Dilluns, 24 de Juliol de 2017

Català a la Franja – R. Sistac

dimarts, 12 juliol, 2011

El català a la Franja: breu aproximació a una cursa d’obstacles

Per Ramon Sistac
(UdL / IEC)

La terra inexistent

Quan parlem de territoris de llengua catalana (o Països Catalans, dit sia a la manera de l’Estellés “castament i amb perdó de la taula”, ja que aquesta expressió sembla estar actualment proscrita) tenim molt clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; és a dir, evidents i indiscutibles. Tothom sap, per exemple, què són les Illes Balears (així, amb “Illes” amb majúscules, perquè no parlem d’un arxipèlag, sinó d’un territori amb nom i cognom), de quins elements es componen, fins on arriben i quina és la seua posició geoestratègica en el nostre món proper. Fins i tot en el cas del País Valencià (una altra denominació perillosa sens dubte), amb uns límits lingüístics ben diferents dels administratius, l’entenem com una  unitat política conformada a partir del regne baix medieval de València. Unes estructures històriques i organitzatives diverses, doncs,  que articulen  territoris diferents de llengua comuna o, segons el punt de vista de cadascú, territoris afins que constitueixen metafòricament les diferents branques d’un mateix pi.

Aquesta obvietat, però, topa frontalment amb una altra realitat essencialment diferent: la de les terres catalanoparlants d’Aragó, conformades per una tirallonga de pobles, viles i llocs que tan sols presenten una molt precària estructura territorial comuna. És prou clar que aqueixes terres (que a partir d’ara anomenaré la Franja) no tenen entitat geogràfica ni administrativa pròpia —altra que la pertinença compartida a l’Aragó—, i no disposen tampoc  d’una xarxa de comunicacions o de fluxos humans i econòmics (vertical sobre el mapa) més enllà del veïnatge més immediat.  En tot cas, aqueixa xarxa s’articula horitzontalment amb els pobles veïns de Catalunya, d’Aragó i, en menor proporció i a l’extrem sud, del nord del País Valencià. Per posar un exemple prou entenedor, és més fàcil que una persona de la Llitera i una altra del Baix Cinca —comarques veïnes també sobre el mapa— es coneguen o relacionen a la ciutat de Lleida que no pas a la de Fraga, capital de la segona comarca i nucli de població més important de tota la Franja.

El nom que sí fa la cosa

I és que, de fet, la Franja no ha existit mai o, si ho preferiu, és una creació moderna, del darrer terç del segle XX. Fins i tot el seu nom és discutit, i provoca alguna urticària. A l’Aragó endins no volen ni sentir-ne a parlar i, a les terres catalanoparlants,  el terme és un vell motiu de discussió, sobretot pel que fa a la seua adjectivació: Franja de Ponent, Franja d’Aragó, Franja Oriental, expressions que trasllueixen totes un rerefons ideològic ben evident.  Alguns —crec que, a hores d’ara, molts— hem optat per utilitzar “Franja” sense més, sense adjectius, amb el convenciment que és impossible de confondre-la amb la de Gaza, i amb la constatació que és una denominació que s’està popularitzant entre la població autòctona “no marcada”. Si actualment pensem que totes les terres catalanoparlants d’Aragó comparteixen una sèrie de problemes que exigeixen estratègies de superació conjuntes, és que estem al davant del naixement d’una nova realitat. I, com qualsevol cosa que naix, ha de menester un nom per a ser descrita, i un nom (en aquest cas, un topònim) que ha de ser universalment acceptat, sense generar rebuigs generalitzats, i ser, a més a més i més o menys, del gust de qui el porta.

Una llengua més viva del que sembla

Aquesta realitat —de fet, una realitat que ja existia, però de la qual ara tenim consciència—  es reconeix fàcilment  des d’una òptica lingüística, per bé que no és pas l’única possible. Hi ha també una “franja” econòmica i comercial que abraçaria poblacions castellanoparlants importants com Binèfar i Montsó i, en menor grau, Casp, Alcanyís o Graus (aquesta darrera avui encara de llengua aragonesa residual). Igualment, algunes viles catalanes estan molt vinculades a la Franja, com el Pont de Suert, Alfarràs, Seròs, Horta de Sant Joan o Arnes. Fora d’aquesta casuística, pareix lògic definir la Franja com el conjunt de territoris —municipis, bàsicament—  on la població és majorment i històricament de llengua catalana i, en canvi, de ciutadania aragonesa. Una estreta faixa, doncs, que s’estén del Pirineu als ports de Beseit i de Morella, faixa fins a cert punt entretallada per algunes zones despoblades o semidesèrtiques.  Una població que volta les 50.000 ànimes, concentrada majoritàriament en la zona intermèdia del Baix Cinca i comarques planes adjacents i que té la més baixa densitat al nord pirinenc i prepirinenc, a la Ribagorça.

Hi ha, a més, un petit gran problema taxonòmic. Hi ha zones de transició lingüística i cultural, concentrades al nord del territori i de baixíssima demografia, de difícil adscripció al català o a l’aragonès, perquè de fet s’hi parla varietats de trànsit entre ambdues llengües romàniques. El cas més paradigmàtic és el de la vall de Benasc, que sovint veiem —al meu entendre abusivament— inclosa als mapes de la Franja i dels Països Catalans. Al marge de les qüestions estrictament lingüístiques (realment és un parlar situat gairebé al 50 % entre l’aragonès i el català, amb un lleuger predomini dels elements no catalans), crec que hauríem de tenir en compte també altres components d’ordre cultural, econòmic, humà i fins i tot identitari a l’hora de fer adscripcions absolutes, gens matisades. De vegades, la pruïja taxonomista  arriba gairebé al maniqueisme, però la realitat de les coses sovint escapa dels excessos classificatoris.

El que sí que és un fet constatable clarament, almenys per part dels observadors sagaços (i així, a més, ho corroboren els estudis empírics) és que la llengua hi és ben viva. Insisteixo en el tema dels observadors sagaços, perquè el “paisatge lingüístic” de la Franja pot provocar una impressió esbiaixada. Ben sovint, el natural del país tendeix a amagar la seua llengua quan se sent observat, i la presència pública del català, i encara més de la llengua escrita, hi és molt pobra, de vegades o en determinats llocs pràcticament inexistent. Però, en donar-se la circumstància que és una terra on el fenomen de la immigració és molt recent (més aviat ha produït una emigració continuada, especialment cap a l’àrea de Barcelona) i d’altra banda en haver-s’hi mantingut continuades interaccions amb Catalunya i els catalans, conflictes identitaris a part la immensa majoria de la població continua mantenint la seua llengua autòctona, en unes condicions adverses que fan que aquest fenomen semble gairebé un miracle. Avui per avui, es dóna la paradoxa que la Franja és l’àrea catalanoparlant on l’índex de locutors de la llengua és més elevat i, alhora, on la seua consideració social és més baixa.

Una de freda i una de calenta

Malgrat les dificultats tradicionals, malgrat una consciència lingüística entre els parlants en molts casos gairebé nul·la, malgrat el secessionisme lingüístic que propugnen alguns grupuscles de dubtosa adscripció ideològica (plenament coordinats amb els seus presumptes correligionaris valencians), malgrat l’absència de reconeixement legal de l’ idioma, és innegable que en els darrers anys alguna cosa s’ha mogut. D’una banda, d’ençà de la introducció del català a l’escola (de manera voluntària i extraordinàriament precària, però que ha abraçat una part significativa de la població escolar durant dues dècades), d’ençà de la propagació de la idea, real o imaginària, que el català és útil per a trobar feina a Catalunya o, si més no, útil a l’hora de rebre serveis públics o privats de les poblacions catalanes veïnes (i molt especialment de Lleida, autèntica capital real del nord i el centre de la Franja), sense oblidar el paper que ha desenvolupat per a la col·lectivitat una brillant literatura; alguns sectors han pres consciència, per motius utilitaris bàsicament, però potser també fins a cert punt identitaris, del valor comunicatiu, simbòlic i patrimonial del català. D’altra banda, i com a conseqüència lògica de tot això, sota el mandat d’un president catalanoparlant Aragó ha fet un tímid reconeixement , segurament tard i malament a causa de les pressions externes (siguem ben pensats), de la realitat lingüística autòctona, a través de la llei “de uso, protección y promoción de las lenguas pro­pias de Aragón”, que reconeix sense embuts ni eufemismes la catalanitat lingüística i estableix uns mínims de protecció, foment i garantia legal per al seu ús públic per part dels ciutadans. Dissortadament aquesta llei, promulgada a finals de 2009,  no s’ha arribat a desplegar.

I estàvem en això quan ens han canviat les regles del joc. En el moment que escric aquestes ratlles s’opera un relleu en el govern autonòmic. La coalició entre el Partit Socialista i el Partit Aragonès Regionalista (amb clar predomini del primer) deixarà pas a alguna altra fórmula liderada pel Partit Popular, guanyador amb escreix de les eleccions (encara que sense majoria absoluta). En el programa electoral d’aquest partit figurava en lloc destacat la derogació de la llei, en contra de la qual ha estat clarament militant d’ençà de la seua promulgació. Tot fa pensar que es produirà en els temps propers una involució important. Teníem bitllet en el darrer vagó, el de tercera classe, i encara perdrem el tren…

Una qüestió mal resolta

Si la llengua ha pogut sobreviure fins ara en un ambient clarament hostil podríem pensar que, no havent canviat substancialment les coses, tot continuarà igual. Per l’experiència que tenim acumulada de conjuntures similars en aquest racó d’Europa, hauríem de considerar que, com a mínim, aqueixa seria una previsió poc realista. Només cal observar quina és l’evolució de les nostres llengües germanes i veïnes, l’aragonès i l’occità, gairebé abocades a una situació terminal. L’estatus actual i futur del català a l’Aragó només podria revertir positivament amb la intervenció dels poders públics a través d’una política lingüística adequada i decidida (i no sembla que, tal com pinten les coses, siga el cas), a través d’un canvi en l’adscripció administrativa del territori (una possibilitat que sembla pertànyer a la ciència ficció, i que de ben segur rebria l’oposició frontal de la majoria dels directament implicats) o, potser,  a través d’una àmplia conscienciació d’autòctons i forans sobre la doble identitat dels catalanoparlants de la Franja: pertanyents als països de llengua catalana per idioma i cultura (almenys en aquells aspectes —gairebé tots— en què la cultura es vincula directament a la llengua), i a Aragó per història i per adscripció administrativa (perquè els sentiments de pertinença, tan sovint adduïts, són una qüestió que forma part de l’esfera particular de cadascú). Una tasca que només podrà liderar la societat civil. Se’ns gira molta feina.

Popularitat: 6%

Rosa R. Beltran
Comunicació
CCOO de les Illes Balears

Carme Sánchez és la directora de Paraula. Centre de Serveis Lingüístics, una associació amb seu a Palma (Mallorca). Paraula promou tot tipus d’iniciatives que contribueixin a fer un ús normal de la llengua catalana. Des de 2007, organitza i gestiona la campanya del voluntariat lingüístic “Amb tu, en català, amb el suport de la Direcció General de Política Lingüística del Govern de les Illes Balears.

Actualment, el voluntariat lingüístic de Paraula té més de 2.700 persones inscrites, entre voluntaris catalanoparlants i voluntaris aprenents.

Carme, quines activitats fa Paraula?

Paraula neix amb la voluntat de cobrir les demandes relacionades amb l’ús de la llengua catalana de particulars i entitats. Per aquest motiu, des de fa més de deu anys desenvolupa tot tipus d’activitats d’ensenyament —impartir cursos generals i específics, presencials, semipresencials i a distància; gestionar un centre d’autoaprenentatge; fer formació de professorat; elaborar material didàctic, etc.—, d’assessorament —correccions i traduccions, supervisió d’enregistraments, etc.— i de dinamització —plans i actuacions d’acollida lingüística, activitats culturals, etc. Encara que, en molts àmbits, Paraula és un referent per la feina que fa, durant aquests darrers anys és més coneguda perquè ha gestionat la campanya del voluntariat lingüístic.

Quina valoració feu de la campanya?

A Paraula acudien moltes persones que aprenien català, però que no tenien oportunitats per practicar-lo. Per tant, sabíem que la campanya responia a una demanda real i esperàvem obtenir una bona acollida. La resposta, tant dels voluntaris aprenents que volen practicar la llengua com dels voluntaris catalanoparlants, ha estat molt bona.

En aquests moments tenim més de 2.700 persones inscrites al voluntariat; només l’any passat es van formar més de 1.100 parelles. Encara que sembli que 2.700 persones són pocs participants, cal pensar que, pel nombre d’habitants que tenim a les Illes, la proporció és com si a Catalunya hi haguessin participat 19.000 persones en els tres primers anys. En definitiva, estam molt contents de la implantació del voluntariat lingüístic a les Balears.

En què consisteix concretament el voluntariat lingüístic?

Nosaltres seguim el programa de parelles lingüístiques de la Generalitat de Catalunya, és a dir, posem en contacte una persona catalanoparlant i una altra d’aprenent i els proposem que es trobin una hora a la setmana durant tres mesos per parlar en català.

Cada mes organitzem activitats de dinamització, com ara visites als municipis, excursions, itineraris culturals, etc. Aquestes activitats tenen una resposta creixent i ajuden a crear una bona dinàmica i a cohesionar el grup de voluntaris. També serveixen perquè els voluntaris de diferents procedències coneguin millor els trets distintius de la nostra cultura i els costums actuals.

A més, tenim entitats i institucions adherides a la campanya que ofereixen als voluntaris la possibilitat de participar en les seves iniciatives, assistir a tallers gratuïts, a espectacles teatrals i musicals amb descomptes, visitar exposicions, etc.

Com aconseguiu arribar a la població?

Per iniciar el voluntariat, ens vam adreçar als ajuntaments per demanar-los que s’adherissin oficialment a la campanya i que col·laboressin a difondre-la. Fins ara s’hi ha adherit el 85% dels ajuntaments de les Illes Balears.

A cada municipi ens posem en contacte amb les associacions i entitats cíviques per presentar-los el funcionament del voluntariat lingüístic i sobretot per demanar-los que col·laborin a divulgar la campanya entre els seus socis i afiliats.

S’hi han adherit entitats de tot tipus, associacions de pares i mares, associacions de jubilats, centres excursionistes, centres educatius, partits polítics, associacions culturals i sindicats. Recordem que CCOO de les Illes Balears també s’ha adherit a la campanya.

A més de les persones que treballen a la seu de Paraula, tenim una persona que coordina la campanya a Eivissa i una altra a Menorca, i també hi ha entitats que col·laboren en la campanya, com l’Institut d’Estudis Eivissencs.

Com es fan les parelles lingüístiques?

Fem les parelles lingüístiques tenint en compte especialment la disponibilitat horària, però també la preferència de gènere, edat i aficions. Hem detectat que perquè les parelles funcionin és important que siguin més o menys de la mateixa edat. D’altra banda, com més fàcil és compaginar els horaris, més possibilitats hi ha que una parella tingui continuïtat.

Si hi ha molts voluntaris catalanoparlants, és més fàcil trobar als aprenents una parella que s’adapti a la seva disponibilitat. A vegades, no tenim prou voluntaris catalanoparlants, però la veritat és que, si en necessitem, sempre s’ofereix algun catalanoparlant a tenir més d’una parella o a anar a un altre municipi.

Com sabeu si el voluntariat funciona? Feu algun tipus de seguiment de les parelles?

L’experiència ens ha demostrat que s’ha de confirmar que les parelles han iniciat les trobades i que funcionen. La gestió del voluntariat lingüístic és una tasca que requereix un seguiment constant. Per això, Paraula regularment es posa en contacte amb les parelles lingüístiques. També tenim la informació directa que ens donen els voluntaris que participen en les activitats de dinamització (l’any passat hi van participar més de mil persones).

Si la parella no va bé, la canviem. Però les parelles que funcionen, moltes vegades segueixen més temps. Els aconsellem que no facin més d’un any amb la mateixa parella; tot i això és freqüent que mantinguin el contacte perquè s’han fet amics i que, a més, continuïn en el voluntariat amb una altra parella.

Com veieu el futur de la campanya del voluntariat lingüístic a les Illes Balears?

El voluntariat lingüístic ha tingut una gran acceptació en la societat insular. Crec que el nombre de voluntaris continuarà creixent perquè, a més d’aprendre o ensenyar una llengua, fas amics, coneixes altres cultures, altres maneres de viure… Per tant, si tenim el més important, els voluntaris, el futur de la campanya és bo.

Una altra cosa és la implicació de les institucions segons els resultats de les eleccions autonòmiques i municipals del mes de maig. Alguns municipis significatius encara no s’han adherit a la campanya, però pensem que el voluntariat lingüístic és una campanya en positiu, una campanya en què una persona ensenya la seva llengua a una altra. Aquí no hi ha lloc per a discussions estèrils sobre el nom de la llengua o el model de llengua que ensenyem —si mallorquí, menorquí o català—, cada persona ensenya la llengua que parla, xerra o ralla. Per tant, sigui quin sigui el partit polític que governi, hauria de donar suport a una campanya com aquesta.

Popularitat: 7%

Rafa Romero: exposició “Paradís”

dimarts, 12 juliol, 2011

RAFA ROMERO
Artista plàstic
Exposició de pintura “Paradís”
Banys Àrabs de Girona
Consell Comarcal del Gironès

Les iniciatives culturals públiques com a valuosa alternativa al limitat àmbit galerístic privat

Tot i que actualment aquesta crisi econòmica sembli argument per allunyar-se de les més nobles activitats humanes com l’art i la creativitat, ja que, segons els ignorants tecnòcrates salvadors de l’economia, esdevenen poc resolutives davant la urgència de generar treball i béns econòmics, resulta ben segur tot el contrari, perquè obliden que l’art i la creativitat són dignitat humana, responsabilitat, veu comuna, exaltada i reivindicadora i, per tant, com moltes altres àrees de coneixement, sense cap dubte territori d’esperança. Són precisament temps en els quals cal defensar l’art més que mai, ja que la creixent deshumanització que es viu, el fa notablement necessari.

Precisament, aquest desencant el poden viure molts artistes, ja que veuen que allò que potser uns anys abans era d’obligatorietat social, avui dia és espai de segona divisió. Així l’art i la creativitat ja no formen part de la urgència humana i el creixement personal, almenys no tant com abans. Ara les prioritats són el pagament de les respectives hipoteques, impostos, trobar feina i mirar que els bancs no ens deixin sense sostre. El teatre, la poesia, la dansa, la filosofia, i tantes altres disciplines, les quals sense cap dubte es feien presents en un sentit altruista i de millora del món, són ara productes de segona necessitat.

Són molts els companys artistes que ara mateix veuen el panorama cultural cada vegada més maltractat per les circumstàncies de la crisi econòmica; a més, si hi afegim el maltractament de la classe política, sobretot quant a les retallades que pateix i patirà la cultura, així mateix com l’educació i la sanitat, però no pas la seguretat i la defensa. Una important part dels productors culturals, els artistes, trobem cada vegada menys plataformes on projectar, compartir, els nostres respectius treballs. Evidentment, si parlem en l’àmbit de les arts plàstiques, trobem moltes galeries que han decidit, erròniament, deixar de defensar els treballs de joves i desconeguts artistes per anar directament a fer una defensa, comercial, és clar, en aquests temps de crisi, d’obres d’artistes consagrats, signatures que en el mercat troben encara potencialitat de compra per part de col·leccionistes i persones, el discurs dels quals és anar sobre segur, vers un inversionisme fora de risc, on aquests artistes resten evidentment fora. Però cal recordar els artistes plàstics, per als quals les galeries d’art, tot i que comporten una gran importància en la trajectòria de tots ells, no són ni molt menys l’únic territori on presentar el seu discurs a la ciutadania. Afortunadament, tot i les retallades que han de pagar les factures dels “irresponsables”, encara trobem moltes iniciatives valuoses, en l’àmbit públic on els artistes poden presentar les seves obres, i fins i tot amb el vistiplau i el consens d’aquestes institucions poder oferir comercialment els seus treballs als visitants. Moltes vegades, oblidem que aquestes galeries d’art i sales d’exposicions pertanyen als nostres ajuntaments, diputacions i governs. Oblidem que formen part del nostre patrimoni i, com a bé comú, són així mateix propietat nostra. Per tant, hem de perdre la por i adreçar-nos als seus gestors i, complint els requeriments i mecanismes, sol·licitar que aquestes “cases del poble” mostrin en aquest cas la nostra obra.

Precisament, un bon exemple d’aquest tipus d’iniciatives, la visc personalment perquè, després de demanar, amb un projecte sòlid i ben definit, exposar la meva obra en els històrics Banys Àrabs de la ciutat de Girona, patrimoni de la ciutadania i gestionats magníficament pel Consell Comarcal del Gironès, aquesta proposta ha estat acceptada i, per tant, tot aquest estiu del 2011 —entre juliol, agost i setembre—, compartiré les meves reflexions plàstiques amb milers de persones, ja que aquest espai gironí és un dels més visitats de la ciutat, amb uns 80.000 visitants anuals. Aprofito precisament per convidar-vos a visitar aquesta mostra, no tan sols per gaudir d’aquest espai del segle xiii al mig de la Girona medieval, sinó també per veure aquests espais de la ciutadania oberts a iniciatives culturals i lògicament conèixer la meva proposta, una trentena de pintures de gran format, les quals, amb el títol de “Paradís”, pretenen, fent servir iconicitats senzilles i molt cromàtiques, fer sentir aquest espai on l’aigua, principi de vida, purificava els esperits de viatgers i els convidava a aquesta tan desitjada relaxació, de pau i serenitat que tots necessitem sense cap dubte.

Ànim, doncs, a les iniciatives culturals públiques i a l’aventura innovadora de buscar fora del limitat àmbit galerístic privat.

“Paradís”
Banys Àrabs de Girona
Consell Comarcal del Gironès
Juliol, agost i setembre de 2011

Més informació sobre Rafa Romero:
http://rafaelromeropoesis.blogspot.com//

Popularitat: 5%

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

dimarts, 12 juliol, 2011

Clara Drudis, Dolors Frutos, Estrella Pineda, Antonio Rosa

YouTube Preview Image
DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3PODCASTWMV)

Alba Casera Florejachs
Actriu

L’Alba Florejachs va néixer a Barcelona fa trenta anys. Des de molt petita tenia clar que volia dedicar-se a les arts interpretatives.

La seva formació abasta diferents tècniques, com són la tècnica de gest d’E. Decroux. Amb una companyia de Dinamarca va marxar a l’Índia durant sis mesos i allà va estudiar les danses tradicionals d’aquest país. Després, quan va tornar a Barcelona, va començar a formar-se en l’art dramàtic basat en les tècniques interpretatives de Sanford Meisner.

Quin paper té la formació en la trajectòria professional d’un actor o una actriu?

És molt important que un actor estigui format i que hagi tastat una mica de tot, perquè realment treballem amb els nostres instruments, que som nosaltres, com per a un músic ho és el violí. Nosaltres som el nostre instrument i s’ha d’entrenar tant físicament com espiritualment i emocionalment.

Quan vas adonar-te que volies ser actriu?

La veritat és que quan era súper petita a l’escola ja vaig centrar una mica l’atenció en el que m’agradava i hi vaig començar a participar a l’EGB. A l’institut també em vaig apuntar en alguna cosa que hi havia de l’Institut del Teatre, i el primer cop que realment vaig sortir a l’escenari a l’institut va ser al batxillerat, que va ser un subidón per a mi increïble.

Quan vaig acabar l’institut, vaig estar durant molt temps plantejant-me d’anar a l’Institut del Teatre, però, finalment, per qüestions polítiques i inquietuds personals, volia anar a Cuba a fer la formació allà. Als 18 anys cogí mis bártulos; vaig estar treballant un temps i vaig anar amb estalvis cap allà, i allà realment va ser com un trampolí per a mi, perquè, com que no tenia la família al costat, estava sola i també era tan jove, i en una altra cultura on, a més, la mentalitat és completament diferent, on tens tot el temps del món per estudiar, va ser on realment vaig descobrir que volia fer allò.

Quina és la teva trajectòria professional?

Quan vaig acabar els estudis, al principi vaig començar a fer molt amb la gent amb qui m’entenia, muntant jo coses. Vam fer un espectacle que es deia Pasaje al acto, que estava basat en el cas real de les germanes Papin, de Les criades de Jean Genet. Aquesta va ser la primera obra de teatre professional que vaig fer en una sala alternativa, però amb compromís amb una feina professional, perquè jo valoro la professionalitat no per quant cobres, sinó per com t’entregues al treball.

Després de les germanes Papin, ja quan vaig entrar a l’escola de mim, vaig estar amb la companyia i vaig fer tres muntatges amb la companyia que es diu Moveo Teatre, i vaig estar en un espectacle que es diu Réquiem, un altre que es diu Detrás i l’últim va ser Desveladas. Tot això en sales alternatives.

Quan vaig acabar aquí, paral·lelament vaig estar treballant al parc d’atraccions del Tibidabo fent muntatges d’animació de carrer, que això m’ha donat també eines per treballar amb el públic, que és un altre tipus de feina dins del món actoral, però és una cosa que a mi m’ha anat molt bé per a la feina que estic fent ara.

I després d’això vaig entrar en una producció de Hop!era, que hem estat al Teatre Condal, i que ha dirigit el Jordi Purtí. El Toni Albà va ser també cocreador amb el Jordi Purtí d’aquest espectacle. Vam estar de gira dos anys, i al Teatre Condal, tres mesos. Per a mi va ser un gran aprenentatge poder fer una obra durant molt de temps i es notava el procés dins l’escenari. I per a mi hi ha els assajos, i després s’acaba el procés d’assajos i comença el procés actual que consisteix, és clar, que l’espectacle, la història i els personatges encaixin.

Quan vaig acabar Hop!era, vaig fer també paral·lelament coses a la televisió, concretament amb El Terrat. Ara estic amb un projecte amb El Terrat súper xulo, amb un equip molt maco, un treball d’una paròdia que també està registrat com a comèdia. I aquesta obra que estic fent ara és el meu segon espectacle de text.

Què t’agrada més, fer teatre o televisió?

Són mons molt diferents, el teatre i la televisió. A mi m’agrada més el procés teatral, perquè és més llarg, pots anar més en profunditat, tens més temps per descobrir coses, no estàs limitat per marques i per tantes acotacions no tècniques, i tens una relació directa amb el públic. I a la televisió, al final el treball amb el company és el mateix, perquè tot depèn de l’altra persona, i tot el que passi, el text i tot, és amb l’altra persona. A la televisió hi ha un temps, igual que al teatre, però és un procés on vas més a donar un resultat, i llavors el temps que tens per descobrir, per jugar, per trobar i per créixer no és el mateix que al teatre. Al teatre, el que m’ha passat és que és més difícil, perquè quan t’entregues a un personatge o quan vius un paper després has de saber també sortir d’allà i no emportar-te el personatge a casa. A la televisió no passa tant, perquè és més quemar la mecha rápido y a otra cosa.

És pot viure del teatre?

Jo he tingut la sort, aquí a Catalunya, de poder-ne viure —precàriament, perquè comparteixo pis amb tres persones més—, però jo sí que n’he tingut la sort. Jo crec que és important no parar i no esperar que et passin les coses, i sempre continuar formant-te, perquè un es pot pensar: “Jo ho tinc tot fet i estic dintre del mundillo”, i vas a veure espectacles i… Bé, no ho sé, és un criteri personal. Per a mi, no, no és fàcil viure [del teatre], perquè no hi ha un bon mercat, hi ha poques productores, que porten tot el que és la marca teatral, i llavors no hi ha competència i, com que no hi ha gaire competència, el teatre no creix.

I després també, com a espectadora de teatre, hi ha espectacles que m’agraden molt, però no és un 90% del que vaig a veure, potser és un 10%. Com que no hi ha mercat, com que no s’aposta prou i com que les subvencions també se les està emportant gent que ja té peles, doncs hi ha moltes companyies i moltes sales alternatives on es podrien fer obres molt potents i companyies que podrien anar molt lluny, però, com que no hi ha un suport, tampoc van més enllà; o sigui, o que se subvencioni tothom o que ningú tingui subvenció, i que realment es creï un mercat de competència, perquè la competència, en aquest sentit, sí que és positiva, perquè et fa créixer i et fa avançar.

Què creus que ha de transmetre el teatre al públic?

Jo penso que s’han d’explicar històries que arribin… A mi m’agrada el teatre i sortir sentint que alguna cosa m’ha passat, o sigui, no sortir com si m’hagués pres una cervesa i anar-me’n a casa tan tranquil·la. En aquest aspecte jo em sento que m’he de comprometre d’aquesta manera, perquè si un actor no està viu en escena i a un actor no li passen coses de veritat és molt difícil que això arribi al públic. Després hi ha mil maneres de fer-ho, mil maneres d’entrenar-se, mil maneres de treballar.

L’Ariane Mouskine deia que la manera més directa d’arribar és a través de la comèdia i, en part, jo també ho penso, però m’encanta també anar a veure drames, i m’ho passo teta, perquè em sento viva quan les coses m’emocionen. També cal dir que estem en un món on no està gaire permès sentir, està mal vist sentir, o si plores: “Què li passa, què li passa…?”. I és una emoció com qualsevol altra, però crec que ara també està bé parlar de coses actuals, però els clàssics d’alguna manera són clàssics, perquè toquen temes que van afectar en aquella època i que ens segueixen afectant ara. Vas a veure un Shakespeare i hi ha coses que encara et ressonen, perquè són humanes.

Què implica formar part d’una companyia de teatre?

Per fer-te una companyia has de pagar moltes peles per registrar-te com a tal, i si no ets una companyia no pots anar a festivals, a molts festivals. Llavors hi ha companyies però no tampoc gaires, i sobreviure com a companyia aquí, a Barcelona, és molt difícil. Jo mai he fet una companyia, he estat en grups, però mai m’he registrat com a companyia, perquè no tenia els diners per fer-ho. També no casant-te amb ningú tens la llibertat de poder fer més coses i no ser esclau de res, però suposo que la part positiva de les companyies és que també pots créixer més, profunditzar molt més i pots fer el que realment a tu t’agrada. Però és un camí molt llarg i molt més difícil, o sigui, molt menys fàcil.

Jo no he treballat mai com a autònoma, sempre he estat en teatres treballant en produccions grans. A la televisió et fan un contracte d’artista i et donen d’alta i de baixa.

L’obra que esteu representant ara, L’expedient, tracta d’un tema bastant actual i candent. Com se us va acudir treure aquest tema?

Jo personalment he fet l’obra perquè a mi, com a actriu, en aquests moments m’interessa fer aquests treballs de text, perquè és la segona obra de text que faig i vull agafar rodatge. M’agrada molt fer text perquè trobo que és un tema interessant i que afecta molta gent i a nosaltres. A mi no m’ha passat mai res així, però sí que es donen situacions, com actors molt inestables: tens tres mesos de feina i de sobte et foten fora perquè o no funciona o no hi ha peles o s’ha acabat el projecte… I estàs en aquest desequilibri econòmic durant tota la teva vida, i d’alguna manera em ressona. Però, la raó sincera i personal per la qual l’he agafat és perquè vaig voler estar dintre L’expedient, perquè a mi com a actriu m’interessa fer treball de text i perquè el personatge em va agradar molt, quan la vaig llegir, i la història també.

Què et va comportar representar aquesta obra?

Va ser un procés de treball de dos mesos —si no m’equivoco—, assajant cada dia en un centre cívic, sense cobrar perquè no hi havia pressupost i amb totes les ganes i la il·lusió del món, i després vam venir a fer-la al lloc on estem ara.

T’has identificat en algun moment amb el teu personatge?

Jo tinc molts amics de la professió que es veuen una mica en aquesta situació. Jo he estat durant anys cobrant l’atur, perquè no he trobat feina. Ho anava compaginant amb altres coses, però, al final, amb el personatge, fent la funció, he descobert que tampoc, és clar, no s’allunya tant. Però no ho he descobert amb el cap, sinó que ho he descobert en escena: de vegades, per molt que t’esforcis treballant i per moltes hores que hi dediquis, només ets un número més, realment no som tan necessaris com ens pensem i realment estem a favor d’un sistema capitalista on el que interessa és comprar i vendre, sobretot en aquest tipus d’empresa, que és el que planteja L’expedient: que si l’empresa no va bé el primer que en surt perjudicat és el treballador.

Què fas actualment?

Ara estic aquí, al Guasch, fent això. Estic en un moment súper xulo de feina. Estic al Guasch, que s’acaba diumenge. Estic en un programa que vaig començar a gravar fa quatre setmanes, que no puc dir-ne el nom però que és per a El Terrat. Estic treballant amb la direcció de José Corbacho i després estic amb Planeta Impro, que és la companyia d’improvisació. La companyia hi és de dijous a diumenge i ara estic treballant els dissabtes. Aquest dissabte surto d’allà a les 21.30 h i aquí tinc funció a les 22 h.

Quins són els teus projectes de futur?

Ara, de moment, el projecte de futur és el present. S’acaba el que estic fent a la televisió amb una companyia d’improvisació i tinc moltes ganes de trobar un bon text que m’agradi molt i treballar amb dues persones, ja que tinc moltes ganes de treballar amb un bon text i una bona direcció. Aquest és el meu projecte de futur.

http://albaflorejachs.com/

Popularitat: 5%

Somescola.cat

dimarts, 12 juliol, 2011

Aurora Huerga
Secretària de Política Social i Desenvolupament Territorial de CCOO de Catalunya
Representant de CCOO de Catalunya a Som Escola

Què és i com neix Somescola.cat?

Som un conjunt d’entitats cíviques, culturals i de tot l’àmbit educatiu que, arran de les sentències del Tribunal Suprem espanyol que qüestionen el paper del català com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya, ens hem organitzat per refermar el nostre suport a l’escola catalana i al model de cohesió social que aquesta representa.

Què comporta la sentència del Tribunal en relació amb el sistema educatiu de Catalunya?

Atempta clarament contra un dels elements bàsics de l’escola catalana, un model que ha funcionat amb èxit els darrers 30 anys i gràcies al qual la nostra societat gaudeix d’un bon nivell d’educació i cohesió social. Per tant, la immersió lingüística ha de continuar sent un dels principals actius per aconseguir que no hi hagi separació entre comunitats ni discriminacions de cap mena. A la vegada, s’ha de continuar reforçant el model d’escola catalana i se n’ha de millorar l’eficiència per garantir un bon coneixement de les llengües oficials que possibiliti l’ús del català en els àmbits socials, econòmics i culturals.

Recentment s’han convocat concentracions arreu del territori de parla catalana per defensar un model d’escola en català. Quins paral·lelismes hi ha entre aquests territoris?

Aquesta reacció arriba després que el Govern de Francisco Camps hagi anunciat l’elaboració d’un decret que pretén capgirar el model educatiu del País Valencià per posar fi a les línees en valencià i, per tant, a més de 25 anys d’immersió lingüística. Si a això hi afegim les sentències que qüestionen el paper del català com a llengua vehicular a l’ensenyament i les anunciades pel president de les Illes Balears, que consisteix a suprimir també el model d’immersió lingüística, tot fa pensar que van en la mateixa línea.

Quin és el paper del sindicat a Somescola.cat?

El paper del nostre sindicat és defensar l’escola catalana com sempre hem fet perquè aquest model és el resultat dels esforços de tota la societat, especialment de la comunitat educativa, que, amb un consens absolut entorn del model lingüístic, ha treballat per tenir una escola democràtica de qualitat i cohesionada socialment i territorial. Per això, CCOO continuarem apostant per treballar amb aquestes entitats.

Es preveu alguna acció de futur?

Somescola.cat ha demanat als nous consistoris que una de les primeres decisions que prenguin sigui adherir-se al manifest a favor de l’escola catalana i la immersió, a la vegada que s’està preparant alguna acció cap al mes de setembre, ja que el dia 26 és el dia de les llengües.

Popularitat: 5%

Gestió cultural i xarxes socials

dilluns, 11 juliol, 2011

Verónica Rosselló
Tècnica del Servei d’Orientació Laboral
de CCOO de les Illes Balears

Cada vegada més les xarxes socials s’estan utilitzant com a elements de comunicació propera, transparent, pública i privada; rellevant i accessòria; seriosa i de broma; transcendent i quotidiana. La major part dels continguts els generen amics, coneguts, empreses, institucions o mitjans de comunicació. Encara que existeixen comentaris a favor i en contra d’aquesta nova manera de comunicar-nos, s’ha d’admetre que les xarxes permeten, als que les utilitzen, més coneixement de tot el que succeeix a qualsevol part del món en temps real, però també tot el que es digui a la xarxa pot influir milers de persones.

Actualment el públic està canviant la manera d’apropar-se a la cultura amb les noves tecnologies, sobretot perquè les persones ja gestionen la seva pròpia identitat i la reputació digital. Els internautes passen molt temps buscant informació interessant sobre continguts, notícies, esdeveniments, o informacions de diversa índole, fins i tot cultural.

Antoni Roig, director de la Fundació IBIT (Fundació Illes Balears Innovació Tecnològica) —fundació del sector públic de les Illes Balears adscrita a la Conselleria d’Innovació, Interior i Justícia—, explica que: “les tecnologies cal assumir-les com un fet quotidià, ja que Internet no és el futur, és el present i a partir d’aquí es tracta que hi hagi coses que es poden fer millor des d’un ordinador. El que ens permet la societat de la informació és gestionar la informació d’una manera diferent, més ràpida, instantània, eficient per a qualsevol tipus de gestió cultural, esportiva, empresarial, social o personal”.

D’altra banda, Margalida Castells, responsable de l’empresa ALEA, de gestió cultural i projectes de patrimoni, explica que: “Internet en general i, per tant, també les xarxes socials enriqueixen els individus, ja que els permeten més interrelació i més coneixement del que passa al món, en temps real, i això contribueix també al canvi i la hibridació cultural. Tot tema o col·lectiu, per petit que sigui, té un racó a la xarxa, i, si allò que s’aporta és rellevant, segur que té un públic”.

La cultura a les xarxes

La gestió cultural permet facilitar la promoció, la difusió i l’accés al patrimoni cultural a la societat. Lluís Bonet, professor de la Universitat de Barcelona especialitzat en gestió cultural, explica en el seu bloc que: “un gestor cultural és un mediador entre el món de la creació, el consum cultural i la participació ciutadana, i cadascun d’aquests mons exigeix estratègies específiques, de vegades contradictòries entre si. Els valors inherents a cadascuna d’elles: la qualitat i la innovació en relació amb els creadors, la democratització cultural respecte a l’estratègia de foment de les audiències, o el foment d’una veritable democràcia cultural —pel que fa a la participació ciutadana— exigeixen el disseny d’uns programes i unes habilitats comunicatives considerables”.

Tenint en compte aquesta afirmació de Bonet, no seria impossible utilitzar les eines 2.0 per a la difusió cultural en un mercat globalitzat tant en la producció com en el consum. Un exemple és l’empresa ALEA de gestió cultural, que va començar a funcionar a les Illes Balears fa set anys amb la idea de participar en projectes i accions culturals creatives i innovadores.

En aquesta empresa col·laboren filòlegs, pedagogs, documentalistes, traductors, historiadors i fotògrafs que es dediquen a dur a terme activitats en àrees de museologia, documentació, continguts culturals per a publicacions i webs, interpretació i didàctica del patrimoni, formació i cultura digital.

Margalida Castells, la responsable d’ALEA, comenta que: “en els darrers anys hem incorporat una mirada 2.0 en els nostres projectes. Som conscients de les necessitats que presenten la cultura i el patrimoni a les Illes Balears, de l’enorme potencial i la creixent demanda d’iniciatives i productes culturals que fusionin un contingut rigorós amb una perspectiva didàctica i comunicativa per arribar a tots els públics de la cultura. I Internet és un canal més per fer-ho; cada cop és més important per a l’èxit d’un projecte cultural que tingui presència a la xarxa”.

Així com ALEA utilitza les xarxes socials per promocionar les seves iniciatives, són moltes les empreses de gestió cultural que cada vegada s’estan adaptant més al creixement d’aquestes xarxes.

Sobre aquest tema, Antoni Roig, de la Fundació IBIT, opina que: “la inclusió digital és lenta, sobretot per incorporar en els processos les possibilitats que dóna la tecnologia. Hi ha persones i tecnologies que d’un dia a un altre s’adapten i unes altres que tarden més temps. Així com els gestors culturals, qualsevol col·lectiu que vulgui promoure coses han de posar en valor l’ús de Google, Facebook o Twitter”.

En les xarxes socials, hi ha nombroses oportunitats per comunicar-se amb les persones, que es poden aprofitar per fidelitzar marques o clients. En aquest sentit, Antoni Roig sosté que: “on hi hagi gent interessada, és possible fer qualsevol cosa. Una xarxa poden ser dos gestors culturals que intercanviïn diversos correus electrònics, formin un grup a Facebook o Linkedin. La tecnologia fa temps que té resolt el tema per apropar-nos a la gent i cada dia sorgeixen més coses”.

Un camí per recórrer

A les Illes Balears són molts els gestors o empreses culturals que ja s’estan comunicant amb el públic mitjançant la web 2.0. Sense deixar de costat la transmissió de la cultura tradicional a través de la interacció oral o el cara a cara, han aprofitat les eines d’Internet per incorporar-se al món digital sense oblidar els que encara no s’hi ha introduït. Per a aquests últims, Margalida Castells dóna un consell: “abans de llançar-se a un nou espai digital, planifiquin el que hi volen fer i quina imatge volen mostrar. Si no és té clar, més val esperar, no és bo precipitar-se, ja que tot allò que es fa a la xarxa deixa un rastre”.

Popularitat: 5%

Entrevista a Sergi Bernal, fotògraf

dilluns, 11 juliol, 2011

Clara Drudis, Dolors Frutos, Estrella Pineda, Antonio Rosa

YouTube Preview Image
DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3PODCASTWMV)

Sergi Bernal
Fotògraf

Em dic Sergi Bernal. Sóc de Santa Coloma, tot i que ara visc a Barcelona des de fa uns anys. No em dedico a la fotografia, tot i que en faig molta i m’agrada explicar coses mitjançant la fotografia.

Em dedico al món dels mapes i la cartografia, però en els últims anys he fet molta fotografia, des de fotografia de viatges, fotografia social, de fotoperiodisme… He fet treballs des de la Xina rural als camps d’arròs a la província de Guangxi, els refugiats sahrauís que estan al camp de refugiats de Dakhla o els refugiats sahrauís que estan a Barcelona, Madrid o Montornès, vivint a l’exili. I ara estic amb temes de la memòria històrica, amb un tema de fosses comunes.

D’on et ve aquesta afició a la fotografia?

Sempre m’ha agradat la fotografia, i des del 2005 vaig decidir fer fotografia més seriosament i d’alguna manera explicar històries, mitjançant la fotografia.

Els temes principals dels teus projectes se centren en temàtiques socials, per què?

Home, és ben segur que si agafo aquests temes és per la meva ideologia, i sempre m’ha interessat, doncs, poder explicar injustícies, i els mitjans que utilitzo són les fotografies.

En la teva obra, imatge i paraula van juntes. Per alguna raó especial?

La gran majoria de vegades, una imatge dóna molta informació, però és necessari contextualitzar-la i explicar i donar detalls, ja que una imatge sola no t’ho pot arribar a donar tot… Hi ha detalls, com dates o llocs o noms de persones, i sobretot en el tema de la memòria històrica, els actors principals han mort tots i per això moltes vegades necessites saber què va passar, necessites abans tenir informació del que s’ha arribat a publicar o el que està en arxius. Que pugui dir el que ha passat. I moltes vegades és això: intentar fins i tot fotografiar notícies de diaris, arxius de la depuració o expedients de la depuració, perquè et doni una idea de per què aquella persona és en aquella fossa comuna.

Estableixes interrelacions amb les persones que fotografies?

Tot depèn del tema que estigui fotografiant. Per exemple, quan faig fotografia de viatge, moltes vegades els impediments idiomàtics fan que simplement retratis una acció que veus. És difícil accedir a aquella persona, és difícil comunicar-t’hi, és difícil saber què està pensant d’una determinada cosa i que tu puguis arribar a plasmar-ho en una fotografia. Però, en canvi, quan la cosa és més propera i tu coneixes la història, moltes vegades fins i tot acabes amb una relació d’amistat amb aquelles persones.

Al teu bloc tens una frase que diu: “Vull la pau, però no l’oblit”. Quina relació hi ha entre la fotografia i l’oblit?

Doncs, aquesta frase de “Vull la pau, però no l’oblit” és la concepció del tema de la memòria històrica, i sobretot la memòria històrica d’aquest país, de la repressió franquista i tot el que suposa un país que no ha fet una revisió del seu passat; els estudiants mai arriben a estudiar el franquisme, els estudiants no saben que hi ha encara sense trepitjar fosses comunes dels represaliats i que estan allà des de fa 75 anys. I això és l’oblit, és el pitjor que li pot passar a una societat, que no sàpiga exactament on està trepitjant, i sobretot també mirant els familiars, els familiars, hi ha familiars que encara són víctimes, i la víctima represaliada és a la fossa comuna. La víctima represaliada, doncs, va patir, però hi ha altres víctimes que encara continuen, que són els familiars. I com que l’Estat no ha fet una revisió seriosa d’aquest tema, encara continuen sent víctimes, ara ja no del franquisme sinó de la democràcia.

Què t’ha portat a fer justament ara el projecte “Desenterrant el silenci”?

En el tema de les fosses comunes, ja feia temps que volia fer un reportatge fotogràfic.  Volia fer l’obertura d’una fossa aquí, a Catalunya, però aquí a Catalunya tenim fosses a la zona del Pallars, però perquè s’obri una fossa hi ha d’haver una associació de familiars que es posin d’acord, que ho demanin, que demanin la subvenció i que a la llarga es pugui obrir aquella fossa.

Llegint la revista Sàpiens, vaig veure que parlaven sobre el tema de la memòria històrica, que parlaven sobre la recerca d’un president del Barça que està a la Sierra del Guadarrama, en una fossa comuna, i a mi m’interessava, doncs, tocar una cosa així, i vaig llegir l’article i vaig trobar el nom d’una historiadora que tracta temes de repressió franquista, fosses comunes i tal, i directament em vaig posar en contacte amb ella buscant per la xarxa, i ella em va dir el que us he dit: que aquí a Catalunya no hi havia possibilitat per ara, però que ella coneixia un grup de científics bascos, que és el Grup de Ciències Socials Aranzadi, que aquesta gent exhuma, i em va posar en contacte amb un que fa exhumacions allà, un arqueòleg. Jo li vaig comentar la possibilitat d’anar-hi i si hi havia a l’estiu del 2010 alguna fossa que s’obrís. Em van dir que n’hi havia una a Burgos, i cap a Burgos, i vaig estar deu dies fent fotos. Vaig tornar a Barcelona i, en el moment de tornar a Barcelona, rebo una trucada que em diu que els familiars, l’associació dels familiars dels represaliats assassinats al Monte de la Pedraja, que van ser a la fossa, em diu que no s’havien recordat de dir-me —tot i que ella se’n recordava de quan era petita que el seu pare li havia comentat— que en aquella fossa hi havia un mestre, que era un mestre català, que feia un mètode d’ensenyament molt concret allà, en un poble de per allà dalt i, que en aquella fossa, doncs, hi havia aquella persona.

Com viuen els familiars de les persones represaliades que en un acte tan íntim com és l’exhumació de les fosses comunes hi hagi un fotògraf?

Generalment la família, com que moltes vegades són… en aquest cas, eren gent que vivien en pobles, i són unes comunitats molt tancades, unes comunitats que d’alguna manera han patit molt la repressió, no només perquè desaparegui del mapa algun familiar, sinó després, en ser familiars d’un rojo, doncs, d’alguna manera havien estat assenyalats amb el dit, i d’alguna manera continuava la seva purga. I que una persona jove, entre cometes, que fa fotos, que ve de Catalunya i que fa fotos sobre la història de la seva família… t’acullen amb els braços oberts, perquè volen que la seva història es conegui. És una història que ha estat enterrada durant 75 anys, perquè han estat ells per voluntat pròpia, no ha estat l’estat d’ofici que ha decidit obrir allò; han sigut ells anant a un notari, muntant el que és una associació i finalment demanar deu mil permisos, contractar les màquines i acabar obrint tot allò i pagant uns científics, arqueòlegs i forenses, que obrin tot allò.

Què va significar per a tu guanyar el primer premi del festival de Fotoreportatge Visa Off de Perpinyà?

Tot el que sigui rebre premis i distincions d’alguna manera és un reconeixement al teu treball. Jo vaig rebre el primer premi de fotoreportatge Visa Off el setembre del 2009 a Perpinyà, i no era un dels treballs que més m’agradin, perquè era fotografia de viatge.

Com veus la situació laboral actual dels fotògrafs?

La situació laboral dels fotògrafs, jo la veig malament, sempre que facis fotoreportatge. Desconec la gent que fa fotografia conceptual, o la gent que es dedica a temes de moda o la gent que fa altres tècniques com tècniques de natura, perquè, és clar, són móns… O gent que es dedica a fer fotos de càries o altres coses… perquè, és clar, és molt ampli. El tema de voler il·lustrar un moment o una situació o un detall de fotografia és molt ampli.

També quant a fotoperiodisme, veig que està molt malament, moltes revistes doncs… com que s’ha democratitzat molt el tema de la fotografia, doncs, moltes revistes moltes vegades entren a Internet si necessiten il·lustrar una notícia. Entren a Internet, fan una recerca amb quatre paraules clau, surt aquell lloc recòndit i allunyat de la Xina, acaben trobant la fotografia, t’escriuen un e-mail —alguns, d’altres no— i publiquen aquella fotografia i d’alguna manera ha baixat molt el nivell i, és clar, això ho nota el fotoperiodista, perquè abans el mitjà li pagava un viatge per a fotografiar aquella zona i feia un treball amb cara i ulls; ara els editors gràfics això s’ho estalvien i acaben sortint fotografies que…

Els temes de caire social que toques, et costa encabir-los en les teves exposicions?

Depèn del tema. Per exemple, el tema de la memòria històrica aquí a Catalunya, ara per ara té molt bona acollida. Per exemple, el que és el tema dels sahrauís és més sensible, sobretot quan pensem que hi ha una població immigrant marroquina molt gran i que els tentacles del poder no volen que es tracti aquest tema, sobretot quan l’Estat espanyol té una gran responsabilitat amb el tema sahrauí, i saber que són allà en aquells camps de refugiats podrint-se, d’alguna manera també és conseqüència de com van jugar les cartes els governs d’Espanya i les que estan jugant ara per salvaguardar unes estratègies geopolítiques i comercials.

Quins són els teus projectes de futur?

Encara continuo buscant informació sobre el mestre Antoni Benaiges, però en el futur, estic començant a fer fotos, però encara no sé què sortirà, però m’agradaria fer un projecte que seria —no sé el títol que portarà— el de la memòria històrica. Es diu “Desenterrant el silenci. Antoni Benaiges, un mestre català, una fossa comuna a Burgos”. Aquest treball, que he començat ara, no sé quants anys trigaré ni res, perquè és un projecte que no saps quan s’acaba. M’agradaria tocar la memòria històrica també, però aquesta vegada amb membres del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), perquè hi va haver tres o quatre persones que van viure l’any 36 aquí la revolució, eren tres o quatre persones vives, i m’agradaria fer un projecte fotogràfic al voltant d’aquesta gent i també completar-ho amb retalls de diaris, fotografies antigues…, encara no sé la forma que tindrà ni res, però per ara vull fer un homenatge a aquests homes i dones.

Què és el projecte “Obtura”?

El projecte “Obtura” és un projecte molt innovador, que ha sortit a Barcelona, en el qual col·laboren molts fotoperiodistes. És un projecte que té com a finalitat donar difusió d’obres de fotoperiodistes. Jo hi participo amb un audiovisual que té a veure amb “Desenterrant el silenci”. I tot aquest projecte significa que diferents fotoperiodistes passen els seus audiovisuals, els seus projectes perquè es puguin visualitzar en la xarxa. I no només tens l’audiovisual del projecte, sinó també l’entrevista, una entrevista que t’explica com s’ha fet aquest projecte, i és molt interessant.

http://sergibernal.blogspot.com

Popularitat: 5%

Isona Passola, productora de cinema

dilluns, 11 juliol, 2011

Emili Rey, Eduard París

YouTube Preview Image
DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3, PODCAST, WMV)

Isona Passola
Productora, guionista i directora de cinema

Avui, novament una entrevista a La Teranyina. Avui estem amb la Isona Passola, que és productora, a més de directora i guionista de cinema en català, de llarga trajectòria i amb un gran nombre de títols i treballs al darrere, en la seva carrera. Per dir-ne un, per exemple, el documental Catalunya-Espanya.

Però ara es troba en un moment molt dolç o, com va dir ella en recollir un Goya, en la glòria, en la seva carrera, sobretot per l’èxit obtingut per la pel·lícula Pa Negre, produïda per ella i que ha tingut 9 Goyas i 13 Premis Gaudí. I el reconeixement, que això és el més important, de la crítica i, sobretot, del públic.

Isona, moltes gràcies per ser avui aquí amb nosaltres a La Teranyina, per haver atès la nostra trucada.

La primera pregunta és obligada: com neix Pa negre i quins són els ingredients que fan que aquesta pel·lícula hagi tingut l’èxit que ha tingut?

Primer de tot vull dir que em fa molta il·lusió aparèixer en una publicació de CCOO. Crec que els sindicats tenen una funció importantíssima en la societat, ara més que mai. Perquè la veritat és que ens l’han feta molt grossa i ens hem de defensar, hem de construir, construir, construir… perquè, si no, no sé on ens portaran.
Pa negre és una pel·lícula més de totes les de la meva trajectòria que hi ha per aquí, el que passa és que és una pel·lícula de la maduresa, que ha sortit després de l’experiència d’haver-ne produït vint i de treballar amb un director que és l’Agustí Villaronga (que és un grandíssim director) i partir d’una novel·la bona. Aleshores hem aconseguit fer una mena de pack que ha funcionat molt bé. Hem agafat una novel·la bona d’Emili Teixidor, que era Pa negre, que ja se n’havien venut moltes edicions, hem fet un guió i sobretot hem volgut buscar un públic ampli. Hem volgut recordar la memòria històrica, que ens sembla un altre element importantíssim que s’ha oblidat, que ens hem obligat a oblidar. I la sort que hem tingut és que hem tingut grans actors amb Pa negre. O sigui, a Pa negre els protagonistes són dos nens, els grans papers els fan persones petites i els petits papers els fan grans actors.
Crec que s’ha produït el gran miracle d’una pel·lícula molt potent, pel tema, la Guerra Civil. La gent diu: “Una altra de la Guerra Civil!”, i jo dic: “Però quina tonteria!” o “Una altra de l’Oest!”, “Una altra de la Guerra Mundial!”. Els grans temes de la humanitat, els grans conflictes de la humanitat generen gèneres. Una de l’Oest és un gènere, una de la Guerra Mundial és un gènere. I la guerra nostra va ser tan bèstia, va ser el resum de tantes tensions internacionals i internes nostres, perquè ens estàvem jugant si formàvem part del que en aquell moment era el bloc comunista… ens estàvem jugant una altra estructura de l’Estat espanyol, amb Catalunya i el País Basc sobirans, la gent lluitava per tantes coses… i la prova és que vam tenir molts brigadistes internacionals, gent que va venir a morir per nosaltres, perquè creien que s’estaven jugant una causa justa, i s’estava jugant la causa de la llibertat, també, i de l’Europa més civilitzada.
Jo crec que hi haurà d’haver moltes pel·lícules sobre la Guerra Civil. Perquè allò important no és el tema, allò important són les emocions de les persones. I quan em diuen: “Tu fas pel·lícules catalanes, i això és molt local”, dic: “Sí, sí, és que nosaltres, tots volem pel·lícules locals”. Perquè amb la globalització les pel·lícules han de ser molt d’un lloc, i les emocions i les tensions són universals; per tant, és una pel·lícula que reivindica la memòria històrica, reivindica la humiliació dels perdedors, la reivindica d’una manera molt oberta, perquè no fa lluites de bons i dolents, sinó que veu allò bo que tenien els dolents (que en tenien poc, perquè evidentment eren vencedors i actuaven amb impunitat), però també veu allò de dolent que tenien els bons. I això li ha donat una lectura molt àmplia i molt crítica. Jo crec que Pa negre ha funcionat també per això, perquè s’ha anat molt a fons de tota la complexitat de la guerra, que va ser tremenda, tremenda…

M’agradaria recordar el reconeixement, en recollir el Goya, que vas fer als companys i companyes de l’Acadèmia del Cinema. Vas parlar que havien votat més enllà d’una bona pel·lícula, que havien votat la diversitat, recordo que vas dir: “Siempre vais por delante, compañeros del cine”, per haver votat una pel·lícula en català. Jo suposo que darrere d’això hi havia un missatge molt profund que anava molt destinat a una sèrie de persones d’aquesta gran caverna mediàtica que estem patint en aquests moments.

La gent del cine a Madrid ja van fer Hay motivo per tombar l’Aznar. Quan Aznar estava en la seva fase més fatxa, més feixista en el pur sentit de la paraula, insultant, agredint, mentint, falsificant la realitat, etc., la gent del cine es va posar en contra de l’Aznar. També és veritat que vam anar amb l’Estatut a Madrid i no ens van donar suport. Potser no el vam buscar prou bé, però ens vam trobar molt sols, els catalans, amb l’Estatut. Però tinc la impressió que els del cine sí que van més endavant. Van més endavant, perquè són gent de mentalitat oberta, són gent progressista i els toca de molt a prop, a Madrid, la caverna mediàtica. Aquí la tenim, però la tenim clarament diferenciada, com a enemiga. Igual que tenim molt poc PP a Catalunya, al País Valencià i les Illes és una altra cosa; i el PP a les Illes és diferent del del País Valencià, que està tot ell empastifat de corrupció, i el de les Illes també, però vaja… Tinc la impressió que són un bloc molt progressista i aleshores van saber pensar que la pel·lícula era bona, perquè està feta en català. Perquè sempre ens diuen: “No poseu taxis grocs!”. Doncs sí, posem taxis grocs, a veure si s’acostumen als taxis grocs, a veure si s’acostumen a l’Estat plurinacional. Jo sóc de les que penso que s’han de posar, fer bones pel·lícules i posar taxis grocs. Fer bones pel·lícules en català, si no, sempre que anem a Madrid anem amagant-nos del que som.
Jo era presidenta de l’Associació de Productors, i això del doble llenguatge i tota aquesta etapa del Pujol, de parlar d’una manera a Madrid i d’una altra manera a Barcelona, no hi ha manera de desfer el nus. I per això ho vaig fer, per això ho vaig dir, i va tenir una repercussió realment molt forta a Catalunya, i allà no… perquè, és clar, això del glamour del cine, tot és molt glamour i tot és una mica frívol, no? I de vegades cal dir les coses pel seu nom.

Tu ets de formació historiadora. A més, ets professora d’universitat. Què és primer? Vas ser professora primer i després productora? Com una professora acaba essent productora de cinema?

De fet, jo havia començat fent teatre amb els que són Dagoll Dagom ara. Llavors jo havia estat sempre molt a prop del món de l’espectacle, però no havia volgut… Així com els meus companys van deixar la carrera per dedicar-se al teatre, a mi la història m’ha servit molt per analitzar els moviments socials, els canvis, la societat… m’ha donat una gran tranquil·litat mental per poder analitzar, a partir de les experiències del passat, el present, i saber què vull en el futur. I aleshores tots van dir: “No, no, el teatre és la nostra vocació”, i tots van deixar la carrera en massa. Recordo el Vicenç, la Rosa… i jo vaig dir: “Jo vull continuar amb Història”. Llavors vaig acabar la carrera, vaig començar a fer classes d’història a la Universitat de Vic i allà vaig començar a treballar amb l’audiovisual; és a dir, vaig començar a muntar debats. Agafava un sindicalista de l’època, el Noi del Sucre, i el feia dialogar amb un polític. I vaig començar uns debats històrics amb els alumnes que van tenir molt èxit i a partir d’aquí vaig fer un curs d’Introducció a la Imatge a l’Institut del Teatre. O sigui, vaig tornar a connectar amb el que m’havia agradat i aleshores ho vaig ajuntar tot, i vaig fer una productora, i he fet diverses pel·lícules de temàtica històrica. I Catalunya-Espanya no deixa de ser el resum de com jo veig el diàleg entre Catalunya i Espanya però no per via polítics, que estan molt interferits pels partits, sinó per la via dels que pensen, dels que reflexionen. No vull dir que els polítics no pensin, eh? Però bé, Catalunya-Espanya ha estat una pel·lícula que m’ha fet posar els grans pensadors sobre la relació entre Catalunya i Espanya. I de tota la gent que hi ha reflexionat, no hi ha ningú que vulgui un model centralista d’Estat. Com a mínim són federalistes. I on s’ha construït el model federalista d’Estat? Els que l’havien de defensar no ens l’han defensat. Per tant, em va interessar molt a través de la reflexió, del pensament, posar els millors, perquè jo crec que vaig triar els millors opinadors, i no opinadors mediàtics, sinó els opinadors de fons, i així vaig poder casar les meves dues aficions, o els meus dos motors, que són la història i el cine. I això va ser molt bonic, va ser molt gratificant.
Pa negre és una gran ficció, una grandíssima ficció feta amb tots els mitjans, però també toca el moment històric. I és quan em sento més realitzada com a persona, quan s’ajunta la potència mediàtica que té el cine amb un discurs crític amb la societat, perquè jo crec que hem d’estar molt desperts. Cada vegada tinc més clar, i així ho dic al meu fill, que hem vingut a aquest món per canviar-lo. Això no hi ha qui ho aguanti. No pot ser, aquestes desigualtats. No pot ser aquestes injustícies. Tot això, hi ha d’haver veus molt crítiques, no ens podem adormir creient-nos que tot el que ens expliquen és bo, veient aquestes porqueries que ens passen per la tele, per les teles no públiques, no? I com més gran em faig, més satisfacció em produeix. No visc l’esperit crític des d’una perspectiva dramàtica ni amarga sinó al revés, em dóna una alegria de viure… em dóna sentit a la vida.

Doncs, precisament ara Pa negre apareix en un moment molt difícil, amb una crisi econòmica, totes les indústries estan en crisi. És un moment difícil per a les persones, un moment de retallades, fa quatre dies hem vist fins i tot les mobilitzacions del món de la cultura… com ho veus, això? Pa negre és un oasi en un desert? Com es pot solucionar?

Jo crec que amb Pa negre ha passat una cosa molt curiosa. Diuen que en el món de la cultura catalana, que comprèn Catalunya, el País Valencià i les Illes, hi ha uns dos milions de persones molt atentes, que es considera un grup molt fidel, fins i tot dins dels grups dels estàndards europeus. Que quan se’ls convoca, amb el que sigui, amb una cosa en què se senten atrets per la qualitat, acudeixen tots en massa. I jo he sentit que Pa negre els convocava, perquè ha anat molt bé a València amb versió original catalana, ha estat a Menorca, Eivissa i Formentera, ha estat a les Illes, i allà és on s’han donat el 70% d’aquests 500.00 espectadors. Llavors, vol dir que la cultura catalana… que tenim coses en comú. Tenim la llengua, el cordó del Mediterrani, tenim moltes coses que ens uneixen, que els polítics ja arribaran a tenir la forma de contacte, però aquests territoris de parla catalana se senten convocats culturalment quan un tema els interessa. Per exemple, s’han venut 60.000 DVD en 3 setmanes, que és un rècord… A l’Estat espanyol no havia passat mai. Tothom la vol tenir, tothom diu: “És una bona pel·lícula que m’explica a mi, explica els meus avantpassats i no només l’he vist al cine, sinó que la vull tenir”. Bé, és una gran satisfacció. Estem feliços i ens van caient premis i premis… Mira, la setmana passada la presentava a Roma, Pano negro, i tenim 55 festivals internacionals de primera categoria per ensenyar-nos al món. Això és fantàstic.

Suposo que a Itàlia els deu recordar el millor moment del seu cinema, Pa negre.

A Itàlia els va agradar molt, van aplaudir molt, després van fer un debat el dia que vaig anar a la presentació. El Mediterrani té molts punts en comú.

Tu ho has dit, heu venut molts DVD; per tant, és una molt bona notícia. Com veus la relació entre la cultura, el cinema i Internet? L’altre dia el nou president de l’Acadèmia deia que és una realitat, existeix, però encara no s’han trobat solucions a aquest matrimoni. Com ho veus?

Mira, jo crec que a través d’Internet es veu més cine que mai, més cultura que mai; per tant, Internet és una bona eina, el que passa és que s’ha de gestionar, hem d’aprendre a gestionar-la. El que no pot ser és que a les 24 h de nosaltres haver posat Pa negre a lloguer, l’haguessin penjat 300 persones. No pot ser que l’Estat espanyol sigui el segon estat més pirata, és que no té cap sentit, a Europa. El que passa és que hem de trobar la manera de gestionar això. Aleshores, els correspon als polítics. Ara amb la Llei Sinde s’ha de fer el reglament per trobar la manera amb què la gent ens pugui veure. Per exemple, amb Filmin també vam fer un rècord. A Filmin es pot descarregar pagant. L’havien descarregat 2.000 persones en molts pocs dies, cosa que vol dir que hi ha camins. Hi ha la gent que pagava, que descarregava i pagava i la veia en condicions, hi havia els qui la veien al cine, hi havia els qui la veien en DVD, i hi havia els qui la baixaven de franc. Mentre no es mentalitzi la gent que això és robar, i no se’ls doni vies… La gent no té ganes de robar. Això de “fem trampeta i la baixo gratis”, en el fons… si hi ha unes vies per fer-ho bé, a mi tant se me’n dóna de vendre-la a 20 cèntims i vendre-la a un milió de persones, perquè és clar, jo sé que arribo a molta més gent. Ara, el que no pot ser és que quan encara la tinc a les sales i tot això, es baixi de franc. Tenim molt més públic potencial i, per tant, podem vendre molt barat, perquè ens seguirà retornant a nosaltres per poder seguir produint. Jo espero que ho gestioni el [Enrique] González Macho, que és el president de l’Acadèmia, i aleshores té la Judith Colell al costat, que jo crec que el mentalitzarà també d’això, perquè és el que tots volem i després també per a la pluriculturalitat, que ens convé molt, a l’Acadèmia.

Abans de començar l’entrevista deies una cosa molt curiosa, i és que Pa negre us inundava absolutament i no us permetia començar nous projectes. Però teniu nous projectes. Ens pots explicar en què esteu treballant?

Encara no els ho puc dir, perquè no he tingut temps, però de veritat, no hem parat. El que passa és que vam estrenar fa sis mesos i s’han anat desencadenant els fets, l’hem anat presentant, hem anat rebent premis, perquè ja portem els 13 Gaudís, els 9 Goyas, el Fotogramas de plata, la Rosa de Sant Jordi de Ràdio Nacional d’Espanya, ara ens ha caigut el de Nantes, cada dia ens en cau un! Aleshores, hem d’anar donant la cara… Això és bo.
El que passa és que per fer un projecte tan bo com Pa negre necessites molta preparació, molt temps, molta serenitat… I jo crec que haurem de dir prou un dia d’aquests per començar a pensar en els pròxims. Nosaltres en preparem 3 o 4 i el finançament és el qui decideix quin tira endavant.

Per anar acabant, Isona, què diries a la gent que ens està veient?

Hi ha molt bon cinema en català. I sobretot que ens explica molt bé a nosaltres. És a dir, a Madrid s’ha fet molt la comèdia madrilenya, que no ens explica gaire bé a nosaltres. Nosaltres tenim un referent, molt mediterrani, de proximitat amb França, que realment fan que fem un cinema amb el qual ens sentim més identificats. D’entrada hi ha hagut un cinema molt bo que ha anat a festivals, molt experimental, però aquest cinema encara no havia trobat el seu públic. Ara hem començat a fer pel·lícules que busquen el seu públic. És veritat que s’ha fet un cinema industrialment català que no era en català, que ha anat molt bé —El orfanato, Los ojos de Julia, REC…— tot això és cine industrialment català. Però, de la mateixa manera que la gent vol la televisió en català —bé, a Catalunya; a València espero que la tornin a veure aviat—, perquè realment és una televisió pública decent, no per res més… Sempre podria ser millor, però tenim unes televisions públiques, tant l’espanyola com la catalana, que responen a la mentalitat de la televisió pública. I cada vegada que restes una televisió pública estàs fent que la població esdevingui més inculta i no pot ser, això. Aleshores, jo crec que el cine en català… Mira, aquest any hi ha hagut Herois, hi ha hagut Bruc, ara ve Eva, que estarà molt bé, hi ha hagut Pa negre, hi ha pel·lícules que estan bé i que si es normalitza la Llei del cinema podrem triar en quina llengua volem veure lliurement el cine. No com ara, que tot és en castellà, vull dir que és l’última pota de la cultura catalana, que falta normalitzar el cine. Nosaltres evidentment que produïm en català. Perquè anem a tot el món en català i no tenim cap problema. Anem a tot el món en català. Jo he estrenat en seccions oficials, en festivals, i tothom està encantat de saber que a part del portuguès, el gallec, el basc, es parla el català i el parlen 12 milions d’habitants si sumes tot el que és la zona catalana de parla catalana. Jo no tinc cap problema anant pel món en català, menys problema he de tenir a Espanya i encara menys a casa! Llavors em sembla que és natural i que la gent s’ha d’animar… No s’ha d’animar: hem de fer bones pel·lícules i les vindran a veure, segur.

Isona, moltíssimes gràcies per haver participat en aquest espai de La Teranyina, i a vostès per la seva atenció, fins a la propera vegada.

Popularitat: 5%

Acció Jove – Joves de CCOO, en col·laboració amb el Servei Lingüístic de CCOO de Catalunya, ha resolt els premis del 6è Concurs de Còmic Working Class Heroes, herois de la classe treballadora.

El jurat, format per Manel Fontdevila, Pepe Gálvez, Carlos Azagra, Eliseo Sanabria, Juanjo Sáez, Breixo Hardegui, Josep M. Romero i Tània Pérez, van dictaminar que els treballs guanyadors d’aquesta edició són els següents:

Primer premi
“La fàbrica”, de Ricardo José Gil Hermida


Segon premi
“Els xarop d’auró”, d’Alexix Nolla Revert


Tercer premi
“Lluna d’esperança”, d’Antoni Carrillo Bosch

Accèssit al guió i originalitat
“Lycra social”, de Santiago Calderón i Wahab Zeghlache

Popularitat: 4%

Exposició “Sahrauís”

dilluns, 11 juliol, 2011

Popularitat: 5%

Català a la Franja – R. Sistac

Quan parlem de territoris de llengua catalana tenim clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; evidents i indiscutibles.

Entrevista a Carme Sánchez, directora de Paraula. Centre de Serveis Lingüístics, de Palma

L’associació Paraula, amb seu a Palma (Mallorca), promou tot tipus d’iniciatives que contribueixen a fer un ús normal de la llengua catalana.

Rafa Romero: exposició “Paradís”

Les iniciatives culturals públiques com a valuosa alternativa al limitat àmbit galerístic privat.

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

Actriu formada teatralment a Cuba, va marxar a l’Índia durant 6 mesos amb una companyia de Dinamarca, on va estudiar les danses tradicionals d’aquest país.

NÚVOL