Dimarts, 23 de Maig de 2017

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

Dimarts, 23 de Maig de 2017

Clara Drudis, Dolors Frutos, Estrella Pineda, Antonio Rosa

YouTube Preview Image
DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3PODCASTWMV)

Alba Casera Florejachs
Actriu

L’Alba Florejachs va néixer a Barcelona fa trenta anys. Des de molt petita tenia clar que volia dedicar-se a les arts interpretatives.

La seva formació abasta diferents tècniques, com són la tècnica de gest d’E. Decroux. Amb una companyia de Dinamarca va marxar a l’Índia durant sis mesos i allà va estudiar les danses tradicionals d’aquest país. Després, quan va tornar a Barcelona, va començar a formar-se en l’art dramàtic basat en les tècniques interpretatives de Sanford Meisner.

Quin paper té la formació en la trajectòria professional d’un actor o una actriu?

És molt important que un actor estigui format i que hagi tastat una mica de tot, perquè realment treballem amb els nostres instruments, que som nosaltres, com per a un músic ho és el violí. Nosaltres som el nostre instrument i s’ha d’entrenar tant físicament com espiritualment i emocionalment.

Quan vas adonar-te que volies ser actriu?

La veritat és que quan era súper petita a l’escola ja vaig centrar una mica l’atenció en el que m’agradava i hi vaig començar a participar a l’EGB. A l’institut també em vaig apuntar en alguna cosa que hi havia de l’Institut del Teatre, i el primer cop que realment vaig sortir a l’escenari a l’institut va ser al batxillerat, que va ser un subidón per a mi increïble.

Quan vaig acabar l’institut, vaig estar durant molt temps plantejant-me d’anar a l’Institut del Teatre, però, finalment, per qüestions polítiques i inquietuds personals, volia anar a Cuba a fer la formació allà. Als 18 anys cogí mis bártulos; vaig estar treballant un temps i vaig anar amb estalvis cap allà, i allà realment va ser com un trampolí per a mi, perquè, com que no tenia la família al costat, estava sola i també era tan jove, i en una altra cultura on, a més, la mentalitat és completament diferent, on tens tot el temps del món per estudiar, va ser on realment vaig descobrir que volia fer allò.

Quina és la teva trajectòria professional?

Quan vaig acabar els estudis, al principi vaig començar a fer molt amb la gent amb qui m’entenia, muntant jo coses. Vam fer un espectacle que es deia Pasaje al acto, que estava basat en el cas real de les germanes Papin, de Les criades de Jean Genet. Aquesta va ser la primera obra de teatre professional que vaig fer en una sala alternativa, però amb compromís amb una feina professional, perquè jo valoro la professionalitat no per quant cobres, sinó per com t’entregues al treball.

Després de les germanes Papin, ja quan vaig entrar a l’escola de mim, vaig estar amb la companyia i vaig fer tres muntatges amb la companyia que es diu Moveo Teatre, i vaig estar en un espectacle que es diu Réquiem, un altre que es diu Detrás i l’últim va ser Desveladas. Tot això en sales alternatives.

Quan vaig acabar aquí, paral·lelament vaig estar treballant al parc d’atraccions del Tibidabo fent muntatges d’animació de carrer, que això m’ha donat també eines per treballar amb el públic, que és un altre tipus de feina dins del món actoral, però és una cosa que a mi m’ha anat molt bé per a la feina que estic fent ara.

I després d’això vaig entrar en una producció de Hop!era, que hem estat al Teatre Condal, i que ha dirigit el Jordi Purtí. El Toni Albà va ser també cocreador amb el Jordi Purtí d’aquest espectacle. Vam estar de gira dos anys, i al Teatre Condal, tres mesos. Per a mi va ser un gran aprenentatge poder fer una obra durant molt de temps i es notava el procés dins l’escenari. I per a mi hi ha els assajos, i després s’acaba el procés d’assajos i comença el procés actual que consisteix, és clar, que l’espectacle, la història i els personatges encaixin.

Quan vaig acabar Hop!era, vaig fer també paral·lelament coses a la televisió, concretament amb El Terrat. Ara estic amb un projecte amb El Terrat súper xulo, amb un equip molt maco, un treball d’una paròdia que també està registrat com a comèdia. I aquesta obra que estic fent ara és el meu segon espectacle de text.

Què t’agrada més, fer teatre o televisió?

Són mons molt diferents, el teatre i la televisió. A mi m’agrada més el procés teatral, perquè és més llarg, pots anar més en profunditat, tens més temps per descobrir coses, no estàs limitat per marques i per tantes acotacions no tècniques, i tens una relació directa amb el públic. I a la televisió, al final el treball amb el company és el mateix, perquè tot depèn de l’altra persona, i tot el que passi, el text i tot, és amb l’altra persona. A la televisió hi ha un temps, igual que al teatre, però és un procés on vas més a donar un resultat, i llavors el temps que tens per descobrir, per jugar, per trobar i per créixer no és el mateix que al teatre. Al teatre, el que m’ha passat és que és més difícil, perquè quan t’entregues a un personatge o quan vius un paper després has de saber també sortir d’allà i no emportar-te el personatge a casa. A la televisió no passa tant, perquè és més quemar la mecha rápido y a otra cosa.

És pot viure del teatre?

Jo he tingut la sort, aquí a Catalunya, de poder-ne viure —precàriament, perquè comparteixo pis amb tres persones més—, però jo sí que n’he tingut la sort. Jo crec que és important no parar i no esperar que et passin les coses, i sempre continuar formant-te, perquè un es pot pensar: “Jo ho tinc tot fet i estic dintre del mundillo”, i vas a veure espectacles i… Bé, no ho sé, és un criteri personal. Per a mi, no, no és fàcil viure [del teatre], perquè no hi ha un bon mercat, hi ha poques productores, que porten tot el que és la marca teatral, i llavors no hi ha competència i, com que no hi ha gaire competència, el teatre no creix.

I després també, com a espectadora de teatre, hi ha espectacles que m’agraden molt, però no és un 90% del que vaig a veure, potser és un 10%. Com que no hi ha mercat, com que no s’aposta prou i com que les subvencions també se les està emportant gent que ja té peles, doncs hi ha moltes companyies i moltes sales alternatives on es podrien fer obres molt potents i companyies que podrien anar molt lluny, però, com que no hi ha un suport, tampoc van més enllà; o sigui, o que se subvencioni tothom o que ningú tingui subvenció, i que realment es creï un mercat de competència, perquè la competència, en aquest sentit, sí que és positiva, perquè et fa créixer i et fa avançar.

Què creus que ha de transmetre el teatre al públic?

Jo penso que s’han d’explicar històries que arribin… A mi m’agrada el teatre i sortir sentint que alguna cosa m’ha passat, o sigui, no sortir com si m’hagués pres una cervesa i anar-me’n a casa tan tranquil·la. En aquest aspecte jo em sento que m’he de comprometre d’aquesta manera, perquè si un actor no està viu en escena i a un actor no li passen coses de veritat és molt difícil que això arribi al públic. Després hi ha mil maneres de fer-ho, mil maneres d’entrenar-se, mil maneres de treballar.

L’Ariane Mouskine deia que la manera més directa d’arribar és a través de la comèdia i, en part, jo també ho penso, però m’encanta també anar a veure drames, i m’ho passo teta, perquè em sento viva quan les coses m’emocionen. També cal dir que estem en un món on no està gaire permès sentir, està mal vist sentir, o si plores: “Què li passa, què li passa…?”. I és una emoció com qualsevol altra, però crec que ara també està bé parlar de coses actuals, però els clàssics d’alguna manera són clàssics, perquè toquen temes que van afectar en aquella època i que ens segueixen afectant ara. Vas a veure un Shakespeare i hi ha coses que encara et ressonen, perquè són humanes.

Què implica formar part d’una companyia de teatre?

Per fer-te una companyia has de pagar moltes peles per registrar-te com a tal, i si no ets una companyia no pots anar a festivals, a molts festivals. Llavors hi ha companyies però no tampoc gaires, i sobreviure com a companyia aquí, a Barcelona, és molt difícil. Jo mai he fet una companyia, he estat en grups, però mai m’he registrat com a companyia, perquè no tenia els diners per fer-ho. També no casant-te amb ningú tens la llibertat de poder fer més coses i no ser esclau de res, però suposo que la part positiva de les companyies és que també pots créixer més, profunditzar molt més i pots fer el que realment a tu t’agrada. Però és un camí molt llarg i molt més difícil, o sigui, molt menys fàcil.

Jo no he treballat mai com a autònoma, sempre he estat en teatres treballant en produccions grans. A la televisió et fan un contracte d’artista i et donen d’alta i de baixa.

L’obra que esteu representant ara, L’expedient, tracta d’un tema bastant actual i candent. Com se us va acudir treure aquest tema?

Jo personalment he fet l’obra perquè a mi, com a actriu, en aquests moments m’interessa fer aquests treballs de text, perquè és la segona obra de text que faig i vull agafar rodatge. M’agrada molt fer text perquè trobo que és un tema interessant i que afecta molta gent i a nosaltres. A mi no m’ha passat mai res així, però sí que es donen situacions, com actors molt inestables: tens tres mesos de feina i de sobte et foten fora perquè o no funciona o no hi ha peles o s’ha acabat el projecte… I estàs en aquest desequilibri econòmic durant tota la teva vida, i d’alguna manera em ressona. Però, la raó sincera i personal per la qual l’he agafat és perquè vaig voler estar dintre L’expedient, perquè a mi com a actriu m’interessa fer treball de text i perquè el personatge em va agradar molt, quan la vaig llegir, i la història també.

Què et va comportar representar aquesta obra?

Va ser un procés de treball de dos mesos —si no m’equivoco—, assajant cada dia en un centre cívic, sense cobrar perquè no hi havia pressupost i amb totes les ganes i la il·lusió del món, i després vam venir a fer-la al lloc on estem ara.

T’has identificat en algun moment amb el teu personatge?

Jo tinc molts amics de la professió que es veuen una mica en aquesta situació. Jo he estat durant anys cobrant l’atur, perquè no he trobat feina. Ho anava compaginant amb altres coses, però, al final, amb el personatge, fent la funció, he descobert que tampoc, és clar, no s’allunya tant. Però no ho he descobert amb el cap, sinó que ho he descobert en escena: de vegades, per molt que t’esforcis treballant i per moltes hores que hi dediquis, només ets un número més, realment no som tan necessaris com ens pensem i realment estem a favor d’un sistema capitalista on el que interessa és comprar i vendre, sobretot en aquest tipus d’empresa, que és el que planteja L’expedient: que si l’empresa no va bé el primer que en surt perjudicat és el treballador.

Què fas actualment?

Ara estic aquí, al Guasch, fent això. Estic en un moment súper xulo de feina. Estic al Guasch, que s’acaba diumenge. Estic en un programa que vaig començar a gravar fa quatre setmanes, que no puc dir-ne el nom però que és per a El Terrat. Estic treballant amb la direcció de José Corbacho i després estic amb Planeta Impro, que és la companyia d’improvisació. La companyia hi és de dijous a diumenge i ara estic treballant els dissabtes. Aquest dissabte surto d’allà a les 21.30 h i aquí tinc funció a les 22 h.

Quins són els teus projectes de futur?

Ara, de moment, el projecte de futur és el present. S’acaba el que estic fent a la televisió amb una companyia d’improvisació i tinc moltes ganes de trobar un bon text que m’agradi molt i treballar amb dues persones, ja que tinc moltes ganes de treballar amb un bon text i una bona direcció. Aquest és el meu projecte de futur.

http://albaflorejachs.com/

Popularitat: 5%

Be Sociable, Share!

Català a la Franja – R. Sistac

Quan parlem de territoris de llengua catalana tenim clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; evidents i indiscutibles.

Be Sociable, Share!

Entrevista a Carme Sánchez, directora de Paraula. Centre de Serveis Lingüístics, de Palma

L’associació Paraula, amb seu a Palma (Mallorca), promou tot tipus d’iniciatives que contribueixen a fer un ús normal de la llengua catalana.

Be Sociable, Share!

Rafa Romero: exposició “Paradís”

Les iniciatives culturals públiques com a valuosa alternativa al limitat àmbit galerístic privat.

Be Sociable, Share!

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

Actriu formada teatralment a Cuba, va marxar a l’Índia durant 6 mesos amb una companyia de Dinamarca, on va estudiar les danses tradicionals d’aquest país.

Be Sociable, Share!

NÚVOL