Dissabte, 27 de Maig de 2017

Alejandro Miquel Novajra
Antropòleg de la UIB

Societats tribals, clientelars, naturalment corruptes, sense sistemes de control extern, segmentàries (cadascú és membre de la societat en tant que forma part d’una família, d’un poblat, d’una tribu i sempre es presenta en oposició grupal als altres grups). Estats, països, societats dintre dels quals no funcionen els mecanismes de la modernitat: ciutadania, producció, debat d’idees. Són (ho eren, i eren considerats com a tals, tal com explicava de forma profunda Mohammed Abed al-Jabri) els universos de la tribu, el botí i la creença ferma i única.

La realitat, però, és tossuda, testarda i insisteix a posar-nos entrebancs; ens trenca els esquemes. Les notícies d’Al-Jazira, dels sobrevalorats Facebook o Twitter, o dels mitjans més clàssics, ens escupen a la cara imatges i discursos d’una altra galàxia conceptual. Quin ha estat l’error? Si més no, quatre de concepció i anàlisi i un, potser el més important, de comprensió del que està passant ara. Primer, hem confós els governs amb les societats; hem atribuït a un pretès sistema intern que, quasi sempre, ha estat la imposició des de l’exterior, el suport a un grup més procliu als interessos externs, o la resposta tergiversada i oportunista davant situacions de clar desavantatge en les relacions internacionals. Segon, s’ha imputat a característiques de cultures pròpies, a més a més, fixes, inalterades, sense història, el que sovint ha estat resultat de processos complexos i molt recents de canvi i interacció internacional (quantes realitats ètniques brutals són invencions colonials: com ara l’estricta divisió entre tutsis i hutus del rei Leopold de Bèlgica al Congo, segons el nombre de vaques posseïdes… i per necessitats censals de la metròpoli). Tercer, tot i que fa temps que existeixen estudis i informacions alternatives també sobre les societats àrabs, a Occident s’ha continuat amb el vell i còmode sistema de confondre la informació rebuda (passiva) amb les realitats actives (l’Orientalisme del plorat Edward Said n’és la crítica més oberta i clara).

El quart és gairebé un tòpic: àrab és igual a islàmic. D’acord que el paper de l’islam a la societat àrab és diferent del paper del cristianisme a Europa (als EUA caldria fer una discussió més fina; i tal vegada també a Europa mateix); d’acord amb la vella idea que, mentre el cristianisme s’instaura dins una societat ja preexistent (l’Imperi romà) i en respecta els marcs d’actuació (altre cop caldria fer intervenir la història i algunes intencions i idees ben actuals), el profeta Mahoma fa una gran revolució política i pretén canviar la fragmentació tribal preexistent (cadascú amb el propi Déu-bandera-identitat-síntesi) per una nova societat unitària; doncs, l’islam crea la umma, la societat. Però el país amb més islàmics del món és Indonèsia, no àrab; Iran tampoc no ho és; bona part de la Xina professa l’islam i tampoc ho és, o els moros filipins, els wòlof senegalesos, els tanzans, els tamazic o tants afroamericans als EUA o grups islàmics espanyols… I els cristians maronites siris (àrabs, tot i negar-ho de vegades) foren la causa de la desvinculació del Líban de la Gran Síria, per exemple. Encara hi ha una cadira a la missa del gall de Betlem amb la kufia d’Arafat (l’esposa, palestina, era cristiana), on anava cada vespre de Nadal com a president d’un poble plural i àrab.

Amb tot, es podria continuar afirmant que l’islam és determinant… però quin? Deia Clifford Geertz, en l’inici del seu llibre Observant l’islam, nascut d’anys de treball al Marroc i a Indonèsia, que qui considerés que no feia més que parlar del mateix paràs atenció en el fet que tots dos pobles oren mirant cap a la Meca, però des de punts geogràfics oposats. Recordem intel·lectuals europeus ben al mig del segle xx, que no podien viure, per exemple, llurs homosexualitats lliurement a Europa (s’arriscaven i patien, com a mínim, presó) i fugien a Marràqueix, Tànger, Xauen, on els santons sufís debatien tranquil·lament d’allò diví i humà amb ells.

I ens resta el cinquè, el darrer error: els canvis que s’estan produint poden ser admesos, entesos, però, com a constatació de bona part de les percepcions precedents. El món araboislàmic comença a arribar a la nostra civilització, s’acosta a la modernitat de la qual fa anys, potser dos segles, que nosaltres gaudim. Ambdues qüestions discutibles: la segona, perquè el procés de pèrdua accelerada de les conquestes democràtiques, de l’estat del benestar, de la capacitat negociadora —i, doncs, organitzativa— dels assalariats a Europa recorre l’espai, les institucions i les relacions més nostrades. La primera, perquè les propostes i les accions són noves, fresques, deutores sovint d’experiències profundes de lluites no vençudes i de fracassos flagrants (la globalització no pot ser proclamada només en una direcció; l’emigració no només pot ser font de coneixement, riquesa i aprenentatge quan la fan els europeus). De vegades trobam partits més o manco assimilables als europeus; de vegades rebutjos a part dels mateixos per raons que, deixem-nos de subterfugis, també ho haurien de ser a ca nostra. Hi ha nous tipus de sindicats, moviments socials (moviments, no associacions) que debaten, construeixen idees, elaboren discursos i proposen i apliquen la famosa (i sovint oblidada) praxi.

Tal vegada les lliçons ens venguin d’allà i calgui aprendre’n.

Popularitat: 4%

Be Sociable, Share!

Català a la Franja – R. Sistac

Quan parlem de territoris de llengua catalana tenim clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; evidents i indiscutibles.

Be Sociable, Share!

Entrevista a Carme Sánchez, directora de Paraula. Centre de Serveis Lingüístics, de Palma

L’associació Paraula, amb seu a Palma (Mallorca), promou tot tipus d’iniciatives que contribueixen a fer un ús normal de la llengua catalana.

Be Sociable, Share!

Rafa Romero: exposició “Paradís”

Les iniciatives culturals públiques com a valuosa alternativa al limitat àmbit galerístic privat.

Be Sociable, Share!

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

Actriu formada teatralment a Cuba, va marxar a l’Índia durant 6 mesos amb una companyia de Dinamarca, on va estudiar les danses tradicionals d’aquest país.

Be Sociable, Share!

NÚVOL