Diumenge, 25 de Juny de 2017

Supressió del corrector a RTVE

dimarts, 26 octubre, 2010

La direcció de RTVE es carrega la figura del corrector de català a Sant Cugat

L’equip directiu de TVE Catalunya, seguint les ordres de la direcció de Madrid, ha enviat l’únic profesional que feia la tasca de corrector de català al centre de Sant Cugat, al Departament d’Arxiu i Documentació.

Amb aquesta decisió desapareix aquesta figura, que donava suport lingüístic als serveis informatius i als programes que es produeixen a Catalunya. El comitè d’empresa de TVE – Sant Cugat ha denunciat aquesta situació, destacant la seva preocupació per la poca sensibilitat de la direcció de RTVE envers la nostra pluralitat cultural i lingüística.

Lluita Obrera Digital, núm. 98 (18/10/10)

Vegeu-ne la notícia.

Popularitat: unranked

General

La direcció de TVE Sant Cugat permet la desaparició de la figura del corrector de català per raons organitzatives

La directora de TVE de Catalunya, Montse Abbad, juntament amb el seu equip directiu, ha acatat les ordres de la direcció de Recursos Humans de Madrid i ha enviat l’única persona que feia aquesta tasca al Departament d’Arxiu i Documentació de Sant Cugat, amb efectes des de l’1 d’octubre de 2010. Les explicacions que s’han fet al comitè d’empresa per part dels responsables del centre demostren que la direcció de TVE a Sant Cugat no té ni tan sols l’autonomia suficient per decidir la necessitat d’aquest lloc de treball. Per la seva banda, Madrid demostra una vegada més la seva falta de sensibilitat envers la nostra pluralitat cultural i lingüística.

El corrector de català desenvolupa la seva tasca a Sant Cugat, principalment als serveis informatius, però també dóna suport a la resta de programes en català: informa sobre l’ús de la llengua catalana, vetlla per la seva qualitat i proposa el model d’estil més apropiat en les comunicacions orals i/o escrites. Coneix perfectament l’estil de cada redactor, domina el llenguatge informatiu i corregeix els rètols que apareixen en pantalla.

De fet, el 28 de juny de 2010, quan el comitè d’empresa es va assabentar de les intencions que tenia la direcció, va enviar un escrit de queixa tant a la directora, Montse Abbad, com al director d’informatius, a la direcció de Recursos Humans i al Consell d’Administració de la CRTVE, i no han donat resposta. També el mateix Consell d’Informatius va fer un escrit de protesta en el qual afirmava que aquesta decisió abocava els informatius cap a una degradació progressiva. La direcció de la CRTVE té l’obligació, segons la Llei 17/2006 de la Televisión de titularitat estatal, “d’establir criteris de correcció lingüística per promoure i garantir tant la puresa com la riquesa de l’idioma”.

També el Parlament de Catalunya va aprovar una proposta de resolució en la qual declarava que “la responsabilitat i tasca que correspon als mitjans de comunicació audiovisuals de titularitat o participació pública en la preservació, difusió i projecció de la diversitat cultural i lingüística de l’Estat, és especial pel que fa a les llengües cooficials i pròpies com són el català, l’euskera i el gallec”. El comitè d’empresa de TVE Catalunya va denunciar aquest fet flagrant, ja que el considera un atac contra el nostre centre de producció de Sant Cugat.

Popularitat: unranked

General

Pa negre

diumenge, 24 octubre, 2010

Víctor Jiménez

Títol original: Pa negre
Director: Agustí Villaronga
Any: 2010
Durada: 108 minuts
Actors i actrius: Francesc Colomer (Andreu), Marina Comas (Núria), Nora Navas (Florència), Roger Casamajor (Ferriol), Lluïsa Castell (Ció), Marina Gatell (Enriqueta), Laia Marull (Pauleta), Eduard Fernández (mestre), Sergi López (alcalde).

El guió de la pel·lícula es basa en la magnífica novel·la del mateix títol d’Emili Teixidor, i també incorpora episodis i personatges del recull de contes Sic transit Gloria i de la novel·la Retrat d’un assassí d’ocells del mateix autor.

Està ambientada, com la novel·la, a Osona, durant la postguerra. Aquest ambient geogràfic i històric no és el contingut de la història, però sí que en constitueix el fons, mostrat i no explicat, que mou el destí dels personatges, com en les tragèdies gregues ho feien els déus. La pel·lícula tracta amb naturalitat, com si fos un element més del paisatge, l’ambient ferotge de la postguerra, la misèria especialment moral i les identitats de vencedors i vençuts, sense discursos morals ni polítics explícits. Això no fa, ni molt menys, que la pel·lícula no sigui política ni que no tingui un contingut ètic evident. Especialment perquè els personatges apareixen condicionats pel paper que l’entorn els permet o els obliga a tenir, i perquè els condueix, vulguin o no, a enfrontar els ideals amb la realitat, i en aquest enfrontament no sempre guanyen els ideals. La història, dura, es mostra des de la mirada infantil de l’Andreu (magníficament interpretat per Francesc Colomer). Ens explica com els silencis i els secrets dels grans, i les seves mentides sovint necessàries i obligades, revolten els infants quan aquests els descobreixen i creen ressentiment fins al punt de fer-los perdre la confiança en els valors en què deien creure els grans. Es tracta, doncs, de la pèrdua de la innocència en els nens, i com aquesta pèrdua és la llavor de l’odi i de la maldat.

La pel·lícula ho és sobretot de sentiments, no sentiments buits o purament subjectius, sinó sentiments que tenen a veure amb la vida i les seves circumstàncies, amb la devastació moral d’uns i altres provocada per la guerra i la misèria, amb els ideals traïts. Val a dir que això passava en un món malèvol, com ho era el pa negre que per força havien de menjar.

En la pel·lícula hi ha crims i expiació; iniciació no explícita al sexe; dolents i bons que deixen de ser-ho. Hi ha qui ha vençut en una guerra i disposa de pa blanc i de poder econòmic, polític, i del més temible de tots: el poder de corrompre. Hi ha qui va ser vençut i té la possibilitat de deixar-se corrompre. En paraules del seu director: “La guerra és com llençar pedres en una bassa de merda. Tothom en surt esquitxat.”

Del punt de vista tècnic també és una pel·lícula remarcable. Està molt ben ambientada en els exteriors, com els boscos, i en interiors, com les localitzacions reals que segons assegura el director pràcticament no s’han tocat de com són en realitat, i també en vestuari. Hi ha excel·lents actrius i actors: Nora Navas (Florència) va rebre la Concha de Plata de Sant Sebastià per la seva actuació. Els nens impressionen, Francesc Colomer (Andreu) i Marina Comas (Núria), que fins i tot arriben a esgarrifar en algun moment.

L’escena inicial de la pel·lícula és una escena colpidora que avisa de tot el que ens espera. La història està ben tramada i a poc a poc ens va mostrant, paral·lelament a com ho va descobrint l’Andreu, el que de bon començament estava amagat.

Si hi haguéssim de fer algun retret podríem dir que el metratge queda curt per la complexitat de la història i en algun moment, cap al tercer quart de pel·lícula, es precipita una mica. D’altra banda, es repeteix innecessàriament una metàfora no gaire original: ales/volar/llibertat. Finalment, els fets dramàtics –per no dir tràgics– demanen més obscuritat en la il·luminació i potser en la forma d’explicar-los. Però això són apreciacions subjectives, és clar, que no fan que Pa negre deixi de ser una pel·lícula absolutament recomanable. Tan de bo el cinema català continués per aquest camí.

Els dos nens, Francesc Colomer i Marina Comas que interpreten magistralment l’Andreu i la Núria en una escena.

Popularitat: 3%

General

Barraques, la ciutat oblidada

diumenge, 24 octubre, 2010

Clara Drudis

Títol: Barraques, la ciutat oblidada
Direcció: Alonso Carnicer i Sara Grimal
Muntatge: Agustí Poch
Documentació: Miracle Tous
Producció: Tona Julià i Sandra Rierola
Muntatge musical: Marta Millà

Barraques, la ciutat oblidada és un documental produït per TV3 sobre el fenomen del barraquisme a Barcelona que es va produir entre els anys 1945 i 1990.

El projecte va néixer com un reportatge per al programa “30 minuts” arran de l’exposició “Barraques. La ciutat informal” que havia organitzat el Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, però el tema va suscitar tant interès als seus directors, a mesura que hi anaven treballant, que van ampliar la tasca de documentació i recerca i van fer-ne una versió ampliada per al programa “Sense ficció”, amb nous materials, nous testimonis i noves històries de vida. El testimoni de les persones protagonistes d’aquella realitat reconstrueix, a través de les imatges dels cineastes i fotògrafs no oficials de l’època, aquell món desaparegut.

El barraquisme barceloní es genera a partir dels fluxos d’arribada de persones provinents d’altres zones d’Espanya que fugien de la misèria o de la persecució política de la postguerra i a causa de la manca d’habitatge social que hi havia a Barcelona.

La Perona, el Camp de la Bota, el Somorrostro, los Cañones o Santa Gemma formaven “l’altra ciutat”, aquella que es construïa de nit per evitar la policia, aquella on vivien més de 100.000 persones en construccions fetes amb materials rebutjables i a les quals ni tan sols arribava la llum ni l’aigua.

La massificació dels barris de barraques i les males condicions en què es vivia en aquestes zones, totalment marginades per la Barcelona “oficial”, va fer que els veïns s’organitzessin per reivindicar la cobertura de les seves necessitats més bàsiques. L’associacionisme veïnal, la pressió social i les diverses manifestacions dutes a terme per aconseguir millores i pisos en condicions va comportar, finalment, l’atorgament de pisos (a canvi de 7.000 pessetes) per a les persones barraquistes al Baró de Viver i la Trinitat.

Barraques, la ciutat oblidada és el reflex d’una ciutat que ha viscut sempre al marge i que la Barcelona del progrés, el disseny i els nous projectes urbanístics han seguit ocultant i, fins i tot, destruint-ne la memòria.

A partir d’aquest documental, que ha rebut el premi Civisme i el premi FIAT/FTA Archive Achievement Award 2010 que convoca anualment la Federació Internacional d’Arxius de Televisió, s’ha creat una plataforma per sol·licitar a diversos organismes de l’Ajuntament de Barcelona la commemoració i senyalització d’aquests terrenys (el Somorrostro, Can Valero, Montjuïc, el Carmel, el Turó de la Rovira i el barri de la Perona, entre d’altres). CCOO de Catalunya s’ha adherit a la petició de senyalitzar i commemorar d’aquestes zones.

Les adhesions a aquesta petició es poden dur a terme a través de l’adreça barraques@tv3.cat.

Popularitat: 3%

Entrevista a Carles Bertran

dissabte, 23 octubre, 2010
Clara Drudis
YouTube Preview Image

DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3, PODCAST, WMV)

Carles Bertran
Doctor en Antropologia Social i llicenciat en Geografia
Coordinador del CITE de CCOO de Catalunya
_________________________________

El català, dret de ciutadania

Al sindicat hi ha molts àmbits. Des del 1999, amb unes jornades sobre immigració i llengua, i posteriorment amb La Teranyina en els primers números, ja es va recollir la visió de la importància que tenia el coneixement del català per a les persones estrangeres. Tenint en compte que en aquell moment no havia arribat tanta gent encara a Catalunya, ja valoràvem que el català era un dret de ciutadania de totes les persones que vivien a Catalunya i una obligació per a les administracions de garantir aquest dret. Però també introduíem altres elements que considerem que són, en aquests moments, molt innovadors, però que ja s’havien posat de manifest en altres països on la immigració era una realitat més quotidiana i més present, que era tot el que està relacionat amb els aspectes vinculats als àmbits comunicatius diferents en funció de la cultura de pertinença. Tots els aspectes vinculats a la comunicació no verbal, la gestió dels espais, les entonacions, la mirada dels ulls, com a elements que podrien afectar la percepció que es tindria o que es té de les persones estrangeres i les seves interaccions amb les persones nacionals.

La importància de la comunicació no verbal

La comunicació té diferents components. La comunicació no és només conèixer el codi lingüístic, saber com se substitueixen les paraules, com s’usen els verbs, com es fan les preguntes. La comunicació té un component de treball contextual. Tu has de saber com parlar en cada entorn i de quina manera has de parlar. Dins de la comunicació, tot el que és la comunicació no verbal (la gestió de les distàncies, la mirada als ulls, la gesticulació) té molta importància, bàsicament perquè aquesta part de la comunicació és aquella que hem après de manera inconscient en el nostre procés de socialització amb la nostra família, en el nostre barri. Tothom es comunica o aprèn a comunicar-se com la gent que té al seu entorn. El problema és quan persones de diferents entorns que tenen hàbits comunicatius diferents entren en contacte. De vegades, aquesta divergència de comunicació pot anar amb petites anècdotes que poden fer gràcia, però també poden acabar generant problemes de prejudicis o de generació d’estereotips en relació amb determinades persones per la seva pertinença a un grup social o un grup pel seu origen, un grup ètnic.

Les empreses valoren aquest codi de comunicació?

Les empreses cada cop tenen més present la importància del coneixement de les llengües i la importància, fins i tot, de la riquesa que representa tenir entre la seva plantilla persones de diferents orígens en els aspectes, bàsicament molt lingüístics, d’obrir mercats. El que potser no tenen tan en compte és aquesta part més amagada de la comunicació, aquesta part més d’hàbits culturals de com entenen les persones la comunicació en altres països, i això pot afectar, d’alguna manera, els objectius que pretenen amb aquesta internalització, perquè els productes que venen, les estratègies de venda, no tenen en compte aquestes realitats diferents de cada país. I, a vegades, polítiques d’obertura de mercats fracassen o acords no se signen, perquè la manera com es plantegen aquests acords o com es plantegen aquestes campanyes de publicitat en aquests països no tenen en compte aquestes diferències de la manera com cada cultura entén la comunicació: què és important i què no és tan important.

Quin paper té la cultura en la comunicació?

Malauradament no s’han tingut gaire en compte tots aquests aspectes culturals de la comunicació en totes les polítiques lingüístiques de promoció de les llengües, en concret, de la promoció del català. Crec que la comunicació és més que un codi lingüístic. La comunicació comporta tenir en compte un seguit d’elements verbals, d’elements no verbals, d’elements paraverbals, que ens permeten interactuar adequadament en entorns culturalment definits. I quan dic això em refereixo a anar a un bar a demanar un cafè, anar a una oficina de l’Administració a demanar algun tràmit administratiu, una entrevista de feina… Ens hauríem de qüestionar per què saludem o no saludem, per què mirem als ulls, per què donem la mà o per què ens acostem o no ens acostem a algú. Tots aquests elements vénen definits pel que aprenem en el nostre entorn cultural des de petits. En el nostre procés de socialització aprens com mirar, com fer les preguntes, com saludar, com comportar-te amb desconeguts, com comportar-te amb l’Administració. Perquè nosaltres actuem de manera diferent en funció d’on som. És diferent la nostra manera de comunicar-nos amb els nostres fills, és diferent la manera de comunicar-se amb un policia al carrer, és diferent la manera com preguntem a un desconegut una adreça, és diferent com ens comportem quan parlem amb el nostre cap a l’oficina o com parlem amb un company. Tots aquests elements diferenciadors d’aquesta comunicació és el que es coneix com a competència comunicativa.

La competència comunicativa va ser introduïda per Gumperz fa anys i ens explica, posa de manifest, tots aquests elements que van més enllà del codi lingüístic i que cal tenir en compte en l’aprenentatge d’una llengua. Perquè evidentment en les nostres societats cada cop més diverses, cada cop som més multilingües, les nostres ciutats cada cop tenen persones que parlen més llengües. Aquestes persones aprenen cada cop més castellà i català, però molt sovint segueixen mantenint els seus hàbits comunicatius, que van aprendre quan eren petits, quan es van socialitzar. Això pot comportar que diferents àmbits comunicatius generin percepcions o generin dificultats de comunicació. Per exemple, en els aspectes de gestió de l’espai és important. Hi ha entorns en què la distància amb què s’interactua és d’un metre i mig; en el nostre entorn la distància és molt més propera. A països europeus potser és més àmplia. Què passa quan persones que gestionen la distància de manera diferent interactuen? Doncs que un es pot anar acostant a l’altre i l’altre s’anirà enretirant cap endarrere. La percepció que tindrà un serà que l’altre és molt agressiu perquè s’acosta massa i l’altre pensarà que és molt fred perquè manté molt la distància. També pot passar, poden haver-hi problemes, quan la gent gestiona de manera diferent si es miren als ulls o no es miren als ulls. En el nostre entorn mirar als ulls és un element de confiança, de franquesa. En altres entorns és una falta de respecte, especialment en alguns entorns quan és la dona qui mira els ulls de l’home. I això, de vegades, ha passat en algunes escoles en què el professor es queixa que una alumna, quan ell li parla, no el mira als ulls, sense tenir en compte que aquella alumna és una noia marroquina que s’ha criat en un entorn rural del Marroc i que en aquell entorn mirar els ulls d’un home adult no és correcte. Hi ha tot un seguit d’elements que poden generar problemes en aquest aspecte i que crec que no es tenen prou en compte en l’aprenentatge de les llengües. És important tenir-ho en compte en un context com el nostre, en què la diversitat de llengües cada cop és més creixent.

Conèixer la cultura incideix en la percepció que tenim de la immigració

La nostra percepció es genera a partir de molta informació. Hi ha una part molt important que ens ve per la comunicació, del que ens diuen, però també hi ha una part en què nosaltres jutgem els altres a partir de la manera com es comuniquen. La comunicació és més important del que sembla, en el sentit que ens passem el dia estereotipant les persones que tenim davant i ho fem a partir de la manera com es comuniquen, entenent la comunicació en un sentit ampli. Ja he dit abans que no estic parlant només del codi lingüístic. Comunicar fins i tot és com et vesteixes, com gesticules, com et mous. Tot això forma part d’aquesta comunicació.

Evidentment, quan hi ha una discordança entre àmbits comunicatius, pots estar jutjant aquella persona a partir de la percepció que et genera a tu des dels teus àmbits comunicatius. Si tu tens una gestió de l’espai determinada, valoraràs qualsevol persona que et trenqui aquesta percepció que tens tu, quins són els teus espais normals, els valoraràs com una agressió o com una persona que passa de la comunicació amb tu. Això pot fer que acabis estereotipant aquella persona i el que té l’estereotip és que tu estereotipes una persona i el generalitzes al conjunt del col·lectiu. És a dir, no és només la persona amb qui has actuat sinó que acabes dient “tots els que són d’aquest país actuen d’aquesta manera”. I el mateix passa amb el que us deia de mirar als ulls o no mirar als ulls, el mateix passa si gesticules massa o gesticules poc, o amb coses tan peregrines, de vegades, com pugui ser la manera com s’omple un autobús o el metro. En aquí, si us hi fixeu, quan entrem al metro o l’autobús, la gent té tendència a seure al més lluny possible de les persones que no coneix. En altres cultures això no passa. No es té aquest criteri de la distància sinó que es té tendència a apropar-s’hi més. Per tant, és possible que si tu ets al metro sola i se t’asseu una persona al costat o a prop, tindràs una sensació de perill perquè la teva percepció lògica seria que s’assegués al més lluny possible de tu. En altres llocs aquesta situació no es donaria. Si és una persona que té tendència a acostar-se més i que això és normal en el seu entorn, i tu t’aixeques i te’n vas, la percepció que pot tenir és que tu ets una persona racista o que tu ets la que no vol acostar-se a la seva manera d’entendre la relació.

L’anècdota…

Abans parlàvem d’empreses i d’obertures de mercats i de dificultats en determinats elements culturals en les polítiques de màrqueting moltes vegades. Fa un temps algú em va explicar una anècdota que em va semblar molt i molt clara, molt significativa, de què vol dir tenir en compte aquests aspectes culturals. Es tractava d’una empresa que volia introduir un producte de neteja —em sembla que d’un sabó per rentar la roba— en un mercat àrab. Llavors va dir: “Bé, els problemes de dificultat de la llengua. Com podem fer-ho? Molt visual, perquè creiem que ha de ser una cosa molt visual perquè la gent ho entengui al primer cop d’ull”. I van decidir posar una imatge d’una pila de roba bruta, una altra imatge amb el producte de neteja, el sabó, i al final una altra imatge d’una pila de roba neta. Llavors deien: “Per a la roba bruta fes servir el nostre producte i tindràs roba neta”. Van veure que la campanya no va tenir cap èxit i que fins i tot la gent va deixar de comprar el producte. Van baixar més, encara, les vendes que abans de fer la campanya. Llavors algú del país els va dir que la percepció que es donava d’esquerra a dreta era una visió occidental. La visió oriental, l’ordre lògic, hauria de ser de dreta a esquerra. Llavors per a una persona àrab, acostumada que les coses, l’ordenació lògica, és de dreta a esquerra, el que s’estava venent o el que s’estava veient és que tenies una pila de roba neta, hi havia un producte que acabava en una pila de roba bruta. Tot i que fos una cosa inconscient actuava, va tenir un efecte real sobre la venda del producte. A vegades, estem parlant d’elements tan subtils com aquests.

Popularitat: 3%



Popularitat: 5%

La Federació de Serveis a la Ciutadania de CCOO de Catalunya ha inclòs un reportatge sobre la crisi del periodisme, a la revista que publica mensualment “Serveis a la Ciutadania”.

Feu clic per veure l’article “L’esclat de la crisi econòmica ha rebentat les costures de la premsa i ha posat al descobert la crisi d’un model“, de Màxim Pujade.

Popularitat: 4%

General

Estrella Pineda

YouTube Preview Image
DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3PODCASTWMV)

Em dic Maribel Ayné. Sóc la directora del grup de teatre Atressí de Comissions Obreres del Vallès Occidental. Ens agrada la cultura com a tothom, com a tots els homes i totes les dones, i vam fer una aposta per tenir un grup de teatre estable en aquesta comarca. Així va néixer Atressí.

El nom va ser difícil d’aconseguir, però el vam lligar a l’àmbit laboral. Atressí és “altre sí, dic”, i vam pensar que un sindicat com Comissions Obreres tenia moltes coses a dir. “Altre sí, dic” vam començar ara fa dotze anys. No me’n surto gaire amb les dates!

Va començar amb companys i companyes del sindicat i ens vam marcar la fita de fer una representació anual. De moment ho hem aconseguit i, a part d’això, hem col·laborat, com no podia ser d’una altra manera, amb la Secretaria de Cultura, portant teatre de petit format però amb més reivindicació social, un teatre de més denúncia. Hem intentat ser sempre alternatius a l’hora d’escollir les nostres obres, i, de moment, ens n’hem sortit força bé. Ara bé, hem de tenir en compte que és un grup totalment amateur. En aquesta última obra, per exemple, s’estrenen cinc companyes.

Quina és l’obra que esteu preparant ara?

Ara estem preparant Bernarda Alba i l’hem inserit dins dels actes de commemoració del dia 25 de novembre, el Dia internacional contra la violència de gènere, perquè és una icona del que és la violència de gènere, o, com deia Lorca en el seu subtítol, un Drama de mujeres en los pueblos de España. Com t’explicava, l’emmarquem dins dels actes commemoratius del 25 de novembre perquè pensem que és un reflex, un bon exemple, per demostrar el que Lorca ens deia en el seu subtítol. Considerem de plena actualitat el seu contingut de denúncia: ens traslladem al 1936 i veiem que el que Lorca denunciava, la realitat que Lorca ens va mostrar és totalment vigent. Suposo que ja sabeu que la casa de Bernarda Alba era la casa de la família que vivia al costat de Lorca, així que té una base, una fonamentació real. La família existia i Lorca la va posar sobre el paper. Ens agrada Lorca i intentarem no decebre amb la nostra arriscada posada en escena, perquè, com us he dit abans, som un grup totalment amateur. Hi dediquem hores del nostre son, del nostre descans. La gent que té família amb nens ha de deixar els nens amb algú, ha de fer mil i una combinacions. Posem a la pràctica això que està tant de moda i que s’anomena la conciliació del temps. O més ben dit: la gestió del temps!

Hem vist que teniu una llarga trajectòria de representacions teatrals i una cosa molt curiosa és que heu fet teatre directament al lloc de treball.

Sí.

Ens expliques aquesta experiència? Perquè considerem que és molt interessant.

Aquesta va ser una de les nostres fites: apropar la cultura al món del treball. I tot el grup estàvem tan orgullosos quan ens vam plantar al campament de Sintel, a la Castellana, i vam poder representar una obra que en aquell moment teníem en cartellera per als companys que feia dies i dies que estaven tancats i en lluita.

També va ser molt emotiu quan les companyes del tèxtil de l’empresa Italco Polinyà ens van convidar a portar una obra que parlava sobre les maquiladores de Centreamèrica. És un projecte conjunt amb la Secretaria de Cultura i la veritat és que no us imagineu la quantitat de bolos que van sortir d’aquest petit muntatge.

Aleshores ens va impressionar molt, perquè arribes a una empresa moderna instal·lada aquí, a Sant Quirze del Vallès, i la sensació de “maquiladora moderna” —a través de les fotos que vam poder veure del company Antonio Rosa— és la mateixa. Estava tot més pintadet, estava tot més net, però el que nosaltres traslladàvem a aquelles companyes i companys era la seva realitat, però posada en un altre continent.

Hem de dir que era difícil contenir entre 300 i 400 persones treballadores a la sala, perquè era l’hora de plegar. El comitè va fer un esforç enorme per preparar totes les activitats, però quan vam començar us haig de dir que es va fer un silenci brutal. Es van sentir totalment identificades i hi va haver una comunió entre les treballadores del tèxtil d’aquí amb la història que nosaltres intentàvem fer-los arribar. Va ser realment molt bonic, molt bonic.

Jo us ho dic: és molt gratificant apropar el teatre a l’empresa. Molt gratificant!

Com va venir aquesta petició de l’empresa, a través de qui? Quin en va ser el circuit?

A través del comitè, que sabia el que nosaltres teníem preparat.

O sigui, a través del sindicat.

Sí, a través del sindicat.

Heu representat algun tipus d’obra més reivindicativa, més de caire social?

Sí. En clau d’humor, però reivindicant la sexualitat de la dona. No reivindicant la utilització sexual de la dona, sinó reivindicant que la dona també és un ésser sexual i que pot gaudir de la seva sexualitat. Per al 8 de març vam representar-la en diferents espais. Vam anar que si a l’Aragó, que si a València, que si a Madrid… Vam fer els monòlegs de Darío Fo i Franca Rame (Tengamos el sexo en paz), que és una adaptació que vam fer nosaltres i que també vam portar als companys de Sintel. Després vam treballar tot el tema, dur, però molt dur, de l’explotació infantil, i juntament també amb la Secretaria de Cultura —i torna a sortir l’Antonio Rosa, perquè totes les fotos són treball seu— vam fer el que anomenem Jo em dic. Jo em dic són testimonis de cinc nens i nenes d’arreu del món, en primera persona, en què expliquen les seves vivències, el seu dia a dia. Es basen en dades reals que expliquen com està la situació al món d’aquest mal social.

El fet que no sigueu professionals, que el teatre sigui una afició, quins problemes us comporta a l’hora de mantenir el grup? És a dir, podeu mantenir un grup estable?

És clar, el fet de no ser professionals té molts avantatges perquè ets molt lliure. No depens d’un telèfon perquè et contracti una productora. No depens del fet que et tallin el paper en una sèrie o s’acabi la representació… Et fa molt més lliure. Com a problemes podem dir que el grup és molt obert. Tens gent que se te’n va, gent nova que s’hi incorpora i gent que et pot deixar penjada per mil circumstàncies o sense cap mena de mala intenció mesos abans d’una estrena. Per què? Perquè el que sí que té el teatre amateur és que o l’estimes o te’n canses. El glamur el té l’espectador quan seu a la butaca i veu un espectacle amb una qualitat mínima o, si més no, quan valora l’esforç que ha fet aquella gent o aquells nens. Ara bé, el dia a dia, us asseguro que no és tan glamurós. Has de portar el teatre molt endins per marxar a les dotze d’un assaig i aixecar-te l’endemà a les cinc del matí, per tancar-te caps de setmana sencers perquè has de cosir la roba i per tirar-ho tot endavant, perquè en un grup de teatre amateur tu ho fas tot, des de netejar la sala fins a cosir la robeta, maquillar-te… Tot, tot, tot! Hi ha un altre problema: abans hi havia una miqueta més de suport econòmic, però la crisi ens afecta a tots i totes i de subvencions, zero.

La casa de Bernarda Alba és una obra de teatre sobre dones perquè és un drama de gènere. Això significa que els homes no s’apunten a fer teatre?

No, en absolut (somriu). Que els homes no s’apunten a fer teatre? Et puc dir que els companys que tenim estan desitjant que acabem Bernarda Alba perquè molts ens han dit si poden sortir com a ombra i fer de Pepe Romano. No, no, no i no! Sí que tenen una sensibilitat especial envers les arts. En el nostre cas vénen més dones que homes, però tenim homes, companys del grup de teatre, que esperen que les companyes acabin ja d’estrenar aquesta obra i preparar-ne una on puguin sortir (somriu).

Llavors, ara comences o precisament…

Precisament ara fa dos o tres anys vam estrenar Göttingen. Va ser una aposta molt atrevida del grup Atressí, perquè, des de la dramatúrgia fins a la posada en escena, tot va ser creació pròpia, i et puc dir que la majoria eren homes. Hi havia molts més homes que dones. La música era en directe. El director era home. Tot es desenvolupava dins d’un psiquiàtric i, com a originalitat, val a dir que també va haver de venir un home per ensenyar-los a cantar i un altre home a ensenyar-los francès perquè les cançons eren franceses. Us puc assegurar que aquí sí que hi havia vint persones: hi havia quinze homes dins de tot el muntatge i cinc dones. Per cert, hi havia un llit molt bonic i uns llums… i se’ns van espatllar (somriu).

Comentes que no disposeu de cap suport. Et refereixes a suport econòmic?

Em refereixo al suport econòmic, no al suport emocional o al suport logístic, que ens presta tant el sindicat com la gent (com ara la gent del Teatre del Sol, amb qui tenim molt bona relació de veïnatge i ens han ofert la sala). És la segona o la tercera vegada que estrenem al Teatre del Sol. És només un problema de liquiditat. Posat el cas que una companya es compri unes sabates, si pots, després, amb el que treus del petit taquillatge li tornes els diners. Ho confeccionem tot nosaltres… No disposem de recursos econòmics per tirar endavant, si no és que ens en deixen. El sindicat ens presta diners i, quan els recuperem amb les entrades, els tornem.

Ara presentareu Bernarda Alba. En el vostre projecte de teatre, amb quines altres coses ens sorprendreu a Comissions? Quin projecte de futur teniu?

A part de Bernarda Alba?

Quins són els vostres projectes després de Bernarda Alba?

Després de Bernarda Alba? Tenim intenció de representar-la una mica més, perquè tanta feina per a dos caps de setmana només… (somriu). La veritat és que et deixa un sabor de boca una mica agre.

Tenim una col·laboració amb la Secretaria de Sanitat de la CONC, en què participaran tres companyes, i tenim la demanda i el clamor popular de les companyes que estan fent Bernarda Alba perquè, com ens diuen, “si us plau, que la propera sigui divertida”. Els companys ens collen i diuen que sigui “divertida i que hi puguem entrar”. No ho sé! No sé què farem després de Bernarda Alba, perquè ara mateix em descol·locaria una mica pensar en el proper projecte.

Abans has dit que darrere l’obra hi ha molta feina de tots els companys i companyes, i que això no és rendible. És un problema de difusió? És un problema de temps? On situaries tu aquest problema? S’haurien de fer més representacions de les obres?

Jo crec que hi intervenen diversos factors. T’haig de dir —i això fent una autocrítica de nosaltres mateixos i de nosaltres mateixes— que de vegades els companys i companyes no volen tirar endavant i es queden a mig camí. És molt difícil trobar un substitut o una substituta. Aquesta és una de les dificultats. I, a part d’això, no hi ha gaire facilitat quant a espais que reuneixin una mica les condicions essencials. No demanem que sigui el Nacional, perquè no hi arribem, però sí un teatre municipal… La programació és molt tancada, sabem amb qui treballem, sabem quin tipus de teatre vol anar a veure la gent i és difícil entrar en els circuits. Has d’estar molt ben connectada perquè et deixin alguna sala. Havia de ser sincera i comentar les dues dificultats. De vegades la gent se’n cansa. Perquè, per exemple, amb tot el tema de les maquiladores i amb el tema de l’explotació infantil les obres es van representar molt perquè les actrius hi estaven molt disposades (tant la Maite com la Mariam Rodríguez, que és de Comissions Obreres) i no vam tenir cap problema per anar a Pamplona, a Benidorm o allà on fos. No és tan fàcil moure un projecte on hi ha més d’onze persones, com en aquest cas. És difícil!

Per acabar: tu, com a directora, què sents quan estàs dirigint una obra de teatre?

Uf! (somriu) No sabria dir-te què sento. El que sí que he après és que tot esforç té una recompensa i que el director s’ha de situar sempre —almenys a mi em passa— en una posició d’empatia total amb els problemes quotidians que tenen les altres persones, perquè no som professionals, perquè no els pagues. I si estan cansades els ho has de reconèixer, i si te’n donen deu tu n’has de posar dotze, perquè l’endemà te’n donin onze. Això sí que ho he après.

Què sento? A mi m’agrada. És com crear. Saps allò de: plantes una llavor i la vas regant, en vas tenint cura i dius “Ui, mira que bé! Mira què m’ha sortit!”. A l’hora de l’estrena es passen molts nervis. Molts nervis perquè penses “Per què m’he ficat en això?”. Però t’haig de dir que el nostre públic és un públic molt agraït. És un públic que se situa perfectament, sap la feina que hi ha al darrere i sap què és el teatre amateur. T’has de situar i saber a qui véns a veure i la feina que hi ha al darrere. Sentir és això. És la sensació aquesta de si tinc cura d’una idea, n’obtinc fruits, si no, no. És gratificant, però no és fàcil, sincerament. Ara bé, enganxa. El teatre enganxa. El contacte amb la gent, aquests lligams són com fils d’or especials. Quan veus que de vegades una actriu que s’estrena amb nosaltres és capaç de controlar el ritme de la respiració del públic que té al davant és maco. És maco veure com una personeta pot arribar a crear aquesta sensació.

Què diries tu als espectadors, la gent que té l’afició però que no sap molt bé com ficar-s’hi?

Jo els animaria a entrar-hi. Que hi entrin i que es deixin portar. Descobriran la gran quantitat de sensacions i emocions que podem expressar amb el nostre cos, amb la nostra veu. I que gaudeixin del procés creatiu que és qualsevol obra. No és el quadre final, sinó des que vam començar amb una idea fins que hi donem els últims retocs. Jo animaria tothom i sobretot les dones a fer-ho. Penso que és una bona teràpia perquè comparteixes, fas grup… Jo animaria tothom a fer teatre! Jo sí!

Molt bé! Moltes gràcies!

Popularitat: 5%

Les fotografies premiades del XII Premi de fotografia Josep M. Pérez Molinos, organitzat anualment per CCOO del Barcelonès i que en aquesta edició tenia com a tema el medi ambient i la mobilitat, són les següents:

1r Premi: Quijote s.XXI, de Roberto Milán
2n Premi: Chittagong 2, de Javier Arcenillas
3r Premi: Vuelo Natural, de Juan García Martínez
Accèssit: Realitat renovable, de Miguel Miralles Pérez
Accèssit: Sostenibilitat, de Vicente Guill Fuster






Popularitat: 4%

CCOO tenim la convicció que l’ampliació dels drets socials de ciutadania i la generalització dels nivells de benestar de les persones reforcen la cohesió social. També considerem que el coneixement i l’ús de les llengües oficials és un d’aquests factors de cohesió social, ja que facilita l’accés a drets bàsics com ara el treball, la salut, l’educació i la participació. En el marc d’aquesta convicció creiem que el coneixement i l’ús del català és un dret de ciutadania i apostem perquè el català sigui una llengua compartida per tothom, també en el món laboral.

Amb aquest plantejament de fons, la confederació de CCOO de les Illes Balears ha parlat amb la consellera d’Afers Socials del Govern de les Illes, Fina Santiago, per conèixer la seva impressió sobre qüestions relacionades amb la immigració, així com per reflexionar sobre la nova Llei de serveis socials, la Llei de dependència i la supressió del Ministeri d’Igualtat del Govern espanyol.


Fina Santiago
Consellera d’Afers Socials, Promoció i Immigració del Govern de les Illes Balears

Alexandre Charles Rolland

YouTube Preview Image

DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3PODCASTWMV)

Què li semblen els fets ocorreguts per exemple a França, on alguns romanesos han estat expulsats i enviats al seu país d’origen, i aquesta onada de xenofòbia a tot Europa?

Jo crec que el que ha succeït a França és precisament un indicador clar del que està succeint a Europa, és un missatge una altra vegada xenòfob, una altra vegada feixista, en relació amb la ciutadania. El concepte de ciutadania implica compartir un espai i un temps. En aquests moments, però, s’està convertint en un element de rebuig i és paradoxal que hagi passat precisament a França, que és un dels països històricament pioners en el tema de la ciutadania i la seva revolució. A més a més, jo crec que és un atac clar al que ha de ser l’Europa del futur. Un atac clar a l’Europa que les esquerres hem de defensar, una Europa de convivència pacífica i de convivència social de tots el seus integrants. Per tant, expresso un rebuig total a aquesta política. No és possible que tenguem una Europa on, en aquests moments, les mercaderies tenguin més drets que les persones; si és aquesta l’Europa a què aspiram és una Europa que ens hem de replantejar.

Amb referència a la Llei de serveis socials que s’ha aprovat recentment a les Balears, una llei molt innovadora dins de l’Estat espanyol, ens agradaria que ens expliqués en què consisteix i quins drets fonamentals oferirà a les persones.

Com que la nostra comunitat autònoma ha estat governada majoritàriament pel Partit Popular, els serveis socials mai no havien estat una política pública de compensació de les desigualtats sinó que sempre s’havien relacionat amb temes de caritat i de beneficència. Nosaltres, amb aquesta Llei de serveis socials, el que volem és equiparar-los amb els serveis de sanitat i educació, perquè la ciutadania sàpiga què pot reclamar a l’Administració i quins són els seus drets envers els serveis socials. La llei aprovada al Parlament de les Illes Balears a iniciativa d’aquesta Conselleria el que ha possibilitat és que tenguem una llei que, quan es desenvolupi posteriorment, farà que les persones, els ciutadans i ciutadanes, sàpiguen a què tenen dret. Per exemple, si en aquests moments una persona té un fill o una filla de 8 anys sap que té dret a una plaça escolar. En temes de serveis socials ara no sabem a què tenim dret, però amb aquesta llei sí que ho sabrem: si tendrem dret a teleassistència, a una residència, a una ajuda de menjador o a una beca escolar, etc. I aquest és el camí que s’ha de seguir en els serveis socials, ja que és una política que pot compensar desigualtats i, sobretot, compensar situacions de vulnerabilitat. De fet, la crisi econòmica ha demostrat que molta població en poc temps passa de ser població normalitzada a població vulnerable i, per tant, és necessari crear tota una xarxa de serveis socials que pugui reduir aquest impacte.

Una de les altres mesures de política social que es van posar en marxa la legislatura passada fou la Llei de dependència. Hi ha moltes comunitats que encara no han fet res en aquesta matèria. Voldríem saber quina situació es va trobar l’esquerra justament quan va entrar a governar a la Conselleria d’Afers Socials de les Illes Balears i com veu la situació en aquelles comunitats on les polítiques socials no estan tan desenvolupades, com ara al País Valencià.

El que puc dir és que, efectivament, hi havia una consigna del Partit Popular central perquè en les comunitats autònomes on governassin ells no desenvolupassin la Llei de dependència, perquè era una llei lligada al partit socialista. No la volien desenvolupar perquè estaven pràcticament en eleccions: va ser aprovada al gener del 2007 i les eleccions eren al maig. Nosaltres el que vàrem trobar van ser 5.000 expedients dins de calaixos que no estaven ni actualitzats ni revisats. Tampoc se sabia si les sol·licituds estaven emplenades adequadament, si hi faltava documentació, etc. Només és a partir del juliol del 2007, quan entra el Govern progressista, que la Llei de dependència comença a desenvolupar-se en la nostra comunitat autònoma. Jo, el que puc dir en aquests moments és que en la nostra comunitat autònoma ja hi ha més de 21.000 sol·licituds valorades de les 23.000 presentades. D’aquestes 21.000, hi ha 14.000 persones declarades dependents i 12.000 que reben per primera vegada ajudes de dependència. S’han creat més de 800 places residencials i la darrera nòmina d’ajudes a les famílies és de 2,5 milions d’euros. Aquestes dades sempre s’han d’adequar a la nostra població, que és d’1.080.000 habitants. Es calcula que el nombre total de dependents oscil·larà entre 30.000 i 35.000, quan s’arribi a la totalitat dels nivells. S’ha creat tota la normativa i tots els decrets que són necessaris per a aquests moments, així com més de 1.500 llocs de treball relacionats amb la dependència des del mes de juliol del 2007. Per tant, el que nosaltres podem dir és que aquest Govern sí que ha apostat decididament per la Llei de dependència. Com comentava abans, es donen drets socials a les persones i ara saben que, una vegada se’n valora la situació, tenen dret a una plaça residencial, a un centre de dia, a una prestació econòmica o a una ajuda domiciliària. Crec que és la línia en la qual s’ha d’avançar en temes de serveis socials.

Una darrera pregunta: què li sembla la supressió del Ministeri d’Igualtat creat fa pocs anys i què creu que ha suposat aquesta supressió en aquests darrers dies?

Puc compartir que en aquests moments d’austeritat es redueixi l’estructura administrativa, però reduir-la en temes d’igualtat me pareix inadequat; per això hem manifestat la nostra disconformitat amb aquesta mesura. S’ha demostrat que durant els dos anys i mig d’existència del Ministeri d’Igualtat, una estructura que treballa per la igualtat, s’han aconseguit fites que no s’havien aconseguit en molts anys de democràcia. Així, per exemple, la Llei d’avortament o de terminis crec que és una gran fita. Tota la feina feta de coordinació amb Europa i amb les comunitats autònomes en l’àmbit del tràfic de blanques i de la lluita contra la prostitució i la violència de gènere crec que palesa clarament que és necessària una estructura potent per als temes d’igualtat. En democràcies avançades, com és la nostra i com ho són d’altres, el tema de la igualtat és un tema pendent i per això cal dedicar-hi molts esforços. A més a més, crec que, cada vegada més, el Govern central ha de tenir menys ministeris que tenguin a veure amb la gestió, perquè la gestió ja la tenen les comunitats autònomes, com ara en temes de sanitat, educació, serveis socials o habitatge. En canvi, han de conservar més aviat ministeris de caràcter polític, com era el d’igualtat.

Palma, 22 d’octubre

Popularitat: 4%

Català a la Franja – R. Sistac

Quan parlem de territoris de llengua catalana tenim clar que ens referim a unes entitats sociològiques i polítiques avalades per la història i la geografia; evidents i indiscutibles.

Entrevista a Carme Sánchez, directora de Paraula. Centre de Serveis Lingüístics, de Palma

L’associació Paraula, amb seu a Palma (Mallorca), promou tot tipus d’iniciatives que contribueixen a fer un ús normal de la llengua catalana.

Rafa Romero: exposició “Paradís”

Les iniciatives culturals públiques com a valuosa alternativa al limitat àmbit galerístic privat.

Entrevista a Alba Florejachs, actriu

Actriu formada teatralment a Cuba, va marxar a l’Índia durant 6 mesos amb una companyia de Dinamarca, on va estudiar les danses tradicionals d’aquest país.

NÚVOL