Dijous, 23 de Març de 2017

Entrevista a Ricard Sadurní, actor

Dijous, 23 de Març de 2017

Clara Drudis, Dolors Frutos, Estrella Pineda, Antonio Rosa

YouTube Preview Image
DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3PODCASTWMV)

Ricard Sadurní
Actor

Sóc el Ricard Sadurní. Sóc actor, tinc 35 anys, i bàsicament la meva formació va començar al Col·legi del Teatre primer; em vaig preparar en el seu moment era un dels llocs on pràcticament tothom es preparava per entrar després a l’Institut del Teatre. Després he fet alguna formació a Holanda i Anglaterra.

Què et va portar a dedicar-te al món del teatre?

Jo sóc de l’opinió que tots els actors en el fons sentim un gran plaer per jugar. El teatre, la interpretació, és un joc. És un joc, però té una sèrie de normes que s’han de tenir clares; hem d’emmarcar tot aquest joc dins aquesta sèrie de normes, i suposo que d’aquí em va venir tirar per aquí.

Ara el que tinc molt clar és la meva professió, i evidentment potser sí que hi ha alguna força major que fa que hagis de deixar de fer això i fer una altra cosa, però hauria de ser molt gros.

Quina és la teva trajectòria professional?

Jo vaig treballar com a educador. Vaig treballar, tenia feina i podria haver seguit; el que passa és que jo treballava en una residència infantil. Els educadors que estan en residència infantil és un col·lectiu que està infravalorat i que té moltes complicacions.

No em va interessar seguir per allà. Vaig decidir que possiblement estava posant un parche i vaig dir: “Doncs no posem més parches, me’n vaig al col·legi”. Em vaig preparar i llavors vaig arribar un dia a casa i vaig dir: “Ara us informo… no us estic demanant permís, us informo que me’n vaig a l’Institut del Teatre. I si us sembla bé, bé, i si no, doncs mala sort”.

Com veus el panorama del teatre a Catalunya?

Ara estem molt malament. Molt malament, fins al punt que hi ha gent que cada dia puja, a Barcelona —i això la gent no ho sap, i això la gent ho ha de saber—, puja a l’escenari per 2 €. I és la seva feina. I així, ni s’omplen neveres, ni es paguen factures ni et pots sentir compensat per la feina que fas. Perquè la feina que fas, evidentment, te l’estimes molt, però val uns diners. I això ho estem vivint cada dia, cada dia a Barcelona ciutat i en sales que ningú ho diria.

Què implica estar en una companyia?

Quan tu estàs en una companyia, com a mínim tens una motivació. Em costa entendre que algú munti alguna cosa que realment no tingui ganes de muntar. I això és interessant. Això ve d’un impuls, ve d’unes ganes de comunicar alguna cosa; em semblaria molt absurd que muntessis tota una moguda, i et fotessis en tot un embolado per acabar fent una cosa que realment no t’interessa.

El grau de control i de precisió en aquests espectacles és molt important. Les coses van al segon i han d’anar on toquen. Però tant en un lloc com en l’altre hi ha d’haver coses positives i has de poder treballar a gust, no?

Fas aquesta feina per moltes raons: perquè t’agrada anar de bolos, t’agrada agafar la furgoneta i anar-te’n a Villanueva de la Serena, Ciudad Rodrigo, a festivals molt importants, etc.

En quins formats treballes?

Jo he fet molt teatre de carrer, de petit, mitjà i gran format, fins i tot de sèrie B (treballo també amb Avalot, que és una companyia de teatre de carrer que fa 25 anys que funciona).

Tenim un projecte molt interessant que es diu “El passatge insòlit”, que treballem amb coproducció amb moltes companyies. Grans mogudes, petites mogudes… Sí que hi ha feines que jo ara ja no vull fer, segons què, no. Hi ha feines, com a totes les professions, que quan ets aprenent d’una cosa vols fer una sèrie de coses i quan vas avançant i vas tenint una certa manera de fer, doncs, segons quines feines potser ja no et vénen de gust i vols fer-ne unes altres.

Quines són les condicions laborals que teniu?

Les condicions laborals que hi ha actualment en el teatre és que els actors rarament cobren per assajar. La meva opinió és que el procés d’assaig, que és un procés que hauria de durar com a mínim dos mesos, rarament passa del mes i mig i és on realment es fa la feina grossa, estàs entre 7, 8, 9, 10 hores diàries assajant, més tota la feina que t’emportes a casa, perquè l’actor treballa a casa. I això és una qüestió important, que sovint hi ha generacions que no ho tenen clar i és així: l’actor ha de treballar a casa perquè, quan vagi a l’assaig, pugui oferir possibilitats al director de tot el que ha preparat a casa.

Doncs, ens trobem en una situació en la qual jo considero que en aquest procés d’assaig és quan l’actor hauria de cobrar més, perquè és on se li està exigint més, on possiblement no hauria de treballar en altres coses, és a dir, no hauria d’anar a la tele, que això succeeix molt.

Ara el que succeeix és que normalment els actors no cobren per assajar; és una cosa que jo no entenc, però és així, i ens podem trobar amb una varietat de coses que passen. Si treballes en un dels teatres públics de la ciutat, segurament tindràs un sou correcte, un sou que estarà bé; si treballes en un dels teatres privats de la ciutat, depèn molt del que t’ofereixin, de com t’ho maneguis tu i del que puguis treure’n, i si treballes en qualsevol de les altres sales, possiblement et toqui no cobrar pels assajos i cobrar per les funcions, amb sort, a repartir del 50% del taquillatge. Això vol dir que hi ha actors i actrius que pugen a l’escenari pràcticament gratis.

Creus que es pot viure d’això?

No, no es pot viure d’això. No es pot viure perquè això fa que hagis d’acceptar moltes altres feines (actorals o no) que potser no t’interessen gaire. Llavors estem acabant fent uns productes que potser ens interessen poc ja als que els fem, doncs… com han d’interessar a algú que s’ho mira?

Com compagines la teva professió amb la teva vida personal?

Depèn de moltes coses, suposo. En el meu cas concret depèn de la família que tinguis. Jo, per exemple, tinc la meva companya, que és una persona que…, això també és important, ja no només per la compaginació sinó per tenir algú que no és de l’àmbit i que sovint t’ajuda en moments complicats a veure que realment això és el que has triat i a seguir fort i no cremar el barret, que de vegades t’entren ganes de cremar el barret.

Hi ha d’haver una certa planificació, el que passa és que no sempre és fàcil tenir aquesta planificació, perquè, a més a més, les feines que són més d’un projecte que té una certa durada i tal, és més fàcil planificar-ho però de vegades sorgeixen feines de: “Ei, hi ha això la setmana vinent!”.

“Park in Shakespeare”

El projecte “Park in Shakespeare” és un projecte que se li va ocórrer a un amic que es diu Pep Garcia Pasqual. Ell havia estat força temps vivint a Dublín, i va participar —ell és actor— d’una experiència que és fer Shakespeare al parc. Això és una tradició anglosaxona, que s’estila molt a Irlanda, Anglaterra, a Nova York, a Austràlia, i el que fan són representacions de Shakespeare al parc gratuïtes per a la gent.

El que fem són les comèdies: el primer any vam fer l’Amansiment de la fúria, l’any passat vam fer La comèdia dels errors, i aquest any la intenció és fer Somni d’una nit d’estiu. I dic la intenció, perquè així com el primer any ho vam fer de la manera que us he comentat, malgrat que havíem demanat una subvenció aquí a Barcelona, no ens la van donar.

El segon any vam tenir el suport del CONCA, el Consell Nacional de les Arts, i aquest any no sabem què passarà. No sabem què passarà, la intenció és fer-ho, però pinta lleig.

La intenció de “Park in Shakespeare” aquest any amb el Somni d’una nit d’estiu és estar, si no m’equivoco, del 18 al 31 de juliol, al parc de l’Estació del Nord, a l’Espiral dels Til·lers, que, a més a més, el lloc acompanya molt. Fem un Shakespeare sense llum, sense so… actors dient un text i fent que el públic imagini tota la resta.

Les noves tecnologies han afectat l’àmbit de la teva professió?

Va bé, perquè és obrir uns canals de comunicació i que les propostes arribin molt ràpid amb un cost molt baix.

Pel que fa a trobar feina, no serveix per a res, absolutament per a res. Ara, pel que és que això arribi, pot ser interessant. Més que res per això, perquè pots arribar a molta gent i explicar la proposta concreta, convidant-lo, el fet que hi hagi una invitació…

Noves tecnologies: el Showreel

Pels actors que fem, que volem fer, televisió i cinema és un element bàsic. Per què? Perquè és una manera molt senzilla de dir-li a algun director o algun director de càsting: “Mira, t’envio un link on hi ha la meva pàgina web. Aquí hi ha una mostra en imatges d’alguna cosa que jo vull destacar, que m’interessa que vegis, per veure si allò que tu tens al cap d’aquest guió, un actor com jo ho pot fer, no ho pot fer, quins registres dóna, etc.”.

Per què has creat una SL?

Bé, un crea una petita empresa perquè, quan vols fer projectes que no sigui vendre-li a una productora una idea i que ells ho facin, sinó que tu dius “això ho podem fer entre nosaltres”, “ens coneixem amb gent potent”, si vols tenir opcions de poder contractar la gent que treballarà amb tu, tenir opcions de tenir una subvenció per tenir un suport econòmic per portar a terme un projecte, és imprescindible que estiguis dins un marc legal que faci que això sigui possible.

Muntar un negoci a Espanya és de les coses més complicades que he vist. I ja no parlem si aquest negoci el munta algú que té la necessitat de muntar-lo, però que realment tot el que és l’aparell legal per muntar aquesta companyia de manera legal li importa ben poc, perquè és un artesà que es dedica a fer una altra cosa.

Una altra cosa és que desgasti molt: desgasta moltíssim, moltíssim, moltíssim. Fins al punt que un, a vegades, es planteja si val la pena gastar tanta energia que després és una energia que jo, com a mínim, necessito per actuar, necessito per quan realment hem de fer la feina que jo controlo, que domino i que tinc clara.

Quins són els teus projectes de futur?

Jo sempre he pensat que jo l’únic que vull és gaudir del que faig, de cada una de les feines que faig, i que em serveixi per pagar les factures i omplir la nevera, res més. Que no falti el mínim i que puguem comprar els contes que hem de comprar i segons què i tal, no? Tenir una certa estabilitat fent allò que vull fer.

Ara faré un curtmetratge en què, per suposat, no guanyaré ni un duro, però em van enviar el guió i és un guió súperinteressant; penso que, a més a més, el personatge que he de fer és un repte complicat, molt complicat.

Retallades a la cultura

Bé, perquè no entenem la cultura, realment i de manera convençuda, com una inversió de futur, senzillament. Si penséssim realment, tinguéssim clar i estiguéssim convençuts que allò realment acaba enriquint el país, no hi hauria tants dubtes. Però realment no és així. Però queda bé dir que és així. Hi havia qui deia “fets i no paraules”. Doncs bé, amb la cultura també. Ens posem a parlar d’ella i tots estem d’acord, tots. Tots els partits creuen que és important. Sí, cal posar-hi més recursos, però a l’hora de la veritat fem tot el contrari.

www.ricardsadurni.com

Popularitat: 100%

Be Sociable, Share!

Català a la Franja – R. Sistac

Quan parlem de territoris de llengua catalana tenim clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; evidents i indiscutibles.

Be Sociable, Share!

Entrevista a Carme Sánchez, directora de Paraula. Centre de Serveis Lingüístics, de Palma

L’associació Paraula, amb seu a Palma (Mallorca), promou tot tipus d’iniciatives que contribueixen a fer un ús normal de la llengua catalana.

Be Sociable, Share!

Rafa Romero: exposició “Paradís”

Les iniciatives culturals públiques com a valuosa alternativa al limitat àmbit galerístic privat.

Be Sociable, Share!

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

Actriu formada teatralment a Cuba, va marxar a l’Índia durant 6 mesos amb una companyia de Dinamarca, on va estudiar les danses tradicionals d’aquest país.

Be Sociable, Share!

NÚVOL