Dilluns, 24 de Juliol de 2017

Rafael Borràs Ensenyat

“Formentera Lady dance your dance for me
Formentera Lady dark lover.”[1]
King Crimson

El disc Islands, que els King Crimson editaren l’any 1971, començava amb la cançó “Formentera Lady”. A Mallorca els que encara no havíem anat a Andorra o a Perpinyà, vàrem poder gaudir del disc amb uns quants anys de retard, ja ben consolidada la revolució cultural, econòmica, social i d’identitat que va suposar el turisme de masses i massiu. Aquestes illes (les Balears i les Pitiüses) varen fer en un temps històric molt breu una radical transformació d’una societat amb una indústria turística importantíssima, a una societat totalment “turistitzada”. Avui dia, a les acaballes de la primera dècada del segle xxi, el turisme s’ha convertit en una mena de déu que ens ha de garantir la “prosperitat universal neoliberal”, en el marc de la globalització neocapitalista. Però els costos socials, ambientals i culturals d’aquest peculiar procés d’integració a la mundialització de les desigualtats i la iniquitat social i ecològica no té gaire a veure amb el paradís formenterenc que ens cantaren els King Crimson.

El cas és que encara avui perdura la discussió acadèmica i política sobre la nostra història econòmica i social d’abans de l’arribada de la revolució turística. La dreta política i social i l’empresariat, especialment l’hoteler —poc il·lustrat, majoritàriament—, sosté que les persones que habitaven aquesta terra es morien de fam abans que arribés el primer xàrter ple de guiris. Els progressistes, i especialment els sectors més cultes i rigorosos, argumenten, amb tota la raó, encara que amb algun matís, que abans del turisme hi havia vida i economia amb una considerable activitat comercial i industrial. Tal vegada el més entusiasta defensor d’aquesta segona postura és el catedràtic, i actual conseller d’Economia i Hisenda del Govern de les Illes Balears, Carles Manera, que recentment ha publicat dues obres cabdals per entendre la història, el present i, potser, el futur de l’economia balear.[2] No és aquesta una polèmica innocent. Es discuteix si els ciutadans i ciutadanes hem d’estar eternament agraïts als hotelers i, per tant, els qui han de comandar són els amos de la indústria turística,[3] i si els processos democràtics són una qüestió formal i poc més.

La “cutrez” turística

Tanmateix, el que és clar és que hi ha una diferència substancial entre les societats amb turisme —posem per cas Nova York, París o Barcelona—, on l’activitat turística és un vector econòmic més o menys important, i les societats turístiques —com és el cas de les Illes Balears—, que es caracteritzen per haver teixit una xarxa social, econòmica i política que podrien anomenar del tot turisme. Aquestes societats turístiques solen ser el fruit de processos polièdrics, i aquest és el cas d’aquesta terra, que té una tradició turística que li ve de lluny. Cal recordar que, ja l’any 1905, Enric Alzamora creà el Fomento del Turismo de Mallorca, una associació pionera en tasques promocionals. De fet, Mallorca es va convertir en els anys vint i fins al cop militar de Franco en l’illa de moda de la Mediterrània. L’any 1935 —tot just abans del començament de la Guerra Civil—, el nombre d’instal·lacions turístiques i de visitants eren espectaculars per aquella època; concretament funcionaven 135 hotels i més de 90.000 persones visitaren Mallorca per fer turisme. Després del triomf militar del feixisme a Espanya i durant els anys de la postguerra mundial, hi ha una aturada en la progressiva “turistització”, ja que els mercats europeus s’han col·lapsat i, encara que es recorri al mercat “nacional”, la cosa no dóna per a gaire més que per a unes pintoresques ofertes de “viajes de luna de miel a Mallorca”. És a partir de l’any 1956 que, amb uns 100.000 visitants i prop de dos milions d’estades, es pot afirmar que començà la imparable embranzida cap al Tot Turisme Balear.[4] Després va venir el boom dels operadors turístics, l’inefable Fraga Iribarne al Ministerio de Información y Turismo, la desesperada recerca de divises de la dictadura franquista, la pujada al poder del règim de l’Opus Dei i dels anomenats tecnòcrates, els anys finals del franquisme, la transició… la democràcia. La qüestió és que entre construcció a tot preu i finançada pels mateixos operadors turístics, consolidació dels estats del benestar a bona part dels països d’Europa, devaluacions de la pesseta, conflictes bèl·lics a altres indrets de la Mediterrània… hem arribat al segle xxi i les Illes Balears són uns territoris amb quasi 40 places hoteleres per cada 100 metres quadrats, que suporten de mitjana més de 115 estades turístiques per habitant a l’any, o que tenen una intensitat d’onze turistes per habitant (20 Eivissa i 50 Formentera). Tot això s’agreuja per l’estacionalitat del producte turístic[5] de sol i platja, que és l’hegemònic. De fet, fa alguns anys que es parla de l’efecte de saturació dels mesos centrals de la temporada (menys d’un metre quadrat de platja per persona, hores invertides per desplaçar-se a distàncies curtes…) com a element de pèrdua de competitivitat i de rendibilitat social.

La qüestió és que l’especialització turística ha menat a una manca de diversificació econòmica i a un discurs quasi dominant i acrític en el sentit que tot ha de dependre del sector turístic. És per això que sostinc que l’arxipèlag de les Illes Balears i les Pitiüses —amb un milió d’habitants escàs i amb una extensió de poc més de 5.000 kilòmetres quadrats— suporta en un any un total d’11.609.161 arribades de visitants i quasi 114 milions d’estades turístiques,[6] i s’ha convertit en un país turístic o, si es vol, en una societat “turistitzada”, amb totes les seves conseqüències.

Quines són aquestes conseqüències?

Les econòmiques són evidents: d’una banda, un elevadíssim percentatge del PIB correspon al sector serveis, amb una participació de serveis turístics de les més elevades d’Europa, i, de l’altra, una extraordinària especialització que condiciona la diversificació equilibrada de l’economia. No debades, formalment hi ha a les Balears un total de 422.918 places d’allotjament turístic i 609.440 places d’establiments de restauració i bars.[7] No és estrany, idò, que el president del Govern de les Illes Balears, Francesc Antich, hagi declarat aquest estiu, diverses vegades i per justificar una permanent política d’ajut a l’activitat hotelera, que “el hotels són les nostres fàbriques”.

La repercussió del tot turisme en el mercat de treball queda palesa en les següents dades:[8] les ocupacions més contractades entre les dones són, amb molta diferència de la resta, les de personal de neteja i cambreres, i l’ocupació de cambrer és la majoritària entre els homes. Sobre una mitjana de 333.250 persones assalariades del sector privat, quasi un 20% (més del 27% entre maig i setembre) ho són a les branques de serveis d’allotjament, begudes i menjars, i d’activitats d’agència de viatges, operadors turístics i serveis de reserves. El col·lectiu de fixos discontinus arriba a fregar el 16% del total de persones afiliades al règim general de la Seguretat Social. Aquest mercat de treball ha tingut, al meu parer, tres dinàmiques històriques que per manca d’espai només apunto, però que són cabdals: a) una negociació col·lectiva condicionada per les relacions laborals precàries i estacionals,[9] b) una singular “cultura” empresarial,[10] i c) un abandonament escolar primerenc, que ha conduït la societat balear al fet que només el 20% dels adults tingui estudis superiors i només el 27% tingui el batxillerat o algun cicle superior d’FP, la qual cosa dóna una idea de la desqualificació del capital humà.

També, com no podia ser d’una altra manera, aquest fenomen turístic, que, en paraules de Pilar Arnau, “ha fet trontollar radicalment la tradició secular implantada a l’illa, en la conquesta catalana de 1229”, ha tingut notables conseqüències sociològiques i culturals, o millor dit, d’aculturalització. A tall d’exemple, es poden citar l’ús social del català —tal vegada seria millor parlar de desús—, la desvaloració de la cultura i la llengua pròpies, o el paupèrrim paper de mecenatge cultural que fa el capital turístic. Aquests temes i el divertit capítol de la narrativa lligada al turisme poden ser tractats en altres ocasions en aquest espai de La Teranyina.

No puc acabar sense recordar que l’any passat es va presentar en societat el segon (el primer es va fer ara fa més de vint anys) Llibre blanc del turisme de les Illes Balears,[11] amb el pompós subtítol de Cap a una nova cultura turística. Però mentre s’esbrina què es fa amb aquesta nova cultura turística, convé no perdre de vista els reptes immediats per mantenir i millorar la cohesió social. Jo penso que a les Balears no hi ha un model de desenvolupament antiturístic, i per això crec que els reptes més importants són: guanyar competitivitat en qualitat de serveis i d’ocupació laboral; executar ambiciosos i sostenibles plans de reconversió de zones turístiques obsoletes (el de la platja de Palma és el més evident);[12] potenciar la diversificació del sector terciari;[13] implantar una fiscalitat turística ambiental i amb elements desestacionalitzadors, per compensar les externalitats ecològiques i reduir l’estacionalitat extrema; aconseguir un tracte just en prestacions d’atur i de pensions dels treballadors i treballadores fixos discontinus, i implementar una política de revalorització dels territoris insulars com a espais turístics cabdals (en aquesta direcció la iniciativa més potent és la sol·licitud de la consideració com a patrimoni de la humanitat de la serra de Tramuntana de Mallorca)[14] tot i que Menorca ja és reserva de la biosfera, Dalt Vila d’Eivissa és patrimoni de la humanitat, i Formentera, malgrat tot, encara podria inspirar Formentera Lady.

_____________________________________________

RAFAEL BORRÀS I ENSENYAT: en els darrers anys ha estat secretari general de FECOHT-CCOO de les Illes Balears, des de l’any 1997 fins al 2004. En la CS de CCOO de les Illes Balears s’ha ocupat de la Secretaria d’Ocupació, Formació i Polítiques Sectorials, des de l’any 2004 fins al 2009, i, fins al mes de maig del 2010, de la Secretaria d’Institucional i de Polítiques d’Ocupació. En l’actualitat és afiliat sense cap responsabilitat.


[1] “Formentera Lady balla la seva dansa per a mi.
Formentera Lady amant de la foscor.”

[2] L’eixam de les abelles. Per un nou model de creixement a les Illes Balears (Biblioteca Serra d’Or, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2009) i La recta raó. Economia, història econòmica i sostenibilitat a les Illes Balears (Els Llibres de Pròsper, Editorial Moll, Palma, 2010).

[3] Sobre aquest assumpte és imprescindible consultar el llibre de Joan Amer i Fernández Turisme i política. L’empresariat hoteler de Mallorca (Edicions Documenta Balear, Palma, 2006).

[4] No va ser una transició exempta de tensions. Vegeu com començava una pastoral del bisbe de Palma: “El verano, que se avecina, con todo su séquito de nudismo, costumbres inmorales y no pocas lacras del actual mundo pagano, que anualmente se vuelcan sobre esta isla, no puede menos que llenar de preocupación nuestro espíritu, al ver cuán grande es en extensión e intensidad el mal que se produce en las almas encomendadas a nuestro cuidado pastoral. No queremos detenernos en describir el ambiente inmoral, que un crecidísimo número de turistas crea todos los años en esta Diócesis, porque entendemos que nuestra pluma no puede emplear ciertas tintas, y porque se trata de hechos que todos conocéis. Hechos lamentables y condenables que ofrecen la agravante de ser contagiosos.Exhortación pastoral acerca de la inmoralidad veraniega, del bisbe Jesús Enciso Viana. Palma, 1 de maig de 1957 (Procés al turisme, de Bartomeu Bennàssar, Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2001).  

[5] L’any 2009, el 79,80% d’arribades de turistes es produïen en temporada alta-mitjana.

[6] Dades referides al 2009, un any molt dolent quant a arribades de turistes.

[7] Ídem nota anterior.

[8] Ídem nota anterior.

[9] Per exemple, la regulació de fix discontinu en el Conveni d’hostaleria és una regulació singular. Vegeu “Fijos discontinuos. De la estabilidad a la gestión flexible de las plantillas” (Editorial Monograma, Palma, 2001) i “Fijos discontinuos. ¿Contratos flexibles o precarios?” (La Lucerna, Madrid, 2004). Ambdues publicacions són de diversos autors i autores, i el compilador és Rafael Borràs.

[10] Sobre aquest tema hi ha abundant literatura, per exemple Gatos blancos, gatos negros, d’Alejandro Miquel Novajra i José Luis Reina Segura (El Viejo Topo, 2001).

[11] http://www.llibreturismebalears.com/

[12] http://consorcioplayadepalma.es/

[13] És fonamental consultar L’economia balear 1970-2010, de Miquel Alenyà i Ferran Navinés (Edicions Documenta Balear, Palma, 2010).

[14] http://www.serradetramuntana.net/

Popularitat: 7%

Be Sociable, Share!

Català a la Franja – R. Sistac

Quan parlem de territoris de llengua catalana tenim clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; evidents i indiscutibles.

Be Sociable, Share!

Entrevista a Carme Sánchez, directora de Paraula. Centre de Serveis Lingüístics, de Palma

L’associació Paraula, amb seu a Palma (Mallorca), promou tot tipus d’iniciatives que contribueixen a fer un ús normal de la llengua catalana.

Be Sociable, Share!

Rafa Romero: exposició “Paradís”

Les iniciatives culturals públiques com a valuosa alternativa al limitat àmbit galerístic privat.

Be Sociable, Share!

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

Actriu formada teatralment a Cuba, va marxar a l’Índia durant 6 mesos amb una companyia de Dinamarca, on va estudiar les danses tradicionals d’aquest país.

Be Sociable, Share!

NÚVOL