Dijous, 27 de Juliol de 2017

Entrevista a Núria Martí, escriptora

divendres, 26 novembre, 2010

“La lectura fàcil ha permès que l’aventura del Winnipeg hagi arribat a persones que potser mai no haurien sabut que això va existir”

Jenni Rodà

Núria Martí Constants va néixer a Calella de la Costa el 1966, però fa més d’una dècada que viu a Girona, on treballa de professora de català al Consorci per a la Normalització Lingüística. Darrerament, combina aquesta tasca amb la seva gran passió: l’escriptura. Fins al moment ha obtingut diversos premis literaris i, entre d’altres, ha publicat la novel·la Hores prohibides, finalista del premi Just M. Casero.

El seu llibre més recent és Les mateixes estrelles, guanyador del 1r Premi de Novel·la Curta de Lectura Fàcil de 2009, una iniciativa totalment pionera en aquest àmbit impulsada pel CFA Manuel Sacristán i el Servei Lingüístic de CCOO de Catalunya. És, a més, el quart volum de la col·lecció “Llegim”, de llibres de lectura fàcil.

Aquesta novel·la narra la història d’una mare, la Teresa, i d’una filla, la Miranda, que s’embarquen en el vaixell Winnipeg, rumb a Xile, fugint de la Guerra Civil Espanyola. Aquest viatge, impulsat per Pablo Neruda, el van fer acompanyades de dues mil persones que, igual que elles, buscaven una nova vida en un nou país.

YouTube Preview Image

DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3PODCASTWMV)

Per què vas decidir escriure un llibre sobre la Guerra Civil Espanyola?

El tema de la Guerra Civil sempre m’ha interessat molt, tant pel que van representar els tres anys de lluita com, posteriorment, la retirada, l’exili, els camps de concentració, la mala rebuda per part del Govern francès, que no sabia què fer amb tants refugiats… Hi va haver una gran quantitat de morts i va ser un gran drama humà, i sempre he tingut moltes ganes d’escriure sobre això. A Hores prohibides, el meu llibre anterior, ja en vaig parlar una mica, però quan vaig descobrir l’aventura del Winnipeg vaig tenir clar que m’hi volia centrar de ple.

I quan va ser que vas descobrir el Winnipeg?

De fet va ser a través d’una sèrie de coincidències. De primer, pel meu interès, que he tingut des de sempre, de llegir qualsevol cosa i veure documentals sobre la Guerra Civil i de tot el que va representar. I, en segon lloc, perquè Joaquim Nadal, a Quaderns de viatge, un llibre que va escriure durant la seva etapa com a alcalde de Girona, parla d’un viatge que va fer a Xile i fa referència al Winnipeg. A partir d’aquí, doncs, va ser com si se m’encengués una llumeta i vaig pensar que el tema era interessant, novel·lable, que sempre m’havia agradat i que podia escriure perfectament sobre això.

Els personatges que apareixen a la novel·la són ficticis o t’has inspirat en algú per construir-los?

Les mateixes estrelles és una història de ficció dins d’una història real i, per tant, els personatges que hi apareixen són ficticis. I les dues protagonistes, la mare i la filla que fugen a través dels Pirineus, viuen una vida similar a la de moltes famílies d’aquella època. L’única referència real és la de Pablo Neruda, que va ser qui va impulsar tot el viatge i qui va organitzar-ho tot perquè el vaixell pogués sortir de port i arribar a Xile.

I pel que fa als noms, estan triats per casualitat o tenen alguna significació?

En aquest cas, alguns dels noms sí que estan triats per algun motiu. Per exemple, quan vaig pensar que volia crear un personatge andalús, el nom que em va venir de seguida al cap, sobretot pel fet de parlar del període de la Guerra Civil, va ser Federico, per Federico García Lorca. D’igual manera, també hi ha un altre personatge, que és la mestressa d’una pensió de Xile, que es diu Delia. Aquest nom és en honor a Delia del Carril, la companya de Pablo Neruda.

Des que decideixes fer del Winnipeg el fil conductor de la història, quin ha estat el procés de documentació i escriptura?

Des del moment que vaig assabentar-me de l’existència del Winnipeg vaig començar a buscar més informació sobre aquest vaixell. Concretament vaig llegir un llibre de Diego Carrillo que em va anar molt bé per comentar el viatge i les diverses vicissituds que hi van haver. Paral·lelament a tot això, vaig veure la convocatòria del 1r Premi de Novel·la Curta de Lectura Fàcil, convocat per CCOO de Catalunya, i vaig pensar que m’hi podia presentar. Entre una cosa i una altra, de fet, no va passar gaire temps, i crec que vaig escriure la novel·la en tres o quatre mesos. Com que ja ho tenia tot molt al cap, tot em va anar sortint d’una manera molt fluida, d’una manera molt fàcil, entre cometes.

Quin és el teu moment idoni per escriure?

Jo sóc una persona de nits. M’agrada escriure quan la meva família és a dormir i a casa hi ha silenci i tranquil·litat. Però en el fons no sóc gens disciplinada a l’hora d’escriure i quan en tinc la necessitat acabo esgarrapant estones d’on puc, encara que només sigui una hora o dues. Alguna cosa o altra faig!

Com i amb qui fas la crítica d’allò que has escrit?

La primera crítica sóc jo mateixa. És obvi que després d’un procés d’escriptura sempre hi ha d’haver la corresponent reescriptura per fer canvis, afegitons i supressions. Quan aquesta primera fase s’ha acabat, llavors sí que necessito que algú extern em doni la seva opinió. En aquest cas, són el meu marit i també la meva filla, per ser els més propers, els que fan de crítics. A mi em va realment bé, ja que de vegades els ulls externs veuen coses que tu, com que les tens tan interioritzades, no pots detectar.

Quan escrius, t’imagines sempre el teu lector?

Sí, hi has de pensar molt, sobretot si escrius en format lectura fàcil. No vull dir que en altres ocasions no hi pensi, perquè sempre hi penso, però en aquest cas encara més. El que m’ha ajudat molt és la meva professió: fa molts anys que sóc professora de llengua i molts alumnes que comencen a aprendre català em demanen quins llibres poden llegir. Aquest llibre està escrit pensant en aquests perfils de persones.

Què has hagut de tenir en compte per escriure en format lectura fàcil?

Has de tenir molt clar cap on vas, saber on et dirigeixes, pensar en qui llegirà el que escrius. A Hores prohibides, per exemple, hi ha frases molt llargues, un vocabulari molt específic, l’ús de molts sinònims… En canvi a Les mateixes estrelles m’he hagut de frenar molt. No pots alterar l’ordre de les oracions, has de vigilar que no s’escapi res que no sigui prou adequat per al nivell i sobretot cal controlar el vocabulari: si penses que una paraula és fantàstica, però massa complicada, pots posar la definició en un peu de pàgina. Això sí, sense abusar-ne.

Tu ja coneixies la lectura fàcil abans de presentar-te al Premi o la vas descobrir arran d’això?

Jo, per la meva feina, ja sabia de què anava. I també coneixia la col·lecció “Llegim”, que és on pertany Les mateixes estrelles, perquè havia recomanat els llibres a classe. El que no havia fet mai era escriure en format lectura fàcil. Això sí que va ser nou per mi i abans de posar-m’hi sí que vaig haver de consultar les directrius internacionals.

Creus que és una tècnica prou coneguda?

Penso que cada vegada ho és més, perquè hi ha més clubs de lectura fàcil, hi ha més editorials que tenen ganes de fer aquesta mena de materials… Per exemple La Mar de Fàcil només edita llibres de lectura fàcil. Tot i així, encara falta molt per fer: de vegades vas a les llibreries i encara n’hi ha moltes que no saben ni què és. A Girona, per sort, tenim dues llibreries de referència, la 22 i l’Empúries, que sí que en tenen.

Què va significar guanyar el 1r Premi de Novel·la Curta de Lectura Fàcil?

La trucada confirmant que era la guanyadora va ser una gran alegria. Quan et presentes a un premi sempre tens ganes de guanyar, però, és clar, mai no saps què passarà. Evidentment, també va significar una altra cosa molt important: l’edició del llibre. Amb la gran quantitat de llibres que surten cada dia no es fàcil fer-se un lloc en el món editorial. I encara hi ha una altra cosa per destacar: que tota l’aventura del Winnipeg, el famós viatge de l’esperança, ha pogut ser conegut per a moltes persones que potser mai no haurien sabut que va existir.

Has tingut contacte amb els lectors de Les mateixes estrelles?

Sí, i tant, i de moment no em puc queixar perquè les impressions que rebo són molt positives. És molt satisfactori poder parlar amb els lectors, respondre les seves preguntes, escoltar les seves visions. Fa poc vaig anar a fer una xerrada a Cassà de la Selva i una noia em va explicar, molt emocionada, que el seu besavi havia viatjant en el Winnipeg. A través del meu bloc [nuriamarticonstans.blogspot.com] també he rebut molts comentaris sobre la novel·la, el vaixell, la Guerra Civil… Hi ha molta gent que m’ha dit que en aquella guerra tots hi vam patir pèrdues i que és molt important recuperar aquesta memòria històrica, que tot just sembla que està començant a aflorar.

Tens altres projectes en ment en format lectura fàcil?

Aquest estiu, com que tenia temps, ja he fet alguna cosa. Amb l’Associació de Lectura Fàcil de Catalunya, que s’encarrega d’impulsar projectes relacionats amb aquest àmbit, hem decidit tirar endavant una novel·la sobre el món de la dona treballadora i de totes les reivindicacions que aquesta ha portat a terme per aconseguir millores a la feina. L’escrit està llest i l’Associació l’està acabant de revisar. També hi ha un altre projecte en dansa, que és la traducció de Les mateixes estrelles al castellà.

Núria, per tu, què significa escriure?

Per mi és una necessitat. Són unes ganes que em surten de dins i que, de vegades, no puc controlar. Ara bé, escriure també cansa. Almenys en el meu cas, que quan escric poso els cinc sentits en el projecte i hi estic pensant tot el dia. De vegades penso: ara estaré un temps sense escriure i descansaré. Però és impossible. Sempre acabo fent cas de la necessitat, encara que sigui per escriure coses molt breus o per començar novel·les que no saps on ni com acabaran.

Popularitat: 5%

Toni Baos

Ser presidenta del Consell Escolar de Mallorca, ¿et dóna una visió general de la nostra realitat educativa? Què tenim aprovat i què tenim suspès d’aquesta realitat educativa?

Ser presidenta del Consell Escolar de Mallorca m’ha permès conèixer moltes persones del món educatiu, “escoltar moltes veus” i participar molt activament en el Consell Escolar de les Illes Balears.

Crec que a Mallorca les escoles aproven en interès, dedicació i atenció a l’alumnat. Els centres donen resposta a una realitat canviant i fan un vertader esforç per adaptar-se als canvis sense perdre de vista qui som.

Tenim suspès el finançament. Això ve de lluny, de quan es varen acceptar unes competències amb unes condicions totalment negatives per a la nostra comunitat. Es va fer amb presses; el Partit Popular estava esgotant la legislatura i semblava que volia deixar aquest tema tancat “fos com fos”. Des de llavors han passat tres legislatures més.

Cal abaixar ràtios, ampliar l’oferta de la formació professional i adaptar-la un poc més a les necessitats del món laboral. S’han de millorar les infraestructures: rehabilitació i ampliació de centres ja existents, creació de nous i dotació moderna i adient.

Creus que som una comunitat educativa bilingüe?

No. La normalització lingüística ha recorregut un llarg i difícil camí durant massa temps. Els centres educatius hi han fet molta feina, però malauradament les dificultats són constants i encara no hem arribat a la plena normalització. Una prova d’això és aquesta pregunta.

Quina ha estat la millor i la més desastrosa de les polítiques educatives dels darrers anys?

Pens que la LOGSE va ser la llei del canvi en positiu. Era la possibilitat d’avançar, de modernitzar el sistema. El pitjor va ser que no es va saber, voler o poder implantar la seva filosofia.

Evidentment no tot era bo; des del meu punt de vista un dels seus errors, que en aquests moments encara pagam, va ser la separació total i radical entre primària i secundària, la separació efectiva entre l’alumnat i el professorat.

Amb més formació sortirem de la crisi? Quin tipus de formació?

No som experta en economia, encara que des de fa dos anys se’n parla tant pertot arreu que sembla que tots n’hem fet un màster. Sempre fa falta formació, encara que no sigui aquest l’únic factor necessari per donar un gir a l’economia, a l’economia global. Hi ha massa injustícia i desigualtats entre els anomenats primer món i tercer món.

La formació és imprescindible: formació entesa com a educació en tots els aspectes, personals i laborals, individuals i col·lectius; formació per a aprendre a aprendre, per capacitar-nos, per entendre i solucionar problemes i dificultats, per adaptar-nos als canvis i poder donar-hi respostes creatives.

Per què t’agrada l’educació? Construeixes persones?

Supòs que la trobo apassionant. Cada dia és diferent, amb noves possibilitats, dificultats velles i noves per resoldre, l’esforç per reinventar-te… De fet, jo no vaig triar dedicar-me a aquesta feina, ella em va triar a mi. Els mestres són importants però no decisius; afortunadament no tenim tant de poder com per “construir persones”. En tot cas acompanyam els infants en el seu creixement.

Un país sense passat, no vigila el seu present i arrisca el seu futur. A les persones ens passa el mateix, no?

Les persones som les que feim els països. Que el nostre país sigui o no sigui depèn de cada un de nosaltres.

Després de les declaracions del senyor Bauzà (líder del PP balear) sobre el seu desig de retirar el decret de mínims de l’ensenyament en català, quin futur no voldries per a la nostra convivència?

Un futur de confrontació, on no es tengui en compte el respecte, el diàleg, on tot valgui per aconseguir els objectius individuals.

Què li contestaries al senyor Bauzà?

En aquest cas la millor resposta potser és el silenci. El senyor Bauzà provoca, vol crear conflicte allà on no n’hi ha. La llengua no és una arma. La llengua ha d’estar per damunt de qualsevol campanya electoral. No em trobaran per seguir el seu joc.

_________________

Biografia:

Vaig néixer a Palma, tenc 56 anys, estic casada i tenc un fill i una filla; fa 40 anys que faig de mestra, tot i que els quatre primers anys encara no tenia el títol i estudiava al mateix temps. Paral·lelament, durant l’estiu, dedicava unes setmanes a l’educació en temps de lleure: campaments, colònies, algun taller durant el curs, organització de cursets i tallers de formació per a mestres i estudiants… A més de l’educació m’interessa la política. Crec que educació i política es donen la mà i no poden viure l’una sense l’altra. Ambdues haurien de tenir la finalitat de millorar la societat i les condicions de vida de les persones.

Professionalment he intentat conèixer l’escola i “allò” que l’envolta ocupant diferents llocs de treball: mestra d’infantil, de suport en el programa que abans existia d’integració de minories ètniques (terme utilitzat perquè algú degué pensar que la paraula gitanos no era políticament correcta), mestra d’un centre de menors de règim tancat, tècnica del Programa de prevenció i detecció del maltractament infantil, co-coordinadora del Programa de prevenció i abordatge de les situacions de conflicte juvenil, assessora tècnica docent de la Direcció General d’Innovació, mestra d’aula d’acollida a alumnat nouvingut o d’incorporació tardana… També he fet de cap d’estudis i de directora.

Popularitat: 5%

Entrevista a Raquel Ricart, escriptora

dijous, 25 novembre, 2010

Gabinet de premsa de CCOO del País Valencià

“Quan aconsegueixes expressar tot allò que et bull a l’interior, arribes a comunicar-te amb la persona que llig”

Raquel Ricart és escriptora valenciana i treballadora de CCOO del PV. Acaba de ser guardonada amb el Premi Andròmina de Narrativa dels XXXIX Premis Octubre per Les ratlles de la vida, que organitzen la Fundació Ausiàs March i l’Editorial 3 i 4.  La seua passió per la literatura li ve de lluny, i ja ha publicat dues obres de narrativa infantil i juvenil i una novel·la negra. Considera que es podria millorar molt la relació cultural entre els tres territoris de parla catalana.

Raquel, pots fer-nos una descripció breu del que ens vols contar en la teua novel·la Les ratlles de la vida?

Les ratlles de la vida són aquelles marques que el degoteig del temps va dibuixant en l’existència de cada persona, fent-la única i diferent. Jo he volgut, primer de tot, contar històries, i amb les històries, elevar a la categoria de protagonistes persones senzilles que, amb la seua existència, van teixint el tapís de la pròpia vida i el tapís de la història.

La novel·la narra la història de quatre generacions de dones d’una mateixa família. ¿Tenies la intenció de fer un retrat coral d’un territori i un moment històric molt determinat o t’has centrat més en els personatges?

Retrat coral d’un territori em sembla molt bonic. No sé si ho he aconseguit, això. En un principi, el meu interés eren els personatges, les històries que vivien, les coses que els passaven, però amb la idea de fons que, aquestes coses que els passaven als meus personatges, formaven part de la Història, amb majúscula, perquè la Història també la fan les persones senzilles, les persones que treballen, les persones que no fan grans gestes. És per això que, evidentment, les dones, que han estat tant de temps amagades darrere l’escenari, es convertien en protagonistes.

I, evidentment, tots aquests personatges, tots aquests homes i aquestes dones, viuen en un lloc determinat, en un moment històric determinat, i tot això forma part de les seues vides, amb la qual cosa era necessari, és clar, descriure el temps i l’espai que els envolten.

El jurat va qualificar la teua obra de “sincera, emocionant, tendra i amb uns tocs de maldat molt interessants”. Per què creus que n’han destacat aquests aspectes?

Segons jo crec, els llibres són de l’autor mentre s’escriuen. Escriure és un ofici solitari. Però una vegada fet això, quan el llibre es llig, comença a fer la seua pròpia vida, i cada persona, cada lectura, és diferent. Crec que l’han trobat sincera perquè ho és, en el sentit que té la sinceritat en l’escriptura i en la literatura, és clar. Quan escrius sincerament, ho fas des de molt endins, i a vegades tens la sensació que despulles la teua ànima. Pense que, quan aconsegueixes expressar tot allò que et bull a l’interior, arribes a comunicar-te amb la persona que llig. I en la novel·la hi ha tendresa i hi ha maldat, com en la vida.

Els teus llibres han sigut premiats anteriorment. Què significa per a tu i per a la teua carrera aquest Premi Andròmina?

Per a mi, personalment, el Premi Andròmina significa molt, perquè és el premi amb més història del País Valencià, un premi que ha sigut atorgat a grans escriptors i escriptores, i a més, és un premi reconegut en tot el nostre àmbit lingüístic. Per a la meua carrera, la veritat, encara no sé què significarà. Espere que moltes coses.

La teua trajectòria literària inclou publicacions de narrativa infantil i juvenil i una novel·la negra. Aquesta nova publicació, comporta un canvi de registre?

Evidentment és una novel·la diferent a les altres. Més ambiciosa pel que fa a l’estructura, als personatges, al tractament del temps. Però és que les històries ho requerien. Trobe que cada llibre demana una forma, una veu. En aqueix sentit, Les ratlles de la vida, ha significat un gran treball, però estic molt contenta amb el resultat.

Creus que el fet que no et dediques exclusivament a l’escriptura pot aportar-te més bagatge sobre les relacions humanes?

Un mort al sindicat, la meua primera novel·la, té una relació evident amb el fet que jo treballe ací. Qualsevol vivència pot aportar-te i ensenyar-te moltes coses, però si fóra possible, m’encantaria dedicar-me exclusivament a l’escriptura, almenys durant un temps.

Quins són els teus referents literaris?

Ací faria una llista molt llarga, perquè, a més, els referents van augmentant a mesura que passa el temps. Viatge pels clàssics, pel XIX, per la literatura contemporània. Si començara a dir noms segur que me n’oblidava de molts. A més és que m’agraden moltes coses, la novel·la negra, la ciència ficció…

Com veus el panorama literari en valencià? Creus que hi ha suficient promoció dels autors valencians perquè es donen a conéixer les seues obres i arriben al públic dels tres territoris de parla catalana?

Evidentment, la promoció hauria de començar al País Valencià, però és evident que això no serà possible mentre governe el PP. Pel que fa a la resta, em sembla que es podria millorar moltíssim la relació cultural entre els tres territoris, i crec que, per exemple, pel que fa a la distribució dels llibres, és més fàcil trobar al País Valencià llibres editats a Catalunya que no a l’inrevés.

_________________________________________

Nota biogràfica

Raquel Ricart Leal va nàixer a Bétera (el Camp de Túria) l’any 1962. L’amor per la lectura li ve d’antic, i des de molt jove la passió per les paraules i per les històries ha sigut una costant en la seua vida. Literàriament es donà a conéixer en guanyar un accèssit als Premis Malvarrosa (1980). Col·laborà en les planes de les revistes Celobert i Lletres de canvi. Ha escrit un text dramàtic, Ferrabràs (1990), que va ser posat en escena per Bambalina Titelles. Ha publicat la novel·la negra Un mort al sindicat (Tàndem, 1999), el màgic relat juvenil Van ploure estrelles (Tàndem, 2001), el volum Costums i tradicions, dins del projecte editorial de la Fundació Bromera “Llegir en valencià per a conéixer-nos” i la novel·la El quadern d’Àngela (Tàndem, 2010), guanyadora del Vé Premi Vila de Paterna de narrativa infantil Vicenta Ferrer Escrivà. Col·labora ocasionalment amb columnes d’opinió en el diari El Punt.

Popularitat: 5%

Mil vidas más

dimecres, 24 novembre, 2010

Pepe Gálvez

Mil vidas más

Miguel Núñez, Pepe Gálvez, Alfons López i Joan Mundet

Edicions de Ponent

Ara que s’acosta el segon aniversari de la seva mort, la figura de Miguel Núñez torna a ser d’actualitat per la seva presència i el seu protagonisme en diverses obres de ficció. Presència com a antagonista del personatge principal a La carta, biografia del malauradament cèlebre comissari Juan Creix, escrita per Antoni Batista. I protagonisme tant en la pel·lícula Al final de la escapada, realitzada per Albert Solé i presentada en la Seminci, com al còmic Mil vidas más, del qual parlarem en aquest escrit. Mil vidas más és un llibre de Miguel Núñez i sobre Miguel Núñez, perquè, com es diu en la introducció, els guions de la majoria de les historietes i dels textos que complementen la narració gràfica són adaptacions, bé del seu llibre La revolución y el deseo o bé de textos inèdits. Es tracta, doncs, d’una sèrie de relats que componen una biografia que, en part, és també autobiografia i que vol recrear aquella síntesi de vitalisme, compromís amb les persones i rebuig radical a les dictadures i a la injustícia social que va configurar el seu humanisme anticapitalista.

Miguel es descrivia a ell mateix com: “un cocodril vell, ja que vaig néixer l’any vint i vaig tenir la sort de viure els anys de la República, els de la Guerra Civil i també la sort, per què no dir-ho, de viure els anys de la lluita contra la dictadura”. Per això, per la seva coherència dins d’una evolució contínua, les seves vivències tenen un alt grau de representativitat, ens parlen d’un passat proper que, per més que es vulgui obviar o amagar, encara està present en nosaltres, tant en les febleses de la nostra democràcia com en la lluita per millorar-la i enfortir-la. La potència del grafisme expressionista d’Alfons López, en contrast amb les il·lustracions realistes de Joan Mundet, comuniquen la tensió de la vida clandestina, l’angoixa de la persecució, el dolor i la barbàrie de la tortura en mans de Creix, però també l’altra vessant de Miguel: la que jugava amb la ironia, la que amava riure, fins i tot i especialment, d’ell mateix, i la que entenia la lluita com una part indestriable de la vida. Aquestes històries ens expliquen també com, a pesar del domini estès de la por, les persones construïen i tornaven a construir el relat de la solidaritat i, amb ella, creaven dia a dia la democràcia.

Popularitat: 4%

General

El exilio científico republicano

dimecres, 24 novembre, 2010

Manolo Picó

L’exili dels metges i científics republicans
Josep L. Barona
Universitat de València

En acabar la Guerra Civil, més de 270.000 presos abarrotaven les presons espanyoles. A més, vora 500.000 ciutadans republicans van passar per camps de concentració. L’exili, la presó i la inhabilitació de metges, farmacèutics i científics van significar una tremenda sagnia per a la societat espanyola. L’elit intel·lectual i professional del país es va exiliar majoritàriament després de la guerra i la nòmina de científics en l’exili representava el nucli dirigent de la ciència espanyola, sense oblidar la importància dels qui van morir o van veure truncada la seua vida en un exili interior, que va afectar persones que van ser empresonades, sancionades, desterrades o executades.

La recent publicació del llibre col·lectiu El exilio científico republicano (PUV, 2010) vol fer un balanç d’aquella situació dramàtica amb la contribució de més d’una vintena d’especialistes espanyols i americans.

La generació de científics que es va veure abocada a l’exili compartia un ideal de modernització i uns referents biogràfics. Desenes de milers es van instal·lar a Mèxic; més de tres-cents eren catedràtics d’universitat, cinc-cents eren metges; i més d’un centenar, científics i professionals d’altres àrees: químics, farmacèutics, físics, biòlegs, antropòlegs o matemàtics. Aquest col·lectiu va procurar mantenir vincles de cohesió. Van fundar a París la Unió de Professors Universitaris Espanyols en l’Exili (UPUEE), sota la presidència inicial de l’higienista i parasitòleg Gustavo Pittaluga, que havia dirigit la sanitat espanyola i representat Espanya en el Comitè d’higiene de la societat de nacions. A Mèxic també es van fundar associacions mèdiques i científiques: l’Ateneo Ramón y Cajal i el Colegio de México. Entre els membres de la UPUEE hi havia més d’una vintena de científics i mig centenar de professors de medicina.

Un element integrador va ser la publicació de la revista Ciencia. Revista hispanoamericana de ciencias puras y aplicadas (1940-1975), que ha estat reproduïda íntegrament en format digital com a complement del llibre. La publicació té un valor indiscutible per analitzar una part important de la producció científica de l’exili espanyol. El seu objectiu era incorporar investigacions de científics espanyols de qualsevol indret del món i esdevenir el referent principal de la comunitat científica espanyola en l’exili. El seu primer director va ser Ignacio Bolívar, substituït poc abans de la mort pel físic Blas Cabrera; després pel naturalista Cándido Bolívar; i finalment, pel fisiòleg i antic rector de la Universitat de València, José Puche.

El paper dels metges exiliats va ser cabdal en la societat mexicana. Al començament de la dècada dels 40 representaven gairebé la meitat dels professionals sanitaris del país. Van posar en marxa hospitals i centres de recerca, seguint l’experiència i els projectes de l’Espanya republicana. La formació d’experts en salut pública va aportar a l’exili espanyol una enorme rellevància en països com ara Veneçuela, on Santiago Ruesta va ocupar càrrecs de política sanitària, i José María Bengoa va iniciar polítiques pioneres en la lluita contra la fam a les zones rurals. Sense oblidar l’important paper que en aquell país van fer les infermeres visitadores de salut pública, un dels grans puntals de l’assistència domiciliària i de l’atenció primària durant el període republicà.

Hi va haver països de destí provisional, com ara la Gran Bretanya, on molts científics espanyols es van instal·lar durant els primers anys de l’exili, per passar més tard a països iberoamericans. És el cas de Pío del Río-Hortega, deixeble de Cajal, que després d’exiliar-se a Oxford va passar a l’Argentina; o de Juan Negrín mateix, exiliat primer a Londres i després a París fins a la mort. Uns altres es van quedar, com Josep Trueta, que va assolir el màxim prestigi en el món acadèmic britànic, com a primer catedràtic d’ortopèdia de la Universitat d’Oxford.

Hi va haver un exili mèdic i científic a França, que es va concentrar principalment a París i a Tolosa de Llenguadoc. Molts eren científics catalans, com Jesús M. Bellido Golferichs; per bé que també uns altres tan rellevants com August Pi i Sunyer, que va acabar a Veneçuela, on va ser catedràtic de Fisiologia a Caracas i va fundar el primer institut d’investigació fisiològica d’aquell país.

Un col·lectiu significatiu de metges exiliats, especialistes en salut pública, va passar a ocupar llocs de responsabilitat en l’Organització Mundial de la Salut, a Ginebra, i també en l’Oficina Panamericana de Salud. Marcelino Pascua, que va ser director general de Sanitat durant el Bienni Reformista (1931-1933), va passar a dirigir el departament d’estadística sanitària de l’OMS; Julián de Zulueta va dirigir les campanyes internacionals de lluita contra el paludisme; José Antonio Nágera va treballar en microbiologia; José María Bengoa va dirigir les campanyes de millora de la nutrició en països pobres, tant per a l’OMS com per a la FAO; i un llarg etcètera que va fer dels metges espanyols exiliats després de la Guerra Civil un important nucli d’experts professionals dels organismes internacionals lligats a la salut.

El exilio científico republicano es una contribució col·lectiva a la recuperació de la memòria d’aquella generació de metges i científics i de la seua tasca per la modernització i la llibertat del nostre país.

Popularitat: 84%

Les veus del Pamano

dimecres, 24 novembre, 2010

Víctor Jiménez

Les veus del Pamano

Jaume Cabré

Edicions Proa

1a edició: 2004

700 pàgines

“Vaig començar Les veus del Pamano perquè un dia vaig veure un edifici escolar abandonat. El que em va ajudar a continuar treballant-hi van ser els anys de majoria absoluta del PP a l’Estat espanyol: no podem passar pàgina d’un passat negre no acabat d’explicar perquè hi ha gent interessada en el fet que no s’acabi d’explicar”.

Jaume Cabré

La Tina, mestra en una escola de Sort, fa unes fotografies de l’escola vella del poble —fictici— de Torena que està a punt de ser enderrocada. Després, troba entre les runes el diari secret de l’Oriol Fontelles, un jove mestre que va ser destinat a Torena l’any 1943. I així comença l’odissea, plena d’entrebancs, per recuperar uns personatges i una història que la història oficial no solament havia oblidat sinó que, pitjor encara, havia falsejat. La novel·la és, doncs, una contribució a la necessitat de recuperar la “memòria històrica”.

La novel·la de Jaume Cabré —esplèndida, diguem-ho ja— ens situa en la postguerra, en un poblet del Pallars Sobirà, a la vora del riu Pamano. Hi surten maquis i falangistes, capellans i pagesos, una senyora terratinent que fa tremolar; unes circumstàncies de vegades més poderoses que la voluntat dels personatges; jocs de poder i de misèria; contradiccions entre aparença i realitat, o la dificultat de perdonar i la por de l’oblit, i ens mostra com de vegades els covards es converteixen en herois, no obstant el seu desig de no ser-ho. Però la novel·la també ens porta a l’actualitat i ens fa veure com allò que va passar encara perdura i té efectes, de vegades en fets tan d’ara com l’explotació immobiliària de la muntanya i el negoci de la neu. El passat encara hi és, encara que sigui convertit en una gran mentida.

Des del punt de vista narratiu, Les veus del Pamano és magistral. Jaume Cabré domina els recursos estilístics que li permeten entortolligar personatges diversos, temps i espais diferents, moltes històries, sense que ens perdem. Així, s’alternen present i passat, paraula i pensament, passions, amors i odis, veritats i falsedats i bocins d’història. De vegades en una mateixa pàgina s’expliquen tres converses diferents separades en l’espai i en el temps. I no ens perdem! La trama està molt i molt ben estructurada: no debades, Jaume Cabré va estar treballant set anys en la novel·la.

Absolutament recomanable, tant des del punt de vista literari —Les veus del Pamano és una de les millors novel·les catalanes i ha estat traduïda a dotze idiomes— com des del punt de vista de la història —les històries— que ens explica. Potser a alguns lectors els costarà entrar-hi. Tingueu una mica de paciència, de seguida us “enganxarà”.

TV3 va fer una “minisèrie” de dos capítols basant-se en la novel·la de Jaume Cabré. Com passa sempre, la sèrie, tot i tenir interès, era molt inferior a la novel·la i en alguns aspectes la desvirtuava; per exemple: la voluntat actual d’algunes persones i grups perquè la veritat històrica no es conegui, fonamental en la novel·la, no queda prou clara en la sèrie. I això no és un detall, sinó una cosa essencial pel que fa al sentit que Jaume Cabré volia que tingués Les veus del Pamano en escriure-la.

Popularitat: 4%

Exposició Ana Maria Maiolino

dimecres, 24 novembre, 2010

Entre la identitat i el compromís

Lito Caramés

La Fundació Antoni Tàpies ofereix una àmplia mostra d’obres de la polifacètica artista Ana Maria Maiolino. Hi ha en la societat actual més dones artistes que abans?

La renovada Fundació Antoni Tàpies conté a les seves sales les peces d’una altra artista (anteriorment va ser Eva Hesse). Comencen a ser visibles les creadores? O cal continuar rellegint el famós article de Linda Nochlin de 1971? És la primera gran exposició –gairebé antològica– de Maiolino a Europa. Ana Maria Maiolino és una artista múltiple: pinta, dibuixa, filma, modela, cus, escriu poesia, fotografia, canta… Moltes de les seves creacions són sèries, inacabades, en les quals treballa o sobre les quals torna al llarg dels anys.

Menjar i defecar

Al Brasil Maiolino es troba amb una situació social i artística nova. Des dels anys vint, amb el Manifest antropòfag, en aquest immens país es buscava una identitat artística pròpia (Maiolino titula una obra seva, Antropofàgia, el mateix títol que molts anys abans havia escollit Tarsila do Amaral per a una de les seves imatges icona). En aquesta recerca, que pretén unificar la realitat indígena amb les aportacions europees, s’hi compromet Maiolino, mirant de digerir el que viu.

Per a l’artista polifacètica, l’art (i la vida) tenen molt a veure amb l’alimentació: es devora el que ens envolta, es digereix, bé o malament, i es defeca ja transformat. Aquesta transformació produïda dins de cadascú és el que genera cultura (la va sorprendre i encantar que a Catalunya hi hagués la figura del caganer). Ja als anys 60 algunes de les seves obres es referien directament a aquest procés (Glu Glu Glu, 1967) i als 90 va començar les sèries de fang sense coure, fetes a base de xurros –cagarros– que a poc a poc es deterioren i s’autodestrueixen. A la Fundació Antoni Tàpies va crear una instal·lació, Una vegada més (tones de fang sense coure), en col·laboració amb els alumnes de La Masana. L’artista KikiSmith té creacions similars en la concepció.

Compromís social

Ana Maria Maiolino, en la deglució de les realitats que viu, es compromet amb allò que passa al seu voltant. Durant la dictadura que va haver de patir al Brasil (1964-1984), moltes de les seves obres van fer referència directa a la censura, a la falta de llibertat (Entrevidas, 1980-2010), a la situació política (Ànima negra d’Amèrica Llatina, 1976). I en altres casos van ser les diferències socials el que commovia la seva consciència (Arroz e feijâo / Arròs i mongetes, 1979). Maiolino no s’interessa per l’obra abstracta i pura; ella (com els membres del moviment “neoconcret”) aposta per una certa subjectivitat de la creació, i una subjectivitat relacional, que transcendeixi la mateixa persona i s’impliqui amb l’entorn. Cildo Meireles és un altre artista brasiler compromès també en la lluita dels pobles indígenes i per les llibertats (influït per Maiolino?).

Calabra-tupi-guaraní

Ana Maria Maiolino va néixer a la regió de Calàbria (Itàlia), va emigrar a Veneçuela amb els seus pares i, al 1960, amb 18 anys, va arribar a Rio de Janeiro. Des d’aleshores s’identifica amb aquest país, però sempre li ha quedat l’empremta de l’emigrant: ser d’aquí i d’allà i no ser d’enlloc. És per això que s’autodefineix com a “calabra-tupi-guaraní”. Maiolino afirma que des de jove ha mirat de buscar la seva identitat, fet que ha provocat que la seva obra estigui molt lligada a la seva mateixa biografia (potser més que en altres artistes), i que jugui molt amb les dualitats: dins-fora, dalt-baix, ple-buit. Maiolino segueix unes línies d’acció que l’acompanyen en la cinquantena d’anys de producció; es pot dir que Ana M. Maiolino sempre està creant la mateixa obra artística… ella mateixa, potser?

Feina manual, feina domèstica, feminitat

Moltes de les seves creacions –en paper, fang, ciment o altres materials– es basen en feines manuals, en la manipulació de la matèria (com proclamava Giacometti). De vegades aquesta manualitat és portada a un entorn íntim, domèstic: cosir papers, unir diverses figures amb fils (Por um fio, 1976). Quan se li pregunta si la seva feina es pot considerar feminista, afirma que la seva persona és en tota la seva obra; i ella és dona. Una instal·lació que reuneix moltes de les constants de l’obra de Maiolino és Entrevidas, on la mateixa artista camina entre ous. L’obra és una metàfora sobre les dificultats passades durant la dictadura, però també té clares referències a la concepció i a la maternitat (a la Fundació Antoni Tàpies s’hi pot caminar). La manualitat i la feminitat també són properes als resultats d’altres artistes, com la ja esmentada Kiki Smith, o Eva Hesse, que va elaborar moltes de les seves obres amb fils de colors, de gruixos diversos.

És una exposició interactiva al cor de Barcelona, oberta, interactiva, amb propostes fresques, reflexives, multidisciplinàries. Interessant.


EXPOSICIÓ: Ana Maria Maiolino.

Fundació Antoni Tàpies. Aragó, 255 (Barcelona)

Fins al 16 de gener de 2011

Popularitat: 5%

General

A la casa d’enlloc, Roger Mas

dissabte, 20 novembre, 2010

Xavier Lloreda

A la casa d’enlloc, Roger Mas

Roger Mas (Solsona, 1975), inspira la seva música de cantautor en tres pilars: les músiques modernes, la d’arrel i els sons ancestrals del món. En les seves lletres mescla la llengua del carrer, la literària i els parlars que poc a poc es van perdent.

En el darrer disc, A la casa d’enlloc, publicat el passat mes d’abril, Roger Mas repassa els racons d’aquell lloc imaginari on cadascú va des de petit en un ‘viatge ple de sensacions’. Per fer-ho recupera el format de banda i el so més pop, després de la transició que va suposar el disc anterior, Les cançons tel·lúriques. El Roger Mas més enèrgic i rocker reapareix amb un disc gravat en directe, “perquè és un disc neguitós, que requereix més espontaneïtat i la força del directe”. Alhora, el nou disc també representa un retorn als orígens, als primers discs, més potents i amb més llibertat d’estil, i ret homenatge als seus referents musicals en una cançó de títol quasi idèntic al del disc, “A la caseta d’enlloc”, en la qual repassa els títols de cançons de Sisa, Montllor, Serrat, Laguarda, Llach, Ia&Batiste, etc. També hi ha la col·laboració de la Cobla de Sant Jordi en una de les peces.

Amb aquesta creació el cantautor de Solsona ja arriba al seu setè àlbum, i es consolida com un dels referents actuals de l’escena musical del nostre país i en una figura de la cançó. De fet, en algunes crítiques periodístiques se l’ha considerat “la veu més bonica que ha donat mai la cançó catalana” (Mingus B. Formentor, La Vanguardia) , fet demostrat pels nombrosos premis rebuts per cada nou treball i per l’ampli reconeixement de la crítica musical. Per arrodonir aquesta carrera cada vegada més emergent, Mas ha actuat darrerament a països com França, Cuba, Itàlia o el Brasil.

Vegeu “El calavera” (A la casa d’enlloc).

Popularitat: 5%

La ruta –i la clau– del català a les Illes Balears

El 6 de maig de l’any 2008, nou mesos després de l’inici de l’actual legislatura, l’Obra Cultural Balear presentà en el Teatre Sindical de Comissions Obreres de Palma el “Full de ruta pel català a les illes Balears. Mesures d’aplicació immediata”.

Es tractava d’un catàleg urgent d’actuacions que, a parer de l’entitat, el nou executiu (format pel PSOE, el Bloc i UM) havia d’engegar per tal que el coneixement i l’ús de la llengua pròpia de l’arxipèlag, la catalana, avançassin amb decisió. Cal no oblidar que el Govern del PP sortint, presidit per Jaume Matas, es caracteritzà, precisament, per aturar en sec l’obligada normalització lingüística. I també per legislar en contra d’aquest procés a través del Decret 52/2006, de 16 de juny, sobre mesures per a fomentar la competència lingüística en llengües estrangeres dels alumnes dels centres no universitaris de les Illes Balears sostinguts amb fons públics, altrament conegut pel “decret del trilingüisme”.

De fet, del 2003 al 2007, aquestes illes patiren la pitjor regressió en segles quant a l’impuls a la llengua pròpia. Les agressions lingüístiques tramades des de l’Administració pròpia durant aquests anys no cessaren en cap moment, i l’OCB va ser on li corresponia: al capdavant de la reivindicació, plantant cara a la ignomínia. Dedicàrem molts d’esforços a mobilitzar la ciutadania a través del “SUS Mallorca”, un clam que recorregué tota la geografia de l’Illa.

D’aquell esforç i de la complicitat tant dels socis de l’entitat com del gruix major de la ciutadania mallorquina, el 5 de maig de 2007 més de trenta mil persones omplírem la Plaça Major de Palma reclamant el futur que mereixem com a país condret. D’aquest dia memorable en va néixer “l’esperit del 5 de maig”, és a dir, el compromís en ferm d’aconseguir, entre tots, que el nostre caràcter propi esdevingui l’eina integradora i cohesionadora que tant freturam.

I d’aquest esperit en nasqué, també, el Full de ruta, una trentena d’objectius repartits per anys. Així, de les 18 propostes per a l’any 2008 se n’han complit –i no totes completament ni amb el grau d’exigència que calia– només cinc:

  1. la coordinació de les actuacions de projecció exterior de la llengua catalana i de les manifestacions culturals en català;
  2. la col·laboració amb el moviment en favor de la llengua catalana;
  3. l’engegada de campanyes per donar a conèixer els drets dels catalanoparlants i per animar els parlants d’altres llengües a aprendre el català i a fer-lo servir;
  4. la conclusió del pla de normalització lingüística que elaborava el Consell Social i començar a aplicar-lo; i
  5. la generalització de cursos i tallers prelingüístics per a adults.

Pendents resten iniciatives tan capitals com l’elaboració de plans de normalització lingüística a tots els departaments governamentals; les iniciatives per aconseguir el reconeixement del català com a llengua oficial de la Unió Europea, o l’elaboració de normativa similar a les disposicions lingüístiques de la Llei de comerç per a la resta d’establiments que no es regeixen per aquesta norma.

Per al 2009, l’OCB demanava:

  1. la creació d’una vicepresidència de Política Lingüística;
  2. l’increment substancial dels recursos econòmics i humans destinats a normalització lingüística;
  3. la reforma de l’Estatut perquè reculli el català com a llengua de coneixement necessari, el que es coneix per clàusula de garantia lingüística;
  4. la reforma de la Llei del consumidor, que estableixi l’obligació de les empreses de poder atendre en català;
  5. l’aprovació de la Llei de mitjans de comunicació en català;
  6. el pacte entre totes les forces polítiques i socials per implantar una agenda per la llengua; i
  7. una gran campanya interinstitucional per promoure l’ús social de la llengua.

D’aquestes set iniciatives cap no se n’ha dut a la pràctica.

Finalment, per al 2010 l’OCB demanava tan sols dues iniciatives:

  1. cloure el procés de normalització lingüística en l’Administració pública i
  2. l’elaboració d’una llei de publicitat i etiquetatge per garantir que tota la informació dels productes s’exhibeixi en català.

Lamentablement, ni una ni altra no s’han materialitzat.

Això sí, s’ha retornat a l’Institut Ramon Llull i s’ha engegat el múltiplex lingüístic que permet la recepció de quatre canals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), encara que, per motius de drets televisius, s’ha hagut de renunciar a la programació de TV3, que s’ha substituït per TV3.CAT. Dissortadament, tampoc no s’ha pogut arribar a cap acord de recepció de les emissions de la Ràdio i Televisió Valenciana. Quant a IB3 Televisió, adoptà el català com a llengua de tota la seva programació.

En resum, el compliment d’aquell “Full de ruta pel català a les Illes Balears. Mesures d’aplicació immediata” no ha estat tant significatiu com l’OCB esperava i el país necessita. L’impuls al procés de normalització lingüística no ha marcat rotundament aquesta legislatura com molts desitjàvem.

I, així i tot, l’OCB considera que encara som a temps de rectificar. Per això, seguint la campanya de més èxit de les dissenyades fins avui, “Un cafè per la llengua” –que arribà a més de vint-i-cinc mil persones–, començant l’any 2010 s’inicià el projecte “La llengua és la clau”, dirigit especialment als responsables de les institucions públiques.

Succintament, “La llengua és la clau” fa les dotze propostes següents:

  1. iniciar el procés d’aplicació del Pla general de normalització lingüística, elaborat pel Consell Social de la Llengua;
  2. assegurar una estructura consolidada d’oferta de formació en català per a persones adultes al marge dels sistemes educatius regulars;
  3. establir un sistema de foment de les activitats d’interculturalitat que tinguin el català com a llengua principal d’acollida i com a llengua habitual d’interrelació;
  4. estendre els requisits de coneixements de català a tots els llocs de feina vinculats amb l’Administració pública, directament o mitjançant empreses participades;
  5. acordar un pla entre totes les administracions públiques consistent a demanar als seus proveïdors que utilitzin el català en tot el procés de relació i en el producte (quan la llengua fa part del servei o del producte), i a prioritzar els proveïdors que més s’hi adaptin;
  6. assegurar el dret dels ciutadans d’utilitzar la llengua catalana en qualsevol àmbit públic de les Illes Balears i en especial en les relacions amb els empleats públics;
  7. recuperar freqüències que assegurin la recepció, com a mínim, de les ràdios de la CCMA que s’havien rebut a les Illes Balears (ICat, Catalunya Informació);
  8. ampliar la recepció de la televisió en català de tot l’àmbit lingüístic i assegurar-ne la qualitat tècnica;
  9. revisar el sistema d’homologació dels coneixements de català amb l’ensenyament obligatori perquè la certificació no distorsioni excessivament les correspondències reals;

10.  establir acords de col·laboració estable amb les organitzacions que tradicionalment han actuat de dinamitzadores del procés de normalització lingüística i de difusores dels coneixements de llengua catalana perquè puguin incrementar la seva activitat;

11.  elaborar un pla d’oferta de lleure destinat als joves que viuen en entorns amb poca presència espontània del català;

12.  establir un acord entre el Govern i la UIB per estudiar regularment el procés de canvi lingüístic a les Balears.

I tanmateix, la pedra de toc de tot plegat –la veritable clau que obre tots els cofres– és el Pla de Normalització Lingüística elaborat pel Consell Social de la Llengua Catalana, que es va aprovar al juny de 2009 i que encara és l’hora que el president Antich l’assumeixi i en determini l’aplicació. Un Pla, a més, que, en ser aprovat per una amplíssima representació de tots els sectors de la societat de les Illes Balears –amb només una abstenció i cap vot en contra–, és la resposta més adequada a les irresponsabilitats, insensateses, manipulacions i apologies de la ignorància que sobre la llengua pròpia de les Illes Balears, la catalana, ha manifestat darrerament el president del Partido Popular de les Illes Balears, José Ramón Bauzá.

Jaume Mateu i Martí,

President de l’Obra Cultural Balear

____________________________

Jaume Mateu i Martí, president. Administratiu. Soci fundador del Col·lectiu Cultural Sitja, de Bunyola. Cooperant de Can Gazà, casal autogestionat d’exclosos socials malalts. Ha publicat tres llibres de poemes: Enderrocaments abissals (1984), Botons de foc (1987) i El color del diumenge (1995). Com a prosista és autor del relat D’eben i mel (1986) i de les novel·les La pietà (2003) i El balancí de la mare (2005). Ha estat guardonat amb diversos premis literaris.

Popularitat: 4%

Teatre Sindical CCOO Palma

dijous, 18 novembre, 2010

Jaume Garcias “AK47”

Ara fa poc més de dos anys, el Teatre Sindical de CCOO iniciava una nova etapa en la seva programació, obrint-se a quelcom més que l’ús com a sala d’assemblees i reunions.

Tots els dissabtes del mes d’agost de l’any 2008, el seu escenari va acollir les actuacions dels grups musicals més allunyats de les tendències del mercat.

Era el naixement del Cicle de Música no Comercial. Sense entrada, sense catxés i sense beneficis, però amb molta voluntat creativa i artística, l’associació cultural NeoTokyo i la Secretraria de Comunicació i Cultura de CCOO, van fer possible un esdeveniment innovador al panorama cultural de Palma. Circuitbending extrem, dadaisme sonor, radicalisme noise, i qualsevol corrent allunyada de la radio-formula mercantilista, van confluir sobre un escenari modest però suficientment equipat, per tal d’oferir un espectacle setmanal a tots aquells interessats en les noves formes d’entendre la música, que van resultar no ser pocs. Thatuglybastardmakesmepuke, Sooperlooper i NT Soundsystem, entre d’altres, participaren a l’esdeveniment.

Un nou espai cultural sorgia al centre de Palma, i sols dos mesos després, el Festival de Música Electrònica i Videoart NT es traslladava des de Ses Voltes fins al Teatre Sindical.

Artistes internacionals del videoart com Hendrik Dorghaten, músics locals i de Barcelona destacats en el camp de l’electrònica, com Moizture, Boltzmann Factor i els amfitrions NeoTokyo, així com Max, primer premi nacional de còmic, encarregant-se del disseny gràfic del cartell, possibilitaren la consolidació d’un festival que actualment es realitza al Museu d’Art Contemporani El Baluard amb una importat repercussió mediàtica. Altre cop es tractava d’una cita gratuïta i allunyada de la idea de negoci. I altre cop va ser un èxit de públic.

El 2009 s’obria amb la presentació en gener de l’Indiebox, un festival de música moderna. Quatre grups, Petröleo, Marlovers, 37-A i Astrolabio, presentaren les seves propostes a un públic entregat que, per continuar amb la filosofia del teatre, no va haver de rascar-se la butxaca per gaudir de l’esdeveniment.

Al maig del mateix any, i per tal de donar suport a l’artista H1000VM, a qui havien robat l’ordinador, els seus amics oferien el Concert de Solidaritat amb l’H1000VM. Entre ells, uns encara desconeguts Papa Topo, que han acabant fitxant per una important discogràfica nacional. Aquest cop, i per l’esmentada motivació benèfica, es sol·licitava al públic una donació voluntària.

A l’agost tornava el Cicle de Musica No Comercial amb la seva segona edició, que va contar amb la primera aparició oficial de la Confederación Galàctica de Energúmenos Con Mas Tiempo Libre Que Sentido Común, col·lectiu dedicat fins aleshores a intervencions espontànies als llocs més estrambòtics de Palma, com ara a sobre uns contenidors hidràulics o a un canòdrom abandonat i que acabaria formant fins i tot un equip de carreres solars conegut com The Confederados Racing Team, per competir a un esdeveniment organitzat per l’Institut de Física Interdisciplinària i Sistemes Complexos. Van quedar segons.

Al juny de 2010, la tolerància s’estengué més enllà de la música, i el Teatre Sindical va acollir la cinquena edició del Festival Internacional de Cine Gai i Lèsbic de Mallorca, també conegut com a Festival del Mar, compartint la programació amb el Teatre Municipal de Palma. Més de 40 pel·lícules procedents de diversos països com ara Alemanya, Filipines, Estats Units, Mèxic, Itàlia, Regne Unit, Portugal, o França, es van projectar entre ambdós espais.

El mateix any, el cinema independent fet a casa feia la seva aparició en la programació cultural del teatre amb la presentació del llargmetratge La Maldición de la Familia Corazón, de Pedro López i produïda per El Mal Mola. Zombies, homes-llop, científics tronats, i una delirant trama filmada amb pocs recursos i molta voluntat van fer riure una sala plena de gom a gom.

Totes aquestes activitats han anat consolidant el Teatre Sindical de Comissions Obreres com un espai referent pel que fa a la contracultura, la programació gratuïta, l’antimercantilisme, l’experimentalisme i la independència.

Pel bé de tots, esperem que aquest només sigui l’inici d’un llarg camí, ja que com deia Emili Darder, “només la cultura pot fer homes lliures”.

Popularitat: 8%

Català a la Franja – R. Sistac

Quan parlem de territoris de llengua catalana tenim clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; evidents i indiscutibles.

Entrevista a Carme Sánchez, directora de Paraula. Centre de Serveis Lingüístics, de Palma

L’associació Paraula, amb seu a Palma (Mallorca), promou tot tipus d’iniciatives que contribueixen a fer un ús normal de la llengua catalana.

Rafa Romero: exposició “Paradís”

Les iniciatives culturals públiques com a valuosa alternativa al limitat àmbit galerístic privat.

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

Actriu formada teatralment a Cuba, va marxar a l’Índia durant 6 mesos amb una companyia de Dinamarca, on va estudiar les danses tradicionals d’aquest país.

NÚVOL