Dissabte, 27 de Maig de 2017

Català a la Franja – R. Sistac

dimarts, 12 juliol, 2011

El català a la Franja: breu aproximació a una cursa d’obstacles

Per Ramon Sistac
(UdL / IEC)

La terra inexistent

Quan parlem de territoris de llengua catalana (o Països Catalans, dit sia a la manera de l’Estellés “castament i amb perdó de la taula”, ja que aquesta expressió sembla estar actualment proscrita) tenim molt clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; és a dir, evidents i indiscutibles. Tothom sap, per exemple, què són les Illes Balears (així, amb “Illes” amb majúscules, perquè no parlem d’un arxipèlag, sinó d’un territori amb nom i cognom), de quins elements es componen, fins on arriben i quina és la seua posició geoestratègica en el nostre món proper. Fins i tot en el cas del País Valencià (una altra denominació perillosa sens dubte), amb uns límits lingüístics ben diferents dels administratius, l’entenem com una  unitat política conformada a partir del regne baix medieval de València. Unes estructures històriques i organitzatives diverses, doncs,  que articulen  territoris diferents de llengua comuna o, segons el punt de vista de cadascú, territoris afins que constitueixen metafòricament les diferents branques d’un mateix pi.

Aquesta obvietat, però, topa frontalment amb una altra realitat essencialment diferent: la de les terres catalanoparlants d’Aragó, conformades per una tirallonga de pobles, viles i llocs que tan sols presenten una molt precària estructura territorial comuna. És prou clar que aqueixes terres (que a partir d’ara anomenaré la Franja) no tenen entitat geogràfica ni administrativa pròpia —altra que la pertinença compartida a l’Aragó—, i no disposen tampoc  d’una xarxa de comunicacions o de fluxos humans i econòmics (vertical sobre el mapa) més enllà del veïnatge més immediat.  En tot cas, aqueixa xarxa s’articula horitzontalment amb els pobles veïns de Catalunya, d’Aragó i, en menor proporció i a l’extrem sud, del nord del País Valencià. Per posar un exemple prou entenedor, és més fàcil que una persona de la Llitera i una altra del Baix Cinca —comarques veïnes també sobre el mapa— es coneguen o relacionen a la ciutat de Lleida que no pas a la de Fraga, capital de la segona comarca i nucli de població més important de tota la Franja.

El nom que sí fa la cosa

I és que, de fet, la Franja no ha existit mai o, si ho preferiu, és una creació moderna, del darrer terç del segle XX. Fins i tot el seu nom és discutit, i provoca alguna urticària. A l’Aragó endins no volen ni sentir-ne a parlar i, a les terres catalanoparlants,  el terme és un vell motiu de discussió, sobretot pel que fa a la seua adjectivació: Franja de Ponent, Franja d’Aragó, Franja Oriental, expressions que trasllueixen totes un rerefons ideològic ben evident.  Alguns —crec que, a hores d’ara, molts— hem optat per utilitzar “Franja” sense més, sense adjectius, amb el convenciment que és impossible de confondre-la amb la de Gaza, i amb la constatació que és una denominació que s’està popularitzant entre la població autòctona “no marcada”. Si actualment pensem que totes les terres catalanoparlants d’Aragó comparteixen una sèrie de problemes que exigeixen estratègies de superació conjuntes, és que estem al davant del naixement d’una nova realitat. I, com qualsevol cosa que naix, ha de menester un nom per a ser descrita, i un nom (en aquest cas, un topònim) que ha de ser universalment acceptat, sense generar rebuigs generalitzats, i ser, a més a més i més o menys, del gust de qui el porta.

Una llengua més viva del que sembla

Aquesta realitat —de fet, una realitat que ja existia, però de la qual ara tenim consciència—  es reconeix fàcilment  des d’una òptica lingüística, per bé que no és pas l’única possible. Hi ha també una “franja” econòmica i comercial que abraçaria poblacions castellanoparlants importants com Binèfar i Montsó i, en menor grau, Casp, Alcanyís o Graus (aquesta darrera avui encara de llengua aragonesa residual). Igualment, algunes viles catalanes estan molt vinculades a la Franja, com el Pont de Suert, Alfarràs, Seròs, Horta de Sant Joan o Arnes. Fora d’aquesta casuística, pareix lògic definir la Franja com el conjunt de territoris —municipis, bàsicament—  on la població és majorment i històricament de llengua catalana i, en canvi, de ciutadania aragonesa. Una estreta faixa, doncs, que s’estén del Pirineu als ports de Beseit i de Morella, faixa fins a cert punt entretallada per algunes zones despoblades o semidesèrtiques.  Una població que volta les 50.000 ànimes, concentrada majoritàriament en la zona intermèdia del Baix Cinca i comarques planes adjacents i que té la més baixa densitat al nord pirinenc i prepirinenc, a la Ribagorça.

Hi ha, a més, un petit gran problema taxonòmic. Hi ha zones de transició lingüística i cultural, concentrades al nord del territori i de baixíssima demografia, de difícil adscripció al català o a l’aragonès, perquè de fet s’hi parla varietats de trànsit entre ambdues llengües romàniques. El cas més paradigmàtic és el de la vall de Benasc, que sovint veiem —al meu entendre abusivament— inclosa als mapes de la Franja i dels Països Catalans. Al marge de les qüestions estrictament lingüístiques (realment és un parlar situat gairebé al 50 % entre l’aragonès i el català, amb un lleuger predomini dels elements no catalans), crec que hauríem de tenir en compte també altres components d’ordre cultural, econòmic, humà i fins i tot identitari a l’hora de fer adscripcions absolutes, gens matisades. De vegades, la pruïja taxonomista  arriba gairebé al maniqueisme, però la realitat de les coses sovint escapa dels excessos classificatoris.

El que sí que és un fet constatable clarament, almenys per part dels observadors sagaços (i així, a més, ho corroboren els estudis empírics) és que la llengua hi és ben viva. Insisteixo en el tema dels observadors sagaços, perquè el “paisatge lingüístic” de la Franja pot provocar una impressió esbiaixada. Ben sovint, el natural del país tendeix a amagar la seua llengua quan se sent observat, i la presència pública del català, i encara més de la llengua escrita, hi és molt pobra, de vegades o en determinats llocs pràcticament inexistent. Però, en donar-se la circumstància que és una terra on el fenomen de la immigració és molt recent (més aviat ha produït una emigració continuada, especialment cap a l’àrea de Barcelona) i d’altra banda en haver-s’hi mantingut continuades interaccions amb Catalunya i els catalans, conflictes identitaris a part la immensa majoria de la població continua mantenint la seua llengua autòctona, en unes condicions adverses que fan que aquest fenomen semble gairebé un miracle. Avui per avui, es dóna la paradoxa que la Franja és l’àrea catalanoparlant on l’índex de locutors de la llengua és més elevat i, alhora, on la seua consideració social és més baixa.

Una de freda i una de calenta

Malgrat les dificultats tradicionals, malgrat una consciència lingüística entre els parlants en molts casos gairebé nul·la, malgrat el secessionisme lingüístic que propugnen alguns grupuscles de dubtosa adscripció ideològica (plenament coordinats amb els seus presumptes correligionaris valencians), malgrat l’absència de reconeixement legal de l’ idioma, és innegable que en els darrers anys alguna cosa s’ha mogut. D’una banda, d’ençà de la introducció del català a l’escola (de manera voluntària i extraordinàriament precària, però que ha abraçat una part significativa de la població escolar durant dues dècades), d’ençà de la propagació de la idea, real o imaginària, que el català és útil per a trobar feina a Catalunya o, si més no, útil a l’hora de rebre serveis públics o privats de les poblacions catalanes veïnes (i molt especialment de Lleida, autèntica capital real del nord i el centre de la Franja), sense oblidar el paper que ha desenvolupat per a la col·lectivitat una brillant literatura; alguns sectors han pres consciència, per motius utilitaris bàsicament, però potser també fins a cert punt identitaris, del valor comunicatiu, simbòlic i patrimonial del català. D’altra banda, i com a conseqüència lògica de tot això, sota el mandat d’un president catalanoparlant Aragó ha fet un tímid reconeixement , segurament tard i malament a causa de les pressions externes (siguem ben pensats), de la realitat lingüística autòctona, a través de la llei “de uso, protección y promoción de las lenguas pro­pias de Aragón”, que reconeix sense embuts ni eufemismes la catalanitat lingüística i estableix uns mínims de protecció, foment i garantia legal per al seu ús públic per part dels ciutadans. Dissortadament aquesta llei, promulgada a finals de 2009,  no s’ha arribat a desplegar.

I estàvem en això quan ens han canviat les regles del joc. En el moment que escric aquestes ratlles s’opera un relleu en el govern autonòmic. La coalició entre el Partit Socialista i el Partit Aragonès Regionalista (amb clar predomini del primer) deixarà pas a alguna altra fórmula liderada pel Partit Popular, guanyador amb escreix de les eleccions (encara que sense majoria absoluta). En el programa electoral d’aquest partit figurava en lloc destacat la derogació de la llei, en contra de la qual ha estat clarament militant d’ençà de la seua promulgació. Tot fa pensar que es produirà en els temps propers una involució important. Teníem bitllet en el darrer vagó, el de tercera classe, i encara perdrem el tren…

Una qüestió mal resolta

Si la llengua ha pogut sobreviure fins ara en un ambient clarament hostil podríem pensar que, no havent canviat substancialment les coses, tot continuarà igual. Per l’experiència que tenim acumulada de conjuntures similars en aquest racó d’Europa, hauríem de considerar que, com a mínim, aqueixa seria una previsió poc realista. Només cal observar quina és l’evolució de les nostres llengües germanes i veïnes, l’aragonès i l’occità, gairebé abocades a una situació terminal. L’estatus actual i futur del català a l’Aragó només podria revertir positivament amb la intervenció dels poders públics a través d’una política lingüística adequada i decidida (i no sembla que, tal com pinten les coses, siga el cas), a través d’un canvi en l’adscripció administrativa del territori (una possibilitat que sembla pertànyer a la ciència ficció, i que de ben segur rebria l’oposició frontal de la majoria dels directament implicats) o, potser,  a través d’una àmplia conscienciació d’autòctons i forans sobre la doble identitat dels catalanoparlants de la Franja: pertanyents als països de llengua catalana per idioma i cultura (almenys en aquells aspectes —gairebé tots— en què la cultura es vincula directament a la llengua), i a Aragó per història i per adscripció administrativa (perquè els sentiments de pertinença, tan sovint adduïts, són una qüestió que forma part de l’esfera particular de cadascú). Una tasca que només podrà liderar la societat civil. Se’ns gira molta feina.

Popularitat: 6%

Català a la Franja – R. Sistac

Quan parlem de territoris de llengua catalana tenim clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; evidents i indiscutibles.

Entrevista a Carme Sánchez, directora de Paraula. Centre de Serveis Lingüístics, de Palma

L’associació Paraula, amb seu a Palma (Mallorca), promou tot tipus d’iniciatives que contribueixen a fer un ús normal de la llengua catalana.

Rafa Romero: exposició “Paradís”

Les iniciatives culturals públiques com a valuosa alternativa al limitat àmbit galerístic privat.

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

Actriu formada teatralment a Cuba, va marxar a l’Índia durant 6 mesos amb una companyia de Dinamarca, on va estudiar les danses tradicionals d’aquest país.

NÚVOL