Dilluns, 24 de Juliol de 2017

Aquesta secció ens presenta les mirades de persones originàries dels territoris de parla catalana que viuen o treballen en altres indrets del planeta, i que, en aquestes vivències personals, sovint temporals, intercanvien experiències culturals amb les persones dels països d’acollida. En aquesta primera edició coneixerem les impressions d’un professor de català que exerceix a la ciutat de Poznan (Polònia), que explica l’interès que suscita conèixer la nostra llengua fora de les nostres fronteres. També coneixerem la feina de dos periodistes catalans que, per encàrrec de les Nacions Unides, comparteixen a través dels seus escrits i fotografies la realitat del Darfur (Sudan).

Popularitat: 3%

Periodistes catalans a Darfur

divendres, 1 octubre, 2010

Antonio Rosa i Jenni Rodà

Una mirada a la realitat de Darfur de la mà de dos periodistes catalans

“Com a periodistes de Nacions Unides hem de publicitar la feina d’aquesta organització, però també volem ensenyar la situació real i sensibilitzar la gent”

YouTube Preview Image
DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3PODCASTWMV)

Guiomar Pau és d’Arbeca, un poble d’uns dos mil cinc-cents habitants de la comarca de les Garrigues. Allà hi va néixer el 1982 i hi va passar la seva infància i adolescència. Als divuit anys va traslladar-se a Barcelona, on es va llicenciar en Periodisme a la UAB, i a partir d’aquell moment va començar a viatjar i a viure, per qüestions d’estudis o de feina, en diverses ciutats. L’última parada l’ha fet a Darfur, on treballa al Departament de Comunicació de la UNAMID, la Missió de Pau de la Unió Africana i de Nacions Unides en aquesta regió.

Albert González va néixer el 1975 a Barcelona, tot i que ben aviat es va traslladar a viure a Sant Cugat del Vallès amb la seva família. Va estudiar la carrera de Filologia Catalana, però la seva gran passió, i des de fa uns anys també la seva professió, és el Fotoperiodisme. Irlanda, Perú o Bolívia han estat els últims països on ha treballat, a banda de fer corresponsalies per diversos diaris de l’Estat espanyol.

Actualment exerceix de fotoperiodista al Departament de Comunicació de la UNAMID.

Podríeu fer una breu pinzellada de la ubicació i les característiques de Darfur, la regió on treballeu i viviu?

GP: Darfur és una regió del Sudan, un país africà situat al sud d’Egipte, la qual fa frontera amb el Txad. La seva superfície es podria comparar amb la de l’Estat espanyol, tot i que només té uns set milions d’habitants perquè hi abunden les zones desèrtiques i, per tant, les condicions de vida hi són molt dures. Pel que fa a la població, la majoria és musulmana i hi ha dues ètnies principals: la dels àrabs i la dels africans. De fet, el conflicte que s’ha viscut durant els últims anys ha estat entre aquestes dues ètnies, i també per la falta de recursos.

Quines són les causes principals de l’origen del conflicte de Darfur?

AG: Quan es parla del conflicte de Darfur hi ha una certa confusió. Molta gent diu que és per motius religiosos, però realment és quelcom molt més complex, ja que hi intervenen la gran quantitat de tribus que hi viuen, les quals, com ha comentat la Guiomar, es poden dividir en dos grans grups. És cert que la rivalitat entre àrabs i africans existeix des de fa unes quantes dècades, però si ens atenem a les dades oficials, el conflicte va començar l’any 2003 amb els primers atacs entre les milícies rebels i les milícies oficials o progovernamentals, i des d’aleshores continua vigent. Fins al moment més de dues-centes mil persones han mort i hi ha hagut gairebé tres milions de desplaçats, entre interns i refugiats, a països com el Txad o el Congo. L’enfrontament entre aquestes dues ètnies també és per la manca de recursos que hi ha. Falten coses molt bàsiques, com ara terra, aigua, aliments… La població civil és la més castigada en aquest conflicte i, per tant, compta amb molt de suport internacional. I aquí és on intervé la Missió de Pau de Nacions Unides a Darfur, la més gran que hi ha a escala mundial.

Els dos treballeu des de fa alguns mesos en la UNAMID. Podríeu explicar quins són els objectius que té aquesta missió?

GP: L’objectiu principal d’aquesta missió és protegir la població civil i garantir la distribució d’ajuda humanitària entre els afectats, sobretot entre els desplaçats interns, a través de diverses agències de Nacions Unides, com poden ser el Programa d’Aliments, UNICEF, Metges sense Fronteres o el Comitè Internacional de la Creu Roja. De fet, però, són mínimes les organitzacions internacionals presents a Darfur, ja que el Govern ha anat fent fora les que no estaven dins de la seva línia. Un altre dels objectius de la Missió és garantir i aplicar l’Acord de pau que hi ha signat. El problema és que aquest acord només és entre el Govern i una de les parts que està en conflicte, i encara hi ha moltes lluites tribals per resoldre. El que Nacions Unides està intentant és que la resta de parts també s’afegeixin a l’Acord de pau. Finalment, la Missió també intenta millorar les relacions entre els governs del Txad i del Sudan, i promou, com a mesura més recent, la recuperació econòmica de la regió, ja que a causa del conflicte i del clima del terreny encara és una zona molt empobrida.

De quina manera encaixeu aquest conflicte en el vostre dia a dia?

AG: A mi, el que més em sorprèn d’aquest conflicte són, bàsicament, dues coses. La primera és la seva durada, ja que, en termes històrics, és un dels enfrontaments més llargs en el temps. Oficialment fa set anys que es va iniciar i no se sap de manera gaire clara com es pot resoldre en un futur. El segon aspecte que m’impressiona és la poca repercussió que té en els mitjans de comunicació: és un conflicte pràcticament oblidat. Sí que va tenir un cert ressò durant els primers moments, sobretot el 2003 pel seu gran impacte humanitari, però a partir de llavors han anat passant els anys i només se’n fa referència quan algun personatge famós visita la regió.

Quin és el vostre paper en el Departament de Comunicació de Nacions Unides?

AG: Com a treballadors d’aquest departament sabem que la nostra obligació és publicitar la feina que està fent l’ONU en el territori, però també volem sensibilitzar la gent: com a periodistes volem ensenyar quina és la situació real en què ens trobem, com viu la gent de Darfur i quines són les seves necessitats, i en quin punt es troben el conflicte i les negociacions.

Com es compagina l’objectivitat periodística amb la denúncia?

GP: La nostra feina sempre l’hem de fer des de la imparcialitat respecte de qualsevol part del conflicte, però si, almenys, com a personal internacional podem donar una mica de veu a la població civil, ja és un pas. Tot i així, tenim moltes restriccions. Nosaltres estem situats a Al Fashir, la capital de Darfur, i no ens podem moure d’allà lliurement. El que sí que podem fer és visitar, a través de les infraestructures de la missió, els camps de desplaçats que hi ha a tota la regió, que són desenes. La gran majoria tenen la seva escola, el seu hospital, els punts per proveir-se d’aigua… però malgrat això estan molt limitats i depenen de l’ajuda internacional de les diverses organitzacions. El que la gent d’allà voldria és tornar als seus pobles, dels quals van haver de marxar per culpa del conflicte. Hi ha desplaçats que es van moure ara fa uns sis anys, però el moviment de persones no s’ha aturat durant tot aquest temps i, per tant, cada vegada hi ha més nous desplaçats. Fa un parell de mesos, per exemple, hi ha haver un incident en un poble: un grup armat va matar trenta persones. Això va provocar que tot el poble marxés d’allà per anar a una zona veïna més gran. El creixement, doncs, és continu.

Quin és el paper de la dona en aquesta lluita?

GP: En un conflicte tan difícil com aquest, jo, com a dona, m’adono que les dones sudaneses són víctimes per partida doble: viuen el conflicte i les seves conseqüències, com també fa la resta de la població, i a la vegada pateixen moltes situacions de violència de gènere, especialment violacions. Quan veig les dones, la sensació que en tinc és que són les que porten el pes de tot: són elles les que fan la feina de la casa, les que van a buscar aigua i llenya per poder cuinar… i, a més, treballen a fora.

Albert, tu ets el primer que va arribar a Darfur, concretament el novembre de 2009. Què és allò que més et va sorprendre?

AG: El primer impacte que vaig tenir és que és un país on no es poden fer fotografies. I això, en el meu cas és paradoxal: sóc fotògraf en un lloc on no hi ha facilitats per desenvolupar la meva feina, ja que el Govern imposa moltes restriccions. Amb l’acreditació que tenim és diferent, no hi ha problemes. Ara bé, anar pel teu compte amb una càmera penjada al coll no és tan fàcil i cal demanar permisos a les autoritats. Respecte a aquest tema, però, un company em va fer una reflexió que intento tenir present: és cert que és una tasca difícil, però nosaltres, com a treballadors de Nacions Unides som dels pocs, o dels molt pocs, que tenim el privilegi de poder fotografiar Darfur. I al final veig que acaba essent un privilegi fer fotos d’allò que volem, o podem.

Fotografia: Albert González
Un soldat rebel custodia un col.legi electoral al campament de Zam Zam
www.albertgonzalez.net

Popularitat: 5%

Professor de català a Poznan

dijous, 30 setembre, 2010

Elena Salinas

Entrevista a Alfons Gregori, professor de català a Poznan

Entrevistem Alfons Gregori, professor de català a Poznan (es pot dir que, qualitativament, per la seva iniciativa comercial i empresarial, ocupa el tercer lloc de Polònia, darrere de Varsòvia i Cracòvia), perquè ens expliqui de primera mà quines són les seves impressions en aquesta tasca. L’Alfons treballa a la Universitat Adam Michiewicz, un centre públic d’ensenyament superior prou important, “que duu el nom del Jacint Verdaguer local, autor d’obres emblemàtiques per als polonesos”, des de l’octubre de l’any 1999, quan “em vaig embarcar en un vol cap a una ciutat de Polònia l’existència de la qual ignorava completament uns quants mesos abans.” Al principi feia de “lector” de català, etiqueta que fixava aleshores la Generalitat de Catalunya per a aquells que ensenyaven la llengua fora del domini lingüístic. Ara que estan vinculats a l’Institut Ramon Llull, encapçalat i finançat pels governs català i balear, se’ls anomena “professors” de català, però en realitat fan el mateix que sempre han fet: transmetre la llengua a estudiants universitaris que s’hi interessen, creant una xarxa de complicitats que arriba fins a la formació de catalanòfils i futurs professionals del país amb consciència de la realitat catalana, alhora que es dediquen, en la mesura de les seves possibilitats, a organitzar i dur endavant activitats culturals de dinamització i difusió d’aquesta mateixa realitat, mitjançant concerts, obres de teatre, conferències, exposicions, etc… Són una mena d’ambaixadors culturals dels Països Catalans, tot i que el sou no s’ajusta a tan il·lustre denominació.

De qui són iniciativa els lectorats? De les universitats o de l’Institut Ramon Llull? O d’ambdues bandes? Quina anàlisi n’extreus?

En principi un lectorat de català, és a dir, una plaça de professor/a de català en alguna universitat de fora del domini lingüístic, sol sorgir de la pròpia iniciativa de la universitat, sovint via un catalanòfil que hi treballa i que vol desenvolupar-hi una línia d’especialització; aquest certament resulta el sistema més sa i desitjable. Si l’IRL n’és coneixedor, aleshores ofereix el seu suport al lectorat quant a materials, assessorament, organització d’exàmens internacionals, etc. Tanmateix, encara que la iniciativa sorgeixi de la mateixa universitat, l’IRL pot acabar finançant bona part del salari final del professor/a, ja que d’altra manera moltes universitats no voldrien assumir els costos d’una plaça. Crec que en l’èxit de l’actual xarxa de lectorats, que supera el centenar, han confluït dues dinàmiques. D’una banda, l’interès creixent per Barcelona com a nucli urbà identificat amb les arts, la creativitat, la manera de viure mediterrània, el bon clima, etc. De l’altra, l’interès polític per part de les institucions catalanes i balears per donar a conèixer la situació lingüística i cultural dels Països Catalans, de magnitud mitjana a Europa, però ocultada per la manca d’un poder netament estatal que li atorgui la visualització merescuda. És a dir, hi ha força universitats occidentals on es poden estudiar llengües tan diverses com el finès, el polonès, el danès o el grec modern. La pregunta que ens hauríem de fer és per què a l’Estat espanyol no hi ha les mateixes possibilitats de formació, no sols en català (tema que ja coneixem força per una incomprensió històrica insuperable), sinó en aquestes i d’altres llengües de certa notorietat a Europa i al món. La ignorància i el rebuig de l’alteritat ha estat una constant castiza, empitjorada per la política de desmembració universitària de la democràcia espanyola, que va dur a la multiplicació d’universitats petites sense possibilitat de departaments sòlids amb especialitzacions veritablement potents en determinats camps.

Quina projecció té la llengua catalana i la seva cultura a les universitats on hi ha lectors/es de català? Has tingut alguna dificultat per projectar la nostra llengua en l’àmbit universitari?

Bé, la veritat és que el tractament que he tingut jo i l’Àrea de Català on estic adscrit a la UAM de Poznan ha estat sempre exquisit. Personalment he d’estar agraït a totes aquells responsables dels departaments, dels instituts i de la facultat amb qui col·laboro per l’interès i el suport que han mostrat envers el català. Són gent culta sense prejudicis, que saben apreciar la bona literatura i l’art transmès a través de qualsevol llengua o des de qualsevol àmbit. Ara bé, és cert que hi ha certs països en què s’han de vèncer visions esbiaixades de les llengües que consideren regionals. La veritat és que, vivint a l’estranger, el fet de ser català i professor de llengua et converteix en un pregoner ambulant del fet diferencial català, ja que de seguida sorgeixen mil preguntes entre aquells o aquelles que t’envolten quan descobreixen el teu origen. Saben que hi ha un malestar històric entre Catalunya i les terres castellanes, i volen saber-ne més. Polònia, és clar, ha estat terra de malestars històrics: de guerres i invasions, de sotmetiments i de penúries molt sentides.

La llengua i literatura catalanes es relacionen amb la llengua i literatura castellanes, o amb la francesa, per exemple? Tens alguna experiència respecte a això?

Bé, depèn, solament en l’àmbit universitari la gent és mínimament conscient de l’existència d’una llengua i d’una literatura catalanes, plenament independents. Fora dels recintes acadèmics, hi ha la idea d’una dialecte, bàsicament del castellà. Pot arribar algun estudiant pensant que es tracta d’una “barreja” de castellà i francès, cosa que obvia injustament un dels protagonistes medievals de la influència sobre el català, l’occità. Sigui com sigui, la cultura espanyola –i hispana– està de moda, i això cal aprofitar-ho. En aquest sentit, resulta força positiu actuar amb mètodes de cavall de Troia, és a dir, presentant qüestions generals de la Península o d’Espanya per acabar introduint aspectes de la cultura catalana que tenen un interès indubtable per se i que són l’imant que atreu gent a les classes, com la llengua, la literatura, els castells, la gastronomia, etc…

Com funciona el fet que els teus alumnes escullin la teva assignatura? En quines carreres s’ofereix? I què els empenya a matricular-s’hi?

Bé, Llengua catalana és una assignatura optativa per als alumnes de Filologia Espanyola o Francesa de la UAM, juntament amb el portuguès i el basc. Un cop l’han escollida a segon de Grau, l’han de cursar durant tots els estudis que completin (Grau i/o Màster). Cal dir, però, que el nombre d’estudiants de basc ha disminuït notablement en els darrers anys per motius diversos, però es manté com a possibilitat i cada any se celebren activitats a l’entorn d’Euskal Herria. Em sembla que, a la pràctica, els motius de l’estudiantat per aprendre català resulten molt i molt variats. És típic el cas d’estudiants que van a l’estiu a treballar a la costa, a Barcelona o a les Balears, i tornen amb la necessitat de poder comunicar-se millor en la llengua pròpia de la zona, o també els enamoraments, l’interès per l’art català, etc. Cal advertir que són cada vegada més rars els casos d’interès merament filològic, fet que d’una banda resulta positiu, ja que denota la força viva de la llengua i de la cultura que l’agombola, i de l’altra constitueix un risc de cara a la formació de futurs catalanòfils de l’àmbit acadèmic, que fins ara havien sorgit d’aquest caldo de cultiu.

La projecció de la llengua i cultura catalanes té alguna cosa a veure amb el nostre comerç exterior? La llengua s’utilitza com a passaport per entrar en el comerç del país? O només es queda en àmbit universitari i/o acadèmic?

Penso que un dels reptes pendents per als nostres governants és assolir una veritable coordinació entre les diferents eines de projecció de què es disposen, així com amb les entitats empresarials i els implicats en qüestions de negocis per arrodonir la marca Catalunya amb tota la seva singularitat. Resulta una tasca àrdua, per l’àmplia competència en el món de la globalització i per la facilitat que a vegades significa optar per l’etiqueta d’”Espanya”. Penso que caldria crear més sinèrgies amb el sector comercial del nostre país per arribar a fites més altes en tots els aspectes. Es comença a fer, és cert, però caldria multiplicar aquells actes en què es combina una actuació o activitat artística de l’àmbit català amb una presentació comercial (de productes gastronòmics, tèxtils, o tecnològics, per posar alguns exemples). Hi sortiríem tots guanyant. En aquest sentit, no em sembla una molèstia la marca “Barcelona”, al contrari, és el nostre gran trumfo mediàtic, sempre que se sàpiga emprar amb intel·ligència i maniobrabilitat.

“Solament en l’àmbit universitari la gent és mínimament conscient de l’existència d’una llengua i d’una literatura catalanes, plenament independents. Fora dels recintes acadèmics, hi ha la idea d’una dialecte, bàsicament del castellà.”

“Cal advertir que són cada vegada més rars els casos d’interès merament filològic, fet que d’una banda resulta positiu, ja que denota la força viva de la llengua i de la cultura que l’agombola.”

“Un dels reptes pendents per als nostres governants és assolir una veritable coordinació entre les diferents eines de projecció de què es disposen, així com amb les entitats empresarials i els implicats en qüestions de negocis per arrodonir la marca Catalunya amb tota la seva singularitat.”

Popularitat: 5%

Català a la Franja – R. Sistac

Quan parlem de territoris de llengua catalana tenim clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; evidents i indiscutibles.

Entrevista a Carme Sánchez, directora de Paraula. Centre de Serveis Lingüístics, de Palma

L’associació Paraula, amb seu a Palma (Mallorca), promou tot tipus d’iniciatives que contribueixen a fer un ús normal de la llengua catalana.

Rafa Romero: exposició “Paradís”

Les iniciatives culturals públiques com a valuosa alternativa al limitat àmbit galerístic privat.

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

Actriu formada teatralment a Cuba, va marxar a l’Índia durant 6 mesos amb una companyia de Dinamarca, on va estudiar les danses tradicionals d’aquest país.

NÚVOL