Dijous, 23 de Març de 2017

Català a la Franja – R. Sistac

dimarts, 12 juliol, 2011

El català a la Franja: breu aproximació a una cursa d’obstacles

Per Ramon Sistac
(UdL / IEC)

La terra inexistent

Quan parlem de territoris de llengua catalana (o Països Catalans, dit sia a la manera de l’Estellés “castament i amb perdó de la taula”, ja que aquesta expressió sembla estar actualment proscrita) tenim molt clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; és a dir, evidents i indiscutibles. Tothom sap, per exemple, què són les Illes Balears (així, amb “Illes” amb majúscules, perquè no parlem d’un arxipèlag, sinó d’un territori amb nom i cognom), de quins elements es componen, fins on arriben i quina és la seua posició geoestratègica en el nostre món proper. Fins i tot en el cas del País Valencià (una altra denominació perillosa sens dubte), amb uns límits lingüístics ben diferents dels administratius, l’entenem com una  unitat política conformada a partir del regne baix medieval de València. Unes estructures històriques i organitzatives diverses, doncs,  que articulen  territoris diferents de llengua comuna o, segons el punt de vista de cadascú, territoris afins que constitueixen metafòricament les diferents branques d’un mateix pi.

Aquesta obvietat, però, topa frontalment amb una altra realitat essencialment diferent: la de les terres catalanoparlants d’Aragó, conformades per una tirallonga de pobles, viles i llocs que tan sols presenten una molt precària estructura territorial comuna. És prou clar que aqueixes terres (que a partir d’ara anomenaré la Franja) no tenen entitat geogràfica ni administrativa pròpia —altra que la pertinença compartida a l’Aragó—, i no disposen tampoc  d’una xarxa de comunicacions o de fluxos humans i econòmics (vertical sobre el mapa) més enllà del veïnatge més immediat.  En tot cas, aqueixa xarxa s’articula horitzontalment amb els pobles veïns de Catalunya, d’Aragó i, en menor proporció i a l’extrem sud, del nord del País Valencià. Per posar un exemple prou entenedor, és més fàcil que una persona de la Llitera i una altra del Baix Cinca —comarques veïnes també sobre el mapa— es coneguen o relacionen a la ciutat de Lleida que no pas a la de Fraga, capital de la segona comarca i nucli de població més important de tota la Franja.

El nom que sí fa la cosa

I és que, de fet, la Franja no ha existit mai o, si ho preferiu, és una creació moderna, del darrer terç del segle XX. Fins i tot el seu nom és discutit, i provoca alguna urticària. A l’Aragó endins no volen ni sentir-ne a parlar i, a les terres catalanoparlants,  el terme és un vell motiu de discussió, sobretot pel que fa a la seua adjectivació: Franja de Ponent, Franja d’Aragó, Franja Oriental, expressions que trasllueixen totes un rerefons ideològic ben evident.  Alguns —crec que, a hores d’ara, molts— hem optat per utilitzar “Franja” sense més, sense adjectius, amb el convenciment que és impossible de confondre-la amb la de Gaza, i amb la constatació que és una denominació que s’està popularitzant entre la població autòctona “no marcada”. Si actualment pensem que totes les terres catalanoparlants d’Aragó comparteixen una sèrie de problemes que exigeixen estratègies de superació conjuntes, és que estem al davant del naixement d’una nova realitat. I, com qualsevol cosa que naix, ha de menester un nom per a ser descrita, i un nom (en aquest cas, un topònim) que ha de ser universalment acceptat, sense generar rebuigs generalitzats, i ser, a més a més i més o menys, del gust de qui el porta.

Una llengua més viva del que sembla

Aquesta realitat —de fet, una realitat que ja existia, però de la qual ara tenim consciència—  es reconeix fàcilment  des d’una òptica lingüística, per bé que no és pas l’única possible. Hi ha també una “franja” econòmica i comercial que abraçaria poblacions castellanoparlants importants com Binèfar i Montsó i, en menor grau, Casp, Alcanyís o Graus (aquesta darrera avui encara de llengua aragonesa residual). Igualment, algunes viles catalanes estan molt vinculades a la Franja, com el Pont de Suert, Alfarràs, Seròs, Horta de Sant Joan o Arnes. Fora d’aquesta casuística, pareix lògic definir la Franja com el conjunt de territoris —municipis, bàsicament—  on la població és majorment i històricament de llengua catalana i, en canvi, de ciutadania aragonesa. Una estreta faixa, doncs, que s’estén del Pirineu als ports de Beseit i de Morella, faixa fins a cert punt entretallada per algunes zones despoblades o semidesèrtiques.  Una població que volta les 50.000 ànimes, concentrada majoritàriament en la zona intermèdia del Baix Cinca i comarques planes adjacents i que té la més baixa densitat al nord pirinenc i prepirinenc, a la Ribagorça.

Hi ha, a més, un petit gran problema taxonòmic. Hi ha zones de transició lingüística i cultural, concentrades al nord del territori i de baixíssima demografia, de difícil adscripció al català o a l’aragonès, perquè de fet s’hi parla varietats de trànsit entre ambdues llengües romàniques. El cas més paradigmàtic és el de la vall de Benasc, que sovint veiem —al meu entendre abusivament— inclosa als mapes de la Franja i dels Països Catalans. Al marge de les qüestions estrictament lingüístiques (realment és un parlar situat gairebé al 50 % entre l’aragonès i el català, amb un lleuger predomini dels elements no catalans), crec que hauríem de tenir en compte també altres components d’ordre cultural, econòmic, humà i fins i tot identitari a l’hora de fer adscripcions absolutes, gens matisades. De vegades, la pruïja taxonomista  arriba gairebé al maniqueisme, però la realitat de les coses sovint escapa dels excessos classificatoris.

El que sí que és un fet constatable clarament, almenys per part dels observadors sagaços (i així, a més, ho corroboren els estudis empírics) és que la llengua hi és ben viva. Insisteixo en el tema dels observadors sagaços, perquè el “paisatge lingüístic” de la Franja pot provocar una impressió esbiaixada. Ben sovint, el natural del país tendeix a amagar la seua llengua quan se sent observat, i la presència pública del català, i encara més de la llengua escrita, hi és molt pobra, de vegades o en determinats llocs pràcticament inexistent. Però, en donar-se la circumstància que és una terra on el fenomen de la immigració és molt recent (més aviat ha produït una emigració continuada, especialment cap a l’àrea de Barcelona) i d’altra banda en haver-s’hi mantingut continuades interaccions amb Catalunya i els catalans, conflictes identitaris a part la immensa majoria de la població continua mantenint la seua llengua autòctona, en unes condicions adverses que fan que aquest fenomen semble gairebé un miracle. Avui per avui, es dóna la paradoxa que la Franja és l’àrea catalanoparlant on l’índex de locutors de la llengua és més elevat i, alhora, on la seua consideració social és més baixa.

Una de freda i una de calenta

Malgrat les dificultats tradicionals, malgrat una consciència lingüística entre els parlants en molts casos gairebé nul·la, malgrat el secessionisme lingüístic que propugnen alguns grupuscles de dubtosa adscripció ideològica (plenament coordinats amb els seus presumptes correligionaris valencians), malgrat l’absència de reconeixement legal de l’ idioma, és innegable que en els darrers anys alguna cosa s’ha mogut. D’una banda, d’ençà de la introducció del català a l’escola (de manera voluntària i extraordinàriament precària, però que ha abraçat una part significativa de la població escolar durant dues dècades), d’ençà de la propagació de la idea, real o imaginària, que el català és útil per a trobar feina a Catalunya o, si més no, útil a l’hora de rebre serveis públics o privats de les poblacions catalanes veïnes (i molt especialment de Lleida, autèntica capital real del nord i el centre de la Franja), sense oblidar el paper que ha desenvolupat per a la col·lectivitat una brillant literatura; alguns sectors han pres consciència, per motius utilitaris bàsicament, però potser també fins a cert punt identitaris, del valor comunicatiu, simbòlic i patrimonial del català. D’altra banda, i com a conseqüència lògica de tot això, sota el mandat d’un president catalanoparlant Aragó ha fet un tímid reconeixement , segurament tard i malament a causa de les pressions externes (siguem ben pensats), de la realitat lingüística autòctona, a través de la llei “de uso, protección y promoción de las lenguas pro­pias de Aragón”, que reconeix sense embuts ni eufemismes la catalanitat lingüística i estableix uns mínims de protecció, foment i garantia legal per al seu ús públic per part dels ciutadans. Dissortadament aquesta llei, promulgada a finals de 2009,  no s’ha arribat a desplegar.

I estàvem en això quan ens han canviat les regles del joc. En el moment que escric aquestes ratlles s’opera un relleu en el govern autonòmic. La coalició entre el Partit Socialista i el Partit Aragonès Regionalista (amb clar predomini del primer) deixarà pas a alguna altra fórmula liderada pel Partit Popular, guanyador amb escreix de les eleccions (encara que sense majoria absoluta). En el programa electoral d’aquest partit figurava en lloc destacat la derogació de la llei, en contra de la qual ha estat clarament militant d’ençà de la seua promulgació. Tot fa pensar que es produirà en els temps propers una involució important. Teníem bitllet en el darrer vagó, el de tercera classe, i encara perdrem el tren…

Una qüestió mal resolta

Si la llengua ha pogut sobreviure fins ara en un ambient clarament hostil podríem pensar que, no havent canviat substancialment les coses, tot continuarà igual. Per l’experiència que tenim acumulada de conjuntures similars en aquest racó d’Europa, hauríem de considerar que, com a mínim, aqueixa seria una previsió poc realista. Només cal observar quina és l’evolució de les nostres llengües germanes i veïnes, l’aragonès i l’occità, gairebé abocades a una situació terminal. L’estatus actual i futur del català a l’Aragó només podria revertir positivament amb la intervenció dels poders públics a través d’una política lingüística adequada i decidida (i no sembla que, tal com pinten les coses, siga el cas), a través d’un canvi en l’adscripció administrativa del territori (una possibilitat que sembla pertànyer a la ciència ficció, i que de ben segur rebria l’oposició frontal de la majoria dels directament implicats) o, potser,  a través d’una àmplia conscienciació d’autòctons i forans sobre la doble identitat dels catalanoparlants de la Franja: pertanyents als països de llengua catalana per idioma i cultura (almenys en aquells aspectes —gairebé tots— en què la cultura es vincula directament a la llengua), i a Aragó per història i per adscripció administrativa (perquè els sentiments de pertinença, tan sovint adduïts, són una qüestió que forma part de l’esfera particular de cadascú). Una tasca que només podrà liderar la societat civil. Se’ns gira molta feina.

Popularitat: 6%

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

dimarts, 12 juliol, 2011

Clara Drudis, Dolors Frutos, Estrella Pineda, Antonio Rosa

YouTube Preview Image
DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3PODCASTWMV)

Alba Casera Florejachs
Actriu

L’Alba Florejachs va néixer a Barcelona fa trenta anys. Des de molt petita tenia clar que volia dedicar-se a les arts interpretatives.

La seva formació abasta diferents tècniques, com són la tècnica de gest d’E. Decroux. Amb una companyia de Dinamarca va marxar a l’Índia durant sis mesos i allà va estudiar les danses tradicionals d’aquest país. Després, quan va tornar a Barcelona, va començar a formar-se en l’art dramàtic basat en les tècniques interpretatives de Sanford Meisner.

Quin paper té la formació en la trajectòria professional d’un actor o una actriu?

És molt important que un actor estigui format i que hagi tastat una mica de tot, perquè realment treballem amb els nostres instruments, que som nosaltres, com per a un músic ho és el violí. Nosaltres som el nostre instrument i s’ha d’entrenar tant físicament com espiritualment i emocionalment.

Quan vas adonar-te que volies ser actriu?

La veritat és que quan era súper petita a l’escola ja vaig centrar una mica l’atenció en el que m’agradava i hi vaig començar a participar a l’EGB. A l’institut també em vaig apuntar en alguna cosa que hi havia de l’Institut del Teatre, i el primer cop que realment vaig sortir a l’escenari a l’institut va ser al batxillerat, que va ser un subidón per a mi increïble.

Quan vaig acabar l’institut, vaig estar durant molt temps plantejant-me d’anar a l’Institut del Teatre, però, finalment, per qüestions polítiques i inquietuds personals, volia anar a Cuba a fer la formació allà. Als 18 anys cogí mis bártulos; vaig estar treballant un temps i vaig anar amb estalvis cap allà, i allà realment va ser com un trampolí per a mi, perquè, com que no tenia la família al costat, estava sola i també era tan jove, i en una altra cultura on, a més, la mentalitat és completament diferent, on tens tot el temps del món per estudiar, va ser on realment vaig descobrir que volia fer allò.

Quina és la teva trajectòria professional?

Quan vaig acabar els estudis, al principi vaig començar a fer molt amb la gent amb qui m’entenia, muntant jo coses. Vam fer un espectacle que es deia Pasaje al acto, que estava basat en el cas real de les germanes Papin, de Les criades de Jean Genet. Aquesta va ser la primera obra de teatre professional que vaig fer en una sala alternativa, però amb compromís amb una feina professional, perquè jo valoro la professionalitat no per quant cobres, sinó per com t’entregues al treball.

Després de les germanes Papin, ja quan vaig entrar a l’escola de mim, vaig estar amb la companyia i vaig fer tres muntatges amb la companyia que es diu Moveo Teatre, i vaig estar en un espectacle que es diu Réquiem, un altre que es diu Detrás i l’últim va ser Desveladas. Tot això en sales alternatives.

Quan vaig acabar aquí, paral·lelament vaig estar treballant al parc d’atraccions del Tibidabo fent muntatges d’animació de carrer, que això m’ha donat també eines per treballar amb el públic, que és un altre tipus de feina dins del món actoral, però és una cosa que a mi m’ha anat molt bé per a la feina que estic fent ara.

I després d’això vaig entrar en una producció de Hop!era, que hem estat al Teatre Condal, i que ha dirigit el Jordi Purtí. El Toni Albà va ser també cocreador amb el Jordi Purtí d’aquest espectacle. Vam estar de gira dos anys, i al Teatre Condal, tres mesos. Per a mi va ser un gran aprenentatge poder fer una obra durant molt de temps i es notava el procés dins l’escenari. I per a mi hi ha els assajos, i després s’acaba el procés d’assajos i comença el procés actual que consisteix, és clar, que l’espectacle, la història i els personatges encaixin.

Quan vaig acabar Hop!era, vaig fer també paral·lelament coses a la televisió, concretament amb El Terrat. Ara estic amb un projecte amb El Terrat súper xulo, amb un equip molt maco, un treball d’una paròdia que també està registrat com a comèdia. I aquesta obra que estic fent ara és el meu segon espectacle de text.

Què t’agrada més, fer teatre o televisió?

Són mons molt diferents, el teatre i la televisió. A mi m’agrada més el procés teatral, perquè és més llarg, pots anar més en profunditat, tens més temps per descobrir coses, no estàs limitat per marques i per tantes acotacions no tècniques, i tens una relació directa amb el públic. I a la televisió, al final el treball amb el company és el mateix, perquè tot depèn de l’altra persona, i tot el que passi, el text i tot, és amb l’altra persona. A la televisió hi ha un temps, igual que al teatre, però és un procés on vas més a donar un resultat, i llavors el temps que tens per descobrir, per jugar, per trobar i per créixer no és el mateix que al teatre. Al teatre, el que m’ha passat és que és més difícil, perquè quan t’entregues a un personatge o quan vius un paper després has de saber també sortir d’allà i no emportar-te el personatge a casa. A la televisió no passa tant, perquè és més quemar la mecha rápido y a otra cosa.

És pot viure del teatre?

Jo he tingut la sort, aquí a Catalunya, de poder-ne viure —precàriament, perquè comparteixo pis amb tres persones més—, però jo sí que n’he tingut la sort. Jo crec que és important no parar i no esperar que et passin les coses, i sempre continuar formant-te, perquè un es pot pensar: “Jo ho tinc tot fet i estic dintre del mundillo”, i vas a veure espectacles i… Bé, no ho sé, és un criteri personal. Per a mi, no, no és fàcil viure [del teatre], perquè no hi ha un bon mercat, hi ha poques productores, que porten tot el que és la marca teatral, i llavors no hi ha competència i, com que no hi ha gaire competència, el teatre no creix.

I després també, com a espectadora de teatre, hi ha espectacles que m’agraden molt, però no és un 90% del que vaig a veure, potser és un 10%. Com que no hi ha mercat, com que no s’aposta prou i com que les subvencions també se les està emportant gent que ja té peles, doncs hi ha moltes companyies i moltes sales alternatives on es podrien fer obres molt potents i companyies que podrien anar molt lluny, però, com que no hi ha un suport, tampoc van més enllà; o sigui, o que se subvencioni tothom o que ningú tingui subvenció, i que realment es creï un mercat de competència, perquè la competència, en aquest sentit, sí que és positiva, perquè et fa créixer i et fa avançar.

Què creus que ha de transmetre el teatre al públic?

Jo penso que s’han d’explicar històries que arribin… A mi m’agrada el teatre i sortir sentint que alguna cosa m’ha passat, o sigui, no sortir com si m’hagués pres una cervesa i anar-me’n a casa tan tranquil·la. En aquest aspecte jo em sento que m’he de comprometre d’aquesta manera, perquè si un actor no està viu en escena i a un actor no li passen coses de veritat és molt difícil que això arribi al públic. Després hi ha mil maneres de fer-ho, mil maneres d’entrenar-se, mil maneres de treballar.

L’Ariane Mouskine deia que la manera més directa d’arribar és a través de la comèdia i, en part, jo també ho penso, però m’encanta també anar a veure drames, i m’ho passo teta, perquè em sento viva quan les coses m’emocionen. També cal dir que estem en un món on no està gaire permès sentir, està mal vist sentir, o si plores: “Què li passa, què li passa…?”. I és una emoció com qualsevol altra, però crec que ara també està bé parlar de coses actuals, però els clàssics d’alguna manera són clàssics, perquè toquen temes que van afectar en aquella època i que ens segueixen afectant ara. Vas a veure un Shakespeare i hi ha coses que encara et ressonen, perquè són humanes.

Què implica formar part d’una companyia de teatre?

Per fer-te una companyia has de pagar moltes peles per registrar-te com a tal, i si no ets una companyia no pots anar a festivals, a molts festivals. Llavors hi ha companyies però no tampoc gaires, i sobreviure com a companyia aquí, a Barcelona, és molt difícil. Jo mai he fet una companyia, he estat en grups, però mai m’he registrat com a companyia, perquè no tenia els diners per fer-ho. També no casant-te amb ningú tens la llibertat de poder fer més coses i no ser esclau de res, però suposo que la part positiva de les companyies és que també pots créixer més, profunditzar molt més i pots fer el que realment a tu t’agrada. Però és un camí molt llarg i molt més difícil, o sigui, molt menys fàcil.

Jo no he treballat mai com a autònoma, sempre he estat en teatres treballant en produccions grans. A la televisió et fan un contracte d’artista i et donen d’alta i de baixa.

L’obra que esteu representant ara, L’expedient, tracta d’un tema bastant actual i candent. Com se us va acudir treure aquest tema?

Jo personalment he fet l’obra perquè a mi, com a actriu, en aquests moments m’interessa fer aquests treballs de text, perquè és la segona obra de text que faig i vull agafar rodatge. M’agrada molt fer text perquè trobo que és un tema interessant i que afecta molta gent i a nosaltres. A mi no m’ha passat mai res així, però sí que es donen situacions, com actors molt inestables: tens tres mesos de feina i de sobte et foten fora perquè o no funciona o no hi ha peles o s’ha acabat el projecte… I estàs en aquest desequilibri econòmic durant tota la teva vida, i d’alguna manera em ressona. Però, la raó sincera i personal per la qual l’he agafat és perquè vaig voler estar dintre L’expedient, perquè a mi com a actriu m’interessa fer treball de text i perquè el personatge em va agradar molt, quan la vaig llegir, i la història també.

Què et va comportar representar aquesta obra?

Va ser un procés de treball de dos mesos —si no m’equivoco—, assajant cada dia en un centre cívic, sense cobrar perquè no hi havia pressupost i amb totes les ganes i la il·lusió del món, i després vam venir a fer-la al lloc on estem ara.

T’has identificat en algun moment amb el teu personatge?

Jo tinc molts amics de la professió que es veuen una mica en aquesta situació. Jo he estat durant anys cobrant l’atur, perquè no he trobat feina. Ho anava compaginant amb altres coses, però, al final, amb el personatge, fent la funció, he descobert que tampoc, és clar, no s’allunya tant. Però no ho he descobert amb el cap, sinó que ho he descobert en escena: de vegades, per molt que t’esforcis treballant i per moltes hores que hi dediquis, només ets un número més, realment no som tan necessaris com ens pensem i realment estem a favor d’un sistema capitalista on el que interessa és comprar i vendre, sobretot en aquest tipus d’empresa, que és el que planteja L’expedient: que si l’empresa no va bé el primer que en surt perjudicat és el treballador.

Què fas actualment?

Ara estic aquí, al Guasch, fent això. Estic en un moment súper xulo de feina. Estic al Guasch, que s’acaba diumenge. Estic en un programa que vaig començar a gravar fa quatre setmanes, que no puc dir-ne el nom però que és per a El Terrat. Estic treballant amb la direcció de José Corbacho i després estic amb Planeta Impro, que és la companyia d’improvisació. La companyia hi és de dijous a diumenge i ara estic treballant els dissabtes. Aquest dissabte surto d’allà a les 21.30 h i aquí tinc funció a les 22 h.

Quins són els teus projectes de futur?

Ara, de moment, el projecte de futur és el present. S’acaba el que estic fent a la televisió amb una companyia d’improvisació i tinc moltes ganes de trobar un bon text que m’agradi molt i treballar amb dues persones, ja que tinc moltes ganes de treballar amb un bon text i una bona direcció. Aquest és el meu projecte de futur.

http://albaflorejachs.com/

Popularitat: 5%

Somescola.cat

dimarts, 12 juliol, 2011

Aurora Huerga
Secretària de Política Social i Desenvolupament Territorial de CCOO de Catalunya
Representant de CCOO de Catalunya a Som Escola

Què és i com neix Somescola.cat?

Som un conjunt d’entitats cíviques, culturals i de tot l’àmbit educatiu que, arran de les sentències del Tribunal Suprem espanyol que qüestionen el paper del català com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya, ens hem organitzat per refermar el nostre suport a l’escola catalana i al model de cohesió social que aquesta representa.

Què comporta la sentència del Tribunal en relació amb el sistema educatiu de Catalunya?

Atempta clarament contra un dels elements bàsics de l’escola catalana, un model que ha funcionat amb èxit els darrers 30 anys i gràcies al qual la nostra societat gaudeix d’un bon nivell d’educació i cohesió social. Per tant, la immersió lingüística ha de continuar sent un dels principals actius per aconseguir que no hi hagi separació entre comunitats ni discriminacions de cap mena. A la vegada, s’ha de continuar reforçant el model d’escola catalana i se n’ha de millorar l’eficiència per garantir un bon coneixement de les llengües oficials que possibiliti l’ús del català en els àmbits socials, econòmics i culturals.

Recentment s’han convocat concentracions arreu del territori de parla catalana per defensar un model d’escola en català. Quins paral·lelismes hi ha entre aquests territoris?

Aquesta reacció arriba després que el Govern de Francisco Camps hagi anunciat l’elaboració d’un decret que pretén capgirar el model educatiu del País Valencià per posar fi a les línees en valencià i, per tant, a més de 25 anys d’immersió lingüística. Si a això hi afegim les sentències que qüestionen el paper del català com a llengua vehicular a l’ensenyament i les anunciades pel president de les Illes Balears, que consisteix a suprimir també el model d’immersió lingüística, tot fa pensar que van en la mateixa línea.

Quin és el paper del sindicat a Somescola.cat?

El paper del nostre sindicat és defensar l’escola catalana com sempre hem fet perquè aquest model és el resultat dels esforços de tota la societat, especialment de la comunitat educativa, que, amb un consens absolut entorn del model lingüístic, ha treballat per tenir una escola democràtica de qualitat i cohesionada socialment i territorial. Per això, CCOO continuarem apostant per treballar amb aquestes entitats.

Es preveu alguna acció de futur?

Somescola.cat ha demanat als nous consistoris que una de les primeres decisions que prenguin sigui adherir-se al manifest a favor de l’escola catalana i la immersió, a la vegada que s’està preparant alguna acció cap al mes de setembre, ja que el dia 26 és el dia de les llengües.

Popularitat: 5%

Entrevista a Sergi Bernal, fotògraf

dilluns, 11 juliol, 2011

Clara Drudis, Dolors Frutos, Estrella Pineda, Antonio Rosa

YouTube Preview Image
DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3PODCASTWMV)

Sergi Bernal
Fotògraf

Em dic Sergi Bernal. Sóc de Santa Coloma, tot i que ara visc a Barcelona des de fa uns anys. No em dedico a la fotografia, tot i que en faig molta i m’agrada explicar coses mitjançant la fotografia.

Em dedico al món dels mapes i la cartografia, però en els últims anys he fet molta fotografia, des de fotografia de viatges, fotografia social, de fotoperiodisme… He fet treballs des de la Xina rural als camps d’arròs a la província de Guangxi, els refugiats sahrauís que estan al camp de refugiats de Dakhla o els refugiats sahrauís que estan a Barcelona, Madrid o Montornès, vivint a l’exili. I ara estic amb temes de la memòria històrica, amb un tema de fosses comunes.

D’on et ve aquesta afició a la fotografia?

Sempre m’ha agradat la fotografia, i des del 2005 vaig decidir fer fotografia més seriosament i d’alguna manera explicar històries, mitjançant la fotografia.

Els temes principals dels teus projectes se centren en temàtiques socials, per què?

Home, és ben segur que si agafo aquests temes és per la meva ideologia, i sempre m’ha interessat, doncs, poder explicar injustícies, i els mitjans que utilitzo són les fotografies.

En la teva obra, imatge i paraula van juntes. Per alguna raó especial?

La gran majoria de vegades, una imatge dóna molta informació, però és necessari contextualitzar-la i explicar i donar detalls, ja que una imatge sola no t’ho pot arribar a donar tot… Hi ha detalls, com dates o llocs o noms de persones, i sobretot en el tema de la memòria històrica, els actors principals han mort tots i per això moltes vegades necessites saber què va passar, necessites abans tenir informació del que s’ha arribat a publicar o el que està en arxius. Que pugui dir el que ha passat. I moltes vegades és això: intentar fins i tot fotografiar notícies de diaris, arxius de la depuració o expedients de la depuració, perquè et doni una idea de per què aquella persona és en aquella fossa comuna.

Estableixes interrelacions amb les persones que fotografies?

Tot depèn del tema que estigui fotografiant. Per exemple, quan faig fotografia de viatge, moltes vegades els impediments idiomàtics fan que simplement retratis una acció que veus. És difícil accedir a aquella persona, és difícil comunicar-t’hi, és difícil saber què està pensant d’una determinada cosa i que tu puguis arribar a plasmar-ho en una fotografia. Però, en canvi, quan la cosa és més propera i tu coneixes la història, moltes vegades fins i tot acabes amb una relació d’amistat amb aquelles persones.

Al teu bloc tens una frase que diu: “Vull la pau, però no l’oblit”. Quina relació hi ha entre la fotografia i l’oblit?

Doncs, aquesta frase de “Vull la pau, però no l’oblit” és la concepció del tema de la memòria històrica, i sobretot la memòria històrica d’aquest país, de la repressió franquista i tot el que suposa un país que no ha fet una revisió del seu passat; els estudiants mai arriben a estudiar el franquisme, els estudiants no saben que hi ha encara sense trepitjar fosses comunes dels represaliats i que estan allà des de fa 75 anys. I això és l’oblit, és el pitjor que li pot passar a una societat, que no sàpiga exactament on està trepitjant, i sobretot també mirant els familiars, els familiars, hi ha familiars que encara són víctimes, i la víctima represaliada és a la fossa comuna. La víctima represaliada, doncs, va patir, però hi ha altres víctimes que encara continuen, que són els familiars. I com que l’Estat no ha fet una revisió seriosa d’aquest tema, encara continuen sent víctimes, ara ja no del franquisme sinó de la democràcia.

Què t’ha portat a fer justament ara el projecte “Desenterrant el silenci”?

En el tema de les fosses comunes, ja feia temps que volia fer un reportatge fotogràfic.  Volia fer l’obertura d’una fossa aquí, a Catalunya, però aquí a Catalunya tenim fosses a la zona del Pallars, però perquè s’obri una fossa hi ha d’haver una associació de familiars que es posin d’acord, que ho demanin, que demanin la subvenció i que a la llarga es pugui obrir aquella fossa.

Llegint la revista Sàpiens, vaig veure que parlaven sobre el tema de la memòria històrica, que parlaven sobre la recerca d’un president del Barça que està a la Sierra del Guadarrama, en una fossa comuna, i a mi m’interessava, doncs, tocar una cosa així, i vaig llegir l’article i vaig trobar el nom d’una historiadora que tracta temes de repressió franquista, fosses comunes i tal, i directament em vaig posar en contacte amb ella buscant per la xarxa, i ella em va dir el que us he dit: que aquí a Catalunya no hi havia possibilitat per ara, però que ella coneixia un grup de científics bascos, que és el Grup de Ciències Socials Aranzadi, que aquesta gent exhuma, i em va posar en contacte amb un que fa exhumacions allà, un arqueòleg. Jo li vaig comentar la possibilitat d’anar-hi i si hi havia a l’estiu del 2010 alguna fossa que s’obrís. Em van dir que n’hi havia una a Burgos, i cap a Burgos, i vaig estar deu dies fent fotos. Vaig tornar a Barcelona i, en el moment de tornar a Barcelona, rebo una trucada que em diu que els familiars, l’associació dels familiars dels represaliats assassinats al Monte de la Pedraja, que van ser a la fossa, em diu que no s’havien recordat de dir-me —tot i que ella se’n recordava de quan era petita que el seu pare li havia comentat— que en aquella fossa hi havia un mestre, que era un mestre català, que feia un mètode d’ensenyament molt concret allà, en un poble de per allà dalt i, que en aquella fossa, doncs, hi havia aquella persona.

Com viuen els familiars de les persones represaliades que en un acte tan íntim com és l’exhumació de les fosses comunes hi hagi un fotògraf?

Generalment la família, com que moltes vegades són… en aquest cas, eren gent que vivien en pobles, i són unes comunitats molt tancades, unes comunitats que d’alguna manera han patit molt la repressió, no només perquè desaparegui del mapa algun familiar, sinó després, en ser familiars d’un rojo, doncs, d’alguna manera havien estat assenyalats amb el dit, i d’alguna manera continuava la seva purga. I que una persona jove, entre cometes, que fa fotos, que ve de Catalunya i que fa fotos sobre la història de la seva família… t’acullen amb els braços oberts, perquè volen que la seva història es conegui. És una història que ha estat enterrada durant 75 anys, perquè han estat ells per voluntat pròpia, no ha estat l’estat d’ofici que ha decidit obrir allò; han sigut ells anant a un notari, muntant el que és una associació i finalment demanar deu mil permisos, contractar les màquines i acabar obrint tot allò i pagant uns científics, arqueòlegs i forenses, que obrin tot allò.

Què va significar per a tu guanyar el primer premi del festival de Fotoreportatge Visa Off de Perpinyà?

Tot el que sigui rebre premis i distincions d’alguna manera és un reconeixement al teu treball. Jo vaig rebre el primer premi de fotoreportatge Visa Off el setembre del 2009 a Perpinyà, i no era un dels treballs que més m’agradin, perquè era fotografia de viatge.

Com veus la situació laboral actual dels fotògrafs?

La situació laboral dels fotògrafs, jo la veig malament, sempre que facis fotoreportatge. Desconec la gent que fa fotografia conceptual, o la gent que es dedica a temes de moda o la gent que fa altres tècniques com tècniques de natura, perquè, és clar, són móns… O gent que es dedica a fer fotos de càries o altres coses… perquè, és clar, és molt ampli. El tema de voler il·lustrar un moment o una situació o un detall de fotografia és molt ampli.

També quant a fotoperiodisme, veig que està molt malament, moltes revistes doncs… com que s’ha democratitzat molt el tema de la fotografia, doncs, moltes revistes moltes vegades entren a Internet si necessiten il·lustrar una notícia. Entren a Internet, fan una recerca amb quatre paraules clau, surt aquell lloc recòndit i allunyat de la Xina, acaben trobant la fotografia, t’escriuen un e-mail —alguns, d’altres no— i publiquen aquella fotografia i d’alguna manera ha baixat molt el nivell i, és clar, això ho nota el fotoperiodista, perquè abans el mitjà li pagava un viatge per a fotografiar aquella zona i feia un treball amb cara i ulls; ara els editors gràfics això s’ho estalvien i acaben sortint fotografies que…

Els temes de caire social que toques, et costa encabir-los en les teves exposicions?

Depèn del tema. Per exemple, el tema de la memòria històrica aquí a Catalunya, ara per ara té molt bona acollida. Per exemple, el que és el tema dels sahrauís és més sensible, sobretot quan pensem que hi ha una població immigrant marroquina molt gran i que els tentacles del poder no volen que es tracti aquest tema, sobretot quan l’Estat espanyol té una gran responsabilitat amb el tema sahrauí, i saber que són allà en aquells camps de refugiats podrint-se, d’alguna manera també és conseqüència de com van jugar les cartes els governs d’Espanya i les que estan jugant ara per salvaguardar unes estratègies geopolítiques i comercials.

Quins són els teus projectes de futur?

Encara continuo buscant informació sobre el mestre Antoni Benaiges, però en el futur, estic començant a fer fotos, però encara no sé què sortirà, però m’agradaria fer un projecte que seria —no sé el títol que portarà— el de la memòria històrica. Es diu “Desenterrant el silenci. Antoni Benaiges, un mestre català, una fossa comuna a Burgos”. Aquest treball, que he començat ara, no sé quants anys trigaré ni res, perquè és un projecte que no saps quan s’acaba. M’agradaria tocar la memòria històrica també, però aquesta vegada amb membres del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), perquè hi va haver tres o quatre persones que van viure l’any 36 aquí la revolució, eren tres o quatre persones vives, i m’agradaria fer un projecte fotogràfic al voltant d’aquesta gent i també completar-ho amb retalls de diaris, fotografies antigues…, encara no sé la forma que tindrà ni res, però per ara vull fer un homenatge a aquests homes i dones.

Què és el projecte “Obtura”?

El projecte “Obtura” és un projecte molt innovador, que ha sortit a Barcelona, en el qual col·laboren molts fotoperiodistes. És un projecte que té com a finalitat donar difusió d’obres de fotoperiodistes. Jo hi participo amb un audiovisual que té a veure amb “Desenterrant el silenci”. I tot aquest projecte significa que diferents fotoperiodistes passen els seus audiovisuals, els seus projectes perquè es puguin visualitzar en la xarxa. I no només tens l’audiovisual del projecte, sinó també l’entrevista, una entrevista que t’explica com s’ha fet aquest projecte, i és molt interessant.

http://sergibernal.blogspot.com

Popularitat: 5%

Isona Passola, productora de cinema

dilluns, 11 juliol, 2011

Emili Rey, Eduard París

YouTube Preview Image
DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3, PODCAST, WMV)

Isona Passola
Productora, guionista i directora de cinema

Avui, novament una entrevista a La Teranyina. Avui estem amb la Isona Passola, que és productora, a més de directora i guionista de cinema en català, de llarga trajectòria i amb un gran nombre de títols i treballs al darrere, en la seva carrera. Per dir-ne un, per exemple, el documental Catalunya-Espanya.

Però ara es troba en un moment molt dolç o, com va dir ella en recollir un Goya, en la glòria, en la seva carrera, sobretot per l’èxit obtingut per la pel·lícula Pa Negre, produïda per ella i que ha tingut 9 Goyas i 13 Premis Gaudí. I el reconeixement, que això és el més important, de la crítica i, sobretot, del públic.

Isona, moltes gràcies per ser avui aquí amb nosaltres a La Teranyina, per haver atès la nostra trucada.

La primera pregunta és obligada: com neix Pa negre i quins són els ingredients que fan que aquesta pel·lícula hagi tingut l’èxit que ha tingut?

Primer de tot vull dir que em fa molta il·lusió aparèixer en una publicació de CCOO. Crec que els sindicats tenen una funció importantíssima en la societat, ara més que mai. Perquè la veritat és que ens l’han feta molt grossa i ens hem de defensar, hem de construir, construir, construir… perquè, si no, no sé on ens portaran.
Pa negre és una pel·lícula més de totes les de la meva trajectòria que hi ha per aquí, el que passa és que és una pel·lícula de la maduresa, que ha sortit després de l’experiència d’haver-ne produït vint i de treballar amb un director que és l’Agustí Villaronga (que és un grandíssim director) i partir d’una novel·la bona. Aleshores hem aconseguit fer una mena de pack que ha funcionat molt bé. Hem agafat una novel·la bona d’Emili Teixidor, que era Pa negre, que ja se n’havien venut moltes edicions, hem fet un guió i sobretot hem volgut buscar un públic ampli. Hem volgut recordar la memòria històrica, que ens sembla un altre element importantíssim que s’ha oblidat, que ens hem obligat a oblidar. I la sort que hem tingut és que hem tingut grans actors amb Pa negre. O sigui, a Pa negre els protagonistes són dos nens, els grans papers els fan persones petites i els petits papers els fan grans actors.
Crec que s’ha produït el gran miracle d’una pel·lícula molt potent, pel tema, la Guerra Civil. La gent diu: “Una altra de la Guerra Civil!”, i jo dic: “Però quina tonteria!” o “Una altra de l’Oest!”, “Una altra de la Guerra Mundial!”. Els grans temes de la humanitat, els grans conflictes de la humanitat generen gèneres. Una de l’Oest és un gènere, una de la Guerra Mundial és un gènere. I la guerra nostra va ser tan bèstia, va ser el resum de tantes tensions internacionals i internes nostres, perquè ens estàvem jugant si formàvem part del que en aquell moment era el bloc comunista… ens estàvem jugant una altra estructura de l’Estat espanyol, amb Catalunya i el País Basc sobirans, la gent lluitava per tantes coses… i la prova és que vam tenir molts brigadistes internacionals, gent que va venir a morir per nosaltres, perquè creien que s’estaven jugant una causa justa, i s’estava jugant la causa de la llibertat, també, i de l’Europa més civilitzada.
Jo crec que hi haurà d’haver moltes pel·lícules sobre la Guerra Civil. Perquè allò important no és el tema, allò important són les emocions de les persones. I quan em diuen: “Tu fas pel·lícules catalanes, i això és molt local”, dic: “Sí, sí, és que nosaltres, tots volem pel·lícules locals”. Perquè amb la globalització les pel·lícules han de ser molt d’un lloc, i les emocions i les tensions són universals; per tant, és una pel·lícula que reivindica la memòria històrica, reivindica la humiliació dels perdedors, la reivindica d’una manera molt oberta, perquè no fa lluites de bons i dolents, sinó que veu allò bo que tenien els dolents (que en tenien poc, perquè evidentment eren vencedors i actuaven amb impunitat), però també veu allò de dolent que tenien els bons. I això li ha donat una lectura molt àmplia i molt crítica. Jo crec que Pa negre ha funcionat també per això, perquè s’ha anat molt a fons de tota la complexitat de la guerra, que va ser tremenda, tremenda…

M’agradaria recordar el reconeixement, en recollir el Goya, que vas fer als companys i companyes de l’Acadèmia del Cinema. Vas parlar que havien votat més enllà d’una bona pel·lícula, que havien votat la diversitat, recordo que vas dir: “Siempre vais por delante, compañeros del cine”, per haver votat una pel·lícula en català. Jo suposo que darrere d’això hi havia un missatge molt profund que anava molt destinat a una sèrie de persones d’aquesta gran caverna mediàtica que estem patint en aquests moments.

La gent del cine a Madrid ja van fer Hay motivo per tombar l’Aznar. Quan Aznar estava en la seva fase més fatxa, més feixista en el pur sentit de la paraula, insultant, agredint, mentint, falsificant la realitat, etc., la gent del cine es va posar en contra de l’Aznar. També és veritat que vam anar amb l’Estatut a Madrid i no ens van donar suport. Potser no el vam buscar prou bé, però ens vam trobar molt sols, els catalans, amb l’Estatut. Però tinc la impressió que els del cine sí que van més endavant. Van més endavant, perquè són gent de mentalitat oberta, són gent progressista i els toca de molt a prop, a Madrid, la caverna mediàtica. Aquí la tenim, però la tenim clarament diferenciada, com a enemiga. Igual que tenim molt poc PP a Catalunya, al País Valencià i les Illes és una altra cosa; i el PP a les Illes és diferent del del País Valencià, que està tot ell empastifat de corrupció, i el de les Illes també, però vaja… Tinc la impressió que són un bloc molt progressista i aleshores van saber pensar que la pel·lícula era bona, perquè està feta en català. Perquè sempre ens diuen: “No poseu taxis grocs!”. Doncs sí, posem taxis grocs, a veure si s’acostumen als taxis grocs, a veure si s’acostumen a l’Estat plurinacional. Jo sóc de les que penso que s’han de posar, fer bones pel·lícules i posar taxis grocs. Fer bones pel·lícules en català, si no, sempre que anem a Madrid anem amagant-nos del que som.
Jo era presidenta de l’Associació de Productors, i això del doble llenguatge i tota aquesta etapa del Pujol, de parlar d’una manera a Madrid i d’una altra manera a Barcelona, no hi ha manera de desfer el nus. I per això ho vaig fer, per això ho vaig dir, i va tenir una repercussió realment molt forta a Catalunya, i allà no… perquè, és clar, això del glamour del cine, tot és molt glamour i tot és una mica frívol, no? I de vegades cal dir les coses pel seu nom.

Tu ets de formació historiadora. A més, ets professora d’universitat. Què és primer? Vas ser professora primer i després productora? Com una professora acaba essent productora de cinema?

De fet, jo havia començat fent teatre amb els que són Dagoll Dagom ara. Llavors jo havia estat sempre molt a prop del món de l’espectacle, però no havia volgut… Així com els meus companys van deixar la carrera per dedicar-se al teatre, a mi la història m’ha servit molt per analitzar els moviments socials, els canvis, la societat… m’ha donat una gran tranquil·litat mental per poder analitzar, a partir de les experiències del passat, el present, i saber què vull en el futur. I aleshores tots van dir: “No, no, el teatre és la nostra vocació”, i tots van deixar la carrera en massa. Recordo el Vicenç, la Rosa… i jo vaig dir: “Jo vull continuar amb Història”. Llavors vaig acabar la carrera, vaig començar a fer classes d’història a la Universitat de Vic i allà vaig començar a treballar amb l’audiovisual; és a dir, vaig començar a muntar debats. Agafava un sindicalista de l’època, el Noi del Sucre, i el feia dialogar amb un polític. I vaig començar uns debats històrics amb els alumnes que van tenir molt èxit i a partir d’aquí vaig fer un curs d’Introducció a la Imatge a l’Institut del Teatre. O sigui, vaig tornar a connectar amb el que m’havia agradat i aleshores ho vaig ajuntar tot, i vaig fer una productora, i he fet diverses pel·lícules de temàtica històrica. I Catalunya-Espanya no deixa de ser el resum de com jo veig el diàleg entre Catalunya i Espanya però no per via polítics, que estan molt interferits pels partits, sinó per la via dels que pensen, dels que reflexionen. No vull dir que els polítics no pensin, eh? Però bé, Catalunya-Espanya ha estat una pel·lícula que m’ha fet posar els grans pensadors sobre la relació entre Catalunya i Espanya. I de tota la gent que hi ha reflexionat, no hi ha ningú que vulgui un model centralista d’Estat. Com a mínim són federalistes. I on s’ha construït el model federalista d’Estat? Els que l’havien de defensar no ens l’han defensat. Per tant, em va interessar molt a través de la reflexió, del pensament, posar els millors, perquè jo crec que vaig triar els millors opinadors, i no opinadors mediàtics, sinó els opinadors de fons, i així vaig poder casar les meves dues aficions, o els meus dos motors, que són la història i el cine. I això va ser molt bonic, va ser molt gratificant.
Pa negre és una gran ficció, una grandíssima ficció feta amb tots els mitjans, però també toca el moment històric. I és quan em sento més realitzada com a persona, quan s’ajunta la potència mediàtica que té el cine amb un discurs crític amb la societat, perquè jo crec que hem d’estar molt desperts. Cada vegada tinc més clar, i així ho dic al meu fill, que hem vingut a aquest món per canviar-lo. Això no hi ha qui ho aguanti. No pot ser, aquestes desigualtats. No pot ser aquestes injustícies. Tot això, hi ha d’haver veus molt crítiques, no ens podem adormir creient-nos que tot el que ens expliquen és bo, veient aquestes porqueries que ens passen per la tele, per les teles no públiques, no? I com més gran em faig, més satisfacció em produeix. No visc l’esperit crític des d’una perspectiva dramàtica ni amarga sinó al revés, em dóna una alegria de viure… em dóna sentit a la vida.

Doncs, precisament ara Pa negre apareix en un moment molt difícil, amb una crisi econòmica, totes les indústries estan en crisi. És un moment difícil per a les persones, un moment de retallades, fa quatre dies hem vist fins i tot les mobilitzacions del món de la cultura… com ho veus, això? Pa negre és un oasi en un desert? Com es pot solucionar?

Jo crec que amb Pa negre ha passat una cosa molt curiosa. Diuen que en el món de la cultura catalana, que comprèn Catalunya, el País Valencià i les Illes, hi ha uns dos milions de persones molt atentes, que es considera un grup molt fidel, fins i tot dins dels grups dels estàndards europeus. Que quan se’ls convoca, amb el que sigui, amb una cosa en què se senten atrets per la qualitat, acudeixen tots en massa. I jo he sentit que Pa negre els convocava, perquè ha anat molt bé a València amb versió original catalana, ha estat a Menorca, Eivissa i Formentera, ha estat a les Illes, i allà és on s’han donat el 70% d’aquests 500.00 espectadors. Llavors, vol dir que la cultura catalana… que tenim coses en comú. Tenim la llengua, el cordó del Mediterrani, tenim moltes coses que ens uneixen, que els polítics ja arribaran a tenir la forma de contacte, però aquests territoris de parla catalana se senten convocats culturalment quan un tema els interessa. Per exemple, s’han venut 60.000 DVD en 3 setmanes, que és un rècord… A l’Estat espanyol no havia passat mai. Tothom la vol tenir, tothom diu: “És una bona pel·lícula que m’explica a mi, explica els meus avantpassats i no només l’he vist al cine, sinó que la vull tenir”. Bé, és una gran satisfacció. Estem feliços i ens van caient premis i premis… Mira, la setmana passada la presentava a Roma, Pano negro, i tenim 55 festivals internacionals de primera categoria per ensenyar-nos al món. Això és fantàstic.

Suposo que a Itàlia els deu recordar el millor moment del seu cinema, Pa negre.

A Itàlia els va agradar molt, van aplaudir molt, després van fer un debat el dia que vaig anar a la presentació. El Mediterrani té molts punts en comú.

Tu ho has dit, heu venut molts DVD; per tant, és una molt bona notícia. Com veus la relació entre la cultura, el cinema i Internet? L’altre dia el nou president de l’Acadèmia deia que és una realitat, existeix, però encara no s’han trobat solucions a aquest matrimoni. Com ho veus?

Mira, jo crec que a través d’Internet es veu més cine que mai, més cultura que mai; per tant, Internet és una bona eina, el que passa és que s’ha de gestionar, hem d’aprendre a gestionar-la. El que no pot ser és que a les 24 h de nosaltres haver posat Pa negre a lloguer, l’haguessin penjat 300 persones. No pot ser que l’Estat espanyol sigui el segon estat més pirata, és que no té cap sentit, a Europa. El que passa és que hem de trobar la manera de gestionar això. Aleshores, els correspon als polítics. Ara amb la Llei Sinde s’ha de fer el reglament per trobar la manera amb què la gent ens pugui veure. Per exemple, amb Filmin també vam fer un rècord. A Filmin es pot descarregar pagant. L’havien descarregat 2.000 persones en molts pocs dies, cosa que vol dir que hi ha camins. Hi ha la gent que pagava, que descarregava i pagava i la veia en condicions, hi havia els qui la veien al cine, hi havia els qui la veien en DVD, i hi havia els qui la baixaven de franc. Mentre no es mentalitzi la gent que això és robar, i no se’ls doni vies… La gent no té ganes de robar. Això de “fem trampeta i la baixo gratis”, en el fons… si hi ha unes vies per fer-ho bé, a mi tant se me’n dóna de vendre-la a 20 cèntims i vendre-la a un milió de persones, perquè és clar, jo sé que arribo a molta més gent. Ara, el que no pot ser és que quan encara la tinc a les sales i tot això, es baixi de franc. Tenim molt més públic potencial i, per tant, podem vendre molt barat, perquè ens seguirà retornant a nosaltres per poder seguir produint. Jo espero que ho gestioni el [Enrique] González Macho, que és el president de l’Acadèmia, i aleshores té la Judith Colell al costat, que jo crec que el mentalitzarà també d’això, perquè és el que tots volem i després també per a la pluriculturalitat, que ens convé molt, a l’Acadèmia.

Abans de començar l’entrevista deies una cosa molt curiosa, i és que Pa negre us inundava absolutament i no us permetia començar nous projectes. Però teniu nous projectes. Ens pots explicar en què esteu treballant?

Encara no els ho puc dir, perquè no he tingut temps, però de veritat, no hem parat. El que passa és que vam estrenar fa sis mesos i s’han anat desencadenant els fets, l’hem anat presentant, hem anat rebent premis, perquè ja portem els 13 Gaudís, els 9 Goyas, el Fotogramas de plata, la Rosa de Sant Jordi de Ràdio Nacional d’Espanya, ara ens ha caigut el de Nantes, cada dia ens en cau un! Aleshores, hem d’anar donant la cara… Això és bo.
El que passa és que per fer un projecte tan bo com Pa negre necessites molta preparació, molt temps, molta serenitat… I jo crec que haurem de dir prou un dia d’aquests per començar a pensar en els pròxims. Nosaltres en preparem 3 o 4 i el finançament és el qui decideix quin tira endavant.

Per anar acabant, Isona, què diries a la gent que ens està veient?

Hi ha molt bon cinema en català. I sobretot que ens explica molt bé a nosaltres. És a dir, a Madrid s’ha fet molt la comèdia madrilenya, que no ens explica gaire bé a nosaltres. Nosaltres tenim un referent, molt mediterrani, de proximitat amb França, que realment fan que fem un cinema amb el qual ens sentim més identificats. D’entrada hi ha hagut un cinema molt bo que ha anat a festivals, molt experimental, però aquest cinema encara no havia trobat el seu públic. Ara hem començat a fer pel·lícules que busquen el seu públic. És veritat que s’ha fet un cinema industrialment català que no era en català, que ha anat molt bé —El orfanato, Los ojos de Julia, REC…— tot això és cine industrialment català. Però, de la mateixa manera que la gent vol la televisió en català —bé, a Catalunya; a València espero que la tornin a veure aviat—, perquè realment és una televisió pública decent, no per res més… Sempre podria ser millor, però tenim unes televisions públiques, tant l’espanyola com la catalana, que responen a la mentalitat de la televisió pública. I cada vegada que restes una televisió pública estàs fent que la població esdevingui més inculta i no pot ser, això. Aleshores, jo crec que el cine en català… Mira, aquest any hi ha hagut Herois, hi ha hagut Bruc, ara ve Eva, que estarà molt bé, hi ha hagut Pa negre, hi ha pel·lícules que estan bé i que si es normalitza la Llei del cinema podrem triar en quina llengua volem veure lliurement el cine. No com ara, que tot és en castellà, vull dir que és l’última pota de la cultura catalana, que falta normalitzar el cine. Nosaltres evidentment que produïm en català. Perquè anem a tot el món en català i no tenim cap problema. Anem a tot el món en català. Jo he estrenat en seccions oficials, en festivals, i tothom està encantat de saber que a part del portuguès, el gallec, el basc, es parla el català i el parlen 12 milions d’habitants si sumes tot el que és la zona catalana de parla catalana. Jo no tinc cap problema anant pel món en català, menys problema he de tenir a Espanya i encara menys a casa! Llavors em sembla que és natural i que la gent s’ha d’animar… No s’ha d’animar: hem de fer bones pel·lícules i les vindran a veure, segur.

Isona, moltíssimes gràcies per haver participat en aquest espai de La Teranyina, i a vostès per la seva atenció, fins a la propera vegada.

Popularitat: 5%

Exposició “Sahrauís”

dilluns, 11 juliol, 2011

Popularitat: 5%

Entrevista a Paco Elvira, fotògraf

dilluns, 11 juliol, 2011

Clara Drudis, Dolors Frutos, Estrella Pineda, Antonio Rosa

YouTube Preview Image
DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3PODCASTWMV)

Paco Elvira
Fotògraf

Hola, em dic Paco Elvira. Sóc fotògraf. Fa molts anys que faig fotografies, he voltat per tot el món fent reportatges, i bé, també ara dono classes de fotografia a la universitat i en algunes escoles.

Què et va decidir a fer-te fotògraf?

Els meus començaments van ser, primer… m’interessava molt el tema social i em va influir molt un llibre que vaig llegir de Paco Candel, que es deia Donde la ciudad pierde su nombre, que parlava molt de la immigració de fora de Catalunya a Catalunya, els barris que vivien… Vaig començar a fer aquestes fotografies i al mateix temps jo anava a la universitat i va ser… A les acaballes del franquisme, hi havia un moviment de resistència molt fort a la universitat, i em vaig trobar fent fotos de les manifestacions, de la repressió policial, i tot això va marcar molt el meu començament.

El paper de les noves tecnologies en la fotografia

Les noves tecnologies tenen un vessant molt positiu, però al mateix temps és, jo crec que ha estat, molt perjudicial per als fotògrafs. Per què? Perquè la fotografia era una ciència, un art, com si diguéssim, una professió amb una certa tècnica complicada, i això s’ha simplificat moltíssim. Primer, hi ha una banalització d’imatges, hi ha imatges, moltes, moltes sense contingut, dolentes, i s’ha abaratit moltíssim. Això ens ha perjudicat molt als fotògrafs, als professionals.

Legislació i propietat intel·lectual

El tema de la propietat intel·lectual de la fotografia és un tema que és molt actual en un moment difícil.

Un dels personatges més importants de la història de la fotografia és en Robert Capa. Amb la fama que té, jo crec que per dues coses fonamentals: una, perquè va fundar l’agència Magnum, que encara continua —fins ara—, i l’altra, perquè en certa manera ell va ser el que va inventar el copyright; ell sempre tenia la teoria que un fotògraf sense… si no era propietari del seu arxiu, dels drets de reproducció, no era ningú.

El rol de la fotografia

Hi ha una, com si diguéssim una dicotomia molt curiosa: d‘una banda, és això que dius tu… o sigui, tothom es creu capaç de fer fotografies, evidentment el preu de les fotografies s’ha abaixat molt; però, d’altra banda, a causa segurament d’aquest interès, —tan interès de tothom per la fotografia—, hi ha un boom del que són escoles de fotografia.

Tots els moviments al voltant de la fotografia es tradueixen en exposicions, xerrades; això està tenint un boom, o sigui hi ha un cas curiós… jo crec que la fotografia està millor que mai en aquest aspecte, i molt malament en l’altre aspecte.

El futur del fotoperiodisme

A mi m’agrada molt una… una… una frase d’un fotògraf, director de Magnum, que és l’Alex Webb, que precisament parlant d’això diu: “Si algú ha de salvar la fotografia, el fotoperiodisme i tal, jo crec que seran el mateixos fotògrafs”. I jo crec que, a veure, estem en un moment de canvi brutal, però al mateix temps s’estan obrint nous camps, noves tecnologies; estan sortint iniciatives molt interessants que aprofiten precisament Internet, aquesta xarxa, per poder difondre treballs, crear portals, crear grups de treball, hi ha… hi ha… jo crec que el futur ve per aquí.

Què és el projecte “Obtura”?

Un projecte magnífic, que és crear un portal web que es diu Obtura, amb reportatges, però amb multimèdia, que és una cosa que el futur va bastant per aquí. Hi ha exemples a l’estranger com ara alguns webs que tenen el Washington Post i el New York Times, i era fer alguna cosa similar que aquí, a Espanya, no se n’ha fet mai. Llavors, a mi em va interessar molt el projecte i m’hi vaig apuntar. Aquest és un projecte sobre aquest web que és Obtura (www.obtura.org), i ja hem aconseguit treballs d’alguns dels millors fotoperiodistes d’aquí i, de fet, ja està operativa i al dia. Bé, molt aviat farem la presentació a la [casa] Golferichs; aquí farem la presentació pública, a l’espai Català – Roca.

Recentment has presentat la teva primera novel·la Un día de mayo. Què t’ha dut a escriure-la?

Jo, de fet, vaig començar a escriure farà, igual… després del 1992, que hi va haver una altra de les crisis aquestes, típiques capitalistes que va… i em vaig trobar que els mitjans la patien molt, i llavors no hi havia pressupost com abans… Jo sempre he viatjat per tot el món acompanyat per periodistes, alguns dels millors periodistes, i començava a no haver-hi pressupost per a això; només hi havia viatges per a una persona i tal, i em vaig veure forçat a escriure per tirar endavant, per poder publicar els reportatges.

Llavors, vaig… em va venir la idea aquesta: de fer una novel·la aprofitant totes les meves vivències, experiències; podria fer una novel·la que fos fictícia, una trama fictícia, però amb molts fets reals i el que vaig voler sempre és que hi hagués com una relació entre text i fotografia.

He aprofitat per descriure, en la novel·la, alguna de les fotos meves més conegudes i això s’ha plasmat en un projecte, que fa poc s’ha acabat: una exposició que es va fer a Valid Foto, on es va presentar la novel·la i es presentaven, penjades, les fotografies que es descriuen en la novel·la.

Tornaràs a escriure una altra novel·la?

Això no ho puc dir mai, que no i tal, tot depèn… La novel·la m’ha suposat un esforç molt gran, perquè jo sóc bastant, molt curós amb les coses que faig i tal, i he trigat com un parell d’anys a escriure la novel·la, perquè he buscat molta documentació de totes les històries, de la trama d’armes; fins i tot vaig estar revisant totes les hemeroteques del període en què transcorre la novel·la, per fer esment, dels editorials dels diaris que són reals, conjuntament a la data, i que tenen relació amb els temes que tracto. O sigui: ha estat, realment, una feinada, i de moment tinc altres coses al cap, però no se sap mai.

I després tinc un parell de llibres que estan… que estic treballant en ells. Un és d’un tema que, bé… encara no puc dir, perquè és… però, bé: està bastant relacionat amb la transició, i tot això de les fotos que tinc. Ara de moment són aquests els projectes que tinc.

Què vols transmetre a través del teu bloc?

La història del bloc és divertida, perquè de fet vaig començar… per posar alguna cosa en les classes, que volia explicar… Perquè tu tens la facilitat, ara, avui en dia, en totes les escoles i universitats ja tens ordinador, tens el canó que projecta, pots connectar-te a Internet i passar coses. I després vaig començar a escriure, i tal, i arriba un moment, a veure… Jo crec que per a mi el bloc és molt important. Fer una cosa que t’agradi, que et distreguis, com m’ha passat sempre amb les meves professions, no? Amb la fotografia i tot això, i va arribar un moment que vaig veure que… no ho sé, em feia gràcia escriure ’altres coses. No només coses de fotografia, des de plats de cuina que de vegades cuino i tal, penjar-los… alguna història relacionada amb els meus gats, d’economia, i tal. I vaig veure que a la gent això li agradava, i llavors he continuat fent-ho. Llavors, és un bloc bastant variat i jo crec que la gent… hi ha molta gent que m’ho diu, que els agrada precisament per això: és un bloc personal, és un diari personal, però també hi ha moltes històries.

Què necessita un jove per fer-se un lloc en el fotoperiodisme?

Precisament estic fent una sèrie en el bloc que es diu “La rebel·lió dels joves periodistes”, i hi estic posant casos que veig jo d’algú que s’ha rebel·lat contra aquesta tendència realment molt… que tenen un futur molt negre. Doncs, buscant vies originals, alternatives, que gairebé totes tenen a veure amb Internet, perquè, a veure…, perquè si no el camí normal d’un d’aquests que ha estudiat periodisme és súper negre, és acabar fent de becari.

Llavors, aquest periodista, jove periodista, amb l’experiència d’allà, passa de ser becari en un lloc a ser becari en un altre, i va rondant i és un cercle viciós, ben negre, bastant negre.

Està afectant la crisi actual el periodisme?

Sí… jo crec que de manera fatal, o sigui, d’entrada, hi ha una sobreoferta, i llavors això què fa? Hi ha aquesta sobreoferta, els mitjans han deixat de banda, jo crec, la part més important, que és que el periodisme és un servei a la societat i tal, per convertir-lo en una màquina de guanyar diners capitalista, amb la qual cosa tot val, no?

Llavors, hi ha molts joves periodistes que s’estan rebel·lant contra això, i estant muntant els seus propis mitjans per Internet.

Com veus la situació actual?

Ho veig molt complicat, bé… tot va en relació amb el que està passant en la societat, no? Que sembla… estem veient coses al·lucinats, no? Com s’està desmuntant l’estat del benestar, com cada cop els diners estan en mans d’uns pocs que…, fins i tot sembla que els governs…, fins i tot governs d’esquerres, entre cometes, i tal, també estan en clara connivència amb el poder, afavorint els poderosos i tal. I això… la premsa és també un reflex de tot això…

És la fotografia una eina de denúncia social?

Sobre les fotografies que s’estan fent ara, hi ha una relació molt important, que jo descric en la novel·la, perquè per a mi és molt important. Un dels millors fotògrafs de guerra del segle és el Don McCullin, encara viu, que va cobrir quantitat de conflictes i ell treballava per a una publicació molt emblemàtica, aleshores, que era el dominical de Sunday Times. Publicava fotos de guerres, fams, fotos de denúncia…, ell el que deia era: “Vull que els anglesos, quan prenen el te esmorzant al matí, se’ls posi malament, no?” Veient el que està passant al món i, és clar, evidentment, això és el que no volia el que va a comprar el Times, que era el Murdoch, i que jo crec que això és… Estem parlant de meitat dels setanta, i canvia tot un procés que, a partir de llavors, ha anat canviant, amb una frase que va dir: “Prou de nens tercermundistes morint-se de gana a les portades de les meves revistes. Vull fotos de triomfadors, passant-s’ho bé…” Llavors McCullin va dimitir, dient que no volia continuar [treballant] per a una revista que semblava el catàleg d’uns grans magatzems. Ara només hem de veure els dominicals, i veure que és això : sembla el catàleg, els catàlegs de magazín… Això… També hi ha moltes fotografies d’aquestes que han quedat com a icones. Aquesta, que recordes… tenim la foto de la Guerra del Vietnam, la foto de la… el símbol de la contaminació mundial, que és una foto de l’Eugene Smith, presa a Minamata. N’hi ha moltes. Jo crec que ara això s’està perdent a causa d’aquest bombardeig d’imatges a… banals i tal, i que la gent queda marejada. De totes maneres, quan surt una foto que té aquesta força, els mitjans, els poderosos i tal, sibil·linament, o com sigui, ja s’aprofiten o intenten desacreditar-la.

www.pacoelvira.com

Popularitat: 3%

Clara Drudis, Dolors Frutos, Estrella Pineda, Jenni Rodà, Antonio Rosa, Clara Ruiz

YouTube Preview Image
DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3PODCASTWMV)

Fina Niubó Prats
Directora de la col·lecció Llegim

Fina Niubó i Prats va néixer a Badalona l’any 1945. Actualment està jubilada, però tota la seva vida professional l’ha dedicada al món de l’ensenyament, especialment de la llengua catalana a infants, adults i mestres.

Igualment, cal destacar el paper que ha tingut, i que encara té, en l’àmbit de la lectura fàcil. Ella va ser la impulsora, i és la directora, de “Llegim”, la col·lecció pròpia que té el sindicat en relació amb aquests materials. L’any 2007 es va estrenar com a autora amb la publicació d’El nou món de la Sandy.

Aquesta novel·la explica la història de la Sandy, una noia equatoriana que ve a Catalunya. Aquí treballarà tenint cura d’una senyora gran i entre les dues s’establirà una gran complicitat. La tristesa per estar lluny de la seva família, l’enyor dels seus costums i els tràmits per aconseguir els papers, contrasten amb les ganes d’aprendre, d’integrar-se i de començar una nova vida.

En quin moment vas decidir començar a impulsar la lectura fàcil?

Com que la meva feina consistia a fer classes de català, vaig veure que hi havia la necessitat que les aprenentes –perquè bàsicament eren dones– tinguessin algun tipus de material que poguessin entendre en llengua catalana. Jo els “receptava” llibres que em semblaven interessants, com per exemple d’en Monzó o d’en Calders, però elles no els comprenien. Aleshores vaig adonar-me que el que calia era tenir llibres de lectura graduada, tal com tenen altres llengües com l’anglès, el francès o l’espanyol. La sorpresa, però, és que en el mercat no hi havia res d’això en català i, per tant, no els vaig poder fer cap recomanació.

De quina manera ho vas fer?

Vaig començar fent un projecte, que al final no va acabar sortint. Era una iniciativa conjunta amb un meu amic de Badalona, que és inspector de formació professional. Vam fer una mena de llibrets que tractaven temes d’aquest àmbit però amb lectura graduada. El problema és que les editorials no van estar per la feina, perquè això no donava diners. Totes ens van dir que no.

Quins van ser els teus punts de referència?

Quan vam posar-nos a pensar com serien els llibres, per casualitats de la vida, ens vam topar amb unes persones que formaven l’Associació de Lectura Fàcil, les quals tot just començaven aquí, a Catalunya. Es tracta d’un moviment, que existeix a escala europea, que fa llibres adequats a les necessitats de les persones que no tenen el costum o l’hàbit de llegir, o bé que no dominen prou la llengua. Així doncs, els vam presentar el nostre projecte, el qual els va semblar molt bé, tot i que al mateix temps hi eren molt reticents. Ells tot just començaven, no en sabien gaire, cosa que no ens van dir, i nosaltres encara en sabíem menys. Però que un sindicat volgués posar el nas en un terreny que representava que era el seu va ser el que, de fet, no els va agradar gens.

Com va ser el procés de crear una col·lecció de llibres, “Llegim”, des de zero?

Al final vam decidir presentar un primer llibre a l’Associació de Lectura Fàcil, el qual va escriure la Carme Pérez, sobre en Miquel Martí i Pol. El va elaborar de manera tan fàcil com va saber, però tot i així encara es va haver d’arreglar per posar-lo encara més fàcil. Realment aquest procés va ser molt complicat, més que escriure’l. És que escriure fàcil és molt difícil. Aleshores ens vam assabentar que els llibres de lectura fàcil tenen unes nomes, establertes a escala europea, que diuen que han de ser curts, atractius, dignes, que la gent no se n’avergonyeixi, que els pugui llegir, que els entengui, que estiguin contents després de la lectura, etc. Finalment, al cap de dos anys de treballar en aquest projecte, el llibre va veure la llum. I va ser un èxit. Després d’aquest primer llibre, vam intentar fer-ne més, però el sindicat no és una editorial, i aquesta tasca porta maldecaps i també genera despeses. A més, la Generalitat ja no donava subvencions per fer aquests projectes.

Consideres important que un sindicat s’impliqui en aquesta tasca?

Penso que el sindicat hauria de fer una aposta molt forta, interessant i ferma per la lectura fàcil. Perquè jo sempre poso el mateix exemple: si tu vas a un edifici i hi ha una rampa i unes escales, per la rampa hi pot pujar tothom i per les escales només hi poden pujar uns quants. La lectura fàcil és el mateix: és la rampa. Amb la quantitat d’informació que ens arriba constantment és impossible poder-la llegir tota. Els que vulguin ja aniran per l’escala, però posem primer una rampa.

Per què vas fer de la immigració el fil conductor d’El nou món de la Sandy, la novel·la de lectura fàcil que vas escriure el 2007?

La veritat és que a mi em feia gràcia escriure un llibre i col·laborar en aquest projecte. En aquell moment jo estava molt sensibilitzada en el tema de la immigració, perquè tenia molta part de l’alumnat que venia de fora, i m’explicaven moltes històries de les seves vides. Fins i tot el nom de Sandy, la protagonista de la novel·la, és el nom d’una exalumna meva. A més, jo tenia un familiar amb una persona que el cuidava. I en Carles Bertran, que llavors ja era coordinador del CITE (Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers), em va informar de totes les qüestions legals, sobretot què han fer les persones immigrades per obtenir els papers, si és que els acaben obtenint.

Quin contacte has tingut amb els lectors?

El llibre que vaig escriure, El nou món de la Sandy, també volia ser un homenatge a les dones immigrades, perquè trobo que són tan valentes… de deixar-ho tot al seu país, de venir amb les mans al darrere, sense conèixer ningú o només un familiar. A mi, només de pensar-hi, se’m posa la pell de gallina. A través de les promocions que ha fet el sindicat d’aquest llibre, amb la col·laboració de diversos consorcis de normalització lingüística, he pogut conèixer i parlar amb molta gent. M’han fet emocionar, i ells també s’han emocionat perquè s’hi han vist reflectits. Un dia, una noia, fins i tot em va dir que es pensava que jo era immigrant de tan bé que ho havia explicat tot. I amb això ja t’han pagat: és la major satisfacció que pots tenir.

De totes les aportacions i comentaris que t’han fet les persones que han llegit El nou món de la Sandy, que és el que més t’ha omplert com a autora?

Les normes de lectura fàcil, de fet, són molt estrictes. Els autors “normals”, no en tenen cap de norma, però en aquesta tècnica n’hi ha moltes. L’estructura de les frases ha de ser la de subjecte, verb i predicat; no hi ha d’haver subordinades; les oracions s’han de tallar al final, com si escrivissis en vers; el llibre no pot passar de les seixanta pàgines; cal incloure il·lustracions que ajudin a entendre el text, etc. Una de les coses que em diuen les persones és que és el primer llibre que han llegit en català, que han acabat i que han entès. I això també em fa posar la pell de gallina. Aquesta satisfacció que té la gent els fa pujar molt l’autoestima. Tots sabem que llegir dóna un plus de cultura i de prestigi. Moltes persones diuen que elles no ho fan perquè no els agrada, però aquest argument no deixa de ser una cuirassa. Si no els agrada llegir, moltes vegades és perquè no entenen allò que llegeixen.

Des que el vas escriure fins a l’actualitat, de quina manera has estat promocionant aquesta novel·la i, per extensió, la lectura fàcil?

El sindicat ha fet molt per promocionar la lectura fàcil. I és un reconeixement que se li ha de fer, perquè no és una editorial. El Servei Lingüístic ha apostat molt per això, i especialment hem fet molta difusió d’El nou món de la Sandy per la província de Tarragona a biblioteques, a llibreries, a centres de normalització lingüística… La gent, a més, està molt contenta de conèixer una escriptora en directe, sobretot perquè et veu igual que ells.

Què creus que ha aportat, i continua aportant, aquesta col·lecció?

Jo diria que la col·lecció de lectura fàcil que està fent el sindicat aporta materials per a gent adulta que no fa ningú. Les editorials no veuen negoci en aquest tema, i les que han començat a fer alguna cosa en lectura fàcil ho destinen a gent d’instituts. Els mestres ho fan servir per a les persones que tenen alguna dificultat. Però moltes vegades són títols basats en traduccions de clàssics, que són més barats, perquè no cal pagar els drets d’autor.

Tens pensat fer cap projecte nou de lectura fàcil?

Molta gent em pregunta si no escriuré res més. Jo, sincerament, de ganes d’escriure sí que en tinc, i d’escrits guardats també en tinc, però llavors que t’ho publiquin ja és una altra qüestió. Publicar un llibre és molt difícil. Si no és un best-seller i no guanyes premis no et fan cas. Ja estic molt contenta d’haver-ne fet un, mai de la vida m’hagués pensat haver-ho pogut fer, estic satisfeta amb el resultat, i amb això ja estic contenta.

Popularitat: 3%

Entrevista a Ricard Sadurní, actor

dilluns, 11 juliol, 2011

Clara Drudis, Dolors Frutos, Estrella Pineda, Antonio Rosa

YouTube Preview Image
DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3PODCASTWMV)

Ricard Sadurní
Actor

Sóc el Ricard Sadurní. Sóc actor, tinc 35 anys, i bàsicament la meva formació va començar al Col·legi del Teatre primer; em vaig preparar en el seu moment era un dels llocs on pràcticament tothom es preparava per entrar després a l’Institut del Teatre. Després he fet alguna formació a Holanda i Anglaterra.

Què et va portar a dedicar-te al món del teatre?

Jo sóc de l’opinió que tots els actors en el fons sentim un gran plaer per jugar. El teatre, la interpretació, és un joc. És un joc, però té una sèrie de normes que s’han de tenir clares; hem d’emmarcar tot aquest joc dins aquesta sèrie de normes, i suposo que d’aquí em va venir tirar per aquí.

Ara el que tinc molt clar és la meva professió, i evidentment potser sí que hi ha alguna força major que fa que hagis de deixar de fer això i fer una altra cosa, però hauria de ser molt gros.

Quina és la teva trajectòria professional?

Jo vaig treballar com a educador. Vaig treballar, tenia feina i podria haver seguit; el que passa és que jo treballava en una residència infantil. Els educadors que estan en residència infantil és un col·lectiu que està infravalorat i que té moltes complicacions.

No em va interessar seguir per allà. Vaig decidir que possiblement estava posant un parche i vaig dir: “Doncs no posem més parches, me’n vaig al col·legi”. Em vaig preparar i llavors vaig arribar un dia a casa i vaig dir: “Ara us informo… no us estic demanant permís, us informo que me’n vaig a l’Institut del Teatre. I si us sembla bé, bé, i si no, doncs mala sort”.

Com veus el panorama del teatre a Catalunya?

Ara estem molt malament. Molt malament, fins al punt que hi ha gent que cada dia puja, a Barcelona —i això la gent no ho sap, i això la gent ho ha de saber—, puja a l’escenari per 2 €. I és la seva feina. I així, ni s’omplen neveres, ni es paguen factures ni et pots sentir compensat per la feina que fas. Perquè la feina que fas, evidentment, te l’estimes molt, però val uns diners. I això ho estem vivint cada dia, cada dia a Barcelona ciutat i en sales que ningú ho diria.

Què implica estar en una companyia?

Quan tu estàs en una companyia, com a mínim tens una motivació. Em costa entendre que algú munti alguna cosa que realment no tingui ganes de muntar. I això és interessant. Això ve d’un impuls, ve d’unes ganes de comunicar alguna cosa; em semblaria molt absurd que muntessis tota una moguda, i et fotessis en tot un embolado per acabar fent una cosa que realment no t’interessa.

El grau de control i de precisió en aquests espectacles és molt important. Les coses van al segon i han d’anar on toquen. Però tant en un lloc com en l’altre hi ha d’haver coses positives i has de poder treballar a gust, no?

Fas aquesta feina per moltes raons: perquè t’agrada anar de bolos, t’agrada agafar la furgoneta i anar-te’n a Villanueva de la Serena, Ciudad Rodrigo, a festivals molt importants, etc.

En quins formats treballes?

Jo he fet molt teatre de carrer, de petit, mitjà i gran format, fins i tot de sèrie B (treballo també amb Avalot, que és una companyia de teatre de carrer que fa 25 anys que funciona).

Tenim un projecte molt interessant que es diu “El passatge insòlit”, que treballem amb coproducció amb moltes companyies. Grans mogudes, petites mogudes… Sí que hi ha feines que jo ara ja no vull fer, segons què, no. Hi ha feines, com a totes les professions, que quan ets aprenent d’una cosa vols fer una sèrie de coses i quan vas avançant i vas tenint una certa manera de fer, doncs, segons quines feines potser ja no et vénen de gust i vols fer-ne unes altres.

Quines són les condicions laborals que teniu?

Les condicions laborals que hi ha actualment en el teatre és que els actors rarament cobren per assajar. La meva opinió és que el procés d’assaig, que és un procés que hauria de durar com a mínim dos mesos, rarament passa del mes i mig i és on realment es fa la feina grossa, estàs entre 7, 8, 9, 10 hores diàries assajant, més tota la feina que t’emportes a casa, perquè l’actor treballa a casa. I això és una qüestió important, que sovint hi ha generacions que no ho tenen clar i és així: l’actor ha de treballar a casa perquè, quan vagi a l’assaig, pugui oferir possibilitats al director de tot el que ha preparat a casa.

Doncs, ens trobem en una situació en la qual jo considero que en aquest procés d’assaig és quan l’actor hauria de cobrar més, perquè és on se li està exigint més, on possiblement no hauria de treballar en altres coses, és a dir, no hauria d’anar a la tele, que això succeeix molt.

Ara el que succeeix és que normalment els actors no cobren per assajar; és una cosa que jo no entenc, però és així, i ens podem trobar amb una varietat de coses que passen. Si treballes en un dels teatres públics de la ciutat, segurament tindràs un sou correcte, un sou que estarà bé; si treballes en un dels teatres privats de la ciutat, depèn molt del que t’ofereixin, de com t’ho maneguis tu i del que puguis treure’n, i si treballes en qualsevol de les altres sales, possiblement et toqui no cobrar pels assajos i cobrar per les funcions, amb sort, a repartir del 50% del taquillatge. Això vol dir que hi ha actors i actrius que pugen a l’escenari pràcticament gratis.

Creus que es pot viure d’això?

No, no es pot viure d’això. No es pot viure perquè això fa que hagis d’acceptar moltes altres feines (actorals o no) que potser no t’interessen gaire. Llavors estem acabant fent uns productes que potser ens interessen poc ja als que els fem, doncs… com han d’interessar a algú que s’ho mira?

Com compagines la teva professió amb la teva vida personal?

Depèn de moltes coses, suposo. En el meu cas concret depèn de la família que tinguis. Jo, per exemple, tinc la meva companya, que és una persona que…, això també és important, ja no només per la compaginació sinó per tenir algú que no és de l’àmbit i que sovint t’ajuda en moments complicats a veure que realment això és el que has triat i a seguir fort i no cremar el barret, que de vegades t’entren ganes de cremar el barret.

Hi ha d’haver una certa planificació, el que passa és que no sempre és fàcil tenir aquesta planificació, perquè, a més a més, les feines que són més d’un projecte que té una certa durada i tal, és més fàcil planificar-ho però de vegades sorgeixen feines de: “Ei, hi ha això la setmana vinent!”.

“Park in Shakespeare”

El projecte “Park in Shakespeare” és un projecte que se li va ocórrer a un amic que es diu Pep Garcia Pasqual. Ell havia estat força temps vivint a Dublín, i va participar —ell és actor— d’una experiència que és fer Shakespeare al parc. Això és una tradició anglosaxona, que s’estila molt a Irlanda, Anglaterra, a Nova York, a Austràlia, i el que fan són representacions de Shakespeare al parc gratuïtes per a la gent.

El que fem són les comèdies: el primer any vam fer l’Amansiment de la fúria, l’any passat vam fer La comèdia dels errors, i aquest any la intenció és fer Somni d’una nit d’estiu. I dic la intenció, perquè així com el primer any ho vam fer de la manera que us he comentat, malgrat que havíem demanat una subvenció aquí a Barcelona, no ens la van donar.

El segon any vam tenir el suport del CONCA, el Consell Nacional de les Arts, i aquest any no sabem què passarà. No sabem què passarà, la intenció és fer-ho, però pinta lleig.

La intenció de “Park in Shakespeare” aquest any amb el Somni d’una nit d’estiu és estar, si no m’equivoco, del 18 al 31 de juliol, al parc de l’Estació del Nord, a l’Espiral dels Til·lers, que, a més a més, el lloc acompanya molt. Fem un Shakespeare sense llum, sense so… actors dient un text i fent que el públic imagini tota la resta.

Les noves tecnologies han afectat l’àmbit de la teva professió?

Va bé, perquè és obrir uns canals de comunicació i que les propostes arribin molt ràpid amb un cost molt baix.

Pel que fa a trobar feina, no serveix per a res, absolutament per a res. Ara, pel que és que això arribi, pot ser interessant. Més que res per això, perquè pots arribar a molta gent i explicar la proposta concreta, convidant-lo, el fet que hi hagi una invitació…

Noves tecnologies: el Showreel

Pels actors que fem, que volem fer, televisió i cinema és un element bàsic. Per què? Perquè és una manera molt senzilla de dir-li a algun director o algun director de càsting: “Mira, t’envio un link on hi ha la meva pàgina web. Aquí hi ha una mostra en imatges d’alguna cosa que jo vull destacar, que m’interessa que vegis, per veure si allò que tu tens al cap d’aquest guió, un actor com jo ho pot fer, no ho pot fer, quins registres dóna, etc.”.

Per què has creat una SL?

Bé, un crea una petita empresa perquè, quan vols fer projectes que no sigui vendre-li a una productora una idea i que ells ho facin, sinó que tu dius “això ho podem fer entre nosaltres”, “ens coneixem amb gent potent”, si vols tenir opcions de poder contractar la gent que treballarà amb tu, tenir opcions de tenir una subvenció per tenir un suport econòmic per portar a terme un projecte, és imprescindible que estiguis dins un marc legal que faci que això sigui possible.

Muntar un negoci a Espanya és de les coses més complicades que he vist. I ja no parlem si aquest negoci el munta algú que té la necessitat de muntar-lo, però que realment tot el que és l’aparell legal per muntar aquesta companyia de manera legal li importa ben poc, perquè és un artesà que es dedica a fer una altra cosa.

Una altra cosa és que desgasti molt: desgasta moltíssim, moltíssim, moltíssim. Fins al punt que un, a vegades, es planteja si val la pena gastar tanta energia que després és una energia que jo, com a mínim, necessito per actuar, necessito per quan realment hem de fer la feina que jo controlo, que domino i que tinc clara.

Quins són els teus projectes de futur?

Jo sempre he pensat que jo l’únic que vull és gaudir del que faig, de cada una de les feines que faig, i que em serveixi per pagar les factures i omplir la nevera, res més. Que no falti el mínim i que puguem comprar els contes que hem de comprar i segons què i tal, no? Tenir una certa estabilitat fent allò que vull fer.

Ara faré un curtmetratge en què, per suposat, no guanyaré ni un duro, però em van enviar el guió i és un guió súperinteressant; penso que, a més a més, el personatge que he de fer és un repte complicat, molt complicat.

Retallades a la cultura

Bé, perquè no entenem la cultura, realment i de manera convençuda, com una inversió de futur, senzillament. Si penséssim realment, tinguéssim clar i estiguéssim convençuts que allò realment acaba enriquint el país, no hi hauria tants dubtes. Però realment no és així. Però queda bé dir que és així. Hi havia qui deia “fets i no paraules”. Doncs bé, amb la cultura també. Ens posem a parlar d’ella i tots estem d’acord, tots. Tots els partits creuen que és important. Sí, cal posar-hi més recursos, però a l’hora de la veritat fem tot el contrari.

www.ricardsadurni.com

Popularitat: 100%

Entrevista a Pere Díez Gil, pintor

diumenge, 10 juliol, 2011

Clara Drudis, Dolors Frutos, Estrella Pineda, Antonio Rosa

YouTube Preview Image
DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3PODCASTWMV)

Pere Díez Gil
Pintor

Pere Díez Gil, nascut a Barcelona l’any 1937, té una llarga trajectòria professional. Entre la gran quantitat d’exposicions que ha realitzat cal destacar les presentades a la Galleria delle Cariatitidi (Milà, 1972), la Fundació Miró (Barcelona, 1976), l’Ospedale degli Innocenti (Florència, 1998), el Saló del Tinell (Barcelona), la Fundació Guinovart (Agramunt, Lleida), el Museu Salvador Allende (Xile), el Palais de la Unesco (París), l’obra permanent a l’Institut Francès (Barcelona), la Galería Da Vinci (Madrid) i la Galerie François Bernard (París), entre d’altres.

El compromís social i polític de Pere Díez Gil s’ha fet visible en diferents ocasions i moments, tant participant amb una obra pròpia a la mostra de Milà el 1972, que es va organitzar per donar suport a la lluita dels treballadors i treballadores contra la dictadura franquista, com creant cartells contra la guerra de Bòsnia, per la pau i contra la invasió de l’Iraq, entre d’altres.

Quina ha estat la teva escola d’aprenentatge?

Jo he estat autodidacta, en principi, el que passa que, clar, l’autodidacta començava en què jo necessitava coses. Llavors em matriculava a Llotja, l’escola superior de la Llotja, on era, ara és, el de Belles Arts, a dalt de la Llotja, a l’antiga Llotja i hi anava, dibuixava, jo llavors tenia moltes inquietuds, volia ser locutor, a Ràdio Joventut, després, al carrer Saragossa, aquells de la Falange i tal, després, i estudiava dret a la vegada i hi anava com lliure, i però jo m’he anat espavilant, potser he trigat més, però, jo el que necessito ara ho trobo, jo ara totes les biblioteques estan saquejades per mi, tot el que hi ha en fotografia, en art, tot ho conec, absolutament, i totes les fotos més fortes que existeixen ara, tant d’art fotogràfic, el millor del món, jo ho conec i en faig fotocòpia i ho transformo en una base per als meus dibuixos.

Quina és la teva relació amb la pintura?

La meva relació amb la pintura és intuïtiva, per natura. Jo estudiava dret i em passava les hores allà dibuixant. Em deia la Maria Antònia Palau Cid, que a vegades em veia, que estudiava dret amb mi, em deia: “et passaves –jo ja ni me’n recordava- el dia allà fent Cristos i no sé què”. Sí, sí, ha estat sempre una necessitat. Jo no estava predestinat a això, si no per intuïció, per natura, si.

Aquesta ha estat la meva inclinació. A més sento molt, m’agrada molt tota la cosa plàstica: els colors, les formes, tot això. Admiro des del més figuratiu al més abstracte, no tinc una línia definida de preferència, perquè tant m’agrada Goya o Miquel Àngel com m’agrada Saura, Guinovart o Tàpies, o Miró, no diguem! És a dir que és simplement que m’agrada molt la cosa òptica, plàstica i això, a través, que manifesti, a través de la plàstica un sentiment, tot el que manifesti un sentiment, per exemple, ara, l’art negre m’entusiasma, per què? Perquè és una cosa molt sentida, molt intuïtiva, molt autèntica. Això és la meva connexió amb l’art, és una cosa intuïtiva…

T’identifiques amb algun estil?

Jo, primer, m’agradava el figuratiu, com és el lògic, al principi, creus que el figuratiu és l’autèntic.

Vaig passar aproximadament per gairebé totes les tendències de la pintura, des dels inicis, des del figuratiu, impressionista, expressionista, fauvista, després cubista, tot això, però d’una manera natural, perquè anava preferint o anava evolucionant sense adornar-me’n. Llavors vaig veure que era un camí autèntic de llibertat i de poder, en un moment donat, no encasellar-te, sinó fer el que havies de fer, el que et deia el teu sentiment i el teu concepte de l’art.

A la teva obra utilitzes molt els colors negre, groc i violeta. Tenen algun significat per a tu?

Jo crec en la senzillesa de l’art, la cosa atòmica, que amb un no dir amb moltes paraules el que es pot dir amb una i per una part el negre, per això el negre i el dibuix m’interessen moltíssim, el dibuix de línia, simplement línia, però amb color, els colors purs, per què? Perquè és dir el màxim amb el mínim d’elements.

Es pot viure de l’art?

T’has de plantejar si vols la veritat o el perfeccionament o superar-te a tu mateix, o vols treure “peles” o tenir èxit i tal, i llavors no pots divagar entre dues aigües, has de decidir-te, llavors he escollit que l’art ha de ser lliure i m’he llençat sempre en això i he procurat viure d’altra cosa en el possible perquè, per supervivència, família, fills, tot… Llavors havies d’optar. Una vegada superat el mínim, anar de cap al que t’interessa, que és la llibertat, l’expressió, l’autenticitat, l’altre no… els tripijocs no… per mi són interessants, però és…

Ara hi ha per a molta gent que és simplement els honors, els honors et vénen o no et vénen per moltes circumstàncies, però no és anar al darrere dels honors, sinó anar a aquesta autenticitat.

Estàs molt vinculat a agrupacions i associacions d’artistes. Per què?

La pintura com qualsevol art, necessita un amor a allò que tens al voltant… llavors és un complement i una inspiració absoluta que això, a vegades, es trasllada cap al teu gest violent o tal, pot també servir per fer un acte de protesta, com ha fet Tàpies o ha fet el mateix Miró o ha fet el Saura, és a dir que… o Guinovart han fet això també.

És a dir que aprofitar sense trair-te, això per una lluita que, llavors, també, pot ser veïnal, pot ser social, pot ser política, pot ser… però sempre d’acord amb… i… l’associacionisme és imprescindible perquè un no es pot isolar totalment, en fer l’obra, sí, però, després, sortir i veure tot el que tens al voltant amb la cosa humana, amb qualsevol associació i segons les teves idees expressar-les o col·laborar, encara que no d’una manera que per a la gent no seria tan activa, no seria agafar una escopeta o el que sigui o una cosa violenta, però sí molt enfocada amb el que tu sents i apropada a les causes que tu creus convenients de defensar.

De les exposicions que has fet de forma col·lectiva, quina ha estat la que més t’ha satisfet?

Bé, una de les bàsiques va ser l’exposició de Milà, aquella exposició antifranquista per a CCOO, va ser una cosa impressionant i encara, a vegades, et vénen coses d’allò, va ser l’any 72, i coses d’aquestes. O bé la qüestió del terminisme sociopolític, aquesta que ha donat la volta a tot Catalunya, tota Espanya, França… Tot això té, potser, l’obra seleccionada, que una d’elles, aquesta del Liceu, és que ha donat també, la volta com a cartell… Tot això són compensacions que no t’esperes, però que et vénen, arreu d’on treballo, aquesta col·laboració.

Hem de col·laborar en aquestes coses col·lectives quan valen la pena, siguin de barri, siguin de lluita, siguin polítiques, clar. Això, cal seguir vius. És que, si no, és morir-se,

Et van represaliar pel teu compromís durant el franquisme amb la lluita per les llibertat democràtiques?

Vaig estar… no vaig estar represaliat, però em van citar amb allò de… unes vacances a l’agost i al tornar de vacances em citava la policia, amb això i, a la Via Laietana, i llavors diu:”Vostè sap per què és aquí?” I vaig veure sobre l’armari de, d’allà de la comissaria el catàleg aquest, dic: “No sé”. Dic, a veure si és per això de… Diu: “Sí, sí, vostè té això…” I teníem la consigna de dir: ”…no això és una galeria de Milà, que és una galeria ,el Toro i no se què.

Va ser l’única vegada, però ara per la resta sempre he seguit de contes.

L’artista neix o es fa?

Jo crec que neix pel fet següent. Clar. Si neix, després necessita perfeccionar-se, però el perfeccionament li ve perquè té tant amor a la cosa, que busca per on sigui, no es queda: “ah! Que vingui la inspiració…” No, per, ara, per fer això fa falta un amor total, preferir això quasi a totes les coses, és que si no, no et perfecciones.

Quina hauria de ser la nostra actitud en posar-nos davant d’un quadre?

En blanc. Mirar sense prejudicis, dir això, en principi, m’agrada o no m’agrada. Res més. No val que et diguin és que això és una cosa… No, no. Si no t’interessa, no et pots forçar. Ara si tens sentiments i això t’expressa, llavors tu ja et documentes, llavors sí, indirectament. És que si no, jo sigui abstracte o concret si no m’interessa una obra ja passo, ara si m’interessa, llavors em documento, busco a veure qui és aquest i m’ho apunto perquè si veig una altra cosa d’aquesta persona, sigui en pel·lícula o sigui en art, doncs ja estic al cas perquè m’interessa molt.

Quina funció té la cultura en la construcció d’una societat més justa i més democràtica?

Jo crec que total. Ja sense parlar de mi ni d’alguns que toquen ara ja per, perquè és molt clar del que ha tingut, ja en temps ja de Goya, d’evolució i amb el risc que allò suposava d’apartar-lo, un “tio” que estava totalment de moda, el van, mica en mica, apartar. Després, ara, modernament, bé, modernament, però ja de fa anys els exemples màxims, el mateix Miró, Guinovart, Tàpies, ja posem Saura, tots aquests han col·laborat totalment, encara que primer, durant el franquisme, els toleraven perquè no entenien res de res, però ells, amb la seva actitud, generalment, han col·laborat humanament i socialment a fer una feina portentosa per al progrés i per a tota la societat.

Popularitat: 4%

Català a la Franja – R. Sistac

Quan parlem de territoris de llengua catalana tenim clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; evidents i indiscutibles.

Entrevista a Carme Sánchez, directora de Paraula. Centre de Serveis Lingüístics, de Palma

L’associació Paraula, amb seu a Palma (Mallorca), promou tot tipus d’iniciatives que contribueixen a fer un ús normal de la llengua catalana.

Rafa Romero: exposició “Paradís”

Les iniciatives culturals públiques com a valuosa alternativa al limitat àmbit galerístic privat.

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

Actriu formada teatralment a Cuba, va marxar a l’Índia durant 6 mesos amb una companyia de Dinamarca, on va estudiar les danses tradicionals d’aquest país.

NÚVOL