Dilluns, 24 d'Abril de 2017

Estrella Pineda

YouTube Preview Image
DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3PODCASTWMV)

Em dic Maribel Ayné. Sóc la directora del grup de teatre Atressí de Comissions Obreres del Vallès Occidental. Ens agrada la cultura com a tothom, com a tots els homes i totes les dones, i vam fer una aposta per tenir un grup de teatre estable en aquesta comarca. Així va néixer Atressí.

El nom va ser difícil d’aconseguir, però el vam lligar a l’àmbit laboral. Atressí és “altre sí, dic”, i vam pensar que un sindicat com Comissions Obreres tenia moltes coses a dir. “Altre sí, dic” vam començar ara fa dotze anys. No me’n surto gaire amb les dates!

Va començar amb companys i companyes del sindicat i ens vam marcar la fita de fer una representació anual. De moment ho hem aconseguit i, a part d’això, hem col·laborat, com no podia ser d’una altra manera, amb la Secretaria de Cultura, portant teatre de petit format però amb més reivindicació social, un teatre de més denúncia. Hem intentat ser sempre alternatius a l’hora d’escollir les nostres obres, i, de moment, ens n’hem sortit força bé. Ara bé, hem de tenir en compte que és un grup totalment amateur. En aquesta última obra, per exemple, s’estrenen cinc companyes.

Quina és l’obra que esteu preparant ara?

Ara estem preparant Bernarda Alba i l’hem inserit dins dels actes de commemoració del dia 25 de novembre, el Dia internacional contra la violència de gènere, perquè és una icona del que és la violència de gènere, o, com deia Lorca en el seu subtítol, un Drama de mujeres en los pueblos de España. Com t’explicava, l’emmarquem dins dels actes commemoratius del 25 de novembre perquè pensem que és un reflex, un bon exemple, per demostrar el que Lorca ens deia en el seu subtítol. Considerem de plena actualitat el seu contingut de denúncia: ens traslladem al 1936 i veiem que el que Lorca denunciava, la realitat que Lorca ens va mostrar és totalment vigent. Suposo que ja sabeu que la casa de Bernarda Alba era la casa de la família que vivia al costat de Lorca, així que té una base, una fonamentació real. La família existia i Lorca la va posar sobre el paper. Ens agrada Lorca i intentarem no decebre amb la nostra arriscada posada en escena, perquè, com us he dit abans, som un grup totalment amateur. Hi dediquem hores del nostre son, del nostre descans. La gent que té família amb nens ha de deixar els nens amb algú, ha de fer mil i una combinacions. Posem a la pràctica això que està tant de moda i que s’anomena la conciliació del temps. O més ben dit: la gestió del temps!

Hem vist que teniu una llarga trajectòria de representacions teatrals i una cosa molt curiosa és que heu fet teatre directament al lloc de treball.

Sí.

Ens expliques aquesta experiència? Perquè considerem que és molt interessant.

Aquesta va ser una de les nostres fites: apropar la cultura al món del treball. I tot el grup estàvem tan orgullosos quan ens vam plantar al campament de Sintel, a la Castellana, i vam poder representar una obra que en aquell moment teníem en cartellera per als companys que feia dies i dies que estaven tancats i en lluita.

També va ser molt emotiu quan les companyes del tèxtil de l’empresa Italco Polinyà ens van convidar a portar una obra que parlava sobre les maquiladores de Centreamèrica. És un projecte conjunt amb la Secretaria de Cultura i la veritat és que no us imagineu la quantitat de bolos que van sortir d’aquest petit muntatge.

Aleshores ens va impressionar molt, perquè arribes a una empresa moderna instal·lada aquí, a Sant Quirze del Vallès, i la sensació de “maquiladora moderna” —a través de les fotos que vam poder veure del company Antonio Rosa— és la mateixa. Estava tot més pintadet, estava tot més net, però el que nosaltres traslladàvem a aquelles companyes i companys era la seva realitat, però posada en un altre continent.

Hem de dir que era difícil contenir entre 300 i 400 persones treballadores a la sala, perquè era l’hora de plegar. El comitè va fer un esforç enorme per preparar totes les activitats, però quan vam començar us haig de dir que es va fer un silenci brutal. Es van sentir totalment identificades i hi va haver una comunió entre les treballadores del tèxtil d’aquí amb la història que nosaltres intentàvem fer-los arribar. Va ser realment molt bonic, molt bonic.

Jo us ho dic: és molt gratificant apropar el teatre a l’empresa. Molt gratificant!

Com va venir aquesta petició de l’empresa, a través de qui? Quin en va ser el circuit?

A través del comitè, que sabia el que nosaltres teníem preparat.

O sigui, a través del sindicat.

Sí, a través del sindicat.

Heu representat algun tipus d’obra més reivindicativa, més de caire social?

Sí. En clau d’humor, però reivindicant la sexualitat de la dona. No reivindicant la utilització sexual de la dona, sinó reivindicant que la dona també és un ésser sexual i que pot gaudir de la seva sexualitat. Per al 8 de març vam representar-la en diferents espais. Vam anar que si a l’Aragó, que si a València, que si a Madrid… Vam fer els monòlegs de Darío Fo i Franca Rame (Tengamos el sexo en paz), que és una adaptació que vam fer nosaltres i que també vam portar als companys de Sintel. Després vam treballar tot el tema, dur, però molt dur, de l’explotació infantil, i juntament també amb la Secretaria de Cultura —i torna a sortir l’Antonio Rosa, perquè totes les fotos són treball seu— vam fer el que anomenem Jo em dic. Jo em dic són testimonis de cinc nens i nenes d’arreu del món, en primera persona, en què expliquen les seves vivències, el seu dia a dia. Es basen en dades reals que expliquen com està la situació al món d’aquest mal social.

El fet que no sigueu professionals, que el teatre sigui una afició, quins problemes us comporta a l’hora de mantenir el grup? És a dir, podeu mantenir un grup estable?

És clar, el fet de no ser professionals té molts avantatges perquè ets molt lliure. No depens d’un telèfon perquè et contracti una productora. No depens del fet que et tallin el paper en una sèrie o s’acabi la representació… Et fa molt més lliure. Com a problemes podem dir que el grup és molt obert. Tens gent que se te’n va, gent nova que s’hi incorpora i gent que et pot deixar penjada per mil circumstàncies o sense cap mena de mala intenció mesos abans d’una estrena. Per què? Perquè el que sí que té el teatre amateur és que o l’estimes o te’n canses. El glamur el té l’espectador quan seu a la butaca i veu un espectacle amb una qualitat mínima o, si més no, quan valora l’esforç que ha fet aquella gent o aquells nens. Ara bé, el dia a dia, us asseguro que no és tan glamurós. Has de portar el teatre molt endins per marxar a les dotze d’un assaig i aixecar-te l’endemà a les cinc del matí, per tancar-te caps de setmana sencers perquè has de cosir la roba i per tirar-ho tot endavant, perquè en un grup de teatre amateur tu ho fas tot, des de netejar la sala fins a cosir la robeta, maquillar-te… Tot, tot, tot! Hi ha un altre problema: abans hi havia una miqueta més de suport econòmic, però la crisi ens afecta a tots i totes i de subvencions, zero.

La casa de Bernarda Alba és una obra de teatre sobre dones perquè és un drama de gènere. Això significa que els homes no s’apunten a fer teatre?

No, en absolut (somriu). Que els homes no s’apunten a fer teatre? Et puc dir que els companys que tenim estan desitjant que acabem Bernarda Alba perquè molts ens han dit si poden sortir com a ombra i fer de Pepe Romano. No, no, no i no! Sí que tenen una sensibilitat especial envers les arts. En el nostre cas vénen més dones que homes, però tenim homes, companys del grup de teatre, que esperen que les companyes acabin ja d’estrenar aquesta obra i preparar-ne una on puguin sortir (somriu).

Llavors, ara comences o precisament…

Precisament ara fa dos o tres anys vam estrenar Göttingen. Va ser una aposta molt atrevida del grup Atressí, perquè, des de la dramatúrgia fins a la posada en escena, tot va ser creació pròpia, i et puc dir que la majoria eren homes. Hi havia molts més homes que dones. La música era en directe. El director era home. Tot es desenvolupava dins d’un psiquiàtric i, com a originalitat, val a dir que també va haver de venir un home per ensenyar-los a cantar i un altre home a ensenyar-los francès perquè les cançons eren franceses. Us puc assegurar que aquí sí que hi havia vint persones: hi havia quinze homes dins de tot el muntatge i cinc dones. Per cert, hi havia un llit molt bonic i uns llums… i se’ns van espatllar (somriu).

Comentes que no disposeu de cap suport. Et refereixes a suport econòmic?

Em refereixo al suport econòmic, no al suport emocional o al suport logístic, que ens presta tant el sindicat com la gent (com ara la gent del Teatre del Sol, amb qui tenim molt bona relació de veïnatge i ens han ofert la sala). És la segona o la tercera vegada que estrenem al Teatre del Sol. És només un problema de liquiditat. Posat el cas que una companya es compri unes sabates, si pots, després, amb el que treus del petit taquillatge li tornes els diners. Ho confeccionem tot nosaltres… No disposem de recursos econòmics per tirar endavant, si no és que ens en deixen. El sindicat ens presta diners i, quan els recuperem amb les entrades, els tornem.

Ara presentareu Bernarda Alba. En el vostre projecte de teatre, amb quines altres coses ens sorprendreu a Comissions? Quin projecte de futur teniu?

A part de Bernarda Alba?

Quins són els vostres projectes després de Bernarda Alba?

Després de Bernarda Alba? Tenim intenció de representar-la una mica més, perquè tanta feina per a dos caps de setmana només… (somriu). La veritat és que et deixa un sabor de boca una mica agre.

Tenim una col·laboració amb la Secretaria de Sanitat de la CONC, en què participaran tres companyes, i tenim la demanda i el clamor popular de les companyes que estan fent Bernarda Alba perquè, com ens diuen, “si us plau, que la propera sigui divertida”. Els companys ens collen i diuen que sigui “divertida i que hi puguem entrar”. No ho sé! No sé què farem després de Bernarda Alba, perquè ara mateix em descol·locaria una mica pensar en el proper projecte.

Abans has dit que darrere l’obra hi ha molta feina de tots els companys i companyes, i que això no és rendible. És un problema de difusió? És un problema de temps? On situaries tu aquest problema? S’haurien de fer més representacions de les obres?

Jo crec que hi intervenen diversos factors. T’haig de dir —i això fent una autocrítica de nosaltres mateixos i de nosaltres mateixes— que de vegades els companys i companyes no volen tirar endavant i es queden a mig camí. És molt difícil trobar un substitut o una substituta. Aquesta és una de les dificultats. I, a part d’això, no hi ha gaire facilitat quant a espais que reuneixin una mica les condicions essencials. No demanem que sigui el Nacional, perquè no hi arribem, però sí un teatre municipal… La programació és molt tancada, sabem amb qui treballem, sabem quin tipus de teatre vol anar a veure la gent i és difícil entrar en els circuits. Has d’estar molt ben connectada perquè et deixin alguna sala. Havia de ser sincera i comentar les dues dificultats. De vegades la gent se’n cansa. Perquè, per exemple, amb tot el tema de les maquiladores i amb el tema de l’explotació infantil les obres es van representar molt perquè les actrius hi estaven molt disposades (tant la Maite com la Mariam Rodríguez, que és de Comissions Obreres) i no vam tenir cap problema per anar a Pamplona, a Benidorm o allà on fos. No és tan fàcil moure un projecte on hi ha més d’onze persones, com en aquest cas. És difícil!

Per acabar: tu, com a directora, què sents quan estàs dirigint una obra de teatre?

Uf! (somriu) No sabria dir-te què sento. El que sí que he après és que tot esforç té una recompensa i que el director s’ha de situar sempre —almenys a mi em passa— en una posició d’empatia total amb els problemes quotidians que tenen les altres persones, perquè no som professionals, perquè no els pagues. I si estan cansades els ho has de reconèixer, i si te’n donen deu tu n’has de posar dotze, perquè l’endemà te’n donin onze. Això sí que ho he après.

Què sento? A mi m’agrada. És com crear. Saps allò de: plantes una llavor i la vas regant, en vas tenint cura i dius “Ui, mira que bé! Mira què m’ha sortit!”. A l’hora de l’estrena es passen molts nervis. Molts nervis perquè penses “Per què m’he ficat en això?”. Però t’haig de dir que el nostre públic és un públic molt agraït. És un públic que se situa perfectament, sap la feina que hi ha al darrere i sap què és el teatre amateur. T’has de situar i saber a qui véns a veure i la feina que hi ha al darrere. Sentir és això. És la sensació aquesta de si tinc cura d’una idea, n’obtinc fruits, si no, no. És gratificant, però no és fàcil, sincerament. Ara bé, enganxa. El teatre enganxa. El contacte amb la gent, aquests lligams són com fils d’or especials. Quan veus que de vegades una actriu que s’estrena amb nosaltres és capaç de controlar el ritme de la respiració del públic que té al davant és maco. És maco veure com una personeta pot arribar a crear aquesta sensació.

Què diries tu als espectadors, la gent que té l’afició però que no sap molt bé com ficar-s’hi?

Jo els animaria a entrar-hi. Que hi entrin i que es deixin portar. Descobriran la gran quantitat de sensacions i emocions que podem expressar amb el nostre cos, amb la nostra veu. I que gaudeixin del procés creatiu que és qualsevol obra. No és el quadre final, sinó des que vam començar amb una idea fins que hi donem els últims retocs. Jo animaria tothom i sobretot les dones a fer-ho. Penso que és una bona teràpia perquè comparteixes, fas grup… Jo animaria tothom a fer teatre! Jo sí!

Molt bé! Moltes gràcies!

Popularitat: 5%

Be Sociable, Share!

Català a la Franja – R. Sistac

Quan parlem de territoris de llengua catalana tenim clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; evidents i indiscutibles.

Be Sociable, Share!

Entrevista a Carme Sánchez, directora de Paraula. Centre de Serveis Lingüístics, de Palma

L’associació Paraula, amb seu a Palma (Mallorca), promou tot tipus d’iniciatives que contribueixen a fer un ús normal de la llengua catalana.

Be Sociable, Share!

Rafa Romero: exposició “Paradís”

Les iniciatives culturals públiques com a valuosa alternativa al limitat àmbit galerístic privat.

Be Sociable, Share!

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

Actriu formada teatralment a Cuba, va marxar a l’Índia durant 6 mesos amb una companyia de Dinamarca, on va estudiar les danses tradicionals d’aquest país.

Be Sociable, Share!

NÚVOL