més cultes i rigorosos, argumenten, amb tota la raó, encara que amb algun matís, que abans del turisme hi havia vida i economia amb una considerable activitat comercial i industrial. Tal vegada el més entusiasta defensor d’aquesta segona postura és el catedràtic, i actual conseller d’Economia i Hisenda del Govern de les Illes Balears, Carles Manera, que recentment ha publicat dues obres cabdals per entendre la història, el present i, potser, el futur de l’economia balear.[2] No és aquesta una polèmica innocent. Es discuteix si els ciutadans i ciutadanes hem d’estar eternament agraïts als hotelers i, per tant, els qui han de comandar són els amos de la indústria turística,[3] i si els processos democràtics són una qüestió formal i poc més.

La “cutrez” turística

Tanmateix, el que és clar és que hi ha una diferència substancial entre les societats amb turisme —posem per cas Nova York, París o Barcelona—, on l’activitat turística és un vector econòmic més o menys important, i les societats turístiques —com és el cas de les Illes Balears—, que es caracteritzen per haver teixit una xarxa social, econòmica i política que podrien anomenar del tot turisme. Aquestes societats turístiques solen ser el fruit de processos polièdrics, i aquest és el cas d’aquesta terra, que té una tradició turística que li ve de lluny. Cal recordar que, ja l’any 1905, Enric Alzamora creà el Fomento del Turismo de Mallorca, una associació pionera en tasques promocionals. De fet, Mallorca es va convertir en els anys vint i fins al cop militar de Franco en l’illa de moda de la Mediterrània. L’any 1935 —tot just abans del començament de la Guerra Civil—, el nombre d’instal·lacions turístiques i de visitants eren espectaculars per aquella època; concretament funcionaven 135 hotels i més de 90.000 persones visitaren Mallorca per fer turisme. Després del triomf militar del feixisme a Espanya i durant els anys de la postguerra mundial, hi ha una aturada en la progressiva “turistització”, ja que els mercats europeus s’han col·lapsat i, encara que es recorri al mercat “nacional”, la cosa no dóna per a gaire més que per a unes pintoresques ofertes de “viajes de luna de miel a Mallorca”. És a partir de l’any 1956 que, amb uns 100.000 visitants i prop de dos milions d’estades, es pot afirmar que començà la imparable embranzida cap al Tot Turisme Balear.[4] Després va venir el boom dels operadors turístics, l’inefable Fraga Iribarne al Ministerio de Información y Turismo, la desesperada recerca de divises de la dictadura franquista, la pujada al poder del règim de l’Opus Dei i dels anomenats tecnòcrates, els anys finals del franquisme, la transició… la democràcia. La qüestió és que entre construcció a tot preu i finançada pels mateixos operadors turístics, consolidació dels estats del benestar a bona part dels països d’Europa, devaluacions de la pesseta, conflictes bèl·lics a altres indrets de la Mediterrània… hem arribat al segle xxi i les Illes Balears són uns territoris amb quasi 40 places hoteleres per cada 100 metres quadrats, que suporten de mitjana més de 115 estades turístiques per habitant a l’any, o que tenen una intensitat d’onze turistes per habitant (20 Eivissa i 50 Formentera). Tot això s’agreuja per l’estacionalitat del producte turístic[5] de sol i platja, que és l’hegemònic. De fet, fa alguns anys que es parla de l’efecte de saturació dels mesos centrals de la temporada (menys d’un metre quadrat de platja per persona, hores invertides per desplaçar-se a distàncies curtes…) com a element de pèrdua de competitivitat i de rendibilitat social.

La qüestió és que l’especialització turística ha menat a una manca de diversificació econòmica i a un discurs quasi dominant i acrític en el sentit que tot ha de dependre del sector turístic. És per això que sostinc que l’arxipèlag de les Illes Balears i les Pitiüses —amb un milió d’habitants escàs i amb una extensió de poc més de 5.000 kilòmetres quadrats— suporta en un any un total d’11.609.161 arribades de visitants i quasi 114 milions d’estades turístiques,[6] i s’ha convertit en un país turístic o, si es vol, en una societat “turistitzada”, amb totes les seves conseqüències.

Quines són aquestes conseqüències?

Les econòmiques són evidents: d’una banda, un elevadíssim percentatge del PIB correspon al sector serveis, amb una participació de serveis turístics de les més elevades d’Europa, i, de l’altra, una extraordinària especialització que condiciona la diversificació equilibrada de l’economia. No debades, formalment hi ha a les Balears un total de 422.918 places d’allotjament turístic i 609.440 places d’establiments de restauració i bars.[7] No és estrany, idò, que el president del Govern de les Illes Balears, Francesc Antich, hagi declarat aquest estiu, diverses vegades i per justificar una permanent política d’ajut a l’activitat hotelera, que “el hotels són les nostres fàbriques”.

La repercussió del tot turisme en el mercat de treball queda palesa en les següents dades:[8] les ocupacions més contractades entre les dones són, amb molta diferència de la resta, les de personal de neteja i cambreres, i l’ocupació de cambrer és la majoritària entre els homes. Sobre una mitjana de 333.250 persones assalariades del sector privat, quasi un 20% (més del 27% entre maig i setembre) ho són a les branques de serveis d’allotjament, begudes i menjars, i d’activitats d’agència de viatges, operadors turístics i serveis de reserves. El col·lectiu de fixos discontinus arriba a fregar el 16% del total de persones afiliades al règim general de la Seguretat Social. Aquest mercat de treball ha tingut, al meu parer, tres dinàmiques històriques que per manca d’espai només apunto, però que són cabdals: a) una negociació col·lectiva condicionada per les relacions laborals precàries i estacionals,[9] b) una singular “cultura” empresarial,[10] i c) un abandonament escolar primerenc, que ha conduït la societat balear al fet que només el 20% dels adults tingui estudis superiors i només el 27% tingui el batxillerat o algun cicle superior d’FP, la qual cosa dóna una idea de la desqualificació del capital humà.

També, com no podia ser d’una altra manera, aquest fenomen turístic, que, en paraules de Pilar Arnau, “ha fet trontollar radicalment la tradició secular implantada a l’illa, en la conquesta catalana de 1229”, ha tingut notables conseqüències sociològiques i culturals, o millor dit, d’aculturalització. A tall d’exemple, es poden citar l’ús social del català —tal vegada seria millor parlar de desús—, la desvaloració de la cultura i la llengua pròpies, o el paupèrrim paper de mecenatge cultural que fa el capital turístic. Aquests temes i el divertit capítol de la narrativa lligada al turisme poden ser tractats en altres ocasions en aquest espai de La Teranyina.

No puc acabar sense recordar que l’any passat es va presentar en societat el segon (el primer es va fer ara fa més de vint anys) Llibre blanc del turisme de les Illes Balears,[11] amb el pompós subtítol de Cap a una nova cultura turística. Però mentre s’esbrina què es fa amb aquesta nova cultura turística, convé no perdre de vista els reptes immediats per mantenir i millorar la cohesió social. Jo penso que a les Balears no hi ha un model de desenvolupament antiturístic, i per això crec que els reptes més importants són: guanyar competitivitat en qualitat de serveis i d’ocupació laboral; executar ambiciosos i sostenibles plans de reconversió de zones turístiques obsoletes (el de la platja de Palma és el més evident);[12] potenciar la diversificació del sector terciari;[13] implantar una fiscalitat turística ambiental i amb elements desestacionalitzadors, per compensar les externalitats ecològiques i reduir l’estacionalitat extrema; aconseguir un tracte just en prestacions d’atur i de pensions dels treballadors i treballadores fixos discontinus, i implementar una política de revalorització dels territoris insulars com a espais turístics cabdals (en aquesta direcció la iniciativa més potent és la sol·licitud de la consideració com a patrimoni de la humanitat de la serra de Tramuntana de Mallorca)[14] tot i que Menorca ja és reserva de la biosfera, Dalt Vila d’Eivissa és patrimoni de la humanitat, i Formentera, malgrat tot, encara podria inspirar Formentera Lady.

_____________________________________________

RAFAEL BORRÀS I ENSENYAT: en els darrers anys ha estat secretari general de FECOHT-CCOO de les Illes Balears, des de l’any 1997 fins al 2004. En la CS de CCOO de les Illes Balears s’ha ocupat de la Secretaria d’Ocupació, Formació i Polítiques Sectorials, des de l’any 2004 fins al 2009, i, fins al mes de maig del 2010, de la Secretaria d’Institucional i de Polítiques d’Ocupació. En l’actualitat és afiliat sense cap responsabilitat.


[1] “Formentera Lady balla la seva dansa per a mi.
Formentera Lady amant de la foscor.”

[2] L’eixam de les abelles. Per un nou model de creixement a les Illes Balears (Biblioteca Serra d’Or, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2009) i La recta raó. Economia, història econòmica i sostenibilitat a les Illes Balears (Els Llibres de Pròsper, Editorial Moll, Palma, 2010).

[3] Sobre aquest assumpte és imprescindible consultar el llibre de Joan Amer i Fernández Turisme i política. L’empresariat hoteler de Mallorca (Edicions Documenta Balear, Palma, 2006).

[4] No va ser una transició exempta de tensions. Vegeu com començava una pastoral del bisbe de Palma: “El verano, que se avecina, con todo su séquito de nudismo, costumbres inmorales y no pocas lacras del actual mundo pagano, que anualmente se vuelcan sobre esta isla, no puede menos que llenar de preocupación nuestro espíritu, al ver cuán grande es en extensión e intensidad el mal que se produce en las almas encomendadas a nuestro cuidado pastoral. No queremos detenernos en describir el ambiente inmoral, que un crecidísimo número de turistas crea todos los años en esta Diócesis, porque entendemos que nuestra pluma no puede emplear ciertas tintas, y porque se trata de hechos que todos conocéis. Hechos lamentables y condenables que ofrecen la agravante de ser contagiosos.Exhortación pastoral acerca de la inmoralidad veraniega, del bisbe Jesús Enciso Viana. Palma, 1 de maig de 1957 (Procés al turisme, de Bartomeu Bennàssar, Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2001).  

[5] L’any 2009, el 79,80% d’arribades de turistes es produïen en temporada alta-mitjana.

[6] Dades referides al 2009, un any molt dolent quant a arribades de turistes.

[7] Ídem nota anterior.

[8] Ídem nota anterior.

[9] Per exemple, la regulació de fix discontinu en el Conveni d’hostaleria és una regulació singular. Vegeu “Fijos discontinuos. De la estabilidad a la gestión flexible de las plantillas” (Editorial Monograma, Palma, 2001) i “Fijos discontinuos. ¿Contratos flexibles o precarios?” (La Lucerna, Madrid, 2004). Ambdues publicacions són de diversos autors i autores, i el compilador és Rafael Borràs.

[10] Sobre aquest tema hi ha abundant literatura, per exemple Gatos blancos, gatos negros, d’Alejandro Miquel Novajra i José Luis Reina Segura (El Viejo Topo, 2001).

[11] http://www.llibreturismebalears.com/

[12] http://consorcioplayadepalma.es/

[13] És fonamental consultar L’economia balear 1970-2010, de Miquel Alenyà i Ferran Navinés (Edicions Documenta Balear, Palma, 2010).

[14] http://www.serradetramuntana.net/

Popularitat: 7%

CCOO tenim la convicció que l’ampliació dels drets socials de ciutadania i la generalització dels nivells de benestar de les persones reforcen la cohesió social. També considerem que el coneixement i l’ús de les llengües oficials és un d’aquests factors de cohesió social, ja que facilita l’accés a drets bàsics com ara el treball, la salut, l’educació i la participació. En el marc d’aquesta convicció creiem que el coneixement i l’ús del català és un dret de ciutadania i apostem perquè el català sigui una llengua compartida per tothom, també en el món laboral.

Amb aquest plantejament de fons, la confederació de CCOO de les Illes Balears ha parlat amb la consellera d’Afers Socials del Govern de les Illes, Fina Santiago, per conèixer la seva impressió sobre qüestions relacionades amb la immigració, així com per reflexionar sobre la nova Llei de serveis socials, la Llei de dependència i la supressió del Ministeri d’Igualtat del Govern espanyol.


Fina Santiago
Consellera d’Afers Socials, Promoció i Immigració del Govern de les Illes Balears

Alexandre Charles Rolland

YouTube Preview Image

DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3PODCASTWMV)

Què li semblen els fets ocorreguts per exemple a França, on alguns romanesos han estat expulsats i enviats al seu país d’origen, i aquesta onada de xenofòbia a tot Europa?

Jo crec que el que ha succeït a França és precisament un indicador clar del que està succeint a Europa, és un missatge una altra vegada xenòfob, una altra vegada feixista, en relació amb la ciutadania. El concepte de ciutadania implica compartir un espai i un temps. En aquests moments, però, s’està convertint en un element de rebuig i és paradoxal que hagi passat precisament a França, que és un dels països històricament pioners en el tema de la ciutadania i la seva revolució. A més a més, jo crec que és un atac clar al que ha de ser l’Europa del futur. Un atac clar a l’Europa que les esquerres hem de defensar, una Europa de convivència pacífica i de convivència social de tots el seus integrants. Per tant, expresso un rebuig total a aquesta política. No és possible que tenguem una Europa on, en aquests moments, les mercaderies tenguin més drets que les persones; si és aquesta l’Europa a què aspiram és una Europa que ens hem de replantejar.

Amb referència a la Llei de serveis socials que s’ha aprovat recentment a les Balears, una llei molt innovadora dins de l’Estat espanyol, ens agradaria que ens expliqués en què consisteix i quins drets fonamentals oferirà a les persones.

Com que la nostra comunitat autònoma ha estat governada majoritàriament pel Partit Popular, els serveis socials mai no havien estat una política pública de compensació de les desigualtats sinó que sempre s’havien relacionat amb temes de caritat i de beneficència. Nosaltres, amb aquesta Llei de serveis socials, el que volem és equiparar-los amb els serveis de sanitat i educació, perquè la ciutadania sàpiga què pot reclamar a l’Administració i quins són els seus drets envers els serveis socials. La llei aprovada al Parlament de les Illes Balears a iniciativa d’aquesta Conselleria el que ha possibilitat és que tenguem una llei que, quan es desenvolupi posteriorment, farà que les persones, els ciutadans i ciutadanes, sàpiguen a què tenen dret. Per exemple, si en aquests moments una persona té un fill o una filla de 8 anys sap que té dret a una plaça escolar. En temes de serveis socials ara no sabem a què tenim dret, però amb aquesta llei sí que ho sabrem: si tendrem dret a teleassistència, a una residència, a una ajuda de menjador o a una beca escolar, etc. I aquest és el camí que s’ha de seguir en els serveis socials, ja que és una política que pot compensar desigualtats i, sobretot, compensar situacions de vulnerabilitat. De fet, la crisi econòmica ha demostrat que molta població en poc temps passa de ser població normalitzada a població vulnerable i, per tant, és necessari crear tota una xarxa de serveis socials que pugui reduir aquest impacte.

Una de les altres mesures de política social que es van posar en marxa la legislatura passada fou la Llei de dependència. Hi ha moltes comunitats que encara no han fet res en aquesta matèria. Voldríem saber quina situació es va trobar l’esquerra justament quan va entrar a governar a la Conselleria d’Afers Socials de les Illes Balears i com veu la situació en aquelles comunitats on les polítiques socials no estan tan desenvolupades, com ara al País Valencià.

El que puc dir és que, efectivament, hi havia una consigna del Partit Popular central perquè en les comunitats autònomes on governassin ells no desenvolupassin la Llei de dependència, perquè era una llei lligada al partit socialista. No la volien desenvolupar perquè estaven pràcticament en eleccions: va ser aprovada al gener del 2007 i les eleccions eren al maig. Nosaltres el que vàrem trobar van ser 5.000 expedients dins de calaixos que no estaven ni actualitzats ni revisats. Tampoc se sabia si les sol·licituds estaven emplenades adequadament, si hi faltava documentació, etc. Només és a partir del juliol del 2007, quan entra el Govern progressista, que la Llei de dependència comença a desenvolupar-se en la nostra comunitat autònoma. Jo, el que puc dir en aquests moments és que en la nostra comunitat autònoma ja hi ha més de 21.000 sol·licituds valorades de les 23.000 presentades. D’aquestes 21.000, hi ha 14.000 persones declarades dependents i 12.000 que reben per primera vegada ajudes de dependència. S’han creat més de 800 places residencials i la darrera nòmina d’ajudes a les famílies és de 2,5 milions d’euros. Aquestes dades sempre s’han d’adequar a la nostra població, que és d’1.080.000 habitants. Es calcula que el nombre total de dependents oscil·larà entre 30.000 i 35.000, quan s’arribi a la totalitat dels nivells. S’ha creat tota la normativa i tots els decrets que són necessaris per a aquests moments, així com més de 1.500 llocs de treball relacionats amb la dependència des del mes de juliol del 2007. Per tant, el que nosaltres podem dir és que aquest Govern sí que ha apostat decididament per la Llei de dependència. Com comentava abans, es donen drets socials a les persones i ara saben que, una vegada se’n valora la situació, tenen dret a una plaça residencial, a un centre de dia, a una prestació econòmica o a una ajuda domiciliària. Crec que és la línia en la qual s’ha d’avançar en temes de serveis socials.

Una darrera pregunta: què li sembla la supressió del Ministeri d’Igualtat creat fa pocs anys i què creu que ha suposat aquesta supressió en aquests darrers dies?

Puc compartir que en aquests moments d’austeritat es redueixi l’estructura administrativa, però reduir-la en temes d’igualtat me pareix inadequat; per això hem manifestat la nostra disconformitat amb aquesta mesura. S’ha demostrat que durant els dos anys i mig d’existència del Ministeri d’Igualtat, una estructura que treballa per la igualtat, s’han aconseguit fites que no s’havien aconseguit en molts anys de democràcia. Així, per exemple, la Llei d’avortament o de terminis crec que és una gran fita. Tota la feina feta de coordinació amb Europa i amb les comunitats autònomes en l’àmbit del tràfic de blanques i de la lluita contra la prostitució i la violència de gènere crec que palesa clarament que és necessària una estructura potent per als temes d’igualtat. En democràcies avançades, com és la nostra i com ho són d’altres, el tema de la igualtat és un tema pendent i per això cal dedicar-hi molts esforços. A més a més, crec que, cada vegada més, el Govern central ha de tenir menys ministeris que tenguin a veure amb la gestió, perquè la gestió ja la tenen les comunitats autònomes, com ara en temes de sanitat, educació, serveis socials o habitatge. En canvi, han de conservar més aviat ministeris de caràcter polític, com era el d’igualtat.

Palma, 22 d’octubre

Popularitat: 4%

Català a la Franja – R. Sistac

Quan parlem de territoris de llengua catalana tenim clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; evidents i indiscutibles.

Entrevista a Carme Sánchez, directora de Paraula. Centre de Serveis Lingüístics, de Palma

L’associació Paraula, amb seu a Palma (Mallorca), promou tot tipus d’iniciatives que contribueixen a fer un ús normal de la llengua catalana.

Rafa Romero: exposició “Paradís”

Les iniciatives culturals públiques com a valuosa alternativa al limitat àmbit galerístic privat.

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

Actriu formada teatralment a Cuba, va marxar a l’Índia durant 6 mesos amb una companyia de Dinamarca, on va estudiar les danses tradicionals d’aquest país.

NÚVOL